Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



MonoMartu
ELX
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Gregorio, el seu amic
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Darrere d’un dels arbres a la vora del camí s’amagava una nina. Kafka se'n va quedar mirant-la. Mai havia sabut tractar amb els xiquets però no podia deixar-la enllà, sola.

-Qui eres?

“Ben fet Franz,” va pensar ell “eixa és la millor pregunta que li pots fer a un xiquet plorant.”

La nina va parar de plorar i va alçar el cap per a trobar la seua mirada. Se’l va quedar observant fixament amb els ulls grans color carmesí per culpa d'haver estat plorant. Quan el jove escriptor es disposava a esmenar el seu error la nina va respondre.

-Kalina K.- va dir en to ferm a pesar del tremolor que li sacsejava.

-Kalina- va repetir Kafka, com saboritzant el nom -per què plores?

- Jo no plore- va recriminar la nina quasi indignada, mentre s’assecava els ulls- això és per a bebés. Però… estic trista perquè Greta ha fet mal al meu amic.- va explicar ella amb la veu petita, al mateix temps que senyalava uns metres més enllà, a terra, on hi havia, el que Kafka sospitava que era, un escarabat o panerola esclafat. L’escriptor no tenia clar que calia respondre a això. No tenia cap idea de com l’amic d’aquella nina havia acabat sent un insecte però Greta, qui vulga que fora eixa, duia ser una indesitjable.

-El teu amic?

-El meu amic Gregorio. Sempre va amb mi a tots costats, però ara com s’ha fet mal a la cama no sé si podrà acompanyar-me. 

“Gregorio és un insecte?” se’n va preguntar Franz a si mateix. Quina mena de xiquet té com amic una bestiola? De segur que Gregorio se n'havia anat en la direcció que K n'havia senyalat, o no? 

-I quantes cames té Gregorio exactament?- va preguntar Kafka evitant preguntar directament si el seu amic era un insecte.

-Dues, com tot el món.- va respondre la nina, com si fóra evident.-Quina pregunta més tonta!- va exclamar amb una rialleta. 

-Clar, que despistat que sóc.

-El que li passa a Gregorio és que té una habilitat especial i no tot el món puc veure'l. 

Això feia més sentit, encara que els amics imaginaris dels xiquets mai havien fet molt.  

-I a on es troba Gregorio ara?

-Se'n troba ahí tirat a terra. No li veus? Has de ser molt rar per no veure-li.

Kafka de segur que no li veia, però va fer com que sí per no discutir-ho.

-Clar que sí! Hola Gregorio, com estàs?- va preguntar Kafka a la nada. 

La nina i l’escriptor se’n van quedar uns segons en silenci esperant que Gregorio, l’amic de la nina Kalina, contestara a Kafka.

-Maleducat! Per què no li contestes? Què et penses que està parlant amb l'arbre?- va recriminar-li la xiqueta a l'escriptor.

-Oh, perdó! -va dir, encara confús per com el seu passeig pel Steglitz n’havia acabat parlant amb un nen invisible. La nina tenia caràcter, per tractar-se d’algú que feia uns minuts es trobava plorant. 

- I… que es suposa que ha dit?

- Que està bé, encara que li fa mal la cama. Però diu que no li pareixes una persona de confiança.

Kafka no entenia com Gregorio no confiava en ell després de estar consolant a la nina, aixó és si es que es podia cridar consolar al que havia fet. Tota la trobada amb la nina li havia deixat confús.  

Finalment, l’escriptor va acomiadar-se de la xiqueta, o millor dit, dels xiquets, doncs el dia s’acabava ja i deia de sopar i anar-se’n prompte a dormir per a treballar demà.

Al dia següent Kafka no podia parar de pensar en Kalina i el seu amic Gregorio. A més, no entenia com una persona, que era un insecte, que després era un xiquet invisible, li deia a la xiqueta que no era una persona fiable.

Després d'alçar-se de la cama, va anar a la cuina a fer-se el desdejuni per posteriorment començar a escriure. Mentre assaboria la llet i les galetes, Kafka soles podia pensar en això que li va passar feia quinze hores exactes.

A l'hora d'escriure, Kafka va continuar amb la seua obra El Castell. Però no es trobava inspirat per la qual cosa va deixar-ho. Se’n va vestir i va eixir de la seua casa seguint el camí de sempre fins al parc, sense voler assumir que tan sols anava enllà per a trobar-se amb la curiosa nina en la qual no parava de pensar.

Una vegada va arribar a Steglitz, sense adonar-se, se’n va dirigir, quasi per instint, al mateix lloc on el dia d’abans havia conegut a Kalina. I enllà estava, lluny d’ell. La nina es va apropar a l’escriptor amb una cara de felicitat infinita. 

-Hola! Saps què? El meu amic Gregorio està molt millor, a què sí? 

A Kafka, la nina li recordava cada vegada mès a ell de xicotet. 
 

 Comenta
 
Capítol 2 Gregorio segrestat
Feia més d’un mes que Kafka no li veia. No sabia res de la xiqueta i no tenia clar si duia de preocupar-se o no. La cosa n’hi havia arribat al punt en què l’escriptor n’hi anava dues vegades al dia al parc tan sols per a triar trobar-se amb ella. Un dia, tornava a la seua casa després del seu passeig pel parc, preguntant-se que li podria haver passat a la xiqueta, quan per a sorpresa seua la va trobar seguda als escalons del seu portal.

-¿Kalina? ¿Però que fas tu ací?

-Hola Kafka, quant de temps. Com estàs?

-Bé? Però, com has arribat ací? I tu sola? Qui t’ha dit a on visc?- les preguntes s’acumulaven a la boca de Kafka. Quan s’hi havia imaginat el seu retrobament amb la xiqueta no es semblava a això.

-El meu amic Gregorio.- Gregorio? L’home no hi era capaç d'entendre res.

-Ah… -va ser l'únic so que Kafka va poder emetre- I… volies alguna cosa?- Va preguntar, encara atònit per trobar a Kalina, enllà entre tots els llocs possibles.

-No, vull dir… Sí, jo… És que… a Gregorio… Ell no vol que ningú ho sàpiga. Però...

-Per què? Tan dolent és?

-Sí- va respondre Kalina amb la veu petita.

-Doncs… que li passa?- va preguntar l’home preocupat per l'expressió de la xiqueta.

-Que… a Gregorio li han detingut.

Kafka en aquell moment no sabia que dir. Com hi era possible detenir a un amic imaginari? La imaginació de Kalina cada volta el sorprenia més.

-Què ha fet perquè li detinguen?

-No! O siga, no ho sé. Eixe és el problema, que no ho sabem.

-No t'ho ha contat?

-No, és que ell tampoc ho sap.

-Que no ho sap? Alguna cosa haurà d'haver fet.

-Gregorio… Podries ajudar-me? Per favor?

-Ajudar-te? A què?

-A treure a Gregorio de la presó.- va respondre Kalina amb seguretat. Tanmateix, poc li va faltar a Kafka perquè els ulls se li caigueren al terra de tant com els va obrir.

-Com!?

-Podríem anar a un lloc més privat per a parlar del tema?- va preguntar la xiqueta mentre llançava una mirada sospitosa als vianants que passaven per darrere de l'home.

-Clar, que descortés de la meua part. Vols entrar?- va preguntar l’escriptor, invitant a una xiqueta, que havia vist tan sols dues vegades, a la seua casa.

-Gràcies.

Kafka va obrir la porta deixant passar primer a Kalina. Quan els dos eren a dintre l’escriptor va començar a pujar les escales no sense haver-se assegurat que la xiqueta li seguia ¿Com hi havia arribat a aquesta situació?

la seua casa no es trobava tan alt i per tant durant el tram d’escales no li va donar temps a trobar la resposta a eixa pregunta.

Una altra vegada va obrir la porta deixant passar primer a Kalina.

El pis de Kafka no era gran cosa, xicotet però suficientment gran per a una persona. Els mobles antics, l’austeritat i el caos ordenat de Kafka li donaven un aire bohemi, que encaixava molt bé amb ell. El pis era tal com t’hi imaginaries la casa de l’escriptor. Es van dirigir cap a saló i quan ja hi eren els dos asseguts Kafka va trencar el silenci.

-Doncs… vols que t'ajude a alliberar a Gregori d’on siga que està.

-Exactament. - va contestar la xiqueta.

-Però… Per què jo?- A penes em coneixes, va pensar ell.

-És que, eres l’únic adult que conec, a part dels meus pares, però ells no em fan cas quan parle de Gregori. Tu sí que m'ajudaràs, veritat Kafka? Per favor, ets l’únic que em pot ajudar. - les paraules de la xiqueta van afectar a Kafka, sent impossible no empatitzar amb Kalina.

-Està bé.- va respondre ell, incapaç de negar-li res.

-Gràcies! Gràcies!- va exclamar la xiqueta alçant-se a abraçar a l’escriptor.

-D'acord, d'acord, però encara no sé ni que li va passar a Gregorio. Qui li va detenir?

-Bé… doncs, ahir Gregorio i jo vam anar a jugar a la plaça que n’hi ha al costat de ma casa. Portàvem ja una estona allí quan de sobte, uns homes vestits de negre van aparéixer. Li van dir a Gregori que estava detingut i que havia d'anar-se amb ells. Després d’això no em van deixar anar amb ell i va ser l’última vegada que li vaig veure.

-Llavors, si se’l van portar ahir, encara és possible que li retornen al mateix lloc, no?

-No ho sé, però el problema és que si no li done a Gregorio la seua medicina, es transformarà.
 Comenta
 
Capítol 3 Gregorio, el protagonista
L'endemà Kafka es va despertar molt prompte després d'una llarga nit d'insomni. Es va posar la roba i se'n va anar al parc Steglitz, on Kalina i ell havien quedat per a continuar amb la recerca.

-Aleshores, quant de temps tenim abans que a Gregorio li ocórrega alguna cosa per no tomar la medicina?- va preguntar Kafka, assegut a una de les cadires de la cafeteria.

-Dos dies? Una cosa així.- Va respondre Kalina, parant de xuplar del seu gelat.

-Has portat el que et vaig dir?

-Si, així és- va respondre la xiqueta posant sobre la taula una caixa plena de llibres.- Però encara no entenc per a què vols tots els llibres de la meua casa.

-És clar, per a buscar a Gregorio.

La xiqueta no sabia què dir-li, com anava a estar el seu amic Gregorio als seus llibres? Kafka semblava molt més estrany del que ella creia.

-No tens més?- li va preguntar Kafka quan va veure que a la caixa no hi hauria més de 15 llibres.

- No, soles t’he portat els de la meua mare. És que els meus no sol traure’ls de la meua casa perquè els tinc molta estima.

Kafka no li va fer cas i va començar a buscar. Per una vegada veia que tenia sentit el fet que Gregorio fóra invisible. Va obrir el primer llibre, “Nineteen Eighty-Four ”, i va començar a passar pàgines. La xiqueta, imitant-le va agafar un altre llibre i va començar a fer el mateix, encara que no sabia que se suposa que duia de buscar exactament.

- Però Kafka… Què estem buscant exactament?

-Qualsevol indici de Gregorio, és clar.

Passava el temps i Kafka no parava de buscar, la xiqueta la veritat és que estava molt avorrida ja encara que no podia dir-li res perquè li estava ajudant.

- Estic farta Kafka, necessite que em digues per què estàs fent aquesta ximpleria. El meu amic necessita la medicina i tu no estàs conseguint res. Se’ns acaba el temps, ja han passat més de dos dies desde que va ser raptat! A més, si li ha passat alguna cosa a Gregori? I nosaltres ací mirant llibres? No té sentit, Kafka Para! Així no estàs ajudant. No puc més!

Kafka va quedar sorprés per la sobtosa rabieta de la xiqueta.

- Para! Para! 

- Però què fas? No veus que el teu amic Gregorio pot estar ací, als llibres?

Va haver un moment de silenci, la xiqueta estava pensant el que feia uns segons l’home havia dit…

- Mare de Déu!! -Rient-se com si no fóra un demà- Però tu què dius home? De veritat penses que el meu amic Gregori puc estar a un llibre?

- I per què no?

-Perquè és impossible! Ningú pot estar a un llibre.

- Com que no? Com a escriptor ja et dic jo que sí. Jo he posat a moltes persones dintre de molts llibres.

La xiqueta li va mirar estranyada.

-Tu has posat a persones dintre de llibres?

-Clar que sí. Muntons d’elles.

-Però… Agh! Se'ns acaba el temps i encara no hem trobat res! Not te n’adones?- va exclamar la xiqueta quasi a la vora de les llàgrimes, esglaiada pels nervis.

-Kalina, jo… No sé què més fer. Ací és l’únic lloc al qual se m'ocorre que puga estar Gregori. Potser, que tu tingues una idea millor sobre on començar a buscar?- li va preguntar Kafka suaument, i amb un polsim d'esperança a la veu.

La nina va negar amb el cap tristament. Lentament, se'n va alçar de la seua cadira.

-A on vas?- li va preguntar l’escriptor.

-No ho sé, però ací no aguante més.

-Kalina! Espera!- Kafka es va alçar ràpidament per a seguir-la. 

Kalina, avançava sense mirar. Tan sols s’havia allunyat uns metres quan es va xocar amb algú, i va caure a terra.

-Perdó!- Va exclamar l'altra persona. Kalina va alçar el cap reconeixent la veu.

-Gregori!- Va exclamar la xiqueta abraçant al seu millor amic.- És ací! Com has escapat? Estàs bé? Tu medicina! Has de prendre-la!

A uns passos de distància, Kafka observava sorprés el retrobament entre Kalina i el xiquet de cabell fosc. Eixe era Gregorio? Però… com?

-Ha, ha, ha! No et preocupes per la medicina Kalina, ja no la necessite.

-Per què? És massa tard?

-Hola Kafka!- va saludar el xiquet sense fer-li cas a la seua amiga. L’escriptor va tornar el salut amb un tímid moviment de la mà. Aquella situació li superava. Gregori… era real?

Kafka no parava de pensar com de sobte podia veure a l’amic de Kalina i a més mantenir una conversa amb ell.

Clar, a continuació els tres van estar tota la vesprada parlant de com Gregori havia aconseguit alliberar-se i com els havia trobat.

- Aleshores… Vas fer tot això per poder aconseguir-ho? Increïble, Gregori! Jo pensava tan valent! - va dir Kafka molt sorprés.

- Sí, doncs perquè no t’he dit encara esto! Resulta que…

Després de la dura tard que van passar Kafka i Kalina. Per fi hi havien complit tots els objectius, el principal trobar a Gregori.

A la nit, Kafka estava molt cansat. Va sopar, va llegir un llibre molt interessant, va netejar un poc la casa i es va riure amb el veí.

A continuació, Kafka (que ja estava acostat) estava pensant i al mateix temps fascinat per tot el temps passat amb Kalina, la xiqueta. Vulga o no, ha sigut una persona que sempre serà molt estranya al principi; però amb una gran personalitat e imaginació. Gràcies a ella, l’escriptor sent que ha viscut experiències que amb una persona major no viuria; a més es va sentir de nou un xiquet.

Alhora realment decidir dormir, li va vindre una gran idea que sent que canviària la forma de pensar de molts lectors. Finalment, s'alça del llit i va començar a escriure, les paraules fluint com mai ho havien fet, idea rere idea va escriure, una història sobre una persona a qui li van ocórrer coses molt estranyes i que s'anomenava, Gregori.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]