Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



onesmarines
Terrassa
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 "NON OMNIS MORIAR"
PRÒLEG

En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

Com es veieren Leandre i Hero

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.





CAPÍTOL 1 - NON OMNIS MORIAR

1994, Abidos

Mai m’ha entusiasmat la història: em sembla avorrida i força inútil. Jo sóc més de “carpe diem”, vivint el moment sense mirar enrere. De totes maneres, per estrany que sembli, la classe d’avui sobre els antics grecs m’ha fet plantejar-me els meus gustos. Deixant aquest fet enrere, vaig de camí a casa per dinar. Sens cap dubte, el que més odio d’anar a l’institut és haver-hi de tornar a la tarda.



He de confessar que si alguna qualitat tinc és la de ser curiosa. Em qüestiono tot el que em diuen (especialment si afecta al meu temps lliure, com les tardes obligatòries). Fins i tot, a vegades m’arribo a plantejar si de veritat pertanyo a aquesta societat, que es limita a assentir allò que els caps del govern imposen sense anar més enllà, sense tenir una pròpia opinió. Tot i això, també els entenc: si et desvies una mica del que s’entén com a “normal”, ja ets mirat amb mals ulls. Crec que això és el que em passa, no sóc del tot com les altres noies de la meva edat, diguem-ne. 



Ah, per cert! Em dic Selene. És un nom que va més enllà de la seva aparença, força exòtica de fet. El missatge que du amagat és “llum de lluna”. 

Sempre m’he preguntat per què els meus pares havien decidit dir-me així en comptes d’optar per un nom més ordinari. Tot i això, mai podré arribar-ne a saber la resposta: quan jo tenia 3 anys, van morir en un accident quan estaven de viatge a l’Índia. A vegades li pregunto a l’àvia coses sobre ells i les seves aventures, perquè no els recordo gaire; però no li agrada parlar massa sobre aquest tema, així que sempre l’intenta evitar. 

L’únic record que tinc d’ells és un collaret amb un cargol de mar, que va arribar en un sobre pocs dies després del tràgic fi de les seves vides. Sempre el porto posat, no me’l trec mai. És tot un misteri: no n’he vist cap igual, no sé d’on ve, quin missatge pretén donar-me ni si va més enllà d’una simple joia. Deixo de donar-hi voltes i començo a fer els  deures d’història d’Espanya. 



Quan torno de l’escola i estic escoltant “Friday night” a la ràdio sobre el llit, l’àvia Nausica entra a l’habitació sense trucar la porta, com sempre, i em demana ajuda per preparar el sopar. Indiscutiblement, una de les coses que més admiro de l’àvia és la seva manera de cuinar, però cada dia es cansa més així que sempre que puc l’ajudo. 

-Àvia, que hi ha avui per sopar?

En veu baixa, prego que siguin macarrons amb tomàquet, d’aquells que ella sap fer tant bé. 

-Verdura i pollastre arrebossat - em respon dolçament.



No em queixaré pas, pero m’estranya que necessiti del meu ajut per fer aquests dos senzills plats. De totes maneres, la segueixo cap a la cuina. 

L’ajudo i mentre suco el pollastre en el bol del pa ratllat, i amb un gest brusc per anar cap al rebost a buscar un altre paquet, sento un soroll metàl·lic però no hi dono importància. Miro cap al terra i hi veig el collaret a trossos, i entre els fragments de cargol, un tros de pergamí amb aparença vella destaca. Curiosament, m’ajupo a veure què hi posa. Trec la petita cinta amb el llaç, i prossegueixo a llegir.



794, Sestos

Asseguda al banc de vellut i pentinant el meu llarg cabell d’or, em pregunto si tornaré a veure aquell cavaller que m’havia captivat amb una sola mirada. Ja en sabia la resposta, tot i que no ho volia acceptar: no. Des que era ben petita, els meus pares s’havien preocupat en casar-me amb un noble home de classe alta, tot i que no els preocupava gaire si realment jo n’estava enamorada. He d’admetre que, moltes donzelles haurien estat predisposades a prometre-s’hi: era un fornit guerrer, amb uns forts braços i gran corpulència. Però el Leo era un imbècil: no sabia valorar el que tenia i es creia superior només per poder xulejar de diners i luxes. 

La posta de tons rosats i ataronjats que a mi tan m’agrada. Sec a la vora del finestral per observar el bell paisatge. Durant el canvi de la nit al dia, de la claror a la foscor, la meva vida es converteix en una contradicció.



El cansament em pot, així que em trec amb delicadesa el collaret, el deso sobre la tauleta de nit a la meva esquerra i acluco els ulls, esperant que el son se m’emporti a un món paral·lel.



A l’endemà, em llevo amb una cara graciosa, amb pigues i uns ulls verds oliva donant-me cops amb el coixí. Salto del llit amb una il·lusió incontenible.

  • Maya! Has tornat!


M’aixafa amb una intensa abraçada, no para de riure i és aleshores quan em dono compte de quant l’havia trobat a faltar. 

La Maya és una noia aventurera, sincera i directa; no té por de res ni de ningú. La seva última peripècia havia estat emprendre un viatge de setmanes (i mesos!) per totes les illes de l’Helespont. Després de força estona escoltant totes les seves anècdotes, em tocava posar-la al dia per la meva part.



1994, Abidos

“Non omnis moriar”. És l’últim que espero llegir, en aquella nota amb lletres cursives i tant antigues. Pot ser llatí, així que em dirigeixo a la biblioteca en busca del significat d’aquelles paraules. 

De camí cap allà tinc una sensació que no em deixa caminar tranquil·la, així que accelero el pas. Però segueixo notant uns ulls penetrants sobre meu. Una esgarrifança recorre la meva esquena.  I quan veig la gran portalada de l’establiment, m’alegro de la seguretat que em transmet i d’haver arribat ja on volia.



En entrar, em saluda la bibliotecària, de qui ja m’he fet amiga per les meves freqüents visites. Seguidament, m’apropo i l’hi pregunto:

  • - Hola Alexandra! Podries indicar-me on puc trobar llibres de traduccions en llatí?

    - El tercer passadís, a mà esquerra. Què és el que et porta a la recerca d’aquesta llengua?

    - Ja t’ho explicaré aviat. Gràcies!


Camino lleugerament cap a la direcció que m’havia dit, i en arribar-hi em trobo amb una pila d’enciclopèdies amb la coberta plena de pols. Però, ja tinc el primer problema: cada diccionari equival a una sola lletra. Així que, hauré de trobar el de la N, la O i la M. No pot ser gaire complicat. Però, quan porto 30 minuts sobre l’escala de fusta remenant tots els estants, em començo a plantejar si em val la pena trobar l’enigma que amaga aquest missatge. Quan m’estic a punt de donar per vençuda i m’aixeco, vec una estanteria mig amagada amb els diccionaries de la L a la P. Agafo els tres que necessito i em disposo a asseure’m a la taula més propera. 

Una bona estona després, i rere moltes pàgines, acabo desxifrant la frase, però no sé si hauria preferit tenir la intriga. El seu significat em deixa del tot desconcertada. 





794, Sestos


  • - No ho sé Maya, no estic segura de que el torni a veure. No em vull fer gaires il·lusions.


I d’aquesta manera acabo la nostra conversació. No vull parlar més del tema, i tinc altres coses a fer, així que em determino a acomiadar-la. Baixem juntes per les escales cap a l’entrada principal, i allà, amablement, li dono dos petons i quedem per veure’ns un altre dia aviat.



Tot seguit, torno a tancar-me a l’habitació i unes pedres repiquen al vitrall que tinc al costat del llit. Sorpresa però espantada, trec el cap per fer-hi una ullada. I, veig a la persona que menys esperava però més desitjava trobar esperant-me. Un noi d’ulls blaus i mirada transparent, sincera; pigues simpàtiques ocupant les seves galtes, cabells rinxolats i somriure entremeliat. És en Leandre, que amb un gest subtil treu una corda per què baixi per les parets. No estava convençuda de donar-me el plaer de conèixer-lo, jo ja estava predestinada i no hi tenia cap poder sobre el meu futur. Però la seva insistència i la seva mirada que m’acariciava amb suavitat, van fer-me prendre una decisió sense tenir en compte les conseqüències (que no serien poques) que aquesta comportaria. 

En baixar, quan sento els meus peus tocar terra, em sento alleujada, he d’admetre que en veure la cara de Leandre les meves pors durant la baixada, s’esfumen ràpidament. Aleshores, m’agafa delicadament de la mà i els meus pòmuls s’encenen  sentint el seu tacte. Romànticament, em tapa els ulls amb una vena càlida i olor a roses, i m’acompanya a cegues fins al llac més bonic que havia vist durant els meus 19 anys. Pel camí, gaudeixo de la tranquilitat de la natura: els ocells cantant, l’olor humida que impregna l’ambient, i la fragància de Leandre… Feia temps que no em sentia tan feliç i lliure com ho era ara. No volia pensar en el que m’esperava quan tornés al castell; de totes maneres, sabia el que estava fent i no me’n penedis, per primer cop m’estava deixant guiar pels sentiments i no per la lògica. 



Hi passem un parell d’hores, banyant-nos, rient, parlant. I a l’adonar-me’n de la foscor del cel, distingeixo un perfil conegut darrere l’arbust. Llavors, un Leo enfurismat i ple de ràbia, deixa anar obscenitats cridant, i em quedo parada sense saber com reaccionar ni què passaria a continuació.
 Comenta
 
Capítol 2
CAPÍTOL 2 - NON SEMPER EA SUNT QUAE VIDENTUR

1994, Abidos

“No moriré del tot.”  Sincerament, no tenia sentit. Massas preguntes em rondaven pel cap: qui ho havia escrit? Per què aquest missatge? De quin any era tenint en compte que estava escrit en llatí? 

El cap em comença a donar voltes i decideixo tornar cap a casa. No tinc clar si comentar-li el tema a l’àvia perquè potser em prenia per boja. Així que potser m’espero que les meves investigacions donin pas a respostes. Tot i que no estic segura d’averiguar gaire només per aquesta expressió llatina. 

Suposo que hi estic donant més importància de la que realment té. Potser no té cap altre significat més enllà de literari. Però hi havia un pressentiment, una sensació dins meu que no em permetia parar de seguir tirant del fil.     

Obro la porta i veig el passadís d’entrada borrós, fruit del cansament. M’arrossego cap a la meva habitació i m’estiro al llit. Quan, de cop un ambient bastant tenebre invaeix la sala: vec una ombra moure’s per darrere meu, però no sóc capaç de determinar de qui és. Fins on sé, la meva àvia estava comprant al mercat i no havia sentit a ningú entrar, així que estic sola. En teoria. 



Sestos, 794

En el meu estat de xoc, sense poder-hi lluitar, noto una mà amb força i ràbia agafant el meu colze. I de perfil veig com Leandre, espantat, però amb valentia per lluitar, desembeina la seva espasa. Em toca decidir: o bé la mort d’algun d’ells dos, o bé que en Leo se m’emportis. Total, no pot fer-me molt mal, tothom se n’adonaria. Així que, em rendeixo i amb cara de llàstima cap a aquell preciós home que m’havia fet sentir tant especial aquesta tarda, deixo de fer força i ell m’arrossega cap a algun lloc. Estic tant confusa i espantada que el món es fa s’ennegreix i s’envaeix al meu voltant, i el meu cervell desconnecta.



Em desperto ofegada. Veig la figura del Leo a sobre meu, i en mirar-lo als ulls, puc veure una ràbia intensa que mai havia experimentat abans. Li dic que surti, però no ho fa. Noto com les seves mans fredes, enfadades fan pressió sobre la meva pell, i quan dirigeixo la mirada cap a les meves cames per a donar-los ordre de córrer, veig que estic nua. Mai hauria imaginat que una persona pot perdre els seus principis d’aquesta manera. Jo a ell no l’estimava, i va ser quan vaig caure en que si em feia això ell realment tampoc, que el que buscava en mí era una possessió i no una persona. Que les flors, els penjolls, els favors, les bones paraules no eren més que ximplaries. Em trobava dins una gàbia, impotent sense poder-ne sortir, i aquí es quan vaig veure que no era tant lliure com pensava. Un últim cop em va tirar a terra, i amb les galtes fredes en contacte amb el terra, i una llàgrima vessant pel costat, l’home va sortir per la porta i els meus ulls es van tancar amb força.



A l’endemà, la llum del sol il·lumina la meva cara, no sé quina hora és. No sé com ni qui m’havia portat al meu palau, si la nit anterior, a hores altes, encara estava en aquella freda estança de casa el Leo. Quan intento aixecar-me, sento els meus músculs afluixar-se i un mal que fa tornar-me a asseure sobre l’edredó. Amb la mirada fixa a la paret, blanca, començo a recordar tot allò que va passar a la nit, però algunes coses les veig borroses. Sense adonar-me’n compte, la vista se m’ennuvola i trenco el silenci amb un plor desesperat, amb mal. Vaig al lavabo i em miro al mirall. Em desprenc de la roba que porto i quan reconec la camisa de seda que em va regalar el Leo, començo a tremolar per dins i per fora.



Observo el meu reflex, però no m’hi vec. Em veig trencada, molt poc meva, amb el meu cos utilitzat, ple de taques de colors. Els ulls que recordava blaus vius em semblen grisos, i hi vec els efectes de les meves pors, que s’estaven multiplicant en veure que el que havia passat no tenia remei, que ho havia de mantenir en secret i ningú em protegiria.



Una llarga estona després, el meu plor disminueix de manera natural en sentir una llum blavosa sobre el meu pit. Me n’adono que prové del cristall del collaret i em disposo a treure-me’l quan sento uns cops a la porta, i de sobte l’esplendor s’esfuma de la mateixa manera que havia aparegut.



-Un moment, ara baixo. - Responc recordant els cops a la porta. 

Sense previ avís, la persona que menys desitjava veure en el món, el Leo, entra en sec a l’habitació com si res. La meva cara i la meva ànima canvien de color d’immediat. M’intento tapar amb els llençols ràpidament, però comença a riure, escandalosament i amb un to altiu em diu:

-No t’apuris, que crec que ja no queda gaire per veure.



I torna a riure aquest cop més alt, amb un comentari que definitivament sobra. Tinc ganes de donar-li un cop de puny però no m’hi vull convertir en ell, no vull caure tant baix. 

Em pregunto amb dolor i llàstima, en quin moment s’havia quedat enrere aquell Leo que em respectava i em portava flors cada diumenge al matí. 





1994, Abidos

No puc negar que el cor em va a mil, com mai abans m’havia passat. 

Ho tinc guardat en secret, però des de la caiguda del collaret, quelcom s’havia mogut dins meu i vaig caure-hi: potser aquesta ombra tenia a veure amb el misteri. D’aquest tema fins i tot n’havia tingut malsons, que semblaven massa reals com per només estar dins la meva ment.



Així que, decidida giro subtilment (sí, altra manera de dir força espantada pel que podria passar en els següents instants) i la vaig veure. I em trobo amb una sorpresa: al costat del moble hi romania una dona jove, molt bonica, amb una mirada intensa. En observar-la, me n’adono que se la veu fràgil, transparent diria. 

Sento una crida, que progressivament puja de to, dintre al meu cap, com un martell que no deixa de picar. No pot ser - penso. Tanco els ulls, per assegurar-me que no és una simple visió. Sense remei, aquell nom segueix ressonant ara per totes les parets de l’habitació: Hero, Hero, Hero. Ja espantada, deixo anar un crit i en reobrir els ulls, em retrobo amb la meva soletat i sense cap rastre de la presència d’algú en els últims moments.



Passo pràcticament tota la tarda pensant en el seu nom, curiós per cert. Dono el pas de tornar a la biblioteca, decidida a resoldre això d’un cop per tots, que aquesta bogeria m’estava fent perdre massa temps i quasi consumint.



En arribar a la porta, saludo a l’Alexandra (com de costum) i quan la meva boca està a punt de formular una pregunta; de manera molt repugnant i esgarrifant, els seus ulls es tornen completament blancs i comença a parlar amb una veu d’home que no havia sentit mai, però realment em sembla familiar, com si tingués algun tipus de connexió amb mi. També noto una estranya frènesi recorrent les meves venes i no en el sentit positiu, malauradament.

  • - Deixa d'investigar. 


Ho diu contundentment, cosa que fa que la meva veu vacil·li i aquest cop no sé què fer: tornar a casa, amagar-me.. 

El meu subconscient em fa obrir la porta amb una força i velocitat que no hauria arribat a pensar que tenia, jo que a educació física sempre acabava a punt de morir-me després de les voltes o amb les pilotes de pes, i els pèls se’m posen de punta de cop i volta amb un cant discretament agut i dolç, . No en tinc absolutament cap dubte: és la mateixa que havia aparegut a casa l’àvia. Havia de treure l’entrellat de tot aquest assumpte, i mentre intento fugir, una energia em retén en la meva posició. 

Em toco les butxaques amb exasperació, esperant trobar-hi el meu Blackberry  per poder trucar a alguna amiga. Sento el contacte fred amb un vidre, i en treure’l del pantaló, veig una fina cadena que reconec de primeres: era el collaret dels meus pares. Sorprenentment, està com nou, i no tinc ni idea de com pot haver-se reformat amb la destrossa que va patir el darrer cop a la cuina. 

Doncs, una llum blavosa i intermitent apareix. Crido:

-Hero, Hero! - el màxim alt que puc. Sincerament, m’estic tornant boja. Com és obvi, ningu contesta, a excepció de l’Alexandra, que havia tornat a la seva essència. Quan la miro amb ulls extranys, intentant assimilar el que acabava de passar, em pregunta per què no recorda res. I, sense res a compte, ella comença a explicar:

-Hero, com m’agradava llegir aquesta història quan era jove, ho podia fer vegades i vegades, i mai me’n cansava. Un amor prohibit, coníinues tragèdies. Mai ningú ha sabut afirmar si només era una novel·la de la Grècia clàssica o un succés real. El pitjor era el final, amb diferència, i només per aquest, espero que ningú hagi viscut una situació semblant.



Tot seguit, començo a córrer. Per fi començava a entendre-ho.



795, Sestos (9 mesos després)

Forts dolors a la panxa m’envaieixen. Sento fàstic cap al meu fill, tot i que no és culpa seva; ja que és un regal de la vida malgrat tenir un pare que m’havia deixat marcada, i m’havia fet quedar-me embarassada sense el meu consentiment.



Des d’aquell vespre, no havia tingut notícies ni cap visita del Leandre. Estic decebuda perquè no sé si s’ha dignat a preguntar per mí, o si li ha passat qualsevol desgràcia. 

La felicitat dels meus pares en saber que tindrien néts em donen arcades. El Leo també fa com si no hagués passat res, com si no m’hagués fet un abans i després de la meva persona. 

Varies vegades, pensaments una mica radicals, em feien plantejar-me si acabar en tot o agafar forces d’on no n’hi havia i seguir endavant. 

Un cop sec a la finestra em va despertar del meu món interior i amb dificultat, vaig aixecar-me de la cadira. M’hi vaig apropar, sense tenir idea de qui hauria trucat. El meu rostre s’il·lumina en veure aquell riure, que no recordava tant esplèndid. Està plantat sota la meva finestra, com l’anterior cop, el Leandre. L’obro el finestral i quan està dins, m’abraça com mai ningú ho havia fet. Una felicitat que no sentia feia massa temps va impregnar-me. Seguidament, em va dir:

  • - Tinc un pla.


 Comenta
 
Capítol 3 FOREST FORTUNA ADIUVAT
1994, Abidos

Tinc la sensació que hi ha alguna cosa que tinc davant però que no sé veure, que és la peça que falta per resoldre aquest enigma. Quan giro la clau per entrar a casa, veig a la meva àvia a la cuina, ja que amb tot, són les 9 i quart de la nit. La meva boca parla sense consultar abans al meu cervell: 

  • Qui són els teus avis? I els avis dels teus avis?


Em respon tranquil·lament:


  • Doncs, Selene, la nostra família és el centre d’alguns mites, històries urbanes. Tú has sentit mai a parlar de l’antiga Grècia, cap al segle VIII?


I així comença el seu interessant relat. Va cap a l’habitació i torna amb un mapa de color groguenc, amb cura agafa un retolador i assenyala dos punts de les illes gregues. Coincideixen amb dues ciutats: Sestos i Abidos. Passa tanta estona parlant, que tot i que em sap greu reconèixer-ho, la meva ànima emigra i estic quasi bé dormint amb els ulls oberts. Fins que, sento el nom “Hero” i em torno a connectar a la conversació. 


  • Doncs, els pares d’Hero, van concertar matrimoni amb un noble de bona família, a qui deien Leo. Però, com acostumava a passar en aquells anys, ella estava forçada a aquest enllaç, no hi estava enamorada. En l’antiguitat els amors impossibles es portaven molt, així com tenir diversos amants.Doncs, l’amor impossible d’Hero, era en Leandre, però la seva relació, d’amagades, va acabar tràgicament. 


I fa una pausa, no sé si per donar dramatisme al següent moment (l’àvia és molt així) o perquè realment hi havia una gran intensitat en el que havia d’explicar. Rere llargs segons, continua:


  • L’embaràs d’Hero la va deixar molt trastocada, no se sap per quin motiu, i un parell de dies després que l’infant nasqués, aquesta va desaparèixer sense deixar cap rastre. Quan uns forasters caminaven per la vora del mar, van trobar una camisola tacada de sang i ràpidament es va reconèixer com a pertinença d’Hero. Per altra banda, d’en Leandre no se’n va saber res més. 




795, Sestos

Sincerament, portava moltes nits imaginant la hipotètica retrobada amb en Leandre, especialment durant els últims 8 mesos. Moltes preguntes em culminen i tinc ganes de tirar endavant amb ell al costat. En aquest precís instant, me n’adono que és una clariana enmig de la meva misèria.



Encara que, l’últim que imaginava que hagués estat fent durant tot aquell temps que jo havia estat tancada a la torre seria fer un pla per escapar amb mí. S’asseu disposat a explicar-me què li ronda pel cap. Comença:

  • M’ha costat molt estar aquest temps allunyat de tu, però en cap moment t’he deixat de pensar ni he deixat d’apostar per la nostra fugida.


La meva cara mostra estupefacció, però alhora indiferència. Crec que li he d’expressar la meva frustració:


  • Tant de bo pogués deixar-ho tot i venir amb tu, fins la fi del món si fa falta. Però ho sento molt, no puc. El meu lloc està i sempre ha estat al costat del Leo i del meu fill, i encara que no ho vulgui així no en tinc cap decisió a prendre ni cap canvi a l’abast. 


Mentre pronuncio aquestes paraules, una llàgrima descén lentament per el meu rostre.



En Leandre delicadament me l’eixuga i a continuació em torna a abraçar. Amb un to molt dolç i dedicant-me unes paraules que necessitava sentir fa molt temps, em diu:

  • Mira Hero, sé que he fallat en no estar al teu costat, però aquest temps m’ha anat bé per poder afirmar que vull passar la resta dels meus dies amb tu. 


No ho sé, és una decisió que he de prendre amb calma. Encara i així, només per saber, li demano que m’expliqui fins a l'últim detall del seu gran pla.



Però, abans de pronunciar la seva primera paraula, un dolor intens es pronuncia dins la meva panxa, i em fa caure a terra, cridant. Aleshores, en Leandre baixa ràpidament cap a la primera planta a buscar a una de les mestresses, i torna a aparèixer acompanyat d’un parell de llevadores.



1994, Abidos

Sent sincera, només havia estat sentint a l’àvia mitja hora però li dono les gràcies de totes maneres pel seu temps. Com a mínim, ara ja sabia que Hero podia estar connectada a mí al ser una avantpassada de la família. Ara només em faltava lligar caps. També havia captat de la conversa que el collaret era una herència, i sorprenentment havia estat traspassat als descendents de manera intacta durant més d’un mil·leni. Si la seva explicació era certa, l’Hero havia estat viva  entre els anys 776 i 795 d.C.



Per altra banda, tot aquest tema em deixa molt mal cos. I més, amb la pressumpta desaparició de l’amant d’Hero i ella. Sento una forta remor al meu cap però també a l’ànima com si algú proper m’intentés explicar alguna cosa important però jo no estigués receptiva. 

Tinc al costat l’mp3 vermell que em va regalar la meva mare quan era molt petita: la veu de Bon Jovi comença a sonar, i al pensar en l’última setmana, tan atrafegada, em ve al record tota la informació i recerca que havia fet l’Alexandra sobre Hero. Així que, al dia següent, al sortir de l’institut, m’encamino cap a la biblioteca disposada a arribar fins al fons (o quasi) de l’assumpte.



No podia imaginar que el dia se’m fes tan llarg, però finalment, surto i corro, literalment, cap a la biblioteca. A l’arribar, l’Alexandra està obrint les portes, i es sorprèn en veure’m tan d’hora. Així que li explico:

  • Estic fent un treball sobre Hero i, sisplau, necessito que em donis tota la informació que tinguis: llibres, suposicions sobre les seves desaparicions… El que sigui.


Ho dic amb tanta desesperació que només entrar a l’establiment, se’n va directa a la secció d’història antiga i després de rebuscar, em treu 6 llibres coberts de pols. Li dono les gràcies i m’assec a la taula més allunyada de totes. Aquest cop no tinc pressa perquè al matí ja li havia comentat a l’àvia que havia d’acabar un treball. 

De primeres, em sento força inútil ja que després de llegir-me i rellegir-me unes quantes pàgines, no hi ha res que l’àvia no m’hagi explicat. Només me’n queda un sobre la taula, la meva última esperança; i em prometo a mí mateixa que si no hi trobo res rellevant guardaré el collaret en un calaix tancat amb clau i deixaré de buscar. En obrir la primera pàgina, ja vec que és com els anteriors 5, i tanco el llibre. Estic una mica decebuda. Quan, sorprenentment, en surt d’una de les pàgines una nota arrugada, no tan groga com la del collaret, però igualment es notava que portava uns anys amagada. Amb les mans tremoloses, obro la carta i amb lletra cursiva, de perfecta cal·ligrafia, hi apareix “1694, Abidos”.



795, Sestos

Obro els ulls, sobresaltada altre cop per aquell mal, però aquest cop multiplicat per mil. Deixo anar un crit, tant alt que ni jo mateixa sabia que tenia aquest volum de veu. Les llevadores entren de nou a l’habitació i estic molt cansada, però sé que ja queda poc per donar llum a la criatura que tanta memòria em portava, d’allò que va passar feia més de 9 mesos. 

Després de durs esforços, sento un plor discret. És ell. Sí, ell. Un nen. En aquest precís instant, només puc mirar al nadó amb tendresa. Se l’emporten les llevadores per netejar-lo. Es dirà Eros, un nom que sempre m’havia captat l’atenció. No havia sentit tanta intensitat i barreja d’emocions en la vida. Però, quan me n’adono, al meu costat, donant-me ànims i fent-me carícies, hi ha un buit. No hi és ningú. Potser en Leandre s’havia tirat enrere al fer-se a la idea de cuidar d’un nen. 

Passa una setmana, dues, tres, i segueixo sense rebre notícies d’ell.



Em dono per vençuda com en anteriors ocasions. Però, es fa de nit i la lluna plena, d’aquelles enormes i groguenques, que semblen tan properes.  Recordo quan de més jove escrivia a la llibreta. M’apropo a la tauleta, l’agafo delicadament junt amb una ploma i començo a pensar en què puc escriure. Mirant el paisatge per veure si m’entra la inspiració, trobo al Leandre corrent cap aquí. Apunto “nune aut nunquam”. Significa “ara o mai”. Així és, era la meva (nostra) oportunitat. Baixo, m’agafa per la cadera, m’apropa, em dóna un petó que podria haver fet etern, i diu:

  • Sóc aquí. I aquest cop no et deixo a tu, ho deixem tot els dos i ens anem. A fugir de la infelicitat que ens ha portat aquesta última época. No et preocupis: està tot pensat. Deixarem proves per a que tothom cregui que ambdós hem mort i no es molestin en buscar-nos. Tenim poc temps, la petita barca del meu avi està esperant-nos al port junt amb un nou futur, i demà a l’alba ja hem de ser lluny d’aquí.


Responc:


  • Sí, és clar que sí. Però abans, necessito pujar un segon. T’estimo. Ens veiem a la platja en dues hores. 


Assentim els dos i torno a la torre. Trec d’un calaix aquella camisola que m’havia regalat Leo i em faig un petit tall a la cuixa, d’on surt molta sang fàcilment, i l’escampo pel teixit. Aleshores, em tapo l’hemorràgia i abans de marxar, una esplendor d’un petit cristall em tira enrere. Agafo el collaret blavós i el deixo a la cuna d’Eros, perquè tot i que no tindria a la seva mare biològica al costat, sempre tingués encara que fos un objecte a què aferrar-se quan em trobés a faltar i si algún dia ho volia així, seguir les pistes que deixaria. 

Arribo al punt de trobada a l’hora exacta. Pugem junts a la petita barca de fusta, de rems, una mica feta malbé. Portem hores sense veure un sol far, tot a fosques. Deuen ser prop de les 5 del matí. Un tro em desperta del meu profund son, necessitava descansar. En un tres i no res, i encara sense el sol sortint per l’est, comença a ploure intensament, i unes ones gegants sacsegen l’embarcació. En Leandre està fent equilibris a un extrem, i amb un rebuf, cau de la barca. Ràpidament, l’agafo de la mà però poc a poc, anem relliscant, i la força del mar és massa. Després de minuts aguantant, l’últim dit que ens unia es separa també. I desapareix. No ho assimilo, només recordo caure dins la barca i donar-me un cop al cap o per l’estil.



Em desperto al matí següent, portada per les corrents marines, entre la sorra de la platja, amb tota la roba molla. Està completament deserta. M’aixeco a la recerca d’aliment, de menjar, de mínima senyal de vida. No n’hi ha.  Començo a caminar, rumb enlloc, perquè de la barca només en quedaven restes d’un llistó de fusta i del rem.



En la immersitat dels meus pensaments, me n’adono d’una cosa realment important. Tot això que m’havia passat m’havia dut a la meva essència. L’essència d’algú la descriuria com allò que no canvia en les situacions favorables i adverses, allò que es manté sempre. En aquests anys de vida, he perdut més que guanyat, ho sé. De fet, ha mort al meu costat qui hauria pogut ser l’amor de la meva vida, he abandonat al meu fill, a la meva família, he perdut en algun moment la dignitat com a persona, amb humiliacions com la del Leo... Però si d’alguna cosa em sento orgullosa, és d’haver-me trobat a mí, i d’haver-me guanyat la meva propia confiança i sobretot sinceritat. És ara quan descobreixo que la meva essència és ser una dona guerrera, que tira endavant amb tot. Probablement, si es sabés la meva història, pensarien just al contrari: que sóc més aviat una covard per haver volgut escapar de la rutina, i que en Leo havia estat un heroi per saber-me controlar. Però sincerament espero, que d’alguna manera el que m’ha passat se sàpiga i perduri en les societats posteriors de manera moral i no només com una història d’amor.



“Forest fortuna adiuvat”. Així és, la fortuna somriu als valents i a mí el destí i la sort espero que em somriguin aviat, i també a tots aquells valents i valentes que van a la recerca de la seva pròpia veritat. 

1994, Abidos

Estic en estat de xoc. De veritat, no dono crèdit al que acabo de llegir. 

Hola,

Suposo que si ets aquí és perquè t’has tornat boja buscant respostes. No ets la primera. Comencen sent les llums del penjoll, les sensacions, les històries, les connexions. Creu-me, ha sigut difícil escriure això, i no sé si aquest carta és un escrit en va. Espero que no. 

Primer crec que hauries de saber qui sóc. Em dic Helena, tinc 19 anys i visc a Mádito, una ciutat prop de Sestos i Abidos; just a les ciutats on habitaven Hero i Leandre. Curiós, oi? Porto ja prop d’un any intentant treure l’entrellat d’això, i crec que poc a poc ho he anat aconseguit. Un dels interrogants més difícils de l’embolic en el que t’has ficat és el del collaret. Per dir-t’ho ràpid i de manera entenedora, aquest collaret no és un qualsevol, és màgic, però només per a aquelles persones, descendents d’ Hero, que sàpiguen aprofitar aquesta oportunitat de descobrir el que realment li va succeir. Tu, amb gran probabilitat, ets una d’aquestes.

Amb tota la documentació que deus tenir sobre la història, no crec que faci falta que t’expliqui de nou el principi del mite. Aquesta part és l’únic cert del que es diu. Així que sí, Leandre i Hero eren dos amants prohibits separats per l’estret de l’Helespont, que s’estimaven amb bogeria.

Però no tot era de color rosa. Per allà enmig hi havia un noble fort, de nom Leo, que era el promès d’Hero, des de petits havien estat emparellats. Espero que quan llegeixis aquesta carta, ja estigueu lluitant pels drets de les dones però en aquell moment no en tenien ni veu ni vot sobre el seu futur. I a la que la noia va començar a passar temps amb en Leandre, el Leo encara es va tornar encara més possessiu. Poc temps després, l’Hero es va quedar embarassada. D’en Leo? D’en Leandre? D’una 3a persona? No he arribat encara a la conclusió, tot i que pels trencacloques mentals que he tingut, hi ha coses que no em quadren i per enmig hi ha algo fosc que no estic segura de voler saber. 

Quan acabis de llegir la carta, pot ser que no em creguis i pensis que estic tocada de l’ala. No et culpo, a dir veritat. Segueixo: van escapar tots dos junts i en el intent, ell va morir deixant-la sola. I el fill d’Hero va seguir la seva dinastia, i va crèixer pensant que el seu pare era Leo. El collaret va aparèixer al seu costat la presumpta nit de la desaparició i des d’aleshores ha estat transcorrent de generació en generació. Hero era molt intel·ligent i volia que el que havia passat realment se sapigués. Aquí estem nosaltres per fer-ho possible. Encara hi ha moltes més coses a saber. Aquest serà el nostre petit secret, i sé que Hero n’estaria orgullosa. 

Només puc dir uau!! Tant de bo pugués donar-li les gràcies a l’Helena. Agafo el manuscrit i hi afegeixo diversos paràgrafs, entrellaçant-ho tot.  Reescric i corregeixo altres afirmacions, i torno a doblegar la carta i guardar-la al mateix llibre. Amb el cap ben alt, surto per la porta de la biblioteca i penso que a vegades les coses no són com semblen. En aquest cas havia sigut així. M’encantaria poder explicar més, però crec que això ja li toca a una altra persona, potser a la meva besnéta, qui sap. 
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]