Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



cafe
Vic
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 La Terra
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.



Ens estaven esperant, amb delit, mirant al cel com aquell infant que mira l’aparador d’una pastisseria. El vent va començar a bufar fort i a fer gronxar les fulles que la  tardor havia deixat endarrere. Tot el bosc vibrava. Els avets remugaven des de l’interior de la muntanya, els roures es bellugaven espantats; l’ambient tremolava i la història estava a punt de començar. 



La Mare tenia cura dels seus fills. L’entorn era fresc i es respirava un aire auster, familiar, aquell regust dolç que fa d’una casa acollidora. Tots es reunien a la cabana de la Mare, la pura imatge de l’esperit sec que tots anhelaven. L’esperit sec, aquella sensació que envaeix l’ànima en els dies clars i les nits estrellades, aquell sentiment de calidesa que només ella pot aportar. Era tendra i afectuosa; la Mare del cel, la terra i l’oceà.



Al cim de la muntanya, on vivien els ocells de plomes grogues i el vent era més ferotge, sempre s’hi podia trobar la Mare fent la seva labor. Allà donava als mil ocells l’aixopluc que necessitaven, l’ajuda necessària per ser capaços de cantar altra vegada. Al bell mig de la vall, allà on els rius es creuaven i el cabal fluïa més fort que mai, era on es trobaven els esturions i les carpes, els peixos que regnaven en les profunditats. Quan aquests no podien tornar a casa i se sentien desolats, la Mare els ajudava a nedar a contracorrent fins a les seves llars. 

Bosc endins, allà on tots els animalons exploraven els racons secrets des dels seus caus i refugis, la Mare els observava, acompanyant-los a tots en les seves aventures, sempre era allà. Els conills la seguien, els pardals cantaven el seu retorn, les balenes entonaven sintonies aclamant-la, les papallones volaven al seu voltant, i la girafa des de la Savannah Africana l’albirava des de dalt. Les flors al seu voltant florien i s’arraulien al seu costat alegrement, mentre els bedolls i avets ballaven danses festives en la seva arribada. 

 


Però ara ja no, alguna cosa estava començant a canviar. Ella ja no podia escollir el color de les carenes i dels cants, la brillantor s’apagava i ja ningú mirava enlaire, cap als núvols. El vent també era diferent ; tornava a bufar amb força, enrabiat, mentre els mars remugaven i les tempestes rugien descontrolades. Els animals romanien inquiets i atemorits, sentien que algun fet incert s’aproximava i que era inevitable. La Mare els buscava però molts ja no hi eren, fugien i desapareixien, alguns sense retornar. La claror s’intensificava i encegava tot allò que ella tant gaudia observant. Puf! No es va sentir ni un sospir, el bosc tornava a aquietar-se, en silenci, mentre les criatures s’anaven amagant, temoroses del que podria passar. Ella també ho sentia, el canvi, el temor, el sentiment d’oblit i solitud, l’estaven abandonant. 

 


La Mare contemplava tot allò que ja no hi era, tot allò que la complementava i que ella tant estimava. La seva cabana s’havia trencat i ja no sabia com podia reconstruir-la. Observava el que havia creat, aquells records dolços de les primaveres passades, els records de la seva família, ara la seva llar arruïnada. La Mare Terra tenia l'estómac encongit mentre mirava com els núvols remugaven sobre seu de nou.

 Comenta
 
Capítol 2 La tempesta
La tempesta aflorava cada vegada més potent. El pes dels núvols es desprenia sobre la terra, ara humida i cada vegada més dèbil. S’enfosquien i rugien sobre tot allò que estava al seu abast, eren el temor de tota la vall, la minsa clorada que encara romania en aquell obscur i feréstec espai.


Només una ànima humil, Kassia, persistia enmig del bosc. Amb el seu cant lluitava, encoratjada contra el remor constant dels núvols persistents que la volien acallar. Tot al seu voltant era foscor i caos, no veia a ningú, tothom s’havia evaporat amb els núvols, aquells que ho engolir tot. Les fulles dels arbres s’esbotzaven contra el vent que xiulava enfurismat d’acord amb els núvols. S’havien rebel·lat a través de la pluja, les gotes caient amb força com si fos el propi plor de la Mare, destruint-ho tot al seu pas. Kassia cantava mentre veia com tot allò abans conegut desapareixia, ara irreconeixible.


Kassia cantava, i de fet no va deixar mai de fer-ho. Mentre tot al seu voltant era tempestat, vetllava per retrobar-se amb l’esperit sec i l’harmonia que un bell dia de primavera havia emmenat en un passat que ara tan sols preexistia en els records fugaços de la Mare. Kassia no podia recordar-los però el seu interior sabia que eren reals, no només fruit de la seva imaginació sinó que existien en el que ella una dia havia conegut sota el nom de l’esperit sec. Per tal d’arribar a retrobar-lo havia de continuar cantant la dolça melodia que l’enfortia a continuar el seu camí.

 

Avui el cor no pena ni somica:

del món a penes ha servat esment.

Del mot només m'arriba la musica,

de l'arbre sols en veig el moviment.

I en cloent les parpelles una mica,

tal volta, a noves cures amatent,

pogués entendre com l'ocell s'explica

o què vol l'aigua amb tant renou d'argent.

Ara a recés em trobo del xaloc:

d'enuig i febre, polseguera i foc,

onades en neguit, ofec del dia.

Avui tinc el sentit embadalit:

amor finat és el més dolç oblit;

tempesta al lluny es torna melodia.

J.C.

 


Cantava i seguia entonant la melodia mentre avançava per paisatges rancuniosos, tots recoberts d’arbres ferits i malparats, de flors apagades i pètals caiguts. Cap ésser la seguia, era un espai gèlid i endimoniat; desert de vida tanmateix com el sentiment persistent en el seu interior. El record de l’esperit sec era constant, però alhora efímer, sense cap mena de traç o sentit clar. 


Kassia sentia dins seu com cada vegada que el seu cant s’alçava envers els núvols, més es despertava el seu record. La pluja però, perseverava latent i feroç sense enteniment, engolint tot el que se li presentava al davant. Paaam! Llamps, trons, pedres…


Al fons, entre dos avets amb l’escorça abrupta, semblava que un bri d’esperança brollava entre l’espai fúnebre. No feia sol però una resplendor es desprenia del lloc, la tempesta semblava que envaís tot el territori excepte aquell petit racó, encara amb vida. Petits esquitxos de color destacaven entre el to grisós - “Són flors!” - pensà Kassia. De nou semblava que una vegetació floria i que no tot estava perdut. Va tornar a entonar el seu cant per tal d’arribar-hi, potser arribar al que seria el final del seu camí. 

 

“amor finat és el més dolç oblit; 

tempesta al lluny es torna melodia.”


Era allà. Immòbil. Amb el rostre serè, però alhora preocupat. Dels seus ulls ametllats semblava que en sorgissin llàgrimes, encara retingudes, i de la boca no en va fluir ni una sola paraula davant la meva presència. Desprenia llum pròpia, una llum que emanava la poca vida restant. Les dues ens contemplàvem, atònites, sorpreses de l’existència d’una de l’altra, la nostra sororitat entre aquell entorn tenebrós. De cop, davant la seva presència, vaig recordar el que en el meu camí havia anel·lat: el record de l’esperit sec. Allà em trobava jo, Kassia, davant la Mare Terra.

 Comenta
 
Capítol 3 L’adéu
L’observava atentament, des dels seus ulls ametllats color de mel fins als seus peus nus que deixaven veure la pell bruna coberta de lilàs, dàlies i gardènies. Tot i la pena, i el dolor que sentia dins seu, sumat a les males condicions en què es trobava, ella continuava desprenent llum. El seu rostre mostrava petites taques causades pels rajos del sol i els pòmuls es veien ressecs a causa de les llargues tempestes i temporals que havia vençut. Sobre el seu cap naixien branques entrecreuades, creant al seu pas una corona de margarides lluents i vives que m’encisaven. Esvelta i robusta al mateix temps, la Mare Terra tenia un tronc ferm capaç de suportar tot el que se li posava al davant. La comissura carnosa dels seus llavis porpra mostrava el posat serè i plàcid entremig l’horripilant però també imminent endemà que els esperava. Ella era davant meu, s’expandia en plenitud enmig de la seva llar, la naturalesa en si mateixa.

Per sorpresa meva, la Mare va dir-me amb un to suau de veu:

- Segueix-lo i trobaràs la plenitud de l’ànima.

Aquelles paraules em van desconcertar. Encara estava embadalida observant les margarides sobre seu, encara més brillants que abans, i no vaig comprendre què volia dir-me. Tot això era el que em diria? Li preguntava què significava, si m’ajudaria en el meu camí, però ella, immòbil, només repetia la mateixa frase “Segueix-lo i trobaràs la plenitud de l'ànima”

Mentre ho deia s’assenyalava el pit amb el dit índex. Se la veia dèbil, més que feia instants enrere quan m’havia deixat endur per la seva esplendorosa impressió i no en els detalls que ara em revelaven com es trobava realment. Em vaig fixar més amb les particularitats del seu cos, afeblit, i com els seus ulls brillaven tot i restar negats i atemorits pel que podia passar. Va ser en aquell precís moment quan vaig entendre-ho, la Mare no m’acompanyaria en el meu camí cap a l’esperit sec.

Vaig sentir-me buida, una tempesta interior de por i preocupacions va néixer dins meu fent que el temor que abans havia sigut capaç d’esquivar aflorés com un huracà. 

La Mare em va somriure i després de repetir les paraules per una última vegada, es va esvair d’entre el paisatge. Tot va recaure en les meves mans. En aquell mig somriure vaig trobar el consol que necessitava per continuar, en ella vaig creure que un futur era possible, l’últim raig de llum que li quedava em va mostrar el bri d’esperança que necessitava per trepitjar fort i encarar-me amb el present. 

El camí davant meu era espès i frondós, era com entrar dins la gola del llop, sense cap final nítid. Cada passa que feia deixava al seu pas un so de fulles trencant-se, tot l’ambient era esquerp i sec, com un dia fosc de finals de tardor. Avançava sentint una brisa suau i freda acariciant la templa del meu front, que se m'escolava per dins i em provocava un calfred. Va fer que la inseguretat que tenia es presentés de nou, però el càlid record de la Mare Terra va poder fer que recuperés les forces per seguir endavant.

La figura d’una petita casa de fusta de cirerer va presentar-se’m davant. Tota estava revestida per heures ferotges, semblaven vives i atacants davant la meva presència. De fet, de la casa en quedava poc, estava abandonada. Tota la vida que havia tingut semblava haver-se acabat, restant tan sols amb quatre parets dèbils i un sostre atrotinat cobert de molsa humida a les cantonades.

Vaig aturar-me abans d’apropar-me a la porta colonial de color gris rovellat, mirant atentament tot al meu voltant. Silenci. No sabia què fer, però de nou la veu de la Mare va copsar en la meva ment: “Segueix-lo i trobaràs la plenitud de l'ànima”

Quan Ella va dirigir-se’m, amb cautela, recitant musicalment aquest vers no vaig comprendre a què es referia, però ara, en el moment que sabia que era decisiu, vaig entendre què era el que havia de seguir per tal de vèncer. El meu instint.

Així vaig fer-ho. Vaig respirar profundament, notant les parpelles pesants sobre els meus ulls tancats. La meva mà va fregar el pestell de la  porta però en va, ja sabia abans de forçar el pany que estaria tancada i seria impossible entrar-hi. Vaig tornar a tancar els ulls i a inhalar, i  ho vaig veure.

D’entre uns matolls eixorcs, buits de vida i envoltats ara sense les flors que en un passat van tenir, vaig veure una carta. L’Esperit Sec.



Esperada Kassia,

Deus estar confusa de trobar-te tu, sola, davant les adversitats que la natura ens brinda ara, en aquest moment d’incertesa i por. 

Les meves paraules són com el vent, efímeres però immortals. Cada petita part de terra,  cada cim de muntanya, cada gota dels rius glacials... Tot és meu i ara ho comparteixo amb vosaltres. Sou la raça que ofrena la Mare Terra, la raça a qui jo he donat llar, però ara, com tot allò que és viu, està arribant a la fi. 

És per això, estimada Kassia, que el destí és teu. L’alegria de les valls i de les orenetes quan la primavera neix, la simfonia dels pardals quan el dia esclata i la lluna freda al seu pas, que enlluerna tot allò que és viu, i que ara, comença a decaure. Tot ara s’esvaeix de cop, deixant aquest bell passat enrere. 

La meva sort aquí cessa. Ja no tinc forces per mirar a l’horitzó. Et toca a tu Kassia, salvatge, rebel. La memòria i l’essència es troben ara en tu. Estima de la mateixa manera que la Mare ho va fer amb nosaltres, tingueu cura d’Ella, per tal que la seva vida es pugui perpetuar, ser eterna; no la traïu. Ara més que mai ets tu, Kassia.     

Adéu,

L’Esperit Sec.



Vaig restar atònita mentre llàgrimes salades brotaven dels meus ulls, i finalment vaig entendre allò que la meva ànima havia estat reclamant durant tot aquest temps. Tot restava en les meves mans però no tenia por, sinó més confiança que mai.

Adéu Esperit Sec; ara és el meu torn.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]