Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Ainhoa
Lavalld'Uixó
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Una trobada forçada
 Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

 I els matins, tan dolços...

 Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

 El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

 Un regal.

 I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

 Aquell silenci...

 Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

 Aquell silenci...

 El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.






 Quan Kafka es va aturar i va mirar aquella nena pèl-roja i d’ulls daurats, aquesta el va mirar amb un somriure que va fer que s’estremís. Era una nena d’uns vuit anys, i Kafka va pensar de seguida que era la nena més maca que havia vist mai. Tenia un cabell ondulat que li arribava a l’altura de la seva cintura. Mesurava gairebé un metre i quaranta centímetres i era de complexió mitjana. Es va quedar mirant a la nena fixament, fins que una dona se li va acostar i la nena el va assenyalar. Kafka no va entendre perquè l’assenyalava, així que va decidir anar-se’n per si la dona malentenia la situació. 

 De camí a casa seva no va deixar de pensar en la cara d’aquella nena. Li resultava familiar però no sabia per què. Quan va arribar, va obrir la porta principal i, en el mateix moment que ell entrava, un jove d’uns vint anys sortia corrent, fent que Kafka caigués a terra després d’haver-li donat una empenta. Una veïna de l’edifici va aparèixer davant els seus ulls uns segons després cridant coses, en un altre idioma, cap a la direcció en la qual el jove va sortir corrent. Quan va veure a Kafka a terra li va allargar la mà per ajudar-lo a aixecar-se i, un cop van estar a la mateixa altura, li va demanar disculpes. Llavors, Kafka li va preguntar per aquell jove i la dona va acotar el cap. Aleshores, li va preguntar si volia prendre un cafè amb ell al bar que estava davant de l’edifici i, si no l’importava, podria dir-li qui era. Quan es van asseure i van demanar els cafès, Cosette, que així es deia aquella dona, li va explicar que era el seu germà petit. Kafka la va mirar estranyat, doncs aquella dona havia de tenir entre uns trenta-cinc o uns quaranta anys. Ella li va explicar que el seu germà havia deixat d’estudiar i que, poc després, sa mare el va fer fora de casa perquè no feia altra cosa que no fos molestar.

 -Al no saber on anar -va continuar Cosette, parlant en tercera persona de si mateixa- va recordar a la seva mitja germana, per part de pare, a la qual no veia des de feia set anys, quan el seu pare va morir. Ell va vindre fins aquí, exigint un sostre sota el qual dormir i menjar per emportar-se a la boca. Em vaig quedar parada el dia que va tocar a la meva porta; ni tan sols el vaig reconèixer.

 -Ha d’haver estat molt dur haver patit la mort de ton pare però, per què vas marxar? -va preguntar-li Kafka.

 -Jo a França, que és el meu país d’origen, no era feliç. La meva mare va morir quan jo només tenia deu anys i, un temps després, el meu pare es va casar amb la mare del meu germà i el van tindre. Vaig viure tota la meva infància i adolescència a Nantes però quan el meu pare i aquesta dona van tindre al meu germà, van decidir que havíem de mudar-nos a París. Jo em vaig oposar, però al ser menor d’edat vaig haver d’anar on el meu pare fos. Així és com vaig deixar enrere les meves amistats i la meva casa. La dona del meu pare mai em va estimar, i jo mai la vaig estimar a ella, de manera que, quan el meu pare va morir, no em va resultar molt difícil allunyar-me d’allà. 

 -I què passa amb el teu germà?

 -Què vols dir?

 -No et va importar allunyar-te’n?

 -Jo no tenia gairebé relació amb ell, ja que mai vaig estar molt a prop seu.

 Kafka i Cosette van estar tot el matí parlant de les seves vides, fins que Kafka va rebre una trucada. Aquest va mirar qui l’estava trucant i es va adonar de que no tenia aquell nombre afegit als seus contactes.

 -Ara torno -li va dir a Cosette-, vaig a veure qui em truca.

 Va sortir del bar ràpidament i, quan va arribar al carrer, va agafar aquella trucada telefònica com si d’això depenguera la vida d’algú.

 -Sí? Qui és? -va preguntar amb un fil de veu.

 -Franz Kafka? És vostè?

 -Sí, sí. Digues-me.

 -Som de la Policia Municipal de Praga. Hem…

 No els va donar temps a acabar l’oració, ja que Kafka va penjar abans que pogués sentir res més.

 Va entrar al bar, mirant al seu voltant, analitzant cada rostre, amb por de trobar alguna cosa o, més aviat, algú que no volia trobar-se. Va mirar a la dona bruna que havia estat xerrant amb ell durant gairebé dues hores i un somriure es va enfilar a la seva cara sense que pogués remeiar-ho.

 -Perdona’m, però he de marxar.

 -Ha passat alguna cosa? Està tot bé? -va preguntar mentre s’aixecava de la cadira.

 -No, no. Tranquil·la. Tot està bé. És només que un amic m’ha fet una trucada per recordar-me que havia d’anar a un lloc. I, bé, ja arribo tard.

 -Oh. Doncs, si és això, podríem quedar un altre dia.

 -Sí, és clar. M’ha agradat molt conèixer-te.

 -A mi també.

 Es van dir adéu amb una encaixada de mans i Kafka es va dirigir directament a casa seva.

 Quan va pujar per les escales i va arribar a la seva porta va trobar molt difícil encaixar la clau en el bloqueig, pel tremolor de les seves mans. Al entrar, una ratxa d’aire càlid va colpejar la seva cara i el va fer tancar el seus ulls. Quan els va obrir de nou, una silueta va aparèixer davant d’ell.

 -M’alegre d’haver-te trobat finalment -va sentenciar aquella dona que es va acostar a la noia pèl-roja al parc.

 Comenta
 
Capítol 2 Confessions rellevants
 Kafka la va mirar i l’expressió de la seva cara va donar a entendre que no sabia qui era aquesta dona.



-Qui és vostè? -li va preguntar estranyat.



 Ella no va respondre. Es va limitar a somriure d’una manera que va posar nerviós a Kafka.



-Trucaré a la policia i la denunciaré per violació de domicili.



 La dona, d’esvelta figura, va riure. Kafka va analitzar cada tret de la persona que tenia a menys de cinc metres i encara va quedar més atònit. No sabia qui era. No sabia com havia entrat a sa casa. No sabia com sabia el seu nom. En aquest moment va sentir por. Tot el seu cos tremolava. I, de sobte, ella va parlar.



-Dubto que truquis a la policia i, si ho fessis, no trigarien molt a arribar.



 Llavors, va posar la mà a la butxaca interior de la seva jaqueta negra i va treure una placa de policia.



-Tens dues opcions, Franz Kafka -va dir- . La primera és venir amb mi a comissaria i explicar-ho tot als meus superiors -la cara de Kafka va reflectir una barreja de por i incertesa- i la segona és venir amb mi i explicar-m’ho només a mi.



 Kafka va dubtar uns segons i, llavors, va mirar fixament la dona.



-Què guanya vosté amb això?



-T’ajudaré a trobar-la, i això m’ajudarà en el meu treball -va dir- . Llavors què, acceptes la segona? -va dir, estenent-li una mà.



 Kafka ho va pensar durant uns segons més, plantejant-se el que podria començar a passar a l’acceptar aquesta opció, i, finalment, va acceptar la mà d’aquella dona, nom de la qual encara no sabia.



 La dona es va encaminar cap a la porta i va dir:



-Tenim un tracte, vindré demà a les set i trenta-cinc a per tu.



 Mentre obria la porta i creuava el marge d’aquesta, Kafka li va dir:



-Encara no sé el vostre nom.



 La dona es va girar i va somriure.



-Katherine, em dic Katherine; Katherine Willson.



 Es va tornar a girar i va tancar la porta darrere d’ella.



 Kafka es va quedar mirant aquella porta, esperant que la persona a qui més trobava a faltar hi entrés. Va treure el seu telèfon mòbil i va marcar un nombre.



-Vull que esbrinis tot el que puguis sobre Katherine Willson. Sí -va dir darrere d’una pausa- . És policia.



 Dit això, va acabar la trucada i es va acostar a la finestra que tenia al davant, davant de la qual havia estat minuts enrere aquella dona.





*****





 Eren les cinc i mitja quan el despertador de Franz Kafka va sonar, i no se sentia cap soroll a tot l’edifici en què vivia. Franz es va aixecar i, com cada matí, el primer que va fer va ser entrar a l’habitació contigua a la seva. En tres dies anava a fer dos anys que va desaparèixer, però ell seguia pensant que un dia entraria i estaria ajaguda al seu llit. Tenia un dolor immens dins d’ell. Li havien receptat tot tipus de medicaments, però ell es negava a prendre-se’ls. Es va afaitar, es va dutxar i es va vestir. 



 Quan va acabar, eren les sis i quart i va decidir baixar a esmorzar a la cafeteria Moon’s, en la qual va estar el dia anterior amb la seva veïna. Un cambrer se li va acostar i ell li va demanar un cafè amb llet i un parell de torrades amb melmelada.



 Kafka es va dedicar a observar la poca gent que hi havia a la cafeteria a aquestes hores: una parella d’avis, que parlaven sobre el casament d’una de les seves filles; una dona d’uns trenta anys amb un nadó que plorava molt; i un adolescent que llegia alguna cosa que hi havia al seu ordinador. A Kafka li va cridar l’atenció aquest últim. Era un adolescent d’uns setze anys, amb els cabells llargs i arrissats. Tenia els cabells cap enrere, de manera que es podien veure les seves orelles: portava bastants pírcings a cada orella. Portava ulleres, encara que mirava cap al seu ordinador per sobre d’elles. La seva roba era ampla, el que li feia parèixer bastant ample, tot i que era, més aviat, prim. 



 Mentre Kafka analitzava cadascun dels seus trets, es va sentir observat i va mirar cap a la porta de la cafeteria. Des d’allí podia visualitzar una cansada i trista Cosette, que el mirava fixament. Sense pensar-s’ho dues vegades, es va aixecar de la cadira i es va dirigir cap a la porta.



-Què et passa? Estàs bé? Ha passat alguna cosa?



 Cosette es va tirar als seus braços i va començar a plorar desconsoladament.



-Ei, mira’m -va dir, i aquesta el va mirar- . Vaig a pagar el cafè i les torrades i pugem a ma casa, d’acord?



 Cosette va fer que sí amb el cap i Kafka es va afanyar a fer el que havia dit. Quan va tornar amb ella, van pujar al seu pis.





*****





-Vols alguna cosa?



-No, gràcies; no tinc gana.



-D’acord -va dir mentre s’asseia al seu costat al sofà- , doncs explica’m què ha passat.



-Fa un parell d’anys vaig presenciar un assassinat, i encara no he pogut superar-ho. Estava passejant al meu gos i he anat al parc on va ocórrer. Des que va passar, he tornat a anar una o dues vegades, però aquest cop m’ho he pres pitjor. 



-Va ser en el Bäke Park, veritat?



-També ho vas presenciar?



-Alguna cosa així.



 Després d’una llarga estona intentant alleujar el dolor que Cosette sentia, aquesta va marxar i Kafka es va dirigir al bany. Eren les set i vint-i-cinc, pel que Katherine no trigaria molt a arribar, així que es va rentar les dents, es va tirar desodorant i va tornar a la seva habitació. Va agafar uns papers que tenia en una de les seves prestatgeries i els va ficar en una motxilla, en companyia d’un llibre i una carpeta. Es va posar una jaqueta, en la qual va posar el seu telèfon mòbil i les claus, va agafar la motxilla i es va dirigir cap a la porta, la qual va sonar just quan va arribar a l’entrada. La va obrir i Katherine el va saludar amb un “anem”.



-Bon dia per a vosté també.



-Deixa’t de xerrameca, hem de marxar.



-D’acord, d’acord.



 Van baixar per les escales i quan van estar a punt de sortir per la porta principal, Katherine va parar en sec, fent que Kafka ensopegués amb ella.



-Què passa? Per què para? -li va preguntar Kafka.



-No poden veure’ns junts, així que primer sortiré jo. Dos minuts després sortiràs tu i ens trobarem a l’entrada del parc on ens vam veure ahir. Jo t’estaré esperant dins d’un cotxe vermell.



-Està bé.



 Llavors, Katherine va obrir la porta i va sortir, deixant un Franz Kafka estranyat.



 Es va asseure a les escales i va esperar a que fossin les set i quaranta per a sortir. Aleshores, va sortir de l’edifici i es va dirigir al parc Steglitz. Quan va arribar, va visualitzar aquell cotxe vermell i es va dirigir cap a ell. Es va assegurar que ningú l’estava mirant, i va pujar al cotxe. Katherine el va mirar i, llavors, va engegar el motor.



-On anem?



-Ho veuràs quan arribem.



 Uns trenta minuts més tard, van parar al mig d’un camp i Katherine va baixar del cotxe, no sense abans apagar el motor.



-Benvingut al millor lloc per contar secrets.



-Aquest lloc és impressionant.



-Ho sé. Vinga, anem.



 En tot el camp només es podia veure la casa on estaven a punt d’entrar. Kafka va seguir a Katherine per tota la casa i van arribar a un saló bastant gran, on es van asseure cada ú en un sofà.



-Vull que comencis a parlar pel principi: qui eren per a tu.



-Adam era el meu marit; ens vam casar a Espanya fa huit anys. Portàvem dotze anys sent parella, encara que no ens havíem atrevit a fer el pas fins llavors. Havíem estat parlant de tenir fills anys abans de casar-nos, i quan portàvem un any casats vam decidir adoptar. Vam adoptar a Katherine en Espanya quan tenia només quatre anys, i era una nena preciosa. La nena del parc s’assemblava a ella, sap?



-I què va passar aquell dia, fa dos anys?



-Aquell dia jo havia anat a treballar i Adam em va dir que ell portaria a la nostra petita al parc. Jo estava treballant quan em van trucar per telèfon. Pensava que, potser, Katherine s’havia fet un esquinç, o s’havia barallat amb algun nen, però mai m’hagués imaginat el que estaven a punt de contar-me: el meu marit havia estat assassinat i la meva filla havia desaparegut. Ningú havia vist res; cosa molt irònica, sabent que tot el parc estava ple de gent, no creu?



-Llavors, ningú va poder testificar res?



-Van interrogar a molts, però ningú sabia res.



-I per què la policia de Praga també està implicada?



-No en tinc ni idea, però ahir em van tornar a trucar per telèfon.



-No parles mai, suposo.



-Al principi ho feia, però la gent es va tornar molt pesada i vaig decidir canviar-me de nombre, però tot i així em seguien trucant.



-Tornant al tema de la nena… ningú t’ha trucat, per demanar-te un rescat o qualsevol altra cosa?



-No, ningú ho ha fet.



-I no sospites de ningú que hagués volgut fer-te mal a tu o al teu marit?



-No, mai he sospitat de ningú perquè no hi ha ningú que ens odiés tant.



 De cop i volta, el telèfon de Katherine va començar a sonar.



-Sí? Estàs fora? -va preguntar-li a la persona que estava a l’altra línia.- Ara vaig.



 Va penjar el telèfon i es va aixecar del sofà.



-No et preocupis, van a ajudar-nos -li va dir a Kafka, veient la cara de confós que tenia.



 I va sortir d’aquell saló amb pas ferm.


 

 Comenta
 
Capítol 3 La sortida de la veritat
Eren les huit i quaranta-cinc quan Katherine i un home, alt i musculós, van entrar per la porta d’aquell saló, on minuts enrere havien estat parlant Katherine i Franz.



-Bon dia. És vosté el senyor Kafka?



Kafka es va aixecar de cop del sofà on estava assegut i va mirar a aquell home de cap a peus.



-La pregunta aquí és qui és vostè.



-Oh, què mal educat per part meva. Sóc Vincent Wolf, professor de medicina forense. Encantat de conèixer-lo.



-Lamento no poder dir el mateix, senyor.



-No es preocupi. Suposo que es pregunta què faig aquí.



El senyor Wolf va agafar el seu maletí de color negre, el qual havia deixat al sofà abans de començar a parlar amb Kafka, i es va asseure, deixant-lo recolzat als seus genolls. Va obrir el maletí i va anar traient carpetes, les quals va anar deixant a la taula rectangular de doble vidre que hi havia entre els sofàs. Entre totes aquestes carpetes, hi havia una d’un color vermellós lluminós que va cridar l’atenció de Kafka. La carpeta estava plena de documents amb informació que no es podia imaginar. Kafka es va quedar mirant-la fixament. El senyor Wolf va somriure a l’adornar-se.



-Veig que s’ha fixat en aquesta carpeta més que en qualsevol altra, no és cert? -va dir aixecant la mateixa.



-Home, senyor Wolf, veient que totes són de colors apagats excepte aquesta, la veritat és que em crida l’atenció. Però, de totes maneres, que són totes aquestes carpetes? Quins papers porten dins?



-Primer de tot, no em diguis senyor Wolf. Digues-me Vincent. I, en segon lloc, el que hi ha a l’interior d’aquestes carpetes és informació classificada.



-Informació classificada? -va preguntar estranyat.



-Abans de fer-se professor de medicina forense, Vincent era militar -va començar parlant Katherine, després d’estar una estona observant des de darrere- . I, a dia d’avui encara no li han restringit l’accés a aquest tipus d’informació.



-Però, quin tipus d’informació classificada pot tenir alguna cosa a veure amb mi?



-No li ho has explicat? -va preguntar el senyor Wolf, dirigint-se a Katherine.



-Esperava que tu poguessis explicar-nos-ho als dos amb tots els detalls.



-Podeu dir-me qualsevol dels dos de què va això, si us plau?



-Seieu tots dos. Això no és una cosa que es digui en una sola oració.



Katherine va seure a la banda de Kafka molt ràpidament, esperant que el senyor Wolf comencés a narrar la història que s’amagava darrere de tot això.



-Fa més de deu anys, una família txeca, que vivia a Praga, va tenir dos bessons: un noi i una noia. Tots dos eren preciosos. Tenien una pell excessivament blanca i un pèl pèl-roig preciós. Als pocs mesos els nens van començar a comportar-se de manera estranya per a ser nadons.



-Què vols dir amb això? -va preguntar Kafka.



-Van començar a desenvolupar habilitats estranyes. Els pares van començar a espantar-se i van decidir fer-los unes proves. Quan se les van fer per separat no mostraven res estrany; només eren uns nens. Però quan els juntaven, les coses es tornaven molt rares. El govern de Praga va haver d’involucrar-se i van estudiar als dos nens molt a fons. Quan van passar dos anys, el govern va decidir que havien de separar-se, pel seu propi benestar i per el dels altres. Els pares no entenien què passava i seguien espantats. Els havia costat molt de temps poder tenir fills i ara volien treure-se’ls, així que van decidir parlar personalment amb qui estava al comandament de tot allò. Inesperadament, després d’unes setmanes molt dures, ambdues parts van accedir a que la parella txeca es podria quedar amb un dels nens, però el que no es quedés amb ells hauria de ser totalment allunyat d’aquell país.



-Crec que no estic entenent bé tot això que ens estàs explicant, Vincent. Què va passar, llavors, amb els nens? I qui és tota aquesta gent?



-Tranquil, Franz. Tingues paciència, ara ho entendràs tot.



-D'acord.



-Com anava dient, un dels nens havia de marxar i la decisió depenia dels pares. Els pares, finalment, van decidir quedar-se amb la nena però, just quan el nen estava a punt de ser traslladat a França, el govern va fer que la que s’anés del país fos la nena. El seu destí era França, sí, però l’orfenat a què va anar, va ser destruït i la van haver de portar a Espanya. Quan va arribar, tenia tres anys acabats de fer i sabia que l’havien apartat de la seva família.



-Aleshores, vols dir que aquesta nena és la meva nena? Katherine és txeca i té un bessó, amb el qual les seves habilitats es tornaven estranyes?



-Efectivament, aquest és un bon resum del que us acabo d’explicar.



-Però, llavors, a Katherine se la van endur per això? Va ser el govern txec? -va dir una mica nerviós.



-Franz, ei, tranquil·liza’t. No van ser ells. Ells ni tan sols sabien res d’això fins que el nostre govern els va cridar -intentava tranquil·litzar-lo Katherine- .



-D’acord. Doncs, no entenc res -va exclamar desesperat- .



Katherine i el senyor Wolf es van mirar. Sabien que això era molt dur per a Kafka, però també sabien que el seu dolor acabava de començar. Van decidir anar a preparar-li una sopa, perquè prengués alguna cosa i pogués descansar una mica.



Quan Kafka es va acabar la sopa, es va estirar al sofà i va tancar els ulls. Es va imaginar la vida que hagués pogut seguir tenint si no haguessin matat al seu marit i no s’haguessin portat a la seva filla. Llavors, va començar a donar-li voltes a la història que el senyor Wolf els havia explicat. I si anaven també a pel seu germà? Tenia clar que si ell podia ajudar la seva família i, de passada, trobar a la seva filla, no anava a quedar-se de braços creuats. Li havien arrabassat tot el que tenia en la seva vida. Es va aixecar del sofà i es va dirigir a la cuina, on xerraven Katherine i el senyor Wolf.



-Hem d’anar a Praga -va exigir Kafka mirant-los molt fixament.



*****



-Recordeu-me per què hem decidit venir fins aquí -volgué saber Katherine.



-Ja ho hem parlat, Katherine. Venim, expliquem qui és Franz, els preguntem pel seu fill i investiguem.



-D’acord. I si no volen saber res de nosaltres?



-Passem de la part de preguntar i parlem amb el seu fill pel carrer.



-Oh, sí. La millor idea del món, Franz.



-Crec que ja hem arribat. On hem d’esbrinar la seva residència?



-Segons aquesta xafarderia, l’ajuntament hi és aquí -responia el professor.



Kafka, Katherine i el senyor Wolf van baixar de l’automòbil i es van dirigir cap a l’ajuntament.



Van demanar parlar amb l’alcalde de Praga i, després d’una llarga espera, van aconseguir mantenir una conversa amb ell. Li van demanar que els informés de la residència de la família Svoboda, cognom dels pares dels bessons, del qual es van informar abans de sortir cap a Praga. L’alcalde no va voler proporcionar aquesta informació, per raons òbvies, però després d’explicar-li qui eren Katherine i el senyor Wolf, va accedir a això.



-Doncs no ha estat tan complicat -va dir el senyor Wolf- .



-Encara falta que accedeixin a veure’ns.



-Katherine, ets molt negativa.



-Sóc realista. Posa’t en la situació. Tres estranys arriben a casa d’un matrimoni amb un fill i els diuen que un d’ells és qui va adoptar a la seva filla, la qual és bessona del seu fill, amb qui compartia habilitats estranyes. Però això no és tot -va dir al veure la cara atònita dels seus companys- , la seva filla ha estat segrestada, després de que algú matés al seu altre pare.



-Pot ser que hagis de parlar tu, quan estiguem davant d’aquesta gent; ho has explicat prou bé -va sentenciar el senyor Wolf- .



Katherine va rodar els ulls i va continuar caminant fins l’automòbil que els havia portat fins l’ajuntament.



Quan van arribar fins l’adreça on estava situada la casa de la família Svoboda, van baixar i van trucar a la porta. Kafka va mirar al seu voltant i va apreciar cada petit detall d’aquell carrer. Un home els va obrir la porta i els va mirar sense mostrar una sola mostra de sentiment.



-Sí? Qui sou?



-Deixeu-me parlar a mi -va intercedir el senyor Wolf- . Bona tarda, senyor Svoboda, perquè suposo que serà vostè.



-Si són periodistes, ja poden anar-se’n de seguida -el va tallar l’home que estava davant d’ells- .



-Per què hauríem de ser periodistes? -va preguntar sense comprendre-ho Katherine.



-És una estratègia per fer-nos parlar? Tots en aquesta ciutat parlen sobre la desaparició del meu fill.



-Esperi un moment; el seu fill ha desaparegut? -va preguntar Kafka, mentre es posava al capdavant dels seus companys.



-Això acabo de dir; sí -va rebre com a resposta a la seva pregunta.



-Ha de deixar-nos passar, senyor Svoboda; sóc el pare adoptiu de la seva filla. Ella també ha desaparegut.



A l’escoltar això, la seva cara va prendre vida i va mirar atentament al senyor Kafka. Va estar immòbil durant mig minut i, de sobte, va obrir més la porta que hi havia darrere d’ell i els va fer una senyal perquè passessin.



Un cop dins, una dona d’estatura mitjana, que feia ulleres, vestida amb un pijama gris, els va mirar i, al segon, va mirar al senyor Svoboda. El senyor Svoboda la va mirar i li va dir alguna cosa en el seu idioma, que nosaltres no vam entendre.



-Disculpeu, ella és Zorka; la meva dona. No parla anglès, així que no podrà comunicar-se amb vostès, llevat que sigui per gestos. I jo no m’he presentat; el meu nom és Erik.



-Sento que no ens hàgim conegut en altres circumstàncies, Erik. Jo em dic Franz Kafka, i ells són Vincent Wolf i Katherine Willson.



-Encantat de conèixer-los. Preneu seient i conteu-nos què ha passat amb la nostra filla.



-Moltes gràcies, Erik -va dir Kafka mentre seia al sofà- .



Kafka li va explicar la història de la seva filla i va preguntar per la desaparició del seu fill.



-El nostre fill va desaparèixer fa poc més d’un any. Nosaltres ja no sabem què més fer. Zorka va caure en depressió i, a dia d’avui, les pastilles la deixen zombie.



-Katherine és policia i Vincent és professor de medicina forense, però va ser militar, així que té accés a informació classificada. Amb aquesta informació ens vam assabentar de qui sou i, pot ser, puguem fer més.



-Sí, és clar. Jo puc investigar més i veure què trec de tot això -va dir, donant esperances, el senyor Wolf- .



-Ja que suposo que estareu bastant temps per aquí, si no teniu on anar, podeu allotjar-vos aquí, amb nosaltres. L’habitació del nostre fill està buida i tenim una per a convidats -els va oferir el senyor Svoboda- .



-Oh, doncs la veritat és que no havíem pensat en cap lloc. Anàvem a anar a un hotel qualsevol, suposo.



-Si us plau, quedeu-vos aquí.



-Està bé, no es preocupi.



*****



A l’interior de la casa del senyor i la senyora Svoboda, es podien apreciar milions de fotos del seu fill però, entre totes elles, també es podien veure algunes de dos nadons. Kafka, que les estava mirant, es va dirigir cap al senyor Svoboda, que estava cuinant el sopar d’aquell dia, i el va mirar molt confós.



-Hi ha un parell de fotos en què surten dos nadons. Un d’ells és Katherine?



-Sí, així és -va dir sense mirar-li- .



-No ho entenc. El seu fill coneixia la història?



-Nosaltres no volíem explicar-li-ho, però als set anys va començar a preguntar per l’altre bressol que teníem, per la robeta de nena i per aquestes mateixes fotos que tu has vist. Tot això estava en una habitació amb clau, però Viktor va entrar sense que ens adonéssim. Aleshores, després de dir-li que tenia una germaneta, vam posar les fotos aquí.



Sense més, el senyor Wolf i Katherine van entrar per la porta de la cuina dient coses que no s’entenien.



-Calma, Vincent. No t’entenem -va dir Kafka- .



El senyor Wolf va agafar aire i, tranquil·lament, va dir que tenien una pista de què podia haver passat amb els seus fills. Kafka i el senyor Svoboda es van mirar i es van dirigir cap al saló. Es van asseure al sofà i van demanar que els expliquessin de què parlaven.



-Bé, començo jo -es va avançar Katherine- . Aquests dies hem estat revisant l’habitació de Viktor, per si hi havia alguna pista i, efectivament, vam trobar una nota enganxada a la part de baix de l’escriptori. No sabiem què deia la nota, així que vam decidir investigar i, després d’un dia sencer, hem esbrinat que posa, literalment: "No us preocupeu per mi; estaré bé. Fa temps que sento que em falta algú i he conegut a algú que va a ajudar-me a reunir-nos amb la meva germana. Att: Viktor" .



-És a dir -va continuar el senyor Wolf- , que Katherine, pot ser, estigui amb Viktor i quan trobem a ú, trobarem a l’altre.



-Però això no té sentit. Vull dir, el meu fill no és un assassí.



-Ho sabem però, potser, les seves habilitats es van disparar i Adam estava pel mig.



-Crec que el millor és seguir investigant -va dir el Kafka- .



Es van anar a sopar i a dormir i, a l’endemà, mentre el senyor Wolf, Katherine i Kafka estaven a l’habitació de Viktor, rebuscant entre els calaixos, el senyor Svoboda els va portar refrescs i alguna cosa per picar. Llavors, es va sentar al llit del seu fill, on havia estat dormint Katherine aquests dies.



-Heu trobat alguna cosa nova? -va preguntar.



-Res que pensem que siga rellevant.



De sobte, la senyora Svoboda va entrar cridant amb llàgrimes en els seus ulls, assenyalant el telèfon que tenia entre les seves mans. El senyor Svoboda es va dirigir cap a ella i li va preguntar què passava, en el seu idioma. Després d’una llarga estona, el senyor Svoboda es va dirigir cap a aquestes persones que intentaven trobar als seus fills.



-Viktor acaba de trucar-li per telèfon. Li ha dit que està amb la seva germana i que tornen a casa.



Kafka es va quedar paralitzat.



-En dues hores estaran aquí -va finalitzar- .



*****



Havien passat poc més de dues hores i Kafka no podia deixar de mirar la porta principal d’aquella casa. El senyor Svoboda es va acostar a ell i li va donar un got d’aigua.



-Com és? -va preguntar.



-És preciosa.



Llavors, la porta es va obrir i dos joves d’onze anys van aparèixer darrere d’ella, acompanyats d’una dona, el rostre de la qual va reconèixer Kafka. Els dos xiquets es van dirigir cap als seus pares i els van abraçar.



-Katherine, estàs bé? -va preguntar Kafka preocupat.



-Sí, pare. Cosette ens ha estat cuidant.



*****



Kafka es trobava fora de la casa quan aquella dona, que es va fer passar per la seva amiga, es va asseure al seu costat.



-No et vaig mentir. Tot el que et vaig dir era cert. Jo li vaig explicar qui era i ella va voler venir amb mi. Més tard, el meu germà va portar a Viktor amb nosaltres. Adam estava malalt. Va patir un atac al no trobar a Katherine; ningú el va assassinar.



Kafka la va mirar.



-Ho sé. Els metges m’ho van dir, però jo no volia creure-ho.



Els dos van mirar el cel i una suau brisa va impactar en les seves cares.


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]