Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jofre_Cebrià
Figueres
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 L’exclusió
Quadern número 1

Dilluns, 2 de juliol

He pres una decisió, i aquesta la duré a terme. No serà d'aquelles promeses que feia i al cap d'un temps el vent se les emportava. Aquest cop no. A partir d'avui, escriuré totes les aventures que viuré al llarg de la meva vida.

Això és una breu descripció, perquè si algun dia em perdo, sempre em pugui trobar.

Em dic Ferran, tot i que d'ençà que un dia una llevantada em va arrossegar vint metres, m'han dit Nuvolet. I sincerament prefereixo que em diguin així, ja que des de molt abans que passés allò, m'he identificat amb un núvol. Tinc la pell molt blanca, sóc grassonet i sóc bastant baixet comparat amb els meus familiars, tenint en compte que tots fan més d'un metre noranta, per això Nuvolet amb va com anell el dit. Sempre he sigut un nen tímid, amb poca opinió, que es deixa manar pels altres, com un núvol es deixar portar pel vent. També m'agrada molt viatjar, i encara ara m'agrada estirar-me a una esplanada i admirar, veient com vaguen, per un cel que sembla infinit, els portadors de pluja.



Dimecres, 8 d'agost

La veritat, no ser perquè m'he emportat aquest quadern, després que m'hagin fet fora de casa, només és pes inútil. Segurament és per la necessitat de poder complir una promesa un cop a la meva vida. No ser, ni perquè vaig prometre que escriuria en un quadern, si mai he complit una promesa. De fet fa poc, i aquesta és la raó perquè ara estic tornant a escriure aquí, he complit la meva primera promesa.

Us poso en context. La meva família és extremadament catòlica, i tothom ha complert al peu de la lletra, totes les normes d'aquesta religió. De fet dec ser el primer que no ha fet cas d'una norma, d'ençà que el rebesavi Enric desapareixes, misteriosament, després de trencar una d'aquestes regles.

Doncs jo també ho he fet. He perdut la virginitat abans del matrimoni. De fet l'he perdut amb vint-i-dos anys, encara que l'hagués perdut molt abans si no fos per la pressió familiar que tenia. Com a càstig, m'han fet fora de casa i m'han amenaçat de decapitar-me si em veuen pel poble. Després d'això he agafat les meves coses, he fet la motxilla, hi he marxat de casa. I la veritat si algú em pregunta si estic em penedeixo del que he fet li diria que no, perquè ara podria fer el que sempre havia volgut fer, viatjar pel món sense un rumb clar, deixant-se portar pel vent tal com fa un núvol, o en el meu cas un Nuvolet.

I tornant a la qüestió del principi, ja ser perquè em servirà aquest llibre, el faré servir per escriure tot el que em passi i l'anomenaré: Viatge del Nuvolet.



Dimarts, 21 d'agost

La veritat està sent molt més difícil del que em pensava això de viure viatjant pel món. Jo vaig agafar menjar pel que calculava que em duraria una setmana, però només em va durar dos dies, però per sort vaig arribar a Puivert, després d'estar perdut durant més d'una setmana en un bosc gegantí. Allà he trobat una família molt acollidora, anomenada Fontaine. Són una parella amb un fill i una filla, i viuen molt feliçment en una casa als afores del poble. La veritat em fan una mica de pena perquè els he enganyat. Els hi he dit que sóc un monjo de l'orde religiós dels Zeheites (aquest orde religiós és completament inventat) i que em dedico a recórrer el món per estendre les meves creences, tot vivint a cases on m'acollin. Ells van que estaven encantats d'acollir-me i que seria una oportunitat d'aprendre noves coses. Però el realment interessant que m'ha passat en aquestes dues setmanes no ha sigut trobar aquesta família, o inventar-me una creença per poder viure a cases alienes. Si no el que m'ha passat en el bosc.

Jo vaig marxar de casa, feliç, perquè per fi era lliure d'anar on volgués, a més amb molt poca por de no poder arribar a la frontera, ja que tenia un mapa i quan era petit m'havien ensenyat fer-lo servir. Tot i que vaig descobrir que la pràctica era molt més difícil que la teoria. Jo sabia que havia d'anar cap al sud, perquè allà hi havia la frontera amb Catalunya, però segons el que m'ha dit la família Fontaine vaig anar cap a l'oest, i el bosc on em vaig perdre, era un bosc protegit on ningú pot entrar. Allà va ser on vaig viure un fet anormal. Era la tercera nit que estava al bosc, i per sopar havia caçat un senglar amb un arc rudimentari que m'havia fet. Aquella nit per fi vaig poder anar a dormir amb la panxa plena, i no sé si va ser perquè havia menjat massa o perquè aquella nit feia especial fred, em vaig despertar. En veure que encara era negra nit, vaig pensar que encara quedava molt perquè es fes de dia i vaig intentar de tornar a dormir, però estava desvetllat. Vaig anar a fer un riu i quan em vaig baixar els pantalons, un calfred em va recórrer l'esquena. Havia sentit que a darrere meu, a uns deu metres, un bellugueig fora del normal. Em vaig girar i vaig veure una noia de la mida d'una mà, amb unes ales igual de grans que ella. Jo vaig crida, però ella es va espantar i va sortir volant. No tenia dubte de què havia vist, una fada. Després d'allò no vaig poder dormir en el que quedava de nit. Aquest incident encara no l'he explicat a ningú, no sigui que em titllin de boig.



Dissabte, 25 d'agost

Demà marxaré de la casa on he estat aquests últims dies, tot i que no sé si partiré sol o amb companyia. El fill, que deu tenir uns setze anys, s'ha interessat bastant pel meu "orde religiós" i sembla que té pensat venir amb mi. La veritat no m'estranyaria gens, perquè des del minut zero ha sigut el que s'ha interessat i m'ha preguntat si podria venir amb mi. Jo li he dit que si, però com aprenent, i quan ja estigui format hauria d'emprendre el seu propi camí, perquè jo era un núvol solitari (Els hi he explicat que quan entres a l'ordre t'has de canviar el nom i jo els hi vaig dir que em deia Nuvolet). Jo li vaig dir perquè pensava que no acceptaria, i ara tinc un gran problema. Suposo que ja trobaré la solució durant el camí.



Diumenge, 26 d'agost.

Ja he marxat de la casa, i efectivament el noi, que a partir d'ara es diu Gel, ha vingut amb mi. Hem partit, aquest cop si, cap al sud per arribar a la frontera. Ens hem parat en un riu per fer un aixopluc i passar la nit. Allà ha fet la primera sessió d'entrenament per poder ser part de "l'ordre". Li he dit que per començar havia de ser capaç de caçar alguna cosa per menjar aquesta nit, perquè si no, no sobreviuria tot sol. Quan ha tornat ha hagut de fer una estona de meditació (hi ha estat aproximadament dues hores) i una estona més de meditació en el riu, per acostumar-se a les situacions més extremes. Encara que les proves hagin sigut molt dures, i li he dit que això era la part fàcil, Gel té una voluntat d'acer i estar encara més motivat que abans. No sé pas que faré.

 
 Comenta
 
Capítol 2 La pedra
Quadern número 2

Divendres, 31 d'agost

Per fi hem arribat a un poble i he pogut comprar un quadern nou. La veritat tenia moltes ganes de tornar a escriure, tot i que tampoc no han passat moltes coses interessants. Potser el més destacat d'aquesta última setmana ha sigut que Gel mentre estava aguantant l'equilibri a sobre una roca del riu, va relliscar i va caure. Després d'això es va refredar i vam estar dos dies parats, ja que tenia molta febre. Quan es va haver trobat millor vam poder arribar fins al següent poble, allà, hi havia un petit hospital on l'han atès. Quan hi hem arribat avui i han mirat què li passava, han vist que no era res greu, però avui hi farà nit perquè no recaigui. Jo he aprofitat per fer una volta i mirar si hi havia alguna cosa interessant, però és un poble d'uns 100 habitants i l'únic que he trobat ha sigut aquest quadern, provisions i un llibre, que explica la llegenda de com es van formar els Pirineus.



Dissabte, 1 de setembre

Avui hem reprès el nostre camí, però ara sí que tenim un destí, els Pirineus. Això és degut al llibre que m'estic llegint.

Diu que fa molt de temps hi havia un rei que va tenir un fill i una filla. Els dos germans s'estaven tot el dia barallant-se, i un dia el pare, cansat de les constants discussions entre els seus fills, va anar a demanar ajudar a Déu. Aquest va fer un tracte amb el rei. Ell havia de partir el seu regne entre els seus fills, i ell a canvi li donaria una pedra capaç de crear qualsevol cosa. El rei desesperat va acceptar, i amb el poder de la pedra va fer els Pirineus.

Doncs la llegenda diu que el rei quan va veure el poder de la pedra es va descontrolar i va començar a crear coses a tort i a dret per recuperar el poder perdut, però Déu enfadat el va castigar amb la mort. També va intentar destruir la pedra, però no va poder i la llegenda diu literalment: "Déu com que no va poder destruir l'objecte més poderós que havia creat, el va amagar en un lloc perdut dels Pirineus, que l'habilitat de la gent, fes que fos un lloc fosc." I per acabar de fer més enigmàtica la cosa, a sota d'això hi havia aquest enigma. "Si el tresor vols trobar, la pols t'haurà de guiar".

I encara que no cregui amb aquestes coses, m'ha entrat la curiositat, i no crec que passi res si estic buscant una cosa mentre viatgem.



Dimarts, 4 de setembre

La veritat, no sé perquè m'obligo a escriure a mi mateix, sinó ser què dir.. Suposo que és per entretenir-me durant les interminables hores d'entrenament de Gel. Jo li dic que no cal que entreni tant, que és més important continuar amb el camí, però ell està capficat a tornar-se un zeheita com més aviat millor.



Dijous, 6 de setembre

M'acaba de passar una de les coses més estranyes, que recordo.

Mentre Gel estava fent una estona de meditació, he anat a donar una volta per trobar alguna cosa de menjar. Quan ja tenia prou bolets i em disposava a tornar, he sentit una rialla i un soroll que em resultava familiar. M'he quedat quiet uns segons fins que he tornat a sentir un altre soroll. M'he dirigit lentament al lloc d'on provenia el so, però sense voler he trepitjat una branca seca i el que estava fent el soroll ha marxat, però he pogut veure una ala, que era, indubtablement de la fada. He intentat seguir-les però ja estaven massa lluny perquè les pogués sentir. He estat un minut esperant a veure si aconseguia sentir alguna cosa, i quan em disposava a tornar, decebut, una llum molt potent, que provenia del terra, m'ha enlluernat. He buscat què era el causant d'aquella llum i he vist una pedra molt petita, però que el seu reflex era molt més potent que qualsevol mirall. Això m'ha encuriosit i l'he agafat.



Diumenge, 9 de setembre

Avui li he dit a Gel que el seu entrenament de meditació i físic estava a punt d'acabar i que faltava poc per explicar-li d'on prové la meva "religió". 

La història, que m'he inventat per parlar de la creació de l'univers, parla sobre un ésser omnipotent, que va crear la Terra i la llavor primitiva, quan la llavor es va obrir van sorgir els oceans i els continents, però no hi havia res, només quilòmetres i quilòmetres d'aigua i terra. En veure això el ser omnipotent va posar a dins de l'aigua la cèl·lula primitiva. Aquesta cèl·lula, encara avui dia continua fent-ho, va començar a dividir-se i va crear les primeres formes de vida, aquestes han estat evolucionant fins a crear les formes de vida que coneixem avui dia.

Després li explicaré la llegenda sobre el rei, relacionant-la amb la nostra "religió". Ja que ara crec que si les fades existeixen de veritat, perquè no hauria d'existir aquella pedra?

Dimecres, 12 de setembre

Avui li he explicat la història a Gel sobre la creació de l'Univers i m'ha dit que és la teoria més encertada que havia sentit mai. Però el que m'ha sorprès més ha sigut quan li he dit que el motiu del meu viatge en aquestes terres, era per buscar aquella pedra, ell s'ha sorprès molt, però el que s'ha quedat més sorprès he sigut jo en veure que ha volgut continuar la cerca de la pedra de seguida. Jo li he dit que d'acord, però primer haurem d'anar a buscar un poble, perquè estic fart de menjar bolets i peix, i també, però això no li he dit, perquè al quadern li queden molt poques pàgines i cada cop m'agrada més això d'escriure les meves aventures.

 
 Comenta
 
Capítol 3 Quan un núvol intenta ser massa gran
Quadern número 3 Dimarts, 11 de setembre

Per sort el poble més proper, només estava 10 quilòmetres i hi vam poder arribar en menys de quatre hores. Resulta que estàvem caminant tranquil·lament quan de cop es va sentir un tret i la bala va anar a la cama de Gel. Ell va fer un crit pel dolor i després d'això es van sentir veus de persones. Després d'uns quinze segons va aparèixer un grup d'unes deu persones. Quan van veure l'escena es van quedar glaçats, mirant com jo estava intentant aturar l'hemorràgia. Al cap d'uns instants es van poder recompondre del xoc, i es van acostar i van ajudar-me a fer un torniquet.
Després ens van acompanyar al poble més proper tot demanant-nos perdó. Em van explicar que havien anat a caçar senglars, però que desafortunadament s'havien confós i havien pensat que ho érem.  Quan vam arribar al poble ens van portar fins a la casa del que semblava el líder del grup de caça, van estirar a Gel en un sofà i el van deixar reposar unes hores. Quan es va haver trobat millor el van portar a l'hospital perquè li treguessin la bala. Per sort l'operació va ser senzilla, perquè el projectil no estava molt a prop de la superfície i el tall que li van fer per treure-li va ser poc profund. Després de l'operació va necessitar un dia de descans perquè pogués tornar a caminar. Jo vaig anar a fer una volta per veure el poble, però no vaig poder comprar res perquè no tenia quedaven diners. Per sort abans de marxar l'endemà el grup de caçadors ens en va donar com a disculpar per les molèsties que ens van causar. També els hi vaig demanar un quadern, i, efectivament me l'han donat.  Ara ja podré continuar escrivint les meves aventures.  

Dijous, 13 de setembre Demà
Gel fa la cerimònia per convertir-se en un zeheita, ja que li he dit que per ser-ho oficialment s'ha de fer una petita celebració un dia de lluna nova. Això només ho he fet per poder descansar un dia, perquè últimament ens despertem a trenc d'alba, comencem a caminar i només parem dos cops per menjar abans que es faci de nit. La veritat això és esgotador i un dia de descans s'agraeix molt. Gel demà estarà, des que surt el Sol, fins que desaparegui, dejunant mentre fa rituals. Quan ja no es pugui veure el Sol, menjarà un peix cru, després buscarà una cosa que l'identifiqui i l'haurà de cremar. Quan el foc s'apagui haurà d'agafar aquelles cendres, pujar a un arbre i llençar-les. Espero que no es faci mal en pujar a l'arbre.  

Dissabte, 15 de setembre Ahir no vaig escriure al diari perquè volia esperar que Gel acabes la cerimònia, però la va acabar tan tard que no vaig poder escriure res. Però durant el dia mentre Gel estava fent els seus rituals, vaig estar pensant en aquell enigma: "Si el tresor vols trobar, la pols t'haurà de guiar." Era molt desconcertant i per molt que hi pensés no hi veia el sentit. El que sí que tenia més sentit era el lloc on Déu havia amagat aquella pedra, perquè el missatge que deia: "Déu com que no va poder destruir l'objecte més poderós que havia creat, el va amagar en un lloc perdut dels Pirineus, que l'habilitat de la gent, fes que fos un lloc fosc. "He estat pensant en què volia dir, i crec que el misteri ja està resolt. Quan en un lloc hi ha moltes morts es diu que és un punt negre. L'altra pista és allò d'un lloc perdut dels Pirineus, segurament es refereix al Mont Perdut. Mont Perdut és una muntanya, on s'ha mort molta gent mentre escalava i això és l'última pista, ja que diu que la falta d'habilitat fa que sigui un lloc fosc, volent dir que si no ets bon escalador moriràs. Potser estic buscant tres peus al gat però és l'única pista que tinc per trobar la pedra.  

Dissabte, 22 de setembre
Fa bastants dies que no escric el diari, perquè he estat molt ocupat buscant el Mont Perdut i per sort avui i hem pogut arribar. Hem arribat a la muntanya bastant aviat, però fins que no ha sigut negra nit no hem trobat un alberg on refugiar-nos. Aquests últims dies no ha passat res d'especial, però sí que puc dir que hem caminat més del que mai caminarem en la nostra vida.  

Dimecres, 26 de setembre
Crec que estem a punt de trobar el tresor, perquè ja he descobert que vol dir l'enigma del final. Avui mentre estàvem recorrent el Mont Perdut, he caigut el riu. Per sort era un moment de descans i no portava la motxilla amb les provisions, però sí que portava aquella pedra a la butxaca. Quan m'he adonat que ja no la tenia m'he espantat molt, però en mirar-me la butxaca he vist que s'havia tornat pols. He guardat la pols dins d'un pot, hi hem continuat caminant. Avui no tenia un bon dia, perquè m'he entrebancat amb una pedra amb la mala sort que he caigut i el pot que portava s'ha trencat. D'això no me n'he adonat fins que hem anat a fer el sopar. Quan he obert la motxilla he vist que el pot s'havia trencat, i que la pols havia desaparegut. No m'ha agradat gaire veure això perquè la pols brillava molt, i a més quina pedra es converteix en pols quan es mulla? La meva sorpresa ha sigut quan he obert el llibre de la llegenda i he vist que a l'última pàgina, on hi havia l'enigma, aquest havia desaparegut i en el seu lloc hi havia un mapa d'aquesta muntanya que assenyala on està la pedra. Ara, per fi, entenc aquell enigma. Demà anirem a buscar-la i veurem si la llegenda és certa o falsa.  

Divendres, 16 de novembre (Pere)
Hola diari, Jo sóc en Gel, bé Gel era el nom que em va posar el teu amo, en realitat em dic Pere. T'explicaré que li va passar al teu amo el dia que vam trobar la pedra. Quan em va despertar aquell dia, vaig veure que estava molt content. Em va explicar que havia trobat el mapa de la pedra i que es trobava a menys de dues hores d'on estàvem. Vam començar a caminar i quan vam arribar el lloc, i efectivament, a dins d'una cova hi havia un altar que guardava la pedra. Quan ens hi vam apropar ell la va agafar ràpidament i quan la va agafar, l'entrada de la cova es va tancar. Ell va aconseguir trencar-ho gràcies el poder de la pedra. Quan vam sortir, un exèrcit de fades estava esperant fora. Van dir que eren les guardianes de la pedra i que qualsevol persona que l’intenti agafa seria castigat amb la mort. En aquell moment, superat pel pànic va començar a matar fades, mitjançant el temible poder de la pedra. Però n'hi havia tantes que al final el van poder immobilitzar. Quan el van tenir quiet va passar una cosa que espero poder oblidar, tot i que dubto que en sigui capaç. Es van començar enlaire amb ell, i quan es van haver enlaira't uns dos-cents metres, el van deixar caure. En impactar a terra el seu cos es va aixafar completament, només deixant un bassal de sang, juntament amb un cos aixafat. I així va ser la mort d'un Núvol. Qui diria que quan hi ha núvols que quan baixant del cel en comptes de crear boira, moren. Pot sonar molt cruel això que acabo de dir, però ell també ho va ser amb mi. Jo havia confiat amb ell, esforçant-me al màxim amb qualsevol cosa que em digués, però ara es veu que no era més que una farsa, per viure de franc a cases de desconeguts, perquè la seva família l'havia amenaçat a mort. Et deus estar Tornant amb la història de la pedra. Quan es va haver mort les fades li van agafar i la van tornar on era. Però abans de marxar em van dir que si se m'acudia agafar-la, em passaria el mateix. Després d'això vaig anar corrent a l'alberg on havíem dormit i els hi vaig dir que el meu amic havia caigut i s'havia matat. Després d'això vaig tornar amb la meva família, i els hi vaig explicar tota la història, tot i que vaig canviar algunes coses perquè dubto que es creguin la part de la pedra i les fades. Tampoc els hi he dit res sobre que la seva religió no existia, perquè no sabessin que havia estat perdent el temps els últims mesos. De fet jo no he sabut que era mentida fins ahir, quan vaig atrevir-me a obrir la seva bossa, i vaig descobrir els seus diaris. Suposo que aquesta serà la primera i última vegada que escriure en aquest diari, o sigui que es podria dir que aquesta és el fi de la història d'un Núvol, que intentant ser el núvol més gran de tots, va ser engolit per la cosa més gran i terrorífica de totes, la mort.   

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]