Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



daia
Sant Agustí Des Vedrà
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Article 1 de la declaració mundial dels drets de la ciència: tots els científics investiguen lliures i dotats d’opinions vàlides fins que es comprovin o es refutin.
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí.

La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb

la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

A l’acte va apropar-se per tractar de calmar l’angoixa de la petita, però al apropar-se la veu de lla nena es transformava en una alarma de so metàl·lic i estrident.

...

Vaig despertar-me angoixat i lentament m’aixecava del meu dur, petit i fred llit, aquella bèstia baixeta, pell fosca i de mala higiene, poc pèl i humanoide forma m’avisava del començament de la meva jornada com a esclau.

Amb les meves cadenes ben fermades i el meu cabell llarg i negre com el carbó, per davant dels meus ulls i tapant-me gran part de la meva esquena, em dirigia, per una freda passarel·la, amb les llums blaves de la ciutat que il·luminaven el meu pas i acompanyat per aquell ésser a on sempre, un menjador directament connectat al vestuari per anar a la mina, els menjars en aquest lloc son insípids però abundants pel seu baix cost de producció.

Ja sé des de fa temps que més em val agafar tot el menjar possible, en el cas contrari passaré fam durant les catorze hores de treball que m’esperen.

Després d’inflar-me de coses que qualsevol persona recomanaria no menjar-ne gaire, era obligat a canviar-me per anar a la mina. Aquesta vestimenta reforçada serveix per a sobreviure en les condicions d’aquestes profundes terres, és resistent al calor, radioactivitat i pressió atmosfèrica extrema fins a uns límits, té una forma ben estranya, consisteix en diferents peces d’un metall que no sé identificar que segueixen la forma del meu esquelet i solament es pot veure amb un espill ja que es col·loca a l’esquena, també il·lumina amb unes llums intermitents de les que no en sé el significat així com desconec completament el mecanisme del seu funcionament.

Com a última peça de roba hi tenia un arnés magnètic, una enorme base per a l’esquena i l’existència d’extremitats que es caracteritzaven per encaixar perfectament a la vestimenta de treball.

Quan el capità donava l’ordre tots saltàvem a les vies i la imantada terra ens donava la capacitat de flotar amb l’arnés, mentre ens allunyàvem, una paret (també polaritzada) de colossal tamany es desplegava per donar-nos la direcció correcta cap a les mines. En un moment donat sortíem volant i per un forat accedíem al nostre destí.

En aquell lloc de poques llibertats, la pressió i el calor són els primers que s’apropen a tu per dur-te cap a un lloc millor, però sabent que encara tenim feina en aquesta vida deixam la seva proposta per més tard.

Per altre lloc, les nostres ferramentes esperaven, uns pics especials de temps ancestrals eren de les poques coses que podíem utilitzar amb un mínim de seguretat. Amb el seu gran pes i aquells propulsors, la gent d’un temps del que ningú més parla aconseguien foradar la pedra més forta per reconciliar la màgia prehistòrica amb la tecnologia moderna i així mirar als ulls a Déu.

Però d’això fa tant de temps que la terra s’ha menjat el que quedava d’ells que solament sabem d’aquesta civilització per les petites peces mecàniques ancestrals que trobam a vegades a les coves, a mi m’agrada recollir-les per la meva passió per l’enginyeria; de fet; vaig ser estudiant abans de acabar aquí, encara que tampoc sé de veritat com he arribat aquí.

En aquesta feina he de trobar i separar uns minerals molt concrets: els de color lila, verd i negre són pedres necessàries per la creació d’energia mitjançant el que dedueix que és un tècnica ancestral que desconec: els de color vermell, blanc i blau clar són útils, però la seva funció és tèrmica, no tenc cap classe de permís per tocar-les ja que han de ser tractades de forma especial, he vist com companys meus perdien la vida a causa de les seves cremades. Per últim, hi ha unes pedres d’un color blau fosc molt brillant que es conta que es va formar en una etapa antiga en què un foc blau utilitzat com a font d’energia per tractar de sobreviure a un cataclisme va formar una closca feta d’una terra que amb el temps va reforçar fins al punt d’arribar a rompre les nostres eines més modernes amb facilitat.

Ens vàrem dirigir cap a la nostra zona de feina i sobre nosaltres s’imposava l’Erosió, una zona de gran activitat sísmica perill. El seu nom ve del fet que és un buit en la terra de cinc quilòmetres d’alçada i desconegut final amb la forma del tall d’una espassa, però l’entrada connecta amb la part baixa. Per entrar-hi cal passar per una estació d'aclimatament, el canvi de pressió i calor és tal entre aquests llocs que es diu que la primera persona poc després entrar va ser brutalment aplastada per la pressió i, minuts després, la seva vestiment va començar a cremar-se i les parts fetes de metalls es varen fondre de manera que el incandescent liquid es precipitava sobre la criatura matant-la al temps.

A l’estació canviava la meva vestimenta i m’acostumava a una major pressió i temperatura però al sortir l’Erosió em colpejava amb una força a la que encara no m’havia acostumat. En front de mi s’alçaven dos parets on les cases dels miners permanents se sostenien sobre la vora del penya-segat i emetien una llum que podíem veure des d’on erem.

Em posava trist la situació d’aquells miners, ells no podrien tornar mai més a casa. Dins l’Erosió hi havia un lloc anomenat «Les portes del cel». Era un punt de no retorn, encara que es podia tornar mitjançant aclimatació aquesta tardaria cinquanta anys a passar, així que sempre els que són allí saben que no tornaran. Jo treball dins l’Erosió però a una altra banda, allí el perill és més baix i també puc tornar a casa, però cal estar alerta.

Començava la meva jornada de forma habitual, els meus cops contundents perforaven qualsevol cosa que es posés per davant, però en un moment imprevist xocava amb una peça que aconseguia forçar el seu pas, vaig intentar saber que era aquell cos que pertorbava la meva feina, davant de mi hi havia un motor possiblement de fa milers d’anys, tot el meu grup va col·laborar a treure l’artefacte. Poc temps després, uns enginyers venien per revisar aquella mena d’engranatges, pistons i rodes. Mirant-lo a primera vista, pareixia una maquina de vapor (feta per una civilització antiga) que dubtosos especialistes observaven per intentar conèixer-ne la utilitat. Jo volia provar la hipòtesi de la màquina de vapor, així que vaig anar a buscar uns guants apropiats, vaig agafar una pedra de capacitats tèrmiques i la vaig posar en el que pareixia un xemeneia. Molts s’estaven burlant de la meva idea però, de sobte, la roda va començar a girar cada vegada més ràpid, cosa, que va fer que aquells éssers em demanessin disculpes en aquella llengua que tan em va costar entendre.

En acabar la jornada varen dir-me que l’endemà, amb la condició d’escriure en el seu idioma tot el que sé sobre física i enginyeria, no aniria a la mina. No m’ho vaig pensar, vaig passar-me tot el dia omplint fulls de fórmules i explicacions relacionades amb molts camps de la ciència. Al final del dia venien a recollir aquell coneixement.

Unes setmanes després, hi tornava de la meva jornada, esperava prop de la via i al temps s’apropava, una bèstia metàl·lica de volums impensables, les seves rodes feien tremolar-ho tot, deixava com a rastre una columna de fum del tamany d’una ciutat, la seva velocitat superava la de qualsevol ésser existent i per existir, llegendes conten que en temps ancestrals aquella monstruositat carregava amb cent ciutats de la grandària de Nova York, la seva part frontal amenaçava amb destruir tot el que es poses davant d’ell.

Amb el seu passat escrit al sostre donava a qualsevol espectador una imatge que transmetia bellesa i temor a la vegada.

La bèstia, també coneguda com a Feelem, passava pel nostre costat a la vegada que desplegava una paret imantada que en propulsava cap a dins, allí dins esperaven dos d’aquells éssers amb els que convivia, He decidit anomenar-los prolmfees.

Varen dir-me a mi per sortir, volien donar-me una carta, que vaig llegir més tard a la meva habitació. Deia:

Estimat Franz,

Davant de la seva capacitat intel·lectual, la legió de manteniment i desenvolupament vol convidar-lo a formar part del nostre grup després de rebre les lliçons apropiades al nostre centre de pensament i debat.

Demà mateix un dels nostres científics, amb un escolta, vindran a buscar-lo per començar el seu estudi.

Firmat,

El general de Física de la Legió de Manteniment i Desenvolupament.
 Comenta
 
Capítol 2 Sóc un home salvatge i no comprenc per què el cavall fumejant de ferro és més important que tota la resta de coses.
Així com va escriure el general, al dia següent va aparèixer un ésser vestit amb una túnica blanca parcialment tapada per un munt de làmines d’una pedra negra, però desgastat com el d’una pissarra antiga. La seva cara era quasi tapada per les estalactites de carbó que amb el temps s’havien format prop dels seus ulls, barba i cabells i una veu per poc imperceptible que m’invitava a acompanyar-lo a la sortida on esperava l’altre subjecte. Aquell era molt més alt que el primer però amb aquella armadura no es podia apreciar molt més, però, sense dubte, el més curiós que tenia era un disc amb diferents colors marcats que, amb una mà girava capa una direcció i amb l’altra, amb un dit vestit amb una garra, hi rascava el disc que produïa un so. Automàticament em va recordar els tocadiscs que la meva àvia es negava a deixar d’utilitzar amb el motiu que la tecnologia digital era un invent del diable.

Agafàrem un vehicle paregut als que es veuen a les pel·lícules futuristes, encara que amb la mida d’un cotxe familiar, el prolmfee de l’armadura aplicant calor a la base de la part frontal aconseguia que aquest avançés cap a la direcció del foc, segurament era un imant que, afectat per la calor, perdia força magnètica fent que la part de darrere de la nau forcés un moviment cap a davant. Així va ser com la varem col·locar sobre el que pareixia una catapulta, el científic va dir-me que aquest lloc era el pitjor que havia mai vist per dur la nau.

D’un moment a un altre, érem impulsats cap a fora de Feelem, on podia apreciar, mentre un dels prolmfees conduïa, la gegantina ciutat en què estava però que mai havia estat capaç d’apreciar, les llums blaves il·luminaven cada apartament, carrer i local que hi havia, podien apreciar-se des d’aquí i donaven forma a les immenses estructures que s’alçaven imponents.

Sota d’aquesta bella imatge s’hi manifestava el fort soroll de l’artefacte ferroviari que dota de moviment Feelem, els tubs verds, i les diferents llums que viatjaven com l’electricitat per un tauló de fusta banyat en aigua salada, que alimenten aquelles rodes transmetien una sensació de debilitat davant el poder de la màquina, que amb rodes del tamany del que per a nosaltres és un edifici d’apartaments deixava darrere l’adolorida via per la que passava i tornaria a passar en algun moment.

Poc després d’allunyar-nos de la ciutat, apareixia una altra inclús més gran que l’anterior, moltes de les seves llums intermitents guiaven els, per poc, infinits objectes voladors de la zona, màquines i màquines i màquines i màquines sobrevolant tota la ciutat perfectament sincronitzades.

Quina meravella la tecnologia que ens ajuda a moure-nos per on la mare natura mai havia pensat deixar-nos anar!

La resta de les llums definien la figura de la ciutat i donaven la informació més fonamental de totes per als que viatgen per dalt de nosaltres com si fos el director d’una orquestra dirigint els músics o la tecla d’un teclat que escriu sobre un paper que no existeix.

Tal era el meu meravellament que em varen cridar l’atenció amb l’excusa que embrutava el vidre.

Vaig adormir-me amb el temps, ja que, des de la meva ciutat fins al nostre destí hi ha deu hores de viatge, però tan pronte com vaig despertar, el prolmfee volia fer-me unes preguntes.

Va preguntar-me per la meva ciutat natal, que no vaig poder explicar de manera que ell ho entengués, també pel meu idioma matern, va ser divertit ensenyar-li algunes paraules, però la següent pregunta em va fer pensar.

Va preguntar-me: com és teu món?

El meu món ha patit molts de canvis en la seva història. Els qui varen tenir poder una vegada ja no el tenen i potser mai el tornaran a tenir; mentre que els que no tenien res ara ho tenen tot, gràcies a que una vegada varen reunir-se i decidiren que les coses havien de canviar, i així va ser, la societat i el món en general va canviar molt, i per sempre, però la gent poc a poc ha anat oblidant aquest moment i pitjor encara, a dalt la base de canvi que es va construir fa temps.

Aquesta base està feta de curiositat, raó i proves. Ciència és el seu nom i tecnologia el seu fill. Ciència que ens fa parlar els idiomes més fonamentals, no de la societat, ni de la ment individual, sinó de l’univers com a un sol conjunt, per aquest idioma tu m’escoltes, no, per aquest idioma tu existeixes, i tot el que hi ha al teu voltant, tecnologia que hem fet a partir de llegir a partir de l’idioma primer, ja que, comprenent-lo, no som nosaltres els que som vulnerables a la natura, cosa que tampoc vol dir que hi estem per damunt. O sí, ja es veurà.

Amb respecte a la societat, revolucions provocades pel nou enteniment de l’idioma primer en tan poc temps fan que hi hagi grans diferències entre diferents grups socials. El meu exemple és un molt clar: si algun dia visites el meu món, hi ha:

Els que alaben les últimes tecnologies per les seves capacitats d’adonar-nos una via ràpida d’informació i comunicació i per canalitzar els nostres impulsos creatius, i els que esbronquen les ja anomenades com si fossin la més baixa creació de l’humà culpant-les d’idiotitzar els joves que han desenvolupat un gust per llocs i coses que no són reals.

No volen veure que el món virtual es emmotllable i que no solament són el lloc perfecte per passar una bona estona sol o acompanyat, sinó que es poden complementar amb el món real per així materialitzar un fragment d’un univers gegant que es posa davant de nosaltres.

Aquest conflicte és molt comú en els nostres dies, fa molt poc que el nostre món ha patit aquesta exageradíssima revolució en les comunicacions i l’entreteniment, ara tot serà més fàcil, un pintor no hi haurà de comprar tant de paper i pinzells perquè el que té és ilimitat.

I això és dolent?

Donç, és clar que no, si l’escriptura hi hagues estat considerada maligna tot seriem pobres i incultes, o si les matemàtiques fossin màgia obscura hi seriem a una cova sent ésser primitius.

Cada útil del nostre món ha estat pensat per alguna cosa pràctica, i no són pocs els casos de invents d’aquest tipus que han acabat el diferents disciplines, com és el cas de l’escriptura, que ha servit per comunicar-nos des de grans distàncies, contar histories per entretenir-nos o ensenyar, donar publicitat, etc. però originalment va ser inventada per conservar informació. O de la pintura, que va començar com petites representacions del que veien els nostres avantpassats i que avui al meu món compleix moltes diferents funcions.

Així que el que al meu món anomenem noves tecnologies no és més que una nova manifestació d’un útil que ja podem, en major o menor mesura, anomenar art i que cada vegada ocuparà més espai en el nostre món, no com el paràsit que pensem que és, no vull fer prediccions, però cada vegada l’entreteniment, la comunicació i moltes altres coses seran més a prop del que volen considerar una aberració social i una estupidesa, com per exemple ser els de sempre però influenciats per la nostra època.

El prolmfee no entenia bé el que deia, però m’agradaria pensar que algú sap de que èstic parlant i per què.

Vaig tornar a adormir-me després de contestar les preguntes que m’havien fet, i en despertar arribàvem al nostre destí, el cor de tota la vida intel·ligent aquí avall, els tubs de combustible il·luminava tot el que hi havia a prop i la forma caòtica de la bèstia Feleem feien justícia al poder que maneja a cada instant, el soroll de les seves rodes rascant les vies ancestrals que tant de pes suportaven entrava per les meves orelles i perforava el més profund de la meva ànima, els focus del tamany d’edificis també ens mostraven amb la seva potentíssima llum el que hi havia davant de nosaltres.

En poc temps varen poder entrar i allí esperava el mateix general que va oferir-se a escriure la carta, un ésser baixet, amb la pell neta (primera vegada que ho veig), sense barba però amb uns cabells ben pentinats i una vestimenta com la del prolmfee que va anar a recollir-me. Em saludava a l’entrada de la maquinària més gran i meravellosa que mai ha existit.

La corrent d’energia que circulava a gran intensitat prop de mi em posava els cabells de punta, quasi podia notar com per poc aquells canals d’energia eren connectats indirectament cap a mi, aquell petit paisatge oníric amenaçava amb fer-me plorar d’alegria.

Mentre passejavem per els la zona per presentar-me el que jo pensava que és una universitat, vaig preguntar com s’havia construït tot això, però em respongueren que l’endemà, a classe d'història, ho sabria. Abans d’acabar el dia em varen presentar la meva habitació i poc després d’acomodar-me me’m vaig anara a dormir.

Al dia següent vaig començar amb la meva nova vida d’estudiant. La primera classe va ser d'història, estava tot sol, ja que m’havien posat en una zona especial per a mi. Varem començar amb el conte de la creació, que diu així:

En temps ancestrals, dos grans civilitzacions convivien, la primera els antics prolmfees, una espècie intel·ligent que es caracteritzava pel seu amor cap a la natura. Aquests ocupaven una part del món amb molt poca tecnologia, mentre que, a l’altra banda, una espècie de criatures que s'interessaven tant per les seves capacitats que en molt poc temps varen posar-li un límit a la natura per poder provar-se ells mateixos sense molestar-la.

El temps va passar i l’espècie científica va desenvolupar-se mentre que els prolmfees seguien amb el seu estil de vida despreocupat, fins que un dia, del no res, va aparèixer un monstre que va fixar-se en els prolmfees per la seva debilitat. L’altra espècie va adonar-se’n i va actuar ràpid. Mentre amagaven els perseguits, ells construïen màquina de dimensions bíbliques amb el poder de carregar cent ciutats més gran que Nova York i d’arribar a velocitats que cap ésser viu pogués somiar. Així mateix, l’avançada civilització va poder pujar als prolmfees a la bèstia que mirava cara a cara amb l’altra però que fugia perquè mai va ser planejada amb l’objectiu de matar.

Així va ser com tots vàrem arribar aquí ara. Fugint per sempre d’una bèstia que no podem atacar, però que gràcies a tot el que ens han donat i ensenyat a utilitzar, podem sobreviure.
 Comenta
 
Capítol 3 La ciutat dels que volien viure
Vaig acabar el curs de preparació molt ràpid, en una setmana vaig aprendre a llegir i a escriure més o menys bé, i podia començar el meu estudi. Em va sorprendre que encara que tots tinguessin un rang militar ningú pareixia pressionat per res, una vegada vaig tenir molta por per un company que va interrompre una classe de dos-cents alumnes per un dubte seu i el professor en comptes d'ignorar-ho o enfadar-se com a les pel·lícules, va respondre amb molt de gust la qüestió.



Em va agradar molt aquella acadèmia, però la graduació va arribar i així com varen dir que era apte per vetlar per la vida de tots els habitants de Feleem amb el meu coneixement, és curiós que aquí no hi ha metges, ja que els únics que hi són aquí som els prolmfees i jo, cap altra espècie podria sobreviure aquí, i la màxima esfera de la societat és la que ocupen els científics, nosaltres ens ocupem del manteniment de Feleem, la construcció d'edificis per a tots els habitants, la sintetització d'aliments i dels projectes per millorar la nostra condició de vida encara més.



A cada ciutat hi ha polítics per algun motiu però no tenen ni un poc de poder, els que de veritat determinen les lleis i altres coses som nosaltres, però no influïm massa sovint en la societat i per evitar corrupció tenim unes normes universals que tenen un pena de mort en cas de no seguir-les.



En cas que la corrupció aparegui entre els nostres membres, no hi ha un jutge ni una policia que intervingui. En el moment en el qual Feleem va ser construïda, aquells que varen salvar-los feren la màquina a prova de corrupció, ell és qui posa fi la vida dels traïdors.



Pocs dies després varen assignar-me un lloc de treball, començaria a viure a la zona alta de la locomotora, allí és d'on es controlen els drons que vaig veure de camí a l'acadèmia, és un treball complicat, no es tracta de fer que no xoquin, més bé de simplement posar-los en grup, ja que tenen molta tendència a allunyar-se uns dels altres.



Des del meu lloc de treball no podia veure el final de Feelem, però no em feia falta mirar per la finestra per fer el meu treball, els meus ulls, dependents un de l'altre i a la vegada de mi, no varen ser fets per veure el que la ment volia apreciar, ara per aquest desig puc veure des de tots els punts de vista tot el que aquest món pot oferir-me.



En una fracció de segon passava de veure la capital científica on vaig instruir-me a veure el sostre de la cova per la qual es mou Feelem i en la que està dibuixat la història de com els prolmfees han arribat aquí, però finalment va tocar-me vigilar a la bèstia que seguia perseguint als prolmfees des de fa molt de temps.



Aquesta tenia una forma pareguda a la d'un bou, que tractava de destruir amb tota la seva força però sense èxit tot el que tenia davant d'una cornada potentíssima, de segur Feelem cauria contra aquell poder. Físicament la bèstia era molt més gran que tot el que vist fins ara, els seus ulls brillaven per poder seguir la ruta que el vapor d'aigua que el seu cos expulsava gràcies ala seva calor corporal, feia molt de soroll, tant que a vegades el tren vibrava intensament i amenaçava de deixar caure parts de la seva estructura. Poc més podia dir, aquesta monstruositat no es deixava veure massa, ja que el seu únic objectiu va ser destruir i res més.



Al final del dia vaig tornar al que jo tenia per casa, un lloc amb quatre habitacions, bàsicament el tipus de casa a la qual podria aspirar en el meu món, encara em pareix increïble el que estic vivint, tot aquí és producte del coneixement que suporta sobre ella tota la vida que hi ha aquí baix.



Un dia a la nit (o el que ells anomenen com a nit) vaig decidir sortir al carrer, per després adonar-me'n del que m'havia perdut tot aquest temps, la varietat està en tots els llocs, la gent competeix tant en esports físics com en esports electrònics, també van a discoteques o a on ells vulguin.



En el meu passeig vaig adonar-me de vàries coses; la primera que no existeixen els dogmes religiosos, la segona que tots poden explotar qualsevol talent i la tercera que hi ha un profund respecte per els altres fins al punt que els majors crims són contra qualsevol llibertat.



Tots els problemes tenen solució i no hi ha límits per quasi res.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]