Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Just_eve27
Barcelona
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 CAMÍ INCERT
  Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

I allà estàvem, sols, enmig del meravellós paisatge. Esperant. Sense saber què havíem de fer ni a on havíem d’anar. Sabíem, això sí, la nostra funció, però no estàvem assabentats de quan arribaria la nostra fi. Era conscient que no em quedava gaire temps, però què hi podia fer, jo? Seguíem movent-nos i només el nostre amic, el vent, sabia cap a on. La intriga era cada vegada més intensa. Vèiem paisatges verds, humits, alegres, plens de vida, i a mesura que ens hi anàvem apropant enfosquien, emmudien, quedaven sotmesos a una tristor del tot incomprensible. M’hauria agradat quedar-me a molts d’aquests llocs, però malauradament els passàvem de llarg. Era al fons, més enllà de l’horitzó, a una plana seca i deshabitada, on el destí ens portaria. Camps pelats i sense conrear. Ocells, grills i vaques esteses al terra, inertes. Un racó on ni la persona més feliç del món podria ser-ho. On qualsevol alegria acabaria sent una desgràcia. On semblava que els únics colors que pintaven les herbes i els arbres absents eren el blanc i el negre.

Per molt que em resistís a anar cap a aquella direcció, sabia que hi acabaria igualment. De moment, tot havia passat tal i com m’havien dit que passaria. La gran conseqüència: ja sabia com acabaria tot. No m’ho volia acabar de creure, però tot i així, sense saber perquè, la por va envair tots i cadascun dels racons del meu organisme. De cop, sense que cap de nosaltres ens ho esperéssim, ens vam aturar. Sense saber què passava, ens miràvem els uns als altres amb una incertesa prèviament mai sentida i amb l’esperança que algú en tingués una explicació. Dubtes, sentiments, pors, desitjos, esperances... tot es va esvair quan es va sentir,  per primera vegada en la nostra vida, un so. Plic! Ploc! Plic! Ploc! A algú se li estava escapant una mena de substància de l’interior. Va començar a cridar, ple de desesperació. Ningú el podia ajudar. Ningú el volia ajudar. Ningú sabia què estava passant. Ningú es va poder moure de l’esglai que el crit els havia provocat. Va ser després d’aquesta aguda exclamació, quan el silenci tornava a regnar, que es va tornar a sentir el mateix so. Plic! Ploc! Plic! Ploc! Aquesta vegada, però, venia del meu costat. Tothom s’espantava cada vegada més, sense acabar de descobrir d’on procedia. I va ser quan vaig donar la cerca per finalitzada que vaig saber d’on sortia. Era jo. M’havia tocat a mi. De tots els que érem, jo. Cada gota que s’escapava era una part de mi, i si no lluitava per mantenir-la, la perdria per sempre. La meva essència, perduda. Intentava evitar-ho, és clar, amb totes les meves forces “aguanta, aguanta”. I just quan pensava que ho havia aconseguit, l’aigua va començar a fugir del meu interior. A fugir com si es tractés d’un presoner. Un fugitiu a qui se li ha donat l’oportunitat d’escapar d’una horrible presó i no haver-hi de tornar mai més.

Diferents elements, tots independents entre ells, s’anaven agrupant, formant un paisatge ben curiós i a la vegada terrorífic. Llamps, trons, vent i aigua s’unien creant una melodia perfecta i irreproduïble. L’olor a mullat que es va començar a desprendre s’accentuava cada vegada més, allà dalt. Cada gota era una part de mi. Una part de mi que mai més tornaria a ser meva, que mai recuperaria. Saber això, i ser conscient que no pots fer-hi res, empitjora la situació. Però és que aquesta era la funció de la nostra existència. Ser creats, dirigits fins al destí i allà esvair-nos, sense que ningú fos conscient de la nostra existència. No va ser fins aquell moment que me’n vaig adonar de les mentides amb les quals havia estat enganyat. I m’omplia de satisfacció el fet de saber que el sacrifici que això suposava serviria d’alguna cosa. La nostra aigua en faria un lloc millor, d’aquesta plana. Intentava calmar-me, pensar en altres coses. El sacrifici era necessari, d’això n’era conscient, però no podia arribar a entendre perquè havia de ser jo el sacrificat. Qualsevol altre podria haver col·laborat i ajudat a fer prosperar la plana, no només jo. No m’havia tocat a mi pel fet de ser especial, com a les pel·lícules, no. Simplement era el destí, qui ho havia decidit. Ningú li havia cedit el dret a tenir el poder sobre el que em passava i el que em deixava de passar, ell mateix se l’havia atorgat. Podria haver seguit qüestionant-me coses del tot innecessàries i de les quals no n’acabaria traient l’aigua clara. Si era allà era per alguna raó i, ho volgués o no, el que hagués de passar acabaria passant.

Ens endinsàvem en una foscor absoluta. A poc a poc, vaig començar a perdre de vista tot el que hi havia al meu voltant, fins al punt que ja no era capaç de veure res. El so de les gotes en entrar en contacte amb el terra humit se sentia cada vegada més potent i proper, i la humitat d’aquell dia plujós d’hivern s’anava intensificant. Feia fred, molt de fred. Es respiraven incertesa i por a l’ambient. De cop i volta, es va fer un silenci rotund durant un, dos, tres... cinc segons. Van ser-ne pocs, sí, però més que suficients perquè la desesperació arribés al punt més àlgid. Es va començar a sentir una petita vibració molt greu i difícilment perceptible. Anava augmentant el volum. I seguia augmentant. Tornàvem a no saber què estava passant ni com acabaria. Cada vegada més alt fins que un gran tro va ressonar al meu interior.



Vaig obrir els ulls. Estava a casa, per fi a casa. Aquell lloc còmode amb l’escalforeta de la llar de foc i la seguretat dels llençols.



 
 Comenta
 
Capítol 2 CAMÍ A L'ESCOLA
M’haig d’aixecar si vull evitar una discussió. Tot i que una més o una menys ni es notaria, la veritat. Ahir vam tornar a discutir. Una bestiesa. Va ser per una simple bestiesa, o com a mínim això va ser el que ella en va acabar concloent.  Per un gest que podria haver fet, però que, com sempre, no va fer. Cada vegada que se li demana que faci alguna cosa, no la fa, i al final me’n canso, d’anar-li al darrere.

No vull sortir del llit. No vull sortir de l’habitació. No em cal sortir per imaginar-me el que em trobaré a fora.  El pare, a la cuina, llegint el diari o pensant en la seva vida i els negocis. La mare, mig absent recorrent la casa amunt i avall buscant desesperadament les claus per poder acabar de marxar. La germana, totalment absent, en una dimensió allunyada de la nostra, mirant vídeos o llegint llibres d’amors adolescents sense ser conscient del món exterior. Del que passa més enllà del seu món recollit entre les quatre parets de la seva habitació.

Tot i així, haig de sortir. Sortir i intentar mantenir dibuixat aquell somriure. Intentar aparentar ganes d’anar a l’escola i passar-ho bé amb els amics. Intentar que sembli que vull sortir de casa. La veritat és que d’amics no en tinc gaires, per no dir cap. I no és culpa meva, o com a mínim és el que em pensava. Suposo que era una manera de consolar-me i recordar-me que està bé viure aïllat de la societat. Que no és necessària la comunicació. Que en tinc prou amb tenir-me a mi. Però ara sé que sí que és culpa meva. Si fos normal, o com a mínim m’hi apropés a ser-ho, podria tenir una visa com qualsevol altre. Però jo soc més de complicar-me, encara que ho faci inconscientment. No m’agrada, el que a tothom li agrada. No m’agrada fer, el que tothom fa. Sembla que sigui jo, qui ho ha fet tot tan complicat. Sembla que vulgui, aquesta complicació. I és que tant de bo pogués començar tot una altra vegada. Des de zero. Tornar a néixer, començar a viure. Canviar coses que he fet. Canviar coses que no he fet, però que tant de bo hagués fet.

Haig de sortir, ara sí. Haig de sortir i anar a esmorzar, que sinó faré tard. És entrar al menjador i creuar-me la mare. Li dic el típic: “Bon dia”, però no m’escolta. Bé, potser el que ha passat és que no m’ha sentit. Ho torno a provar. Aquesta vegada rebo resposta, però no la que esperava. Només un hola. Un hola. Res més. Al final m'hi he acostumat. He necessitat anys, però ara, ja no m’importa.

Arribo a la cuina. Agafo el bric de llet, com faig cada dia. L’obro i em poso la llet al bol. Com a mínim, aquesta era la intenció, però la meva germana m’ha deixat un regal. Només he pogut omplir el bol un dit i, si en vull més, hauré d’anar-la a buscar. És molt bona ella, en això de deixar les coses a mitges per tal d’estalviar-se el viatge fins les escombraries. Ara sí. Ja tinc una quantitat raonable de llet. L’escalfo al microones. 35 segons, com sempre. Afegeixo el cola-cao a la llet, que sinó no hi ha qui se la begui. Agafo els cereals i no és fins que tinc la caixa a les mans que m’adono del nom. Bio. Ara tot és bio. I si no és bio, és eco. I si no és eco, és zero. Més saludable, o això és el que diuen. Sigui quin sigui el cas, ja que els han comprat no els hi farem un lleig. Segur que encara que el nom sigui diferent, el gust serà similar, sinó igual. Acabo i ho deso tot al rentavaixelles. Després corro passadís avall, intentant no caure al girar, i agafo la motxilla. Fem tard. Una altra vegada. Crido l’Alba. No em sent. Putu mòbil. Sempre és el mòbil.

Al sortir per la porta de casa, baixem les escales  amb les que més d’una vegada m’he endut un ensurt. Arribem a baix, al replà. Tots aquells miralls, mirant-nos. Com càmeres. Sempre he pensat que darrere hi ha algú que va controlant qui entra i qui surt. Qui comença el dia i qui l’acaba. Algú que deu riure quan veu que ens hem deixat les claus o que m’entrebanco perquè se m’ha descordat la sabata. En un d’aquests miralls, el del mig per ser precisos, em miro i em dic: “Necessites sobreviure un dia més, ja està. Demà serà diferent.” Sempre m’ho he dit tot i saber que és mentida, que demà seguirà sent igual d’avorrit que avui. Em fa sentir millor, suposo. Encara que només sigui durant 10 segons, però val la pena. 

Obre la porta i em deixa sortirà mi primer al carrer. Llibertat. L’esperada llibertat. Una llibertat que tot i que sembla que no em pertanyi, la gaudeixo. Puc sentir l’oxigen arribar als pulmons. El recorregut de l’aire que lluita per escapar del meu interior. M’agradaria ser lliure. Ser lliure com l’aire, que no té res ni ningú que controli on va i on deixa d’anar.

Seguim caminant carrer avall. 25 minuts és el que triguem a arribar a l’escola. I començo a pensar. Parlaria amb la meva germana però no podem mantenir una conversa sense acabar discutint. Per sort em tinc a mi, i amb això, de moment ja en tinc prou. El meu món. Un món on encara no hi ha entrat ningú. Un món que potser algun dia podré compartir. Penso en totes les coses que desitjo que no m’haguessin passat i les que tant de bo passessin. I només soc capaç d’arribar a una conclusió: esperaré. Esperaré com he estat esperant tots aquests anys. Esperaré com he estat esperant tota la vida. Segurament, no ho sé exactament, a què aparegui aquella persona per salvar-me o aquell moment que tindrà un significat especial. Sembla que encara no m’hagi adonat que mai arribarà. Perquè potser a les pel·lícules funciona, i queda molt bonic, però tothom sap, excepte aparentment jo, que a la vida no. Tot i això, aquí estic, esperant aquell dia que ho canviarà tot. Aquell dia que significarà el final d’una vida i el principi d’una altra de millor. Però començo a dubtar. Tot el que espero, totes les meves expectatives semblen ser massa elevades. Perquè el que espero és a una persona que sigui important. Una persona que potser apareix del no res, que potser faci temps que coneixia però que mai havia pensat que pogués ser ella. No importa l’edat, si és home o si és dona, les seves creences, res. L’única cosa que m’agradaria, seria tenir aquell amic amb qui poder parlar de tot. Absolutament de tot. Una persona que tot i que tinguis un somriure dibuixat a la cara, sàpiga que alguna cosa no va bé. Una persona amb qui no calguin paraules per passar l’estona. Una persona  a qui només hagis de mirar per saber el que pensa.

Tenia esperança. Esperança que de veritat això fos possible. Però ara de cop, no sé com ni per què, m’he fotut una gran hòstia. He tocat de peus a terra de cop. M’he adonat que persones que em pensava que sempre serien al meu costat no ho estaran. Que els amics que creia inseparables potser no ho eren tant. Que la vida són dos dies, i a la que em despisti ja tindré nebots, això si jo primer tinc fills. Tot ha passat a ser una gran merda. De fet, tan gran, que crec que si jo ara em morís, les úniques persones que anirien al tanatori serien la meva família, espero, i segurament algun company, diguem-li així, que hi acabaria anant per no sentir-se malament amb ell mateix. I és per això que em pregunto si de veritat és això el que em passa, o soc jo qui ho veu d’aquesta manera. Intento, això sí, observar-ho tot des d’un punt de vista totalment objectiu. Com si pugés a dalt d’una muntanya, un mirador, i ho observés tot des d’allà dalt. És totalment impossible ser totalment objectiu, perquè el que penses, ho fas des del teu cap, i en el moment que el pensament arriba al cervell ja l’estàs processant a la teva manera. El cas, és que estic començant a perdre l’esperança, i diuen que és l’últim que es perd. Així que després d’això jo ja no sé què vindrà. També diré que tinc ganes de seguir-ho intentant, però després m’adono que si ho faig l’única cosa que en trauré serà una decepció més. Fa uns anys, no gaires però, tenia un professor. El típic professor somniat que encara que l’assignatura que imparteixi la odiïs, te la fa estimar. I que inclús et fa plantejar si fer-ne la carrera o no. A part de fer unes classes memorables, apassionades, de tant en tant donava algun consell. Un dia, no ve al cas què estava fent, va venir i, tot i que no me’n recordo ben bé del que va dir, sé que el missatge final era no rendir-se fins arribar al final. No dir mai que has perdut fins que realment no hagis guanyat. Que lluitis amb les mateixes forces fins al final, encara que sembli que tot està perdut. I això és el que haig de fer. Intentar i lluitar, fins que arribi el final perquè així no em puguin dir que no ho he intentat. I és que ja m’ho han dit abans. Ja m’han dit que no m’havia esforçat prou, que no havia donat tot el que hauria pogut donar. Perquè hi ha gent que parla. Que parla sense pensar com les seves paraules afectaran. Sense pensar en els danys colaterals. I aquesta gent deu ser molt infeliç amb ella mateixa. De fet, deu ser tant infeliç que només viuen per criticar els altres. Potser és el seu mecanisme de defensa, o simplement és que no tenen cap raó més important per viure. No vull acabar sent una d’aquestes persones, però sembla ser que vaig pel camí. Perquè aquí segueixo, esperant el moment que canviarà la meva vida.

És bastant irònic. Intentar fer un gir de 180 graus, no 360 que acabaríem al mateix lloc, sense fer-ne res al respecte. Soc conscient que si vull que alguna cosa deixi de ser igual hauré d’actuar. El problema és que no sé com. Suposo que simplement el que he fet aquests tres últims anys ha estat esperar un cop de sort. En tots els sentits. Perquè aquella persona em dirigeixi la paraula, perquè em creui aquell cotxe al matí anant cap a l’escola, perquè algú faci aquell gest que estic esperant sense haver-ho de demanar o perquè algú em sorprengui el dia del meu aniversari. I encara segueixo decebent-me.

Em compadeixo a mi mateixa, perquè tot i saber que el que estic fent és l’error més gran de la meva vida, que esperar no és la solució, jo “erre que erre”. Així que suposo que seguiré esperant. Esperant aquest tren, que sincerament sembla un Rodalies, perquè em porti a algun lloc, on decideixi el destí. Necessito un propòsit, una raó per viure. Una raó que em faci aixecar cada dia del llit per anar a la cuina, intentant altre cop, evitar una discussió.

Ja hem arribat, un dia més, a l’edifici marró del carreró que es cau a trossos del poc manteniment rebut l’últim segle de la seva existència. Ara toca dibuixar aquell somriure i fer veure que tot va bé. Potser avui serà el dia que podré tornar a començar.
 Comenta
 
Capítol 3 CAMÍ A LA MUNTANYA
 Agafo la motxilla i me la poso a l’esquena. Pesa poc, respecte el viatge d’anada. Sortim ràpid de classes o, més aviat, ens fan fora. Sembla que el professor tingui pressa per marxar a casa, escarxofar-se al sofà i encendre la tele per mirar la sèrie mentre es menja els seus dònuts de xocolata. Quan estic baixant les escales, no puc evitar fixar-me  en un cartell penjat a la paret on hi diu: “La vida es más bonita cuando la dejas de planear y empiezas a volar”. Em paro a llegir-la i, quan acabo, segueixo baixant. No sé per què, però quan arribo a la sortida, encara em ronda al cap, i ho segueix fent fins que de cop alço la vista del terra. El sol em va directe als ulls. Sembla que ja ve l’estiu, tot i que encara és una mica d’hora. És gràcies a la mà a la cara, que em protegeix del raig de llum, que veig el turó del Duc. Hi solíem anar cada cap de setmana, els meus pares i jo, però vam deixar de visitar-lo quan els senglars van decidir apropiar-se de la zona. Un munt de records comencen a transitar pel meu cap. Records que entren i surten, que alegren i que de cop fan mal. Hi haig de tornar. Encara que sigui perillós, ho haig de fer. Necessito reviure, un cop més, aquella vida passada.

Sé quin és el camí i començo a caminar, m’és igual si m’estan esperant a casa. És un camí tan recargolat, llarg i amb tanta pujada, que et fa venir ganes d’abandonar. Però per la gent que decideix fer el sacrifici i arribar al final, la recompensa és immensa. Des d’allà dalt poden veure com les serres, des de la llunyania de l’horitzó els vigilen. Si tenen sort, l’escalfor del sol els abraça de tal manera que es voldrien quedaries allà dalt per sempre. Una abraçada única i consoladora. Els ocells segueixen fent la seva vida, com si no hi fossin. Aquest camí és la oportunitat perfecte per deixar de ser el centre d’atenció en una ciutat que constantment et fa sentir vigilat.  Caminar sempre m’ha ajudat a desfer-me dels problemes, encara que només sigui per uns instants. Perquè d’això es tracta la vida, d’anar avançant. Alguns més ràpid i alguns més lent. Cada pas que faig endavant em fa creure que deixo enrere tot el que no m’agrada, tots els problemes que tinc i tots els que encara no han arribat, encara que el que realment estigui fent sigui fugir. Fujo cap a dalt, cap a la muntanya. 

Tot i que ja se sap el que diuen, que tot el que puja, acaba baixant, intentaré centrar-me únicament en el present i el que el futur depari, ja ho afrontaré. 

Sé del cert que allà on em dirigeixo seré lliure de ser i de pensar el que vulgui. La natura serà per a mi el paper pacient de l’Anna Frank. Vull pujar fins al cim i, un cop allà, ser com els núvols. Poder sobrevolar les muntanyes i observar les seves valls travessades per rierols plens de l’aigua del desglaç, les daines que pasturen tranquil·lament amb les cries, o aquell excursionista que es desfoga dels problemes. Aquest desig ha dormit ben amagat en un racó del meu cor durant massa temps. Cada cop que despertava dins meu l’havia de fer desaparèixer, per simple covardia i comoditat. Però ara això ja no és necessari. Ara és lliure i per fi veu la llum després de tant de temps en la foscor. M’agradaria ser el que tothom necessiti. Ser la pluja que acariciarà els rostres dels enamorats que no s’atreveixin a confessar-ho. La pluja que acabarà amb la incansable set d’arbres i plantes. Ser l’arribada de la primavera després d’un llarg i dur hivern, d’esperança i felicitat. Ser l’espurna a la foscor o la gota enmig del desert. 

Per fer-ho possible potser necessitaré fugir recorrent quilòmetres i quilòmetres, deixant enrere coses que enyoraré, que potser no tornaré a veure mai. No em puc permetre deixar de continuar la meva valenta fugida perquè, si es fuig cap endavant, amb els ulls encegats per la llum de l’esperança, no puc dir i, ni tan sols dubtar que el que estic fent sigui fruit de la covardia. La meva vida comença agafant la bifurcació de la dreta. No sé com serà el camí, potser té més revolts, més pujades i baixades, però és el que he triat. Caminaré fins que les cames no donin més de si i hagi d’aturar-me. Això sí, fins que aquell moment no arribi, potser ens arribarem a creuar.
 


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]