Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Pigmalió
Sant Pol de Mar
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 QUE?
“-Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.-”

 

L’home llegia, simplement llegia, llegia perquè dins de cada llibre hi ha un món en el qual no interferim. Un món nostre i de tothom, cada llibre és un parèntesi dins les nostres vides, i per això, per molt dolent que fos el llibre o encara que fos un llibre extremadament bo, mereix ser llegit."Canto jo i la muntanya balla" era el llibre que l’oferia aquell parèntesi momentani, no deixava que pensés en res més. 



La vista cansada dels dos ulls grisos de l’home devoraven les paraules d’aquell llibre, però, si t’endinsaves dins d’aquelles dues finestres veies un home que havia viscut massa, amb molta experiència, que l’únic que volia era deixar de pensar, deixar-ho tot. Les ulleres de muntura estreta li anaven grans, la seva vestimenta era despreocupada; els seus cabells blancs com la neu acabada de caure, pentinats de qualsevol manera, i una barba de quinze dies. Qualsevol persona que el veiés hagués dit que s’havia rendit, que ja no volia lluitar més ni per ell ni per ningú, però aquell home valorava més la vida que cap altre ésser, el preu de cada vida, de cada esperança per seguir endavant.



Fora plovia, i encara que fos estiu feia fred, l’home de quaranta-cinc anys assegut a la butaca de pell marró, tenia una manta a les cames, gruixuda i de ratlles blaves, grises i verdes, l’hi donava el caliu que necessitava. A cada pàgina que passava li donava un glop a la tassa de cafè amb llet, que després deixava a la tauleta de fusta amb la llum, una llum ataronjada, no feia mal als ulls, era càlida i acollidora. Al seu voltant la llum semblava que hagués desaparegut. El llibre era l’únic il·luminat per la suau luminescència, però, quan els trons i rajos de la pluja, la qual era cada cop més abundant, queien i s’il·luminaven, deixaven veure, per unes mil·lèsimes de segon, una biblioteca de fusta fosca amb els llibres antics. Un raig va caure i va il·luminar la porta; un altre raig i la finestra es va obrir; un altre raig i aquell va caure tan a prop que aquella casa antiga va tenir una sobrecàrrega. La bombeta que il·luminava les pàgines d’aquell llibre va explotar en mil trossos. L’home, cansat, va anar a tancar la finestra i es va centrar en els fusibles de la casa, n’hi havia tres de fosos, aquella nit no hi hauria llum. Just quan l’home era a la recerca d’una llanterna el seu telèfon va sonar, sorprenentment hi havia cobertura.

El va deixar sonar dues vegades donant per fet que no era important, però quan va sonar la tercera, amb aquell to impertinent, desitjat de ser escoltat, l’home va agafar el telèfon:

-Sí?-va protestar enrabiat.

-Inspector Gómez?-una veu de dona va contestar una veu dolça.

-Sí, sóc jo.

-Sóc Amaia Zelaya, de l’oficina d’homicidis, hi ha hagut un homicidi doble en el carrer**** número**, ja té a tota la patrulla i el seu equip treballant sobre el terreny, jo ara vaig cap allà.



Corrents l’inspector Gómez es va posar la jaqueta i va agafar un paraigua, va sortir de casa. Tot seguit va entrar en el cotxe de color negre que l’esperava al carrer i va conduir fins a arribar al seu destí.

La pluja el va mullar per complet, s’havia deixat el paraigua al cotxe i dins d’aquell recinte tancat per una cinta blanca hi havia dos cadàvers. La seva ajudant estava esperant-lo i va procedir a llegir l’informe.



-Sembla que ha estat un crim passional, les dues tenen un tret entre els dos pits, els ha perforat el cor, han mort quasi a l’instant, no obstant això, no hi ha tanta sang com hauria de ser, a les dues els han tallat l’orella esquerra, de moment no l’han trobada.-va ser interrompuda de cop per l’inspector.


-Per tant no tenim pistes, no hem trobat l’arma del crim, ni identificació, ni les orelles de les víctimes, com que no hi ha sang vol dir que les han traslladat, aquest no és el lloc del crim. És un barri pobre i amb abundància de drogues, no parlaran encara que els interroguem, i no sembla que hi hagi càmeres, envia cinc homes, per anar a preguntar als veïns, vull un equip especialitzat buscant càmeres de seguretat en sis quadres.-Va tirar la vista cap a dalt va veure dos nens que amb cara de por miraven les dones.-I QUE S’EMPORTIN JA ELS CADÀVERS! Estan espantant els…-no va voler seguir- Vull l’informe del forense com més aviat millor, va! Va! Va! A treballar!




Aquell crim fosc, humit, i tenebrós, va ser el primer de molts més altres. 





DIA 1:



Aquell dia em vaig despertar tard, o, com a mínim, el rellotge marcava les 7.20. Que desafortunat, el meu primer dia a la universitat i ja anava tard, encara que ja era el meu segon any. Corrents em vaig vestir amb la primera dessuadora que vaig poder agafar i els pantalons que la meva mà va poder atrapar al moment, allò pintava malament. Em vaig maquillar com vaig poder i fent una cursa contra el temps vaig poder agafar el bus de les 7.30.... Van passar les parades i la gent seguia sent la mateixa que la de l'any passat, passaven pel meu costat, em saludaven i s'asseien als seus respectius seients de sempre. No esperava res de nou, però sempre es mantenia aquella emoció, aquella tensió o adrenalina que supera els teus sentits el primer dia.

Els auriculars m'aïllaven del món exterior, aquell rebombori de fons sempre m'havia molestat, però de cop, les petites veus que s'escoltaven havien acabat, amb curiositat em vaig treure els auriculars i amb certa angoixa, miro cap a la porta del bus que s'obria, el soroll de maquinària vella va donar pas a un noi que no havia vist mai. Pantalons texans mig trencats i ajustats, ressaltant la forma del seu cos, unes sabates de vestir que segurament no eren molt barates, una samarreta blanca acompanyada d'una americana de cuir, marcava tot el que venia a ser el seu cos. Un cabell negre com el carbó i pentinat de manera despreocupada, entre tot es deixava veure un parell de pírcings platejats que lluïa de manera elegant a l'orella. La seva mirada era capaç de fondre fins al gel més fred dels pols, en aquell moment vaig calcular més o menys un metre vuitanta i una mica més. Les seves passes i el seu cos despertaven dintre meu un sentiment intens, en volia més.



DIA 2:

El despertador va sonar a les 6.30, temps suficient per fer tot el necessari, aquesta vegada vaig poder esmorzar correctament. Com cada dia normal, em vaig haver d'esperar cinc  minuts fins que va arribar el bus. Quan va arribar em vaig asseure on sempre, la segona plaça a la filera del conductor sense comptar amb ell. Aquell era el meu lloc, feia un any em pujava i m'asseia sempre en el mateix seient, era una sensació reconfortant. Vaig treure l'ordinador i sense conformar-me amb res vaig començar a escriure el que escoltava, veia o sentia. Era d'hora i per alguna raó la lluna encara no se n’havia anat, ella seria llum d'aquell dia enfosquit i refredat per les pluges de tota la nit; Escrivint vaig fer passar uns minuts de concentració fins a l'entrada d'aquell noi, el qual no hauria de tenir més de dos anys més que jo. Des que el vaig veure aquell dia el seu tarannà em va hipnotitzar, per desgràcia, sentia les passes tan segures que el seu soroll era com  forats negres que travessaven el meu cor, una... I un altre... I una altra vegada. La temptació de mirar-lo fixament mentre se'm queien els ulls sempre estava, i jo notava que dintre de poc se'm cauria l'esma a terra. Un altre cop el silenci, que preciós era aquell moment de calma i a la vegada tensió que es produïa just abans que ell entrés. Les portes s'obrien lentament, semblava que aquell moment duraria per sempre. Va entrar amb el cap ben amunt i solemne, va mirar cada persona que estava en el bus, i sense cap remordiment, va passar a asseure's al final del bus.  Aquella vegada anava vestit diferent, potser perquè era divendres, encara i amb tot el seu record és borrós, només recordo que anava tot vestit de negre i amb el cabell pentinat cap enrere, aquesta vegada no portava arracades, i el meu interès per ell va pujar d'intensitat, volia fer-li una foto i guardar per sempre aquell record que ara es va esborrant lentament.



DIA 4: 

Ja feia dies que l'observava, asseguda a la part del davant, mirant pel mirall d'aquell vermell bus. Mai vaig pensar a fer-li una foto, però realment era una bona idea. Cada vegada que ell pujava en el "nostre" transport, només podia fixar-me en el que venia a ser… el seu cos.

Cada dia el seu estil m'atrapava més i més, com un iman, però encara que no havia sentit mai la seva veu, estava segura que em seduiria, i em faria sentir que per primera vegada no estava sola. Però de moment en lloc de la seva veu em seduïen els seus moviments, en comptes de poder sentir el batec del seu cor, m'era suficient escoltar el ritme de les seves passes. S'apropava el divendres l'últim dia de la setmana pels estudiants com jo, recordo el que va passar per la meva ment quan em vaig adonar -"merda"-. Aquell dia lluïa una samarreta negra llarga, amb un forat a la part de sota, una jaqueta texana que semblava antiga, en el canell una polsera d'aquelles llargues i de cuir. Uns pantalons també texans però curts i desgastats, i unes botes de cuir llargues. S'havia posat uns penjolls platejats. Aquell matí quan va pujar al bus, es va adonar que el mirava, i, suposo que per educació, em va llençar un somriure d'aquells que t'enamoren.



DIA 14:



No havia faltat ni un dia, sempre estava allà assegut a la parada del bus, tant si feia sol com si plovia, com aquell dia. El cel plorava com mai, la seva samarreta blanca va quedar totalment mullada, així s'ajustava en el seu cos. Estrenyia encara mes, els seus pantalons trencats, negres i de camal estret. Portava cara de cansat, com si hagues plorat tota la nit, i me'l vaig imaginar; me'l vaig imaginar de genolls a terra, plorant i demanant perdó, me'l vaig imaginar cansat i excitat... Només...me'l vaig imaginar. I per primera vegada una sensació com de mil formigues em pujava per tot el cos, sortint des de la meva zona fins a expandir-se i arribar el meu cap, el qual va perdre consciència de la situació.



Cada dia amb més urgència necessitava tranquil·litzar-me, un remei per allò que em passava a veure'l, el meu nerviosisme es veia a quilòmetres, i sense més vaig intentar que el meu comportament canviés, però sense voler, cridava més l'atenció, i sincerament no m'agradava.

 Comenta
 
Capítol 2 DUDU
Les pàgines del llibre seguien passant i l’inspector seguia enganxat a aquella lectura, mentre que l’home del seu davant es posava cada vegada més nerviós, ja no sabia a on mirar ni com actuar. Es trobaven asseguts en unes cadires de plàstic que simulaven fusta, separats per una taula que sostenia els peus de l'inspector Gómez, el qual estava assegut en una postura més aviat horitzontal, ignorant. Una petita saleta fosca, amb les parets de fusta i una espècie de mirall al costat. 

 

Els dos homes eren assetjats per càmeres que gravaven i transmetien cada segon. L’home de cabells negres i jaqueta de cuir no va poder aguantar més la pressió:

-No vaig ser jo, ho prometo! No sé de què m’acusen, sigui el que sigui, no sóc jo.

-Tranquil Edu, només són unes preguntes.

 

Últim DIA De l'ANY:

 

Aquell any va passar com si res, esperava cada matí que el meu amor platònic, del qual no en sabia el nom, passés pel meu costat i em somrigués. Cada dia més i més m'enamorava, m'atreia el seu somriure i la seva aura. Tot el que venia d'ell era perfecte, ell era perfecte. I vaig començar a fantasiejar amb ell, cada somni, cada dia en el bus, en el llit, a classe o fins i tot mentre caminava. Imaginar-me les seves mans envoltant el meu cos era una sensació que realment m'excitava. Però el fet de no veure'l en totes les vacances em desficiava; em tornava boja; no ho suportava.

 

Per última vegada em vaig fixar en ell, examinant-lo. La seva pell va passar de ser clara, a tenir un to morè, m'embruixava; el seu pentinat no havia canviat. Però hi havia alguna cosa en els seus ulls de color verd que no era el mateix, alguna cosa li havia passat; era més freda més distant. Vaig seguir examinant-lo, en la seva orella portava dues arracades més. Portava mirant-lo una estona, se n'hauria adonat? Sí, em va somriure.

 

PRINCIPI DEL 3r ANY D'UNIVERSITAT:

DIA 1:

Aquell matí va ser una cosa normal, dintre de la rutina, em vaig despertar i vaig anar al bus. Llavors, ell va pujar.

 

La meva respiració va començar a accelerar-se, el meu pit pujava i baixava amb el ritme del meu cor. Tenia por que ell pogués escoltar els meus batecs, o veure la meva cara, que lentament s’anava posant vermella.

La meva boca feia aigua per tot arreu, l’obria lentament per treure la punta de la meva llengua i mullar-me els llavis, automàticament, pel nerviosisme, vaig passar a mossegar-me l'ungla del meu dit gros. Pensaments bruts venien en forma d'estel i passaven pel meu cap, deixant el gustós record de petites fantasies que sabia que mai passaran. Clavant la meva mirada en ell, escoltava cada cop més fort com s'estava aproximant, i com si res, va passar a asseure's a la part de darrere del bus de les 7.30, el qual feia dos anys que preníem junts.

 

Me  l'he imaginat de 10.000 maneres diferents, i cada mode millor que l’anterior, com un cercle viciós que es mossega la cua. Ha arribat un punt on ja no sé el que és cert del que no ho és, una bonica paranoia creada per una ment luxuriosa.

 

DIA 4:

Tot és igual que sempre, les coses no canvien i jo segueixo la rutina des de fa tres anys. Pujo a l'autobús on deixo passar els minuts fins que, aquell noi de mirada freda i formació tan elegant, decideix pujar. Ell fa que la meva cara canviï d'un moment de serietat a un moment de desig, el volia més enllà de res, cada racó del seu cos, cada somriure; volia que fos per a mi, només per a mi. I de la meva motxilla grisa trec una llibreta vermella. I escric cada pensament, cada fet, tot.

 

Passen els dies i em sento cada dia més cansada i debilitada, així que començo a anar al metge. M'és cada vegada més difícil mantenir un ordre en els meus pensaments i la llibreta m'ajuda a posar-li paraules a aquests sentiments tan estranys.

 

 

DIA 5:

 

Pujo al bus, em poso els auriculars, començo a escriure en la meva llibreta tot el que em passa. Però de cop i volta entra ell, i destrueix el meu moment d'aïllament; somriu al conductor; jo no puc fer una altra cosa que fer-li jo el mateix esperant una petita reacció de la seva part. Em desespera el simple fet que no m'hagi ni mirat, ho odio, ho odio, ho odio...

 

DOS MESOS DE VACANCES:

Una tortura venia cada dia de les vacances. Al ser conscient que ja no aniria a la universitat i que no agafaria el bus, els meus matins trencaven la meva rutina; ho odiava, no podia suportar-ho.

Un dia tranquil...vaig decidir que demà al matí m'aixecaria d'hora i agafaria el bus fins al final de la línia, allà seguiria caminant fins que els meus peus no poguessin més.

 

L'endemà vaig fer el que em proposava. A la mateixa hora de cada dia em vaig aixecar. Vaig anar al bus ben decidida, quan vaig pujar no hi havia ningú, estava sola; ho vaig agrair. El bus feia el recorregut de sempre, però sense parar, en línia recta i ràpida; per això em va sobtar quan va parar, les portes es van obrir. Llavors ell va pujar.

-Bon dia, no t'esperava avui.

-Sí, gràcies.

Un somriure i va anar al fons del bus. L'emoció no podia amb mi. Quan va baixar jo ho vaig fer amb ell. D'amagat el vaig anar seguint per tota Barcelona fins que va entrar dintre d'una fàbrica, semblava ser el gerent.

 

Des d'aquell cop, cada dia vaig anar al bus fins al fons de la línia o fins on baixava ell.

 

 

Aquest moment se’m fa etern: “A tu també amant prohibit?”



 

Dia 1:

Aquest any les classes comencen una hora més tard, però encara i amb tot no vull perdre el bus de sempre.

Aquell dia vaig agafar-lo on sempre, com sempre. Vaig esperar fins que l'Edu pugés al bus i poder parlar amb ell mínimament.

-Bon dia Mar.-em va saludar.

-Bon dia Edu. Avui portes dos pírcings més, en total ja sumen sis, tant t'agraden?.-La meva pregunta sembla que l'incomodà i intentà evitar la conversa.

-Si.-se’n va.

Em vaig quedar amb ganes de parlar amb ell i dir-li que aquella samarreta verda militar li quedava genial. Els seus músculs, les seves mans amb anells; els seus braços decorats amb polseres militars m'excitaven cada any mes, l'adoro. Vaig baixar davant de la plaça principal a prendre un cafè.

El vaig demanar i em vaig posar a llegir el diari:

LA VANGUARDIA*:

"ASSASSÍ EN SÈRIE" ~puf passo de morts per avui~

"MIL I UN GOLS" ~No! Futbol no!~

Quina merda no hi havia res d'interessant. Em vaig seguir prenent el cafè mentre mirava a no sé quin lloc. Embadalida em semblava veure una ombra negra pel reüll de l'ull, em vaig girar de cop. ERA ELL! Corrents vaig anar darrere seu, quan per fi vaig aconseguir atrapar-lo, no era ell. “Merda!” El pitjor va ser que em va reconèixer (un company de la universitat). Fet que va provocar que el seguís amb la meva mà la seva espatlla recuperant l'alè, el vaig començar a prémer fort. “Quina ràbia! No era ell”. Què pretenia? Que m'enamorés d'ell? “Maleïda criatura”. El volia matar.

 

 

DIA 2:

Em desperto i ho faig tot normal fins a arribar al Bar. De la meva motxilla trec la llibreta color vermell i un típic boli 'big'. Sense pensar començo a escriure. No sé el que escric, l'únic que sé és que pel meu cap passen unes mateixes imatges repetidament, sense connexió, i van augmentant quan penso en el mateix noi d'ahir que es va voler asseure al meu costat (m'hi vaig negar). 

He mirat a la meva llibreta el que he escrit. He repetit quatre paraules “no tenen connexió però m'espanten: assassinar, criatura, Eduard, pistola, assassinar, criatura, Eduard, pistola…”

La por va començar a apoderar-se de mi.

De cop i volta, sense cap sentit, vaig començar a pensar sobre l'amor i com era la sensació d'estar enamorada. Feia anys que no pensava en això, que no ho tenia en compte ni buscava res, fins que aquell noi de cabell fosc va aparèixer a la meva vida, així que  vaig avançar una pàgina en blanc de la meva llibreta i vaig començar a escriure tot el que sentia o trobava a faltar de l'amor:

 

A vegades em vull enamorar, no tenir a ningú com a parella no és el mateix. És un sentiment estrany i agradable que recorre tot el teu cos i es queda en el teu cap donant voltes.

Tracta d'un pensament sobre la persona, un pensament que es va tornant constat i bonic, però fa tant... Fa tant que no passa, i ho trobo a faltar. És genial, encara que en aquell moment faci mal és un sentiment que ara l'únic que tinc és el record acompanyat amb nostàlgia i és tan bonic.

 

Sento com si cada paraula que sortís del boli no fos meva, com si no em pertanyessin, i sense cap raó aparent començo a plorar. El cambrer es preocupa, i cridant li dic que estic bé, el pànic m'envolta i surto corrents.

 

DIA 5:

 

Em desperto i vaig a recollir el bus, quan m’assec em poso els auriculars. De cop m’adono que la meva llibreta no hi és: “Merda!”. Me l'havia deixada en el bar, amb les presses per sortir no m'havia adonat del meu error. Vaig haver de tornar una altra vegada al bar.  Em vaig demanar un caputxino i vaig reclamar la meva llibreta, a la vegada que vaig preguntar si l'havien llegit. Em van dir que no, però no me’ls vaig creure, segur que l'havien llegit. De cop un missatge de text va fer sonar el meu telèfon:

 

-SÍ

-Sí QUÈ? QUI ETS?

-HAN LLEGIT LA TEVA LLIBRETA. LA POLICIA VE DE CAMÍ. /DUDU/

Vaig pagar i me'n vaig anar envaïda per la por. No vaig anar a la universitat, em vaig quedar a casa.


 

 Comenta
 
Capítol 3 LA VERITAT?
Dins la ment de l'inspector Gómez tot començava a ser un garbuix de sospites i pensaments que es trobaven; fusionaven i canviaven; res tenia sentit. No obstant les noies seguien apareixent posades en el lloc del crim, com nines, sense orelles, tot era molt confús. L’autòpsia havia declarat que les víctimes havien estat drogades amb un narcòtic difícil de trobar, no es va trobar cap prova d’assetjament sexual. 

L’Edu, el que l’inspector creia culpable, era innocent. En el fons, l’Edu sabia qui era el culpable, però no era capaç d’assenyalar-lo. 

En aquella nit de fred, tempesta i vent l’inspector va tenir  una idea que li va il·luminar el camí, les orelles, l’assassí les guardava o les llençava? Si les guardava eren un premi o un record. No són fàcils de conservar, haurien de ser conservades en algun líquid tipus alcohol de metanol, però és molt car.

De cop l’estrident to del telèfon va sonar:

-Inspector Gómez?

-Sí, sóc jo. Truques de la central?

-Efectivament, hi ha hagut un tiroteig a la casa de  ***** 



DIA 10:

M’he despertat com sempre, a la mateixa hora que sempre, el mateix rímel. Ja sóc al bus i he tret la meva llibreta vermella; he esperat fins que ell ha pujat.

-Bon dia, ahir no vas venir - va fer ell la puntualització.

-Si bé, tenia metge, bones notícies - realment no he mentit, però no recordo res d'ahir.

Parlant com si res el conductor li ha cridat l'atenció i l'obligà a asseure's. Cosa que obligà que ell s'assegués al meu costat, m’he posat vermella, pitjor que la meva llibreta.

-Què escrius? - s'arrepenjà una mica amb mi i m’ha tret de les mans allò que no deixava llegir a ningú. No puc consentir que llegís la llibreta, plena de sang i dibuixos de decapitacions, de tots els meus sentiments. Però no ho he pogut evitar i ha començat a mirar una a una les pàgines. No ha fet cap mena de gest, només m’ha mirat, ha somrigut i  l’ha tornat.

Merda! La seva mirada freda, clavada en els meus ulls, m'està hipnotitzant, estic excitada. I es nota. Posà lleugerament la seva forta mà sobre la meva cama i pujà a poc a poc, a poc a poc... Ja no ho puc suportar més i li he dit que parés. Era la meva parada i he baixar.

Demà no li dedicaré ni una mirada, però sabria quan em miraria, quan sabria que ell era a només 3 metres de mi, quan sabria que ell... jo només em mossegaria els llavis.



DIA 20:

He parlat amb ell tot el trajecte, posant les nostres respectives mans sobre els nostres genolls o espatlles, cada vegada que riu se m’enduien els dimonis, ell ha començat a ser tot per a mi. Després d'una rialla, m’ha agafat la barbeta i en un silenci d'uns segons, la veu del conductor ha trencat aquell moment:

-Mar, tu baixes aquí.

-Merci, quasi me n’oblido - he baixat. - Bon dia, ens veiem demà!

En baixar m’he relaxat, i tots els meus músculs que abans estaven en tensió ara es relaxen.  I he anat al bar.

-Un cafè americà, si us plau.

-Clar!

Per la TV no feien res interessant així que he agafat el diari i l’he començat a fullejar: ~Assassí en sèrie... ~ No m'ho puc creure, encara no l'havien atrapat. Segueixo llegint l'article encara que passava bastant; comentaven que l'assassí ha matat ja 7 persones i que se sap que era ell, a causa que ha anat tallant les orelles a les víctimes, es creia que...~ximpleries~



Dia 29:

Miro per la finestra concentrada en tot el que em toca estudiar quan ell s’ha assegut al meu costat un altre cop. No l’he sentit saludar-me; posà la mà a la meva cama, acompanyat d'un: "bon dia empanada". I he reaccionat al moment, topant-me cara a cara amb ell; només ens separen dos dits d'oxigen; me'ls vull menjar tant com vull notar el sabor de la seva boca. Per alguna raó la seva mà no s’ha mogut de la meva cama, i hem conversat normal, fins que ha arribat a un punt:

-Saps? Encara recordo un dels relats de la teva llibreta - aquelles paraules m’han desconcentrat.

-La meva llibreta? L'has llegit?

-Que ximple arribes a ser a vegades. Parlo d'aquell escrit sobre enamorar-te, tantes ganes en tens?- D'aquell escrit feia dies, com l'havia llegit? Per què m'ho deia ara?

-Perdona, has dit que has mirat la meva llibreta -m’ha parlat a cau d’orella, hi ha alguna cosa que no he acabat d'entendre.

A PARTIR D’AQUELL MOMENT LA MEVA MENT S’HA DESCONNECTAT I JA NO RECORDO RES DE TOT L’ANY.

Vacances:

Ja he acabat la universitat, així que no tinc res a fer que no sigui buscar feina, i res millor que un diari.

I avui ha passat; no he pogut escriure, així  que us ho confesso...

He seguit agafant el mateix bus de sempre, per anar al bar i parlar una mica amb l'Edu. Per alguna estranya raó no ha pujat al bus. Així que m’he dirigit cap al bar com si res, i m’he deixat portar, escrivint cada feina que sortia en el diari a la meva llibreta, però no penso en això, alguna cosa no quadrava. Per què no havia vingut avui? Està malalt? Hauria d’anar a casa seva després.



De cop a la televisió ha sortit una notícia i el cambrer, interessat, ha pujat el volum, cosa que m’ha cridat l'atenció:

~Famós assassí en sèrie pren la seva víctima número 10, es demana a les noies de 20 a 25 anys que vagin amb compte ~ No m'ho puc creure encara no l'havien enxampat. Un moment ~ es creu que l'assassí es queda amb les arracades de les noies a qui mata, i aquesta vegada ha firmat amb el nom en clau de DUDU~ No dono crèdit, aquell mateix era  l’home que m’havia enviat un missatge a mitjans de curs~~s’ha trobat sang de l'assassí en l'escena del crim, així que podria estar ferit~ Oh! Déu meu! 10 pírcings, l'última vegada que vaig veure l'Edu en portava 9, i avui no havia anat en bus, podria ser el culpable.

M’he dirigit casa seva, a la recerca de respostes, però una vegada he arribat, una noia rossa m'ha obert la porta.

-Allunya’t! Haig de veure l'Edu - li he donat una empenta i m’he dirigit cap a ell ràpidament, el qual mirava atordit des del sofà.



-Assassí, ets tu, veritat? L'Assassí de les 10!- I sense saber d'on, he tret una pistola de darrere i l’he posada en el punt de mira.- Respon!

-M-Mira M-Mar no sé de què parles, però estàs sagnant, perquè no baixes l'arma i et curo això?

-NO! Deixa’t d'hòsties! Ets tu! No em distreguis

-Mar jo no sóc, no sé de què...

-Prou, no em menteixis més, no em parlis més, has fet molt de mal.

-Mar... que no......-he disparat, ho he fet, l'he matat, un tret directe al cor, he matat la persona que més m'importava horrible.


I TOT PER NO VOLER RECONÈIXER LA VERITAT

Em vaig posar la pistola a la boca i vaig disparar









I MENTRE MORO, PER DINTRE, EL MEU CAP RECONEIX LA VERITAT:

Passaven els dies i jo, anava escrivint en aquella llibreta vermella tots els meus petits records dels dies viscuts acompanyats amb aquelles fantasies, com era la relació de més que amics amb l'Edu.



Els  dies estaven borrosos i plens de contradiccions.



Ja no sabia el que era real i el que no, i d'aquesta manera vaig començar a confondre allò que semblava ser el meu dia a dia.



Els missatges en el bar no eren més que els missatges distorsionats del metge que em comunicaven una revisió dintre d'uns quants dies. L'informe perdut del metge i la revisió oblidada em comunicaven un trastorn de la realitat, que feia anys que s'acumulava i requeria l'ingrés immediat. I jo, fora del meu lloc, vaig optar per oblidar-ho i fer com si res.



L'Eduard no tenia cap mena de connexió amb les noies, i vaig ser jo la que m'anava inventant cada versió conspiradora contra ell per no assumir qui era de veritat 

L'ASSASSÍ DE LES DEU.



Jo vaig matar cada una de les noies amb un tret de la meva pistola entre els seus pits, perforant la seva pell i enviant la bala als seus cors, que no podria suportar la pressió d'aquell objecte perforant la seva superfície.



Vaig ser jo la que tallava les orelles de les noies i les guardava en alcohol de metanol, que per a mi era fàcil d'aconseguir, per penjar una a una les arracades a la meva paret blanca.



Vaig ser jo la que et va usurpar la vida confosa per tot el que havia passat, va ser la meva culpa al no poder expressar una a una les paraules que t'havia de dir i ara jo t'acompanyo en una mort que possiblement no hagués passat si tu no haguessis estat al teu camí.



I aquesta tarda m’otorga uns moments de lucidesa davant la meva mort i ara et puc dir que:



Vaig ser jo la que, en adonar-me’n de la teva mort, es va suïcidar sense ganes de seguir amb la seva vida. I ara t'acompanyo aquí, estirats a terra, dessagnats per les bales, que no haurien de tenir el nostre nom, ni el de ningú. Però sempre hi haurà algú que mati, algú que no pugui més … Aquests moments se’m fan eterns, a tu també, amant prohibit?



Vaig ser jo... Sempre... i la meva llibreta vermella de sang és testimoni de cada pensament que he pogut tenir, o no?


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]