Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



BruFer
La Jonquera
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1
En Lyn

El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec. 

CAPÍTOL 1:

Érem conduïts pel Vent. Ens arrossegava fàcilment cap on ell volia. I després d'un mes recorrent el planeta, va sorgir d'entre la boira un poblet de més enllà del nord, on regnaven el Fred i la Neu. En aquest poblet, es notava una silenciosa i estranya pau, similar a la calma que precedeix a la tempesta. Semblava com si quelcom important hagués d’esdevenir. I de sobte, el Vent, com una força etèria i invisible, que ens empenyia i conduïa, ens va alliberar i ens va deixar just a dalt d’una caseta d’humils caçadors, on acabava de néixer una cria d’humà. Aquella família era de tres membres: L’Ida acabava de ser mare. Era una dona tranquil·La i entregada al seu llinatge que, a la vegada, caçava amb el seu marit aportant amb la seva intel·ligència una gran estratègia per enganyar les preses. En Harald era un caçador innat, intrèpid i valent que es complementava perfectament amb la seva parella. Amb ells dos junts, no hi havia cap víctima que pogués fugir. I per últim un nadó que encara no tenia nom i es distingia per la seva manera de plorar tan energètica i vigorosa. Semblava que de gran seria una persona important. En aquella casa se’ls veia assossegats després del patiment i l’angoixa per l’arribada del nounat. I d’entre les profunditats del cel, va començar a resonar un eixordador enrenou, que va despertar la por dels meus companys i familiars. Els núvols van començar a enfosquir-se i encongir-se. Semblava que, un altre cop, el Vent ens estava fent servir com si fóssim els seus titelles i, de cop, ens va rebregar tan fort, que a causa d’això vaig sortir disparat cap al món dels mortals, on vaig caure just a sobre del bebè, a la casa dels caçadors, ocasionant així, el meu esvaniment i la suposada mort del pobre humà. Però alguna cosa no va anar com era d’esperar. 

Deu anys després, un dia pàl·lid i tranquil, en Harald va anar al bosc amb la seva destral acompanyat per en Lyn, el seu fill, aprofitant el clima poc fred que feia per poder tallar llenya pels pròxims dies, que llavors, seria hivern i la necessitarien. Que com pot ser que el seu fill l’acompanyi, si acabant de néixer li va caure un llamp? Doncs molt senzill. Just abans d’entrar en contacte amb el nadó, el Vent em va transformar en un llamp màgic i em va donar una part de la força dels Déus. Aleshores, quan el vaig tocar, el nen va absorbir-me i li va ser atorgat el poder dels herois. En el seu cas, va afectar-li a la seva millor habilitat, la força. Quant als seus pares, el xoc que es va produir per culpa meva va fer que es desmaiessin i, quan es van despertar, van comprovar que ningú havia mort. En homenatge a l’esdeveniment, van batejar al nounat com a Lyn, que significa llamp en el seu idioma.
 

 Comenta
 
Capítol 2


CAPÍTOL 2:

Un matí assolellat i tranquil, en Lyn, ja amb quinze anys, amb els seus amics del poblat van decidir anar al bosc a jugar. Després d’una llarga estona d’entretenir-se en llocs salvatges i divertits, van pensar que seria una bona idea fabricar-se una cabana amb troncs i fulles, ja que els serviria de refugi després de les seves llargues i fatigades estones de joc . Així doncs, van començar a construir la cabana però, de sobte, uns núvols negres i grans s’aproparen cap a ells, ajudats per un fort vent i acompanyats per uns sorollosos trons. Allò semblava una tamborinada. En Lyn i els seus amics, creien que aquella tempesta amenaçadora que s’apropava a ells, passaria pel costat i no els tocaria, però s’equivocaven, ja que tot seguit van començar a sentir caure les primeres gotes de pluja. Aleshores, van decidir tornar al poble perquè cada cop plovia i tronava més. Llavors va tenir lloc un succés imprevist. Un llamp veloç va caure a sobre d’en Siux, un dels amics d’en Lyn. Tot seguit, el noi va caure al terra desplomat com si hagués mort, i els altres, aterrats i impactats pel que acabava de passar, van quedar-se immòbils i petrificats. Ningú sabia què fer. Llavors en Lyn va emprendre la iniciativa i va decidir acostar-se’l però, quan més s’hi acostava, més estrany se sentia. Un cop va arribar al cos immòbil d’en Siux, el va tocar per mirar si respirava i, de sobte, en entrar en contacte amb ell, va sortir una guspira d’una intensitat tan forta, que el va fer volar pels aires i caure deu metres més enllà d’on era el cos inert d’en Siux. El bosc va quedar il·luminat per una llum cegadora i envoltat per un xiulet ensordidor. Després d’uns segons, tot va tornar a la normalitat. Llavors, en Lyn es va aixecar del terra com si no hagués passat res, i es va adonar que en Siux, que feia uns segons era al terra inconscient, començava a moure’s… En aquell moment, la situació va fer que a en Lyn li tornés al cap el que li va succeir fa temps. Va començar a sospitar que el llamp que va col·lisionar amb ell de petit, va atorgar-li avantatges i habilitats que no tenia ningú més. Com per exemple, tota la seva vida havia tingut una força desmesurada. Quan era petit va deixar commocionat als seus pares en aixecar els troncs que havia tallat en Harald per aconseguir llenya, i ara, resulta que també pot curar? Doncs no, simplement l’esclat elèctric que va sorgir al tocar en Siux va reanimar-lo, però en Lyn va creure que tenia poders curatius, fins i tot va arribar a pensar que no podia morir, perquè l’impacte no li va fer ni una esgarrinxada. Quan la situació es va tranquil·litzar, cada integrant de la colla va tornar a la seva llar. Encara en “shock”, van anar directament a descansar al llit menys en Lyn. Quan va arribar a casa seva, va començar a pensar sobre els seus poders i a rumiar sobre com fer-los servir. Després de cinc minuts reflexionant, va recordar que, en la seva infantesa, li agradava observar un salt d’aigua molt bonic. Aquell lloc era especial. L’envoltava una aura estranya, no sabria com descriure-la. Els pares d’en Lyn sempre li repetien que mai pugés per aquella cascada, doncs no sabien el que es podria trobar allà dalt i les conseqüències que podria comportar.

La primera cosa que va fer en Lyn, va ser tornar a sortir de casa seva per anar al lloc on era aquell salt d’aigua. Quan va arribar-hi, el va emplenar un sentiment molt fort de nostàlgia. A mida que va anar passant el temps, es va oblidar que existia aquell saltant i va deixar de visitar l’indret. Es va passar uns minuts observant-lo i admirant la bellesa del paisatge. Era tan bonic que, fins i tot sent de nit i fosc, es podia apreciar la brillantor i verdor de l’herba que era al voltant de l’aigua cristal·lina. Es veia clarament que aquella aigua era extraordinària. Donava vida a tot allò que tocava. És l’únic lloc on en Lyn va poder veure el color verd de l’herba, ja que on va viure tota la seva vida, feia massa fred per a que pogués sortir vegetació silvestre. Llavors va respirar profundament i va començar a escalar la cascada. No va tenir problemes i, en pujar, per fi va poder veure la part de dalt del salt d’aigua i es va quedar assossegat. No tenia por de res ni se sentia insegur per estar en un lloc que els seus pares van dir que era perillós, doncs pensava que era invulnerable i va començar a anar riu amunt per veure el seu naixement. 

Després d’una llarga caminada, en Lyn va adonar-se que en aquell lloc  no hi havia res perillós i no entenia per què li van dir el contrari, i finalment, va arribar a una gran esplanada on el riu neixia. Era molt estrany que un riu tan cabalós comencés en un prat. Després d’una ventarada, es va il·luminar el cel. No sabíem què succeïa, i de sobte, va aparèixer una figura blanca amb ulls daurats i brillants. En Lyn, sense por, va preguntar-li a aquell ésser estrany que si entenia el seu idioma. L’estranya figura va assentir amb el cap, i en Lyn va preguntar-li qui era. 

La seva resposta ens va sorprendre molt i faria que en Lyn veiés el món d’una altra manera .
 

 Comenta
 
Capítol 3
CAPÍTOL 3:

Tot intrigats, vam començar a escoltar la resposta d’aquell ésser. Va començar a parlar dient - Sabia que aquest dia arribaria tard o d’hora.- En Lyn estava confós i no entenia el que deia. L’individu va continuar explicant-nos qui era. Deia que era una deïtat, i que gràcies a ell, el mortal havia adquirit el poder de la força sobrehumana el dia en què va conduir aquella tempesta sobre la seva llar i va fer que un llamp caigués sobre ell.  En aquell moment vaig entendre perquè no vaig esvair-me quan vaig tocar en Lyn fa tants anys, perquè vaig ser manipulat per un Déu. Em va fer servir amb un propòsit. Vaig seguir escoltant atentament per si explicava la funció que havia de complir. Volia ser útil i no passar-me tota la vida d’un humà observant passivament el seu camí. Va dir a en Lyn que el llamp que va impactar contra ell, o sigui, jo, es va quedar a dins seu i que la seva fi era protegir-lo per quan arribés el moment. En Lyn, desconcertat per tota la informació que acabava de rebre, va afirmar que no necessitava la protecció de ningú, que tenia prou força per guanyar  qui fos, però el déu li ho va negar -A partir d’ara, necessitaràs més que força per poder complir la missió que t’encomano. Has de debilitar els seguidors del Fred al territori dels mortals, per així debilitar el seu poder diví i després poder acabar amb ell jo mateix al món dels déus. T’aproparàs a les terres del gel i derrotaràs les defenses del gran palau de gebre, Ispalads, ja que no puc intervenir directament contra els seguidors d’un déu. Per cert, si creus que tens el dret de no fer-me cas, estàs equivocat. Al menys hauràs de pagar el teu deute realitzant la missió per poder estar en pau amb mi. Si no ets obedient, seràs castigat severament.- Dient això, va envoltar-se d’una llum cegadora, i quan es va apagar ja no hi era. Suposo que va tornar cap a la terra dels déus. No li va atorgar aquell poder per generositat. El volia fer servir per atacar el seu déu rival.  Finalment vaig tenir una meta després de quinze anys. De sobte, vaig notar com si pogués comunicar-me amb en Lyn. Podia saber el que pensava. Ràpidament vaig dir-li que no se li acudís atacar el Vent. No tindria possibilitats de guanyar. No va tenir més remei que acceptar i anar a les terres del gel. A sobre, a part de poder parlar amb en Lyn, també em vaig sentir com si conegués tots els racons del planeta.

Encara era de nit. Vam anar cap a casa per descansar i estar en les millors condicions possibles per al dia següent, encara que en Lyn estava una mica incòmode, ja que sabia que tenia una altra consciència a dins seu, però el vaig convèncer que jo només era allà per ajudar-lo, i que era com el seu millor amic i el coneixia millor que qualsevol qui conegués, ja que havia estat tota la seva vida amb ell. Això li va donar confiança i es va tranquil·litzar. 

A la matinada vam sortir de casa sense fer soroll perquè ningú s’adonés que marxàvem i vam començar el viatge cap a Isgrund, les terres del gel. El vaig guiar fins a arribar-hi. Vam haver de travessar el prat on se’ns va aparèixer el Vent per poder entrar a una zona blanca, freda i estèril que tallava sobtadament la calidesa del Sol i la verdor de les plantes per poder recórrer el camí cap a Isgrund. Era una plana nevada de milers de petjades. Des d’allà on érem es podia contemplar la grandesa d’Ispalads. Tenia un aspecte intimidant i majestuós. No vam tenir problemes per arribar-hi. No ens va entretenir cap enemic. L'únic inconvenient va ser que ens vam passar mig dia per ser just davant les portes del palau. Hi havia dos trolls enormes vigilant l’entrada. Semblava que estaven discutint entre ells. Grunyien i de tant en tant es donaven algun cop al cap. Vaig dir a en Lyn que havíem d’aprofitar per entrar, ja que no ens veien. En Lyn, sense respondre’m, va començar a córrer cap a un troll i va saltar per assestar-li un bon cop de puny a la cara amb totes les seves forces, fent que volés cap a les portes i les destruís gràcies al seu pes, però l’altre troll va reaccionar ràpidament i va agafar-lo per la cama. Va començar a donar-li cops repetits contra el terra com si fos un nen que juga amb un pal. Mentre, l’altre troll, ja estava venint a ajudar el seu company després de recobrar el sentit. Cada segon estava més nerviós i espantat que en Lyn no pogués sortir d’aquesta situació. Els dos trolls ja eren junts i s’estaven preparant per donar el cop de gràcia a en Lyn, però just abans de fer-ho, vaig notar l’essència del llamp corrent per les venes d’en Lyn. La meva part inconscient estava lluitant per sortir de la presó còrpora i vaig manifestar-me a fora del cos humà en que havia estat integrat durant quinze anys amb una forma humanoide i amb una armadura daurada plena d’energia. Em vaig sentir lliure. La meva aparició va sorprendre els trolls i van detenir els seus moviments. Sense perdre el temps, vaig fulminar els dos trolls amb un moviment de mà, fent que els caigués un llamp a sobre i només quedessin les seves cendres. A en Lyn, immòbil al terra, vaig donar-li la mà per ajudar-lo a aixecar-se. Es va quedar mirant-me sorprès i pensatiu durant uns segons i va deduir que era el llamp de dins seu personificat, ja que no m’escoltava en la seva ment. En entrar a dins se’ns van llençar a sobre tots els enemics del palau. Aquesta vegada eren més petits, però n’eren molts. Vam acabar amb tots ells sense rebre cap dany. En Lyn es va recuperar en un moment i amb els nostres poders junts érem invencibles. Tots dos junts vam assaltar el palau sense problemes. En pujar les escales que portaven a la torre d’Ispalads vam trobar-nos amb la porta que amagava la font de poder del Fred darrera seu. Hi havia una estàtua de gel amb forma d’espasa clavada al terra. En Lyn i Jo vam començar a atacar-la, però no semblava ni que es mogués. De cop, vam escoltar el vent trencant-se. Com si alguna cosa s’apropés ràpidament des del cel. El sostre de la torre va enfonsar-se i va caure un gegant de gel blau. va arrencar l’espasa del terra i va començar a lluitar contra nosaltres. Era diferent a tots els altres individus amb els que haviem lluitat. Aquest aguantava tots els nostres cops sense problemes, i semblava que nosaltres estiguéssim en desavantatge aquest cop. Vam poder resistir els seus atacs fins a la nit, però estavem molt cansats i no podíem derrotar aquell gegant. Vam ser vençuts i sabiem que si no fèiem res, ens mataria. En aquell moment se’m va acudir una idea. Vaig dir-li a en Lyn que ens apropéssim tant com poguéssim i ataquéssim al gegant tots dos amb un sol cop en que féssim servir tota la força que ens quedés. Vam ajuntar-nos i preparar els nostres millors atacs. Ens envoltava una llum molt forta, la mateixa llum cegadora que envoltava el Vent quan el vam veure, i vam avançar corrent fins que vam colpejar el gegant i vam poder fer-lo caure. Aquell excés d’energia ens va afectar. Ens va tornar a ajuntar en un sol individu, però aquesta vegada, jo era la consciència que dominava el cos, i a més, el poder d’en Lyn el vaig conservar, tenint la força sobrehumana i l’essència del llamp, sumant la recuperació d’haver estat tot el dia lluitant. El gegant, amb aquell gran cop no va morir. Es va aixecar, però ara que ens havíem ajuntat, no era més fort que nosaltres i vam poder vèncer-lo. Per fi teniem l’espasa de gel al nostre abast i la vam destruir. A l’instant de esmicolar-la, Ispalads va desaparèixer. 

Vaig estar parlant amb la consciència d’en Lyn. Volia tornar a viure tranquil·lament a la seva llar i amb la seva família. L’entenia. Ell només tenia quinze anys, i jo ja havia viscut molt més en comparació a tots els humans del món. Vam decidir que ens havíem de separar. Sabíem que el Vent se’ns havia de tornar a aparèixer per felicitar-nos o donar-nos les gràcies. Vam anar al prat on vam trobar-nos amb ell i, efectivament, va aparèixer. El primer que va dir va ser que tot va passar exactament com va planejar. Que sabia que al final jo seria el que dominaria el cos, i que un humà no tenia prou força com per aguantar l’energia divina. També em va dir que en aquell moment érem un semidéu, i que si volia ser més poderós, m’havia de desfer de la part humana de la meva consciència, i seguidament, va fer un gest amb la mà, com si hagués agafat alguna cosa de dins meu, i ho va fer desaparèixer. Va matar en Lyn… Es pensava que em faria feliç i que el reconeixeria com al seu déu i el serviria. Estava molt equivocat. La meva indignació i ràbia eren immenses. Els meus ulls es van tornar completament vermells. S’escoltaven els trons que ja s’apropaven des de lluny. Tots els meus familiars, els núvols, els llamps, la pluja, etc, van venir a ajudar-me. Van estar observant-me tots els anys que vaig estar en el món dels mortals. Tots ells van concentrar-se en una bola elèctrica i es van llençar contra mi per donar-me la seva energia. Vaig convertir-me en un déu, el déu de la tempesta. La meva ira era incontrolable. Vaig començar a atacar el Vent. No tenia possibilitats contra mi. La meva força era ridículament molt superior a la seva. Ell mateix va crear la seva perdició. En menys d’un minut vaig humiliar-lo sentenciant-lo a mort. Fins i tot sent un déu va ser fàcil de guanyar. Vaig calmar-me junt amb la tempesta. Era trist que en Lyn ja no pogués viure una vida feliçment amb els seus. A partir d’aquell moment vaig poder conèixer el món dels déus i vaig convertir-me en el més poderós d’ells. 

Ara em dedico a ser la justícia dels déus. No puc permetre que torni a passar una altra vegada. Ara, la família d’en Lyn viu deprimida. Han assumit que no tornarà mai més. Per això, cada dia els dono regals i fortuna per a que la pèrdua no els faci tant mal. Finalment, he ajudat que en Fred recuperi les seves forces i m’he disculpat amb ell. 

Crearé un nou món just on els déus no puguin ser més importants que els propis habitants.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]