Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mariona B. Gonzàlez
Vilafranca Del Penedès
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Ella
Va tardar uns instants en analitzar d’on provenia tan terrible gemec, semblava que li haguessin arrencat l’ànima i el seu somriure hagués estat assassinat per la més cruel de les accions. L’home no podia parar de girar i voletejar la mirada cap a tots els detalls, totes les criatures que jugaven, les situacions que es vivien... ho observava i semblava tan perfecte que no era capaç de trobar el desconsol de la nena.

Volia buscar amb la veu, per socórrer a la noieta que tenia vitralls caient dels seus ulls que combinaven amb el seu cor trencat.

Amb la precaució agilitzada per la curiositat i l’empatia que desprenia la seva mirada, va caminar pels carrerons que es dibuixaven entre plantes i bancs en el vell parc. Sentia el soroll de les seves sabates de xarol trepitjant la sorra plena de pedretes i fulles caigudes de la tardor, sentia als ocells que cantaven però ara era molt més mut i malenconiós; ells s’adonaven de la tristesa que omplia el sud-oest de Berlin.

El temps passava tan ràpid com amb una lentitud indistingible dels moments que et paren el cor. En Frank va seguir les passes d’unes noies que s’entretenien saltant a corda, va mirar més enllà de dos arbres on ell havia dedicat àmplies tardes als seus pensaments i escrits. Va mirar i va buscar la concentració per poder identificar la figura, que s’amagava davant del moviment dels cotxes; entre les branques com si la seva pena no es pogués fer caber enlloc, era massa gran, massa fosca, massa pesant, massa... era de tot menys afable o idíl·lica.

Quan el Frank va veure una nena de curta edat asseguda a la seva branca, la branca on ell havia crescut com a escriptor respectable. La va veure i tot el seu ésser es va omplir de tendresa difuminada per la curiositat. Els seus peus van iniciar un camí esquivant als nens que jugaven a pilota; mirava a joves que llegien el diari en els bancs; mirava a les damisel·les que pentinaven les seves trenes en un racó; descobria un periodista que bevia cafè amb la càmera preparada per a una nova foto que immortalitzaria el dia... Les seves cames i braços amb delicadesa van pujar els esglaons fins a la part de bosc on la nen reposava la llàstima. Amb un braç apartava les branques com un valent cavaller que salvava a la seva princesa.

Llavors l’ombra de la nena es va començar a transformar en una aparença innocent, mullada i ofegant-se en el seu gemec. Estava pujada dalt d’una branca i agafada a la seva motxilla com si fos la seva mare; buscava consol. El seu rostre expressiu tenia emmarcat uns llavis vermells, rostits en la tristesa; uns ulls blaus irritats, amb les pestanyes agrupades de totes les llàgrimes que havia plorat i seguia plorant; un nas que tenia mocs que li impedien respirar amb normalitat; a la boca se li sanglotava la veu i només podia cridar un cant de lament que li creixia internament fins al cor.

Hi havia una característica en ella que fascinava el pensament del Frank; estava plena d’emocions, tantes que no les podria expressar totes a la vegada.

La seva vestimenta era bruta però era un típic uniforme de l’escola alemanya, fins i tot duia les dues cues que la seva mare li devia haver fet al matí per assistir a les classes. Segurament es tractava de Förderschule on anaven els alumnes amb dificultats per alguna cosa. Ell no li va troba cap tara així que va pensar que podia tractar-se d’alguna característica mental o psíquica.

La nena el va veure i contradient el que ell pensava que faria, que era marxar esparverada o escalar per l’arbre fins caure o Déu sap què, la nena va adonar-se’n que era tan alta com ell mentre estigués enfilada a la rama de l’arbre... així que amb el cor fet un esborrany va deixar anar la motxilla, caient al terra i separant la diversitat d’objectes que portaven dins, es va obrir de braços i va llençar el seu cos contra el d’aquell home encuriosit pel seu crit ple de pena. Va seguir moquejant i plorant però ara es veia molt més reconfortada per l’escalf d’un home que s’havia preocupat per ella i havia anat a la seva troballa. 

Un moment molt íntim que a ell li recordava al segon llibre que havia escrit, “Cartes d’amor a una donzella”. Era igual d’intens i detallat que la primera escena d’aquest.

La va abraçar i mentre l’acaronava el cap, ple de sensibilitat esperant a que la tempesta que habitava en la noieta es calmés i s’allunyés per anar a noves terres.

La molèstia que tenia pressionat el seu cor i la seva ànima dolça no va durar massa, ell la va agafar fins que la noieta va aixecar el cap i amb una mà es va netejar el nas i les llàgrimes. En Frank va treure de la seva butxaca un mocador de tela amb les inicials bordades en tons blaus, li va oferir ficant un genoll a terra com una princesa. Ella va somriure i els ulls van sospirar d’alegria. La va estrènyer amb el seu pit i la va deixar al terra recollint-li les coses  fins que ella va entonar amb una veu fina les primeres paraules que li van ser dirigides per part de la jove.

-Gràcies. Però tu saps on està ella? –va entonar una vegada deixant la motxilla sobre la branca de l’arbre i netejant la seva faldilla de la pols i la terra acumulada. L’home la va mirar sorprès ja que no s’havia interpretar qui era ella.

-Disculpa, però jo no sé qui és ella. No sé de què em parles... –va contestar-li des del terra on estava agenollat per a poder estar a la mateixa alçada que la joveneta.

-Ella em va dir que no em deixaria mai sola, que m’estimava... on està? –la noieta li va preguntar prement-li la mà amb força i remullant els ulls esperançats.

-Perdona però si es tracta de la teva mare ella deu ser a la  feina o a casa teva, has buscat allà? –la nena va fer que no amb el cap i li va somriure com si tingués un secret molt ben guardat i hagués vist que només ella el coneixia. –Què succeeix? –la nena va fer que s’aixequés i el va agafar de nou una vegada tenia la motxilla ja a l’esquena, la diferència de les seves alçades es feia evident. –On anem?

-Hem de seure... no podem parlar d’això aquí, tots ens sentirien. –la nena l’anava portant fins a un llogaret apartat de la resta del parc, estaven anant cap a un banc. –sé que aquí no ens diran res, porto molt de temps venint i ningú sap res de totes les vegades que he parlat amb ella. –Ell ja coneixia el lloc, el seu pare el portava allà de petit perquè observes la varietat d’insectes i ocells que habitaven el parc. Li feia dibuixar-los i analitzant-los.

-Abans ens podríem presentar?

-Es clar. Jo em dic Birgit Heber i tinc 8 anys, i tu? Vaja, he llegit alguna cosa teva però no esperava pas trobar al Frank Kafka passejant pel parc de la imaginació. Bé sé que no es diu així però tinc un amagatall i aquest és el meu refugi. A casa no puc estar sempre, saps?

-Com és que saps qui sóc? Jo no escric per a gent tan jove com tu. I què vols dir que és el parc de la imaginació?

-El meu avi llegeix les teves novel·les i quan a casa la televisió no es pot afluixar em fico uns taps i llegeixo una mica, ella sempre està amb mi. El parc de la imaginació perquè aquí vinc a fer els meus estudis amb el psicòleg, diu que he d’ajudar-lo abans de que em vingui un altre atac.

-Atac?

-Tinc atacs de pànic però són sempre que m’estresso o quan el meu cervell recordo un estat traumàtic, perdona que parli així però ho he escoltat milions de vegades. –es van mirar però la Birgit seguia tenint un objectiu: saber on ella havia anat. –Però bé, tu saps on ha anat? Ella deia que no ens separaríem a menys que passés alguna cosa.

-No sé exactament qui em dius... no podries especificar? Hi ha moltes ella en aquesta ciutat.

-La Vamessa, la que porta vestits de tela lila i els cabells llisos morens. Té molts detalls que la fan peculiar però si em vols ajudar a trobar-la és això el que has de saber.

-Però això són pocs detalls per a trobar una desconeguda.

-Et puc acompanyar un dia a casa meva si vols, això si, quan els pares no estiguin perquè ells mai han cregut en ella. Els avis sí, ells la coneixen abans que jo i saben coses que potser t’agradarien per una nova novel·la...

-No ets molt petita per a saber tantes coses o fer propostes...

-I quina és l’edat per preocupar-te pels teus amics? –En Frank es va quedar moix i pensatiu, devia haver escoltat moltes converses i haver-se fet una erudita per a poder parlar amb tan sàvies paraules. –Bé, ella m’ha parlat de tu... deia que mereix la pena coneixe’t... pensava que tu la salvaries com ella havia fet amb tu. Suposo que no puc esperar tan dels grans...-la Birgit va agafar la motxilla i va fer la intenció de marxar. Sense girar-se cap a ell de nou li va dir: -Ella va dir que eres creador de somnis, no ignorant d’il·lusions.

-No sóc un ignorant... –en Frank es va alçar i va aturar a la noieta. –no sé qui ets, només buscava consolar un lament.

-I a qui volies curar, a la teva consciència o a la meva pena? –la noieta va pronunciar les paraules buscant que algú retornés a la Vamessa al seu costat, buscava poder estar amb ella com abans i apagar els problemes.

-Què és el que busqués?

-La busco a ella, no en sé res de la seva desaparició però aquest matí a casa hi havia la televisió molt forta i els avis m’han enviat a l’escola, llavors m’han dit que no tindria que anar amb el psicòleg fins el mes que ve. Volia anar al parc perquè no estava ella a casa, la he buscat a l’amagatall i a la biblioteca però no estava enlloc.

-El millor seria avisar a algú, potser més gent sabia qui era. –l’home estava quedant-se perplexa, una situació molt complicada s’estava construint en el seu futur per acudir a salvar el seu instint.

-No. Ella vivia amb mi, els avis també però amb ningú més. No tenia contacte amb més gent deia que no podia ser...

-Sembles molt convençuda. Crec que et podria ajudar però abans has mencionat que ella em coneixia...de que em coneixia? Que sabia de mi?

-Ella ho sabia tot de tu...
 Comenta
 
Capítol 2 Una marca que uneix i separa
“La jove es va pujar al tren sense pensar en el que es faria d’ella una vegada arribat al seu destí, hi havia una forta decisió que prendre i una gran veritat per callar. Sabia que mai viuria en pau, que la seva vida es dedicaria a amagar-se de la policia o qualsevol tipus d’autoritat... havia d’escapar si el que volia era seguir respirant en llibertat, o la mena de camí que hauria de portar. Havia dit moltes mentides però ara que sabia la veritat del seu matrimoni ja no quedaven raons per seguir a Sant Petersburg amb l’Eric.”

-Vas dir que no escriuries mentre jo t’estigués parlant. –diu tot rondinant la Birgit. –Si acabem ja de llegir aquests diaris no hauré de tornar demà al matí a casa teva. Els  meus avis només ens ajudaran si seguim els horaris, al cap i a la fi, jo he d’anar a l’escola i passar per casa en algun instant del dia.

–La Birgit agafa la pila de diaris que queden, estan datats d’onze o dotze anys enrere.

-Ho sé però esperava que m’acabessis d’explicar la història dels teus avis i a part, estava rellegint la declaració dels teus avis. Van ser poc detallats i bastant ambigus contestant a les meves preguntes. –deixa a un costat la màquina d’escriure i  obre la finestra per poder acabar de fumar el seu cigarret. Amb la llum de la làmpada de nit continuen llegint i marcant en llapis o de colors el que pot tenir alguna mena de connexió. Al dia següent tenen una reunió a l’arxiu bé, ell té una reunió; dirà que està tractant el tema pel seu pròxim llibre i mirarà la informació sobre el cas de Vamessa Heber/ Coullighan. Vaja, no es dedicarà només a això sinó que buscarà coses dels pares de la Birgit exactament de l’Albert, el seu pare.

-Perdona, és veritat. –la noia es col·loca bé la diadema i deixa en banda la pila. –On m’havia quedat? –S’asseu millor al llit. –A sí! Els meus avis tenen una de les millors fàbriques tèxtils d’Alemanya, ell era empresari a la seva joventut i ella era modista des dels catorze anys; la seva família necessitava diners perquè eren set germans. Llavors es van conèixer en una entrevista de feina que ell va fer per a l’empresa on estava cosint la meva àvia, ella el va ajudar a entrar però en contes d’entrar a l’empresa es van enamorar i van començar un nou negoci.

Saps? Tenen una història des dels quinze anys d’ella que eren els vint d’ell. Llavors quan van tenir uns vint i vint-i-cinc, es van casar i uns mesos després van tenir al meu pare. Ells sempre em diuen que al meu pare li passava alguna cosa des de petit, res dolent en un principi però quan va conèixer a la  mama va canviar per dins. Ells van deixar la seva empresa al meu pare i a la meva mare la van fer sòcia al cinquanta per cent.

-Fins aquí bé, no hi ha cap problema. Jo el que no entenc és quan arriba la Vamessa a les seves vides.

-Em costa d’explicar-ho però ara que em treus el tema tan directament t’he de donar aquest paper. –obre la seva motxilla saltant del llit i anant fins a la butaca de vellut que té a l’entrada de l’habitació. –No vull que ho llegeixis vull explicar-t’ho tot però pas per pas. Ja que si tot té una connexió estic molt espantada pel que li pugui haver passat a la meva Vamessa. –deixa el full entre la cadira on seu el Frank i ella agafa el coixí abraçant-lo amb força, com si s’hagués de protegir d’alguna cosa que no pogués evitar donar-se conta. –Jo no vaig associar tot fins que amb la investigació vaig trobar alguns documents a la calaixera de l’alcova de la Vamessa. Els meus avis ho saben i de moment és una mena de secret entre ells i jo. Continuo: Quan la meva mare va perdre la filla abans de tenir-me a mi, els meus avis  estaven molt amb ella; fins i tot va arribar a viure a casa dels seus sogres. D’alguna manera el seu pare li molestava molt el tema però sempre es guardava alguna cosa, no tenia sentit de la manera que va perdre la filla i els avis creuen ell ho sap. Això m’han dit a mi.

-Suggereixen que...

-Espera, llavors uns tres anys després va arribar una gran notícia i és que la mare estava embarassada de mi. Quan el papa va saber això va portar a casa dels avis una noieta de tres anys que es feia dir Sàvame, només els hi va dir que l’havien de cuidar i que necessitava que li diguessin a la seva esposa que l’havien adoptat.

La mirada del Frank va baixant fins al terra i les teories comencen a formar-se encaixant com un trencaclosques brut i antic, ara tenien que assegurar-se de tot.

-Quan va créixer i ja tenia uns deu anys i jo set una vegada se’m va escapar davant de la mama dir que la Sàvame era la meva germana. Jo no sabia res perquè la conversa i les teories no les he tingut fins fa poc temps. La mama es va ficar a riure però va començar a comparar-nos molt, li va venir una gran afició per la fotografia. Sempre ens feia fotos fins que un dia va descobrir en un dia de vacances una marca molt semblant entre nosaltres dues, la tenim a la cama i a partir d’aquell moment la relació amb el meu pare molt freda. Poc després em vaig donar conta de que la mare havia estat anant al psicòleg i algunes converses interesants havien resultat molt esclaridores.

-Tu ho sabies?

-El què?

-Què éreu germanes.

-Ho vaig començar a veure més fàcilment quan els pares discutien molt i els avis em deien que marxés.  Quan la Sàvame es va sentar a parlar amb els avis li van dir la veritat perquè no s’ho podien callar durant més temps ella va començar a investigar el cas i fa poc em va dir que hauria de marxar si les coses es posaven lletges però teníem una senyal. Perquè ella sabia alguna cosa que jo no i que em passaria si no marxava amb ella, així que marxaria i els avis també; teníem un pla sobre com anirien les coses i no ens ha donat temps a res.

-Mare meva! Això si que és una trama complicada.

-Ja ho sé.

-Hi ha arxius que crec que si puc trobar seran molt reveladores.

Dins del cap del Frank hi ha noves teories que no poden revelar-se a ulls de la Birgit tant precipitadament perquè, encara que ella ja sap que el seu pare no és cap sant però el Frank no sap si està preparada per rebre aquesta notícia. De moment només són teories però si demà busca els arxius i tots els caps lliguen bé, ja es podria acusar i hauria raons per a pensar només explicacions de la desaparició de la Vamessa.

-Una pregunta Birgit.

-Digues...

-Llavors quan la Sàvame es va canviar el nom a Vamessa?

-De fet quan els avis van parlar amb ella, després d’una sessió amb el psicòleg, la Vamessa em va venir a recollir al parc i em va explicar que ara el seu nom era el que és avui en dia.

La mirada de la Birgit cada vegada que mira un diari s’enfosqueix i s’estressa, perquè ho escriu, ho anota, estripa, rellegeix, remira, reordena... segueix aquest ordre una i una altra vegada  i en cada repetició el seu cor i la seva esperança s’esmicola una mica més.

-Saps que descobrim la veritat, oi? –li pregunta el Frank esperançant a la noieta.

-Frank en aquests casos encara que sé que el correcte és descobrir la veritat, si no la descobrim però ella torna al meu costa... encara que viure amb un dubte tota la meva vida... si tot torna a ser com abans. Jo ja seré feliç. –les paraules es queden gravades en les neurones de l’escriptor, aquest que veu com la Birgit ho diu entre badalls i la son s’està apoderant d’ella la tapa amb la manta del seu llit.

-Demà abans d’anar a l’arxiu et portaré a casa dels teus avis... ara dorm que et toca fer d’adulta i ni els mateixos grans sabem ser adults. –el noi tanca la llum i marxa deixant el cigarret apagat i l’aroma del fum decreixent.

La llum es queda a fosques però la llum de la joveneta fa que no sembli la tenebra absoluta sinó la representació del qui no es rendeix mai.

L’home prepara el sofà del seu menjador prenent-lo com a llit. Deixa un dels coixins de les cadires preparat per a reposar el cap, té un llibre al costat però ell sap que no llegirà. En els seus somnis es comença a dibuixar el que es podrà anomenar com una il·lusió, la mena de llum clara que s’inicia abans de les fases del son es fa present i el bell somni comença a reproduir-se com una pel·lícula.

“Es veu la porta blanca de la casa dels avis de la Birgit, la porta s’obre i surten uns crits impossibles i una gran varietat de llums sorgeixen de darrere d’aquesta. Una força irresistible empenta l’home arrossegant-lo fins a l’interior de la casa. Allà es veuen les persones que sempre l’han habitat. Hi ha els avis de la Birgit que vesteixen unes robes molt fosques i discuteixen amb un home que porta un tratge car i poc comú.

L’home crida i volteja per l’habitació però en cap cas para el seu passeig, espanta i provoca el plor de l’àvia. Totes tres persones s’esborren i l’escena es mou en forma de pols creant una de noca, ara hi ha una dona jove que sosté unes cartes i una llibreta de la mà... al cap d’uns segons li llança a l’home i aquest segueix el rellotge amb un interval de cinc segons. El moviment de les onades de sorra i pols es repeteix; ara l’home es veu sol i la ubicació de la casa ha desaparegut en el no res. Estan al carrer. Hi ha una noia jove que segueix les descripcions de la Birgit sobre la Vamessa, és ella i en aquest cas està viva.

En un moment ella li parla com si estigués removent el passat, la força impedeix que l’home que somia es mogui. No pot escapar de presenciar l’escena però tampoc pot fer res per canviar-la ja que, es veu immòbil observant com de la butxaca ell treu una pistola.”

Just abans que acabi el somni ell desperta com en un malson on d’ell a pres consciència del que està vivint.

La suor l’envaeix i ara ja sap quin és el camí que ha de seguir...

Els seus plans canvien i agafa a la Birgit, ha mirat el rellotge i son les set del matí, la porta fins al cotxe on la deix juntament amb totes les seves coses. Ell agafa les claus i l’abric, pren el volant del cotxe i revisa el mapa per assegurar que sap on viu la noia.

Engega el motor i es dirigeix a direcció de la casa dels seus avis.

El somni ha estat una marca, un senyal. Ara que les peces encaixen ja sap el que ha de fer per resoldre el misteri i trobar a la Vamessa.
 Comenta
 
Capítol 3 Al final tot i res pot ser la veritat
-Bon dia! Havia parlat per telèfon per tenir una visita a l’arxiu per al meu nou llibre. –diu el Frank parlant amb la dona de l’arxiu.  Situada al costat del fix i tenia un ordinador en forma de torre que estava al racó de la llarga taula. La senyora portava unes ulleres molt futuristes i el cabell combinava amb els seus colors rossos.

-Vostè és en Frank Kafka? L’escriptor? –preguntà la dona amb poca intensitat com si li fos indiferent i més que part de la seva feina fos només una mera molèstia. –Clar que ho és, vingui amb mi. –la senyora es va aixecar la barrera que tenia a un costat de la taula, va agafar les claus d’un penja que hi havia de fusta treballada. Va guiar-lo per un passadís ample i ple d’estàtues... ell no tenia temps per tot això, havia de solventar amb la major rapidesa tot l’assumpte que portava com a motxilla de viatge.

El va portar fins a una gran sala plena de llibres, arxivadors i fulls organitzats per mil sistemes de categorització. L’alcova impressionava, ordenava silenci a l’home que amb només pensar tot el temps que tardaria en mirar i rellegir les coses per a tenir una conclusió clara, només en aquesta gestió mental es veia suant estressat. Però ho faria i no li importava quantes hores passés allà dins.

-Perdoni, hi ha alguna carpeta o secció que estigui ordenada amb el nom de Heber? Sobretot si està al nom d’Albert Heber? Estic relatant un llibre sobre empreses i vull que tingui part realista... vaig parlar amb la família de l’empresa tèxtil Heber. –l’home dissimulava la seva real raó per la qual estava allà. La dona primer va dubtar una mica però després ho va tronar raonable i va seguir el camí fins a una secció, va mirar uns arxivadors i li va apropar l’escala.

-Oi tant! Miri aquí en tota la secció que porta “HE” com a títol està la informació que reclama, també hi ha en els arxivadors del passadís quatre, busca on posa empreses amb el retolador vermell. –la dona feia indicacions amb les mans adreçant el camí que havia de portar per a recollir els fruits de tota la investigació que portava el Frank.

-Moltes gràcies molt amable. –li va dir l’home que es va retirar a una de les taules on va deixar la seva bossa i la seva carpeta. Es va assegurar que la dona ja havia marxat per començar a investigar, va obrir els arxivadors i els fulls classificats i només començar es va adonar que hi havia fulles arrancades de la majoria de llibretes. En gran part, escrits i firmes estaven mig arrancades i mal firmades.

Era estrany i poc comú que en un arxiu faltessin pàgines i informacions en un arxiu tant important com era aquell. Es va adonar que algú havia estat allà i que en sabia alguna cosa sobre la seva interessant recerca d’informació de la família dels tèxtils, però el nom que menys apareixia no era el de les menors de la membresia familiar sinó el de l’home que l’havia portat fins allà; el que havia despertat els problemes en el seu matrimoni i en els seus pares; el causant de que la Birgit tingués por d'ell.

Va agafar un arxiu i el va portar fins a la taula  però alguna cosa, un detall va caure i el va recollir del terra. No havia caigut s’havia vist reflexat en un dels vidres la llum de l’arxiu, una mena de compartiment secret estava en la fina portada de l’arxivador. Va mirar-ho amb deteniment i paciència fins que ho va veure clar poder obrir-lo per la meitat, la senyora tampoc sentia els sorolls que ell causava sinó que la porta estava tancada. Va agafar una navalla que portava a la butxaca dels pantalons i va dipositar la carpeta sense fulls i la va obrir, la va trencar per la meitat deixant sense portada el recopilatori. A dins hi havia unes fulles de paper amb informació classificada que algú havia decidit amagar, els va col·locar dins de la seva cartera i va recollir-ho tot. Ara que tot estava com si ningú hagués entrat en el lloc.

Va vigilar el passadís abans de sortir de l’edifici, no hi havia ningú; tot perfecte. No s’havia de preocupar ni per la secretaria doncs ella no podia saber res... seguia on l’havia deixat en un principi al teclat del seu ordinador i amb les seves ulleres futuristes.

Va sortir amb seguretat com quan havia entrat, així ningú que hi estigués prop podria dubtar d’un canvi d’actitud. Va començar a caminar amb una intenció clara i un objectiu fixat el qual no podria ser parat de cap de les maneres: trobar la veritat. Com que ara ja la tenia, només calia ensenyar-li als reclamants, aquells que no podien descobrir-la amb medis propis.

-Adéu! Moltes gràcies per tot però tinc una entrevista i ja he trobat la informació corresponen. Que tingui un gran dia! –va dir fent una salutació amb la mà i un mig somriure quan va girar l’esquena ja sortint per la porta.

-Adéu! –va contestar l’administradora que estava molt seria en un obrir i tancar d’ulls. La forma de la seva mirada va canviar completament, ara semblava venjativa com si hagués estat allà amb un objectiu amagat del qual el Frank no se’n havia adonat; com qualsevol que hagués estat en el seu lloc. Va marcar un número molt estrany que estava senyalitzat amb un prefix desconegut, com si estigués fet per a que ningú pogués descobrir el seu propietari. Es va treure les ulleres, ara ja no li feien falta –Senyor, ja ho sap... marxem ja! –va dir al telèfon i apartant-se de la càmera de vigilància que estava a pocs metres de distància seva, així si algú decidia revisar les cintes de gravació en quan demandessin la família Heber; no podrien llegir-li els llavis.

En aquell moment ja era massa tard per a interceptar-lo, estava en el seu cotxe conduint tres carrers més prop de la casa dels avis de la Birgit. Sabia que alguna cosa no anava del tot bé perquè hi havia una alarma que s’escoltava per la ràdio; un cotxe negre a l’altre punta de la ciutat que havia sortit d’un carrer en paral·lel del d’on treballava l’Albert Heber. Això el feia pensar malament i treure idees com un espia o alguna cosa però com que tampoc podia permetre’s el luxe de malgastar el temps en teories va accelerar una mica el ritme de conducció.

Set minuts i trenta-quatre segons, és el que li va fer falta per a veure’s trucant a la porta blanca del seu somni. Va mirar per la finestra de la casa, aquesta li permetia veure a la Birgit descansant al sofà del menjador devia haver algú més amb ella perquè la ràdio estava endollada; la delatava la llum vermella discreta però visible, això o la Birgit s’havia adormit escoltant-la.

La porta seguia sense obrir-se però una veu femenina no reconeguda per l’autor demanava paciència, que estava en camí i ho confirmaven les passes que s’escoltaven des de l’altre banda de la porta.

-Bon dia, Frank! –la senyora somrient el va saludar buscant la mà per a fer una presentació formal. –Sóc la mare de la Birgit, em dic Helen. –es van fer dos petons. –Ja m’han parlat de vostè la meva filla i els pares del meu marit, ens divorciarem en quan ell firmi els papers d’aquest.

L’home que no estava sorprès que la dona el reconegué va revisar si la Birgit seguia desperta o no per a poder ensenyar-li tot el que ell havia trobat, havien quedat que compartirien l’èxit de la investigació i que els hi comunicarien junts però si no ho feia ja la família d’ella es quedaria al·lucinada de que vingués sense cap excusa ni motiu. Però quan va revisar la vista de la finestra, no hi era. S’havia esfumat.

-Helen qui és? –va preguntar l’avi de la Birgit, el Johann qui estava baixant les escales amb un llibre a la mà. Quan va arribar al final d’aquestes va saludar al senyor Kafka i el va convidar a entrar a la seva llar.

-Bon dia vinc a donar per conclosa la investigació de la seva neta i meva, s’acabarà amb les explicacions demanades donades i així no prolongar més aquest patiment per a la família. Podrem descobrir on l’Albert s’ha emportat la Vamessa i cap a on la vol portar.

-Frank Kafka, si us plau donés manya no puc més i encara menys amb les paraules que ens ha comunicat en aquests instants. –va dir la Gloria, que era la dona del Johann i per tant l’àvia de la Birgit.

Els quatre van entrar fins al menjador on van recol·locar la taula i les cadires per a poder tenir una reunió inesperada. Així podrien tractar tots els temes corresponents i sortir el més aviat possible cap al rescat de la noieta desapareguda. En Frank seguia buscant amb la mirada la seva menor amigueta, però aquesta no sortia per enlloc i només feia que resumir els seus nervis... esperava que l’Albert no es fes present i així no hi hagués cap risc per a la família.  

-Molt bé, si no he anat abans a per la Vamessa és perquè necessito que vostès em donin el secret que tots aquests papers guarden així que comencem el més aviat possible. Tinc el dubte i la sospita de que el culpable de tota aquesta situació estigui venint...

-Es clar, comencem que sinó... –va dir la Gloria contestant a les paraules de l’autor. Les explicacions que es necessitaven tant començaven a ser temudes per als Heber.

Tres respiracions profundes van fer  falta per a obrir la carpeta i començar a llegir en veu alta els documents amagats. Sempre hi havia una pregunta i era perquè aquests documents no havien estat destruïts per el fill de la Gloria i el Johann, suposava que això d’alguna manera ho havia planejat la Vamessa per a sortir d’aquest bucle d’esdeveniments horrorosos que estaven transformant la seva vida.

Res estava clar així que després d’aclarir la seva veu va començar la lectura.

-Cito textualment: “La bebè anomenada amb el nom de Sàvame Heber passarà a anomenar-se Sàvame Coullighan i la seva mare biològica no sabrà mai de la seva existència, donant el consentiment de l’adopció per part del seu pare. Una vegada havent correspost els papers psiquiàtrics que confirmen el trastorn de la Helen Heber, ella queda exclosa de qualsevol paper de tutora legal amb la criatura.” –va fer una pausa i la mare de la Birgit no semblava massa sorpresa, el que ella volia saber era el perquè i a qui li havia donat... també com a curiositat superior era on estava ara. –Continuo ara amb papers de l’altre família que expliquen raons de l’adopció i seguides, raons de la devolució de la noia al... a qui ja sabeu. –el nom estava prohibit en aquella casa. –“Aquesta noia me la vas donar com a una alemanya pura i en realitat té sang impura, és una feréstega com la seva mare. Més igual els trepitjos que et portis però la noia no la vull per res, amb cada any de vida que compleix oblida les raons per les quals la vam adoptar: ara ja m’és igual que la meva dona no pogués tenir fills i tu, tinguessis un descobert de més de cinc-cents mil en el banc. Això ja està solventat i la meva esposa està de cinc mesos, torna a per la noia i li donés a qui fagi falta però la pròxima vegada que m’arribin notícies de que et fan falta diners o que tens una amant estiraré de la manta; ja veurem qui tindrà problemes... atentament Arthur Coullighan.” –tots estaven bocabadats, no es podien creure tota la realitat que se’ls hi estava brindant en una sola mà... la seva cara era un poema i les seves mirades estaven a quadres.

-Mare meva per això ens la va donar a nosaltres, tu no podies saber res. Està tot clar i entenc tot però no sé com va ser capaç de tot això per arreglar els seus problemes personals... –va dir la Gloria que estava agafant les mans del seu marit.

-El carrer de Coullighan Bover...

-Què? –van preguntar tots.

-Si t’ha seguit deu tenir a la noia i deu estar al carrer de darrere la casa, és el nom del pare adoptiu i podria ser un truc per citar-nos. –va seguir explicant la seva teoria.

Van sortir de la casa corrent però no va ser per això si no perquè la Birgit va cridar des de la mateixa part de la qual estaven parlant en aquell mateix moment. No van agafar ni l’abric i ja es veien deixant la porta oberta i amb la pistola del Johann amagada per si en cas.

-Birgit! –va cridar la Helen que s’havia descalçat perdent els seus tacons pel camí.

En un moment van veure la  tètrica imatge del somni del Frank, estava ell: el pare de la Birgit amb una pistola apuntant al cap de la Vamessa, la Birgit estava al cotxe.




-Molt bé! Ho heu descobert però ara en aquella documentació teniu moltes altres notícies que voleu demandar de mi, així que si no m’entregueu els papers i tu porca, no et divorcies de mi us juro pel que més vulgueu que m’emporto a les dues i no les torneu a veure mai més. –va dir fent´li mal al cap de la Vamessa, estava plorant i tenia una senyal al cap. –I tu! Escriptor! Saps que teniu en comú l'Estúpida i tu? –va fer apuntant a la seva presonera a cop de pistola. –Et va salvar quan et van haver d’operar... la vaig ficar a treballar a l’hospital, no van ni preguntar es van fiar de la meva persona i no ho haurien de haver fet encara que ser doctora era la seva especialitat. –va seguir dient.

-Aniré a per la informació. No cal que et preocupis. –va dir el Johann.

-Et penses que sóc tant imbècil, pare! –va escopir i tot, dient aquesta frase. –sempre la vau estimar més a ella però no us puc culpar... el meu instint de supervivència va ser superior a vosaltres. No vau dubtar mai i només vau tragar, clar que sinó amb dos trets s’acabava la discussió. –va riure i va demostrar que l’únic que tenia un trastorn psicòtic era ell. –Porto molt de temps preparant això i en quan he vist el moviment del localitzador que li havia posat al cotxe a aquest escriptor sabia que ho havia descobert.

Això demostrava alguna cosa  i era que l’administrativa no havia trucat a l’Albert sinó a algú altre.

El Johann no tornava i l’home boig s’impacientava. Va agafar la Vamessa  i la va llençar al terra, la Birgit va començar a picar al vidre del cotxe, quan va passar això les sirenes de la ràdio van aparèixer per l’altre costat del carrer.

S’havia acabat?

Es sabia la veritat de tot, i la policia ja estava aquí en el moment correcte. Una de les agents era la secretaria de l’arxiu que estava apuntant al cap de l’amenaçant

-Deixi la pistola al terra i podrem negociar, sinó estarà de per vida a una presó amb control psiquiàtric sever. –l’agent va dir apropant-se. Una altre agent va alliberar la Birgit del cotxe encara que l’Albert seguia amenaçant-los a tots i deia que com algú s’apropés un sol pas més dispararia a qualsevol.

En Frank va agafar a al Vamessa en quan el trastornat va referir-se a l’altre banda amb el cap.

Abans de que tot acabés, un tret va sonar deixant el cos de l’Albert al terra i la Birgit abraçant a la seva mare, la Vamessa es va sumar a l’abraçada i el Kafka els mirava.

-Tot ha acabat? –van preguntar les germanes

-Sí, tot ha acabat.

 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]