Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jo mateix
Valencia-Castellar-Oliveral
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Pètals cauen
Encara recordo el principi d’aquella estranya història d’éssers fantàstics que, com si en primera persona hagués viscut feia solament uns dies, amb tanta emoció em contava l’àvia a la vora de la xemeneia flamejant mentre jo al seu genoll seia i, envoltats en una càlida i grossa manta, la típica que solta borrissol i que tota persona major en té en quantitats industrials per entre els seus calaixos, em perdia als seus ulls i els moviments de la seva boca a l’intentar fer-me creure que tot allò que em contava era real. Deia que molts molts anys enrere, quan encara fades, elfs, bruixes, gegants i gnoms vivien entre nosaltres; la més humil família de llauradors, aquella que amb patents dificultats aconseguia gaudir d’un àpat diari, es va perdre per les infinitats del bosc que aquests increïbles éssers habitaven en la més serena i càlida pau, el mateix bosc que envoltava la nostra casa i s’estenia fins a més enllà de la serra a l’horitzó, mentre buscaven quelcom que poder emportar-se’n a la boca.



Contava que quan menys s’ho esperaven i trobant-se en complet desemparament, va caure sobre ells el pesat i obscur mantell de la nit, freda com l’hivern nòrdic. Els seus cossos lluitaven per mantenir-se amb vida mentre el fred polar els glaçava les puntes dels dits de mans i peus i, tots abraçats sota les branques d’una enorme i monumental surera, compartien l’escalfor dels seus cors que ara actuaven com a un mateix i tots plegats esperaven amb paciència l’arribada de la mort perquè se’ls emportés amb un bes gèlid. Va ser just abans de l’arribada del seu moment d’abandonar la vida que els éssers del bosc van decidir salvar-los, un acte de compassió que tenien totalment prohibit però que, atenent a la imminent i injusta mort d’aqueixes ànimes pures i desconsolades, van sentir la necessitat de realitzar sense importar-los massa les possibles greus conseqüències. La família va passar a formar part del bosc, es van transformar en un més d’eixos éssers, immaterials nimfes que mai més no van haver-hi de preocupar-se pel menjar, el treball, els diners ni cap altra cadena mortal que els lligués al sofriment terrenal.



A mi m’encisava l’imaginar que la surera del jardí de ca l’àvia era la mateixa sota la que aquella família va estar a punt de conèixer la mort. Buscava entre els nusos i esquerdes del seu retorçut tronc faccions humanes i figures antropomòrfiques que provaren a la meva infantil ment, de manera indiscutible, que efectivament havia segut eixe l’arbre testimoni de tan màgic, a la vegada que commovedor, succés. Era allà on podies trobar-me en qualsevol moment del dia, jugant entre les arrels que penetraven i esquerdaven el sec, terrós i groguenc sòl, creant incomptables històries amb personatges que per a la meva jove ment eren no molt ficticis.



De tota aquella innocent i despreocupada alegria, per desgràcia, ja no queda res més que un eteri i tènue record emmagatzemat en un remot racó del meu cervell, la veracitat del qual hui dubto. Les memòries són poderoses, la seva existència és duradora, encara que en alguns casos desitgéssim que així no fos, però la situació que hui se’m presenta de forma tan crua m’impedeix pensar que tot allò que recordo no va ser un simple somni en realitat, un dolorós miratge. La mateixa història que abans l’àvia em contava tots els dies de totes les setmanes quan encara vivia en la seva casa a la serra, hui solament resta als confins del meu record. Fa ja anys des de l’última ocasió  que la vaig poder escoltar dels seus llavis, amb el foc de fons. Hui em penedeixo de no haver gaudit del moment, de cadascuna de les paraules, de cadascun dels sons, de cadascuna de les pauses i maleeixo la meva innocent i infantil ment que ignorava que aquesta seria la darrera vegada. Sembla que la nimfa que vivia al seu interior, la mateixa que es manifestava en tots els seus actes, va morir amb l’abandonament de la família de l’avi i el naixement de la seva depressió.



La mateixa persona que abans sortia tots els matins de l’any, sense opció a excepció, a collir glans, olives i caragols amb mi amb el cantar del gall i el despertar del sol; la mateixa persona que oblidava els convenis socials i el “què diran?” i actuava com li venia en gana, de vegades, fins i tot, ficant-te en situacions compromeses però de les que miraculosament sempre aconseguia sortir-se’n com si res hagués passat; la mateixa persona que una vegada va estar saturada d’energia vital, històries i saviesa que involuntàriament ens contagiava a tots els que l’envoltàvem i ens deixàvem contagiar... eixa mateixa persona hui dia ha passat a ser una extensió del matalàs, la seva obscura presó en la que sense dificultat ninguna, pot passar-se jornades senceres, exceptuant els minuts que requereix per sortir al bany i seguidament dirigir-se a prendre les seves pastilles, el seu únic aliment. És aquesta una imatge dolorosa i desconsoladora que se’t clava a la retina i se t’enquista al cor. Inevitable és per a mi, i m’atreviria a dir que per a tothom, el comparar l’abans i el després de dues persones l’última cosa que pensaries respecte a elles és que són la mateixa.



Estranys i extremadament puntuals moments de llum i millora amb els que ens il·lumina les ànimes a tota la família, alliberant-se de la tirania dels llençols a fer activitats amb nosaltres, bé sigui passejar o dinar junts, ens afirmen que els nostres records, com ens oposàvem a negar, sí són verídics, és l’única prova que tenim; però la imminent recaiguda que precedeix aquests instants d’esperança ens torna amb una contundent i seca bufetada a la crua realitat.



Aquesta és una muntanya russa d’emocions i sentiments que no tothom és capaç de suportar, ni tan sols els mateixos membres de la nostra família. Allò  que algun boig habitant utòpic per alguna raó deia: “en les bones i en les roïns” s’oblida amb ridícula rapidesa quan les “males” superen a les “bones”. Sembla que des de que l’àvia va interrompre la seva producció setmanal de paelles a llenya els diumenges, a ningú li sembla interessar el seguir cuidant d’ella i ja solament en som cinc els que encara tenim fe i lluitem perquè segueixi endavant de la millor manera que se’ns és, física, temporal i psicològicament, possible. Recordo amb punyent nostàlgia aquells alegres dinars de Nadal, a la caseta de la serra, que em passava escoltant els seus acudits, anècdotes, històries i contes i que hui dia em passo observant la seva cadira buida i freda, a un racó de l’habitació, com si d’un tron que ha perdut la seva reina es tractés.



Jo solament sóc un adolescent, un simple observador d’aquest joc sense accés al poder d’actuar. No puc decidir què i què no, no puc aportar idees i si ho faig, són ignorades; no puc anar a visitar-la perquè no em deixen... i més que cridar l’àvia de tant en tant, intentant fer contacte amb ella, no puc fer gran cosa, i això em dol profundament, estripant-me la petita part de la meva ànima que decideix seguir lluitant en mil trossos, i és que cada vegada és més i més estrany que ni tan sols despengi el telèfon. Antigues converses d’hores i hores que manteníem dia sí, dia també, durant els primers mesos rere l’arribada de la seva malaltia, i que acabaven amb el meu saldo, hui s’han vist reduïdes, en cas de que m’agafi el telèfon, a curts saluts que precedeixen plors.
 Comenta
 
Capítol 2 Dialèctica
— QUE NO POT SER!!! ÉS QUE NO HO ENTENEU? NO ÉS TAN DIFÍCIL!

Els roncs però potents crits de la meva tia, que demostren la seva treballada projecció vocal després d’anys de fer cant, callarien la veu de tothom i aconseguirien un silenci sepulcral en qualsevol altra situació humanament imaginable... però no en aquesta.

A dir veritat, no sé de què estan parlant. Jo simplement acabo de baixar de la segona planta en busca d’un got d’aigua per al meu cosí i no em veig amb capacitat de contextualitzar aquesta exhortació, encara que, per alguna raó que el meu interior no vol acceptar, em puc imaginar per on van els tirs de la conversa. Ells no m’han dit res, però el que es reuneixi tota la família, fins i tot gent que no conec de res però que, segons ells, “simplement no recordo perquè era un bebè”, en dates tan aleatòries com pot ser un cap de setmana de febrer; és un fet que jo marcaria a l’agenda com a històric i que anuncia la necessitat del tractament d’un fet d’importància palpable i que, com bé em confirmen les intervencions que segueixen el crit de la tia, ha de veure amb la iaia... Fico l’orella a la discussió, encara que la porta tancada no em permet reconèixer les veus dels locutors.

— Jo no he de soltar un sol euro. Ací ja us apanyareu com pugueu per fer el que vulgueu fer però a mi no m’aneu a ficar en aquest fregat, que jo ja tinc prou amb pagar el que he de pagar, que jo sola he de mantenir a quatre persones. Vinga, per favor!

— Però és que no us adoneu de que el que preteneu fer és un malbaratament inútil de diners? L’única cosa que necessita ella és algú que es pugui encarregar de traure-la de casa a prop. Solament hem de traure-la d’aquest pis de merda, vendre’l o llogar-lo i amb els diners portar-la a viure al meu barri. Així estarem segurs de que ix del llit.

— Ja saps que odia eixe barri, ja va viure en ell i es va haver d’anar per les enemistats que es va crear i per vergonya al què diran.

— Però tu et penses que totes eixes persones majors encara es van a recordar del que va passar amb el seu home? Però si la meitat ja ni reconeixen els seus nets per l’Alzheimer!

— Doncs ara vas tu i li ho expliques a ella. Ja saps que és massa orgullosa.

— Però és que ningú de vosaltres comprèn que a mi això em dona absolutament igual? El que sí no podem fer és deixar-la vivint ací, sola, podrint-se entre pols i figures de ceràmica antigues. Necessitem portar-la a altre lloc, i millor que el meu barri no aneu a trobar-ne cap. Es troba prop dels seus metges, té bona comunicació i jo tinc el temps i les ganes per encarregar-me d’ella, cosa que a molts de vosaltres us falta.

— Però si no vol estar allà, al que ens arrisquem és a que un dia ens aparegui morta. Ja ens ha amenaçat alguna vegada de fer el que tots sabem, i això sí que no ho podem permetre.

— A més, el preu del lloguer dels pisos per allà està disparat pels núvols amb tant d’apartament per a turistes i ni ajuntant el que podem traure del seu pis amb el que pugui cobrar Toni anem a poder pagar-ho tot.

— I crec que parlo per tots quan dic que ningú en aquesta taula està com per a seguir gastant en aquest tema

— Espera’t un segon, al final Toni es va ficar a viure amb ella? No va dir alguna cosa sobre el tema fa un temps?

— És clar que se’n va a viure amb ella! Amb el treball miserable que té i conforme se li ha quedat el conte bancari després del divorci, no té cap lloc on anar.

— Aleshores, ja està clar! Amb el seu sou i la pensió tindran de sobra per pagar el pis.

— Però tu no escoltes? Ja t’han dit que no! Sembla que estiguis sord, de veritat. O ets sord o ets molt però que molt cabut.

— A més, en cas de poder pagar el lloguer, d’on van a menjar? Perquè com no aprenguin a fer la fotosíntesi ho tenen fotut. — L’humor involuntari de la que reconec amb total certesa com a la meva madrina aconsegueix destensar una mica la situació.

— Aleshores què penseu fer? Deixar-la vivint aquí sola lluny de tots nosaltres? No veieu que si no estem venint dia sí dia també a traure-la del llit, és al llit on es va a quedar? Si no la traiem d’aquí ja va a passar a ser un moble més.

— Si ella no vol viure a l’únic lloc on la podem tindre a prop de forma funcional i aquí no voleu deixar-la, què penseu fer amb ella? A veure, il·luminats, alguna idea?

— Anem a veure, trobant-nos en aquesta situació jo crec que la situació mes lògica és ficar-la a una residència.

— Em temia que algú digués açò. Ara veuràs...

— PERÒ TU ET PENSES QUE SÓC RICA???

— I aquí arriba...

— Jo no sóc rica, així que no puc estar gastant-me dos mil euros al mes per tindre a eixa dona com una reina.

— Com es nota que encara li tens rancúnia per no haver-vos fet regal de boda, eh?

— Ni se’t passi pel cap entrar en eixe tema que et juro que acabarem malament, eh?

— De veritat, és que no podem conversar sense que açò passi a ser un camp de batalla veral? Per l’amor de Déu.

— Anem a veure us deia això de la residència perquè tinc una amiga molt propera que en té una i ens ho deixaria molt barat.

— Qui i on està la susdita residència?

— És Empar, la filla del sabater. No recordeu que jugàvem junts a la sèquia quan érem menuts?

— Ostres, Empar, sí. Sí me’n recordo. És veritat.

— Doncs això, i la residència no està excessivament lluny d’aquí. Faria falta algú que la portés al metge de tant en tant i prou. Ells es farien càrrec de tot: menjar, dormir, netejar-la, traure-la a passejar... Com una residència normal, vaja! Però el més important, sempre tindrà algú vigilant-la.

— Anem a veure, per molt barat que ens surti no va a deixar de ser un dineral que no em puc gastar i, damunt, en aquest escenari no està Toni per a viure amb ella i no contem amb el seu sou per pagar res, i amb la pensió que cobra no ens arriba ni per pagar el “bon dia” de les cuidadores.

— Ja us he dit que no, feu-me cas. Ens ho va a deixar realment barat, a més, acabo de cridar-la per telèfon i diu que tindre-la allà és el mínim que pot fer, que quan era xiqueta sempre li feia tot tipus de favors i era com una segona mare, diu.

— A més, no podem demanar cap ajuda a l’Estat? Com si fos una beca o alguna cosa així.

— La qüestió és que diu que paguem el que siguem econòmicament capaços de pagar, que pels diners no ens preocupem. Ella l’acollirà amb molt de gust. Si decidim fer-ho, ja parlarem per veure quant fiquem cadascun. Jo per ara, si em doneu llum verda començaré a parlar amb Empar per tindre-ho tot decidit quan abans i traure la iaia ja d’aquí.

Conec l’àvia. Sé com és i com reacciona en aquestes situacions. Sé que ficar-la en una gàbia, com des del seu punt de vista ho és una residència, pot tindre les més greus de les conseqüències... però no sóc més que un xiquet i la meua opinió mai serà escoltada en aquesta casa.

 
*



— Me’n vaig a portar a la teva àvia a la residència, te’n vols vindre a ajudar-nos a preparar-ho tot i descarregar coses? — Em pregunta mon pare de camí a sortir per la porta de casa.

— No, no, ho sento, tinc un control de literatura i sintaxi molt complicat demà i aquest cap de setmana no he pogut estudiar.

— D’acord. Però busca’t un lloc per al cap de setmana següent que anem a anar a veure com es va desenvolupant.

— Vaaal.

Més que el control en sí, el que lògicament em tira enrere per anar és el fet de ser testimoni de l’empresonament d’una ànima. A dir veritat, no recordava res de tot aquest tema de la residència. El varen debatre fa molt mesos i jo simplement ho havia considerat com una mera anècdota d’una possible solució, com moltes altres s’havien proposat al llarg dels anys. Mai vaig creure que finalment s’anés a portar a terme, així que açò em suposa una sorpresa. Per més que ho intento, no puc evitar el sentir l’aproximació d’una desgràcia.
 Comenta
 
Capítol 3 Nimfa
Els únics sorolls que s’escolten a casa són els dels cotxes passant pel pobrament asfaltat carrer de davant, corrent sobre els bassals i mullant les voreres, així com el dels programes de cotilleig que la meva mare es passa hores veient tres tabics més enllà. Em trobo en una esotèrica sensació de calma que, per sort o per desgràcia, no havia sentit des de feia molt de temps. És una sensació que augura pena; com la calma que precedeix la tormenta i que em provoca un fort sentiment de preocupació i cert nerviosisme mentre que em començo a imaginar els pitjors i més paranormals successos que podrien compondre el final de la jornada o, fins i tot, de la meva vida, així com la de la meva família.

No tinc res a fer, cap tasca que complir. És aquesta una d’eixes vesprades de diumenge en les que no trobes ni coses a fer ni energia per fer-les; així que simplement resto al llit clavant la mirada al sostre (el qual difícilment puc localitzar espacialment degut a la falta de llum que inunda el pis), com si esperés que cap mena de criatura fantàstica brollés dels halògens apagats.

El telèfon fixe comença a sonar. Esperant a que l’agafi altre, ningú es fa els ànims d’anar a despenjar fins que un crit de la meva mare que fa vibrar les parets ens motiva a moure’ns. Ma germana va corrents al menjador a pel telèfon. La resta ens quedem atenent, com qui afina una arpa, a veure qui truca i què vol, però el aparell no deixa de sonar.

— QUI ÉS?!?! — Crida ma mare des de l’altra punta de la casa.

— NO HO SÉ! NO CONEIXO EL NÚMERO! — Respon la meva germana amb la mateixa potència vocal.

— PORTA’M-EL QUE HO MIRE!!! 

— Tranquil·la, ja l’agafo jo, que vaig cap allà. — Li diu el meu pare mentre passa pel seu costat.

— Pren. — Li ofereix el telèfon. L’agafa i despenja.

— Qui és?

No podia veure-li la cara, però el silenci que va vindre després d’eixa primera interrogació i el canvi de veu que va patir parlaven per sí sols.

— Però com que…? Però això què vol dir? Però… Però es pot saber com ha pogut?

— Què passa? — Pregunta ma germana. El meu pare la ignora i segueix escoltant el que siga que li estiguin contant. — Què passaaaaaaa?

— Clara, fes el favor de callar.

— QUÈ PASSA?!?! QUI ÉS?!?! — Crida ma mare en el seu llenguatge que, si fos de fum, ofegaria a mig barri.

— Per favor, ves i digues-li que s’esperi un moment.

— Vaig.

— Què passa? — Li pregunto jo quan passa per davant de la porta de la meua habitació.

— No ho sé, encara estic esperant a que acabi.

— ESTEU SORDS?!?!

— QUE DIU QUE T’ESPERIS UNA MICA! ARA T’HO DIRÀ!

Escassos segons després, veig al pare de camí a parlar amb la mare. Tant la meva germana com jo parem l’orella. Necessitem assabentar-nos del que ocorre.

— Ma mare no està. — Juraria que he escoltat el meu cor partir-se. Veig que ma germana comença a tremolar.

— Com que no està?

— Doncs això! Que no està! Se n’ha anat de la residència. Han buscat en totes les habitacions, tots els corredors, els voltants, han preguntat els treballadors, altres ingressats, però no la troben ni saben d’ella.

— Jo és que flipe. De veritat. Era precís gastar-se aquest dineral per a que ara ella se’n vagi? 

— Però es pot saber com tens la cara de dir això?! Ma mare ha fugit i no saben on collons està i tu no tens millor idea que penedir-te pels diners?!?! 

— Doncs sí! Perquè açò jo ja m’ho venia vindre i us vaig avisar. Us ho vaig dir i són molts diners. I a mi no em plouen. Estic farta ja. Eixa dona és una irresponsable!

— Però tu t’escoltes?! Tu vols bronca, a que sí? Et juro que com la tornem a tindre, aquesta vegada no tornaré. Estic més que fart del estúpida que ets.

— Estúpid, tu.

Escolto una portada. La meva germana i jo seguim paralitzats, i ara amb més raons, encara que hi ha que admetre que al segon problema acabes acostumant-te. Cap dels dos s’atreveix a anar a parlar amb el pare, ja no per la discussió amb la mare, sinó per por a fer cara a la crua realitat.

Ben prompte, el telèfon comença a sonar de nou. Són les ties, que han sigut informades del succés i que, més que per buscar una solució, buscar consol i ratificar que tothom qui ha d’estar assabentat d’açò ho està; criden al pare una immediatament darrere de l’altra, i així tots els membres de la família que en el seu moment van col·laborar per ingressar l’àvia a la residència. Es veu que, a la fi, la solució que els eximia de problemes dels que no es volien fer càrrec va a resultar ser la que més els en porti.

Eixa mateixa tarda, cap a les set i mitja, es reuneixen tots quasi de forma clandestina a les portes de la residència, com una massa enfurismada de camperols medievals rabiosos, buscant explicacions formals de cara a cara i, qui sap? pot ser que també denunciar una falta de responsabilitat del calibre del que havia ocorregut. Als menuts, en contra de la nostra voluntat, no ens deixen anar-hi. Creuen que pel seu compte aconseguiran millors resultats; com si nosaltres no fóssim néts i la coneguerem igual de tota la vida. Però la guerra és cosa d’adults.

La veritat és que no em vaig assabentar de massa ni vaig ser capaç d’analitzar la poca informació que vaig poder aconseguir.. No vaig tornar a veure el meu pare fins al despertar del dilluns i no va voler contar-me massa detalls. Solament li vaig poder treure que la residència estava denunciada i que la investigació policial començaria amb la major brevetat, encara que coneguent com funcionen, no coneixeriem res fins a juliol. Jo no deixo de donar-li voltes al cap, pensant on pot estar-hi; buscant llocs clau en els meus records, en la història de la seva vida. Llocs als que, pels seus mitjans, hagués pogut arribar.

*

Els dies passen. Són dies de jutjat i policia, així com dies sense avanç en cap d’aquestes dues parts. La investigació no recolleix proves suficients ni de pes que ens puguin portar a cap lloc ni a cap explicació. Els meus pares es passen els dies al jutjat mentre que la meva germana i jo ens els passem sols a casa, la qual cosa em dona el temps i la tranquil·litat necessària per seguir pensant en possibles llocs on podria estar la iaia.

Quatre dies després del succés és quan fa xispa una connexió al meu cervell i me n’adono. Com he estat tant ceg? És pura lògica! La iaia ha d’estar a la caseta a la muntanya on vivia abans de que tot açò passés. No he estat més segur de res en tota la meva vida. Un fort calfred em recorre de baix a dalt quan començo a connectar idees, successos, converses, comentaris, proves. Té molt de sentit! És tant obvi! Tot apunta a que ha fugit al lloc en que un dia va ser feliç. Però, per desgràcia, a cap membre de la meva família li sembla tan obvi, al igual que a la policía.

Tots m’ignoren. No importa quant cridi, no importa quant ho argumenti. Veure els dies passar mentre que la iaia no apareix ni els policies troben proves, em fa prendre una decisió dràstica, però necessària. He d’anar jo mateix a la caseta del poble. He se buscar indicis de la iaia, i sé que allà els trovaré. 

Recordo que, quan era menut, tots sempre es queixaven de que el poble estava molt malament comunicat, amb una sola línia d’autobús que passa cada hora, recordo que era la línia catorze. Busco trens de rodalíes al poble més proper, horaris, preus, i, eixa mateixa nit, surto de casa, després de deixar una nota de “disculpa, però és el que havia de fer”, decidit a trobar l’àvia.

El camí al poble se’m fa interminable. La lentitud del tren es veu empitjorada pel còctel de sentiments que em recorren el cap: culpa, penediment, esperança, nervis… Les parades passen una darrere altra i sembla que amb cadascuna em canviï radicalment el mode mental, de sentiments totalment positius d’esperança a altres totalment negatius d’error i pèrdua.

La meva parada és anunciada per eixa veu monòtona de tren que pronuncia pitjor que un lloro i totes les extremitats em comencen a tremolar. No vull haver d’afrontar-me a la realitat. El haver vingut ací comença, de sobte, a semblar-me el pitjor error que podria haver comés. A qui se li ocorre escapar de casa i vindre a un poble en mig de la muntanya buscant una persona que ni tinc assegurat que estarà aquí? Començo a buscar hores de sortida per tornar a casa, però em decideixo a seguir. He arribat molt lluny. He de, almenys, donar una mirada ràpida abans de tornar a casa.

Surto de la estació i començo a donar voltes pel poble. Feia anys que no passava per aquí però de seguida reconeixo llocs: l’avinguda amb el passeig i els arbres, la rotonda amb la gasolinera i el restaurant xinès, l’enorme barri de cases idèntiques, el parc amb la pizzeria, els arbres gegants, l'església i eixa petita zona per a que els major facin esport… Em fa molta il·lusió reconèixer tot i poc a poc, em començo a ubicar. Trobo la parada a la que sempre agafàvem l’autobús després de baixar a comprar. El pròxim catorce passa en un quart d’hora.

El viatge es fa llarg i accidentat. Pràcticament vaig sol a l’autobús, solament jo i el conductor. Vaig reconeguent diferents elements del paisatge a mesura que pujem la muntanya. Una enorme olivera a la vora de la carretera em comunica que ja havem arribat.

Baixo de l’autobús i em dirigeixo corrents a la casa. No hi ha cap signe de vida ni al veïnat ni a la casa. Cap llum, cap porta oberta, cap persiana pujada. Em colo entre els barrots de la reixa i entro dins dels límits de la propietat. Lentament m’apropo a la casa, recorreguent tots els llocs del jardí que freqüentava de petit i recordant experiències i anècdotes. Finalment arribo a la casa. La porta està tancada, però no amb clau. Entro a dintre. No s’escolta cap so, no es veu cap senyal de vida. Em dirigeixo a les habitacions, totes estan plenes de pols, amb teranyines i fusta podrida. La sorpresa m’arriba al veure que l’habitació que compartiem jo i la meva germana està perfectament neta i ordenada. M’entra un calfred. Vaig a la cuina i em trobo la mateixa imatge de desolació i falta de vida, la qual s'estén també al bany, el traster, el pati interior i el menjador. Em dirigeixo a la butaca on seia sobre l’àvia al costat de la llar. Caic al terra. Sobre la butaca, una carta signada per l’àvia fa dos dies.

No sóc capaç de llegir-la. En realitat, no sóc capaç de fer res. No sé com reaccionar. Les cames em tremolen massa com per posar-me de peu. No sé si alegrar-me de que els meus pensaments i deduccions hagin estat correctes. Crido els pares perquè acudeixin corrents.

*

Mai vaig arribar a llegir la carta, però ja es va encarregar tothom de fer-me saber el que ficava en ella. Pel que ficava, l’àvia es va suïcidar poc després de signar-la i eixe era el seu acomiadament. Diuen que la seva depressió va arribar a nivells màxims i eixa va ser l’única sortida que va concebir. De totes formes, ni els agents ni els bombers mai van trobar el seu cos ni indicis de la seva mort, així que jo prefereixo creure que els éssers màgics de la història que sempre em contava de menut la van transformar a ella també en una immaterial nimfa del bosc.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]