Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ainaolmo
Sant Celoni
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Carpe diem
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, si us plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

...

Sense poder evitar-ho per molt temps més, li vaig donar un cop amb la mà al meu mòbil perquè deixés de reproduir la conversa que feia tan sols unes hores havia tingut amb el meu terapeuta. Per ser sincera, mai els havia donat tanta importància a aquestes coses, però estava enfadada, amb ell, amb els meus pares i, sobretot, amb mi mateixa. No entenia com m'havia permès arribar fins aquí, tampoc com ni quan ni per què va passar tot això.

De tota manera, no volia pensar en això. El doctor Robert els havia dit als meus pares que s’asseguressin que escoltava els enregistraments, però jo vaig insistir en que em donessin el meu propi espai, la qual cosa al principi no els hi va fer molta gràcia i es van mostrar incrèduls, però van acabar-ho entenent, o al menys la meva mare, ja que el meu pare s’havia quedat recelós. Ara entenia per què no havien volgut deixar-me sola, i és que, encara que volgués, no podia acabar de reproduir l'àudio, sentia les onades d'ansietat apiadar-se de mi.

Uns cops suaus a la porta em van fer sortir de la meva abstracció.

—¿Marta? —vaig escoltar que algú preguntava darrere la porta—. Has acabat d'escoltar-ho?

Vaig reprimir un esbufec ​​i vaig deixar caure el meu cap sobre el matalàs, mirant el sostre amb els llavis i les celles frunzides.

—Sí —vaig mentir, alçant la veu perquè m’escoltés—. Vols alguna cosa més? —gairebé vaig etzibar de mal humor.

Tot just vaig poder escoltar el sospir de la meva mare.

—Puc passar? —va preguntar en un to de veu dolç. El mateix to que feia servir quan pensava que em trencaria en qualsevol moment. I és que ja m'estava acostumant a aquest to, no m'agradava gens. La primera vegada que el va utilitzar va ser als catorze anys per informar-me de que aniria a veure un psicòleg. No tenia un bon record d'això, l'únic que em venia al cap d'aquell dia va ser quan vaig acabar plorant davant d'una desconeguda amb el títol de la meva psicòloga.

—No. —Vaig contestar, i, per suavitzar el cop, vaig dir—: ara em donaré una dutxa.

Es va quedar un parell de segons en silenci abans de contestar.

—D'acord —va respondre a la fi—. Després baixes per sopar?

Sabia que estava donant cops de pal a cegues per veure si aconseguia al menys que baixés les escales i m'assegués a la taula amb un plat de menjar davant, però no ho aconseguiria, al menys no avui. Em trobava massa cansada, tant mentalment com físicament, com per donar un gran pas per a mi, avui no seria aquest dia. L’endemà me n’aniria a l’hospital perquè m’havien d’ingressar, i els meus pares volien que aprofités una última nit al seu costat abans d’anar-me’n, però jo no en volia, em sentia malament i l'únic que volia era tancar els ulls i deixar-ho córrer.

—No, després me n'aniré a dormir, estic cansada —digué jo, i vaig esperar que les seves petjades s'allunyessin de la porta per tancar els ulls i deixar anar un profund sospir que no sabia que havia estat contenint fins ara.

Al cap d'uns llargs minuts, vaig decidir endinsar-me al lavabo per donar-me una dutxa relaxant, però això mai no va passar perquè no deixava de reproduir la veu del terapeuta Robert en el meu cap, era com si no volgués deixar-me tranquil·la ni donar-me un respir, encara que fos per uns pocs minuts.

Només sortir del lavabo, el meu mòbil va començar a sonar sobre el llit i em vaig acostar per veure de qui es tractava. Era la Sara, la meva millor amiga. La qual havia ignorat durant una setmana sencera. No sabia per què ho estava fent, simplement no m'atrevia a mirar-la als ulls sabent que ella em coneixia més que ningú i tenia més o menys una idea de com em sentia.

Vaig deixar que la melodia s'apagués del tot per agafar-lo i comprovar que, en efecte, m'havia deixat un missatge a la bústia de veu i tenia més de deu missatges seus. No em vaig arriscar a llegir-los, em coneixia prou bé a mi mateixa com per saber que em tiraria enrere i llançaria per terra tots els esforços que estava fent per no venir-me avall i desfogar-me davant d'ella.

Sabia que m'estava comportant com una immadura i una covard, però no volia afrontar tot això, era massa per a mi.

Vaig posar el meu mòbil en silenci i, sense comprovar si m'havia tornat a escriure, em vaig ficar al llit i vaig tancar els ulls, esperant adormir-me, però el somni no va venir a mi, al menys no en un parell d'hores, després vaig perdre el compte. Només podia remoure’m i donar mil voltes, sense trobar la postura adequada.

Finalment, ja podia sentir les meves parpelles tancar-se quan la feble llum de l'alba traspassava les cortines.
 Comenta
 
Capítol 2 Eteri
Em trobava caminant pel passadís de l'hospital amb la meva mare aferrada al meu braç, era com si tingués por de que sortís corrent en qualsevol moment, o potser ella necessitava suport per no perdre l'equilibri pels nervis.

Una doctora ens guiava per tot l'hospital fins arribar a la tercera planta. Quan vam frenar davant de la porta número 125, vaig empassar saliva sonorament i vaig escoltar com la meva mare agafava aire sobtadament i el deixava anar lentament, intentant calmar els seus nervis. Vaig observar amb curiositat els meus voltants, donant un pas enrere perquè la meva mare desenganxés el seu braç de mi, el qual va caure com un pes mort. Més tard, vaig girar el cap, inclinant lleugerament el meu cos cap al costat, tot just per veure l'habitació del davant, on casualment la porta estava oberta de bat a bat, mostrant-me un noi adolescent de cabells negres ondulats menjant un gelat mentre mirava la televisió amb aire avorrit. Ell, al sentir la pesadesa de la meva mirada, aixecà el cap i el girà cap a mi, entretancant els ulls per analitzar-me de cap a peus. El pes de la vergonya em va aclaparar, així que les meves galtes van adquirir un color vermellós i vaig baixar el cap, creuant-me de braços per protegir-me de la seva mirada. Quan el vaig tornar a aixecar, em sorprengué trobar-me un somriure càlid però, abans d'assegurar-me de que no m'ho havia imaginat, una dona amb una bata blanca va tancar la seva porta, de forma que només veiés el seu cabell fosc. L'únic que vaig poder veure abans de que la doctora m'empenyés suaument cap a dins de la meva habitació va ser la mà del noi regirant els seus cabells.

Mitja hora després, la doctora ja m’havia explicat tot el que havia de saber i va marxar per donar-nos el nostre propi espai. Una vegada la porta tancada, la meva mare es girà cap a mi i em mirà amb els ulls entretancats.

—Més et val que et comportis, d’acord? —digué en un to de veu dolç, i vaig fer una ganyota immediatament, però vaig dissimular donant-li l’esquena fent veure que mirava la paret blanca—. Ja saps que això no està bé i el teu pare i jo volem que et recuperis.

Com no vaig contestar ni tampoc em vaig girar per mirar-la, seguí dient:

—Que tornis a ser la mateixa d’abans —digué aquest cop en veu més baixa.

Frunzí les celles sense saber què sentir exactament i vaig donar-me la volta lentament, assimilant les seves paraules.

—Ja saps que mai tornaré a ser la mateixa —digué amb sequedat.

Avui no estava d’humor per a res. Potser es devia a les poques hores que havia dormit, o simplement a aquesta situació tan complicada, però no estava d’humor per a tenir aquesta conversació, no un altre cop en les últimes 48 hores. Em molestava que fessin com si això fos temporal, i potser ho era. No obstant, no tornaria a ser aquella noia del somriure fàcil amb zero preocupacions per molt que ho volguessin ells, no m’agradava que es fessin il·lusions amb allò perquè tots sabíem la veritat, encara que fes mal, perquè una mentida és una veritat disfressada de boniques paraules.

No vaig poder mirar els ulls dolguts de la meva mare, tampoc quan em va dir que per la tarda vindria el meu pare ni quan va sortir per la porta aguantant les llàgrimes.

Quan el silenci em va envoltar en cos com un llençol de seda fi, vaig deixar anar un sospir i em vaig asseure al llit, sabent que aquesta diminuta habitació seria la meva llar durant un llarg temps.

Com va dir la meva mare, en Chris, el meu padrastre, va venir a visitar-me i vam jugar a les cartes sobre l’escriptori que hi havia davant de la finestra fins que va arribar el moment que tant havia fet el possible per evitar o retardar.

—Què has dinat avui? —va dir com si res, mesclant les cartes, però sabia que estava atent a cada un dels meus moviments.

Vaig esborrar el petit somriure que se m’havia dibuixat a la boca per haver-li deixat guanyar quatre partides seguides sense que se n’adonés, perquè de veritat pensava que era bo en aquest joc.

—Salmó i pit de pollastre —vaig contestar, i li vaig arrabassar la baralla de cartes per barrejar-les més ràpid, o potser per tenir les mans ocupades i que no veiés que em tremolaven.

Va assentir amb el cap, interessat, i finalment agafà les cartes que li acabava de repartir.

Hores després, quan va marxar, em va dir que anés a la sala on la gent es reunia per fer activitats i em va dir que provés a jugar amb altres persones per socialitzar. Em vaig negar rotundament, però vaig acabant allà jugant amb dos nois, un d’ells el que havia vist abans davant la meva porta, i una noia pèl-roja amb el cabell arrissat.

A l’hora de sopar, amb el plat davant i l’escalfor del dinar colpejant el meu nas amb força em va recordar el que li havia dit a la meva mare hores abans.

《Mai tornaré a ser la mateixa.》

 
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol III: Reciliència
Tretze dies. 

Havien passat tretze dies des del moment en què vaig arribar per primera vegada a l’hospital. Tretze dies que s’havien fet interminables i, tot i això, havia conegut noves persones, entre elles en Nathan, el meu veí de l’habitació del davant, la Nicole, que era la pèl-roja, i la Savannah, una noia que va ser ingressada dos dies després de mi.

La companyia que ens regalàvem mútuament ens servia per desfogar-nos i comprendre la nostra pròpia essència. En Nathan tenia bulímia i va ser ingressat feia casi dos mesos, tot i que les teràpies que fèiem en grup ens estaven servint per acceptar-nos i d’aquí uns dies li donarien l’alta. Jo, en canvi, m’hauria de quedar una setmana més per veure si tenia alguna recaiguda i empitjorava. 

En Nathan s’havia convertit en el meu millor amic i ens havíem intercanviat els nostres números de telèfon per mantenir-nos en contacte. Ell vivia a quinze minuts de la meva casa i podríem quedar al parc on hi ha a meitat de camí. 

Els dies van passar i en Nathan va marxar. Ens vam acomiadar amb una abraçada molt llarga. Per primer cop vaig conèixer els seus pares i el seu germà petit, en Teo. Era un nen d’uns nou anys amb un somriure fàcil que li tenia molt carinyo al seu germà, i aquest sentiment era mutu.

Així doncs, en Nathan m’escrivia cada dia i a vegades em trucava i parlàvem fins molt tard. 

Quan pensava en la pròxima vegada que el veiés, sempre ens imaginava en el parc o al mig del carrer en una quedada casual, però no m’esperava que fos perquè la Nicole s’havia suicidat. Ningú s’ho veia venir i això era el pitjor, perquè el que no t’esperes és el que fa més mal. Digui la gent el que digui, ningú mai comprendrà els teus propis sentiments, i el dolor que sentia al pèrdre-la no era lleu, sinó fort i insuportable.

El dia en què em van donar l’alta, l’hauria de recordar com un dia feliç i especial, però no ho va ser perquè aquella mateixa tarda vaig haver d’assistir al funeral de la meva amiga Nicole. Allà estaven els seus pares i les seves dues germanes grans, de vint-i-dós i vint-i-vuit anys. Les seves expressions no les podria descriure mai, però eren de pura pena. La gent s’apropava a tots ells i els hi donaven les condolències mentre el cos de la Nicole jeia al taüt. Era molt injust que una persona molt estimada s’anés tan aviat. Ens coneixíem de feia poc, però l’havia arribar a estimar com una germana i sempre la tindria al meu cor. No obstant, respectava la seva decisió. Per una part, era injust perquè la seva absència i el seu silenci feia molt de mal, però per l’altra part no podia retreure-li res perquè, si ella no era feliç amb la seva vida, ho respectava, sabia el que era estar tancat amb tu mateix i els teus pensaments negatius, era una situació insuportable de viure. Tot i això, jo vaig poder-ho superar i ella no, i això em feia sentir malament.

En Nathan va aparèixer al meu camp de visió i, al mirar-me als ulls humits, va obrir els braços i jo em vaig refugiar en ells, sentint la seva calidesa corporal. Era increïble la sensació de tenir-lo al meu costat, era com si la buidesa que havia sentit sempre al meu cor estigués plena un altre cop i sentís la felicitat de ser estimada córrer per les meves venes.

La Savannah no havia pogut assistir al funeral perquè encara estava ingressada, però en Nathan i jo li vam prometre que la trucaríem després de tot i parlaríem fins que es fos de nit. 

La absència de la Nicole em feia sentir extremadament estranya i no m’agradava aquesta sensació, però vaig fer el possible per no venir-me avall perquè apreciava els esforços que estava fent en Nathan perquè em sentís millor quan sabia que ell també estava prou dolgut com per plorar per la seva mort. 

Jo era la més propera en entendre els sentiments de la Nicole, tot i que sabia que mai ho podria fer completament. Entenia els seus pensaments que segurament deien:

“Quin sentit té la vida si no la vols viure?”

“Hi ha gent que vol viure i mor abans de complir-ho i hi ha gent que no la vol viure i té molts anys per malgastar. Quin sentit té? Cap.”

A vegades la vida era injusta amb les persones, però aquestes li havien de plantar cara i demostrar que ho podrien superar. No obstant, no tothom ho podia fer, però jo era una de les que havia plantat cara i havia demostrat que era valenta i forta, perquè jo podia amb tot, em sentia indestructible i això mai ningú ho podria canviar.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]