Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Georgina
Lleida
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Pèssima acollida
I en un moment, tot del revés.

Capítol 1er.- PÈSSIMA ACOLLIDA

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, si us plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?



"Hospital Santa Ana 2019" 

-Però senyora, una història no pot començar pel final, podries tornar-la a començar des del principi? Quan la Marta era sol una alumna d’institut?

-Està bé petit filòleg.-contestà la persona d’avançada edat- Aquesta història va passar fa molts anys, en un petit poble de muntanya anomenat Rosaneta. Aquest poble, no era gaire visitat, no hi havia cap monument ni parc natural que cridés l’atenció a cap guiri extraviat. La gent que hi vivia acostumava a ser gent de classe mitja, a qui per treball havien marginat de la gran ciutat. Rosaneta era tan petit que només hi havia un col·legi d’educació primària i un d’educació secundària; en resum, tothom coneixia qui vivia a la casa del costat.

Un bon dia va aparèixer un Seat 850 amb matrícula de Barna per la carretera principal, aquest era d’un color rogenc, la gent no va trigar ni cinc minuts en observar aquest inusual vehicle per les seves no asfaltades carreteres, tampoc van trigar en especular quin bon motiu hauria de tenir per acabar en aquest poble marginal. Al seu interior hi havia una mare i una filla.

-Aquesta era la Marta oi?

-Molt bé, petit Poirot, n’hauries de ser tu, un bon detectiu, em... per on anava?

-La Marta i la seva mare acabaven d’arribar a Rosaneta.

-Ah si! Bé, doncs la protagonista de més o menys metre 60, amb pel castany fosc, tan arrissat com una escala de cargol, entrava al rebedor de la seva nova casa, amb una capsa i una motxilla violeta.

El 12 de setembre de 1968 va ser el dia que la Marta mai oblidà, un dia que preferiria haver borrat de la seva memòria i la dels altres presents per sempre. Aquell tràgic dia va ser el primer dia d’institut, primer dia de Batxillerat Elemental.

El dia va començar a les 6.45h del matí, era un dia trist, feia núvol i el terra estava enfangat, ja que la nit abans havia plogut molt. La Marta com qualsevol altra noia de catorze anys, es llevà i després d’una dutxa, va agafar tots els seus estris d’estudi i l’entrepà de pa, vi i sucre, preparat per la seva mare hores abans de començar a treballar al Dantic, el supermercat de la 32, i marxà cap a l’institut Rodaria, edifici que a partir d’aquell moment, seria la tortura màxima per a aquesta adolescent. Al ser una alumna nova va començar les classes trenta minuts abans que els altres joves; en Jaume, un excel·lent alumne del centre li va fer una visita guiada per l’edifici, explicant, una mica per sobre la història d’aquest. Com a guia, en Jaume l’havia d’acompanyar en el seu primer dia, i així ho va fer. Després de les tres primeres hores, es van dirigir tots al pati exterior, on menjaren els seus esmorzars. Just quan la Marta anava a mossegar el seu entrepà, la Julieta, la noia més popular de l’institut se l’apropà:

-Hola, benvolguda, em dic Julieta. Es rumoreja que vens de la gran ciutat, és cert?

-Si, bé. Abans vivia a Barcelona...

-Barcelona! És bonic, però res es compara amb Viena. Saps que vaig estar vivint allí quan només era una petita princeseta?

-Deu ser bonic allò.

-Bonic!? És meravellós! Em preguntava si voldries formar part del meu grup d’amigues, no tothom s’ho mereix, però una noia de ciutat com jo, ha d’estar envoltada de gent de bona sang.

-Gràcies, però crec que passo, prefereixo estar amb en Jaume.

-Però com pots dir aquestes bestieses! Ja deia jo, que no m’havia de fiar de tu. Si estàs gorda! Com pots menjar aquest entrepà, si solament són greixos! Ets una truja grassa i mai podràs formar part de la bona companyia.

A partir d’aquell moment, el món de la Marta es va venir a baix. Ningú la coneixia pel seu nom, tothom l’anomenava: la truja gorda, tothom menys en Jaume. Aquests dos van començar a teixir una bona amistat, aquesta s’unia per l’odi mutu a la Julieta. En Jaume no suportava que la Julieta anés criticant a la gent per ser diferent, i menys aguantava que aquesta digués truja grassa a la seva nova millor amiga.

Dia a dia l’amistat d’aquests dos s’anava fent més forta, però encara que no ho semblés la Marta començava a odiar-se a ella mateixa, es començava a veure grassa.

Un dia la Julieta i les seves amigues van seguir a Marta després de classe. Com Marta anava distreta no va notar que la seguien, llavors quan va ser prop d’un toll la Julieta la va espènyer i va caure dins el fang. Totes les amigues la van envoltar i van començar a fer sorolls de porc, metre d’altres cridaven:

-Truja grassa! Truja grassa! oing oing, com fas? oing oing!

La Marta plena de llàgrimes i fang fins les pestanyes, va córrer cap a casa sense mirar un moment enrere. A partir d’aquell dia la vida i la dieta de la Marta va fer un gir de 180º. Encara que en Jaume li digués cada dia que estava bé, ella no l’escoltava, no parava de repetir les paraules truja grassa al seu cap, això va fer que deixés de menjar. Tot el que menjava ho vomitava ficant-se els dits a la gola. La seva mare va decidir reaccionar abans de que fos massa tard, encara que no tenien massa estalvis, va decidir que la Marta havia de parlar amb un professional.

Un dia a l’arribar de l’institut, es va trobar amb un senyor ben vestit al rebedor de casa seva.

-Bon dia Marta, el meu nom és Robert Marçal, mira, aniré al gra. La teva mare està molt preocupada per la teva sobtada baixada de pes, en tan sols dues setmanes has perdut 7 kilograms, això no és correcte Marta. Estàs enganyant al teu cos i això mai acaba bé. Voldries comentar en aquest espai segur el desencadenant d’aquesta mala alimentació?

-No, miri jo em trobo bé, no necessito ajuda de ningú, digues-li a la meva mare que estic bé i que no se preocupi, gràcies.

-No Marta, això no és decisió teva. A partir d’ara tots els dijous a aquesta hora parlarem del tema i la seva evolució.

La Marta va continuar sense fer-li cas, encara amb les sessions amb en Robert Marçal, i els comentaris d’en Jaume, la Marta continuava en descens. Al cap de pocs mesos ja no se li veia gaire carn, tenia els braços prims com dos fideus, era tan dèbil que quasi no podia caminar. El dijous d’aquella setmana la visita d’en Robert va ser una mica diferent. Aquest cop no estaven sols, a la sala hi havia la seva mare Sam, en Jaume, en Robert i uns senyors vestits de metges.

-Marta, ja hi vam parlar del tracte que havíem fet tu i jo. Quant creus que peses aquesta setmana?

-...

-Marta contesta si us plau- va dir en Jaume.

-Marta estàs massa per sota del pes ideal, saps el que això significa?- digué Robert.

-Però si estic bé, de debò, mare que no veus que continuo sent la mateixa?

Sam es va girar i encara que intentà que no se vegues, les llàgrimes van rajar-li per la cara.

-Marta peses 32 kilograms, hauràs de passar una temporada fora de casa, fins que et recuperis.- va dir en Jaume.

-És pel teu bé. Aquests bons homes t’acompanyaran, ja veuràs com la Clínica Vilanova a Tomeu, t’ajudarà molt i seràs ben atesa, allí podràs fer amics, encara que en Jaume i la vostra mare podran visitar-vos un cop per setmana.

-Tomeu? Això queda a sis hores d’aquí! I si em passa alguna cosa dolenta? I si no em trobo a gust?

-Filla, fes això per mi, necessito que et fiquis bé, i jo aquí a casa no ho he aconseguit. Et prometo que et vindré a veure cada setmana.

-Me promets que vindràs tots els dissabtes? És el dia que més aviat surts del Dantic.

Sense adonar-se la Marta estava sortint de Rosaneta en direcció a Tomeu.

"2019"

-Però senyora, això no pot acabar així, no d’aquesta manera!

-Shh, relaxat, això només va ser la introducció a la verdadera història, la real trama comença ara, a la clínica Vilanova.

 

 
 Comenta
 
Capítol 2 Murs de formigó.
Quan saps que podries haver canviat les coses, que amb uns kilograms més ara series a casa amb la mare i en Jaume, sis hores de viatge donen molt a pensar.

-Marta, és difícil ho sé, però ja veuràs que milloraràs molt i en pocs mesos ja hi seràs a casa.- diu un dels homes vestits de metge.

-Es que ara penso en tot el que podria haver fet diferent... No vull que s’oblidin de mi.

Marta es posà a plorar amb la mirada perduda en els paisatges muntanyosos a través de la finestra d’aquell desconegut vehicle. Quan de sobte visualitzà les lletres d’un desgastat cartell que donava la benvinguda al poble de Tomeu. Uns murs de formigó impedien la sortida dels ingressats d’un hospital que no donava molta confiança; la façana era com del segle passat i hi havia guardes a les portes d’entrada.

-Bon dia soc la Pilar, aquestes setmanes m’encarregaré de les teves necessitats, seré... com la teva nova mare.-digué en un to manipulant.

-Jo ja tinc una mare! No et necessito per res!

Marta sortí corrents i un dels guardes de la porta la frenà amb tot el seu pes, fent que aquesta caigués a terra. En aquell moment se li va ennuvolar la vista i sol sentí com una noia es llençava sobre el guarda.

Moments més tard la Marta despertà i una llum blanca l’enlluernà.

-Estic morta?-preguntà la Marta.

-No, ja t’agradaria. De veritat creies que te’n lliuraries tan fàcilment?-Una veu femenina contestà a la pregunta.

-Qui ets tu?

-Em dic Clara, encantada. Benvinguda a la presó, on els somnis desapareixen la primera setmana.

-Però a mi m’han parlat bé d’aquest centre.

-Quan ho veus des de fora tot son papallones i flors de color rosa, però un cop dintre se’t desfan totes les il·lusions, a partir de que entres per aquella porta l’únic que desitges és o sortir d’aquí o pegar-te un tret al cap. I si et soc sincera, és més probable la segona opció.

-Què vols dir, tan horrible és aquest lloc?-qüestionà la protagonista.

-Per les nits es senten els plors dels altres interns, i cada setmana com a mínim una persona decideix acabar amb la seva vida. Bé, ara ja que ja saps del tema, que tal, que fas tu per aquí?

-...Bé no he vingut pel gust, m’han obligat.

-No fotis, pensava que estaves de vacances!- digué la clara amb cert punt d’ironia.

-...

-Vinga que ho deia en conya, no t’ho prenguis malament. Una mica de gràcia en aquestes grises parets no faran cap mal.

Marta realitzà un escàner per a aquesta estranya, i extravertida persona. Segons els seus càlculs la Clara deuria tenir un disset anys, amb cabells de reflexes pel rojos, i pell blanca amb petites imperfeccions. Quan va mirar el cos de la Clara es fixà en unes cicatrius que desvetllaven petits secrets d’un passat fosc, però de sobte aquesta nova companya es tapà el braç, fet que provocà que la Marta apartés la mirada.

-Tots tenim un passat del que no estem orgullosos, no?-digué Clara.

2019

-Què significaven aquelles cicatrius? Per què la Clara està incomoda en aquesta conversa? Per què se les amaga?

-A vegades la vida ens fa una mala passada, però hem d’aprendre a fer que el que en un passat ens va fer sentir dèbils, en un futur ens faci ser més forts.

-Però això que significa?- replicà el nen petit.

-Ja ho descobriràs més endavant, encara ets massa jove per entendre-ho.

1968

El dia va passar sense cap novetat, després de sopar es van reunir tots per fer una posada en comú de com havia succeït el dia, com cada nit fan. Però Marta s’adonà que l’estranya amiga que havia conegut hores abans no hi era. D’amagatotis passà entre les cadires amuntegades al fons la sala, fins arribar al passadís on es trobaven les habitacions. La porta número 3 s’hi trobava oberta, llavors va saber que allà era on es trobava la Clara. A l’entrar es va sorprendre perquè se la trobà jaguda a la llitera amb la llum de la lluna a la cara.

-Estàs bé? No t’he vist a la posada en comú així que he suposat que estaries aquí. Necessites parlar d’alguna cosa? No et conec gaire però crec que et podria ajudar, bé, al menys intentar-ho.

-Deixa-ho tu no ho entendries.-contestà la Clara amb veu ronca.

Marta va seure al seu costat i en aquell moment Clara l’abraçà.

-Es per les cicatrius, no estic orgullosa d’elles, i sempre que penso que estic millorant, torno a recaure. I aquest matí quan les has vist m’he fixat en la teva reacció, i tenia por del que poguessis pensar de mi. Jo no soc així, de veritat que ho intento.

-Però a que et refereixes amb tot això? Què no ets?

-Mira deixa-ho sabria que no ho entendries.

Marta agafà la mà de la seva nova amiga i digué:

-Potser no sé d’on vens, ni com es diu el teu gos, però sé que ja no ets com eres abans, i no t’has d’avergonyir del teu passat, per molt dolent que sigues. El teu passat és el que t’ha fet ser com ets avui dia, i mira encara que no sàpiga del tema, estic orgullosa de qui t’has convertit.

-Eh...no tinc gos.-replicà la Clara, i totes dues van començar a riure.

En un moment Marta es quedà mirant fixament els ulls de la seva amiga, i després d’uns segons en silenci amb una estranya tensió sexual, Clara es llençà als llavis de Marta.

-Això si que no m’ho esperava-digué Marta amb un to sensual i jogasser-abans de tornar a mossegar el llavi inferior de la Clara.

-Però tampoc et desagrada.-replicà l’altra noia.

Al dia següent la Marta va rebre una visita inesperada den Jaume, mentre aquesta parlava amb la Clara, el seu amic l’abraçà per darrera fent-li un petó a la galta. Marta sense parar atenció al que la seva amiga explicava es girà a abraçar el seu millor amic. Aquest dos van començar a parlar com si no s’haguessin vist en dos anys, sense adonar-se’n que la Clara ja no hi era amb ells.

-Mira Jaume et vull presentar la Clara, ella és la que m’ha ajudat aquests dies,...però on s’ha ficat aquesta ara!?

Després d’una estona buscant la troben al pati exterior plorant.

-Clara estàs bé? Per què te n’has anat tan sobtadament?

-Pensava que t’importava però ja veig que no soc a la única a qui li fas petons!

-Espera, os heu besat?-preguntà el Jaume.

-Calla, tu!-cridaren les dues.

-En Jaume és sol un amic, però de la forma en que t’has ficat, potser no ets tan bona influència com jo pensava!

-Si clar, ara deixa’m sola com totes les persones que m’envoltaven! Crec que lo nostre va ser un error!

-Sol ho creus? Jo estic convençuda.-digué la Marta enfadada, i marxà corrents amb els ulls plorosos.

2019

-Bé, ja és tard, crec que ja és hora d’anar a dormir, la continuarem demà.

-Però senyora, vostè no em pot deixar amb la intriga tota la nit! Com sabré com acaba la història? No podré dormir!

-Et prometo que demà a primera hora ens tornarem a trobar per acabar-la de contar.

-Però ara venia el més interessant, com acabaran aquestes dos? No ho poden deixar així, elles ho han d’arreglar i tornar tot com era abans! Elles han d’estar juntes!

-Tranquil, encara han de passar moltes coses més, però no et facis il·lusions, la vida no és sempre justa.
 Comenta
 
Capítol 3 L'adéu més inesperat
2019

-Bon dia! Com es troba avui?

-Bé bon dia a tu també, qui diria que et llevaries tant d’hora? Hi ha algún motiu especial?

-Com vostè va dir ahir nit avui m’has d’acabar de contar la història.-digué el nen amb gran il·lusió.

-Quina història? De què en parles nen?

-La història de la Clara i la Marta.

-A sí! Era una vegada en un poble no gaire visitat...

-No, no la tornis a començar, ja l’estàvem acabant!.-cridà el nen desesperadament.

-A sí perdó, la meva memòria ja no és com era abans...

1968

En Jaume va jeure al costat de l’arbre on Clara s’havia quedat després de la discussió amb la Marta, i per trencar el silenci va dir:

-Mira sé que tu i jo no em començat amb bon peu, però conec bé a la Marta, i a tu et mira d’una forma diferent als altres.

-Que n’has de saber tu si sol l’has vista cridar!- digué Clara amb ira.

-No, quan érem dins, Marta t’ha intentat presentar, però quan donada la volta no t’ha vist se li ha apagat la il·lusió de la mirada.

-Creus això en serio?-preguntà la noia eixugant-se les llàgrimes.

-Si, mira sé per experiència que les parelles per estar sanes han de passar per moments difícils, però que si realment os estimeu tot s’acabarà arreglant.

-I si no m’estima? I si t’estima a tu? Sou millors amics no seria estrany...

-Ja m’agradaria que Marta em mirés com et mira a tu, jo sol soc l’espatlla on es posa a plorar quan està trista o la persona quan crida més quan està enfadada i necessita desfogar-se.

-Veus com no seria estrany. Tu l’estimes, per què no li dius res?

-Perquè sé que si ha de passar ja passarà, però de moment prefereixo no fer-hi res.

-Però ara ja no voldrà parlar amb mi mai més. L’he cagada per ser una gelosa estúpida.-Clara es tapà la cara, però no va poder aguantar més les llàgrimes; aquestes li rajaven per la cara, mentre es sentia com absorbia els mocs.

-Podries escriure-li una carta, una on expliquis quant l’estimes i que no vols que torni a passar, i li podries regalar bombons, així quan torneu a abraçar-vos i jo estigui de subjecta veles podré menjar-me els bombons i no sentir-me tan sol.

Els dos amics començaren a riure i a Clara se li van passar les ganes de plorar.

-Així ho faré, li demostraré el meu amor i afecte i tot tornarà a ser com abans! Però em jures que no l’enamoraràs i m’abandonarà per tu?

-Faré aquest esforç per tu encara que t’hagi conegut farà ara uns 20 minuts. Si vols ara aniré a parlar amb ella i li diré que estàs molt penedida i que vols parlar amb ella.

-Moltíssimes mercès, realment m’has ajudat molt en tan poc temps. Crec que podem ser grans amics.-digué Clara, i l’abraçà en forma d’agraïment.

En Jaume marxà en direcció on s’havia anat la seva millor amiga minuts abans i la trobà jaguda a recepció.

-Hola, necessites algú amb qui parlar?

-Hola Jaume, sento que hagis viscut això, jo no volia que passés t’ho prometo.

-Ja ho sé, però ja veuràs com tot s’arregla just ara he estat parlant amb la Clara, i ella ho vol arreglar. Es sent molt penedida, ella tampoc volia que això hagués succeït d’aquesta manera. Però com li he dit a ella totes les parelles passen per moments d’aquest tipus, no la fi del món.

-Jaume com no me adonat tot aquest temps...-digué Marta.

-De què? Mira ara esteu així però demà ja estarem tots tres menjant Cola Cao amb oli, m’agrada dir-li coli.

En aquell moment aparegué Clara amb un ram de flors i una capsa de bombons a la mà, per fer-li una sorpresa a Marta, també portava una carta on explicava els seus sentiments cap a ella.

-Jaume sempre has estat en els moments difícils, quan m’he caigut sempre has estat per ajudar-me a aixecar, ara sé que t’estimo.

Marta agafà de la cara al seu amic i li donà un petó als llavis, com aquells de pel·lícula que passen lentament. Clara trista pel que acabava de veure llençà el ram de flors al terra i sortí corrents.

-Clara!-Cridà Marta, després continuà el camí que havia recorregut la seva amiga.-Clara si us plau deixa que t’ho expliqui!

Clara entrà a la seva habitació i tancà la porta amb clau. Marta desesperada començà a pegar cops a la porta. Quan els guardes la obriren ja era massa tard. Marta entrà al lavabo però Clara ja era morta. L’aigua de la banyera rajava roja i al costat de la fulla d’afaitar es trobava la carta d’amor que aquesta li havia escrita. Marta l’agafà i al llegir-la caigué a terra sense forces per aixecar-se, plorava, plorava no podia parar, sentia com un fora negre, una sensació de buit li envaïa allò que abans era ple d’amor. Mai n’havia sentit alguna cosa semblant, era com si una part de ella s’hagués esfumat per sempre, Jaume la intentà animà però res podia parar aquella sensació que la cremava per dins. La carta deia així:

Estimada Marta.

Tu has sigut la que en poc temps m’ha inspirat confiança en mi mateixa, i confiança en la humanitat en general. Tu has sigut la que en els moments més difícils m’has aconseguit treure una rialla, la que has fet que de la meva cara surti un somriure estúpid, que ningú altre havia aconseguit treure. Marta encara que les coses es compliquin vull que sàpigues que tu sempre seràs la persona en qui confiï, i prometo estimar-te més que a mi mateixa si cal! Estimada Marta tens una cosa que pocs altres tenen, un cor que arriba des-de Barna fins a la Xina! I serà aquest motiu i per molts altres més, que t’estimo, t’estimo des d’aquí fins a la lluna. I espero que algun dia puguem compartir una llar i amb el gos que em vas dir la primer vegada que vam parlar en serio. I  es podria dir Jack, com aquell noi guapo que sortia a aquella novel·la tan famosa. I tot serà especial perquè et tindré al meu costat per fer la vida més dolça i més fàcil.

Petons, Clara.

Fi.

2019

-Però això no pot acabar així, tot tenia solució! Si ho haguessin parlat això no hauria succeït, no d’aquesta manera!-cridava el nen amb ira i desesperació.-Digues que és mentirà! Digues-ho!

-Relaxa´t nano, sol és un conte.

-No és només això! Com no ho recordes! Com ho has pogut oblidar!

-Jan!-cridà una veu de dona de fons.

-Com pots ser tan ingènua d’oblidar-ho!? A tant arriba aquesta maleïda malaltia!?

-Jan! Disculpat ara mateix de l’àvia Marta, has estat molt mal net.-cridà la veu de dona des del fons de la sala.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]