Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Glorfindel
Eivissa
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Llamps i trons.
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.



Vàrem situar-nos damunt un camp. Els marges de pedra el dividien en rectangles i triangles immensos, omplerts de un blat daurat. Com un colós que passa, al nostre avanç una ombra es projectava, tenyint el sol de una foscor blavosa, que procurava mals auguris a aquells a qui envoltava. Amb una mil·lèsima de segon, les nostres goles van obrir-se, i de cop i volta una tempestat va assolar aquell erm recondit. Descarregues de llum creuaven l’aire con bales incandescents, ramificant-se retorçadament sobre si mateixes fins aterrar al fang, o a branques mortes, les quals partia com una destralada de força incommensurable i les prenia en foc. El qual era ràpidament extingit per l’aigua caient, com una cortina infinita de negritud.



Entre tot aquell fang entollat, s’afanava un petit vehicle a traves de la boira, feia esses a causa de la falta de visió, els fars creaven un feix de llum groguenca, que il·luminava a penes els primers metres davant del cotxe. Un dels pneumàtics va enganxar-se a un bassal que era mes profund que els altres, i relliscant sobre si mateix, el cotxe va girar. Impactant el frontal del vehicle contra un arbre mort que es situava a la vora del camí.



El cotxe va parar-se en sec, i per la zona del capó se havia format un nyaco molt gros, quedant la pàl·lida pintura caqui del tot eliminada en el lloc, deixant el metall argent exposat. Als pocs segons, la porta del conductor es va obrir amb feines, ja que la inclinació del cotxe dificultava l’obriment d’ella. Del forat va sortir un home amb una gavardina blava fosca i un capell marro. Damunt la cara, però desgastada jaqueta, duia un impermeable groguenc a les espatlles. Aquella figura es va afanar entre el fang, recolzant-se amb l’autocar per no caure a causa dels forts vents. Donà la volta al vehicle i obrí el maleter, deixant entreveure l’interior. Sobre ell s’ajupí, com si anés a aixecar algo molt pesat. Amb prou forces, del maleter enlairà un paquet allargat, enrotllat en una lona blanca, i al capdavall, uns sabatons. Agafà el paquet a braços, i recolzant-lo puntualment a terra amb la mà esquerra tancà bruscament la porta del maleter.



L’home, encara portant la càrrega, comença a endinsar-se al marge del bosc que llindava la carretera, internant-se en el bosc. Ell caminava donant voltes, alternant camins, però sempre sud. Sense fer remor, i cada tants metres, dirigia la vista cap a les seves espatlles assegurant-se de quer ningú el seguia. Aviat arribà a un clar, perimetrat per uns vells arbres ombrívols, dels que emanaven unes fulles negres mal apagesades  sobre les soques nues. Entrà al cercle amb pas lent i pautat, com el matraqueig imparable de uns tambors fúnebres que ressonen en la fosca i buida eternitat. Deposità el cos al centre del clar amb molta cura, i procedí a encerclar-lo amb unes petites pedres que havien sigut predisposades en un munt al costat. En haver dut a terme aquesta acció va procedir a tancar els ulls, i aixecar els braços amb les palmes encarant al cel. I mentre estava allà parat, enmig de la pluja, que ja havia enfosquit i enlluentat la seva figura, començà a entonar un càntic. Començà fluix i distant, com un xiuxiueig distant, però aviat es torna com un balbuceig intel·ligible, profund i gutural. Poc a poc agafà claror, i es començaren a distingir paraules, incomprensibles i remotes, pareixien tretes de un passat immemorial. En aquell moment unes siluetes començaren a fer-se visibles en el perímetre del cercle, acostant-se  des-de els arbres. Portaven unes túniques blanques llargues, que arribaven fins als turmells, deixant veure uns peus nus baix. Tenien la mirada fixa a terra, portant una caputxa vermella que els hi tapaven els ulls. En pocs instants ja havien arribat al centre, i formaren al voltant del cos. S’uniren al càntic. El home tragué una daga de el seu cinturó, el càntic canvia, els que l’envoltaven començaren a fer una percussió vocal implacable. El home tragué també un pot de vidre que contenia un ungüent carmesí. Es situà sobre el cadàver. Li tragué la tella blanca mullada, descobrint a una noia nua. La pell cadavèrica ja tornava matisos blavosos, era rossa, molt maca, amb una fisiognomia casi perfecte, estava en la flor de la vida, estava. Els càntics s’intensificaren, i mentre alçava el punyal dal del seu pit, un llamp il·luminà  el cel.               
 Comenta
 
Capítol 2 Marxa fúnebre
Tornarem uns mesos després, carregats d’aigua pesada, aquesta vegada ens quedaríem unes setmanes. Els vents del nord ens havien dut allà, i allà ens quedaríem fins que ens arrosseguessin a sud. Com un rellotge puntual, desplegarem les nostres ales de ombres sobre aquell paratge, ara baldiu. Unes gotes gordes es desprengueren dels nostres ventres, precipitant-se sobre terra, i sobre els vianants. Tots buscaren empar de  la tempestat, refugiant-se baix els tendals o aferrant-se a el edificis prominents.



I mentre la via s’aclaria, desnuaren i aïllaren a un punt negre sobre el sol. Allí estava de peu una dona vora un pal de la llum. Els llargs cabells remulls, antany rossos, ara despuntaven canosos cobrint parcialment el seu rostre. Les mans tremoloses hiperactivament s’afanaven palpant un paper remull, intentant vanament grapar-lo a la fusta mullada. La dona plorava inconsolablement, li costava respirar, ennuegant-se sovint amb les seves respiracions apressades. La grapa s’enganxà dins les capes i capes de paper mullat que cobrien d’avall a amunt el pal. Dotzenes de papers iguals, tots amb joves rosses mes o menys de la mateixa edat. Totes amb una gran paraula escrita baix en negre o vermell; “DESAPAREGUDA”. S’enretirà del pal, encara tocant-lo, com resistint-se a deixar-lo. Y intensificant el seu plor es girà i sen anar tossin lentament.



Uns carrers més avall estava un vell edifici d’una sola planta. Quatre cotxes policials estaven aparcats fora. Desenes de cartells s’imposaven sobre els taulons verdosos en la fatxada, deixant clars on hi havien unes brutes finestres que contenien unes persianes velles. Un home amb uniforme caqui es recolzava contra la barana del porxo, el capell arena li tapava els ulls i una lluenta placa s’assentava al seu pit. Baix el capell mostrava un  blanc bigot poblat. Estava allà plantat, amb la vista clavada en el sol d’asfalt de l’aparcament. Abstret en els seus pensaments.



Arribà un cotxe policial i aparcà  ràpidament. De dintre sortiren dos policies, ostentaven una gran pena en la cara. S’aturaren davant el porxo baix la pluja. El home es posà dret, i com exasperat digué: –Qui ha sigut aquesta vegada?..- Els policies callaren un segons, un mirà a l’altre, i digué pautada i vehementment: – La-la seva filla senyor. -  Immediatament el semblant del home es petrificà, es transformà en un to somort. De sobte casi es desplomà, i a dures penes arribà a recolzar-se a la barana. Al moment, els dos joves l’agafaren i el recolzaren. El seu polze estava disparat, i la seva respiració a una velocitat insostenible, asfixiant-se en si mateixa. I tossint seca i profundament, mentre les llàgrimes banyaven la seva cara, que s’havia tornat d’un vermell casi incandescent.



En haver-se calmat una mica l’assegueren a una cadira que hi havia prop. Als minuts, entre plors, el home tractà de formular unes frases, sense fruits. Dels seus llavis sortiren intel·ligibles balbucegis, que tartamudejaven, interromputs constantment per asfixies i tos. El dringar incessant de la pluja sobre la carrosseria dels cotxes era l’única remor que es sentia apart dels plors incontrolables del pare.



Quan va tornar en si, li explicaren, que havien trobat a la seva filla morta en el marge d’un rierol, flotant entre les branques enganxades a la vorera a causa de la corrent. La havien trobat nua, la seva pell havia arribat a un blanc blavós, coberta de les fulles que havia dut l’aigua. Tenia un tall profund al pit i li mancava el cor, com a les altres.



Li van dir que havia de anar a la morgue a identificar-la. Era el procediment habitual.



De sobte, els tres comunicadors sonaren, el mes jove dels  agents respongué. – Aquí Adam 15. Quin es el problema?, canvi. txxxx- Del petit intèrfon una veu contestà. –Aquí Adam 7, Han intentat emportar-se a una altra. Ho hem evitat. En tenim a un, però no parla. Repeteixo, en tenim a un. txxxx.-

 El semblant del sergent s’endurí, no havia temps de plorar. La seva filla ja no hi era. Però aquell malparit encara si. I un sentiment s’introduí al seu interior. Mes fort que la tristesa i el odi. La venjança. I no tenia intenció de parar fins que cada un dels fills de puta que li havien tret a l’Ana dels seus braços tinguessin mes plom que no pas sang en el cos.       
 Comenta
 
Capítol 3 L’arcàngel caçador
Pujà al cotxe, i abans de que els altres dos poguessin pujar arrancà a tota pastilla deixant estacats baix la pluja als agents.

 S’afanava entre la pluja i una gruixuda boira. Arribà a la comissaria central, aparcà entravessat enmig del aparcament i entra dins.

-On esta?- Digué contenint-se mentre caminava imparable. Agents li demanaven calma, mentre s’interposaven davant ell tractant d’aturar-lo, estèrilment. –He dit que on cony està.- Ningú anava a parar-lo, no. 

Al final la seva voluntat persistí, i van accedir a dur-lo amb el detingut.

Seguiren un estret passadís amb múltiples portes a cada banda, però gairebé al final, li obriren una porteta a la dreta. La petita sala estava recoberta de tessel·les blanques, que brillaven amb la llum reflectida de un fluorescent groguenc que parpadejava sobre una taula metàl·lica. Davant d’ella estava encapsat un home quasi nu. Tenia un aspecte desgarbat. La seva fisonomia marcada dibuixava un gran somriure macabre, mentre es reia d’algunt pensament intern.

El sergent es tragué la jaqueta i se la donà a un policia que l’acompanyava.

Va recolzar-se a la taula, inclinant-se damunt d’ell. Fer una profunda respiració per calmar el seu pols, i digué el més calmadament que pogué. - On son els altres?- No va haver-hi resposta. -Escolta, si ens dius on estan els altres, faré un tracte amb el jutge i te serà reduïda considerablement la condemna.- No anava a complir-ho. La sang de les seves venes bombejava accelerant per moments, omplert d’odi. Si fos per ell, mataria a aquell home en aquell mateix moment. Però necessitava informació. Encara així, no va haver-hi resposta, reia. Com si sapigués algo que ells no sabien. La paciència del sergent disminuia, a la par que la seva ràbia creixia. Explotaria en cualsevol moment. -Podem fer aixo per les bones, o per les dolentes. Per ultima vegada, on estan els teus?-Era la seva ultima advertència, la ultima oportunitat que li donava per redimir-se i aprofitar-se de la mínima pietat que el sergent li oferia. Sense resposta, només riure.

En aquell moment el sergent en va tenir aprou. Ja no hauria pietat. Tenia la ira al coll i la sang als punys. -Surt i tanca la portà- Digué al policia que l’acompanyava.

-No senyor, no faré tal cosa senyor- contestar. Tinguent por del que podia fer el sergent amb el presoner si no hi havia ningú observant.

-He dit que surtis!- Exclamà, molt enfadat. El jove recluta mai l’havia vist així. Atemorit,  s’ho replantejà i surtí per la porta, deixant al sergent totsol amb ell.

El sergent es va arremangar la camia blanca mullada de suor. Tenia el semblant inquiet. Exhalà tremolos. Va procedir a treurer-se el cinturó. L’enrollà lentament a la mà dreta lo més ferme que sapigué. De forma que quedés la sivella a la part del davant del puny, baix els artells. Tornà a exhalar i s’apopà amb dos grans passes. Donant la volta a la taula, aixecà el braç i descarregà tota la força que va ser capaç de reunir amb un cop de puny sobre la cara d’aquell home. Si es que mereixia ser anomenat home. I de aquella sola estocada el tumbà a terra, i amb ell, la cadira metàl·lica a la que estava lligat, fent un estrepitós so. El home escupí sang a terra, i seguí riguent. El sergent el gafà dels cabells i l’aixecà aprou com per donar-li unaltre cop. I li assestà tres escomeses seguides més. Tenia la cara banyada en sang que li brotava de quasi tots els orificis possibles. I riguent, li escupí un dent al sergent.

Del altre costat de la paret el jove e impressionable recluta es mantenia depeu d’espatlles a la portà tancada, encongit-se i tancant els ulls cada vegada que es sentia un cop que feia tremolar les fines parets de guix o un bramit de dolor. La percusio va durar ininterrompuda mitja hora més. I acabà amb un sonor dispar del interior. “No haurà conseguit la informació i frustrat haurà sucumbit i l’hauria matat” pensà horroritzat. La portà s’obrigué, i de allí sortí el sergent tacat d’esquitades de sang i remull de suor.

-M’ha dit on son, segueix-me.- digué impassible mentre se’n anava a gran velocitat.

El recluta donà una ullada ràpida a l’interior de la sala abans de seguir al sergent. Només per trobar un bassal de sang, i damunt, al home lligat a la cadira a terra amb un tir a la nuca.

Encara més ràpid va ser el sergent conduint. No li donà temps a abastar-lo abans de que partís. Ficà la sirena policial al damunt del sostre del cotxe i sense frenar en cap moment ni el més mínim, arriba a l’autopista. On a tota velocitat donà una volantada, atravessant i volant pels aires la tanca de madrea que perimetrava per l’esquerra a l’asfalt. Camp a través, sense mirar endarrera. Guiava el vehicle bruscament, però amb una destresa sobrehumana. Els punys ensangonats agafaven tensos el volant i els seus ulls vermells estaven petrificats. Fixats a la linea fosca que constituïen els distants arbres contra l’horitzó que començava a entarongir.

Aturà el vehicle en sec al llindar del bosc. La porta del conductor va obrir-se, del forat sortí aquell home, era el sergent, però ja no ho era del tot. S’havia transformat en una abominació, en un reflexe distorsionat i encongit de si mateix, no més que una copia burlesca, un esperpent de la seva anima i de tots els valors per els que havia lluitat. Algú civilitzat podria inclús denominar-lo monstre. Però no estaven a un entorn civilitzat, i ell ara tenia diferents  preocupacions que no pas el que es pensés d’ell.

 Donà la volta al vehicle i obrí el maleter, deixant entreveure l’interior. S’ajupí sobre ell, i de darrere d’algunes eines enlairà un paquet allargat, enrotllat en una lona blanca. Tregué la lona, i desvelà una escopeta de dos cànons. Recolzant-la puntualment a terra, amb la mà esquerra tancà bruscament la porta del maleter.

Amb l’arma a les espatlles, comença a endinsar-se en el bosc. Els arbres vells de nuoses soques s’enfilaven a cada banda, com si obriguessin un camí pel destí. A l’estona, comença a sentir unes veus, un cor. Apartant unes erboses divisà l’espectacle. L’aquelarre estava en cercle, apropant-se cada vegada més al centre del clar. Allà vislumbrà el subtil destell metàl·lic d’una daga contra els arbres ombrívols. El temps es va congelar. El sargent aixecà l’escopeta lentament, mirà a través de l’espiell. El cor li bategava en les orelles. Bum, Bum, Bum. Era un repiqueig incessant que tamborilava la seva ment. No eren persones, ni animals, no els veia així, a ningun d’ells. Era el que representaven, la falta d’ella. I ella ho era tot, tota la seva humanitat, la seva vida. I si ell no podia tenir-la, ells tampoc la tindrien. I pensava aconseguir-ho a base de plom.

Apretà el gatell, el temps es descongelà. Tornaren a tronar, una i unaltra vegada el seus cànons bessons mentre avançava fins el cercle omplert de caos. No sabien d’on venia, ni cap a on córrer. Entreposaven amb els caiguts i entre ells. Arribà al centre del cercle, on s’aturà. Rotant sobre si mateix obrí foc impassible. El clar estava cobert de cossos en tela blanca i sang, mentres els que quedaven s’afanaven per escapar i esvair els projectils.

Una vegada la caça acabà, el sergent, amb incontables casquets de llautó als peus, contempla a la jove, encara era viva. La seva imatge es substituí automàticament per l’Ana, una llàgrima baixà per la seva galta. No podia contemplar la idea de estar sense ella, no podia contemplar la idea de que un altre home tingues el que ell ja no tenia. I la odiava. La seva ràbia baixà cap a la seva mà, apretà les dents. Sabia que estava malament, no era just, però no li importava gens l’ètica ara. I sense desviar la mirada recolzà la boca fumejant del canó contra la sien Immaculada de l’Ana, i disparà. Havia acabat. I ara es veia horroritzat com el que en veritat s’havia convertit. Carregà l’arma, i acompanyà a l’Ana.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]