Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



elsacortada
Guissona
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Inici.
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Aquella severitat duraria poc, ja ho sabíem tots. L’olor a humitat, a aigua, a xop dominava i feia que el que era inevitable passés. Tots esperàvem que arribés el moment, on tot el que ens feia mal desapareixeria i es crearia un cicle nou.

En un tres i no res, tots vam començar a descarregar tot el que portàvem dins. Tota la fúria dels llamps que aterraven com coets a gran velocitat contra el terra i després s’harmonitzava amb el soroll (o melodia) dels trons, que s’equilibrava amb la de la pluja. Tot plegat era una simfonia del desastre, la ràbia, el dolor, la tristor, els crits silenciats... Tot formava part d’aquell desastre; d’aquell moment on tot era destrucció. Tots ens sentíem frustrats. Tots notàvem que aquella ràbia es consumia. Es feia petita fins que aquell garbuix de sons, de llums, de sentiments, de tot, va cessar en un efímer colpeig de quatre gotes que quedaven a les nostres panxes.

La calma regnava en aquell indret perdut en qualsevol racó del món. El moviment dels arbres estava congelat, les fulles de punta rodona dels roures no es movien ni un centímetre del seu lloc original. D’alguna manera, semblava que un camp invisible i impenetrable s’hagués assentat en aquell paratge i que tot el que aquest cobria, s’hagués quedat quiet, com en una fotografia en la que tots els detalls es poden apreciar perquè tots estaven sense cap moviment que s’interposés en aquell moment. Tot estava en silenci, no se sentia ni el xiuxiueig dels ocells. L’únic so que es podia apreciar en aquell instant va era l’ínfim remor de l’aigua d’un riu que se sentia distant, fora d’aquella escena, a milers de quilòmetres, a milers d’anys llum. Però se sentia. I es notava que dintre de la seva distància, estava prou a prop com per notar la seva presència, es notava com cada gota xocava contra les pedres i l’aigua queia, furiosa per aquella carretera feta només per a ella. Era constant, es notava tranquil, però furiós. Mantenia l’equilibri amb aquests antònims.

En un instant, es va deixar de percebre aquella calma que es podia palpar en aquell curt període de temps. S’escoltava una mena de xiulet. Potser un ocell va ser el suficientment valent com per començar a cantar i que l’alegria s’intensifiqués allà. Però no era un ocell. Era una noia que caminava descalça per aquell bosc perdut. Els seus peus sense res que els tapés feien contacte amb la freda però càlida natura, el sòl humit s’unia amb ella i la feia una més d’aquell paisatge. No desentonava, al contrari, era una més allà però, era el seu comportament el que ens va fer fixar-nos en ella. Qui era aquesta misteriosa xiqueta que sortia a veure les conseqüències d’una guerra que s’acabava de lliurar? Qui era aquella persona que no s’espantava en veure la destrucció als seus peus, al seu davant? Potser era d’aquelles que viuen en pau amb tothom, que necessita veure per creure, que escolta atentament però mai està amb els paus a terra. Ella semblava que estigués feta per enamorar a qualsevol que intercanviava dues paraules. Aparentava que estava feta per dirigir a tothom, que pogués canviar la història, que tingués l’habilitat de volar sense ales. Que cantés i la muntanya ballés amb ella. . Potser només ho semblava, potser ho era. La revolució.
 Comenta
 
Capítol 2 El moment.
Tots vam quedar encisats en veure aquella vaileta moure’s sense preocupació, sense nord ni sud, sense un director que la fes anar al llocs que aquest volia. Era estranya la sensació que tots teníem quan es va apropar. En un primer moment, ens podíem arribar a sentir envaïts, com si aquell personatge no tingués res a veure amb el que s’estava projectant allà. Teníem tota la fúria sortint de nosaltres. Tots els sentiments a flor de pell. Ho estàvem escopint tot en aquell maleït lloc que no coneixíem de res. I va arribar ella. Podríem dir que va portar la calma, sí, però us mentiríem si ens atrevíssim a dir-ho. Aquella noia, aquell munt de melodies inexistents i passos descoordinats van ser l’inici de tot. D’una guerra. D’un camp de batalla. I nosaltres n'érem els espectadors de tal moment.

Tot just aquest instant va passar es van començar a sentir trets. Primer, un en la llunyania, res de l’altre món. Però després, es van començar a sentir més i més a prop. No eren trets normals, feien por i ens feien sentir molests. Aquella mena de trets només podien ser dels caçadors. Aquells que acaben amb el que no és normal. Que creen la normalitat i fan desaparèixer la indiferència.

A tot arreu regnava un altre cop el caos. Tots els animals començaren a córrer amb el temor als ulls, a les cames, al rostre. Tot es tornava fosc. Era un cúmul de mort que no es podia veure, que només es podia sentir. Estàvem horroritzats, no podíem fer res. Ens sentíem amb ràbia, impotència. I en aquell moment aparegueren. Era la dansa de la sang, de l’extermini. Però ella seguia allà. Aquella jove que no tenia director ni direcció, que se sentia com una més de la natura. No havia marxat amb els demès. Seguia allà, ininterrompuda de la seva dansa, que no tenia sentit, que ningú sabia perquè la feia.

En aquell moment les nostres panxes es tornaven a sentir doloroses, no el suficient com per tornar a deixar la nostra ira com abans, i per això percebíem que aquell no era el nostre lloc. L’únic que podíem fer era resar perquè el vent se’ns emportés com feia sempre. Malauradament, no hi havia vent.

En aquell moment, va sorgir l’escena que tot esperàvem. Els caçadors, entrant al nostre racó de món com ho havia fet aquella noia, però no fusionant-se amb el paisatge, invadint-lo, creant un instant de confusió amb aquella escena. La revolució, seguia ballant en l’altre extrem. Sabíem que el moment arribaria. Un dels caçadors –el més jove potser -, va aixecar la seva arma que portava penjada a l’esquena, va apuntar, aclucant un ull de manera que el tir fos més precís, va acabar de calibrar la seva punteria per fer que el tret anés net... PAM! Es va sentir el tret que donava l’avís. Mils d’ocells volaren en mil direccions. I aquell ball que no cessava, que no portava enlloc, que permetia crear la calma en qualsevol lloc, que semblava foc. Que era foc, es va deixar de coordinar. Aquells ulls que brillaven a tot arreu, que eren pols d’estrella, que deixaven veure el foc a dins, es van obrir un últim cop, un últim moment fins que es van apagar. Un sospir va ser l’únic que es va sentir després d’aquella explosió tan sorollosa.

I només en aquell moment vam saber el que era el dolor. El que era sentir aquella olor podrida que fa la sang, la desgràcia, la mort, l’absència. El que era veure com una ànima sense direcció volava, ens passava per la vora dedicant-nos un últim somriure. Una última esperança. Un últim crit. Just en aquell moment, just en aquell instant la fúria va sorgir dels nostres cors. Volíem cridar, però no teníem veu. Només podíem fer una cosa. Esperar.

Aquell temps es feia etern. I nosaltres només podíem observar com a poc a poc tot el que s’havia creat allà es destruïa, queia a trossos sota els nostres ulls. Les nostres panxes començaven a estar més plenes, el nostre dolor augmentava. Els nostres ulls es morien mirant aquella escena, els nostres nassos ploraven amb la pudor a sang. I nosaltres només podíem esperar. La nostra salvació, jeia a terra amb un tret just al cor. A l’ànima. A la vida. Tenia encara els ulls oberts, ningú els havia tancat. Els seus llavis estaven separats uns mil·límetres. Tota ella estava diferent. En calma, sí. Però diferent. Les nostres panxes ens feien molt de mal. Els nostres ulls no podien ni plorar, ja no ens els sentíem. I els nassos ja no oloraven. Però tot seguia igual. Perquè sempre segueix igual. Encara que el teu món canvii, el dels demès sempre és igual. Encara que la guerra se t’acabi, pels demés continua. Però la guerra no s’havia acabat per a nosaltres. I en aquell moment el dolor va cessar.
 Comenta
 
Capítol 3 Rèquiem a la revolució
Podríem haver dit que aquella història acabava bé. Que després de tota la destrucció per qualsevol miracle aquela vaileta de moviments ridículs però divertits ressuscitava i es convertia en la llum. Però us mentiríem.

Just quan tot era devastació, mort, violència les nostres panxes van dir prou. Bé, no només les nostres panxes. Els nostres cors, els nostres ulls, el nostre nas, les nostres mans. Necessitàvem respirar, deixar-ho anar. I ho vam fer. Vam decidir crear la guerra, encara que ja ho estava, era la nostra guerra. La venjança a tot el mal i a tota la injustícia. Perquè ningú es mereixia res del que passava. I no us enganyeu, si sentiu aquesta història en altres boques ho veureu des d’un punt de vista molt diferent. El que no hi era allà. Així que vam decidir que les nostres panxes no ens farien més mal. Vam descarregar en aquell moment tot el que sentíem: ràbia, tristesa, impotència, mort, desobediència, una mica de pietat, una mica d’amor... Però el que si que vam deixar anar va ser el nostre manifest. La nostra crida. Allò era un rèquiem a tot. A la vida, a la mort, a l’amor, a la ràbia, a la injustícia. Era un rèquiem ple de ira que no es podia deixar de sentir, si en sorties viu, es clar. I allà hi érem tots: els caçadors, que havien començat la guerra; els animals, pobres, els més afectats de tot; nosaltres, sent un garbuix de sentiments que no podia parar de crida sense crits, que volia marxar; i per últim, hi era ella. Hi havia l’última persona que volíem que hi hagués en tot el món allà, estirada, sense cap petit moviment que delatés la seva ànima. En altres paraules, hi era ella i estava morta.

Les nostres llàgrimes queien a terra de la mateixa manera que cauen pel paraules quan estàs tan enfadat que només pots cridar i sentir que el món s’acaba. Nosaltres ens sentíem igual. Però el món també s’acabava, i de veritat. Els nostres trons eren els crits silenciats de tot el que es podia cridar. Tot era destrucció, tot era diferent. En aquell moment sí que ens sentíem part d’aquell quadre. Perquè l’havíem fer nosaltres. En aquell instant tot semblava perdut per aquells caçadors, buscadors d’ànimes i perseguidors de somnis. Ho havien perdut tot. La llum havia marxat, espantada perquè l’havíem fet fora. Els Sol havia marxat, ja no hi era. Tot havia marxat excepte nosaltres i ells. Tota la vida que hi havia eren aquells éssers que havien marcat de sang aquell parany. L’havien marcat de sang, de mort, d’aquella essència que deixa el dolor quan algú també et deixa.

Ara ja no se sentia pudor de sang. Ni de mort. Ni aquella essència. Se sentia olor a moll, a pluja, a dia de quedar-se a casa. I allò era gràcies a nosaltres. Perquè ni que es mori la diferència, sempre deixa petjada. Perquè hi ha gent que et marca tant que et fa canviar. I a nosaltres ens va canviar cap a bé. A vegades quan la gent marxa no marxa per sempre. A vegades es queda uns segons més dels que ens pensàvem. Abraçats a la nostra ànima. A vegades sents que hi és però no veus a ningú. I això era el que sentíem. Aquella noia, que no tenia nom. Ens havia canviat. Havia marxat de les nostres vides, però la recordaríem sempre, encara que no hi fos més. Ens havia revolucionat. Era ella. Era la revolució.

Així que vam deixar atrapats aquells caçadors amb les nostres llàgrimes, la seva sang i la seva pena. Ja no podíem més. Ens havíem descarregat. Aquell parany ja no era el que havíem vist quan vam arribar. Era un lloc desconegut. Era un indret diferent. Ja no era el que era. Era un altre lloc, en un altre moment. O això ens volíem creure. Perquè mai el que volem creure és el que hem de creure. Volíem creure que érem al mateix lloc feia unes hores: els animals ballant al compàs d’ella, els arbres al seu lloc, el Sol acompanyant-nos i tot en harmonia. Però no era així: els animals jeien morts al terra, rodejant-la, amb el Sol fora d’escena, perquè no ho podia veure, tot brut, tot devastat i aquella noia ja no era la protagonista de l’escena. Ho eren ells. Uns éssers que havien irromput a l’escena sense volta ni solta i que havien creat la mort, el caos.

Just en aquell moment, quan els perseguidors es van voler escapar, d’en mig del caos en va sortir una llum. Va il·luminar a tot arreu, ja que ningú més ho feia. Va canviar el rumb de tota la història, I sabíem qui era. Aquella nina que havia portat llum, l’havia tornat perquè la necessitàvem. Era la nostra salvació, el nostre àngel de la guarda. I ens hi vam quedar tots mirant aquell moment. Ella brillava més, es movia? No. Seguia morta. Però ens acompanyava. Era la seva manera de dir-nos gràcies? Era la seva manera de ensenyar que res havia canviat en realitat? O era un il·lusió nostra que ens deia que seguíssim amb la lluita? No us ho sabríem dir segur. Nosaltres la veiem. La sentíem. Érem amb ella. La seva llum era amb nosaltres. I en aquell moment ens va dir unes sàvies paraules: «Ens veurem sempre quan els ametllers floreixin, però no els arbres, els vostres ametllers.»

En aquell moment la pau era amb nosaltres. I el vent bufava molt suau. En aquell moment ens vam decidir a marxar, a donar per finalitzada la nostra feina. En aquell moment ens vam adonar que tots tenim una funció en aquest món. I la nostra va ser plantar la llavor de la revolució i fer créixer els ametllers en la gent.

Us havíem dit que aquesta història no acabava bé. I es que no té un final feliç. No per nosaltres. Els finals feliços són subjectius, i nosaltres havíem perdut. Tot en aquesta vida és subjectiu. El que passa es que ho volem veure diferent. Aquesta història no va acabar bé però gràcies a aquesta història que no acaba bé, moltes poden acabar amb un final feliç. Perquè tots tenim la llavor a dins nostre i la deixem sortir i florir. I nosaltres hi som per poder sentir-nos com aquell dia. Amb el garbuix de sentiments, amb el naixement de la revolució.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]