Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



CarlaMaria
Eivissa
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Tancat en memories fosques
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Buuuuumm, de cop va sonar una bombada, entre el misteri i la desesperació una llum cegadora va fer acte de presencia al cim de la muntanya. La obscuretat es va interrompre per aquell flash similar al d’una camara. Em començo a ofegar, el cap em dona voltes al recordar la sensació del meu estomac encoixent-se mentre queia l’avió. La meva ment pot tornar al passat diumenge 13 de gener, en el que tothom estava convençut de que anava a ser el millor viatje de les seves vides. Que equivocats estàvem.



Esperava a que l’hostessa em portes l’entrepà que m’havia demanat. Passaven els minuts i la dolça jove de cabells foscos encara no tornava amb el meu menjar. Podia entendre que hi havia més gent desitjant que arribés la seva comanda, però passava el temps i no apareixia. 

Potser que s’haiguin acabat? Em vaig incorporar per donar-li al botó per cridar a l’hostessa i seguidament la llum dels cinturons es va encendre. Era tot molt extrany, encara quedaven dues hores per arribar al nostre destí.

De sobte el pilot va interrompre:

- Senyors passatgers, estem passant per altes turbulències, per favor, mantenguin la calma i no us descordeu el cinturó de seguretat sota cap circumstància.



Tenia por, pareixia que l’avió s’havia convertit en un carril dels que circulen per les montanyes ruses. 

  • Help, help - vaig sentir - Que deien? Entre els crits i la desesperació el pilot va tornar a fer una interrupció: 






- Mayday mayday. Tripulació, per favor, no es desesperin. L’avió ha tingut un problema i anem a caure en aigua, agafin les armilles de baix el lloc on segueu i no entrin en pànic. Recordeu que principalment tendreu que inflar les seves.



Vaig procedir a fer el que demanava però en agafar la meva armilla em vaig adonar de que tenia un forat, no tenia utilitat. La meva mare, desesperada, sense voler deixar que mori, amb els ulls humits va passar el meu cap pel forat de la seva armilla i la va fermar.

-Jaume, que sàpigues que t’estim moltíssim.   



Una sensació m’opresava el cor. Vaig començar a plorar. 



Es curiós que un dia qualsevol et pots aixecar i mai t’en pots imaginar de que serà l’últim de la teva vida. Em penedeixo tant de comportar-me tan malament amb ella. Vull tornar enrere en el temps i dir-li un milió de vegades més quant l’estim. 



-Jo també- 



Rrrrrrrrrr. Tots els meus sentits varen reaccionar. Mai havia sentit una por com aqueixa. Els passatgers donaven crits i s’espitjaven entre ells per sobreviure. Tots junts vàrem desplegar les sortides grogues i ens vàrem llançar a l’aigua. 

Estava freda, molt freda. Un nen més petit que jo nedava perdut, pareixia que s’ofegava. Em vaig apropar a ell i li vaig dir que s’agafesi a mi per començar a nedar cap a terra. Poc a poc la gent s’anava ofegant, per cansanci o hipotèrmia. Vaig començar a debilitarme, les parts del meu cos s’anaven adormint i jo i aquell nen seguíem nedant fins que de forma prodigiosa, vàrem arribar a terra ferma.



Vaig tornar a la realitat. Un mal record m’estava tancat dins el meu subconcient fins que de cop en Pere va cridar:

-un vaixell! un Vaixell!

-que dius?-va contestar la Neus- 

-hi ha un vaixell allí

En Pere tenia raó, un vaixell, era un miracle.
 

 Comenta
 
Capítol 2 No tot es el que sembla
Un miracle.

El vaixell no es trobava mica lluny, es més, pareixia que s’apropava a l’illa on hi erem. Vàrem començar a donar crits i a moure els braços cap a tots els costats. 



-s’està apropant! -va dir el Pere-



-No m’ho puc creure - va comentar la Neus-



Era veritat, un vaixell blanc i blau s’apropava on estàvem. Com podia ser? Un vaixell? Que feia visitant una illa remota enmig del mar? 

Al cap de quinze minuts el vaixell ja hi era.

Va sortir un home d’uns 40 anys aproximadament. Tenia una barba retallada, els cabells curts i rossos, uns ulls blaus com el cel i un tall a llavi inferior.



-Que feu aquí tan sols? -va dir ell-



-Vàrem tenir un accident fa poc i el nostre avió va caure -va contestar la Neus-



-Oh, quina desgràcia. Si voleu podeu venir amb mi. Pujeu! Pujeu al vaixell! Estareu molt millor amb nosaltres que aquí tot sols temptant a la sort de seguir amb vida. 



Sense donar-li voltes tant la Neus com jo vàrem accedir a la proposta que ens acabava de fer aquell home, però, en Pere, es mostrava insegur, no parlava. 

El home va treure una plataforma metàl·lica del vaixell, va somriure i va dir:



-Qualsevol cosa que tingueu més us val agafar-la ja que no tornarem a passar per aquí.



La Neus va pujar la primera agafant al Pere de la mà seguida per mi. El vaixell era gegant, tenia cents de màquines i altres artefactes que mai a la meva curta vida hi havia vist, es podia percebre un lleuger olor a cervesa. Un olor que reconeixia bé després de totes les nits en que el pare havia tornat emborratxat a casa.

Vàrem alçar l’àncora i poc a poc ens anàvem allunyant de l’illa més i més.



-Benvinguts al meu humil vaixell, ara agafeu uns draps i poseu-vos a rentar -va dir l’home amb el tall al llavi rient- per cert, no m’he presentat: em dic William i a partir d’ara vostès tres sereu els meus nous esclaus. Així que, digeu-li al vostre senyor com us dieu?



Em vaig quedar gelat, havíem caigut a la trampa d’aquestos “pirates”.

Va agafar a la Neus per la barbeta i la va mirar amb ulls maliciosos. 



-Tu... tens una increïble bellesa. T’ho havien dit abans?



La Neus va desviar la mirada. Tenia por, es notava. Li tremolaven les mans.

El Pere va cridar. Els ulls se li començaren a posar humits i en qüestió de segons estava plorant. El William va tapar la boca del Pere amb la seva enorme mà i va xiuxiuejar una cosa a la seva oïda. No la vaig poder escoltar, però s’intuia que no podia ser una cosa bona.



Als deu dies ja pareixia que sempre havíem estat en aquell vaixell. Tots estàvem malvivint en aquell terrorífic lloc. Al Pere el varen tancar a una capsa que només en William sabia on era, l’havia intentat trobar en més d’una ocassió.  Sempre em enxampaven i a més em posaven un càstig per deixar de fer la meva feina. La Neus es trobava a l’habitació de William per jugar als seus “jocs”, sempre estava tancada, només sortia per menjar i per sopar i sempre amb una corda lligada al seu tornell perquè no s’escapés. La veia quan tenia que servir el sopar i el dinar, però mai tenia permès parlar amb cap persona de la taula.

Per últim, estava jo: tenia que rentar el vaixell dia a dia, fer el menjar i qualsevol altre tasca que m’ordenesin fer.



Era diumenge per la nit, ja havien passat 3 mesos, estava a la cuina preparant una quiche lorraine, estava fart, necessitava escapar i d’aquesta forma s’em va ocórrer una meravellosa idea: escriuria un missatge en un troç de paper i ho ficaria dins la quiche. Li donaria aquell troç a la Neus i al dia següent mentre tots dormien escapariem. 

Així vaig fer, vaig agafar un paper i vaig escriure: ens escaparem demà a la nit, estigues preparada.

Després del dinar, mentre recollia els plats bruts per rentar-los, la Neus em va aclocar l’ull. Havia rebut el meu missatge, ara només feia falta trobar a el Pere. Començava el nostre pla. Començava l’operació “ escapar del vaixell”  i ningú la podria parar
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1126 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]