Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Alba de Tena
Sallent
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 1918
TU POTS CANVIAR EL MÓN
 


Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge


 


 


Capítol 1: 1918


 


Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.


I els matins, tan dolços...


Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...


El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.


Un regal.


I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.


Aquell silenci...


Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.


Aquell silenci...


El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.


 


Però hos estic avançant coses, millor començem des del principi.


El meu pare es ministre del govern. La meva mare treballa de modista al poble. I jo una simple nena de 8 anys que anava a l'escola per a nenes, els nens van separats de nosaltres.


Tenim una petita granja dins del jardí de la nostra casa, deien que la nostre casa era la més gran del comtat.


Algunes nenes podien anar a l'escola i d'altres no, jo per sort sí. Un dia ens van fer fer una redacció sobre què volíem ser de grans, tampoc no tenia gaire a escollir. Vaig posar-me davant la classe, la meva mà feia tremolar el full de carbó. I a la vegada que la profesora deia que podia començar, vaig posar la vista al front, i vaig començar.


Jo de gran vull ser física, per investigar i crear elements físics i químics nous. Des que conec les matemàtiques i els problemes físics i químics, que m'ha agradat.


 


La professora Swan em va interrompre.


Ja n'hi ha prou, això no ho pots ser tu. -va dir la professora.


Per què? - vaig preguntar.


Perquè una dona és l'encarregada de la casa, de la neteja i la cuina. Ha d’estar amb el seu marit i cuidar els seus fills. Una dona pot ser modista, cuinera, coses d'aquest tipus. No pot ser científica, això ho fan els homes. - va respondre la professora.


Jo això no ho veia bé, jo volia ser física. I totes les nenes reien menys jo.


A la sortida de l'escola, quan mare em venia a recollir, vaig dir-li, però ella es va esperar fins arribar a casa per respondre.


Quan vam arribar a casa, la mare em va portar a la meva habitació, i va tancar la porta.


Jo no penso igual que la majoria de dones, penso que no hem de portar faldilles molt apretades que ens tallen la circulació, i tampoc no hem de fer allò que ens manin els homes. Si tu vols ser física, ho pots ser, no has de fer-li cas, però això que t'estic dient encara no ho pots dir en veu alta. Tu pots ser allò que vulguis, TU POTS CANVIAR EL MÓN. 


 


A l'hora de sopar, el pare va arribar de treballar, va seure a la cadira de la taula del menjador. Estava esperant el sopar que estaven fent, i jo vaig anar a ajudar a portar el sopar a taula. 


Quan tots estàvem a taula, el pare em va fer una pregunta.


 Caroline, què vols ser de gran? 


Era clar que la mestra havia parlat amb el meu pare. Vaig dirigir la vista a mare, i ella va fer un petit moviment de cap, cap abaix, i això volia dir que digués la veritat.


Vull ser física. -vaig dir. 


La meva mirada cap al pare era ferma, no vaig baixar-la.


Ja ho saps que això no ho pots ser. -va dir el pare.


La mare va interrompre:


Si que pot. 


Ja en vam parlar d'això, Elizabeth -va dir el pare.


Jorge, vinga va digue-li el perquè, si saps què respondre, és clar -va dir mare.


Ho sé des que et conec, per alguna cosa em vaig casar amb tu, perquè ets diferent i encantadora -va dir pare.


 


Vaig demanar a la mare si a l'endemà al matí podíem anar amb els cavalls i em va dir que sí.


Eren les 10:30, la mare s'estava preparant, i jo m'havia posat uns pantalons, que era el més còmode per anar a cavall.


El pare estava allà a l'escriptori del menjador, escrivint.


La mare va baixar i el pare es va dirigir a ella:


Com hos vegi alguna veïna, tindrem problemes com l'últim cop, pensaran que som republicans.


Sempre que jugàvem ens posàvem pantalons i no passava res, però és veritat que els veïns i els de la ciutat ja comentaven que semblava una republicana, només perquè no pensem igual.


Ja veia les veïnes mirant i comentant, gairebé les sentia des d’allà. Vaig acostar-me una mica amb el cavall, per dissimular. 


Ja porta una altra vegada els pantalons masculins i sense cap corset! A més, està ensenyant a la seva filla a anar a cavall, i això ho fan els de classe baixa -van dir les veïnes. 

<div style="\&quot;text-align:" justify;\"=""> 
 Comenta
 
Capítol 2 1922
Van Passar 4 anys i un nou partit republicà arribava a Alemanya amb molta força, es deia DFP, estava en contra de tots els de les dretes.

El cotxe ens va portar al centre de la ciutat, mare i jo anàvem de compres. Sortint de la 3ª botiga ens vam trobar una dona que havia picat el seu suposat marit, perquè ell l’estava agredint. La policia va arribar i només va escoltar la versió de ell. La mare va intervenir, li va explicar el que havia passat de debò, un dels policies va agafar la dona pels cabells i la mare va intentar frenar al policia. Tothom estava mirant, van agafar a la mare i la van esposar, vaig anar allà corrent, i ella em va dir:



Vés a casa i escriu sobre això com fas sempre, i digues la veritat al teu pare, tranquil·la amor, estaré bé.



Jo estava plorant, no volia que li fessin mal. Vaig anar amb el xofer que conduÏa el cotxe a casa. Li vaig explicar tot al pare i ell em va dir que em quedés a l’habitació fins que arribés. Em vaig posar a escriure com feia cada dia, però aquell dia era diferent, al meu cor li faltava una part.



El pare va arribar a les nou de la nit, quan va arribar, el primer que va fer va ser servir-se un got de Ron. Li vaig anar a demanar què havia passat. Em va abraçar i em dir:



He intentat fer el màxim que he pogut



Pare, però què ha passat? -vaig preguntar



Ficada al llit, sentia el pare plorar, jo ja sabia que la mare no sortiria tan ràpid de la presó.



<<I tot per aquell estúpid home que va dir una mentida, la mare només va fer el possible per ajudar a aquella dona.>> 



No parava de repetir aquesta frase dins del meu cap.



L’endemà el pare i jo vam anar a veure a mare. No ens deixaven veure-la perquè deien que la mare era perillosa.



La meva mare perillosa? Va, deixa’ns entrar que no tenim tot el dia! -vaig dir-li al policia.



El pare va dir que era el ministre i ens van deixar entrar. Ara el món es veu que funciona així, tu dius que ets tal persona “important” i et deixen entrar. 



La mare ens va rebre a través d’una finestra, com la resta de les preses que hi havia a la sala. Quan la vaig mirar als seus ulls només veia pluja, ràbia i odi. 



Mare, quant de temps t’has de quedar aquí en aquesta presó? 



Només va fer un gest, va inclinar el cap, cap abaix.



Caroline, em pots deixar parlar un segon amb la teva mare, si us plau? -em va preguntar pare



Clar -li vaig respondre



I vaig fer tres pases enrere, però vaig posar una mica la orella, per sentir el que deien.



Amor, he intentat fer el màxim per fer-te sortir d’aquí, he parlat amb l’advocat però  no hi pot fer res més. El judici és demà a les 12:00 en punt. 



Ja m’ho han comunicat. La Caroline es quedarà a casa no? -va demanar la mare.



Diuen que és un testimoni pel cas, ella també hi ha de ser... -va contestar-li el pare.



No vull que passi per això! 



Elisabeth, ja té 12 anys, i a més és el que diu el jutge, no hi puc fer res. Tenim possibilitats de guanyar, el meu càrrec al govern és important.



Si, ja ho sé, però jo sóc d’un partit d’esquerra. 



El jutge no ho sap això. 



La mare em va cridar perquè anès cap allà. 



Caroline, no et deixis influenciar per ningú a l’hora de la convocatòria.

Chals era el nom d’un amic que tenia d’amagat, només ho sabia mare i pare. Els seus pares no volien que jugués amb la filla d’una “rebel”. Però quan anava a la biblioteca, sempre ens trobàvem allà, perquè a ell també li agradava la ciència.



Ell estava intentant entrar a la Universitat de Munich, jo també volia estudiar allà però no tenia l’edat ni el sexe per entrar. Vam fer un tracte: com que ell volia estudiar física i química, quan estigués a l’universitat em passaria apunts perquè anés practicant.

Dia del primer i últim judici. Era l’última oportunitat per convèncer al jutge que allò que havia fet mare estava bé i el que va fer aquell home i l’agent de policia estava malament. Ens ho jugàvem tot. 



<< Tornaria a sentir l’olor de perfum de la mare? Tornaria a sentir les seves mans al meu cabell? Tornaria a sentir la seva bonica veu?>> Eren preguntes que voltaven pel meu cap constantment. El pare va trucar a la porta i em va preguntar:



Que puc dormir amb tu? No puc dormir.



Clar, jo tampoc puc dormir -vaig contestar-li.



Vam estar la majoria de les hores parlant, fins que vam poder tancar els ulls. Vaig obrir els ulls i eren les 10:30!!! Era massa tard, ens vam preparar i vam anar al cotxe corrent.



Vam arribar puntuals a l’hora que ens van dir, 5 minuts abans per preparar-nos per el judici. L’advocat ja estava a punt, amb el seu barret fort de tela negra, la pipa, les sabates de pell i, per últim, la cartera de cuir.



Vam entrar a la sala 4, em vaig asseure al costat de la mare i el pare, però ella portava uns grillons i a la seva esquerra tenia un policia de seguretat. El judici va començar a la vegada que el gran jutge Rubinsford picava a la fusta amb el martell. El jutge va explicar el perquè del judici, com tots els casos. Donava la paraula a la mare, més bé a l'advocat. Ell va donar el discurs de defensa a la mare. El jutge va donar la paraula als altres, l’advocat del policia. 



Però també estava implicada la dona i l’exmarit que anava en contra de la mare. Però ells anaven de testimonis.



Aquell cas es va resoldre i va guanyar l’home. L’advocat del policia va començar a dir la defensa del seu client.



El meu client és víctima de abús físic, va rebre un cop de puny per part d’ella per fer la seva feina, que és defensar els habitants del poble.

El judici va concloure i van condemnar la mare a 30 anys de presó, per rebel·lió i agressió contra un federal de l’estat. El jutge ja va tenir l’última paraula.

Era injust. Quina rebel·lió? La mare havia fet el correcte, i el policia també la va picar. La dictadura a Alemania era molt forta i injusta. Els homes i les dones som iguals! Però es veu que el president no pensava en mateix…



L’endemà vaig anar a la biblioteca, havia quedat amb Chals perquè m’expliqués una mica del tema superior de física. Ens amagàvem entre prestatgeria de coneixements sobre la física i química, també fèiem jocs, ens ho passàvem molt bé. 



Quan Chals va haver de marxar, em vaig començar a llegir el llibre de les lleis alemanyes. Hi havia moltes restriccions per part de la dona: no podíem treballar a la mina, no podíem ser ni advocades ni jutges, ni tampoc podiem treballar de policia. Són 140 lleis que discriminen per qüestió de gènere. Havia de canviar-ho d’alguna manera… no podia seguir així. 



Vaig anar fins la seu del DFP, l’únic partit republicà d’alemania, l’únic que tenia els nassos d'enfrontar-se a la dreta. Els vaig preguntar si estaven amb mi per canviar algunes lleis.



Quines lleis?



Les de discriminació de gènere, hem d’aconseguir la igualtat de gènere i la llibertat d’expressió.



Stuard, porta el llibre de lleis d'Alemanya, és a la secció D -va dir l’Steven



Steven va començar a llegir l’apartat de la dona:



Les dones majors de 16 anys podran mantenir matrimoni. Les dones no poden treballar en feines d’alt risc, ni tampoc ser funcionàries de l’estat, però sí que poden ser recepcionistes o secretaries. Poden treballar de criades o netejant, poden tenir un sou màxim de 500 lliures al mes. I podran començar a treballar amb 11 anys. La dona pot ser tocada per l’home sense el consentiment d’ella. La dona no podrà portar pantalons en públic. 



Quants anys tens? -em va demanar l’Steven.



12 anys. 



Qui és el teu pare? -em va preguntar



Es diu Jorge i és el ministre de l’estat. 



I la teva mare és l’Elisabeth -va dir



Ara ja sé qui ets, la teva mare venia cada dia a parlar, som molt bons amics. Ets igual que ella, sempre m’explicava coses de tu. Sé que de gran vols ser física.

Efectivament, pensava mentre feia un somriure tímid. Després d’aquest comentari va llegir també altres lleis i drets que comunicaven amb el tema. Vaig mirar el rellotge i eren tres quarts de vuit i a les vuit havia de ser a casa, perquè amb el pare havíem d’anar a una festa del president. La veritat és que no em feia gaire gràcia anar-hi.



Gràcies per tot, però me n’he d'anar, ja tornaré, adéu.



Vaig arribar a casa just a l’hora.



Tens una sorpresa al llit, perquè t’ho posis aquesta nit. -em va dir pare



Tota il·lusionada vaig anar corrent a la meva habitació. Vaig obrir la porta i a sobre el llit vaig veure un vestit blau de marca, unes joies i a terra unes ballarines negres amb dos diamants, un a cada sabata que feia conjunt amb el vestit. No m’ho creia, pensava que era un somni. Ja tenia el vestit posat, les arracades i les sabates, m’estava acabant de pentinar, quan pare va obrir la porta. Va agafar el collaret i suaument me’l va posar al coll.



Estàs preciosa!



Em vaig limitar a fer un somriure.



Ets igual que la teva mare.



També som una mica diferents -vaig dir rient.



Aquest vestit era de la teva mare i les sabates també.



De veritat?



Sí.



Em va dir que a la pròxima festa, volia que te'l posesis.



Vam anar cap a la festa. Era l’aniversari de la dona del president. Un dels majordoms ens va obrir la porta del cotxe, només els de classe alta s’ho podien permetre. Quan vam entrar al menjador principal tothom es va sorprende, ja que normalment no em mudava tant. Em vaig agafar del braç del pare i ens vam posar a parlar amb uns de Munich. El president ens va rebre, al meu pare amb una encaixada de mans i a mi besant-me la mà. 



Per què no m’agafes de la mà com el pare? -li vaig dir



Perquè vostè és una senyoreta.



I què? 



Tot i que sigui una noia, em pot agafar la mà igual que a un home, tu i jo som iguals.



Perdoni, però els homes per naturalesa som superiors al sexe femení! -em va dir.



El pare em va fer un senyal amb la mà, volen dir prou, i jo me’n vaig anar a l’altra banda de la sala. Allà, mentre agafava un canapè, vaig trobar-me el Chals.



Hola Caroline!



Hola Chals 



Que maca que vas!



I tu també.



Demà a les cinc a la biblioteca, no te n’oblidis! -em va dir en veu baixeta.



Ja me'n recordo, gràcies!



Cada vegada aprenia més física, cada vegada m’agradava més… però el meu cor sabia que no podria anar mai a la universitat… O potser sí?
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]