Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Anna Prats
Granollers
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Lluita pel pes de la vida.
- Si no sap patinar... No arribarà enlloc. 

-  Amb aquesta lesió, no pot continuar! 

- Deixa-ho! No veus que et mataràs?! 

-  Estic sola… 

- Per què... Per què no puc patinar? Per què no sento la música? 

...



Vaig obrir els ulls de cop, plorava silenciosament aferrada al meu coixí preferit. El pit em feia un mal terrible, cada vegada que respirava notava un dolor tan agut que quasi no podia respirar.



Les mans em tremolaven i els batecs del cor anaven a mil per hora. Patia convulsions i notava com la sang se'm gelava a mesura que passava el temps. Tenia fred, molt de fred. Em moria. 

- Una ambulància! Truqueu una ambulància!!! 

-  Déu meu! Li surt sang del cap!! 



Crits... Veus desesperades... Plors...



Em trobava ajaguda al bell mig de la pista de gel... marejada i molt confusa. De fet, ho veia tot borrós i el cap em donava voltes.



Jo seguia plorant... aferrada al meu coixí, com si aquell objecte tou i agradable, pogués retenir totes les meves recances i tots els meus mals...



Havia patit un accident greu i la gent feia com si tot seguís igual... Com si no m'hagués passat res.



Com si... de sobte... m'haguera tornat una noia inútil, incapaç de seguir els tempos de la música i ballar alhora.



Després d'haver-me lesionat, em van dir que no podria continuar patinant. M'havia fet malbé els turmells i era incapaç de fer qualsevol pas sobre la pista.



En aquells moments... necessitava ajuda. Algú que m'abracés i em digués que tot aniria bé. Però... A mesura que passava el temps... Era cada cop més conscient que les persones ens movem per interessos. Ara que havia perdut el meu talent excepcional, la meva felicitat i ganes de viure, no li interessava a ningú. 

- Les persones acaben traint-se. - 

Vaig estrènyer els punys amb força. Estava furiosa. Necessitava amb urgència tornar a ser la d'abans. Aquella que sabia  omplir de màgia la pista de gel... Una noia prodigiosa que guanyaria les olimpíades i seria recordada per tothom.



- Més lleugera! Marta, has de tenir més equilibri! 

- Sigues més lleugera... 

M'hi esforçava. Ho donava tot... Per què no ho aconseguia?

- Amb esforç s'aconsegueixen les coses... 

 I una merda!!!! L'únic que obtenia era viure una i una altra vegada el mateix accident, el mateix error i la mateixa caiguda...



- De debò és això el que vols Marta? - de sobte algú em va parlar a l'esquena. Ho vaig saber, perquè havia notat l'alè de qualcun a flor de pell. Per uns instants, vaig pensar que havia estat en Xavier, l’únic amic que de moment, encara no m’havia abandonat.  

Però quan em vaig girar esperançada, no hi vaig veure ningú. 

L'únic que vaig poder observar va ser obscuritat. Una foscor tan densa que, per uns instants, vaig témer que cauria dins d'un forat molt profund. Massa profund per tornar-me a aixecar després d'una caiguda fatal. Aleshores em vaig posar molt nerviosa, volia fugir tan lluny com em fos possible, però les meves cames no es movien.



- Saps quant peses aquesta setmana? 

-  I el tracte? 

- Marta, sé que és incòmode, per mi també...



- Aquell que no s’entén a sí mateix, no pot ajudar als altres. - vaig repetir-me...



Després de l'accident, la mare m'havia portat al psicòleg. Vaig riure de forma sarcàstica. No sabien res de mi, i no em podien ajudar.



- Vols que torni a posar el casset? 

- No. - havia estat escoltant aquell casset masses vegades. Aquella sessió tan incòmoda, es repetia constantment dins del meu cap. De fet, encara podia escoltar la veu d'en Robert preguntant-me sobre el tracte. Aquell maleït tracte...



Jo no estava malalta. No patia cap malaltia! Per què em tractava com si estigués malament del cap?

- Crec que necessites escoltar-lo. - d’on sortia aquella veu?? Cada cop que l’escoltava, sonava més i més familiar...



- Calla! - el casset reproduint-se dins meu, i aquell xiuxiueig esgarrifós parlant-me a cau d'orella, em causaven un mal de cap terrible. Era com tenir mosques sobrevolant per sobre del cap durant el que semblava una eternitat.



- Tens por Marta? 

-  Tens por Marta? -  cada frase que deia, es repetia dins meu, com si tingués remordiments d’alguna cosa. 

- Que em deixis en pau! - vaig dir histèrica. Tot seguit em vaig tapar les orelles... vaig acotar el cap entre els meus genolls i finalment vaig tancar els ulls tan fort com vaig poder.



- Tens por a la mort. - la veu continuava parlant, com si els meus crits no li importessin el més mínim. Reconec que aquell to serè i greu aconseguia posar-me els pèls de punta.



- No. - vaig respondre.



- Aleshores... Per què no te les talles? - aquelles últimes paraules, van fer que aixequés el cap, fora de la protecció dels meus genolls.



- Tallar-me què??-  vaig pensar, però quan vaig abaixar la vista, em va donar un tomb el cor després de ser conscient que just al meu costat, hi havia un ganivet. 

-Talla’t les venes Marta. -la meva respiració va accelerar. Em sentia com si estigués a punt de cometre un crim. 

- Me les tallo... - vaig repetir, gairebé per a mi mateixa...



 - Durant la sessió, no respons a la pregunta d'en Robert... Quan peses? - m’havia agafat desprevinguda, havia saltat d’un tema a l’altre com qui no vol la cosa. 

- Creus que m'importa?!? - no podia més. Un altre cop aquella veueta... Un altre cop aquell casset insuportable... 

- Quan peses Marta?!

- ... - no vaig ser capaç de respondre, estava en estat de xoc, incapaç de fer qualsevol cosa. Sí... Tenia molta por.



- Exacte... Vas deixar de viure fa tant de temps, que ja no saps ni el que pesa la teva vida.



- El pes de la meva vida està sota zero.



- Està sota zero perquè tu ho has volgut així!!! - em vaig espantar… De sobte, vaig tenir la sensació de que aquest cop, qui parlava era en Xavier. 

- Que jo ho he volgut així!? Que jo ho he volgut així?! Mira’m!!! - era tanta la meva ràbia i l ameva ansietat, que sense donar-me compte, m’estava esgarrapant les cames amb tanta força que al cap de poc ja sangraven. 

- Marta!!! - vaig parar en sec. Unes mans em subjectaven els canells per impedir que em fes més mal del que ja m’havia fet. 

- !!! - vaig deixar anar un crit d’espant després d’alçar la mirada i veure'm a mi mateixa, més pàl·lida que un mort i més prima que un cadàver a mig descompondre… Aleshores vaig comprendre que aquella veueta que no parava de fer-me ballar el cap, era el meu subconcient advertint-me d’alguna cosa. Vaig tancar els ulls… Estava clar que aquell altre jo, no volia morir i ara plorava per culpa meva. Les notava... Notava aquelles llàgrimes seves, fredes com flocs de neu sobre la meva pell.



- Marta, de vegades les persones pateixen canvis.  Canvis que potser els canvia la forma en què veuen les coses. Tu no pots canviar el teu físic, sinó la forma amb què actues. Per molt que vulguis volar... No et sortiran ales. Has de trobar una forma de volar mentre segueixis sent igual. 



...



- MARTA!!!

Em vaig despertar d'un sobresalt. Havia estat cridant tota la nit.



- Sort que estàs bé... Pensava que et mories.



-  no estic morta?-  vaig pensar trasbalsada.



- Marta? Per què plores?

- No ho sé...Ni tan sols sé per què segueixo aquí.



- No diguis això...



- He tingut un somni... - vaig alçar la mirada i el vaig veure per primer cop. En Xavier tenia els ulls inflats i vermells, com si hagués estat plorant tota la nit. Semblava que per fi hi havia algú que m'escoltava...



- Em moria...- vaig començar a sanglotar...necessitava plorar, però ja no em quedaven llàgrimes.



-  Shhhhht.... Marta prou... - em va abraçar, i va interrompre els meus ploriquejos de nena petita.



- Em pots explicar en què redimonis pensaves? Mira't!!! - ara tenia el posat seriós i el nas vermell. Estava enfadat.



- No sé com continuar... -vaig dir, gairebé en un xiuxiueig.



- Tens cicatrius per tot arreu!

- M'és igual... - sí... era tanta la ràbia que sentia per la meva incompetència, que havia arribat a autolesionar-me.



- No Marta... És que a més a més, estàs massa prima! Sembles... - es va interrompre a si mateix. Va apartar-me la mirada i es va posar les mans a la cara perquè no el veiés plorar.



- sembles un cadàver -  vaig repetir-me... Ell sempre tan prudent amb el que deia o deixava de dir...



- No és el que penses.



- Ja sé que no pateixes anorèxia.



Vaig abaixar la mirada alleujada... semblava que l'ambient es tranquil·litzava.



- El que passa és que t’autolesiones perquè no et valores!

- Per tu és fàcil dir tot això. Saps que continuaràs patinant! - el vaig apartar del meu costat amb una empenta, vaig tapar-me amb els llençols i vaig girar-me per donar-li l'esquena.



- I tu no?

No vaig respondre.



Em vaig tocar amb cura la cicatriu que tenia rere el cap i vaig estirar-me els cabells amb ràbia.



Aquella ferida , em quedaria marcada per sempre. Vaig mossegar-me els llavis. En Xavier continuava esperant una resposta i la seva presència començava a irritar-me. 

Ho sabia... Ell sabia perfectament que jo no arribaria enlloc amb aquells lligaments destrossats.



M'estava vacil·lant?

- No. Per si no ho recordes, no puc competir. A més a més, ni tan sols recordo com es feia.



- Tècnicament no pots competir... el teu turmell no serà tan precís com abans...



- M'estàs vacil·lant? - cada cop estava més furiosa. S'estava burlant de mi...



- Diuen que sense precisió, no ets rival per a ningú... - em vaig aixecar de cop i el vaig fulminar amb la mirada.



- No necessito que m'ho recordis. - el vaig agafar de la camisa i el vaig encastar contra la paret.



- És que no en tens prou?? - el vaig escridassar. Per què aquell canvi d'actitud?

Plorava de ràbia. Suposo que era perquè se m'estaven acumulant massa sentiments... Recordava com les meves amigues, m'havien deixat plantada al mig de la pista després d'haver-me dit que ja no em volien amb elles i que no les seguís perquè... Perquè els feia passar vergonya...



Ara... Semblava que la meva situació no havia canviat...



- Marta... - vaig estar a punt de donar-li un cop de puny, però alguna cosa va fer que m'aturés de cop. En Xavier m'havia agafat de les mans i em mirava amb certa preocupació. Eren unes mans càlides i reconfortants.



- És veritat que no et puc entendre... No tinc ni idea del que estàs passant però... de debò t'ho dic... Para... - va fer una pausa... Estava a punt de posar-se a plorar altre cop...- Para de fer-te mal a tu mateixa. Accepta el que t'ha passat i reconstrueix les peces trencades del joc... de ... de la vida, més ben dit... - em va fer gràcia perquè va acabar atabalant-se. El vaig mirar per primer cop a la cara. Tenia una mirada intensa i sincera. Aleshores, em va eixugar les galtes amb tendresa i seguidament em va dir:

- Davant l'enemic, un guerrer lluita fins al final tot i que li faltin mans i peus.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Aquest somni ha d'acabar.
Em vaig aixecar del llit tremolosa. Havia estat ingressada 3 dies a l’hospital. Ell seguia al meu costat, amb la mateixa cara de preocupat de sempre. Vaig recordar amb tendresa aquella matinada. Jo havia estat patint tota la nit, immersa en els meus pitjors malsons… Però quan em vaig despertar el tenia al meu costat, donant-me forces per aixecar-me i vèncer una lluita que ni tan sols acabava de començar.  

- Estàs preparada? - no vaig poder evitar abraçar-lo. - Marta?

Unes últimes llàgrimes se’m van escapar per les galtes. Havia estat tant de temps capficada amb les olimpíades i en ser la millor, que no m’havia donat la oportunitat de conèixer-me a mi mateixa ni de saber qui estava realment al meu costat. 

- Sí… Estic preparada. 

Acte seguit em va agafar de les mans i amb un somriure reconfortant em va guiar a fora de l’hospital. Allí m’esperava la meva mare. S’havia quedat palplantada davant les portes de l’edifici, amb aquella mirada perduda que tenia sempre després d’haver begut la nit anterior. Sí… La mare era alcohòlica…  Resulta que a l’igual que jo, quan patia un atac d’angoixa, necessitava evadir-se de les seves preocupacions i mals de cap. Marauladament, era la beguda el que la ajudava a oblidar-se del dolor. 

Haviem patit moltes discusions per culpa de la seva addicció, ella mateixa ho acceptava. 

- Tinc una malaltia. Però no té cura, simplement… no siguis com jo. - aquesta era la frase que deia sempre que ens barallavem. No negaré que tenia raó. Molts cops ens aferrem a coses per oblidar-ne d’altres. Però la qüestió, era que em feia una rabia inmensa no tenir la mare sana que tothom es mereixia. 

- Marta… Què he fet… - em mirava, però alhora, era com si no m’estiguera parlant a mi. 

- Estàs borratxa. - vaig respondre amb fredor. 

- I tu filla meva… Estàs malalta. I tot és culpa meva.  - vaig apretar els punys… la gent que no entenia res, no sabia res. La mare seguia creient que patia anorèxia. 

- Per última vegada… 

- T’estàs ofegant Marta!

- Ja està bé Lauren, l’estas espantant, que no ho veus? - en Xavier va intervenir posant-se davant meu per tal de protegir-me. 

- Digues Marta… És el teu desig participar a les olimpíades? 

Aquella pregunta em va sentar com una patada a l'estómac. Em vaig quedar en blanc. 

- El meu… desig? - vaig pensar. Què havia estat fent durant tots aquests anys?? 

- Marta. Tots aquests anys… T’has vist forçada a fer una cosa que no anava amb tu. - ara la mare em mirava serena. Vaig caure en pànic total. Recordava que de ben petita m’entrenava 3 hores diàries per… Per…. 

Em vaig agafar dels cabells amb desesperació, m’havia quedat sense paraules, sense alè. . 

- Marta tranquil·litza’t!! - en Xavier, cada vegada estava més neguitós. M’havia aferrat dels braços i me’ls havia apartat del cap perquè no m’autolesionés per mil·lèsima vegada. 

En aquells moments, estava fora de si. No era conscient dels meus actes. 

- Molt bé Marta! Seràs una competidora excepcional si segueixes així! - vaig recordar els aplaudiments de la mare. Aquella mirada seva… Clavada sobre meu… Em mirava amb enveja. Jo era el somni que ella no havia pogut aconseguir. 

- Si no t’hagués tingut no m’haguessin fet fora!  - més d’un cop m’havia deixat anar aquelles paraules, mai les havia tingut en compte perquè sabia que estava borratxa. Però ara que hi pensava… Ella havia sigut competidora durant molts anys, però mai de les olimpíades. 

- He estat seguint el desig d’algú altre. Tot el que he viscut ha sigut… Ha sigut per…-vaig començar a sumicar, em tremolaven les mans de la ràbia.  

- Marta per favor!! - en Xavier va interrompre els meus pensaments. Ja tornava a estar vermell com un tomàquet i els ulls, els començava a tenir cristal·lins. 

- Xavier… No puc entrenar. 

- Clar que sí! 

- Que no ho veus?! - el vaig escridassar. - Tots aquests anys he sigut una marioneta! - acte seguit, els vaig mirar als dos amb fúria i vaig marxar corrents. De fons podia escoltar les passes d’en Xavier perseguint-me, i a la mare parlant amb ella mateixa de les seves desgràcies. 

Els vaig perdre de vista als dos. Em vaig quedar sola caminant com una ànima amb pena pel carrer. De sobte, vaig parar de caminar. M’havia dirigit de manera instintiva a l’escola de patinatge sobre gel. Un edifici molt lleig, però que per dintre, tenia el seu encant. Vaig acostar-me a les portes, vaig empassar saliva i seguidament vaig entrar-hi. No hi havia ningú, les grades estaven buides i la pista estava més transparent que mai. 

- Marta… - vaig sacsejar el cap. Una altre vegada aquella veueta. Aquella “jo” insuportable. No podia ser… No estava somiant!

- Quin és el teu objectiu? 

- Participar a les olimpíades.



- Resposta incorrecta. - em vaig espantar un cop vaig trepitjar la pista i vaig veure’m a mi mateixa reflexada sobre el gel. 

- Vull guanyar les olimpíades! - mentida…  no estava segura de mi mateixa. 

- No. Aquest no és el teu desig. És el somni de la teva mare. 

- Calla! - precisament, eren aquelles paraules les que no volia escoltar. 

- Quin és el teu objectiu Marta??? 

- Ja t’ho he dit. - m’havia quedat asseguda al bell mig de la pista, mirant-me a través del reflexe. Com havia arribat fins allà? 

- Marta per què vas seguir entrenant després de l’accident? Tot i que et van dir que no patinessis més… Diga’m, perquè et va fer tanta ràbia que et fessin fora de l’escola. 

- Guanyar… Les olimpíades… - em repetia una i una altra vegada la mateixa frase. M’imaginava amb una copa d’or a les mans i un públic ple de fans meus. Necessitava amb ànsies aquella copa… 

- Per què t’esforces tant per aconseguir el trofeu? Què faràs després de guanyar-lo? 

- Que què faré? - em vaig repetir. Ni jo mateixa sabia què faria amb un trofeu d’or a les mans. 

- Te n’adones que no pares de viure el somni de qualsevol competidora? Quin és el somni de la Marta? Quina és la nostra veritat? 

- Vull que em recordin... - em vaig posar les mans a la boca de seguida. Aquella era la veritat més profunda de mi mateixa, una realitat que mai havia volgut acceptar. 

- No és un crim voler que la gent t’escolti i et recordi. 

- Tens raó… - vaig somriure. Per fi havia obert els ulls. - Aquest somni ha d’acabar, és hora de començar el meu propi desig. 

- Desperta’t Marta. Ja va sent hora de que la marioneta talli les cordes i camini sola. 

Vaig respirar profundament i em vaig aixecar lentament per tal de no relliscar. 

Em vaig abraçar a mi mateixa i vaig somriure. Per primer cop des de l’accident, que em sentia segura a la pista. I sense pensar-m’ho dues vegades, vaig adelantar un peu i després l’altre. Finalment respirava amb tranquilitat. Ja començava a notar l’aire que et ve després de cada balanceig, primer el peu dret i després l’esquerre… un...dos....un...dos...Desplaçar-se sobre el gel amb sabates era una mica difícil però només de notar aquella brisa acaronant-me la cara, ja em feia sentir lliure. 

De sobte, vaig notar que la música començava a vibrar dins meu. Aquella melodía…Aquella armonia que hi havia entre els passos i la música… Em sentia plena...Poderosa… Feliç…
 

 Comenta
 
Capítol 3 Felicitat, experiències, plaers... VIDA?
La Marta havia sigut i era una patinadora excel·lent. De ben petits que entrenàvem junts... de fet, cada cop que la veia sobre la pista, em quedava embadalit observant amb atenció cada pas, cada moviment seu... Al principi no ens havíem entès bé. Em feia una enveja tremenda. Tothom l'adorava i era perfecta. Però, un dia, de forma inesperada, em va enganxar observant-la des de les grades.

- Si tanta ràbia et faig, perquè m'hagis de mirar amb aquesta cara de fàstic, entra a la pista i supera'm. - sí... així va ser com la vaig conèixer veritablement. Dic veritablement , perquè des d'aquell dia, vaig comprendre que les persones són molt més que una simple aparença.

- És el teu egocentrisme el que em fa ràbia. En això ningú et supera. - recordo que vaig estar a punt de marxar, però ella no em va donar temps. Se m'havia aferrat a la camisa amb força i gairebé em va tirar dins de la pista, encastant-me contra la barana que separava les grades.

- Què et sembla si deixes de plorar i lluites pels teus objectius? Criticant-me no aconseguiràs res. - Seguidament m'havia deixat anar amb menyspreu i, esbufegant, va marxar i va seguir ballant.

Vaig somriure divertit, la Marta sempre havia tingut un caràcter molt fort. Una altra cosa que admirava amb enveja.

Però... Després de l'accident les coses van canviar molt.

Recordo que aquell dia, jo estava a les grades, observant-la amb admiració com feia sempre. Era el següent en sortir a competir, quan de sobte es va sentir un crit i un cop molt fort. M'havia quedat en estat de xoc en veure el cos estirat i immòbil de la Marta al bell mig d'aquella pista. Ningú s'havia dignat a fer res durant els primers segons.

- Tan visible que era ella quan brillava... i tan transparent quan aquella llum s'apagava. - vaig pensar amb un somriure sarcàstic.

Vaig seure abatut després d'haver-la buscat amb ànsies per tota la maleïda ciutat.

Me l'estimava molt la Marta... Però jo... Era dèbil.

- No tornaré a patinar mai més! - la recordo plorant a la sortida del pavelló, estava molt enfadada i tenia els ulls inflats i vermells d'haver plorat molt.

- Tu em vas dir que t'havia de superar. - jo... Egoista, com sempre, em vaig encarar a ella. No ho podíem deixar d'aquella manera. - Em vas dir que lluités pels meus objectius... Explica'm com redimonis puc superar-te si et rendeixes tan ràpidament. Quin sentit té si m'ho deixes tan fàcil? - en aquells moments, era un ignorant que no entenia una merda de la situació que ella estava vivint. Mai se'm va passar pel cap, preguntar-li per què plorava, d'on sortien les seves llàgrimes...

- Quan ballo en aquesta pista, la forma en què em desplaço, el com moc les meves cames i els meus braços, el meu hàbit de saltar tan lluny com em sigui possible, els meus gustos, el meu ordre... La gent que estimo, la meva mare, tu... Tots esteu en cada detall i en cada moviment, diguem que al cap i a la fi, estem tots connectats. - de cop, vaig tenir un pressentiment. Us semblarà "cursi", però de veritat que el vaig notar des del fons de la meva ànima. La pista. La clau estava a la pista.

Em vaig aixecar d'un salt i seguidament em vaig dirigir cap al pavelló. Ellai seria allà, n'estava segur.



Marta

Vaig quedar-me asseguda a terra un cop més. Havia tornat a caure. Suposo que m'havia precipitat massa.

- Amb aquests lligaments no podràs competir. No tens estabilitat. - vaig fer força amb la mandíbula i vaig clavar dos cops de puny furiosos al terra glaçat. - Imbècil... Et podries haver matat.- em vaig repetir. Havia vist passar la meva vida al davant després d'impactar contra el terra per segona vegada. Sang... M'havia fet sang als artells.

- Marta!!! - vaig amagar les mans rere l'esquena agafada per sorpresa. Aquest pesat un altra vegada... Vaig pensar malhumorada. - Per fi et trobo...

Ens vam quedar els dos en silenci, mirant-nos mútuament. No vaig poder evitar somriure per sota el nas, ja tornava a fer la mateixa cara de babau que feia sempre quan es posava a analitzar cada part del meu cos a la cerca d'algun blau o qualsevol ferida.

- Has estat patinant... - va dir finalment.

Vaig fer un intent de protesta però ell em va interrompre.

- Has intentat fer aquell salt tan arriscat i has tornat a caure. - de sobte, em sentia petita. Vaig seguir amb la mirada les marques de les meves sabates, i avergonyida vaig abaixar el cap.

- Els meus turmells... - volia plorar.

- Els teus turmells no tenen res a veure, Marta.



Xavier

Va ser quan la vaig veure asseguda a terra, amb els artells pelats i aquella mirada de culpabilitat que em va dirigir, com si sabés que l'esbroncaria... Va ser aleshores, quan em vaig adonar que tot aquell temps, ella havia estat amagant un tret que, per naturalesa, l'ésser humà no pot evitar. Tenia por. Por al fracàs.



Marta

- Per última vegada... - n'estava farta de les seves paraules, dels seus jocs i de la seva filosofia. - Què no entens que... - aleshores ell va començar a caminar silenciosament, sostenint-me la mirada, una mirada frívola i intensa, que aconseguia posar-me la pell de gallina. - Que... - ja no em sortien les paraules, tota aquella ràbia s'estava esfumant. S'estava apropant massa, i jo em quedava sense alè. - Que els meus turmells ja no serveixen de res! - no era conscient, però tot el meu cos estava en alerta màxima. Em sentia atacada. - Què és el que no t'entra al cap? EH?! Digues!!! En ma vida podré compet...

- SHHHT... - em va fer callar interposant el seu dit índex sobre els meus llavis. - Marta...

Tot seguit, em vaig apartar i el vaig interrompre amb una bufetada.

- G-i-l-i-p-o-l-l-e-s... - vaig dir amb un fil de veu.

Aleshores em va agafar els canells amb força i em va encastar contra el seu pit. Vaig deixar anar un crit de sorpresa i seguidament vaig haver d'alçar el cap per fulminar-lo amb la mirada.

- Si d'aquesta manera, t'has de sentir millor, et perdono que m'hagis pagat. - aquella fredor en el seu rostre... De seguida me'n vaig penedir. Intentava ajudar-me i jo responia pegant-li.

- Perdona... No... - vaig destensar els músculs i vaig cedir. - Tinc por de caure Xavier. Em sento inútil... - no hi va haver resposta. Vaig recolzar el front sobre el seu pit i vaig començar a plorar silenciosament.

- Marta...- aleshores es va interrompre i va sospirar abatut. Segur que havia estat temptat a retreure’m alguna cosa. Però finalment, em va rodejar la cintura amb els braços i ens vam quedar abraçant-nos durant el que em va semblar una eternitat. - T'estimo.

No vaig ser capaç de respondre-l'hi. Aquelles últimes paraules m'havien deixat fora de combat.

- Que bé que olora... -vaig pensar nerviosa.

Aquella escalfor, aquell afecte... Les pulsacions del seu cor, tranquil·les i ben coordinades... Pum, pum...Pum, pum... Aquell sentiment, aquella sensació... Em sentia tan plena... Tan viva...

- Marta... - em va fer un petó dolç al front i em va regalar un petit somriure. Va alçar la mà curosament i amb el dit polze em va eixugar una llàgrima que s'havia quedat atrapada per sota de l'ull. - No necessites amagar-te sota una màscara cada vegada que tinguis por a fracassar.



Xavier

Finalment, l'hi vaig dir. Li vaig dir que l'estimava. Però no era suficient.

Marta... Si sabessis la de vegades que havia desitjat besar-te... Aquells llavis carnosos, la teva cara ben definida i aquells ulls cristal·lins... Em preguntava si jo seria capaç de fer-te feliç.

- Prou...

- Què? - m'havia agafat desprevingut després d'haver-me quedat absort, immers en les meves fantasies.

- ...- ella va somriure. - Com et vaig dir abans de sortir a competir... Quan ballo, deixo que les persones que estimo, m'acompanyin mentre segueixo el ritme de la música. No sóc una marioneta, però tampoc tinc ales per alçar el vol. No sóc una competidora olímpica ni una ballarina excel·lent. Sóc...

- Tu, ets tu, Marta. - em vaig emocionar. Tot i els entrebancs que havia patit, tot i ser conscient que potser, tornaria a caure... Va ser capaç de reunir el valor suficient per tirar un peu enrere i impulsar-se per tornar a patinar. - No importa el que facis, o com canviïs. No és necessari prendre el vol mentre puguis fer servir les cames per fer el mateix recorregut. - vaig establir equilibri sobre la pista de gel, i com per art de màgia, sense ser-ne del tot conscient, em trobava patinant al seu costat.



Marta

En què estava pensant? Què redimonis em passava pel cap?

De veritat tenia el dret de ser feliç? Podia considerar-me digne de patinar en aquella pista de gel?

I els meus turmells?

- no... Mai havien estat els turmells. - vaig repetir-me.

El problema sempre havia estat la meva por. Aquella por davant del públic, aquelles ànsies per arribar a la copa d'or...

- Supera'm. - em va dir. Estava reproduint la cançó de "Shallow" de Lady Gaga amb el mòbil, ressonava per tot el pavelló. Aleshores, després d'una mirada pícara, va agafar impuls i va fer una pirueta enrere, amb una precisió i un equilibri de professional. Olímpicament no va ser gran cosa, però jo la vaig viure a càmera lenta i havia estat un moviment impecable.



Xavier

Havíem entrat en una mena de joc infantil. No aconseguia entendre d'on treia aquells passos i aquells moviments tan ben coordinats amb la música. Els últims trenta segons de cançó, els havia viscut amb tanta intensitat que havia aconseguit fer-me plorar de l'emoció.

Ella seguia ballant, amb la mirada perduda entre els seus pensaments i un somriure que li anava d'orella a orella. Cada pas, explicava una història a mesura que la música avançava. Sí... aquella era la Marta.



Marta

De sobte, algú va obrir la porta del pavelló.



Xavier

Ella va cridar sobresaltada i es va desequilibrar.



Marta

Quan vaig obrir els ulls amb el cor que m'anava a mil per hora, el vaig veure a ell. M'havia agafat de la mà, abans que caigués a terra.



Xavier

Conscient que l'entrenadora i les altres companyes de patinatge acabaven d'entrar, vaig arrossegar-la contra mi, de forma que ens vam quedar front amb front. Podia notar el seu respirar excitat a flor de pell i aquelles mans càlides sobre el pit. Tremolaven.



Marta

Es va apropar a la meva orella i em va xiuxiuejar:

- És hora de lluir-te. - aleshores, em va agafar de la cintura i em va elevar mentre girava sobre si mateix. Anàvem tan coordinats... Vaig aprofitar aquella sensació de volar, amollada sobre les seves mans, i vaig fer quatre moviments més, sense por, sense pressió. Déu meu! Estava volant!



Xavier

De fons sonava la cançó de "Before you go" de Lewis Capaldi. Ens havíem quedat front amb front, mirant-nos mútuament. Vam fer uns quants mortals combinats i finalment ens vam ajuntar de nou. Estava molt nerviós... Les mirades dels nostres companys em cremaven a l'esquena.



Marta

Ho havia aconseguit. En aquells instants, era la persona més feliç de l'univers.



Xavier

Vaig escoltar amb satisfacció els aplaudiments dels nostres companys.

Cridaven commoguts des de les grades.



Marta

No havíem guanyat una copa d'or. Segurament, jo seguiria sense la possibilitat de competir a les olimpíades per culpa dels meus lligaments. Però amb aquella actuació... sabia que el que havia guanyat era molt més que un simple objecte o el reconeixement d'un jutge a escala professional.

Per fi... Per fi ho havia aconseguit.  

M’havia lliurat de la meva ceguera i de l’ambició que em prenia les ganes de viure. 

Havia malgastat temps de la meva vida, pensant que podria trobar un camí cap a la felicitat, al plaer, a l’amor… 

Els turmells? Eren una excusa, havia passat per tantes coses… 

De vegades, el cervell es defensa creient allò que volem creure. Després de caure, després d’haver-me humiliat d’aquella manera davant del públic, després d’haver experimentat tantes emocions, tanta tristesa, tanta soledat... Era inevitable sentir aquella por, aquell neguit a continuar.

Però, estimat lector… Creu-me quan dic que el camí a la felicitat no existeix, sinó que la felicitat és el camí.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]