Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Gatdeschrödinger
La Jonquera
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Hiverns en què el vent crida que tot està a punt de cremar-se
Es van escoltar rialles al fons de la classe quan vaig llegir l'última frase. No reconeixia la veu però podia intuir d’on havien sortit per la seva trajectòria, tant la de les paraules com la del personatge en qüestió.



-Jordi, sisplau… És el segon cop que passes per quart de l’ESO, encara no has crescut prou per normalitzar aquest tema? -li vaig qüestionar.



-Perdoni, Francesc, no tornarà a passar. En realitat, per a mi és normal tenir relacions.



La classe va esclatar a riure. Alguns l’increpaven i d’altres aplaudien. Una nena em mirà fixament i abaixà el cap en direcció al conte que els havia donat. Vaig reconduir la classe, mereixia la pena.



-En realitat, heu de saber que el concepte virginitat és erroni. Es basa en l’ideal de relació “cisheteropatriarcal”, però quan es considera que és la primera vegada que tenim sexe? Quin és el requisit, la penetració? No sempre ha d’haver-n'hi! Continuaré abans de sentir comentaris innecessaris i si teniu un dubte seriós me’l demaneu als últims cinc minuts.



Els meus pares venien de l’altra banda de la frontera. Per això escric en català i sempre he tingut atracció per aquest tros de terra. De totes maneres, mai no he acabat d’entendre les fronteres. Vull dir, on comença un lloc i on acaba un altre? Un poble, una cultura… És la geografia, la llengua, la tradició o no tenen sentit?



Sóc ciutadà del món però sempre m’he vist com un estranger a tot arreu. M’agraden els paisatges però no són de la meva propietat. Tot i així, allò que més em fa sentir-me estrany no és el lloc, sinó la gent. Per això tendeixo a actuar com un fugitiu.



Si per atzar algú llegeix aquest quadern, respectaré la seva intriga. Només diré que més tard vaig aprendre el valor dels valors i la bellesa de quedar-se. No vull retrets al meu jo actual sobre el seu passat perquè, què en sabia d’això un nen que va passar de viure al centre de Perpinyà als suburbis per motius aliens a ell? L’he tractat indignament per molt de temps però juro que el recordo amb carinyo. Espero transmetre’l bé.




De tant en tant mirava si escoltaven o al menys ho feien veure. Hi havia una mà aixecada i vaig parar la lectura, m’agradava que participessin.



-Digues, Martí.



-Puc anar al lavabo? -Va dir una veu que no era d’en Martí, sinó de la Bruna que l’estava escarnint.



-Sí, Bruna. De fet, no tornis a entrar. Ves al passadís i emporta’t el llibre. Pots parlar, Martí.



-Què vol dir suburbi? -va preguntar xiuxiuejant.



-Pots buscar-ho amb el mòbil. Després, comenta-ho en veu alta.



-"Barri perifèric d’una ciutat, especialment l’habitat per gent humil”.



-Humil perquè els va semblar trist escriure pobre, potser. Però no tots els pobres son humils, és un sinònim perquè dir que algú és pobre sembla un defecte en aquesta societat. Qui es considera el més humil d’aquí?



Per sort, ningú va aixecar la mà. No eren arrogants.



-Sembla que teniu humiltat, espero que la mantingueu.



No érem conscients, els nens, que no teníem res. Potser perquè nosaltres ens tractàvem igual i tampoc necessitàvem molt. Però no ho érem. Va ser la primera vegada que vaig sentir que no podia encaixar, estava perdut. Era la tramuntana, que em va girar massa el cap per mirar-la de cara? El desig d’anar al contrari sempre? Suposo que em faltava conèixer-me.



M'he reconstruït amb els anys però encara queda alguna cosa de l'edifici escantellat. Per això vull parlar-vos del vent i on em portà. Però abans, salpem a l’origen.



És difícil descriure els meus pares, què és una família i la sang. Tot i així, faré l'esforç. Com deia, vaig néixer a Perpinyà, un dia qualsevol de juliol. Em van posar un nom i van començar a tenir expectatives. Fantasejàren amb qui seria, però…




-Ho sento, hi ha pàgines arrancades. Sembla que explicava la seva infantesa i el que és la família… Doncs, ja teniu deures per dilluns: us ho inventeu. No és negociable, així que torno al quadern.



Va ser la neu el que em va portar la il·lusió, la mateixa d'un nen que obre regals de Nadal. M'apassionava, semblava feta de sucre, perfecta. M'agradava jugar amb ella, estar al seu costat em donava felicitat.



Però tocar la neu durant molta estona és perillós, crema. Sabia de foc però, com hagués pensat jo que el gel també cremava? Per què anar amb cura si no coneixes el perill?



No era molt, jo, d'estar amb els amics. Tot i així no em feien patir: em consideraven el més valent de la colla malgrat que d'estatura era el més petit. En Joan em va dir una vegada que no era incompatible això, que el més petit podia ser també el més valent. Jo no me'l creia perquè tenia por a moltes coses, sobretot a la gent, però no es notava quan sortíem a la natura i passavem per les coves més fosques que podeu imaginar.



Tampoc em considerava valent perquè era un ploramiques. Sempre buscava els braços de la meva mare quan l'aigua em negava la cara i, sense fer espectacle, desapareixia. Ella sempre em cantava la part d’una cançó que deia: "Los valientes son los que son de verdad, ni los fuertes ni sus guerras, los valientes los que saben llorar con la cara descubierta". Em va costar temps entendre-ho.



Mentrestant jo preferia jugar amb la neu. Vaig passar-ho molt bé fins que va arribar allò que anomenen primavera, el canvi. Flors boniques obrint-se i tot tenyit de color esperança. Semblaria un temps ideal si no fos perquè la neu se'm va començar a desfer entre les mans. Primer passà a ser gel, després aigua i després, res. No m'agradava anar a collir flors, així que vaig començar la recerca d'una altra activitat on posar la meva energia abans que es cremés.




-Collir flors és de nenes, t'imagines que li agradés? Seria un pringat. -va interrompre en Pere.



-T'equivoques. Qui diu que hi han coses que són de nenes o nens? Som tan diferents? Llavors les nenes són per tu unes pringades, veritat? Noies, no us apropeu a ell!



- Francesc, t'has passat. Li hauries de demanar perdó.- va dir en Jordi en escoltar el soroll dels riures de les nenes i algun que altre nen.



-No he sigut jo, ha sigut el seu llenguatge el que l'ha traït. Bé, seguiré amb la lectura, escolteu.



El paisatge era bonic i la mare em deixava arribar a casa més tard. Tornava a jugar amb els amics i caminar per la ciutat. Va ser allà, enganxat a un pòster, on vaig trobar el meu destí… O el viatge.



"Es necessita personal per redactar notícies al diari local de Perpinyà. No es requereix experiència però si disposició d'horaris i saber escriure amb fluïdesa". 



Això vaig endevinar que intentava transmetre el paper mullat. Hi havia també una adreça. El lloc estava situat a l'altra punta de la ciutat però em calien calés i el mestre deia que jo era bo redactant. Llavors pensà que no tenia res a perdre en presentar-me.



Mentrestant, trobava a faltar el blanc. Quan la lluna es reflectia a la neu creava una estampa màgica. La contemplava des de la finestra i sabia que no necessitava res més. Un cop vaig plorar de felicitat mirant-la… No ho entendreu, és de les coses que només pot sentir qui les viu.



Parlaria dels dies on es van eclipsar els meus ulls, la neu i la lluna o dels de lluna nova, perquè no tot és bo ni sempre estem bé. De fet, sentia que estaven en temps diferents: la neu arribava al gener i jo l'esperava des de novembre. Però em quedo amb el punt defectuós de l'espai-temps on vam coincidir.



Em fa mal continuar recordant-la, és inútil. La nostàlgia mai no torna a la vida els morts. Vas a un món on tot està congelat, despertes i han passat més hores de les que pots recuperar. El món se'ns atura però no s'atura. La societat no ens dóna temps per superar les pèrdues, no el necessari. Tampoc sabia què necessitava per tornar a estar bé, esperava que el treball m’ajudés.



-Sincerament, m'avorreix la història. El nen és un dramàtic, la neu no és per tant. -va dir la Mariona, mentre estirava les cames.



-Que per tu no ho sigui no vol dir que per ell no ho pugui ser. Quina paraula sempre dic jo que heu de tenir gravada, nens?



-Empatia! -van corejar. Una part de la classe ho va fer amb desgana, un quart amb el bonic sentiment de saber la resposta i la resta l'entenia de veritat.



-Jo sé què intenta dir el senyor aquest! La neu és una noia! -va dir en Jordi, faltant-li afegir un "Eureka". He de confessar que estava orgullós d'ell.



-En efecte, és una persona a la que el protagonista evoca quan parla de neu. Però no té per què ser una noia.



-Bo... ho he dit perquè és la neu, no “el neu”. En Neo està allà però no crec que sigui ell, crec que és una noia.



-T'ho accepto però no ens desviem, no te gràcia. Son tres quaderns i encara anem pel primer.



Va intentar trobar l’alegria a un edifici envellit. No n’hi havia, de neu, però l'espai era casolà. Hi havia una xemeneia que em va recordar a la paraula que els francesos utilitzen per dir llar: "le foyer", evocant aquest foc. No era una llar perquè mancava la principal característica: la confiança. Per sort en poc temps em guanyà l’aprovació del que tenia el poder d'admetre'm. Només havia d'escriure el que el senyor Roger demanava. El problema era, però, que no podia incloure la meva opinió. Només es publicava allò amb el que en Roger i el senyor del cotxe de luxe que venia de tant en tant estaven d’acord. Quan em vaig adonar, la feina ja no m'agradava tant. 



Llibertat d'expressió diuen que tenim i pot ser veritat. Però no tenim el dret d'ésser escoltats tots, que és més important.



Mentre deia l’oració, va tocar el timbre i els nens van sortir en un tres i no res. Decidí quedar-me a classe i llegir per practicar l'entonació.



En dir la primera paraula, una intervenció em va sorprendre:



-No em sembla bé que tothom pugui ser escoltat, vull dir, hi ha gent que diu tonteries o que realment és dolenta, com Hitler. -va dir la veu que sortí de sota una taula.



-En efecte, s'ha de controlar el que escolta la gent o s'ha de crear gent que sàpiga què fer amb el que escolta. En qualsevol cas, el problema d'ara és que només pot ser escoltat el que té diners, no? Potser amb molt més d'esforç que el misteriós amic del Roger podríem cridar fort. Et semblarà estrany el consell, Martí, però igual que hem après a desconfiar dels altres ara hem d'aprendre a confiar, a treure'ns l'armadura rovellada com molt bé explica el conte del cavaller. Surt al pati, el món és fora. No et quedis allà on no hi ha res però et sents segur. Vols saber un secret? Jo crec que cremar-se mereix la pena. Mai no oblidis que no estaràs aquí per sempre.



El jove va marxar i jo, en solitud, vaig acabar el primer diari:



Sense res a perdre i amb diners que guanyar, l’home s’interessà pels meus escrits i em portà al lloc més alt on he estat. Encara em mancava aprendre a conservar els principis i que fugir no em faria pas oblidar-la.



L'edifici era alt però a la ciutat no nevava. No quedava res de natural, els humans que pogueren construïren un món còmode per ells. Com si veure altres colors no fos el que fa somriure als ulls. Però pels que m’envoltaven, que importaven els colors si podies tenir diners?



-Sempre mirant per la finestra, Nuvolet. Qualsevol dia sortiràs fet vapor i començaràs a ploure…
 Comenta
 
Capítol 2 Tormentes d'estiu que ens porten l'arc de Sant Martí
La Mariona va badallar i vaig sentir que els estava avorrint només començar la clase. Llavors se'm va ocórrer llançar una pregunta:



-Bé, després d'haver llegit la primera plana, quina diferència veieu respecte al primer quadern?



-A l'altre quadern sembla més segur del que diu, a aquest es nota que no té ni idea de per on anar -va dir en Jordi.



-Exacte, va per aquí! Intenta buscar l'ajuda de l'interlocutor i fa preguntes retòriques. A l'altre quadern tothom podia intuir la resposta que tenien però en aquest no la sap ni qui l'ha escrit.  Això vol dir que s'apropa més en el temps l'acció, no és un passat gaire llunyà. Tingueu-ho en compte mentre escolteu la història d’en Nuvolet.



-Mireu qui ha vingut!, bon dia, Nuvolet! La notícia sobre la baixada de l’atur que no té en compte la baixada dels afiliats a la seguretat social ni l'envelliment de la població t'espera!



-Estaré preparat després d'un cafè ben carregat.



-Ja trigues en agafar-lo!



L'edifici estava molt ben preparat pel seus objectius. Hi havia cafès, infusions i pastilles per estrès, ansietat i altres mals menors pels que prefereixen comprar tot això a canviar la seva manera d'enriquir-se.



De veritat ningú s'adonava? Estaven vivint un desastre perfecte, producte de més d'un psicòpata amb influència. Eren tots psicòpates?



No podia ser, llavors jo seria també com ells. Què és el que em diferencia?



La neu és igual de dolenta i encara vaig a la muntanya. Però ja m'he acomiadat, sóc capaç de deixar anar les coses que em fan mal. Ho sóc?




Una altra vegada va parlar-me el vell home que passava el temps a la cafeteria i tenia la mania d'interrompre sempre els meus pensaments quan mirava la finestra.



-Avui el núvol és gris i sembla que m'he enrampat una mica quan s'ha apropat. Què ha provocat aquesta tormenta?



-El de sempre, Andreu. Estic cansat i no es soluciona amb cafès.



-Has provat a dormir vuit hores?



-No ho he fet però creu-me, no és el meu cos el que està cansat.



-Saps que les pastilles són gratuïtes, veritat? Encara segueixes amb la bestiesa de no prendre'n cap? Quan jo tenia la teva edat també pensava el mateix i, per experiència, t'ho asseguro, no ho compliràs.



-Intentaré mantenir-me el màxim posible, llavors. Tinc feina, ens veiem.



-No et castiguis, Nuvolet.



-Demà ho faré millor. -em vaig pronunciar a mí mateix per intentar consolar-me.



Tots eren actors. A un nivell tan extrem que s'havien oblidat de qui eren fora del seu paper. Alguns seguien el guió que els van imposar els pares, altres el que algú va recomanar-li amb to d'amenaça. I jo… jo no sé què estava fent.



Em van convidar a una festa d'aquelles on tothom s'oblida de tot i sembla que és feliç. Tots amb corbates i ben pentinats segons els cànons de bellesa. Vaig acceptar com qui va al cinema a veure una pel·lícula de ficció.

Però de vegades ens fiquem tant al film que sembla que el protagonista es fica dins nostre. Fins i tot al nostre cervell se sent una veu que utilitza la seva forma de parlar i et fa actuar en concordança. Per això, aquell dia vaig ser un més.



Odiava la igualtat. I no em refereixo a tenir igualtat de drets o que ens tractin igual (malgrat que en certs casos tampoc aguanto la segona cosa), odiava que tothom es forcés a ser igual per tenir èxit, per inèrcia o ves a saber per què. Potser així jo també era diferent per inèrcia, o per la força del meu vent. Encara havia d'aprendre a ser Eolo.



-Un moment, un moment… Acaba de dir que odia la igualtat? Què li passa a aquest paio! Clar, com és un home ho té més fàcil… - Va dir, empipada, la Raquel, que sempre lluitava pels drets de les dones. Era un privilegi comptar amb ella a la classe.



-Sí, però no pels motius que penses. El problema de la igualtat és que, en principi, no som iguals, no exactament. Cadascú té les seves capacitats i les seves necessitats, llavors la igualtat de vegades no ens serveix i cal l'equitat per fer justícia. Per exemple, un noi amb cadira de rodes necesita una rampa i un que no té cap problema per caminar pot pujar per les escales. No podem fer al noi amb cadira de rodes pujar per les escales veritat? I respecte al tema de gèneres, sí que ens han de tractar igual per això ja que no implica cap necessitat o capacitat ser home o dona.



-Però hi ha coses que sí, per exemple, les dones tenen la menstruació o poden parir, són diferències importants, no?



-T'equivoques, no totes les dones tenen la menstruació. Hi ha homes que sí la tenen.



-Homes que menstruen? Jo no en conec a cap, seria molt rar.



-Es un percentatge petit, però les persones trans existeixen. Dir trans pot estar poc acceptat a un centre d'ensenyament però la paraula transexual és poc agradable perquè sona a una malaltia i no ho és pas. Si vols, podria presentar-te el meu germà i ja en coneixeries un.



Van emmudir davant de la mentida que vaig dir. No tenia cap germà ni germana, però m'és igual, respectava els altres com si ho fossin. Vaig dir això perquè si el fet és d'una persona més propera ho mirem diferent. Hi ha pares que fan comentaris horribles fins que s'assabenten que el seu fill és un dels que estan atacant, ara es tracta d'un dels seus. Hi ha d'altres que no canvien mai. No els desitjo a ningú els segons per res del món.



Quan vaig dedicar-me a ser actor només buscava passar-m'ho bé. Fins i tot fent coses dolentes de les que em penedeixo però no en vull parlar. En aquell moment no m'ho semblaven.



Quan ets jove no ets tonto, però de vegades sí que et falta aprendre, ets inconscient. Els altres et diuen que allò bonic és estavellar-se i allà que hi vas. Però la realitat és que la part del cop és dolenta. L'adrenalina puja però igualment no surt rentable. No fins que estàs ferit i llavors ve la millor part, l'aprenentatge.



Alguns adults han après però no saben ensenyar. Jo crec que se'm dóna bé, al menys això deien els meus amics quan els ajudava a fer deures. De vegades l'únic amb que es queden els adults és que no pots fer una cosa perquè és dolenta. Jo prefereixo dir que si ho fas passarà una altra i suposo que no val la pena. De totes maneres, sovint no serveix l'aprenentatge dels altres. I arriba el que és bonic. No estavellar-se, sinó aprendre per un mateix.




-Nuvolet, el que has fet és imperdonable. Marxa d'aquí, ja! Estigues agraït que t'he perdonat la vida. No et vull veure mai més, vés-te'n caminant.



Aquesta va ser la conseqüència i el cop: trobar-me sol, a la ruïna. Haver perdut tot i guanyar odi. De fet, no vaig conèixer res bo en molt de temps fins que la vaig trobar a ella. Però ara no en parlaré, no en aquest quadern. He de dedicar-li alguna pàgina a l'article que va fer que em trobés al carrer i que d'haver estat un adult hauria esdevingut un cas de suïcidi arxivat.



Vaig fer-ho una setmana després de veure la pel·lícula. Estava insatisfet amb mí perquè aquell no era jo, havia de recordar qui era abans de la tormenta de neu i d’arribar al pic de la muntanya. Em tocava recórrer un camí dur, però no impossible.



La notícia estava publicada en francès, però intentaré traduir-la el més fidelment possible:



France Telecom, jutjada per assetjament laboral a trenta-nou treballadors



Dinou suïcidis, dotze intents i vuit persones sofrint depressió és el que ha provocat la dura política de la empresa. Potser només els interessa les pèrdues que pot provocar la multa de setanta-cinc mil euros, però als trenta-nou només s'inclouen les xifres de les famílies que van denunciar. Vint-i-dos mil persones van ser acomiadades "voluntàriament", o al menys aquesta va ser la versió de l'empresa. Reduïen drets als treballadors i els obligaven a renunciar al seu lloc de treball a qualsevol preu. Ells tenien la capacitat de fer-ho, de decidir sobre les persones com si fossin números.



No puc escriure de manera objectiva d'un problema tan greu, estem veient que el sistema ens consumeix la nostra salut mental i fins i tot pot costar-nos la vida. Odio que no depengui de mi el meu treball, el sou i el temps que tinc disponible, que altres puguin ser els amos del destí de milers de persones i que s'oblidin d'aquest detall: són persones!



Llavors faig una cridada a la població per clamar que volem ser amos del nostre destí i estem cansats d'ésser esclaus. Que no volem més coses per evadir-nos de la nostra vida, volem que no calgui fer-ho! Ens necessitem tots. Una sola persona pot canviar molt, sobretot a ella mateixa, però sí ens hem d'enfrontar als que estan per sobre cal més d'una. L'avantatge és que som més, per això tinc esperança i forces malgrat estigui cansat. Busqueu-me pels carrers de París, que és on acabarè per publicat això. Us prometo que no són paraules buides, vull ajudar.



Podria haver-ho firmat amb el meu nom però no m'agradava. Crec que allò que fica al document d'identitat no ens representa. Som un número? Una lletra? Un nom?



Em deien Nuvolet i semblava que haguessin oblidat el meu nom. Aquest pseudònim me'l va posar el senyor més savi i amb la ment més jovial que hi havia a aquell gratacel gris tempesta. Em definia bastant bé en aquell moment.



No et diré el que penses que és el meu nom real perquè no l'he triat jo i no em representa. Però si m'has de cridar, em pots dir Imparable. Així vaig signar l'article.



El núvol es va desfer i va ser el millor que li va poder passar. Ara no es deixa portar pel vent però mai no s'estarà quiet. Si ha pogut fer tot el camí que porta fins on és ja res l'aturarà. Per això és imparable.



Però encara no sabeu ben bé com va ser el meu diluvi universal. Crec que tothom té uns quants canvis climàtics a la seva vida als quals s'ha d'adaptar. De vegades massa fred, d'altres massa calor i finalment tenim les persones amb noms d'huracans.



L'última glaciació diuen que va ser fa onze mil anys. No saben com em va quedar la sang el dia que vaig decidir anteposar els meus principis als privilegis. Qüestió de prioritats per mi i per ells qüestió de perspectiva.



Vaig escriure l'article perquè tenia insomni. Bé, aquest només va ser l'últim motiu, en realitat tenia més pes el fet que estava decebut amb mi mateix per haver-me deixat portar a la festa i a sobre sense complir les expectatives. No et pots creure res de la societat de la imatge on tothom es ven. Llavors no és el que esperàvem i ho passem malament. Alguns ho gestionen dormint i al dia següent tornen a fer absolutament el mateix. Però jo volia canviar les coses. I els canvis tenen conseqüències.



George Orwell, l'Imparable o qualsevol captaire de París, tant és, tots tres sabem què és la miseria.



Jo vaig aprendre que perdre la por a perdre-ho tot també podia ser dolent i portava més ruïna. Però tenia esperança en no haver-me equivocat. Al cap i a la fi, jo m'havia sigut fidel a mí mateix.



-Hola, perdona, és poc probable que siguis qui penso i si no és així segueix el teu camí però… Ets l'Imparable?- em va dir una dolça veu.



Somrigué. No havia perdut tot, encara creia en la gent i tenia l'esperança que algú em llencés un salvavides.


 

 Comenta
 
Capítol 3 Tramuntana que ens ressitua el cap i el cor a la tardor
Volia seguir el ritme d'un quadern per classe però va ser impossible. No sé si hauria d'haver fet que llegissin ells en comptes de jo mateix. De petit se'm feia pesat seguir el ritme dels altres. Avançava i quan em tocava ja m'havia perdut perquè anava dues pàgines més endavant. Però potser és l’única manera que alguns alumnes llegeixin...



No entenc per què no ho fan, si no els agrada de veritat, està mal vist o no han trobat el llibre adequat. Potser només és que no estan fets per aguantar gaire estona mirant un paper. No és dolent destacar en altres intel·ligències. Però els llibres són màgics.



Espero que els que em feien parar la classe tinguessin un tema més interessant de què parlar, de debò. Intento justificar-ho tot i em deprimeix que no sempre sigui possible.



Sóc professor i tot i així puc entendre que en algun moment no em donin l'atenció que haurien per qualsevol motiu.



Com quan es van enviar aquelles notes de les quals no era jo el destinatari però la curiositat em va fer obrir-les.



Va ser des d'ençà que vaig donar una educació més inclusiva als alumnes. No eren temes que tinguessin molt a veure amb mi però seure a l'única cadira que està al contrari de totes les demés és una feina de gran responsabilitat.



Aquell dia acabaria amb la història d'en Nuvolet per poder avançar temari. No era fanàtic de les unitats didàctiques però la llibertat d’expressió no és lliure. Igualment, ja m’esforço per crear persones crítiques. Llàstima que no totes ho vulguin ser.



Per tot això, podeu intuir que no crec en la llibertat: l'esborrem perquè no podríem assumir-ne les conseqüències. I els altres tampoc poden assumir que un sigui lliure.



No li agrada, a la societat, això d'atrevir-se. En general, la seguretat pesa més. Aquest negoci de vendre llibertat per seguretat no surt a compte i no ens n’adonem sovint.



Quan estava repassant el conte, em vaig adonar que hi havia massa frases llargues. Permet-me justificar-me amb que tenia molt a dir. També se m'oblida que necessitem temps per respirar i no fer res de tant en tant, però la vida és tan curta… No em permeto perdre temps, així sempre arribo puntual a classe.



Bon dia, noies i nois! Estic segur que teniu unes ganes de fer literatura incontrolables un dilluns a primera hora del matí! Au, anem per feina!



Pocs van riure, crec que no sóc el tipus de persona que anima una festa, amb acudits o sense. De veritat que m'agradaria i admiro els qui ho fan. Tenen més facilitat per ésser escoltats i els que no juguem en aquell terreny… Bé, suposo que a alguns amb sort ens llegeixen.



No m'ho creia, m'havia reconegut! Algú s'havia pres la molèstia de buscar-me! No sé quanta gent va fer-ho, però jo ja estava satisfet.



Les descripcions són les meves antagonistes perquè m'agrada que cadascú imagini els personatges com vulgui o que no se suposi que han de ser de cap manera. Però aquella noia mereixia que algú relatés la seva imatge. Per això intentaré fer-vos una aproximació:



Tenia un cabell castany i llis que li arribava una mica més avall de les espatlles excepte a un costat, que estava rapat. Un noi poc fanàtic del maquillatge com jo era capaç d'apreciar que el seu era gairebé perfecte. No era massa alta però allò que portava a la carpeta que aguantava a les mans la feia molt més gran. Això ho vaig descobrir més tard, després de preguntar-li qui era.



Deia que no tenia cap talent. Li faltaven ulleres, de debò. Allà hi havia uns dibuixos. No còpies d'altres o res que busqués el realisme buit, tenia estil propi i amb el traç es podia endevinar el seu estat d'ànim en crear-los. Em vaig meravellar. Jo era pràcticament un expert en la transmissió d'informació amb paraules però no sabia que algú pogués ésser capaç de fer-ho només amb dibuixos, una genialitat.



Em va portar a una associació on em podien ajudar i després va haver de marxar. No volia que es convertís en una recta secant respecte a mi però era massa tímid per demanar-li que ens tornéssim a veure. He perdut molt per la timidesa però estic orgullós de totes les vegades que l'he deixat a una banda, inclosa la que em va portar en aquest indret.



Almenys tenia un sostre on resguardar-me, ara. Els últims dies havia dormit en caixers. Dono les gràcies per la seva existència però no us podeu imaginar el fred que fa encara que sigui un lloc tancat. Per això de vegades dormia però sovint només ho intentava.



Quan algú marxa tinc el costum de mirar-lo mentre s'allunya. M'agrada quan es giren, però no sol passar. Tampoc ella em va tornar la mirada però sí vaig adonar-me que li havia caigut alguna cosa. Quan vaig arribar-hi ja era massa lluny per escoltar-me. Per això vaig acabar amb un full en què la part marró estava absorbint el verd a la butxaca i amb una excusa per tornar a trobar-me amb ella.



Començava a ploure i vaig córrer cap al refugi. Va ser pel camí quan li vaig intentar veure sentit al que m'havia passat els últims anys:



No necessitava ni la neu de l'hivern ni les flors de la primavera, molt menys el clima còmode de l'estiu. Necessitava el canvi de la tardor, l'aigua oxigenada que fa mal però cura les ferides.



Fins que van transcórrer dues setmanes no vaig tornar a veure-li el pèl, a la noia que passejava pel meu cervell a diari. Em preguntava si jo hauria trepitjat el seu en algun instant. Què pensaria de mi?




-Per què li ha d'importar tant el que pensin els altres?-Va intervenir la Mariona.



-Suposo que és irracional, pots evitar el màxim possible donar-li importància al que pensi la gent però sempre hi haurà persones que tindran més rellevància.  Si t'agrada algú intentes mostrar-li la teva millor versió i agradar-li, almenys a mi em succeeix. A vosaltres no?



-Jo crec que no hauríem de canviar per agradar a ningú, només has de ser tu mateix i si no li agrades li obres la porta. Serà per gent que hi ha al món!- Em va replicar.



-Tens raó, això és el que heu de fer vosaltres: no heu de tenir por de perdre ningú ni posar-lo per davant vostre.



Això vaig dir-li, però sabia perfectament que no era tan fàcil. Tenia tota la raó del món però saber les coses no les soluciona ni res, has d'actuar i quan es tracta de sentiments… Bé, sé que és difícil no paralitzar-se.



No crec que hagi estat pensant en mi, si fos així hauria vingut. A més, quasi no ens coneixem, quina bogeria!



Què bonic paisatge tindríem si tots els dies sortís l'arc de Sant Martí. Encara és més efímer que la neu, no ens podem arrapar als fenòmens meteorològics perquè passen tan ràpid com els núvols. Malgrat hi hagi cops que aquest petit espai de temps és suficient per arrasar-ho tot.



Al refugi vaig trobar un gran tresor. Era una associació de la qual no puc revelar el nom. No hi donaré més voltes perquè no vull titular la llibreta "La història interminable", seria poc original. En resum, allà vaig descobrir que no estava sol. I que, de fet, som tants que mai no ho estaràs. Em van orientar per poder tornar a viure dignament sense trair-me, ni a mi ni al món.



Va ser quan vaig descobrir que si no tenia força suficient per canviar les coses ara i jo tot sol, podia treballar a la professió que crea totes les altres. És un luxe.



Li vaig retornar el full caigut a l’artista. Vaig entendre que el vent ens portaria a llocs separats. 



El món és una casualitat fantàstica: l'univers, haver nascut, tenir una connexió amb algú, trobar i que et trobin. Casualitat, com he dit. T'imagines la dificultat que hi ha que això es mantingui? Poder coincidir-hi per més d'un mes? És igual.



D’acord, no m'és igual, però us juro que és l'única mentida de tot el que he escrit. De fet, ja estic a la contraportada, sembla que hauré de jubilar el quadern. M'acomiado i gràcies…




No hi cabia res més. Es veu que en Nuvolet no malgastava pas paper! Bé, haureu de fer dos exercicis: el primer és fàcil: dir el que més i menys us ha agradat. Justificant-ho, és clar. Podeu ser tan agressius com vulgueu sempre que estigui recolzat amb arguments. Si no, són paraules buides.



Ara ràpidament us llegiré l'últim escrit.



-Pots dir l'altre exercici ja que he tret l'agenda?-Demanà en Jordi.



-Només si et compromets a fer-ho, em faria goig llegir-ho. Tenim un tracte?



-No vull suspendre literatura catalana, no puc dir-te que no. Aviam si aconsegueixes sorprendre'm amb el meravellós exercici.



-Segons el llibre que té com a títol "El paisatge més bonic del món", quines característiques creus que té el seu autor? Justifiqueu les vostres eleccions. Per fer-ho encara heu d'estar atents. Us heu de basar en el llibre sencer. Per tant, aneu rumiant mentre llegeixo…



Estimat quadern de dies importants i lliçons de vida:



No pensava utilitzar-te, és a dir, estaves destinat a ser un dels regals que es queden a un calaix i no llences perquè fa pena llençar un regal.



Però ells no m'agraden i ets la millor opció per explicar les recaigudes i com veure la neu als Pirineus em va fer moure muntanyes.



Sona bonic dir que has fet moltes coses per amor. Però, i si aquesta força només la dones tu, i si mous una muntanya per algú que ni mou un dit, sonaria igual de bé? 



Va venir a buscar-me. Potser per por de perdre'm o perquè m'estimava, qui sap? El problema és que va venir només físicament i ningú mai s'ha interessat en arribar fins a mi com jo faig. Jo volia que de veritat em trobessin. Potser sóc massa profund per això, un exigent que idealitza persones o un noi sense sort.



Sí, Virgili tenia raó i "Audentes fortuna iuvat", les coses milloraran a partir d'ara. No ho espero però si ho desitjo.



No sé si jo estava decidint el meu destí o ho feia el vent amb què em vaig trobar després de creuar els Pirineus. Per moments, la tramuntana semblava que m'aixecaria. A sobre menjava com un ocellet, em va venir por.



Vaig equivocar-me moltes vegades de camí i em fan mal les cames de tantes trepitjades dolentes. La part positiva és que sense accidents no estaríeu llegint aquest quadern o seria molt avorrit si existís, de manera que no hauríeu arribat fins aquí. Però com no és el cas, em toca agrair a qui sigui que llegeixi això perquè no ho sap però m’ha ajudat molt. Perquè és horrible que t’ignorin, seriosament, és pitjor això que que et discuteixin. 



Estic aquí per apuntar què he après ara que podria dir, amb molta cura que ningú m’escoltés, que me n’he sortit.



Llavors, aquest últim tram d'història seran consells per tu. M’agrada tenir la raó, ho he d’admetre. Si no els segueixes, podré dir-te que et vaig avisar, però el que em fa feliç és que em sorprenguin. Últimament no passa sovint...



M’agradaria ser un nen, però ser-ho de veritat, sense prendre decisions d’adult. Llàstima que no es pot tornar enrere ni canviar el camí fet. Llàstima o sort.



Per contra, sí pots canviar el camí que fas ara. Fins i tot el terreny, tot i que de vegades no surt rendible. Aquí va, doncs, el primer consell: 



-Abans de saltar una esquerda perillosa, pregunta't per què ho faràs. Si la resposta no és “per mi mateix”, no saltis, perquè vals molt, no et juguis la vida si no és per tu.



El segon consell és molt evident però se’ns oblida sovint. Com aquella frase de l’Albert Espinosa: “Per viure, cal viure… Crec que no ho hauríem d'oblidar.”



-Tot és temporal, pot ser un consol o una maledicció, però és una realitat.



Vaig quedar-me atrapat en una allau de neu i es va fondre, la noia que tornava a la vida les fulles amb un pinzell va desaparèixer. I va ploure molt a la tardor. Però totes les estacions comencen i acaben en un no res. Per això has de procurar conservar sempre dues coses imprescindibles: cap i cor. Es poden moure i de tant en tant necessitem reordenar-los. Et recomano fer-ho cada tardor.



Per això no m'agrada pensar en el futur ni que les relacions es trenquin per aquest motiu. Vull dir, estem parlant d'una cosa que no existeix, és una bogeria.



Tinc tendència a no acabar el que començo, però aquest cop no ha estat culpa meva, de veritat.



Va ser el crit del meu nom, sortit d’una veu ferrenya, el que va produir-me una sublimació. No va dir Nuvolet, però semblava que ho hagués fet, ho juro.



Era un ancià amb més anys dels que podia contar: el senyor que va fer menys difícils els meus dies d'esclavitud periodística. Em va posar al dia de com va seguir el camí que vaig deixar. Resulta que canviaren el nom i feren una neteja de treballadors poc lleials. Em sentí culpable en veure que l'home es va quedar al carrer, però no té edat de treballar. No vull dir que sigui inútil, sinó que ja li toca viure. Li vaig demanar perdó de totes maneres. Ell em va donar les gràcies.




Abans de tancar l’aula, vaig fer una repassada amb la mirada i vaig detectar moviment.



-M’he quedat perquè… Tinc dubtes de com fer l’últim exercici, no vull escriure una tonteria molt gran...



-En realitat escriure és un art, cadascú pot tenir la seva interpretació i si la justifica per a mi ja estaria bé. Però tu i jo sabem que acabes de donar una excusa cutre, per què no surts amb ells?



-No m’agraden, només parlen de tonteries i no es preocupen pel que importa de veritat, m’entens?



-Sí, t’entenc, però això no significa que hagis d’estar sol. Ells volen estar amb tu?



Ho va negar amb el cap



-Estic segur que algú dels trenta que sou vol conèixer-te i que no són els únics que tenen prejudicis. Al tercer trimestre intentaré posar-vos treballs en grup i em diràs què tal. Et sembla bé?



Va arronsar les espatlles. Crec que s’havia acostumat a viure sol, ja li estava bé. He intentat ajudar a molta gent que realment no volia i ha estat inútil. L’entenia, al paper que vaig trobar estaven parlant d’ell i hi havia un sector de la classe que, si per mi fos, estarien expulsats una temporada. Però per desgràcia o sort, la llei és menys dura amb ells.



Després d’uns segons va trencar el silenci llençant-me una pregunta:



-Ets en Nuvolet?



-Creus que els secrets uneixen o separen?



-Jo crec que uneixen perquè és una cosa entre tu i una altra persona. Però no m'agrada que em contestin una pregunta amb una altra, digues.



-Llavors t'ho diré, però t'adverteixo que separen, O dels demés o de qui ho diu en cas que qui el rep incompleixi les condicions. Puc confiar en tu?



-Mai al cent per cent, però sempre m'esforçaré perquè així sigui.



-Martí… Sóc jo l'autor. Em fa por publicar la història perquè no dista massa de mi. És guai quan dins els llibres estàs fora de perill, per això m'agraden. De vegades són entorns que amaguen les inseguretats dels altres, els seus monstres… També són un refugi on poder aprendre, mirar el món des de fora. Qui el crea deixa les bèsties a dins, no desapareixeran però la màgia de crear mons ens dóna llum.



-Saps que? Quan sigui gran vull ser com tu, creador de mons.



-Ja ho pots fer, ho tens tot. Tens llapis, full, goma, cap i un bon cor. Amb això hi ha de sobres.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]