Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



fronterencs
La Jonquera
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 CAPÍTOL 1
Aquella nena de cabells arrissats, castanys i llargs, d’ulls clars i plorosos es trobava asseguda sobre la gespa. En adonar-se  que era la seva neboda, ell va córrer cap a ella. Va asseure’s al seu costat i li va passar el braç al voltant de les espatlles. mentre li eixugava les llàgrimes amb un mocador que duia a la butxaca de la jaqueta li va preguntar:

-Què tens criatura?- La nena va aixecar el cap i amb ulls tristos va mirar el seu oncle i va respondre:

- Trobo molt a faltar mon pare.- Els dos van abraçar-se i van dirigir-se cap a casa.

La casa d’en Franz es trobava al cim d’un turó; vivia en un edifici vell envoltat de cases antigues de gent de classe baixa. Tot i que va néixer en una família amb poder adquisitiu, Franz estava interessat per l’estil de vida d’aquella gent. A l’edifici hi havia tres plantes: al primer pis hi vivia una família jueva que tenia cinc filles, al segon s’hi trobava la propietària, la senyora Katze, una dona gran d’origen alemany que vivia amb els seus dos gats, (abans en tenia tres, però en morir el tercer, la pobra anciana va agafar una depressió que la va fer tornar boja; des de llavors, porta una bufanda feta de pell de gat.) I a l'últim pis, hi vivia Kafka. Era un petit àtic amb només una habitació, un lavabo i una cuina, però el que no tothom sabia era que enmig de la sala d’estar hi havia una trapa que tenia accés a les golfes que Kafka va transformar en una petita biblioteca personal on hi havia un escriptori i un vell sofà.

En Kafka i la Hanna, la seva neboda, van pujar les escales. Allà es van trobar la senyora Katze. La nena va pujar corrents les escales, ja que li tenia por a la vella. Van arribar a la porta, que en Franz va obrir prèviament amb l’única clau que duia a la butxaca del pantaló. Els dos, cautelosament, van pujar aquelles estretes escales que arribaven a les golfes. Com de costum la Hanna va seure a la cadira de l’escriptori i, mentre en Kafka dictava, ella copiava. I així va ser com la nena va aprendre a llegir i escriure. 

Havien passat dues setmanes de la mort del pare de la Hanna, i per fi van arribar la seva mare i els seus dos germans de París ,ciutat natal del pare i on van enterrar-lo. 

Amb el pas dels dies, tot va començar a tornar a la normalitat, la família va tornar amb les seves rutines, la mare, amb l’ajuda d’en Franz, va ocupar-se del negoci familiar i la Hanna continuava fent classe amb el seu oncle. 

Poc després, en Franz va començar a sentir-se més cansat del  normal i a patir febre més sovint, també va perdre molt de pes involuntàriament. Però no va ser fins a una nit, en què Kafka no va parar de tossir sang, que no van avisar un metge de família. Aquest els va donar la mala notícia: en Franz Kafka, patia una tuberculosi, aleshores incurable. 

Els següents mesos van ser molt durs per a la família. La seva germana, Gabriele, la mare de la Hanna, va haver de tancar el negoci familiar, ja que estaven perdent molts de diners i per poder cuidar d’en Franz. La Gabriele i la seva filla més petita anaven diàriament a veure’l. Mentre la mare es feia càrrec dels medicaments i de la cura de la casa, la Hanna passava l’estona llegint contes al seu oncle malalt.

Abans d’emmalaltir, Franz havia deixat un llibre a mitges. Ell no era de deixar les coses a mitges, i en veure la seva decepció, la Hanna va tenir la idea d’ajudar a acabar el llibre al seu mestre, ja que ell no podia ni tan sols escriure. A Franz li va semblar molt bona idea i, mentre ell dictava, ella escrivia. I així va ser com va poder acabar el seu últim llibre.

Aquell dia la Hanna i la seva mare van anar com de costum a casa d’en Kafka. En arribar en aquell fosc i fred àtic, van adonar-se que Franz no era al llit, van buscar-lo per tota la casa, però no van tenir sort, fins que la Hanna va recordar la biblioteca on ells solien passar hores llegint i escrivint. Amb l’ajuda de la mare va obrir la trapa i van pujar per les escales , que eren tan velles que grinyolaven. Allà es van sorprendre en veure en Franz assegut al sofà llegint un dels seus llibres preferits. 
 


 

 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2
La Gabriele va pujar l'últim esglaó, i enfadada, va dir en Franz que tornés al seu llit. El cop d'un gruixut llibre caient a terra va fer que l'home s'espantés i comencés a tremolar. La Hanna, amb el rostre pàl·lid, va mirar la seva mare mentre cridava:

-Mama, ajuda'l!-

La Gabriele va baixar corrent les escales i va dirigir-se cap a casa de la senyora Katze, ja que ella era l'única persona que tenia un telèfon en tot el barri. Va agafar aquell gran aparell i va marcar el número del doctor.

Mentrestant, la Hanna mirava tremolant en Franz, ella es va posar a plorar i amb la veu molt trista va dir:

-Franz, queda't amb mi, ets l'única persona que m'entén.-

La Gabriele, desesperada, caminava per tota la casa donant voltes esperant que el doctor arribés aviat.

Va anar corrent cap a l'entrada, quan va sentir que la porta s'obria; era el metge de la família. La Gabriele va indicar on estava en Franz i els dos van pujar les estretes escales que duien a les golfes. La nena va veure que al seu oncle ja no li quedava temps i va abraçar-lo amb totes les seves forces, fins que finalment va sucumbir. Amb la cara plena de llàgrimes, va anar corrents abraçar a la seva mare. Les dues van baixar en companyia del doctor.

Després del trist enterrament de Franz Kafka, a Steglitz va arribar el moviment Nazi. Al principi no era una situació perillosa per a la família, però passats els mesos, la cosa es va anar complicant. Gabriele va pensar que seria més segur abandonar el país durant una temporada, però la societat actual i el seu nivell econòmic no els ho permetia.

Un vespre, després de sopar, la Hanna ajudava la seva mare a netejar la vaixella, quan algú va picar molt fort a la porta.

-Amaga't, filla...- va xiuxiuejar la Gabriele.

I així ho va fer la Hanna. La mare va obrir la porta amb la por de saber el que anava a succeir. Dos militars alemanys, rossos, d'ulls blaus, amb uniforme, van demanar-li que els acompanyés al furgó, però ella s’hi va negar. Va córrer cap a dins de la casa i ràpidament va tancar la porta, però un dels homes va donar un cop de peu a la porta impedint que aquesta es tanqués. Aquest mateix home va entrar a la casa i va tombar la mare d'un cop. Mentre li pegava, l'altre militar va entrar a escorcollar la casa.

El primer home va preguntar cridant:

-Hi ha algú més en aquesta casa?-

Ella, plorant, va respondre que vivia sola i que la casa estava buida, però just en aquell instant, va sentir-se un crit esgarrifós, i l'altre home va aparèixer amb la nena petita. El sergent, enfadat, va agafar dels cabells a la Gabriele i la va arrossegar fins al furgó, on hi havia molts més jueus ferits, d'entre ells el veí del seu germà Franz i les seves cinc filles.

Metre viatjaven, la Hanna observava amb atenció al paisatge des d'una petita finestra, per intentar esbrinar on es dirigien. Quan començava a clarejar, el furgó va aturar-se davant d'una ciutat emmurallada. Van aparèixer onze homes armats, tots molt alts i forts, que van baixar tots els jueus del furgó.

Fins aquell moment, la Gabriele i la Hanna no es van adonar de la quantitat de jueus que hi havia en el furgó, des de nens petits fins a persones grans. També hi havia alguns ferits i d'altres que només portaven una manta com a abric. Tots ells es van dirigir en companyia dels guàrdies a dins d'aquella ciutat.

Allà, se'ls van assignar cases i llocs de feina a cadascun d'ells. A la Gabriele li van oferir treball com a supervisora de la fàbrica de pneumàtics. I la Hanna va acabar treballant per una família militar netejant la casa.

No va ser fins llavors, que tots aquells jueus van saber que els havien portat a un 'Gueto' i que la Segona Guerra Mundial, amb Adolf Hitler al front, havia començat per ells.
 Comenta
 
Capítol 3 CAPÍTOL 3
Dues setmanes després, quan ja s'havien adaptat i vivien amb ''normalitat'' dins del gueto, la mare va anar a treballar, com sempre, a la fàbrica. Mentre la Hanna feia l'esmorzar per a la família militar per la qual treballava.

Aquella ciutat emmurallada on vivien, era molt gran i estava situada al costat de la platja, o això creien elles. Pels carrers es podia ensumar l'olor de sal i a la nit se sentia el soroll de les ones que xocaven contra els alts murs de pedra que els impedien veure el paisatge. Quasi no veien el Sol, ja que era un lloc de clima humit, fred, i amb pluges constants. Hi havia un centenar de jueus habitant allà dins, però gairebé no socialitzaven entre ells. Vivien amb por. Els carrers i carrerons estaven sempre vigilats pels militars, que armats observaven a tothom amb molta atenció. Els nens no podien jugar al carrer i estaven prohibides les aglomeracions de jueus.

La Hanna estava rentant els plats després de l'hora de dinar, quan va sentir de fons com picaven a la porta. Tímidament va travessar el passadís i va obrir la porta, era un home molt baix, de cabells negres i pell clara, portava una jaqueta de color beix amb moltes medalles. El que més destacava d'aquell senyor era el seu fosc i quadrat bigoti que tenia sota el nas. Ell va mirar-la amb cara de pocs amics i la nena va veure que portava un braçalet de color vermell amb el símbol nazi al braç esquerre. De sobte algú va agafar per l'espatlla a la Hanna, era l'amo de la casa.

-Torna a fer la teva feina, nena.-

La Hanna va anar cap a la cuina, i allà va amagar-se darrere la porta. Va quedar-se en silenci i va escoltar com aquells dos senyors parlaven en alemany. Gràcies al seu oncle Kafka, ella sabia algunes paraules en alemany, per tant podia seguir la conversa.

-Ja estan els camions preparats pel transport.- Va dir un d'ells en alemany.

La Hanna no sabia ben bé de què parlaven, però va intuir que passaria alguna cosa aviat. En sortir de treballar va anar directament cap a casa seva corrents, per avisar a la seva mare, però ella no hi era.

Llavors, desesperada, va anar a buscar-la a la fàbrica, però allà tampoc hi era.

Va registrar cada racó del 'gueto' per així trobar la seva estimada mare, des de carrerons fins a les places més grans. Estava molt a prop de la porta principal de la muralla, quan va sentir crits, va treure el nas per un petit forat que hi havia a la paret de pedra, i va veure com carregaven alguns dels seus veïns en camions. Va ser en aquell moment en què va deduir que la seva mare estava en un d'aquells camions.

Havien passat dies des que la Hanna estava sola a casa. Havia après a fer-se el menjar i a ser independent, cada nit s'adormia plorant. Havia perdut la noció del temps, dubtava si havia estat setmanes o mesos sola. La gent del 'gueto' no parlava amb ningú de fora de casa seva, tothom volia notícies sobre els familiars que s'havien endut. Els habitants de major edat, començaven a tenir problemes de salut i anaven morint a poc a poc.

Era un dia assolellat, fora de l'habitual, i la Hanna tenia l'esperança d'aquell fos un gran dia. Va aixecar-se més aviat i va fer-se unes torrades acompanyades de suc de taronja per esmorzar. Mentre menjava feliç, per primera vegada en molt de temps, gaudia del sol i el soroll del mar en calma. Semblava que sí que seria un bon dia, fins que sobtadament van tirar la porta de casa a baix i set homes la van agafar. Allò li va fer recordar el dia en què van portar-la al 'gueto'. La van ficar a la força en un camió amb altres nenes, i van començar a rapar-los el cap. Les nenes, espantades, cridaven ajuda i suplicaven que paressin.

Després d'un llarg viatge, van arribar a un lloc molt allunyat de la civilització, envoltat de valles de filferro amb punxes. Hi havia barracons de fusta fets pols, tot estava cobert d'una fina capa de neu. Els soldats van separar a les noies segons les seves característiques físiques, les més dèbils portaven un pedaç de color groc cosit a la roba, i les que eren més fortes, el portaven de color verd. La Hanna el portava verd.

Els guàrdies van portar totes les nenes del seu grup a un barracó, on els van assignar llits i tasques, la Hanna s'ocuparia de la bugada. Era un treball dur, ja que estaven exposades al fred, i s'hi estaven moltes hores. Un cop allà, un dóna molt prima va dir:

-Hanna? Filla meva?-

-Mare!- respongué la Hanna amb un somriure d'orella a orella, metre corria per abraçar-la.

Aquella nit, va nevar, no havien menjat res des del dia anterior, i la Hanna es queixava de gana. La Gabriele en veure com la seva filla plorava, va sortir cautelosament del barracó i va dirigir-se cap a la cuina. La Hanna l'esperava expectant, a la porta. I va somriure en veure que arribava amb una barra de pa, del no-res, va aparèixer un guàrdia.

-Atura't!- va cridar apuntant-la amb la seva arma.

Al fer-li cas, una bala va travessar el crani d'aquella pobra dona, i va caure sobre la neu, que va tornar-se d'un to vermellós. La nena, que havia presenciat allò, va caure de genolls a terra i va començar a plorar. Les seves companyes la van agafar i la van ficar dins de l'habitació.

Havia passat un mes des de la mort de la seva mare, i la Hanna cada cop estava més dèbil, tenia sort si menjava un cop per setmana. L'hivern havia arribat i els dies cada cop eren més freds i foscos. Va aguantar un parell de setmanes més, fins que el cansament va poder amb ella, i la gana i el fred van fer que per fi descansés per sempre.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]