Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Double Trouble
Vilafranca Del Penedès
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 INICIS
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços…

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d'històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d'uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors…

El parc Steglitz vessava de vida amb l'arribada de l'estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l'absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l'ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d'esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci…

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d'orella i poca cosa més.

Aquell silenci…

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s'aturés.

Aquest so em va fer tornar a la realitat. Aprofitant el viatge de negocis a Praga, havia decidit visitar el cèlebre parc Steglitz de la famosa biografia de Franz Kafka. M'agradaria pensar que aquest mateix banc on sóc ara mateix, en un temps no molt llunyà, s'hi trobava ell també amb les mans plenes de tinta i els dits esgotats de tant escriure. I això em fa considerar el fet que el més probable és que en aquest indret, Franz Kafka va inspirar-se per escriure la seva obra mestra, La Metamorfosi. Curiós mot el de metamorfosi, acostumem a relacionar-lo amb aquella eruga que esdevé una bella papallona, però què passa quan és just tot el contrari?

Ara mateix, sóc la viva imatge d'en Gregor, el protagonista transformat en insecte confinat a la seva habitació, marginat i incomprès.

Es podria dir que no és l'únic tret que els dos compartim. La tràgica realitat és que sóc coneixedor del meu propi reflex, reconec els meus ulls blaus safir, els meus rinxols atzabeja, però no puc veure més enllà d'un estrany. O, senzillament he arribat a tal punt que no vull acceptar el meu veritable jo? Ara mateix sóc el fruit caduc del qual un dia va ser una dolça fruita envoltada de múltiples aromes inconfusibles i essències inimitables. Malgrat tot, jo no pretenia que fos així, mai ho vaig voler. És senzillament que la meva imatge amb el temps s'ha anat esvaint a poc a poc, com les aigualides pinzellades d'un quadre de Picasso i jo no he pogut fer-hi res al respecte. Sento com si hagués vist la meva vida avançar lentament durant tots aquests anys i jo no hagi estat capaç de poder-la controlar, com si ja no fos posseïdor d'ella. Així que si, certament potser sí que m'assemblo a en Gregor i duc totes les seves estranyes actituds. Ara bé, hi ha un notable tret que ens diferencia, el que finalment esdevenim. Ell canvia, evoluciona independentment del resultat, mentre que jo no he canviat ni m'he transformat, simplement tot allò que abans era, ara ja no sóc.

Sempre m'he considerat una bona persona. Reconec que sóc ambiciós en alguns aspectes i sovint aspiro a massa a la vida tot i la meva poca fortuna. Mai hauria pensat que això hagués suposat un inconvenient, és més, volia pensar que feia bé sent així. No obstant això, suposo que estava ben equivocat.

És curiós quan veus a les notícies casos de delinqüents i convictes destinats a romandre de per vida en aquell antre de brutícia i perdició com és la presó. Et passen pel cap milions de preguntes sobre que l'haurà portat a actuar així o en què estaria pensant a l'hora de cometre tal crim. Després, et dius a tu mateix que mai series capaç de fer quelcom semblant i que la gent que acaba allà és només perquè ells s'ho han buscat. Però no tot és com sembla i com segurament haureu escoltat molts cops, no es poden jurar promeses que més tard no podrem complir. Així que si, efectivament, uns mesos més tard em vaig veure embolicat en una situació semblant, digna de notícies i premsa inclosa. Però us diré una cosa, jo no sóc així i mai ho he estat. Jo no sóc cap delinqüent que surt a les notícies i del qual tothom hi parla. Jo no em mereixia el que va passar i tampoc mereixo la vida que porto. Jo no sóc una mala persona ni mai li he desitjat el mal a ningú. És per això, que cada vegada que em miro al mirall veig una imatge deformada, una versió meva que desconec, una persona que no definitivament no sóc jo. No em reconec i molt menys reconec tot el que va passar aquell 22 de novembre, perquè aquell dia em canviaria i em condicionaria fins al final dels meus dies d’una manera que mai hauria imaginat. 
 Comenta
 
Capítol 2 LA DOBLE CARA DE LES BONES INTENCIONS
No té cap sentit començar una novel·la des del desenllaç, d'igual manera resultaria totalment absurd comentar els fets del 22 de novembre sense precisar els motius que van empènyer aquell destí a succeir.



Bé doncs, tot comença un parell d'anys abans, quan tenia vint anys. A la meva terra, es convivia cada dia amb conflictes polítics i amb un grup terrorista afegit. La desavinença entre ideologies de govern contràries va promoure odi i col·lisions socials, fins que aquestes van esdevenir el naixement d'un grup extremista que feia ús de la força per a imposar-se. Partint d'aquest punt, persecucions de polítics, ruptures familiars i marginació social van convertir-se en el pa de cada dia. Acostumar-s'hi va fer-se costerut, però no tenia altra opció. Malgrat això, la situació va anar empitjorant, la meva família s'havia arruïnat econòmicament. Mai havíem estat una família amb un gran poder adquisitiu, però anavem fent. En aquell moment, en canvi, estàvem enfonsats en deutes a causa de la crisi que estàvem vivint. Vaig intentar remeiar-ho, però no vaig trobar-hi solució fins que un dia, vaig retrobar-me en Max, un vell company d'institut, el típic revolucionari molt compromès amb la seva causa. Vaig explicar-li la meva problemàtica i tràgica situació després de rememorar vells temps i de riure una mica. Ell em va xiuxiuejar a cau d'orella que tenia la solució per a mi i que si estava disposat a fer-li un favor, ell em compensaria.



Vaig estar reflexionant sobre què hauria de fer durant tota la setmana següent i vaig arribar a la conclusió que no necessitava la seva ajuda. Podríem ensortir-nos d'aquella crisi, ja que tothom en té de tant en tant, ajudaria als pares a trobar feina de nou i reduiria totes les despeses. Ho veia força clar, no seria tan senzill. Una tarda tanmateix, en arribar a casa, vaig escoltar la meva mare plorar i vaig sentir com si una daga m'atravesses l'estómac. Realment sí que teníem problemes i la situació als carrers encara empitjorava més. El nostre cas no era l'excepció, sinó que era la llei general que regnava la societat. Immediatament vaig tornar a plantejar-me l'oferta que m'havia plantejat en Max i vaig decidir apostar per ella.



Em vaig posar en contacte amb en Max mitjançant una carta que vaig amagar dins un llibre a la biblioteca, tal com ell m'havia indicat que fes en cas de voler parlar amb ell. L'endemà, vaig anar-hi per a veure si tenia resposta. En obrir el llibre a la pàgina 234, vaig trobar-hi una petita targeta amb una direcció. Em vaig dirigir cap allà el més ràpid que vaig poder. Eren les 18:30, era fosc i em trobava davant una casa vella i abandonada a simple vista. Vaig trucar la porta i un home gran em va obrir. L'home devia tenir uns seixanta anys, era alt i esvelt, amb cara de pocs amics i una barba blanca molt espessa. M'estava esperant, perquè sense gaires miraments em va fer entrar a casa seva o el que podria ser casa seva. Vaig intentar parlar amb ell, però no vaig obtenir resultat. Un cop dins, després de creuar un passadís fosc amb quadres estripats, em va donar un sobres i un paper amb unes noves instruccions. Vaig preguntar-li què havia de fer i tan sols em va contestar que llegís i actués amb cautela. Poc després, em va obrir la porta tot indicant que marxés i vaig tornar a casa després de caminar durant més d'una hora. La situació a casa era monòtona, els plors i la tristesa eren els nous membres de la família i no estaven disposats a abandonar-nos. Un cop sol, vaig llegir les instruccions, havia d'enviar els sobres a les direccions corresponents escrites a la cara superior de manera dissimulada.



Així ho vaig fer. Vaig entregar set cartes en total, que no sabia si per casualitat o no, les direccions de les quals corresponien a cases de polítics del bàndol contrari al grup violent que governava en aquell moment. M'era igual, només volia els meus diners i posar fi a aquella violenta situació. Tres dies més tard, la meva mare em va regalar un llibre, que sorprenentment era el mateix que el de la biblioteca però en una altra edició. Dins el llibre, a la pàgina 234, hi havia una direcció. Vaig agafar la bicicleta i hi vaig anar ràpidament. Un cop hi vaig arribar gràcies a l'ajuda d'un mapa, vaig trobar un sobre amb una quantitat considerable de diners dins.



Quan els meus pares van veure els diners, i després d'assegurar-se que no els havia aconseguit de forma il·lícita, van plorar d'alegria. La il·lusió i la calma tornava a sopar amb nosaltres de moment. Tanmateix, ens vam anar acomodant i acostumant a tenir aquestes quantitats de diners i vaig haver de demanar noves feines a en Max o a qui fos que me'n donés. Així vaig començar a enviar més cartes, fer fotografies, passar missatges... tot molt innocent i segur de moment. Fins que ho va deixar de ser. No esperava que l'avarícia em cegués el sentit comú i em fes encaminar-me a un destí tan obscur. Desgraciadament, no en som conscients quan ens equivoquem molts cop, o era Adam conscient de la poma del pecat? Hagués tornat enrere si pogués? Jo sí, per descomptat que sí. Sobretot pel fet que aquest camí d'errors i tripijocs, el qual estava forjat sobre bones intencions, em portaria a tenyir-me les mans de vermell.
 Comenta
 
Capítol 3 PRECIPICI
Adicció i pèrdua del seny, això causa el tenir diners. Vull pensar que ho vaig fer per fer feliços els meus, però no ho tinc clar. Potser va ser pura avarícia i m’avargonyeixo tant que no puc admetre-ho. Bé, doncs després d’enviar cartes, fer fotografies i passar missatges em van assignar una missión que en Max definia com a crucial. Sempre que me’n parlava se li il·luminaven els ulls, no sé si d’il·lusió, ràbia o bogeria. M’era igual, només m’interessava el resultat, el premi. A més, el meu amic tenia el do innat de la persuassió, ell seria capaç de vendre alarmes de foc per a piscines. Tot era més fàcil si no el qüestionava. Tornant a la missió, la van anomenar “escac i mat”. Em van explicar que consistia en entrar a una casa a robar uns papers. Entrar a una casa em tirava enrere una mica, ja que era un nivell més alt, suposava més risc que és equivalent a una caiguda més precipitada en cas de fracassar. Com un nen petit enganxat a un vodeojoc, vaig acceptar el repte del següent nivell, gairebé instintivament, sense avaluar el perill. No sabia on em posava…

Després de diversos dies d’entrenament i d’organització replets de misteri, per fi va arribar l’esperat i alhora temut dia. M’havia estudiat els plànols de la casa i sabia tot el que havia de fer jo, només jo. De la resta no en sabia res, era millor així, creieu-me. Doncs al matí, vaig acomiadar-me dels pares, ells creien que marxava d’acampada uns dies amb en Max. Sí, sí que els vaig presentar el meu amic o cómplice. Sempre els havia agradat molt aquell noi i els semblava molt bé que passéssim temps junts i també que guanyés diners gràcies a ajudar-lo al seu garatge familiar. No hi ha res com optar pel camí fàcil i obviar les evidències, no importava què feia, només que mantenia de peu casa nostra. 

Un cop fora de la meva llar, vaig emprendre el viatge cap al punt de no retorn, però primer havia de presentar-me al punt de trobada. Un cop allà, sota un pont, vaig saludar efusivament en Max. La seva seguretat em transmetia tota la tranquil·litat del món, ser al seu costat et feia posar el “pilot automàtic”, no estava sol però, hi havia dues furgonetes blanques, plenes de “trastos” i persones vestides de negre. Jo havia anava vestit força normal: texans, samarreta negra, vambes i una motxilla petita. La meva funció era només guardar uns papers a l’escriptori, tasca aparentment molt senzilla i amb una beneficiosa recompensa, dos milions d’euros si tot anava bé, és a dir, si el pla funcionava bé i tothom feia la seva feina correctament. Un caramel. 

L’atac es produiria a les 2:45 de la matinada del dia 22 de novembre, tanmateix ja començavem a treballar a partir del matí del 21. Tot era surreal, semblava una pel·lícula de ficció: un grup d’informàtics encarregant-se de la seguretat, uns altres estudiant el terreny i després estava jo, menjant une entrepà de pernil salat. El que em va començar a preocupar més va ser quan vaig veure els ganivets i les armes… Cometriem un crim? No havia gossat preguntar mai res, però ara encara en tenia menys ganes. No volia posar cara als habitants d’aquella casa, ja m’estava bé saber que eren rics i que el fi era una bona causa, almenys això havia sentit. La ignorància comporta felicitat molts cops, com menys sabem, menys patim. 

Bé, doncs eren les 2:43, només quedaven dos minuts. La veritat, volia sortir corrents i oblidar-me de tot.” Dos milions d’euros” em repetia per a relaxar-me. Imaginava què faria amb tots aquells diners, ho tenia molt clar, marxaria a un altre país i estudiaria per a ser un home de negocis i tenir una vida molt aburrida i tranquil·la. 2:44, ja érem tots a les nostres posicions, quedaven seixanta segons. Tres, dos, un i el tret silenciós de sortida es va disparar, el fort batec del meu cor em recordava que em trobava en una dura prova. Corrents vaig saltar la vatlla, per sort no va sonar ninguna alarma. Vaig enfilar-me com vaig poder i vaig entrar sigilosament a la casa. Reconeixia cada centímetre quadrat d’aquell luxuriós habitatge, era com caminar per casa teva. Quina sensació més pertorbadora! Vaig pujar les escales que em conduirien cap al despatx. Un cop dins, gairebé sense alè i amb el pols tremolós vaig començar a guardar papers en una caleixera i per últim, però no per això menys rellevant, vaig descarrregar uns fitxers a l’ordinador que hi havia allà. No sabia què portava el pen drive, me l’havien donat feia cinc minuts. Ja havia fet la meva feina, ja podia respirar! De cop desgraciadament, vaig sentir un fort so. Espantat em vaig col·locar la mà al cor, per a confirmar que seguia bategant. Aquell espantós espetec havia estat un tret. L’instint em deia que anés a veure què estava succeïnt, la raó m’ho impedia, més ben dit forçava les meves cames a allunyar-me d’allà. De cop però, vaig trobar-me el meu amic Max. Va ser just a l’instant on ja tenia un peu fora la casa, el seu rostre però, em va fer retrocedir. Això va ser bàsicament quan vaig veure la seva cara d’horror. No calien paraules, sabia que algo havia anat malament. Les sorolloses passes fugint només m’ho van confirmar, aquetses van anar seguides per un intens plor. No ho recordo gaire bé, és una imatge borrosa dins el meu cap. Tots vam marxar corrents, no hi havia cap baixa, aleshores… no, no podia ser! S’havia comès un assassinat dins aquella mansió. No ho podia suportar, jo no era un assassí. Les llàgrimes no van trigar a aparèixer. Eren salades, malgrat això deixaven un regust molt amarg. Tots vam marxar a casa. No podia entrar a casa però, no em sentia bé. Les cames em feien figa i sentia un profund remordiment que em cremava per dins. Vaig dormir al banc de davant casa meva. Em va costar assolir el descans, era una paradoxa: em sentia terriblement exhaurit però la meva ment no em deixava descansar. 

Una setmana després vaig cobrar els meus dos milions d’euros, no ho vaig explicar als pares. Durant aquells dies, a les notícies s’havien rebel·lat les circumstàncies, havia mort la filla del polític. La pertinent investigació va mostrar que era un home corrupte i traficava amb dones, així ho demostraven uns papers en el seu despatx. L’home, desesperat, va suïcidar-se abans no el detinguessin. Tot això només en una setmana! No podia suportar-ho més, era evident que el govern estava movent els fils de tota la investigació! Què ingenu havia estat! El partit polític que ara governava plàcidament ho havia aconseguit a partir dels actes il·lícits de la banda on havia estat participant recentment!  Després d’aquest incident, el país va caure en una dictadura camuflada en un govern que prometia molt però feia molt poc.

Vaig decidir esborrar-ho tot, marxar de casa i estudiar a l’estranger. No tothtom podia permetre’s aquest plaer, però amb dos milions no gaires coses se’t podien negar. Els meus innocents pares van creure que era una beca el que hi havia darrere. Els vaig deixar creure-s’ho. Per què desil·lusionar-los més? 

Resumidament, vaig marxar fora, vaig començar des de zero i em va anar bé, no mentiré. Vaig casar-me i tenir èxit en el món dels negocis. Els petits plaers de la vida m’havien esborrat les cicatrius d’aquell crim. La desgràcia o sort va ser quan van sortir a la llum les circumstàncies de l’assassinat de la nena, filla del polític. Aquella injustícia s’havia transformat en la imatge de la lluita contra la dictadura. Cada cop més gent exigia la veritat i un canvi. Tot això em va anara provocant ansietat. Sentia com les ferides mentals s’anaven obrint poc a poc i em tornaven a sagnar. 

Ara mateix soc a Praga, reflexionant a partir d’un clàssic. No soc en Gregor, soc molt pitjor, soc un monstre amagat sota un home de negocis! Sento que la corbata m’apreta molt, no puc respirar. La corda que em manté unit per dins s’està trencant poc a poc, la sento grinyolar. No puc perdonar-me, no puc superar-ho, tanmateix tots mereixem ser perdonats i tenir segones oportunitats! Em dirigeixo cap al Karlúv most, el cèlebre pont. És fosc de nit, surto a passejar i faig el que hauria d’haver fet fa molt temps. Amb llàgrimes als ulls, agafo el telèfon i faig la meva última trucada.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]