Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



macorreap
Maó
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Barquetes
Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures. 

Un fred 16 de gener, quan la tramuntana bufava com de costum, vaig néixer jo. Tots els veïns van venir a veure’m, la filla del cap dels pescadors mereixia una mica d’atenció. El meu somriure enamorava la resta de nens, que acompanyats dels pares, em volien veure. Allà, a Perpinyà, vaig créixer envoltada de xarxes i barques vora el riu. Cada diumenge, el meu pare em duia a pescar, perquè colque dia pogués ser la primera dona en heredar el seu imperi marí. Navegàvem fins a mar oberta, un llarg camí feiem, però la tranquilitat i alegria que em desprenia ser allà, escoltant les onades rompre contra el vaixell i com el mateix també fa que es rompin. El primer que feia, abans d’adinsar-me dins el meu petit món, ajudava al pare a tirar les xarxes i preparava la canya, per si jo mateixa podia agafar algun peix, perquè segons ell, un bon pescador sap fer-ho de qualsevol manera. Després, l’abandonava i em dirigia a la petita proa de l’embarcació i només en aquell racó, em quedava fixament mirant al mar, com si realment i hagués alguna cosa a la que estigués mirant. Passaven les hores, les pues del rellotge es movien, i marcaven la hora de treure les xarxes. Aquell moment de tornar al port se’m feia etern, ja que abandonar el meu espai, que de cada dia estimava més i més, em feia que la meva ànima s’ompligués de tristesa. 

Tornant com qualsevol altre diumenge amb el pare, no gaire lluny, divisava unes petites embarcacions de vela. Li vaig demanar al pare que eren aquelles barquetes que es movien sense motor. Ell m’ho va explicar:

“Isabella, aquelles barquetes, com tu dius, són embarcacions a vela, per ser més concrets, vela lleugera, és a dir, que només serveixen per competir, ja que no hi pots viure ni dormir, entens el que et vull dir?”

Asombrada li contest amb el cap que si i me quedo mirant fixament com naveguen, com els hi surt el cos al defora, rossant amb els cabells, suaument l’aigua, com canvien de banda, sense saber gaire com feien aquelles belles i fluïdes maniobres, mentres pensava com seria poder ser-hi dalt d’una de aquelles coses que anomenaven Laser . També en vaig veure unes altres, però que per la forma encara no he descobert el nom, ja que els altres ho posaven ben gros a la part del davant. 

El primer que vaig fer en arribar a casa, després de una bona dutxa d’aigua calenta, per poder-me llevar la sal que cobria el meu cos, fou sortir corrent a cercar el meu l’avi. Ell també va ser pescador, i un dels primer, així si volia saber on podia provar una d’aquelles barquetes que surava vora el port. Pico sa porta, m’obra s’àvia i li don una besada ben forta,  surt a cercar a n’és meu l’avi, segut com sempre a sa butaca devora el balcó on es divisen les ones del mar. Li don una forta abraçada i em dispos a seure a l’altre butaca del boinder. Ell sempre m’ha dit Nuvolet, perque de petita ens estiravem els dos al moll, on feiem un concurs d’endivinar les formes dels núvols. Podiem fer hores i hores tumbats a la llenya. Després de saber com ens havia anat la setmana, vaig anar al grà, on podia trobar jo aquelles barquetes. Amb una gran saviesa com de costum, em respongué:

“La de coses que jo en se d’allò que tu dius barquetes. Les altres més petites que vas veure es diuen optimist. Són especials per a fillets i filletes com tu que volen aprendre a navegar. Els altres, com tu bé m’has contat, són lasers. Aquests són ja per fillets més grossos, necesites un molt bon estat físic. Quan l’aví era jove, navegava amb snipe. Teniem una flotilla amb els amics i soortiem tots els caps de setama. L’snipe es de dos persones i jo duia de tripulant al meu germà, com vam riure aquells anys que vam compratir l’aigua junts. Jo se on pots anar a navegar, però si que me tens que prometre una cosa: per poder navegar has de aprendre a estimar el mar. Fins el dia que no sentis des de el teu cor la necesitat de ser vora el mar, el fet de no poder aturar mai de navegar, no podràs sentir un trosset de tu amb el barco, el que et deixarà connectar amb ell com si només fossiu un. Açò és una cosa molt important. Confio en que ho feràs, petit Nuvolet” 

 Comenta
 
Capítol 2 allà


Em vaig quedar pensativa, després de tot el que em va contar l’avi. Millor dit, estava impresionada. Tampoc sabia molt bé com reaccionar, que havia de contestar. No volia dir res dolent, ja que d’allò depenia poder navegar durant la meva vida. Sense pensar-ho gaire, assent amb el cap, podent-me mantenir així neutre. Es genera un silenci, fins que s’àvia me duu sa xocolatada amb galetes de tots es capvespres. Me la menjo amb molta calma, convidant una galleta a n'es meu avi. Després d’això, li deman desesperadament que me dugui on puc trobar el petit tresor que havia descobert. Ell encara pot conduir, així que baixam a la cotxeria i posam direcció a aquell lloc.

Després de un curt, però etern viatge, veig l’entrada: “Club Nàutic Perpinyà”. Estava ansiosa de que arribés el moment. Tenia un nerviosisme que em menjava per dintre, no me podia contenir. Surt del cotxe gaire bé asustada, no sabia on era i agaf de la mà a l’avi. Ell ben decidit entra dins l’edifici principal, on comença a saludar a tothom i em presenta a mi també. Jo molt avergonyida salut cordialment amb dos besades. El meu cor s’açalerava, vent com l’hora de poder sortir a l’aigua s’atracava. Sortim de l'administració i ens anem a una gran esplanada plena d’aquelles barquetes que em creaven curiositat. Des d’aquell moment començo a veure a nens de quasi la mateixa edat que jo. També em volien saludar, estava molt ilusionada de que també s'interessen per jo i no només per l’avi. Ens atraquem al mar, concretament a un moll, on d’enfora podíem veure els optimist. Començ a saltar d'alegria, insistint a l’avi perquè em dugui dins una barqueta. Xerram amb un altre jove, que em posa un jalec i ens puja a una zodiac. La motora mus atraca a ells i som canviada per un al·lot que estava navegant. Només en pujar, sentir la mar en els meus peus, encara que no la pugui tocar, em fa feliç i m‘omple de satisfacció. La impotència m’ataca de nou, el no saber com manejar l’embarcació em posa nerviosa, no se on he de ser i m’agobio. Era molt feliç fins es punt en es que no se que fer. Me sec al mig i deman ajuda. La llanxa a motor s’atraca i em treu de dins la petita embarcació. Vaig directa cap a l’avi i l’abraç molt fort. Jo estava impresionada dins l’optimist, però mai havia imaginat que hi havia que aprendre a manejar-lo i que si jo em pujava no sabria com fer-ho. 

Passa el temps, continuo navegant, encara després de la mala experiència que havia tingut la primera vegada. Estic feliç practicant el que més m’agrada. Ara ja som grossa, tinc 14 anys i l’etapa de l’optimist se’m comença a acabar. No vull que acabi. Aquella capsa de sabates es la que m’ha duit realment a estar bé amb jo mateixa, a ser com jo vull ser i el més important de tot, és el meu refugi on puc oblidar-me de tot el que em passa i només pensar en el que faig, navegar. També tenc al·lot, d’aquí poc feim 5 mesos i crec que per aquest aniversari vol donar la gran passa, però no he vingut a rallar d’això. 

Ja està ha passat. Vaig dir que no tornaria a rallar del tema, però ho vaig, ja que aquest esdeveniment a fet que prengui una gran decisió, me’n vaig a Menorca. És una illa del mediterrani de la qual m’han xerrat molt bé i se amb certesa que té un gran port on puc navegar. Tenc una tia que viu allà. He xerrat amb ella i m’ha dit que m’acollira un temps. Els pares es queden a Perpinyà, però jo ja no puc més de ser aquí. El club ha perdut la seva essència i ja no és el que era. Només som tres els que realment estimam la vela, els altres venen a jugar i els meus ulls cada vegada que veuen com s’ha deteriorat, ploren per dins i l’ànima se’m romp en trossos. Ja està decisió presa, no torn mai més a Perpinyà. 

Som dins l’avió. Tots m’han vingut a acomiadar a l’aeroport, sobretot el l’avi. Només de veure-l’hi la mirada trencada quan jo he entrat al control de seguretat m’ha fet trossos. En Pablo, es meu al·lot també ha vingut, de tant en tant em vindrà a veure a Menorca, perquè jo li vaig deixar molt clar que no tornaria més a aquell lloc que fou la meva llar. 

Estic aterrant a la petita roqueta. Surt i em trobo a la meva tia que m’espera amb el braços oberts. Viu al port, i després de deixar la maleta a ca seva, trec la roba de navegar i em dirigeixo al club nàutic d’allà. He canviat de classe. No podia continuar fent aquest canvi tan gros sense canviar el que realment més importava, la vela. Pos el vaixell dins l'aigua i només de sentir-la, em relaxa i em posa feliç. Quan ja som enmig del port tota sola, ningú em molesta. Només es sent la renou de les petites oles que impactan el Làser i aconseguesc el que no havia pogut sentir en molt de temps. M'omple de felicitat, som allà, a la mar, només ella i jo. Aquest sensació, que no sabría definir, m’encanta. Ja fa molt que no la sent, els gerents del club de Perpinyà mai m’havien valorant, no em volien allà. Puc sentir com me l’estim i com ella m’estima a jo, és tan fort el que sent, que ningú més ho fa com jo. M’aporta el que no em dona ningú. Em sent completa. Qui m’escoltés diria que estic malalta. Podríem dir que si, però ningú enten açò que dic. Tenc un problema no se viure sense la mar i es algo que me supera. Ara ho he olvidat tot, navegar em posa la ment en blanc i només em deixa pensar en el que vaig. Perpinyà i tot el que la relaciona és passat. Aquesta es una nova etapa de la meva vida.   


 

 Comenta
 
Capítol 3 tornar
Tercer capítol: tornar 

He crescut i ja no som aquella que vau conéixer al capítol anterior que l’únic que volia era navegar. He acabat el batxillerat i fet la selectivitat, encara esper la meva nota. He decidit estudiar medicina, i se que és un clàssic, però el fet de poder saber el que passa dins el nostre cos em sembla impressionat i estic esperant impacient oder començar la carrera. Som a l’estiu, les classes han acabat i ara mateix gaudeixo de la meva feina al club marítim, on intento mostrar a fillets i filletes que s’enamorin del mar i de l’illa com ho vaig fer jo. Els enseny a disfrutar i més d’un a volgut fer el mateix que jo vaig fer aquell dia al club nàutic de Perpinyà. 



És el dia. Han arribat les notes de tall, amb les quals estic segura de que podré entrar a qualsevol universitat que vulguin un aloca de l’aigua com jo. Obro el sobre. El cor s’accelera i els pols em puja al cap. Estic nervioso i m’hiperventil. Agaf molt d’aire en un sol cop i miro la nota: 11,98. Amollo l’aire que estava retenint i em poso la mà al cap. Era conscient de que amb aquella nota no podria entrar ni a la universitat d’Albacete, si es que existeix. El meu món s’ha vingut abaix. No m’esperava un 14, ni molt menys, però si que una nota amb la qual pogués entrar a la facultat de medicina. Automàticament el meu cap pensa solucions. Hi ha d’haver un lloc on no sigui car, perquè el pressupost que tenia era molt reduït i a la vegada que me assegurés ser una bona metge. En aquell moment recordo, que el pare és argentí i que allà és gratis l’universitat. Se’m dibuixa un somriure. Només havia de treure’m la nacionalitat, per poder-me agarantir una plaça. Ja està. Podria estudiar medicina sense tenir-me que anar a Romania o alguna cosa així.



Avui és el darrer dia que puc navegar a Menorca, demà parteix cap a Buenos Aires. He aconseguit fer-me socia de un club del Rio de Plata, relativament a prop de la Ciutat Autònoma, però segeuix sent molt complicat. He decidit sortir sola, jo i es meu làser. No vull distraccions, no vull riures ni barcos al mig. Són les 6 del capvespre, un poc tard per al que estic acostumada, però també volia veure posar-se el sol. Esper un segon, deix flamejar sa vela i tanc els ulls. Sent les petites ones que es fan al port als meus peus, el soroll de la vela i el sol que em crema els braços, que em deixa la marca d’un camioner i la sal que se’m seca a la cara. Sincerament, allò era tot el que jo realment necesitava. Trec la proa de l’embarcació a la bocana del port i em dirigeixo a una petita cala que hi ha al canal darrera Llatzaret, allà és veu molt bé la posa de sol. Llevo l’escota i la fermo a la proa per poder amarrar-me a una boia que hi trobam. Em trec les botes de neopren que utilitzo per navegar i pos les came en remull. Contemplo el sol, el que fa que se’m caiguin les llàgrimes. El fet de no saber quan tornar, quan revivir aquell moment, que simplement m’omplia de felicitat, el seconeixament, era el que realment em preocupava i me generava aquelles llàgrimes de tristesa. Sempre duc un bòtil d’aigua al barco, em bec l’aigua que hi havia dintre i recull un poc d’aquella aigua salada que havia begut tantes vegades culpa de les esquitxades. Ja es quasi de vespre i he de tornar al club. De camí se me tornen a caure les llàgrimes que ja no puc contenir més. Sabia que no tornaria a sentir el mateix mai més.



Ja he arribat a Ezeiza. No se encara a on som. He fet un vol directe des de Barcelona i es molt agotador, però la recompensa era un cotxe plè dels meus conqus esperant-me a la porta de sortides. Els rebo amb els braços ven oberts i tir totes les coses al terra, mentres la meva tia Claudia, sempre preocupada per jo, me les recull perque ningú les robi. Estava contenta de veure algú que coneixia enmig de tantes “materas” i “alfajores”. Ells em duran a la residència on em quedaré durant el meu curs estudiantil i m’ajudaran a fer el procés d’inscripció a la universitat. Per primera vegada havia entrar a Argentina amb el meu passaport argentí així que ja era una més d’aquell país sud americà. Deix les tres maletes que duia dins el meu estudi i em canvio la roba, ja que jo duia encara calçons curts i feia un poc de fred per anar tant fresca. Era el mes de març, però a Menorca i als aeroports sempre fa molta calor. Intent airejar-me un poc la cara d’empanada que duia després de 14 hores de vol seguides amb 5 hores de diferència i me'n vaig a menjar un “asado” amb tota la meva família adoptada, perquè tots són els amics de l’infància del meu pare.



Després d’una setmana de classes, han començat els entrenos de làser al Yacht Club Argentino. Havia d’agafar dos autobusos i la música que duia, com sempre abans d’entrenar no em podria distreure a l’hora de canviar de línea. En arribar a la meva destinació, veig després de molt de temps aigua, encara que fos dolça. Allà tots els clubs són privats, així que li mostro al guàrdia de l’entrada el credencial que el meu conqu Nachon m’havia donat, perquè ell també és soci. Em mostren on hi ha la vela lleugera. A Menorca vaig decidir posar dins un container el meu barco, perque em sortia molt més barato que comprar-me’n un a Argentina. Saludo de manera cordial al entrenador i la resta de membres del club presents. Aquell mateix dia volia sortir a navegar i la meva iniciativa va animar a resta de l’equip del que ja formava part. Només de tocar aquella aigua marró ja no vaig sentir el mateix. La primera vegada que una gota de l’aigua de menorca em va rosar la pell em vaig sentir com a relaxa i tranquila, però el Riu de la Plata només em creava preocupacions, ja que no veia ni els meus propis peus. Una vegada navegant, vaig tancar els ulls i deix la vela flamejant e intent sentir el mateix que sentia al port de Maó, però per molt que ho intentés, aquella sensació de felicitat infinita de tranquilitat i de satisfacció, no la podia aconseguir. La meva roqueta tenia alguna essència especuial que m’aferrava a ella i no em deixava que em separes. Tot el contrari, em sentia impotent al no poder navegar amb la felicitat amb la qual ho solia fer. L’ambient era tres vegades millor que el que tenia al Club marítim de Maó, però no era la gent, era el lloc, l’aigua. A vegades pens que estic un poc loca. Des de aquell dia, sempre duc aquell bòtil d’aigua dins la bossa, perquè no m’atreveixo a dur-lo al làser per por a perder-lo. És l’únic que m’ajuda a tenir Menorca més a prop



Està a punt d’acabar el curs a la UBA (Universitat de Buenos Aires) i avui tenc el darrer entrenament abans de la temporada d’estiu, ja que abans tenim un descans per poder estudiar per als exàmens finals. No se molt bé com ho fet per poder combinar la vela amb els estudis universitaris, navegant cada setmana, però si t’organitzes bé crec que les coses surten. Aquest any no tornaré a casa per nadal, però el que si faré és anar a Rosario amb la meva padrina per Nadal i després partirem cap a Santa Catalina, Córdoba, que és d’on jo som realment. Fa molts d’anys que no la visit així que estic molt il·lusionada. He de tornar a endinsar-me dins les aigues marrons d’aquell riu, que de cada dia se’m fa més dur. Però aquell va ser el dia que em vaig donar conta de que jo havia de tornar a Menorca, no era feliç. Estava molt contenta amb la companya de pis que tenia, els amics que havia fet, el club, però es que no em sento bé, no era capaç d'anar-me’n tant lluny sense saber quan podria tornar. Tal vegada si hagués navegant un poc menys a primer de batxillerat podria haver estudiat a Barcelona, però no ho vaig fer, perquè encara que ningú ho entengui el que realment em fa feliç a mi es navegar i no hi ha res per damunt d’això que em pugui realitzar més. El que m’ha passat m’ha fet que prengués una decisó molt important, després de la meva visita a Rosario i a Córdoba, tornaria a Menorca, encara que hagués de perdre un any de carrera, però havia de tornar al port de Maó.



Som a l’aeroport de Pajas-Blancas de Córdoba, ja que aquesta vegada he aconseguit un vol directe a Barcelona. Ja m’he despedit de tothom i estic esperant per embarcar. Ha estat una experiència molt maca, però jo realment no era 100 per cent feliç així que torn. 



Només amb el fet de tocar l’illa, l’hi he dit a la meva tia que no em vingués a cercar, perque el meu entrenador em recollia de l’aeroport per dur-me directament al port. Duia una son horrible, però no podia aguantar-me més. Promet que no havia montat el làser tant ràpid, si tornava a ser el meu, el vaig enviar amb container abans de anar-me cap a Rosario. Repetiex el meu ritual, arribo al mig del port, amoll la vela, escolt la seva renou i tanc els ulls i com a ritual de sentir que realment havia tornat, verteixo l'aigua que havia agafat abans d'anar-me'n una altre vegada dins l'aigua. Sincerament, no m’havia sentit així des de feia més d’un any. I va se allà quan vaig entrendre que jo pretenyia a aquelles aigües, no em podia anar. Jo crec que ningú m’ha entés mai, però és un sentiment increíble i qualsevol deportista l’hauria de sentir per el seu esport. La vela no és només passejar-te dins un vaixell, has d’aprendre a estimar al mar, perque si no ho fas et puc assegurar que no sentiras realment un amor per l'esport. Cada un ha de trobar el seu i quan és senti feliç ,complert tranquil, trobarà el lloc a on pertany, serà aquell on haurà de viure sempre, perquè no serà capaç de fer-ho a qualsevol altre lloc.



Aquesta història tracta els meus sentiments, esper que la persona que la llegeixi tingui el coratge de interpretar-los, perquè crec que si ho fa, podrà sentir el que jo sent cada vegada que som dins la mar.


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]