Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



joviatBLM
Manresa
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Difícil decisió
Fa uns anys mai hagués pensat que em passaria això... Tot va començar fa dos anys quan vaig començar a veurem més complex al meu cos. Vaig començar a pensar més que no és normal, sentia que no podia parlar amb ningú, aïllada, incompresa, ofesa i sentia un dolor al cor que no em deixava respirar. La gent m'ho va començar a notar, els professors també, així que vaig haver de parlar, vaig començar a anar al psicòleg.



Al principi em van detectar ansietat així que durant un temps em van dir que per l'edat que tenia era millor que m'ingressessin, un temps després vaig començar a millorar físicament així que em van donar l'alta.



Setmanes després veiem com començava a empitjorar, jo ho negava.



Els meus pares van decidir buscar més ajuda, aleshores ens van recomanar ajuda psiquiàtrica, jo em vaig negar rotundament. Durant un dia de discussions vaig sortir de casa perquè sentia que no podia respirar. Al sortir de la porta de casa sentia que el cap em donava voltes i em vaig desmaiar.



A l'obrir els ulls em vaig trobar al meu amic Jaume que és el meu veí és un noi molt divertit i molt amable, el coneixo desde fa molt de temps. Ell és el que ha estat sempre quan el necessitava, quan necessitava alguna cosa al que sigui ell estava, és el que em va acompanyar a l'hospital es va quedar tota la nit . Allà és quan em van dir que passava poc per la meva edat i que el meu cos estava deshidratat, així que em van deixar ingressada durant sis dies seguits.



-Sàvies que si arribes a pesar menys de 40 quilos podries morir- va dir el doctor-.



Els meus pares es van desesperar al sentir aquelles paraules tan dures que sortien de la boca del doctor, el meus pares només desitjaven que fos una noia forta i valenta que no tingues por de res ni de ningú però durant aquells anys vaig agafar mes por a la vida que a la mort.



Van fer tot el possible per aconseguir a un dels millors doctors que em pogués ajudar a superar tot el que m'estava passant, així que al sortir el primer que vaig fer és anar a teràpia.



-Estàs evolucionant molt bé Marta estic molt orgullós de tu -Va dir el terapeuta

-Moltes gràcies

-Si, jo també estic molt orgullosa de tu però, saps que has de seguir com fins ara per esta del tot bé -Va dir la mare



El terapeuta al veure com estava evolucionant em va deixar anar-me a casa, sempre que mantingués el meu pes.



Durant unes setmanes tot anava bé. Però mentre que passaven els dies jo tornava a empitjorar. Sabia que havia arribat el moment de fer cas els meus pares i començar a preocupar-me més per la meva vida, vaig acceptar entrar a teràpia psiquiàtrica, vaig passar tres mesos aïllada de tot i de tothom, els metges començaven a veure molt estrany que no millorés, així que van decidir provar amb una altra teràpia. Va ser una teràpia molt dura i en alguns moments pensava en deixar-ho estar, però vaig pensar en tot el que havia passat i vaig veure que no valia la pena abandonar. No anava del tot bé però poc a poc anava millorant i cada vegada era més positiva amb mi mateixa, així que els metges van trobar raonable de deixar-me veure els meus familiars i coneguts durant uns dies.



-!Estem molt contents de que aigües millorat filla -va exclamar la mare

-Jo també



Però aquelles visites no em van anar gaire bé, vaig estar pensant en tot el que m'havia dit eren coses positives, però quan jo les recordava m'enfonsava. No era capaç de millorar en res. Passats uns dies vaig conèixer a una noia un any més gran que jo i que fa uns anys també va passar per algo similar. Vam començar a parlar i vaig sentir que si ella havia aconseguit superar més o menys el que li passava jo també ho podia intentar. Em vaig desperta per el mati i vaig anar a l'habitació de la meva amiga per anar a esmorzar juntes, a l'entrar no la vaig trobar li vaig preguntar a la recepcionista em va mirar amb una cara com si no sàpigues que dir-me i de cop vaig començar a vessar llàgrimes en aquell moment em vaig donar compte de que alguna cosa no anava bé i jo desesperada vaig insistir que em digues que havia passat ella després de fer un gran sospir, em va mirar fixament i em va dir ho sento molt però a mort avui cap a les tres de la matinada, em vaig quedar paralitzada no sabia què fer ni què dir no em sortien les paraules en aquell moment vaig donar mitja volta i me'n vaig anar cap a la meva habitació, vaig començar a plorar com mai. En aquells instants sabia que aniria a pitjor no tenia a ningú al costat que em dones consells o reforç sentia que el món se'm tirava a sobre. Vaig estar tot el dia sense sortir de la meva habitació. No podia veure a ningú, no tenia ganes de fer absolutament res no menjava ni parlava fins que de cop sento un soroll. Trucant a la porta, era el metge que desesperat em deia que m'estava jugant la vida, però jo ja no tenia ànima per tornar a aixecar-me, hi havia un punt en què el meu cos ja rebutjava el menjar. Les paraules del metge s'evaporaven en la intensitat del moment. El metge s'anava fonent amb totes les altres coses que també em resultaven borroses. Intentava escapar de la realitat. A poc a poc els ulls s'anaven tancant i tota jo em vaig trobar envoltada en la dolçor d'un somni.
 Comenta
 
Capítol 2 La llum del meu cor
CAPITOL 2

Les llums de Nadal donaven una sensació d'escalfor, però tot i així li posava una bufanda al meu osset de peluix. Com la blancor de l'hivern ens inundava, el meu osset es va posar malalt i amb molt de carinyo el vaig i l'escalfor el vaig curar. Aquella cara de felicitat que va posar no tenia cap preu per mi. Vaig obrir els ulls i seguia en el mateix lloc, però al contrari que abans, amb un gran somriure. Em vaig posar a pensar que tan de bo els somnis es fessin realitat. Em vaig adonar de que la única cosa que separava els somnis amb la realitat era un mateix, gràcies a aquell somni vaig sentir com si la meva vida tornava a començar, vaig sortir d'aquella habitació segura de mi mateixa i de les meves decisions. A l'obrir la porta tothom es va quedar mirant com dient com és que havia canviat de idea d'un minut a l'altre, però a mi aquell moment només em sortien somriures. Vaig agafar i li vaig dir al metge que faria tot el possible per poder sortir d'aquí definitivament. El metge em va mirar i va deixar anar un somriure. Em va assegurar que milloraria si m'ho proposo. Vaig començar de zero amb teràpies i medicaments. Vaig notar com a poc a poc anava millorant i m'anava sentint millor. Després d'un llarg temps em sentia preparada per portar una vida totalment normal.

Passades unes setmanes vaig sentir com mai m'havia sentit. Em sentia lliure, feliç, amb ganes de experimentar noves coses, tenia ganes de viure la vida. Faltaven unes setmanes per que fos Nadal, els meus pares estaven molt contents per saber que podia sortir de l'hospital i podes passar el Nadal amb la família. Però tot i així jo sabia que havia de seguir els consells del metge, podia sortir definitivament sempre que es segueixi cuidant com fins ara, vaig veure com els meus pares casi ploren per sentir aquelles paraules del metge estaven molt contents i jo també semblava que mai ningú ens podia treure aquell somriure de la cara, vam anar al cotxe per anar-nos cap a casa, duran el camí els meus pares no van voler parlar de res de el que havia passat per que no em sentis malament, al ariva a casa quan vam engega el llum vaig veure que tothom estava a casa meva els meus avis, tiets, tietes, amics, amigues i tots estaven molt contens de que per fi ages sortit d'aquell pou, em van prepara una festa sorpresa i allà ens vam passar tota la tarda rien explica'n-hos de tot i de tothom totes les anècdotes que ans havien passat ens vam fer un fart de riure. Enyorava el sentiment de riure i per primera vegada en molt temps em sortia espontàniament. Tornava a ser jo un altre cop.

Recordava les paraules del metge dient-me que m'havia fet molt forta, tant que podia reempendre la meva vida escolar. Les vacances de Nadal s'em van passar volant, potser perquè vaig alliberar molta d'aquella tensió que amagava als pous més profunds del meu pensament. Però ara aquells pous es van omplir d'esperança, molta esperança…

El color vermell de la porta de l’escola s’imposava davant meu. M’hi vaig aturar, però amb il·lusió, volia recordar l’emoció de començar una segona vida. Una segona oportunitat. Vaig veure que hi havia gent que dissimuladament em mirava, d’altra que ni s’amagava. Tothom parlava de mi… menys una noia, una noia que no havia vist mai  me la vaig quedar mirant durant un estona fins que vaig senti els crits dels meus amics.

-Marta, Marta, Martaaaaaa

Jo tota consentrada en la mirada d’aquella noia  em giro i veig que tothom m’estava mirant em cara de pena 

-Estás be Marta - va dir en jauma amb cara de preocupat 

-Si - vaig respondre amb un somriure enternedor  

-Bé dons ja podem entre - Va dir l’anna tota emocionada.

Al entrar a classe vaig veure aquella noia i vaig decidir assentar-me al seu costat per poder conéixer-la millor ja que em feia molta il·lusió coneixa a noves persones i a noves amistats.

Al assentar-me em feia vergonya demanar-li com es deia però el professor va passar llista i ella anava devant meu es deia Clara. El profesor va decidir que sortissin una per una les persones noves per poder conéixer-les, ella va sortir i era d’Alemanya i tenia 13 anys. Quan em va tocar a mi. Vaig dir al professor que ja em coneixien i em diu:

-dona igual tothom surt tu tambe has de surtir!

Vaig sortir em vaig posar molt nerviosa viag presentar-me vaig dir que em deia Marta tinc 13 anys i em fa molta ilusio començar el curs amb vosaltres. tothom em va aplaudir em vaig posar molt contenta perquè no sabia que maniria tan bé.

Vam començar fent classe de mates, el que més odiava ja que se’m donaven malament.

El professor ens va donar unes fitxes que haviem de fer juntes i jo estava contenta perque tindria la oportunitat de parlar amb ella.

-Hola- Marta

-Hola- Clara 

-De quina escola vens? -Marta 

-Estudiava a casa - Clara 

Em va estranyar molt que ella estudiés a casa i que quan em responia, em responia molt malament jo no li feia bastant cas però vaig tornar-ho a intentar.

Al sortir de l’escola vaig sortir amb una colla d’amics, i ens vam anar cadescún a se casa. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]