Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



racunet
Barcelona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 El poder d'una llengua
 30 de desembre de 2019.

Escolta, Vondur:
Si tinguessis una màquina del temps i poguessis tornar enrere, canviaries algun moment del teu passat?

No sé perquè et faig aquesta pregunta tan tòpica si és una pèssima manera de començar a escriure’t, però suposo que encara que passin els anys vull conèixer la resposta, tot i que no t’enganyaré: sobretot vull aprendre a no fugir de la resposta que em donaràs tot i el mal que em puguis fer.

Imagino que ja te’n deus haver oblidat, de mi. Fa temps que vas començar la teva “nova” vida ben lluny.  Vull ser curta, clara i concisa, i reconèixer-te que encara no sé com ens vas esborrar tan ràpid de la teva vida.

No és per això pel que t’escric. Crec que suficients retrets t’has endut ja, encara que el mal causat és irreparable.

A vegades desitjaria no haver existit.

Sé que la vida sense mi és la vida que havies somiat, que ara vius com un rei i has oblidat el lloc d’on provens. Com si haguessis sortit d’unes costelles que no pertanyien a ningú, tot i que soni classista i molt antiquat. És el que té trencar les arrels: portes un nom i dos cognoms que pertanyen a un patrimoni i a unes persones que tu ja no pots reconèixer. O més ben dit, que ja no vols ni conèixer.

Vondur, et tenia com un heroi que mai em fallaria. Però aquest heroi era una farsa i una façana que tan sols encobria un ésser malvat. Il·lusa innocència dels nens, que no veuen més enllà de bondat fins que l’adultesa els corromp i els transforma.

Suposo que per tu m’he resignat a trobar un heroi allà on vaig i a només sentir admiració per tot el meu voltant, cercant el reconfort que et vas endur quan només vas deixar la teva absència. Un intent fallit de trobar aquesta figura protectora, omnipotent i vencedora de totes les batalles que una nena pot viure.

I és que tots (i remarco “tots”, perquè tu també) hem après a viure sense certes persones perquè així ho mana el cicle de la vida. Però els comiats inesperats sempre es fan més complicats. I els voluntaris..., ja ni t’explico. Llàstima que aquell qui abandona mai es sent abandonat.

Tranquil, vondur, que jo ja he obert els ulls, i una vegada els obres no els tornes a tancar mai.

No et puc culpar d’haver arribat fins aquí.

“Però tot hagués estat més fàcil”, m’agrada pensar. Estúpid reconfort!

-----------

Ja fa un mes que estic tancada en aquest estúpid hospital de dia. Les visites han reduït molt i, tot i que la mare ve gairebé cada dia, el pare mai es deixa veure per aquí. No és d’estranyar tenint en compte que tampoc s’ha preocupat per mi des que es van separar quan jo tenia onze anys. Si en realitat no deu ni saber que estic ingressada. I si ho sap, no li importa.

Ara la meva llar ha canviat. He hagut d’acostumar-me a viure entre quatre parets i una companya, la Gas. No sé el seu nom real, però tampoc m’he atrevit a preguntar-li. Si tothom l’anomena Gas, Gas serà per mi també.

És una noia peculiar, sens dubte. Parlar amb ella és com construir un lego com si fossis un nen de quatre anys: peça a peça i amb molta paciència, però sense mai poder construir-li un final perquè una de les peces està perduda. Amb ella comparteixo totes les hores del dia, i sembla que no li desagrado com a companya, o això em diuen les psicòlogues. Avanço a passes agegantades i el llaç que estem creant és cada vegada més fort i íntim, però em falta una peça per poder completar (i entendre) el puzle de la seva ment.

L’hospital no sembla un hospital. Em recorda a aquelles cases de colònies a les quals anàvem a primària, enormes, il·luminades per llum natural i envoltades de natura, de vida. Que trist que sigui per a persones malaltes un lloc així, com els cementiris, que sempre s’enduen les millors vistes de tota la ciutat, i ja em direu per què: potser perquè ens pensem que allò curarà la nostra tristor?

Em terroritza la mort. Potser per això mai he acabat de desaparèixer d’aquest món. He bufat les espelmes durant anys amb el desig de superar aquesta por que m’angoixa i que no em deixa descansar, per destrossar aquesta porta que em donarà lloc a viure la vida en llibertat... Així deixaria alguns viure en pau en aquest món. Sé que la consciència sempre s’ha de carregar i que la culpa mai et deixa de perseguir.
-----------

Que m’ho diguin a mi. Visc en un constant neguit que s’estabilitza amb l’ajuda de fàrmacs, de visites i de tutories.

No sé què faig ni què fer. No sé si ja he arruïnat la meva vida o encara hi ha esperança. No sé si algun dia canviaré de perspectiva, ni tan sols si m’arribaré a estimar algun dia tal i com creia que tu em vas estimar.

No hi ha admiració més real que la d’una filla cap al seu pare. I quan tu vas trencar el teu amor cap a mi, jo vaig desfer tota fortalesa i confiança que portava a dins. La por se’n va apoderar, de la meva ment. Ara ho evitaries, si estigués en les teves mans?

I ara ni tan sols m’atreveixo a anomenar-te pare; “vondur”, en islandès, em sembla més apropiat.

Fixa’t, el poder d’una llengua.

Atentament, d’una filla que potser ni recordes,

Marta P.

P.D. Les tutories són teràpies en grup on ens proposen activitats grupals que hem de fer per millorar. Ens van proposar escriure una carta i vaig adonar-me que tenia moltes coses a dir-te. Espero que no ho llegeixis mai.

 
 Comenta
 
Capítol 2 “A foc. A poc a poc, però a foc.”
Respirar, de esta ausencia de mí.
BEBE

 

Em sento afortunada d’estar aquí, encara que els meus més profunds desitjos hagin estat, en realitat, desaparèixer d’aquest malvat món. Però posats a haver fallat en l’intent de fugir, no s’està tan malament al caspi.  Les persones que he conegut, les activitats, l’atenció, l’ajuda i la preocupació són en realitat totes aquelles coses que necessitava i em negava a rebre.

“Caspi” és el nom que li donem a l’hospital de dia. Significa senzillament “casa hospital”, però és una manera de rebaixar aquest respecte que ens pot provocar parlar explícitament d’un hospital. És un eufemisme per nosaltres.

De fet, la meva més gran sort del caspi és en Robert, el terapeuta que em van assignar de referència el primer dia que vaig ingressar, és a dir, l’equivalent al tutor o tutora que tots hem tingut al llarg de la vida a l’escola, però amb una gran diferència: no sento que hi hagi aquesta distància alumne-professor, sinó més aviat, el noto com un germà gran a qui confessar-li tot allò que em passa pel cap; com un confident, que a més d’escoltar-me demostra entendre’m. Des del primer dia que vam coincidir vaig notar una connexió amb ell: un raig va il·luminar la meva ment quan vam creuar les mirades. I ni tan sols estava ingressada encara, sinó que era una d’aquelles visites rutinàries que estàs obligada a “patir” (creieu-me: ningú gaudeix una teràpia fins que no entén el seu objectiu més real i humà).

El cas és que aquella primera sessió em va deixar amb ganes de més, la qual cosa significava que estava fent un pas gegant després d’haver estat quatre mesos visitant nombrosos psicòlegs als quals, senzillament, preferia no tornar.

Amb en Robert, em sentia lliure i no em sentia gens prejutjada, però això passava, com a molt, una hora al dia: l’hora més desitjada i l’hora per la qual vivia. Malauradament, però, vaig fer un tracte amb en Robert i el vaig incomplir, i tot se’n va anar en orris. Em vaig sentir inexplicablement buida, fosca, perduda..., i sobretot, causant del pitjor dels mals: la decepció.

Sé que en Robert ho volia dissimular, però ja ens coneixíem suficient per ser capaç de reconèixer, en el seu rostre, un cop molt dur. I ell em va ajudar a gestionar aquests 37 quilograms que marcaven el més greu dels problemes, sempre amb un somriure i amb la il·lusió i la promesa que tot aniria bé... i així jo em podia desfogar. Però, i ell què feia? A qui li vomitava tot el que amagava?

Un dia vaig compartir un dels moments més emotius amb ell, quan, en una sessió, va portar la guitarra i em va ensenyar una de les cançons més especials que ell havia conegut mai:
---------

Casset 8. Cara A. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Marta... La música no entén d’idiomes, ni de problemes, però actua com a medicina. És una de les millors maneres que tenim de connectar amb algú que ni tan sols coneixem: qüestions de melodia, i si vols, de lletra. Ara ja fa uns quants anys, quan jo era un adolescent com tu, vaig començar a sentir-me aclaparat pel món. No sé quin va ser firmament el seu origen, però, al principi, em sentia desanimat per tot: ni tan sols trobava forces per sortir del llit i anar a classe, quan suposadament estava vivint la millor època de la meva vida, o això era el que em volien fer creure.

...

T: Vaig començar per petits detalls que descuidava als quals no donava importància: les relacions, tant familiars com d’amistats, quedaven quedava més lluny i, progressivament, es feien superficials. Les connexions que havia sentit anteriorment quedaven en un no-res i d’aquí, va anar in crescendo. Vaig començar a ofegar-me en els meus propis pensaments, però fins a sentir-ho físicament: em costava respirar i controlar-me, i desitjava que el món s’aturés, perquè jo no arribava i ell seguia girant. I vaig construir la meva història a partir d’allà. L’ansietat es va apoderar de mi a nivells superiors als que jo podia assolir i vaig necessitar ajuda per fer una cosa tan senzilla com pot semblar, a priori, respirar. Llavors vaig necessitar venir a teràpia, i al principi ho odiava, però em va permetre créixer en tots els sentits i descobrir a què volia dedicar-me al llarg de la meva vida. Volia ajudar aquells a qui s’ofegaven en si mateixos, com jo mateix havia viscut, a respirar i sortir de l’aigua que els asfixiava.

I quan em sentia perdut, em refugiava en la música, i encara ho faig de vegades. No sé pas si coneixeràs aquesta cançó, però en aquell moment que vivia, era el que necessitava. Mai l’he ensenyada a ningú abans, ni molt menys l’he cantat jo mateix, però avui m’agradaria que aquesta cançó també fos teva. Que poguessis “respirar” amb la lletra i amb la melodia, amb l’esperança que desprèn i amb la confiança i el retorn d’estimar-te i reconèixer-te. Que, si alguna vegada no em tens a prop i em necessites, recordis que realment només et necessites a tu mateixa. Que puguis créixer i identificar-te, tot i que a vegades et sembli impossible, perquè ets capaç de tot, de superar totes les adversitats que se’t presentin i de brillar, sobretot quan et sembla que tot està fosc. Recorda sempre:

A foc. A poc a poc, però a foc. Que la flama que dus a dins mai s’apagui.

...

T: Mi piel, en silencio grita: “sácame de aquí”. Mi piel, en silencio grita, “oxigeno” para respirar. Respirar, de esta falta de ti. Respirar, de esta ausencia de mí. Respirar, para sentir mejor. Respirar, para aliviar el dolor. Respirar, respirar, respirar, respirar...

---------

Tal com va acabar de cantar la cançó, va deixar la guitarra, i ens vam fondre en una abraçada d’aquelles que ho diuen tot sense necessitat d’obrir la boca. Tots dos vam acabar plorant. Des d’aleshores, “Respirar” ha estat essencial a la meva vida. Ha reconstruït les peces del meu cor trencat per mi mateixa i m’ha ajudat a créixer i a reconèixer-me.

“Respirar” va marcar un canvi: em va empènyer a tirar endavant i a complir els tractes en relació al meu pes, i va aconseguir que reconnectés amb mi mateixa per no tornar a permetre que s’apagués aquella flama. I seria un error dir que respirar em va salvar: vaig ser jo mateixa.
 Comenta
 
Capítol 3 Ja és l'hora
A solas pinto mi coraza de colores, para que no te espantes, para que veas flores, y no frío metal.

SUU

 

Si més no, és cert que quan la vida et dona un cop, no és fàcil estabilitzar-te de nou i fer com si res, però sempre he actuat així: traient-li importància a tot allò que em passa, relativitzant-ho perquè, jo què sé..., segur que algú està pitjor que jo.

En canvi, però, sempre he volgut donar importància a tot allò que sent la resta i, per tant, tot allò que no feia amb el que em passava pel cap, ho feia amb el meu voltant. I a l’arribar aquí, em vaig trobar amb una altra persona que era un mirall de la meva personalitat: la Gas. Per fora: somrient, alegre, plena de vida, atenta, afectiva... I per dins: per dins..., qui sap què passava a la seva ment?

El cas és que un dia vam topar, aquell primer dia, com oblidar-lo? Jo era la nova, l’estranya, la desconeguda..., i a priori, una amenaça pel seu territori si havíem de compartir habitació. Al principi, només intercanviàvem alguna broma puntual entre la formalitat dels “hola”, “adeu”, “si us plau” i gràcies”. Jo l’observava bastant, sabent que hi havia quelcom en ella que no anava bé, com si una part de la seva ànima estigués trencada i fos impossible de reparar perquè aquella peça s’havia trencat i no n’hi havia cap en el món d’igual.

Sí, capacitat d’observar en tenia. Però no tenia ni idea de com actuar. Pel poc que la coneixia em semblava, com diríem nosaltres, “bona tia”. Una “tia” a la qual tenia ganes de conèixer, que em despertava prou interès i confiança, però la veritat és que em feia por trencar la barrera: aquella que ens impedeix parlar d’allò que portem amagat i que només som capaços d’explicar a un nombre molt reduït de persones, allò que realment sentim.

La Gas em transmetia aquesta sensació i soc una persona molt de sensacions. També em puc equivocar, però valia la pena arriscar-se. Així que el mateix dia que vam escriure la carta, quan vam arribar a l’habitació, em va dir:

- L’activitat de tutoria que hem fet avui ha estat força impressionant. M’ha deixat sense respiració per moments, escriure aquella carta.

- No et pensis pas que ets l’única, Gas... A mi m’ha deixat glaçada -vaig reconèixer-, però no vull guardar aquesta carta. Com a mínim, no ara. No m’hi veig amb forces. Potser d’aquí uns anys m’agradarà rellegir-la.

- Ja t’entenc, ja. Sí que ha sigut una activitat per reflexionar molt...

Llavors, vaig pensar que era la meva gran oportunitat:

- Escolta, sé que no tenim tanta confiança, però estic segura que poc a poc n’anirem guanyant. Et vull proposar una cosa, si no et fa res: m’agradaria que et quedessis aquesta carta, que la llegissis, si vols, però que de moment fos tan teva com meva. Escrita per mi, sota el teu poder. Em sentiré més tranquil·la... - vaig dir-li, sota un atac d’imprudència del que momentàniament em vaig penedir per por a la seva reacció.

Jo era conscient que a la carta mencionava la Gas, però correria el risc de deixar-la-hi llegir... No era l’essència de la carta, en si, però sempre fa por que els altres sàpiguen què penses d’ells, sigui bo o dolent, exactament igual que ens costa tant dir un “t’estimo”. Però tenia la sensació que ella havia de llegir-la.

- Ho faré, si és el que vols. Però ara mateix no em veig amb cor de fer el mateix amb tu: jo no t’entregaré la meva. No m’hi veig amb cor.

Li vaig fer un somriure de validesa. He de reconèixer que em va ferir una mica que no em donés la seva carta, però la puc entendre. No estava obligada a fer-ho. Tampoc és fàcil compartir secrets així. Sabia que d’aleshores en endavant tot seria millor.

 

---------

 

Ei, Marta. És moment de retornar-te tot allò que un dia em vas donar tu a mi.

Et recordes d’aquell dia que em vas demanar que conservés aquella carta que havíem escrit a tutoria? La vaig llegir i em va deixar sense paraules. Mai m’hagués imaginat que poguéssim compartir, en certa mida, una història com aquesta. Que podríem arribar a sentir tanta empatia l’una amb l’altra i compartir aquests sentiments.

La teva història no quedava gaire lluny de la meva. Com a mínim, no pel que fa a l’absència d’aquesta figura paterna. Tu la va perdre al llarg de la vida pel divorci dels seus pares i jo ni la vaig arribar a conèixer perquè va decidir que no seria bo que compartíssim relació, ni fer suport a la mare en moments tan importants, i en una feina de dos, la va deixar sola.

Per contra, has de saber que això em va condicionar la vida, com suposo que a tu: he viscut sempre sense saber estimar ningú per por a l’abandonament. Ni tan sols m’he atrevit a estimar-me a mi mateixa. De fet, he odiat cada part del meu cos des que tinc raó de ser. La meva ment ha esdevingut rival. Tot el que he menjat, sempre m’ha fet sentir malament. És una batalla en la que sempre acaba guanyant la meva ment i acabo vomitant tot allò que he empassat alguna vegada abans.

Així va ser fins que se’n van adonar al meu voltant. Però se’n van adonar quan, a llarg termini, les conseqüències es van fer massa explícites, quan havia arribat... massa lluny. Llavors em van ingressar, perquè vaig caure desmaiada un dia. Sí, per falta de forces...

Es pot dir que aquesta és la meva història i que per això soc aquí ara. Però també puc dir que des que tu vas arribar, la meva història ha canviat i a millor.

Aquell dia, amb aquella carta, vaig adonar-me que realment potser sí que valia la pena atrevir-se a estimar algú, a confiar-hi, a donar una oportunitat. Va ser acabar de llegir-la i voler-te únicament abraçar. Vaig ser conscient que si per un temps abandonava la meva faceta “alegre” per fora i em mostrava tal i com realment soc, potser podria reconstruir aquella peça que li faltava a la meva ànima.

No em malinterpretis. El missatge que vull donar és que vaig veure’t com una persona a qui agafar-li confiança, com una persona que podria convertir-se en una amiga meva, de la qual retroalimentar-me, amb la qui aprendre i créixer. I a superar moltes pors, moltes vivències i sumar-ne de noves. Però sobretot com una persona que podia esdevenir, d’alguna manera, essencial. I mira, si alguna cosa tinc clara és que no hi ha ningú essencial en la vida de ningú. Ens acostumem a les absències. Però tu ja m’entens. Essencial en aquesta etapa de la vida.

Estic molt agraïda d’haver-te conegut encara que hagi hagut de ser a l’hospital. Si així ha passat, un motiu deu haver-hi darrere.

Ets una persona molt valenta per atrevir-te a enfrontar-te a tantes pors que et mengen el cap. És complicat. Aquí tindrem moments de tot. De bons, de dolents, recaigudes i moments en què estarem al 200%. Moments en què no entendrem res i ho voldrem enviar a la merda. Moments de literalment qualsevol cosa. I encara que ja ho saps, no va malament ni recordar-t’ho, ni deixar-ho per escrit: compta amb mi quan ho necessitis.

Recorda sempre fotre-li “Gas” a la vida!

T’aprecia, t’estima, t’adora,

 

La teva companya, Gas.

 


---------


 

Hi ha persones, hi ha coses, hi ha moments, hi ha llocs, hi ha històries..., que et marquen.

Persones: la Gas, en Robert; coses: aquesta carta; moments: totes les consultes amb en Robert, tots els moments posteriors amb la Gas; llocs: aquest hospital, l’anomenat “caspi” (casa+hospital); històries: les que ens acompanyen a la vida i ens han convertit en qui som i que moltes vegades no ens atrevim a compartir, quan són les que més poden ajudar els altres.

Al llarg de tot aquest temps aquí, si hi ha alguna cosa que he après és a donar-li el valor real a les coses. A agrair a qui tenim al costat en els bons i també en els mals moments, a estimar-los i a estimar-me, perquè poc a poc he de superar tot allò que algun dia em va causar tant mal i em va impedir fer vida normal. Superar tots aquells números que un dia vaig creure que em definien, com són el meu pes, la meva talla..., i començar a creure que no és allò el que realment defineix qui soc.

I és que aquesta carta de la Gas va marcar tot el que va venir: un balanç positiu, per primera vegada en molt temps. Va ser com sortir d’un pou molt fondo, com reviure. És clar que vaig ser jo la que em vaig salvar, però tenir la Gas va ser un punt molt fort en aquesta recuperació.

La vida avança a passos agegantats. Són tres mesos en aquest hospital, el pes estable, quasi recuperada tan físicament com mentalment, a punt de rebre l’alta. Ara m’he adonat de la importància de seguir endavant perquè el temps és efímer i se’ns escapa ràpidament de les mans. Però la història no s’acaba en aquest punt: tancar una etapa no vol dir renunciar-hi.

Ara, que és moment de marxar, puc dir ben fort que ja és l’hora de fer volar tot allò que abans m’he amagat.

 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]