Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Martí_Mota
Figueres
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Quadern de vida
Sóc en Sergi un adolescent de 18 anys, visc a França concretament a Perpinyà.

Aquell dia em vaig llevar amb un fort mal de cap, el tumor seguia expandint-se i la tristesa augmentant. Com diàriament feia em vaig vestir, vaig fer el llit i vaig esmorzar un espès cafè amb unes dures torrades amb melmelada i mantega. Abans d’emprendre el camí cap a l’institut em vaig mirar al mirall per acabar d’arreglar-me i veure aquell adolescent d’estatura més aviat alta, de cara petita i rodona, amb cabells marrons com la femta i ulls d’un to verd fosc com l’aigua del fons d’un pou. Semblava impossible que seguís fent vida normal, sempre seguint aquella mateixa trista rutina. Des del dia en què aquell coi de metge em va diagnosticar un càncer terminal al cervell, em vaig pensar que res tornaria a ser igual. Per sort o per desgràcia allò no va ser així... Consumint-me per dintre i sense fer res al respecte, cada dia era més trist que l’anterior.

En arribar a l’institut vaig encaminar-me a pas llarg cap a l’aula ja que feia 30 minuts tard. Com ja era rutina, el professor de llengua no em va dir res referent al retard, els professors ja no em tractaven com un nen normal... En acabar-se les classes vaig acomiadar-me dels meus amics que tenien entrenament de rugbi a “l’Estade Aimé Giral” com cada dijous (entrenament que malauradament se m’havia prohibit seguir pel meu estat de salut) i me’n vaig anar la Biblioteca de Perpinyà a llegir, endarrerint tant com pogués el moment de tornar a casa, on intentava passar el mínim temps possible d’ençà que em van donar la mala notícia. Només d’entrar a la biblioteca vaig sentir el característic olor d’antic flotant per l’aire, em vaig acostar a la meva taula preferida i com sempre vaig asseure’m al racó més apartat i solitari de la sala, amb el meu exemplar de Vida, mort i Judici. En endinsar-me en aquell món d'àngels i dimonis vaig desitjar amb tot al meu cor convertir-me en el protagonista i per un instant em vaig imaginar que vivia en aquella terra repleta de fantasia i aventures, malauradament en el fons del meu cor sabia que tot allò era irreal.

Després de llegir una bona estona, vaig anar a trobar la Judit a La Tassa, el meu bar preferit. Cada dijous a la tarda quedàvem per fer un cafè i aquelles tardes pràcticament s’havien convertit en una tradició. Eren, sens dubte, el meu moment preferit de la setmana donat que podia desconnectar dels meus problemes i preocupacions durant una mitja hora. La vaig trobar just a la porta del bar i de seguida vam entrar cap a dintre per refugiar-nos de les baixes temperatures de fora, Ens vam asseure a la nostre taula i vam demanar dos cafès a en Robert (l’amo del bar), mentre ens treiem l’abric. Per trencar el gel, la Judit em va demanar sobre el dia que havia tingut, jo li vaig respondre amb monosíl·labs i retrets. Justament quan em va preguntar més detalls sobre el meu dia, el moment va arribar…

Sobtadament vaig sentir una suor freda a tot el cos, alguna cosa fallava, em vaig començar a marejar i a veure-ho tot difuminat i borrós, finalment les pestanyes se'm van tancar i vaig perdre la consciència i l’equilibri. L’únic que vaig veure després de caure de la cadira va ser la Judit amb una expressió atemorida dibuixada al seu rostre i, seguidament, una sèrie de llums i persones que se m’emportaven en una camilla. Al despertar-me em vaig trobar estès en un llit del que semblava un centre mèdic i envoltat de tota la meva família. Després d’aquell dia, vaig estar ingressat de manera permanent a l’hospital, on vaig passar per nombrosos anàlisis, operacions i molt dolor. Finalment, un dia que estava amb la Judit i la meva mare a l’habitació el dolor va decidir marxar… que ja n’hi havia prou. Vaig notar com si la meva persona es lliberés d’unes cadenes que em retenien. Així vaig acabar morint a l’hospital de Perpinyà, amb només 18 anys i amb tota una vida per davant que ja mai viuria. Tot just quinze dies abans havia perdut la virginitat.

Però el que jo creia que era el final de la meva curta vida, només va ser l’inici de la meva verdadera i apassionant història.

 Comenta
 
Capítol 2 Quadern de mort
Sóc en Nuvolet un adult de 39 anys, visc al Cel, concretament a Selvelond.

En el moment de la meva mort vaig començar a sentir una sèrie d'emocions i sensacions completament noves per a mi: Vaig notar com si el meu cos es desintegrés, partint-se en trossets i fent que els meus membres s'afluixessin fins a l'extrem de perdre’n el control. A més a més, i per acabar-ho d'adobar, el cor pràcticament se'm sortia del pit per la velocitat dels batecs. Seguidament, el que quedava del meu dividit ser, va començar a ascendir a la velocitat d'un cometa, mentre jo m'espantava degut a un seguit de llums i sons semblants als d'una pel·lícula de ficció que feien de l'experiència una de més impactant, però a la vegada més insegura.

De cop tot es va parar i va donar literalment mitja volta; em vaig tornar a unificar, els sons i llums es repetien però a l’inrevés i, finalment, vaig començar a descendir a tota velocitat. Uns segons després, tot el meu cos va caure sobtadament sobre una superfície rígida i plana fent que jo acabés perdént el coneixement.

En despertar-me, em trobava en un espai totalment gris i amb una balança gegantina al centre. Inesperadament tot es va començar a tornar de color blanc i una sensació de satisfacció absoluta va començar a envair-me. Totes les bones accions i bons moments de la meva vida van començar a passar-me per la ment a una velocitat extrema. Sobtadament, em vaig adonar que una bola lluminosa de talla enorme s’havia col·locat sobre un dels plats de la balança. Després d'això, la negror va embolcallar la sala i la bola de llum va esdevenir la única font d'il·luminació. Així mateix, tot va girar dràsticament i la sensació de satisfacció es va convertir en angoixa i vaig començar a recordar totes les males accions i errors de la meva vida. En un tancar i obrir d'ulls, tota la foscor es va concentrar en una altra esfera fosca que es va col·locar a l'altre extrem de la balança. Amb l'ambient altre cop amb el seu gris original, la balança va començar a oscil·lar d'un costat a l'altre. Després de 5 minuts, finalment, es va decantar cap al costat de la bola lluminosa que es va expandir fent-me tancar per complet els ulls.



Quan vaig reobrir els ulls, em vaig veure esperant en una cua per passar el que semblava una frontera amb una ciutat darrere. En arribar el meu torn, em vaig trobar davant d’una dona d'estatura mitjana, rossa, amb cara cansada i ulls blavíssims. Amb expressió amargada i avorrida em va demanar:

-Carnet d'identitat, passaport i percentatge si us plau.

-Disculpi, no ho tinc a mà ara mateix... -Vaig respondre jo.

-Senyor, ho té precisament a la mà, m'ho pot entregar d'una vegada!

Sorprenentment, els papers havien aparegut a la meva mà, així que li vaig entregar.

-Molt bé a veure: Sergi, 18 anys... -Llegia la dona del taulell

-Percentatge de lluminositat: 70%! - Va exclamar la dona canviant la seva expressió avorrida per una d’emocionada i animada.

-Segueixi'm ara mateix! -Va dir la dona agafant-me per la màniga.

Sorprès, la vaig seguir fins a la ciutat, que curiosament estava exageradament il·luminada. Al arribar ens vam dirigir a un imponent gratacel amb un cartell que posava: Ajuntament de Selvelond. Quan vam ser dintre l'edifici una escalforeta va començar a recórrer el meu cos. Vam agafar l'ascensor fins el pis més elevat i, quan es van obrir les portes, ens vam trobar davant d'una porta gegantina. La dona va picar dues vegades i una poderosa veu ens va manar que passéssim. L'habitació era més gran del que podia aparentar des de fora, molt ben il·luminada i decorada amb quadres que il·lustraven diverses escenes amb àngels i dimonis. Assegut en una cadira al fons de la sala, hi havia un home gegantí, de 2 metres i mig d'alçada aproximadament, amb una llarga barba blanca i una capa de cuir d'un color blau marí, que li cobria tot el cos. En apropar-nos-hi la dona li va dir:

-És ell.

L'home va assentir i li va fer un senyal a la dona perquè es retirés. Un cop sols l'home em va preguntar:

-Suposo que tindràs moltes preguntes, Sergi?

-Certament sí, començant per saber com sap el meu nom.

-D'acord Sergi, el resum és que ets mort i estàs al cel perquè el mesurador de lluminositat que t'has trobat durant el viatge així ho ha decidit.

-Aquella balança gegant? -Vaig preguntar.

-Exactament aquella "balança" mesura el teu percentatge de lluminositat, si hagués sortit inferior al 50%, ara mateix series a l'infern.-Va prosseguir l'home.

-A l'infern! -Vaig repetir espantat.

-Sí, però no has de patir per res Sergi, el teu percentatge de lluminositat era suficientment alt per anar al cel i, fins i tot, tan alt perquè et toqués viure a la capital "Selvelond" on hi ha la gent més pura. Més et diré Sergi, el teu percentatge de lluminositat és tan i tan alt com perquè jo estigui parlant ara amb tu.

-I qui se suposa que ets tu?

-Em faig dir Sariel i sóc el president de Selvelond, títol que també em converteix en "Rei" del cel. Bàsicament sóc el que talla el bacallà aquí.

-Però... El meu percentatge de lluminositat era únicament d'un 70%, tampoc és que sigui gran cosa, en un examen tampoc seria una nota tan excel·lent.

-Mira Sergi, per dir-ho d'una manera no és que l'ésser humà en general sigui gaire bondadós; la majoria de gent ronda entre el 50% i el 55% a les afores del cel. Els percentatges més elevats són aquí a Selvelond i no passen del 60%. Però el teu percentatge del 70% és la llum de l'esperança que confirma la profecia...Sergi ets l'elegit!

-Perdona però no et segueixo per a què se suposa que sóc l'elegit?

-La teva missió és eliminar el Rei de l’Infern, ja que es nega a tancar la "Barrera Grisa", el lloc on arriben els morts i es decideix si van al cel o a l'infern (el que tu anomenes "balança") i a la vegada serveix de frontera. Ja farà uns segles, el Rei de l'Infern la va obrir per intentar conquistar el Cel i d'ençà d'allò que rebem cada vegada més cruels atacs per part seva.

-Però vostè no pot enviar un exèrcit? -Vaig demanar jo intentant ser el més cordial possible després d'assabentar-me del càrrec que ocupava d'aquell home.

-No Sergi, ets l'únic que pot realitzar tal proesa, ja que la foscor d’aquell indret consumeix i apaga la llum de qualsevol ésser però la teva és prou potent per a resistir-s'hi. No t'hi pots negar, fes-ho pels habitants celestials, ets l'únic que pot solucionar les coses.

Després de parar-me a pensar una estona em vaig adonar que no tenia res més a perdre i que, estranyament, em sentia com si ho hagués de fer.

-D'acord, suposo que ho hauré de fer... Per cert qui era la dona que m'ha acompanyat fins aquí?

-Era la Joana, és una treballadora de la Barrera Grisa, una agent de la Frontera del Cel. Els treballadors de la frontera cobren molt bé, ja que el risc d'assalt és molt elevat.

Després d'una llarga pausa en Sariel va seguir:

-Doncs va, centrem-nos, que hi ha molt a fer. -Va dir mentre s'aixecava.

-D'acord per on començo? -Vaig preguntar, aixecant-me jo també i dirigint-me a la porta.

-Hauràs de sotmetre't diàriament a un entrenament tant mental com físic extremadament exigent. Durant el matí hauràs d’aprendre a lluitar i entrenar el teu cos. Al migdia, prepararàs la teva coartada per infiltrar-te, hauràs de posar en regla els documents necessaris per entrar i preparar el pla i l'estratègia per infiltrar-te. Per últim durant la tarda et dedicaràs a aprendre a viure a l'infern i descobriràs tant els costums com els hàbits de la gent d'allà. Calculo que als 39 anys estaràs llest.

-Als 39 anys! Veritablement sembla complicat... -Vaig respondre atemorit.

-Tranquil sé que podràs aconseguir-ho, ara vés a descansar. -Em va respondre en Sariel.

Finalment, el dia va arribar. L'entrenament s'havia acabat i em sentia més preparat que mai. Em vaig aixecar del llit d'un bot i deu minuts més tard ja em dirigia amb decisió fins a la Plaça del Sol on havia quedat amb en Sariel i una sèrie d'homes i dones que m'acompanyarien fins a la Barrera Grisa. Un cop allà, no vam necessitar paraules, tan sols una simple mirada va servir per dir-nos-ho tot i emprendre el camí fins al nostre destí. Mentre recorríem l'enorme ciutat, diferents pensaments em van venir al cap. Vaig adonar-me del canvi exagerat que havia sofert durant aquells anys, ara era més agosarat i tenia més autoestima. L'entrenament m'havia canviat, deixant de banda que ara era més fort tant físicament com psicològicament. Em veia amb cor d'afrontar qualsevol repte que se'm posés al davant.

Al fi, vam arribar a la Barrera Grisa. Mentre s'iniciaven tots els preparatius per la meva missió, en Sariel em va demanar que m'acostés a parlar amb ell a soles i així ho vaig fer.

-D'acord Sergi, ha arribat el moment. Abans de marxar, si et va bé, voldria acabar d'aclarir els detalls de la teva tasca.

-Perfecte.

-Primer de tot et volia deixar clar que la teva prioritat ha de ser assassinar el Rei de l'Infern i, si tens l'oportunitat de tancar la porta, que no se t'acudeixi fer-ho perquè és molt perillós i fins i tot podries arribar a morir. La segona cosa és que no et refiïs de res del que et digui el Rei de L'Infern, el millor és no escoltar-lo, ja que t'intentarà manipular a favor seu. Per últim, et volia entregar aquestes dagues de cristall, resistents a la foscor de l'infern i capaces de matar l’ànima d’una persona ja morta i acabar amb la seva existència definitivament. No dubtis a utilitzar-les.


-Però si tinc oportunitat de no haver de tacar-me les mans de sang millor, oi? Si aconsegueixo fer entrar en raó el Rei de l'Infern i que tanqui la porta, no seria necessari assassinar-lo, no? -Vaig preguntar agafant les dagues.


-No, què he dit abans? Tu centra’t a matar-lo, d'acord?


Al final vaig acabar assentint, mentre treia una pastilla de la meva butxaca. Quan estava a punt de posar-me-la a la boca, em va tornar a venir la pregunta per en Sariel:


-Per cert, com sabies el meu nom quan ens vam conèixer?


-El teu antic nom me’l va dir la Joana.


-Què vols dir amb antic nom? -Vaig preguntar


-Bona pregunta, quasi m’oblido de dir-t’ho. A partir d'ara t'anomenaràs Nuvolet, serà el teu àlies per entrar d'incògnit a l'infern i que així tinguin menys dades sobre tu.


Així que vaig agafar aire i confiat em vaig empassar la pastilla.

 Comenta
 
Capítol 3 Quadern de judici
Sóc en Nuvolet un adult de 41 anys, visc a l’Infern, concretament a Landsberg.

Quan la pastilla va baixar per la meva gola vaig començar a tremolar i a marejar-me. Uns segons més tard l’aire em començava a faltar i dins del meu cos alguna cosa m’impedia inspirar. Els meus companys es van començar a apropar a mi i la gent que hi havia més lluny em senyalava estranyada de veure un mort al cel... Fins que el meu cos finalment es va rendir i vaig caure mort. Just en aquell moment vaig tornar a viure el mateix estrany trajecte que havia fet ja feia uns quants anys. Tot allò em va provocar un déjà-vu força important. Després d’una estona que va semblar una eternitat, vaig tornar a trobar-me a la barrera grisa i em vaig retrobar amb aquella gegantina balança. Tot va succeir exactament igual que l’última vegada, fins arribar al tens moment en que la balança va començar a decidir-se per un dels dos extrems. Aquí les coses van canviar, i com havíem planejat durant mesos la balança no va tardar ni un minut a decantar-se per l’extrem fosc, emplenant així la sala d’una color de negre nit. Semblava que el pla anava per bon camí i la pastilla havia realitzat a la perfecció la seva funció. Un cop la balança hagué sigut enganyada, vaig aparèixer altre cop en una cua per passar una frontera i passar la barrera grisa.

Aquesta vegada tot era diferent: l’ambient es notava més carregat i fosc que al cel. Finalment, va arribar el meu torn i un mica nerviós li vaig entregar els papers a l’home que hi havia al taulell. El treballador els va analitzar un per un amb una expressió de sorpresa a la cara, cosa que em va fer dubtar i posar-me nerviós per un instant. Per sort me’ls va tornar de seguida i em va dir:

-Percentatge de lluminositat 7%, suposo que vostè era un assassí o alguna altra cosa per l’estil?

-Sí, alguna cosa així. -Vaig respondre jo després de sospirar alleujat.

-Doncs el felicito senyor Nuvolet, gràcies a aquest percentatge s’ha guanyat una bona posició a l’ajuntament de Landsberg, la capital de l’Infern

-I tindré contacte directe amb el Rei de l’Infern, oi que sí?

-Efectivament, en el seu càrrec vostè haurà de tractar sovint diversos assumptes amb el rei Fraudrin. -Va dir l’home tornant-me els papers.

Sense dir ni gràcies (per representar millor el meu paper) vaig encaminar-me cap a la ciutat de Landsberg. Semblava que tot anava segons el que havíem planejat, però tot allò només era el primer pas. Ara tocava la part més complicada, que consistia a adaptar-me a aquella nova societat i aconseguir ser una persona propera i de confiança pel Rei Fraudrin.

Gràcies a tants anys de dur entrenament vaig acabar assolint tots aquests objectius a la perfecció. Sabia com comportar-me en cada moment per aconseguir el que volia. A poc a poc, m’anava incorporant a la societat: Anava a sopars, festes i tenia una feina ben pagada com a conseller del rei. Tots em coneixien com a Nuvolet, i la gent estranyament era més amable amb mi del que m’hauria imaginat. La relació amb el Rei de l’Infern era cada cop més estreta i confiava prou en mi com per atorgar-me diversos privilegis, com ara posseir la clau de l’ajuntament de Landsberg. El que em posava de mal humor era el comportament segur i relaxat del Rei Fraudrin, no podia entendre com estava bé amb ell mateix després de totes les atrocitats i crueltats que havia comès i estava cometent.

Després d’uns quants mesos vaig passar a l’última fase del pla, consistent en posar fi d’una vegada per totes a la vida del Rei Fraudrin. Vaig decidir que hauria d’actuar en un moment que el rei es trobés sol a l’ajuntament… Per sort, havia enganyat a la seva secretaria perquè em digués que el pròxim divendres es quedaria allí fins tard arreglant uns assumptes pendents. Amb aquesta informació vaig presentar-me aquell mateix divendres davant de la porta de l’ajuntament, vestit amb roba negra per camuflar-me en la foscor i armat amb les dagues de cristall.

Mentre pujava amb l’ascensor, m’anava imaginant la cara de sorpresa que posaria en Fraudrin en adonar-se que jo era un agent doble. Després de la inacabable espera, l’ascensor va arribar al pis superior, les portes es van obrir i jo em vaig veure davant de la gegantina i imponent porta del despatx d’en Fraudrin. La vaig obrir d’una puntada de peu i vaig entrar bruscament en aquella sala immensa de presència fosca i trista. En avançar uns quants metres, el vaig veure allà dret... Aquell home de més de 2 metres d’alçada i que vestia sempre de color negre, tenia una llarga barba del mateix color que li arribava fins als peus i una mirada despreocupada que el caracteritzava. En apropar-m'hi més, tot desembeinant les dagues, em vaig adonar que s’estava mirant el rellotge de mà. Després d’uns instants de silenci em va preguntar:

-Com és que vens tant tard, has tingut algun imprevist?

-Que vols dir tard? -Vaig preguntar dubtós i estranyat.

-Ai nuvolet, em subestimes… -Va dir amb veu serena.

-Vols dir que sabies que venia?

-Clar que ho sabia, no es pot fer res en aquesta ciutat sense que jo ho sàpiga.

-És igual, moriràs de totes maneres! -Vaig dir enrabiat amenaçant-lo amb una daga.

-Va nuvolet si us plau no facis cap bogeria i guarda aquesta daga que com ja saps és una arma molt perillosa.

-Calla d’una vegada! -Vaig cridar cada cop més enfadat.

-Escolta’m nuvolet, jo no sóc el dolent d’aquesta història, jo lluito pels mateixos objectius que tu.

-És mentida, ja em van avisar que m’intentaries manipular.

-Doncs si no em creus, llegeix aquests documents de sobre l'escriptori -Va dir en Fraudrin senyalant una sèrie de papers escampats sobre la taula.

Desconfiat, m’hi vaig apropar amb precaució i sense deixar de mirar en Fraudrin. En analitzar els documents em vaig endur una sorpresa:

-Són operacions per intentar tancar la Barrera Grisa? -Vaig exclamar.

-Efectivament ara ho entens, oi? Des del cel només et van fer venir aquí perquè eres l’únic que em podies eliminar, i així els hi treies un pes de sobre. En cap cas van voler tancar la Barrera Grisa, en realitat ells la van obrir i ens volen sotmetre a nosaltres, els habitants de l’infern. T’estan utilitzant Sergi.

-Com saps tot això, i com saps el meu nom? -Vaig preguntar nerviós.

-Recordes la Joana aquella dona que et va rebre a la Barrera Grisa, a la frontera del cel?

-Sí

-Doncs és una agent doble que treballa per a nosaltres i ens va informar de tot el que t’havien fet creure.

-De veritat? No pot ser! -Vaig dir amb veu dèbil per la sorpresa i vaig començar a plantejar-me si m’havien enganyat tots aquests anys.

-Nuvolet, pensa-t’ho el temps que vulguis però has de prendre una decisió. De quin bàndol estàs?. -Em va preguntar en Fraudrin amb fermesa.

En aquest moment vaig començar a reflexionar: En Fraudrin semblava que tenia arguments molt convincents, però per altra banda en Sariel ja m’havia avisat de que en Fraudrin era molt persuasiu. Al final em vaig decantar per en Fraudrin, donat que al cap i a la fi tot el que m’havia dit quadrava a la perfecció: per exemple, vaig recordar com en Sariel va insistir de manera anormal que assassinés en Fraudrin en comptes de tancar la Barrera Grisa.

-Així que tot era mentida… Però com és que a l’Infern hi ha les persones bones i en el Cel les dolentes? Fins i tot un nen petit sap que és al revés... -Li vaig preguntar a en Fraudrin.

-Mira Nuvolet, les persones canvien, saps? Aquí a l’Infern ens vam cansar de ser males persones. En canvi al cel va ser al contrari i, a poc a poc, el govern va caure en la corrupció. La majoria de gent es mou pels prejudicis i això els fa cecs a la veritat. -Em va explicar en Fraudrin.

-És ben estrany, però aleshores que hauríem de fer per arruïnar els plans d’en Sariel? -Vaig preguntar interessat.

-A veure Nuvolet, l’única manera d’evitar aquesta guerra és simplement tancar la Barrera Grisa.

-I com la van obrir l’altra vegada, des del cel?

-Per obrir o tancar la Barrera Grisa es necessita l’ADN d’un habitant de l’Infern i un del Cel, ja que així es pot confirmar que tant el cel com l’infern estan d’acord en tancar-la o obrir-la. L’última vegada des del Cel van segrestar a un dels nostres per poder-la obrir.

-Això vol dir que per exemple si tu i jo posem el nostre ADN ja estarà tot arreglat? -Vaig preguntar sorprès.

-En efecte, el problema que hi ha hagut fins ara és que no disposàvem de cap ciutadà del Cel per poder-la tancar. Però ara que hi ets tu ja ho podem solucionar tot.

-Respecte a això crec que tenim un problema Fraudrin. -Vaig dir jo seient en una cadira davant de l’escriptori i parlant amb més confiança.

-Que vols dir? -Va preguntar en Fraudrin amb una expressió per primera vegada una mica nerviosa.

-Resulta que per fer-me passar per un habitant de l’Infern em vaig prendre una pastilla que va alterar el meu percentatge de lluminositat. -Vaig dir alarmat

-Això no serà problema Nuvolet, aquestes pastilles tenen un efecte limitat, a més interiorment segueixes essent pur, i això ho percebrà la Barrera Grisa.

-Però no podríem salvar els habitants del Cel que són bones persones d’alguna manera?

-Indiferentment que el govern de Selvelond sigui corrupte o no, la població mantindrà el seu bon estil de vida. A més, estic segur que a la llarga, mitjançant unes eleccions democràtiques o una revolta, el poble acabarà arrabassant el govern a en Sariel.

-Doncs no esperem més, és hora de tancar aquest assumpte d’una vegada per totes. -Vaig dir aixecant-me confiat.

Així mateix ho vam fer. L’endemà mateix, en Fraudrin i jo ens vam trobar per anar fins a la Barrera Grisa. En arribar-hi, simplement vam col·locar un cabell de cada un de nosaltres en una ranura que hi havia al costat dret i vam poder veure amb els nostres propis ulls com per fi es tancava. En tornar, en Fraudrin em va oferir recuperar la meva feina com a conseller del govern però la vaig rebutjar amb amabilitat, donat que volia començar una nova vida més tranquil·la i dedicar-me a l’escriptura com sempre havia somiat. En veure això, en Fraudrin em va regalar una casa a un poble tranquil i lluny de Landsberg, on tothom em coneixeria altre cop com a Sergi i podria escriure tranquil.

I així  és com he escrit les meves penoses vivències en aquests 3 quaderns als que he donat ell mateix títol que l'últim llibre que vaig llegir en vida. Vaig decidir començar la meva història en el moment previ a la meva mort. Aquest va ser el meu periple: des de Perpinyà fins a un poble apartat de tot i on tornava a ser en Sergi:

Nuvolet, m'anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Sóc en Sergi un escriptor de 42 anys, visc a l’Infern, concretament a un poble apartat i tranquil.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]