Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



JoviatAFranz
Manresa
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Així va començar tot.
3 d’abril de 2227

Just avui fa vuitanta anys d’aquella tragèdia.

Ningú s’esperava que acabés d’aquella manera. Què va passar realment?

Els superiors del país mai ens n’han donat masses detalls, però per les notícies ens en vam poder fer una idea.

Amb quinze anys, jo no estava massa al corrent de les noticies, però allò va cridar l’atenció del país sencer. Els informatius van donar la versió que als superiors els interessava, però va ser el poble qui es va encarregar que el pànic es filtrés a les nostres vides.

En aquella època, Alemanya era el país més poderós del món, era per això que gestionava les aigües de tot Europa. El seu càrrec era molt important, i no qualsevol país l’hagués pogut assumir. Els treballadors de la central de Heidelberg estaven molt preparats i eren conscients de la importància que implicava la seva tasca.

El cap de la central, que s’encarregava de subministrar les aigües, era en aquell moment Arnold Lehmann. L’home procedia d’una de les families més riques del país, potser per això, era un home àvar, miserable i ambiciós. Ja feia disset anys que n’estava al càrrec, i havia tingut el temps necessari per guanyar-se la por dels treballadors. No en tenia prou en ser la màxima autoritat dels subministraments, sinó que aspirava a ser-ho del continent sencer. Aquesta idea el va portar a cometre el major error que s’hagués pogut dur a terme. Amb la seva llista interminable de contactes va aconseguir el que necessitava per desfer-se d’una gran part de la població, d’aquesta manera li seria més fàcil controlar-nos a tots.

L’arma escollida va ser una gran quantitat de Curyll, un dels verins més potents del mercat.

Lehmann va filtrar el verí a través de les depuradores del sistema de depuració de Heidelberg. Ja no hi havia marxa enrere, la gent seguíem bevent aigua amb normalitat, evidenment, no ens podíem imaginar que algú intentava enverinar-nos. La població sobtadament va començar a emmalaltir, i fins que no va passar una setmana, el departament de sanitat no va anunciar la tragèdia. Les sales dels hospitals s’omplien cada vegada més de pressa, i la gent ens preguntàvem què passava realment.

En només quinze dies, els metges van deduir quina era la causa de tantes morts: un verí,

un verí molt potent.

El que no tenien clar del tot, era com s’havia propagat tant ràpid.

Fins que que no es va saber que el verí s’havia filtrat a l’aigua, van passar uns dies més, però ja era massa tard per alguns. Més de la meitat del país havia mort, tal com Lehmann pretenia.

4 d’abril de 2227

Aquella nena plorant de dolor amb la cara pàl·lida em va impressionar. Les llàgrimes

rodolaven per les galtes i semblaven no acabar-se mai, però, d’entrada, jo no aconseguia

comprendre què li passava. Semblava que li costava respirar, però va ser acostar-m’hi i vaig veure que a les comissures dels llavis li havien sortit una espècie de ferides amb una crosta negrosa. No havia vist mai res semblant, veure allò em va provocar una sensació estranya, entre fàstic i angoixa. Vaig marxar instantàniament cap a casa perquè no suportava veure més aquella nena patint de dolor. Una part de mi però, es penedia d’haver deixat allà a la pobre criatura indefensa.

Quan vaig arribar a casa una sensació peculiar regnava dins meu. Tenia la impressió que era per la imatge que havia viscut al parc Steglitz, però van haver de passar unes hores per adonar-me que això no era així.

No havia dinat res i per això tenia molta gana.

Vaig entrar a la cuina i,sobre la taula, hi havia la ràdio, engegada, des de vés a saber quanta estona. No quedava res a la nevera i vaig decidir posar un parell de llesques de pa a la torradora. De fons, anava sonant la ràdio, una ràdio vella que havia comprat el meu pare en un mercat d’antiguitats. Vaig apujar el volum d’aquella andròmina perquè el que deien em va cridar l’atenció:

Ja és més de la meitat de la població d’Alemanya afectada per la misteriosa, o ara ja no tan misteriosa infecció. Els científics han descobert, que a més de ser un virus causat per un potent verí, s’ha propagat a través de l’aigua subministrada per la central de Heidelberg. No podem donar més detalls dels fets per mantenir la confidencialitat, però sobretot, no consumiu aigua de l’aixeta.

Després de sentir això em vaig quedar petrificat. La simpàtica locutora de la ràdio seguia parlant de fons, donava detalls dels símptomes del verí que coincidien perfectament amb els de la nena del parc. Aquella imatge em va tornar a aparèixer a la ment i va fer que no em pensés dues vegades de tornar al parc per comprovar l’estat d’aquella criatura. Anava a avisar a la meva família que no hi seria a l’hora de sopar, quan em vaig adonar que la situació era molt critica. El meu pare estava estava estirat al llit amb el cos tot suat i les comissures dels llavis ennegrides. La meva mare, amb poques paraules em va dir que els quedaven poques hores de vida. Deia que feia dies que estaven afectats, però que no havien volgut dir-me res per no preocupar-me. Vaig agafar el telèfon, oblidant-me completament de la nena del parc, i vaig avisar a una ambulància. El primer cop no em van agafar el telèfon, però desesperadament vaig tornar a trucar.

Aquell cop sí, però va ser com si no me’l agafessin perquè no hi van poder fer res. Es veu que les ambulàncies no donaven l’abast. Em van dir que em preparés per la mort dels meus pares, que no trigaria gaire a arribar.

En aquell moment vaig pensar que la noia de l’altra banda del telèfon era arrogant i tenia molt poc tacte amb aquell tema. Parant-m’hi a pensar, hi havia mig país en la mateixa situació, tothom estava desesperat i no podien perdre el temps amb bajanades.
 Comenta
 
Capítol 2 Al marge de la realitat
10 d’abril de 2227

No van passar ni vint-i-quatre hores d'ençà que vaig trucar, i els meus pares ja van morir.

M’atemoria la idea de quedar-me sol en un món on les persones que més m’estimava m’havien deixat i, per això, esperava amb ganes, que arribés el meu moment també.

Els dies anaven passant i el meu cos no presentava cap dels símptomes de l’epidèmia.

Aquell matí vaig engegar la ràdio i la locutora no era la de sempre, aquell dia era un home i, això, em va fer pensar que la simpàtica presentadora d’abans, havia mort. Escoltar la greu i aspra veu del locutor actual, em feia passar les ganes de seguir escoltant la ràdio i vaig trobar a faltar a la noia d’abans. No podia fer-hi res, la locutora devia estar morta i no podia deixar d’escoltar la ràdio perquè allò era important.

-Un noranta tres per cent de la població d’Alemanya ja ha mort. La infecció s’està propagant cada vegada més ràpid, i no podem permetre que més gent segueixi morint. Només quedem 5397 supervivents, i hem de fer alguna cosa per tirar endavant el futur del nostre país.

Hem entrevistat a Arnold Lehmann, el cap de la central de la subministració d’aigües de Heidelberg i ens ha explicat que no tenen clar qui ha pogut tenir la espantosa idea de filtrar el verí. Arnold ha fet una suposada acusació cap al seu nebot Edwin, es creu que és per els problemes que hi ha dins d’aquella família, però no tenim proves d’això. Aquests vespre us mantindrem informats.

Aquest tal Edwin era famós a la ciutat. Tothom el coneixia com “l’endollat” de Heidelberg ja que treballava a la central gràcies al seu oncle, Arnold Lehman. Jo no el coneixia gaire, només havia parlat amb ell una o dues vegades i no el coneixia prou per saber si havia estat capaç o no d’haver fet allò.

Em picava la curiositat, tenia ganes de saber qui havia estat el culpable de la mort dels meus pares.

Les classes s’havien anul·lat feia uns dies, després de la catàstrofe. Feia temps que no anava a classe. Per tant, tenia temps lliure de sobres.

Vaig sortir, feia dies que als carrers els faltava vida i color. Heidelberg havia estat una ciutat alegre, però amb el pas del anys, s’havia convertit en una ciutat freda i apagada. La gent emigrava a la capital deixant el poble amb pocs habitants. Els únics que ens havíem quedat a la ciutat érem les famílies pobres que no teníem recursos per marxar a Berlín i els treballadors de la gran central, l’únic punt d’interès de la ciutat.

Allà el vaig veure, en una cantonada, es dirigia cap a la plaça de l’església. Parlava per telèfon. Se’l veia tens, potser per la conversa, o bé perquè es va adonar que l’estava mirant. Un cop va penjar, em vaig replantejar d’anar a parlar amb ell, però sabia que si no era amb ell amb qui parlava, no ho faria amb ningú.

12 d’abril 2227

Tenia la veu aguda, intensa i penetrant. Era alt i els cabells despentinats se li movien amb el suau vent de l’est. No el recordava d’aquella manera, tenia més encant del que m’imaginava. No podia deixar-me portar per aquells ulls color mel, perquè segons el que deien, ell havia estat el responsable de la mort dels meus pares.

La conversa fluïa, fins que li vaig treure el tema de l’acusació del seu oncle. Pel que em va dir, no devia ser el primer que li preguntava i el vaig veure una mica mosquejat.

-Ja tornem a ser-hi, és mentida! Mentida, em sents?

Després que em digués allò, em vaig quedar pensatiu. No sabia ben bé què contestar-li i, sense pensar-m’ho dues vegades, esverat, li vaig dir que la policia no deia el mateix, que a les notícies se l’acusava, sense proves, però se l’acusava.

Edwin no estava nerviós, més aviat se’l veia cansat, potser perquè ja havia explicat allò que m’anava a contar, unes quantes vegades. Era el primer dia que parlava amb ell, seriosament, és clar. Em va sobtar que m’expliqués la història sense haver-hi d’insistir gaire. Ben mirat, tenia raó, no tenia res a perdre-hi.

Va decidir que començar pel principi seria el millor i així ho va fer. M’explicà que Arnold Lehman, el seu oncle, era un home competitiu i ambiciós, en tots els aspectes. Arnold sabia que no viuria per sempre i com que no tenia fills, va veure oportú incorporar a Edwin a la plantilla de la central. Edwin mai va estar-hi d’acord, o almenys això em va explicar, però no va tenir cap altre remei que obeir a la seva família, ja que els seus pares també van optar pel mateix.

El noi em va explicar que ja feia un parell d’anys que treballava a la central i que les coses no havien anat tan malament com ell es pensava. Bé, això fins el dia en què el seu oncle li va explicar el que tenia planejat. Arnold creia que s’havia guanyat la confiança del seu nebot i va ser per això que li va explicar el pla. Edwin no es va sorprendre pas, era molt conscient de quina mena d'idees passaven per la perversa ment del seu oncle.

Aquí es va parar. Edwin va fer una pausa llarga. I va dir:

-No sé si t’hauria de seguir explicant res més. Més val que ho deixem per un altre dia. Ja deus saber on visc. Així que, si vols seguir escoltant-me en un altre moment, vine i ho farem amb més confidencialitat. Tot i que… Hi ha detalls dels quals n’has d’estar al marge.

En aquell moment, no em vaig poder creure que m’hagués deixat d’aquella manera. Jo havia anat fins allà per saber si era el responsable de la mort dels meus pares i no m’havia explicat com havia anat tot o, si més no, el que jo volia saber. En canvi, m’havia explicat que no tenia molt bona relació i que estar allà a la central amb el seu oncle, per a ell no era pas un privilegi.

Vaig marxar de la plaça tot confós. Tenia clar que em presentaria una hora o una altra a casa seva perquè m'expliqués allò, que tan encuriosit em tenia.
 Comenta
 
Capítol 3 Per escrit
23 D’ABRIL DE 2227

Havia passat un any i el meu vincle amb l’Edwin havia intensificat.

Des que em va contar la veritat del malentès, les coses havien quedat més que clares. M’explicà que en aquella família, mai havia anat del tot bé, però que un oncle acusés d’una cosa tan terrible al seu nebot, era l'última cosa que m'esperava.

A mesura que m’explicava algunes de les idees que passaven per la ment d’Arnold Lehman, vaig començar a lligar caps. Arnold havia estat el veritable culpable del genocidi Alemany. Tan sols un verí i el seu posicionament a la central, van ser suficients per dur a terme el pla.

Arnold va passar llavors, al capdavant del país, reconegut per la població com un heroi. Els alemanys i alemanyes creien que Arnold era un salvador, i que havia destapat el misteri de l’autor de la massacre. Per aquest motiu, Edwin va passar a ser perseguit per la policia alemanya, durant molts i molts mesos.

27 D’ABRIL DE 2227

Edwin em va demanar que l’acompanyés a emprendre aquell viatge insert i jo, sense repensar-m’ho massa, vaig acceptar. El fet de no tenir més família i el sentiment que havia començat a sentir pel noi van ser suficients per pujar al primer tren que sortia el dia següent.

Els diumenges a l’estació eren estressants per culpa de la quantitat de gent que corria per les andanes, per tant, que dos joves més pugessin al tren, no cridaria l’atenció de ningú.

Amb les motxilles mig buides, vam agafar el tren en direcció a Wiesbaden. Allà ens esperava una llarga estada. Preteníem estar-nos allà els dies que fessin falta, tant ens era el temps que ens haguéssim de passar fugint dels policies que empaitaven a Edwin, el nebot del veritable assassí.

29 D’ABRIL DE 2227

Portàvem un mes allà, perduts en un indret del nostre extens país. Si abans el vincle ja era intens, passades les setmanes l’apreciava encara més. Tenia la impressió que al estar tant temps junts, ajudant-nos mútuament i lluitant per un objectiu comú, Edwin seria un bon amic, però, en comptes d’això, sentia un formigueig a l’estómac quan em mirava fixament.

No sabia si Edwin em tenia enamorat realment, potser perquè mai m’havia passat això, o bé perquè la relació entre dos nois, mai havia estat ben vista al poble.

Havia sentit durant anys els meus companys ficar-se amb els altres nois, simplement perquè eren una mica efeminats. Jo no hi entenia gaire sobre això de les parelles, perquè sempre m’havia mantingut al marge; però sabia que es ficaven amb ells per ser homosexuals.

A mi, francament, em sorprenia que dos nois s’agradessin mútuament, és més, a mi mai m’havia atret ningú. Tot i així, estava segur que el dia que passés, seria una noia. Quan vaig conèixer Edwin, les coses van canviar. No estava segur que Edwin m’agradés, però veia més clar que podia sentir alguna cosa per un noi.

3 DE MAIG DE 2227

Ja eren dos els mesos que portàvem fugint i encara no havíem ideat cap pla per treure-li el poder a Arnold Lehman. Durant uns dies, vam estar pensant idees de què fer, i vam decidir que la millor opció era tornar a Heidelberg quan les aigües estiguessin més calmades. El que faríem seria tornar en tren a la nostra ciutat, un cop allà el nostre objectiu seria donar a conèixer el veritable assassí.

Tant Edwin com jo sabíem que la tasca no seria fàcil, però estàvem disposats el que fes falta. Quan arribéssim a Heidelberg, tots els alemanys i alemanyes seguirien creient que Edwin era qui havia filtrat el verí, per tant, tenien a Arnold en un pedestal. El que havíem de fer era molt senzill: faríem creure a tothom que Edwin era innocent i que el seu oncle no era qui tothom creia. Com? Això era el que ens faltava per decidir. Si ens dedicàvem a cridar pels carreres sense proves, tothom ens ignoraria i a més, calia recordar que la policia buscava a Edwin.

Per tant, havíem de buscar la manera d’entrar a la ciutat discretament i, un cop dins, propagar el missatge d’una manera creïble perquè els ciutadans ens creguessin i acabessin amb el poder del que gaudia Arnold Lehman.

8 DE MAIG DE 2227

Vam estar uns dies rumiant quina era la millor manera per desenvolupar el nostre pla, però mentre això passava, les ganes que tenia de parlar amb Edwin i explicar-li el que de veritat sentia anaven creixent. Ara ja no era només quan em mirava, sinó que no podia parar de pensar en ell. Estàvem els dos sols, tirats en un poble mig abandonat, on jo hi havia anat a parar per acompanyar el meu amic.

Estava amb ell les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana i, cada nit, m’imaginava que m’armava de valor per confessar-li el que sentia. Qualsevol hagués tractat de fàcil la situació en la que em trobava. Era tot bastant complex, si comentava el que em passava amb Edwin, ho engegaria tot a rodar. Allò era una notícia que, en el millor dels casos, hagués sorprès al noi, però tot podia ser que s’ho prengués malament i que les coses es tornessin incòmodes.

No m’ho podia permetre. Era allà per defensar-lo i ajudar-lo en el que calgués, però sobretot per idear el pla que ens portaria ser els nous herois de Heidelberg.

15 DE MAIG DE 2227

Havíem perdut molt temps intentant trobar una manera de portar les proves que incriminéssim a Arnold a la ciutat, però el fet era que no les teníem. Bé, de tenir-les les teníem perquè Edwin havia estat testimoni, però no eren suficients perquè no ens creuria ningú. Ho veiem ja tot molt negre, però Edwin tenia esperances i jo no li vaig pas dir que no. Ell confiava en què algú el creuria i que per tant, valia la pena arriscar-se. Havíem emprès aquell viatge junts i havíem d’acabar-lo junts, pensava jo.

El dia següent ja érem a la estació, aquell cop no ens va ser tant fàcil colar-nos al tren perquè hi havia força menys gent. Érem més visibles, sí, però res que una gorra i unes ulleres de sol no poguessin camuflar.

Es van obrir les portes del tren i jo, més nerviós que mai, vaig pujar. Em venien ganes d’agafar-li la mà ben fort, però no em veia en cor. En canvi la meva reacció va ser dir-li:

-T’estimo, tot sortirà bé, ja ho veuràs.

No vaig obtenir resposta, vam estar-nos la resta del llarg viatge callats, sense dir res. I no va ser fins passades les dues llargues hores de viatge, que em va contestar:

-Jo també t’estimo.

Llavors em va fer un petó. Sí, un petó. Jo no m’ho esperava, i va durar una bona estona. En aquell moment era molt feliç, però no vaig demostrar-ho perquè estava molt nerviós. El que anàvem a fer posava en perill les nostres vides, sobretot la seva. Però fer-me un petó, va ser l’únic que se li va ocórrer.

Estàvem els dos sols, enmig d’aquella immesa i freda estació, un davant de l’altre.

19 DE MAIG DE 2227

Vam sortir ràpidament de l’estació, però va ser creuar la porta de sortida, que ja teniem allà una dotzena de policies preparats per agafar l’Edwin.

No m’ho podia creure, ho sabien, sabien que ens dirigíem cap allà.

Me’l vaig mirar just abans que em fes un petó i es dirigís cap algun lloc a mans d’aquells policies enganyats. Vaig veure com, des de lluny, em cridava que tot sortiria bé i que escampés la veritat. Vaig arrencar a córrer cap a casa meva i vaig agafar l’agenda dels telèfons del veïnat que la meva mare havia utilitzat anys enrere.

Les respostes de la gent quan els contava el que Edwin i jo havíem acordat eren decebedors. Arnold havia estat enganyant a tot Alemanya i ara només tres o quatre persones creien la veritat.

Em vaig dirigir cap als jutjats del poble perquè no sabia què li farien a l’Edwin i allà em vaig trobar un home escoltant la ràdio. Era una última hora.

L’assassí s’ha presentat avui a dos quarts d’onze del matí a les portes de l’estació, juntament amb un noi que, segons diuen els ciutadans del poble, vivia allí mateix. Els seus pares s’havien mort a causa de la infecció. L’acusat serà condemnat a mort al capvespre de demà mateix, a la plaça de l’església. Bona nit i fins demà.

No m’ho podia creure. Matarien a Edwin tan sols d'aquí unes hores. Em vaig quedar paralitzat, no sabia què fer ni què dir.

19 DE MAIG DE 2227

El dia següent vaig me’l vaig passar parlant amb la gent, intentant fer-los veure que l’Edwin no havia estat el causant de la mort de tots els seus amics i familiars, però res va servir. Estaven dolguts i l’únic que volien era que Edwin morís.

Només faltava mitja hora per les vuit, que era l’hora acordada per la condemna. Tot el poble estava engrescat per anar a la plaça de l’església i jo, que estava a punt de sortir de casa per anar-me a acomiadar, no vaig poder. No podia presentar-me allà com si res i veure com Edwin moria. Vaig decidir quedar-me a casa fins que tot passés.

El soroll del tret seguit d’aplaudiments va ressonar al meu cap durant molta estona.

Ja està, vaig pensar.

26 DE MAIG DE 2227

D'anys n’han passat molts, però jo ho recordo com si fos ahir, el dia que sentia per les notícies el que estava succeint al meu país.

Recordo també, com si fos ahir el dia que vaig parlar amb Edwin.

Recordo com si fos ahir, el dia que vam pujar en aquell tren amb l’esperança entre les dents.

Però no. D’això ja fa molts anys i molts anys també fa que Edwin va morir. Jo me l’estimava molt, i me’n vaig adonar massa tard. Encara em lamento de no haver-li confessat abans tot el que sentia.

Sovint penso en què hauria passat si aquell t’estimo que va sortir de la meva boca, li hagués deixat anar quan vam agafar el primer tren, o durant l’estada a l’intempèrie. Però lamentar-me ara, ja no serveix de res.

Haig de fer el cor fort, com he estat fent aquests anys sense Edwin, i preparar-me pel meu final. M’agradaria que aquests diari acabés en bones mans i que algú em cregués. Ben mirat, no tinc res a perdre-hi i d’aquí uns dies o setmanes, deixaré el món on he plorat, rigut i estimat tant.

Em noto cada vegada més dèbil i els noranta-cinc anys que duc a l’esquena em pesen com si n’hi portés dos-cents. No em veig en cor de seguir lluitant quan ja no em queda res per fer aquí.

Escriure les meves memòries és l’únic que em quedava per fer i ara, que ja no tinc res més a explicar-vos, puc acomiadar-me.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]