Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



saturnjdr
Sant Antoni De Portmany
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Porcellana
“¿Qué va a ser de mi?

si estoy rota,

y sigo anhelando rotura.

Si estoy rota

y no quiero que me recompongan,

tan solo seguir rota,

dejándome rota,

cada vez más rota.”

Fragment de Delirios de Cordura, Deli Delicious.

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

La va mirar dissimuladament, amb cautela com si fos una nina fràgil i la seva mirada anés a trencar-la. Era castanya clara i portava els seus cabells rapats gairebé al zero, com si hagués estat en l'exèrcit. Els seus ulls estaven tan plorosos que es costava veure el color però pel que Kafka va deduir eren d'un marró verdós, transparent i insípid, que mostrava lleugerament un interior de porcellana. No era tan maca com solia ser la protagonista d'una pel·lícula o llibre convencional, però sens dubte era una Uma thurman, alguna cosa així com una noia Almodóvar, no la més maca de totes, però amb un atractiu natural, d'aquestes que com més miraves més interessant era.

Va tornar a fixar-se, en la seva camisa i es va adonar que en la màniga dreta, el vermell tenyia el seu braç. Era sang, color vi, color tristesa.

-Estàs bé?- va preguntar Franz.

La nena, no tan nena, perquè tindria uns setze anys, no li va mirar ni tan sols a la cara, però va respondre.

-Tu que creus, imbècil.

Franz no va saber que respondre, tampoc que fer. Simplement es va quedar callat durant una estona.

Una estona que degué ser bastant llarga perquè ella es va sentir intimidada, i va continuar aquella estranya conversa.

-Et quedaràs aquí fins que es faci de nit per a violar-me?-va dir ella

Franz es va quedar perplex, això no era ni per remei el que tenia pensat. Però veient que ja no plorava i que era una mica mesquina, li va respondre sarcàsticament.

-Clar esperaré dotze hores per a violar-te, com no he de fer res millor.

Ella va riure, però era un riure estrany no sonava al fet que s'estigués divertint més aviat tot el contrari. Sonava a un deliri, sonava a bogeria.

-Com et dius?- va dir ella mentre s'aixecava i s'asseia al costat de Franz.

-Franz, i tu?

-Em dic Nei - va acabar de dir el seu nom i es va posar a plorar- Nei scandizzo, i no tinc on anar.

-I això per què?

-M'he escapat.



-D'on?

-D'un psiquiàtric.

-Doncs...- l'expressió de Kakfa era entre sorprès i aterrit- Hauries de tornar…

Kafka allargava les paraules, espantat del que aquella estranya respondria.

-No tornaré.

-I què faràs.

-No ho sé

-Puc donar-te doblers perquè vagis un dia a un hostal i…

Nei li va interrompre

-com saps que no me'l gastaré en droga?

-Ho faries?

-Potser.

-Llavors t'ofereixo humilment que et quedis a ca meva uns dies, fins que decideixis que fer, però t'adverteixo, no tinc gran cosa que oferir-te.

-I perquè hauria de fiar-me de tu?-li va respondre.

-Recorda que ets tu la que es va escapar del psiquiàtric.

-I tu el que esperarà dotze hores per a violar-me.

Silenci.

……………...

Franz i la nena van agafar el metre callats, en silenci tota l'estona. Van sortir d'ell i van recórrer dos carrers fins a arribar a un portal molt estret, el qual tenia la porta molt dura i calia fer molta força per a obrir-la. Quan a la fi van aconseguir obrir-la el grinyol que va fer va retrunyir per tot l'edifici.

Kafka vivia en el vuitè pis, i l'ascensor estava avariat. Van pujar per les estretes escales, on tot estava fosc, però si la teva vista s'acostumava, podies arribar a veure el número del pis on estaves.

En la primera planta van sentir discutir a una mare i a un fill, s'escoltaven cops de porta, i la conversa típica de retrets que un adolescent en plena edat de la pocasolta diria a la seva mare. En la segona planta només se sentia música electrònica a tot volum. En la tercera planta a Kafka li va canviar el rostre, es va posar vermell, la temperatura del passadís va pujar, se sentien gemegats molt forts, que venien de l'interior de l'habitatge. En la quarta planta una parella discutia, es va sentir un soroll fort i la dona va començar a plorar. Kafka va continuar pujant les escales com si fos el seu pa de cada dia, Nei es va quedar mirant la porta però espantada va continuar pujant. La cinquena planta, res, silenci, un silenci gairebé aterridor. Van continuar pujant, en la sisena planta dues persones discutien de política en un to de veu bastant alt. En la setena el veí de Franz treia les escombraries, tots dos es van saludar. I finalment en la vuitena planta, Franz va treure les claus i va obrir la porta de l'apartament.

Era molt molt petit, semblava la casa d'una família de nans, tenia un humil saló amb un sofà groc llimona i televisió petita i antiga. Una diminuta cuina que posseïa els electrodomèstics bàsics per a cuinar, un bany petit petit el qual si et dutxaves en la banyera, semblava que s'anava a recrear la sagnant escena de psicosi. Tenia una habitació en la qual el llit es treia d'un armari, a l'alt hi havia una petita golfa, sense cortines ni persianes que donava a l'exterior i que si pujaves a una cadira, podies veure una mica els atrafegats carrers de Berlín.

En el saló sobrava un petit buit enfront d'una gran finestra, on Franz va col·locar un matalàs per a Nei, aquesta gran finestra mostrava vivament els colors de la ciutat.

Aquell edifici en el qual estaven malgrat ser un dels més pobres, destacava per ser més alt de l'habitual en aquella localitat. Per això aquella finestra tenia unes vistes panoràmiques dignes de la zona burgesa.

Nei es va asseure i es va tapar amb una de les mantes que Franz li havia deixat, mentrestant ell li va oferir un te calent.

-Ho sento- va dir ella, mentre bufava el te que estava cremant.

Franz es va quedar sorprès perquè els trets d'aquesta noia que abans li estava insultant havien canviat totalment, per a mostrar una faceta realment feble d'ella.

-No passa res- Franz es va encongir d'espatlles

Després d'un silenci no tan llarg com els anteriors Franz va mirar l'hora que era.

-Merda!- va dir aquest- he d'anar a treballar.

-Vés-te.

Franz va rebre un últim silenci abans d'anar-se, s'estava començant a acostumar a aquelles pauses, i per estrany que semblés aquella desconeguda li començava a transmetre una confiança i una pau que mai abans havia sentit.
 Comenta
 
Capítol 2 Anhedonia
¿Alguna vez has confundido un sueño con la vida?

¿O has robado algo teniendo dinero?

¿Alguna vez has estado triste?

¿O creias que el tren se movia, cuando estaba quieto?

Quizas estaba loca, quizas eran los años 60.

O quizas era mi inocencia interrrumpida.

 fragment de “Girl Interrupted at her Music” de Susanna Kaysen.

La nit ja havia caigut a Berlín, petits flocs de neu començaven a decorar els edificis, i sota la llum de la lluna es respirava una espècie de pau. Es començava a sentir el nadal, els arbres gegants en les places, grans mercats ambulants nadalencs on famílies gaudien del principi de les vacances, olor de canyella i il·lusió i milers de llums decorant les carreteres. Franz tornava del treball a pas ràpid, impacient per saber que havia fet en la seva absència la seva petita hoste, qui portava a la seva casa ja sis mesos. Va arribar al seu apartament, va pujar les escales molt ràpid, pujant cada esglaó a la velocitat d'un atleta. Finalment va arribar a la seva porta, va sospirar i va obrir.

Era molt tard i Franz acostumava a arribar a casa i ometre el sopar, simplement anar a dormir per a l'endemà seguir amb la rutina. Però aquella nit es va trobar amb una sorpresa, Nei havia preparat un gran sopar.

-Però com has fet això? Si no hi havia gairebé res en la nevera.-va preguntar sorprès

- La veritat és que amb cervesa i quètxup no es podia fer gran cosa, però he baixat pis a pis demanant als teus veïns menjar, i saps que?

-Que has fet que?

-M'han donat un tomàquet, una albergínia, una mica de pasta, i ah si mantega, com no pots tenir mantega? Amb què cuines?

-No sóc d'aquí. En el meu país s'usa oli.
-De veritat en el temps que porto aquí no he estat capaç d'adonar-me que no ets alemany? D'on ets llavors?

-Espanyol

Franz menjava amb ànsies el plat de pasta que li havia preparat.

-Espanya! M'encanta, sempre he volgut anar - parlava acceleradament sense parar-se a respirar- perquè te'n vas anar, si ha de ser preciós, i pel que he escoltat la gent és molt divertida, i la truita aquesta, de patates era? Ha d'estar molt bona.

-Espanya no és tan bonic com tu el veus.

-Per què?

-No hi ha treball, per això sóc aquí, perquè allí no tenia manera de viure, a part van bastant endarrerits, per a mi és un país de merda, el feixisme ha deixat marca, i no hi ha res més que això. Tots roben, tots es tiren la culpa...

-Sí? Però pel que jo sé Espanya va tenir una de les constitucions més avançades en l'època de la república. Vaig treure un vuit en història.

-Si, això és cert però ja no és així. I tu traient un vuit en classe? Segura que no era un tres i la tinta es va córrer?

-No estic tan segura d'això, on hi ha hagut revolució sempre queden restes. I si, era un vuit

-La part revolucionària que queda són uns radicals.

-Jo no crec que siguin radicals, només que en comptes de queixar-se del país i fugir intenten canviar les coses de l'única manera que tenen.

-Si bé tens raó però.... És igual, a més fa tant de temps que sóc aquí, que ja no em sento espanyol.

Nei s'aixeca de la taula derrapant, va al seu matalàs i de la seva motxilla agafa una bossa.

-Mira totes les xorrades que he robat.

-Com? No tenies diners? Havies estat treballant.

-Si

-Llavors perquè has robat?

Nei es va encongir d'espatlles. La conversa es va parar perquè ningú savia que dir, i a l'estona Franz va trobar les paraules.

-Crec que hauries de tornar a casa, Nei, no estàs bé.

-Mai ho he estat.

-No puc estar tranquil pensant que tinc una menor a casa que no atura de robar, plorar, tenir sexe amb desconeguts, i prendre alcohol.

-Sóc una càrrega per a tu?

-No estic dient això.

-Tranquil, em vaig.

Es va aixecar de la taula, i d'un cop de porta es va anar. Franz va deixar la porta oberta, cansat i acostumat als seus empipaments, esperant que tornés en unes hores. I efectivament, quan Franz ja estava adormit, la petita va entrar a la casa.

Nei es va asseure en el matalàs i com no podia adormir es va quedar unes hores mirant per la finestra i observant aquella ciutat tan buida, tan trista. En la seva ment sonava una cançoneta i quan mantenia la mirada fixa sentia que no era allí, que no era ella, que estava vivint en una pel·lícula, com si fos un personatge d'un llibre, irreal, veient tot per seqüències, per fragments. Desapareixent i tornant a aparèixer. Es va posar a plorar, es va provocar les llàgrimes pensant en coses horribles, perquè no li sortien, perquè no se sentia a si mateixa. Es va murmurar "que estas fent?", i entre llàgrimes se'n va quedar adormida damunt del coixí humit.

 ………………………………..

Hauria estat bonic despertar-se amb un raig de llum, però aquella ciutat sempre estava ennuvolada. Kafka estava preparant cafè en la cuina, Nei es va recolzar en el marc de la porta i va dir:

-Em vaig intentar suïcidar tres vegades en un mes.

-Carai- la cara de Franz va canviar totalment.- ho sento.

-Deixa de mirar-me com a un cadell abandonat.

-Ho sento.

-Deixa de dir: ho sento!

-D'acord, ho sento!

Nei va somriure, i Franz li va retornar el somriure.

-T'estàs rient de mi?

-Sí- va deixar anar una rialleta.

Una estona després, Franz va tornar a posar-se seriós, i va mirar a Nei.

-Puc fer-te una última pregunta?

-Fes-la.

-Perquè et vas intentar matar tantes vegades? Què és el que senties?

-És difícil d'explicar. La primera vegada que ho vaig fer només volia advertir a la gent del mal que estava, només volia demanar ajuda, perquè les autolesions, no eren suficient, no em paraven esment. Vaig prendrei la dosi justa per a estar al límit, deixant la meva vida en mans de l'atzar. Vaig acabar a l'hospital amb un atac d'ansietat, em van injectar diazepam, i em van enviar a casa amb un informe en el qual deia "idees d'autolisis", i em van avançar la cita amb el psiquiatre una mica.

-Te n'havies pres tantes pastilles i et van donar més?

-Era molt tard per a fer una rentada d'estómac, i la ingesta superior a la deguda de l'ansiolític que havia pres provocava més ansietat. Aixì són els psiquiatres...

-I que va passar després?

-Després d'aquest dia, em sentia pitjor fins i tot, i veia que no havia servit perquè em paressin esment, l'única cosa que volia era desaparèixer, em passava els dies a la meva habitació amb múltiples crisis, aquesta vegada no el vaig intentar, només volia anar molt drogada. I l'última vegada simplement vaig voler desaparèixer, de debò, per sempre.

-I no ho vas aconseguir.

-Això crec.

-Cafè?

-Si

...................

Els dies es fonien com a espelmes, tic toc, tic toc, cada vegada Nei estava més apagada, anava a pitjor, Kafka no en savia que fer amb ella. Setmanes i setmanes, passaven i el so del rellotge mai cessava , tic toc, tic toc. Les cames de Nei tremolaven cada vegada que de nit sofria una crisi, Franz començava a absorbir aquella tristesa, van entrar en un bucle d'anhedonia.

-Fem alguna cosa.-va dir Franz.

-A què et refereixes amb alguna cosa.

-Anem-nos

-On...

-No ho sé, fes les maletes.

-I el teu treball?- va dir ella desconcertada.

-I la teva felicitat?

-Anem-nos.- va afirmar Nei.

-Ens en anem- li va respondre Franz.
 Comenta
 
Capítol 3 temors
Esta pared blanca sobre la que el cielo hácese a sí mismo:

infinita, verdad, intocablemente intocable.

Los ángeles se bañan en ella, y las estrellas igualmente, en indiferencia también.

Mi medio son.

El sol se disuelve contra esa pared, desangrándose de sus luces.

Gris es la pared ahora, desgarrada y sangrienta.

¿Como salir de la mente?

Los pasos a mi zaga concéntranse en un pozo.

Este mundo carece de árboles y de pájaros,

solo hay agrura en él.

Fragment de “temores” de sylvia plath

Com Humbert Humbert i Lolita, els nostres protagonistes van recórrer amb cotxe diferents ciutats i paisatges europeus.

Caminaven viatjant ja tant de temps que no sabien on es trobaven, entre carretera i carretera van arribar a la costa, probablement la costa francesa que donava al mediterrani, el verd alegrava el paisatge però el gris dels núvols convertia aquell verd en angoixa. Entre vall i vall s'aixecava una muntanya, en aquella muntanya hi havia un penya-segat, i en aquell penya-segat com si anés a caure al precipici hi havia una petita i lúgubre església. Van aparcar el ronyós cotxe, i es van baixar com si estiguessin en reservoir dogs, amb little green bag al seu cap. Es van començar a riure, els agradava anar per la vida representant pel·lícules. Malgrat aquell escenari tan tenebrós, no paraven de fer bromes.

-No em puc creure encara que haguessis robat el cotxe, és l'últim que m'esperava de tu.- va dir Nei.

-Tots hem estat adolescents alguna vegada, i creu-me jo no era el més innocent dels meus amics- Va respondre Franz.

-Però que tenim aquí, l'osset de Franz Kafka que no faria mal ni a una mosca era el rebel del grup.

Van riure. Eren fugitius, fugitius que desbordaven d'energia i felicitat. En arribar al cim d'aquell penya-segat Franz va obrir la porta de l'església i va dir:

-Entrem madame?- va fer un gest amb el seu braç en senyal de cedir-li el pas.

- oui.

Van entrar a l'església, en silenci van començar a observar el lloc, era octogonal, els bancs estaven col·locats en semicercle enfront d'un mural pintat a mà que mostrava el rostre de déu. Hi havia dos confessionaris, un en cada cantonada del lloc.

-Et convido a un porro si ens confessem els dos.- va dir Franz

- Un porro tu? Però si l'única droga que prens és cervesa sense alcohol.

- com ja t'he dit jo també vaig ser un adolescent.

-Tracte fet, però no em faig càrrec si el capellà mor d'un infart.-Li va respondre Nei

Es van encaixar la mà, fort i amb decisió.



Confessionari 1. Franz Kafka.

-En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant- va dir el capellà.

-Hola pare.-va respondre Franz.

-Ha de dir amén!

- perdoni'm pare- a Franz se li va escapar una rialleta- Amén.

-ave maria puríssima

-Amén.

-No senyor!, ha de respondre'm amb pecat concebuda.

-Perdoni'm, amb pecat concebuda.

Confessionari 2. Nei

-perquè ve a penedir-se davant el senyor.

-La veritat pare no sabria per on començar.

-per on més et penedeixis.

-Doncs li vaig posar les banyes al meu ex, una vegada em vaig passar amb el Mdma i em va donar un mal viatge flipant, vaig pegar a un paio en una festa, li sagnava el nas, al principi era graciós, però quan me la va intentar retornar no tant. En fi, em vaig liar amb el xicot de la meva millor amiga. Em vaig cardar a l'amic de la meva amiga perquè em feia pena el pobre noi, vaig vendre droga, he robat, molt, moltes vegades. Quan era petita vaig posar laxants en el cafè de la meva mare, vaig gravar un vídeo porno que no m'acaba de convèncer. Em vaig fer a una noia que no m'agradava i a la qual li vaig trencar el cor. I bo així que em penedeixi ja està.

Confessionari 1 Franz Kafka.

-La veritat pare estic bastant penedit d'haver-me anat d'Espanya quan la meva germana petita estava en un psiquiàtric.

-Fill, encara és a temps de solucionar això.

-Vostè creu pare?

-Vés-te'n tranquil, i solucioni-ho. Déu Pare misericordiós, que va reconciliar amb si al món per la mort i resurrecció del seu Fill, i va vessar l'Esperit Sant per a la remissió dels pecats, et concedeixi, pel ministeri de l'Església, el perdó i la pau, I JO T'ABSOLC DELS TEUS PECATS EN EL NOM DEL PARE I DEL FILL I DE L'ESPERIT SANT

Es van començar a sentir crits fora d'aquest confessionari.

-està vostè rient-se de mi?- va cridar un capellà.

Nei va anar corrent al confessionari de Kafka i entre riure i riure li va agafar del braç el va treure d'aquella església, i el va arrossegar pel pujol fins al cotxe. Ella semblava contenta, però ell havia canviat totalment el seu rostre.

Els dos dins del cotxe respiraven acceleradament, cansats en haver baixat tan precipitadament el pujol. Nei sense pensar-ho es va abalançar sobre Franz i ho va besar apassionadament, com si des d'un principi ells dos haguessin estat destinats a estar junts, com si el, qui li havia acollit i ajudat fos l'amor de la seva vida. Com si estigués totalment segura que s'havia enamorat.

-No.- va dir Franz tallant.

-No?- va preguntar Nei desconcertada.

-Nei, tinc ben sabut que t'agrada viure constantment en una pel·lícula, però això no és una comèdia romàntica. No estàs enamorada de mi, ni jo ho estic de tu, no obstant això ens estimem, molt, però no d'aquesta manera.

Nei es va quedar totalment descol·locada. Franz va arrencar el cotxe i va començar a conduir atentament amb un rumb fix. Durant una bona estona van estar en silenci, acostumaven els silencis entre ells, però aquell no era un silenci pacífic, era incomodo, molt incomodo.

-Tens raó.- va dir ella a l'estona.- Et vull, però no d'aquesta forma.

-Sé que tinc raó, moltes vegades no la tinc, però ara et conec. No sé com era la teva vida abans, però ara tens a algú que t'estima, que t'estima molt, i no has de tenir la necessitat de què t'estimin romànticament parlant, per a sentir-te estimada.

- Gràcies.

-No cal agrair que t'estimin. I ara, anem-hi a Espanya.

-A Espanya? De veritat? - la veu de Nei sonava entusiasmada.

-Hi ha alguna cosa que mai t'he arribat a explicar. Tinc una germana petita, té ara al voltant de catorze anys, des de petita va desenvolupar trastorn bipolar, a part d'altres trastorns de l'ansietat com l'obsessiu compulsiu. Quan tenia cinc anys la meva mare i jo vàrem decidir que no podíem tenir-la a casa i que calia ingressar-la.

-En un psiquiàtric?

-Sí. La vàrem condemnar a viure sedada, i entre camises de força. La meva mare va haver de donar-se de baixa un mes per a realitzar l'ingrés i poder estar amb ella en els primers moments, l'empresa no va reaccionar bé a això i la van acomiadar, perquè no era ella la malalta sinó la seva filla. Jo a penes havia acabat el batxillerat i vaig haver de deixar el treball per a començar a estudiar, Espanya no ens donava els diners suficients per a arribar a fi de mes pagant el psiquiàtric. La meva mare i jo vàrem acordar que m'anés fora, fa nou anys que sóc a Alemanya enviant la meitat del meu sou a la meva mare i sense poder mai pagar-me anar a veure-les.

-Ho sento.- va dir Nei.

-No em miris com a un cadell abandonat.-li va respondre Franz.

Els dos van riure recordant-se del moment en el qual Nei li va dir això.

-Franz.

-Digues Nei

-Perquè et dius com l'escriptor.

-Quin sentit tenen les nostres vides? Quin sentit té l'ésser un humà? Quin sentit tenen els nostres noms?A la meva mare li agradava la metamorfosi.

-A mi no m'agrada.

-A mi tampoc.

Després d'uns dies de viatge van arribar a Espanya. Estaven bruts de dormir i menjar en el cotxe, no tenien diners, però sabien on anaven i això era l'important. Com dos rodamons es van parar davant de l'entrada del psiquiàtric.

-Preparat?- va dir Nei.

-No, però haig de fer-ho.

Van pujar unes escales i van arribar a un passadís enorme, de parets blanques i llum bastant feble, semblava com si haguessin travessat les portes al cel. Franz es va acostar al taulell i va preguntar per la seva germana. La recepcionista va agafar el telèfon i li va dir alguna cosa a Franz.

-Diu que he de parlar amb la doctora.- va dir Franz a Nei.

Va aparèixer una senyora amb bata blanca al final d'aquell passadís i es va emportar a Franz a una sala. Nei es va asseure en una butaca dura i incòmoda i va esperar durant una bona estona. Passava poca gent per aquell passadís, i les poques persones que passaven eren monges. Nei es quedava mirant-les amb els seus hàbits negres i amb aquell caminar tan delicat, sentia que elles tenien una fe que les aferrava a la vida, una fe que les feia reals. I no obstant això ella... Ella no tènia res, només buit.

Oh! Com odiava la petita Nei el seu propi nihilisme, oh! Com li agradaria creure en alguna cosa per molt absurd o insignificant que fora, ella només volia creure, li era igual en què, però volia deixar de sentir que no era real.

Finalment la porta es va obrir amb un cruixit i va trencar els seus pensaments.

-I bé?- va dir Nei.

-No.- va respondre Franz.

-que passa?

-És morta.

A Nei li va envair una sensació d'angoixa molt profunda.

-Porta morta dos anys! Es va suïcidar Nei, es va suïcidar i jo he estat dos anys sense saber res.

Franz cridava. Aquesta vegada ell era el boig, ella era la corda, ella havia d'ajudar-lo i consolar-ho, va sentir que aquest buit ara el tenia el seu fidel company, com si li ho hagués enviat per telepatia. va sentir que se li partia l'ànima en veure a Franz així amb els ulls perduts, cridant, plorant, perdent el cap. I es va sentir culpable, perquè alguna cosa li feia pensar que tot allò era la seva culpa. Nei va tancar els ulls.

----------------------------------------

El seu viatge va seguir, cada vegada amb menys diners, la qual cosa els impedia continuar la seva aventura amb llibertat. Durant la volta a Alemanya es van parar en un cinema a l'aire lliure. Aquesta nit càlida i fosca d'estiu, sota la lluna francesa es projectava Un gos Andalús, de Buñuel. Nei tenia els seus peus descalços sobre el quadre de comandament. Plorava i plorava mentre veia la pel·lícula i Franz la mirava de tant en tant perquè no entenia per què plorava.

-Què et passa?- li va preguntar.

-La pel·lícula.

-Que li passa a la pel·lícula, no és trista.

-No l'entenc, no entenc res.

-És surrealisme, estrany seria que l'entenguessis.

-Ja, però és... És com la vida.

-Com la vida?

-Res és real, res, o potser si, però com saps tu que és real?

Franz li va acariciar el pèl i amb una veu dolça i suau li va respondre.

-L'única cosa real, són els nostres pensaments i inquietuds. Nosaltres, la nostra història, el nostre cos no és real, som personatges d'un llibre que acaba aquí.



Nota de l'autora: La tristesa és una droga de la qual pocs parlen, encara que tots la sentim en diferents ocasions, hi ha un grup de persones que no la senten, més aviat els estripa fins a deixar-los sense forces. Aquesta història està escrita a totes aquelles persones que creen mecanismes de defensa autodestructius contra aquesta, per a tots aquells que no poden sortir del bucle. Sou supervivents, i encara que la gent sana no ens entengui, sempre hi haurà algú en algun racó del món que el farà.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]