Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



JoviatDmma
Manresa
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Fins al cor
Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                        T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                        ...

                        T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                        S: Sí.

                        T: Me’l vols repetir, per favor?

                        S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                        T: I saps quant peses aquesta setmana?

 

Tres mesos abans...

 

Hola, sóc Marta Pons, tinc 15 anys i ara us explicar què em va canviar la vida d’una forma radical.

 

Tot va començar el dia 10 de juny, a classe. Feia calor i anava lleugera de roba: una samarreta de tirants i uns texans desgastats, blaus i curts.

Estàvem practicant l’anàlisi de mètrica i rima d’un poema i tenia un dubte. Em vaig aixecar perquè la senyoreta Carme, la professora de català me’l resolgués. En el moment d’alçar-me del meu lloc el Joel, el company de classe que seia a segona fila, em va abduir amb una blava mirada penetrant.

Durant tota la resta del dia vaig estar pensant amb aquella mirada intimidant...

Vaig estar donant-hi voltes i més voltes, sense saber el perquè d'aquella mirada. La veritat és que aquell neguit em treia de polleguera.

 

Vaig arribar a casa. A l'hora de sopar em va tornar aquell pensament estrany: Aquells ulls! Aquella mirada!

Quan la mare em va portar el plat a taula, de sobte, vaig perdre la gana. Aquell plat de puré de patata i hamburguesa d'espinacs barrejat amb aquell neguit insistent em van fer venir basques.

Tot plegat va ser un autèntic desastre! I les conseqüències... van ser pitjors!

El pare es va estranyar en veure que feia cara de pomes agres i va començar amb un llastimós interrogatori:

  • A què es deu l'honor, senyoreta? No li ve de gust a la senyoreta?


 


  • Mmm...tinc un estrany dolor a la panxa,  podria ser la regla, però... fa tres mesos que no em ve... però, aixxx.... - No sabia pas què respondre i vaig buscar una excusa per tal de no destapar aquells sentiments de vidre que m’aclaparaven. Així que vaig posar mala cara simulant dolor i s'ho van empassar.


 


  • Vols un arròs bullit, nena? - La pobra mare preocupadíssima me’l va oferir però no el vaig acceptar.


 

Per no allargar més aquella situació i m’atabalessin amb més preguntes i dissertacions, vaig anar, sinuosament, a l’habitació i m’hi vaig tancar per descansar.

Em vaig mirar al mirall i em vaig veure més grassa del normal. Com? Què? Només em faltava allò!

 

Ben empipada, em vaig endinsar al llit i em vaig deixar emportar per la foscor de l’habitació.

 

Aquella nit un malson em va envair... em va venir un mal de cap com mai havia tingut. Vaig començar a visualitzar una imatge de mi amb sobrepès. La respiració es va tornar caòtica, les cames no em responien, no em podia moure...Algú em mirava, de dalt a baix, em volia fondre...Ajudeu-me!

 

  • Marta! Què tens? Estàs somiant! –la mare em va treure d’aquella foscor.


...

 

L’endemà, al matí, el mirall em confirmava allò que em semblava haver vist el dia abans a la nit: estava grassa! S’havia acabat! Havia de parar de menjar permanentment. Però, havia de trobar un motiu pel qual ningú em descobrís, què podia fer?

 

Anaven passant els dies i la mare m'anava repetint que havia de menjar més... que estava seca... però jo no li feia cas: em seguia veient grassa. No hi havia manera de què m'entrés menjar per la boca sense vomitar-lo. La meva estratègia no estava funcionant, la idea de fingir cada dia algun mal per tal que fos una excusa per no menjar era massa simple i repetitiva. Definitivament, havia de trobar-ne una altra. El temps passava i seguia i jo no trobava cap sortida.

A casa res de menjar.

A classe em costava atendre, no aconseguia centrar el cap.

Al centre esportiu, hi anava dia sí i dia també: havia de cremar més calories de les que menjava.

Allò em debilitava per dins però enfortia la decisió de continuar inexorablement!

 

Un dia, a l'escola, el Joel em va tornar a mirar, però no només em mirava ell, sinó que tota la classe es fixava en mi. Què passava? Em podien deixar en pau?

En aquell moment em sentia atrapada en un pensament que m’envaïa: no aconseguia agradar-me gens. La Júlia, la meva millor amiga, també em va fer aquella mateixa cara i vaig veure que alguna cosa passava. Es va apropar i em va agafar pel braç:

 

  • Què et passa, Marta? Fas mala cara i...


 

En aquell moment vaig entrar en un estat de xoc.

La meva ment es va posar en blanc i no vaig saber què respondre.

Només vaig tenir una reacció, la de plorar.

 

Sense saber què em passava em va abraçar.

 

  • Si us plau! Ajuda’m! –vaig suplicar, tot somicant.


 

A la tarda va venir a casa meva i, tot i així, no vaig tenir la confiança d’explicar-li.

La vaig enredar i li vaig dir que en un fet que va succeir feia poc, em va marcar la vida i em va canviar totalment el pensament.

 

La Júlia no m’entenia, no li vaig fer cas... així que vaig decidir continuar amb la meva farsa.

 

Per què no podia sortir d’aquella bombolla?

Per què traïa, fins i tot la confiança de la Júlia?
 Comenta
 
Capítol 2 Els campaments
L'endemà era dissabte. Jo i la Júlia vam quedar per anar al Centre Comercial a les 11:00. Volíem anar de compres. Quan ens vam trobar vam entrar a la primera botiga que vam veure, necessitava uns pantalons. La Júlia em va portar uns texans negres talla 36, la que utilitzava sempre. Vaig anar al vestidor i me’ls vaig emprovar: m'anaven grans! La Júlia es va estranyar. Finalment, em vaig quedar una 34.



 

Vam anar al Taglietella, el meu restaurant preferit. Ens vam demanar una pizza de pernil dolç i formatge, però vaig decidir no menjar gaire. Per tal que la Júlia no em qüestionés el perquè no menjava, vaig haver de fer una bajanada: em vaig menjar el primer tall de pizza i, en agafar el segon, vaig fer veure que el plat em relliscava. El plat va anar a parar al cap del cambrer. Em vaig quedar sense pizza.



Vam riure molt, però la cosa va fer un canvi de rumb que jo no m’esperava: la Júlia em va demanar si volia que agaféssim una altra pizza, ja que ens havíem quedat sense. No sabia quina excusa dir per tal de no menjar... i, per fi, em va venir al cap una excusa. Li vaig dir que no era possible, que no portava suficients diners i ella va fer mala cara.



 

Quan vaig arribar a casa, la meva mare em va donar una sorpresa: l'endemà m'anava de campaments.



Resulta que m'havia apuntat a uns campaments d'esport d'aigua a la platja de Salou durant una setmana. I, tot seguit, vaig començar a fer la maleta. Estava molt nerviosa per si no encaixaria perquè no coneixia a ningú, així que vaig decidir d'agafar molta roba per tal de donar una bona impressió.



...



Eren les set del matí i l'autobús estava a punt d’engegar. Vaig pujar i vaig seure a la penúltima fila, a la banda de la finestra. Vaig agafar el mòbil i em vaig quedar mirant l'Instagram. Al cap d'una estona, vaig notar com algú em tocava el braç. Era un nen que em demanava per seure al meu costat perquè anava sol.



L'autobús es va posar en marxa i ell va començar la conversa:

 

P: Em dic Pol, i tu?

M: Jo Marta, que fas aquí? Vas als campaments?

P: Res...que la meva mare és molt tossuda i m'ha apuntat a aquests campaments, per conèixer gent nova. Diu que estic molt enganxat al mòbil.

M: Doncs quina merda, estem igual tio.

P: Ja tenim alguna cosa en comú - va dir mig rient-. De quin any ets?

M: 2005. I tu?

P: Ostres! Una altra cosa en comú!

P: Tens xicot?

M: Nooo! -va dir rient-.



P: Doncs... ja en tens un -I els dos van esclatar a riure-.



 

En arribar als campaments, els monitors en van informar que les habitacions podrien ser mixtes. Com que ja ens coneixíem van decidir anar junts. En arribar a l'habitació, vam veure que ja hi havia una altra nena i nen instal·lats. Ens vam presentar. Eren la Mariona i el Jan, venien de Figueres i eren millors amics.



 

El primer dia va ser difícil conviure. Com que l'habitació era mixta, no sabíem com canviar-nos i, a l'hora de vestir-nos, no volíem que els nens ens veiessin. Vam baixar a esmorzar i, casualment, no m'agradava el menjar, per tant, vaig dissimular com sempre.



El matí ens van deixar temps lliure a la platja per tal de conèixer-nos millor. Jo i el Pol vam passar el matí junts i ens vam explicar la vida. I aquí vam començar a agafar la confiança.



El Pol em va acompanyar als vestuaris de la platja perquè em pogués posar el biquini. Vaig sortir i li vaig ensenyar la bossa que em feia el biquini, així que em va proposar anar-ne a comprar un altre.



El Pol em va escollir el primer biquini. Era de color rosa i ens va agradar molt. Va insistir a comprar-lo ell com a record d'aquests campaments. Li mirava els ulls i notava que, entre nosaltres, hi havia alguna cosa més que una amistat: em començava a agradar.



Finalment, me’l va comprar ell i vam anar corrents cap al vestuari a canviar-me. Vam entrar a l'aigua i ens vam estar remullant una bona estona. Hi havia moltes onades i sense voler em va tocar la cintura... En comptes de treure-la, va posar l'altra mà.



Al sortir de l’aigua, em vaig adonar que la meva tovallola no hi era, m'he l'havia oblidat a l'habitació. Ell em va embolcallar amb la seva tovallola, per tal que no tingués fred.



 

Vam baixar al menjador a dinar. Hi havia macarrons, pollastre i per postres una trista poma, l'única cosa que vaig menjar. El Pol em va demanar si em trobava bé, ja que no havia esmorzat ni dinat. Aquí em vaig veure acorralada, no sabia què respondre. Li vaig dir que era molt maniàtica a l'hora de menjar i que quasi no m'agradava res. Va fer mala cara i immediatament va canviar de tema.



 

Anaven passant els dies i cada dia sentíem més connexió... Va ser durant la nit estrellada del dissabte. Estàvem estirats al jardí de la casa, contemplant les estrelles. De sobte, el Pol va xiuxiuejar el meu nom i em va confessar que li agradava. Jo li vaig dir que els sentiments eren mutus.



Em va fer un petó i es va quedar tot en silenci...



Ens vam separar durant uns instants i, en un no res, ens vam començar a petonejar apassionadament. Em va pujar a coll i les mans resseguien els cossos de l’un i de l’altre. De cop, ell es va aturar.



P: Ets verge?

M: No. I tu? -li vaig dir amb tota confiança-.



P: Jo tampoc, et veus preparada?Vols continuar?

 

Sense respondre m’hi vaig llençar. Tot anava perfecte fins que la porta es va obrir i van entrar la Mariona i el Jan. Corrents ens vam tapar i vam dir que no era el que semblava... tot i que sí que ho era.



 

No vam tornar a parlar del tema, l'endemà marxàvem dels campaments i vam acordar de no perdre el contacte. Ho aconseguiríem?
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1126 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]