Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



pempem
Eivissa
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Tot són ximpleries
Casset 5. Cara B. Sessió individual.


Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.



                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...



                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.



                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



                T: I saps quant peses aquesta setmana?

Marta sabia perfectament el que això implicaria. Es sentia frustrada, estava cansada de repetir-li a tothom que ella menjava fins atipar. Ningú la creia, ni tan sols el seus pares, per això era que la portaven a un terapeuta. El seu cas era molt estrany, a la seva primera visita el doctor Robert li va dir que tenia un cas d’ anorèxia lleu, i que es tindria que tractar si no volien que arribés a algun trastorn més greu. Na Marta s’ho prenia a ximpleria, ella menjava com qualsevol altra persona, i molt menys vomitava just després. 

Quan el doctor li va dir que pesava menys que una noia de deu anys, na Marta va assentir amb el cap mirant a terra i va sortir fora de la sala.



A la porta de la consulta, la mare de na Marta estava amb les maletes preparades per a ella. La seva mare ja sabia com acabaria la visita al seu terapeuta. Només sortir, varen posar les maletes al maleter. Seguidament, van pujar les dues al cotxe, on al volant estava el seu pare, i varen començar el seu trajecte cap al centre de cuidats psicològics. 

El centre no era com se l'imaginava, és a dir, estava molt apartat de la ciutat, però l'edifici era modern amb aquelles finestres que per fora eren miralls, però des de dins es podia veure l’exterior. No li semblava un lloc totalment terrorífic per passar els següents dos mesos, tot i que tampoc li agradava estar sense cap comunicació amb els seus amics. A l'entrar l'esperava la doctora Carbonell, una dona vestida de bata blava amb un porta-retalls baix el braç, la qual la conduiria a l'oficina del cap d'infermeria per fer el registre i ensenyar-li les instal·lacions. Quan la doctora va veure als pares de na Marta, el primer que va fer, ansiosament, va ser dir-l'ós que s'haurien d'acomiadar allà mateix, just a l'entrada. Es veu que aquell lloc era "anti-pares" o alguna cosa així. Però a la jove no li va molestar en absolut. Na Marta va fer-li un petó al pare i seguidament es va apropar a la seva dona, ella es va donar unes passes fins arribar a estar a l’altura de a la seva filla per abraçar-la i xiuxiuejar-li a l’orella: tot sortirà bé, serà tot molt ràpid, dins d’unes setmanes estaràs amb nosaltres curada. 

La doctora Carbonell i ella van quedar-se soles a l’entrada, una gran i lluminosa entrada. La doctora va començar a caminar amb pas accelerat i ella va seguir-la. L’oficina del cap d’infermeria es trobava al fons de l’edifici, abans d’arribar varen passar pel davant d’algunes habitacions amb pacients, tots molt prims, però no feien  mala cara, semblava un bon lloc. Van arribar a l’oficina on havia un home de mitjana edat assegut a un escriptori, dalt la taula tenia munts d'informes dels diferents pacients. Va treure un parell de fulls grapats dels calaixos que tenia darrera la taula i els va col·locar davant seu. 

— Bon dia Marta, pots prendre seient. — tenia la veu grau, amb un to que fins i tot semblava intimidant.



La doctora Carbonell va sortir sense dir paraula. 

— El terapeuta Robert va avisar-me de la teva visita. Espero que la teva estada aquí sigui agradable i de gran ajuda. El que volem arribar a aconseguir només és que augmentis de pes en poques setmanes. Dins uns minuts Carbonell tornarà per acompanyar-te a la teva habitació, però abans m’has de contestar una sèrie de preguntes per fer el registre.



— Val.



El director, Felip Brical, va omplir el formulari i va fer-li saber les normes del centre. Després de mitja hora, a la una de la tarda varen finalitzar la reunió. La Marta va sortir amb uns pantalons de xandall blaus i una samarreta gris, la seva roba, que probablement no tornaria a veure, va quedar-se a l’oficina. 

La doctora li esperava fora i abans de partir va advertir que els primers dies podien ser durs, sobretot amb l'alimentació, així que li aconsellava descansar. Després de passar l'entrada, van baixar unes escales on es varen obrir dues portes automàtiques davant seva, i es van encaminar cap al passadís. Estava decorat amb cartells motivadors de tot tipus, i un paper pintat de núvols blancs. Tres portes després a l'esquerra, Carbonell va treure una targeta electromagnètica que va obrir de seguida la porta de l'habitació. Quan Marta va passar el llindar de la porta, Carbonell va tancar amb un cop i va marxar, sense dir res més.



Ja era de nit quan un metge es va endinsar a l'habitació, i l'únic que es veia era la seva ombra contrastada amb la llum tènue de passadís. Com que la noia encara no havia conciliat la son, es va sobresaltar quan el va veure allà plantat. L'home va encendre la llum ràpidament, i la Marta li va semblar que li explotaven els ulls per la resplendor.



— Perdona’m si t'he despertat, m'han dit que hi havia una nouvinguda per portar-li el sopar, encara que crec que és una mica tard.—va dir el noi, que ara a plena llum, semblava d'uns trenta anys.



— No hi fa res, de tota manera no podia adormir-me.



El noi li va deixar la safata a la tauleta que hi havia davant del llit, on hi havia un llum petit i un got d’aigua. Just quan anava a tancar la porta per anar-se’n, la Marta li va dir:

—Creus que faria res si sortís un moment per prendre l’aire? 

— És clar que no, però primer, tens que acabar-te tot el sopar.— li va respondre amb un somriure fingit.



— Com? — el va mirar estranyada, no tenia cap gana.



— Es nota que ets nova per aquí. No sortiràs de l’habitació fins que no t’ho mengis tot. — va tancar la porta amb clau finalment, mentre deixava anar una rialleta.

 Comenta
 
Capítol 2 Alguna cosa està passant
Casset 4. Cara B. Sessió individual.

Psicòleg: Xavi V. Subjecte: Marta P.

P: Hem trobat una millora amb la teva actitud cap això, però desgraciadament, segueixes aprimant. Marta, ets conscient del que està passant? Per molt que tinguis una bona conducta amb els metges i el centre, tots sabem la veritat, i has d’aturar de fingir.

S: No ho entenc, he estat fent tot el que em diuen els metges, tot i que jo no vull estar aquí. No m’estau prenent seriosament, quan sou vosaltres els que veuen com deixc les safates buides. 

P: Ja fa tres setmanes que ets aquí i has vist les estadístiques, això no pot continuar així. Saps que pots confiar en mi… en el que vulguis. No parlaré amb ningú si això és el que vols, però només em preocupo per tu, Marta. 



P: D’acord, parlaré amb la doctora Carbonell perquè aquesta tarda et faci les proves. Si no colabores amb nosaltres, no et serà del tot agradable, torna a la teva habitació i prepara’t, perquè seran uns dies contundents. 

El doctor Ballvé es va presentar cap a les 7 de la tarda. La va endur a una habitació quasi buida, només amb dos cadires, un got d’aigua i altra safata blava, de les que li portaven amb el menjar cada dia. Ell es va seure a la cadira més llunyana al got, i li va assenyalar l’altra amb la mà. Quan es va asseure, el doctor es va treure de la butxaca de la bata un paquet de galetes petit, i se’l va posar a la safata. 

— Per què tinc que menjar ara? Ja he berenat abans.— Na Marta li va mirar estranyada.

No va rebre cap resposta per part del doctor Ballvé, tot i així se’n va menjar dues de les tres galetes del paquet. De sobte, ell es va aixecar i va obrir la porta, fent així que na Marta s'hagués de aixecar ràpid i seguir-li. 

Després de caminar per tres passadissos diferents, el paper dels núvols blancs es va convertir en un paper blau obscur, que resultava del tot intimidant. En obrir una porta amb clau, van entrar a altra sala que semblava del tot quirúrgica. Va apropar-se lentament a la llitera d’hospital y va seure sense dir paraula. Es trobava a una de les habitacions més llunyanes dels dormitoris a la qual mai havia estat. No era la primera prova que li feien, però sempre sentia aquella por a que alguna cosa sortís malament. El doctor Ballvé va estar uns minuts a entrar, i quan ho va fer duia amb ell una màquina que feia la situació més espantosa. Na Marta va encogir-se de por. Això no entrava en els plans dins de la seva recuperació. 

— Marta, sé que sembla dolorós, però no et preocupis, serà un obrir i tancar d’ulls. Confia en mí. — va dir el doctor intentant tranquilizar-la. 

— No vàreu parlar-me’n d’això. Es suposava que seria una revisió normal. No deixaré que em toquis. 

— Comporta’t com cal. 

De cop i volta, na Marta es va sumir en una negror terrorífica, però no abans que el metge pogués amagar el tub que li anava a ficar dins. 

— Li heu fet les proves necessàries? — va dir un home robust, d'uns cinquanta anys.

— Tot el possible inspector, això no és un cas com qualsevol altre, les proves concorden amb el que diu la noia. Jo mateixa l'he vist menjar amb els meus propis ulls. Aquí passa alguna cosa estranya, per què creu que li he cridat si no?

— Potser us estigui enganyant, no ha pensat en aquesta possibilitat? És jove, però això no treu que no pugui ser astuta. Parlaré jo mateix amb ella i resoldré l'assumpte. Com sempre, és un plaer treballar per a vostè, doctora. — com a comiat, l'inspector li va agafar la mà i li va donar un petó sobre aquesta.

El so del pom de ferro de la porta va despertar a la Marta. Al veure algú desconegut de seguida va voler incorporar-se, però una sensació de mareig li va recórrer tot el cos. L'individu portava una altra safata blava, però aquesta en canvi tenia tot un menja a sobre.

— Per fi despertes, Marta. Sóc l'inspector Frau, el nou encarregat del teu cas. Segur que tens molta gana, si us plau, menja alguna cosa.

Per molt estrany que li semblés, la Marta no es va negar, estava morta de fam.

— Però què ha passat? Què ha fet el metge d'abans? — la veu de Marta quasi tremolava de preocupació.

—Res important, algunes proves necessàries. El cas, és que no hem trobat res estrany, i això està preocupant els metges d'aquest lloc. Després que et mengis el plat sencer, necessitaré fer-te una prova més jo mateix, però aquesta vegada estaràs desperta, així que no serà gens desagradable.

Marta, cansada ja de discutir, no va insistir a dir que ella definitivament sí que menjava. Va acabar el plat, i va esperar que l'inspector preparés les màquines per la prova.

Era una simple ecografia, on l'inspector podria veure el seu estómac, i els aliments que hi havia en ell. Tal i com havia vist l’inspector Frau, el plat s’havia quedat net després de que na Marta se’l mengés. Ara ella estava estirada en una llitera mòbil amb maquinàries enormes a sobre que emetien llums i sons estranys. L’inspector movia una de les màquines sobre la seva panxa, per poder descobrir l’enigma de na Marta. Comprobava si realment el que havia menjat estava allí. Després, se’n va anar a la sala del costat, on hi havia un vidre per veure l’interior de l’habitació on estava na Marta. Des d’on l’inspector podia veure a través d’una pantalla el que hi havia a l’estómac de la noia. Al principi les imatges estaven borroses i gairebé incomprensibles, però poc a poc, anaven agafant forma. Es veien els músculs interns movent-se lentament, com si fossin batecs. Però ni rastre del menjar. Com podia ser? Ell mateix l'havia vist menjar-se el plat sencer. No tenia cap sentit. Van ser diversos minuts els que va estar l'inspector Frau intentant entendre allò. El menjar havia desaparegut. S'havia volatilitzat així sense més. Va estar pensant i mirant les imatges fins que en un punt, li va donar a el botó de "pausa". Es va baixar les ulleres que portava posades i es va acostar a la pantalla. Just en un costat de la imatge, un punt blanc amb sis potes als costats es diferenciava enmig de l'estómac.
 Comenta
 
Capítol 3 No hi ha solució
—On estic? Què ha passat a la prova? —va dir la Marta, quan es va aixecar.

—Marta, hauràs de quedar-te aquí uns dies, fins que trobem l’origen del que t’està passant. No vull preocupar-te, però a les imatges que vaig veure, hi ha alguna cosa estranya...— l’inspector tenia la veu tranquil·la, però el que anava a dir no era bo.

—Com que estranya? A què et refereixes?— Marta es va incorporar del llit.

—Simplement no et preocupis, tenim les ferramentes adients per tractar amb qualsevol cas, i el teu no serà una excepció. Mentrestant intenta menjar amb abundància i descansar. Ens tornarem a veure quan tinguem més informació.

L’inspector va tornar a l’altre costat de la habitació per reunir-se amb la doctora Carbonell i van tenir una curta conversació mentre miraven a na Marta a través de la finestra.

— Crec que és el moment adient per trucar al cirurgià i demanar-li que sostregui un dels cucs que na Marta te a dintre, per poder estudiar-lo i entendre la seva intenció. — va recomanar l’inspector.

— I mentre, què feim amb ella?— va dir la doctora, amb un to de preocupació a la veu.

 — El millor serà habilitar aquesta sala perquè pugui quedar-se aquí, temporalment. — l'inspector va sortir de la sala, i la doctora va anar darrere d'ell.

El següent va ser la cirurgia, que va passar sense cap complicació notable, va ser un obrir i tancar d'ulls per a Marta. En canvi, en el temps en què va romandre dormida, l'inspector va enviar una prova del cuc al laboratori amb urgència.

Els cucs eren fastigosos, una espècie de ser viu negre amb tacte aferrisos i molt llargs. S’alimenten de les substàncies que na Marta ingereix, per això semblava que no menjava quan realment si ho feia. Després d’unes hores d’investigació els científics varen descobrir que era una nova espècie no reconeguda que entrava al teu cos i s’apoderava dels teus nutrients fins la mort. Tot comença amb un únic cuc que es va multiplicant, i quan més els aliments més ràpid creixen i es reprodueixen. 

Quan l’investigació va acabar els encarregats varen enviar els resultats i tota la nova informació a l’inspector del cas de na Marta. La doctora Carbonell i l’inspector varen reunir-se tots sols per asimilar el que estava passant i decidir que fer amb na Marta. Seria aquesta plaga un perill per la salud de la resta de persones? Es contagiós? Podria na Marta sortir d’aquesta? Com no tenien respostes a ninguna del seus dubtes varen decidir aïllar-la i tenir-la en observació. 

Unes hores després de la cirurgia, Marta es va despertar amb tot el cos encarcarat, com si alguna cosa li hagués succionat des de dins. Tenia nàusees i als el obrir els ulls, per un moment, va sentir com si s'anés a caure a terra. Quan va aconseguir finalment mantenir-se amb els ulls oberts, no va saber reconèixer on era. No era ja la sala de cirurgia, però tampoc era a la seva habitació. Era una sala relativament petita, gris, amb una porta en la qual hi havia una finestreta a la part central, com en les cabines dels vaixells. Es va intentar aixecar, però alguna cosa s’ho va impedir. Unes cintes la agafaven del tors empenyent-la a quedar-se estirada al llit. Es va sacsejar, intentant treure els braços per poder desfer-se de les cintes, però va ser impossible. Va mirar al seu voltant. No hi havia res al seu abast, la sala estava completament buida i a l'adonar-se'n, el pànic va envair el seu cos. Per què era allí? Qui l’havia portat a aquell lloc? Què havia passat després de la cirugia? Tenia moltes preguntes i cap resposta. De cop i volta, va entrar algú per la porta que podia contestar a cadascuna d'elles. 

— Marta, veig que ja t’has despertat. Et trobes bé? — va dir l’inspector recolzat a la porta.

— Que estic fent aquí Frau? Com ha anat l’operació? — va preguntar istericament la Marta. 

— Espera, deixa que et desfer-mi. — L’inspector va apropar-se i amb cura de no fer malbé a la Marta va desfermar-la. —  Les proves han anat com l’esperat, hem pogut extreure’t una mostra del que tenies a dintre i l’hem investigat. En els següents dies la doctora s’aproparà per explicar-te els resultats i per fer-te algunes observacions.  Aquesta nit procura no moure’t molt, tot això acabarà ràpid, estigues tranquila. — va intentar tranquilitzar-la.

— Hauré d’estar molt de temps aquí? — va preguntar.

— El que faci falta, no crec que s’allargui molt més de uns dies. 

— D’acord. — va xiuxiuejar mirant a terra. Tenia la cara molt blanca quan ho va fer. 

— Dorm bé i demà serà un nou dia. Bona nit. — l’inspector sortia de la sala però abans va esperar a que la Marta contestes.  

— Bona nit. — va dir forçadament. 

La segona visita que va rebre va ser la de la doctora Carbonell, uns dies després. Al entrar, va procurar estar el més allunyada possible de la noia. Marta tenia la cara pàl·lida, i unes ulleres que pràcticament li cobrien la meitat de les galtes. Estava desperta, asseguda al llit recolzada a la paret, mirant a un punt fix. No es va adonar que hi havia algú més a l'habitació fins que la doctora va parlar.

— Bona tarda Marta, com et trobes? — la veu de la inspectora tenia un to dolç i tranquil·litzador, encara que per dins estava terroritzada.

— Quant de temps em tindreu aquí tancada? Fins que em podreixi? - va dir la Marta sense treure els ulls de la paret.

—Has de tranquil·litzar-te, això no va per llarg, d'aquí a poc et trobaràs millor, però no ho faràs si no et quedes aquí uns dies.—Carbonell sabia que això no passaria, que no anava a millorar ni d'aquí a uns dies, ni mai.

—El problema és que no em trobo millor, cada dia que passa, això empeora.—ella ja havia perdut tota esperança.

—Ja ho faràs, això és un procés de...

Una arcada va interrompre la doctora, quan es va adonar que la Marta havia expulsat un dels insectes que portava al seu interior. Es va quedar paralitzada uns segons, veient com allò es movia a través de l'habitació. Quan va poder reaccionar, la inspectora va sortir corrent per buscar ajuda.

La doctora va avisar el més aviat possible a l'inspector Frau perquè l'acompanyés a veure el que acabava de succeir. Quan es dirigien cap a la sala, es podien escoltar uns crits procedents de la sala de confinament en que estava la Marta. Van obrir la porta amb cautela i a l'entrar, es van trobar la noia estirada a terra, cridant i sacsejant-se el màxim possible. Es van acostar de pressa cap a la Marta, i la van aguantar contra el terra, per evitar que es mogués. Ella va convulsionar, i es va tirar cap a un costat per vomitar un altre dels cucs que tenia en el seu estómac. Aquest cop, el cuc es va convertir en dos, i així successivament, reproduint i pujant per les parets, cobrint tot el que podien. Marta es va desmaiar quan no va poder més, i la doctora va aprofitar per marxar de l'habitació. L'inspector la va seguir poc després, quan va veure que, tot i inconscient, seguien sortint més i més insectes de la boca de la Marta. A través de la finestra, va poder veure com es cobria tot d'una massa viscosa procedent dels cucs.

—Ho sento molt, Marta.—després de xiuxiuejar això, l'inspector es va anar el més ràpid possible de la planta.





Casset 7. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjectes: Josep i Diana P.

T: Heu trobat una millora? 

S: Realment no crec que puguem arribar a superar tot això que ens està passat. No ens entra al cap que la nostra filla pogués morir… d’anorexia. Amb menys raó havent estat a un centre especialitzat. 

T: Vosaltres penseu que la vostra filla estava pitjor del que ens imaginàvem 

i no tenia gaire solució. Va ser un cas molt dur, que finalment es va complicar. 



L’inspector va tancar el ràdiocasset i va quedar-se submergit en un rotund silenci, rodejat de infinitat de pensaments sobre el cas Marta P. Va ser un dels casos més surrealistes mai fets. Va mantenir la mirada fixa en a una carpeta marró on es trobava l’expedient de la mort de la Marta. El va agafar i va obrir-lo per la primera pàgina i va llegir: 

Causa de la mort: Desconeguda. Sala de desintoxicació, incinerada. 



Va tancar l’expedient d’un sol cop.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]