Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Excàlibur
Barcelona
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 La perseverant ombra del temps.
Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.



Jo era un noi solitari. Sempre ho vaig ser. La majoria dels nois del carrer semblaven interessats en coses que a mi m'avorrien i, en canvi, les coses que a mi m'interessaven no despertaven l'interès de ningú a qui conegués. Jo havia après noves cultures i a llegir mapes, tot un miracle, i així va néixer el meu interès envers el món. Em deixava absorbir en les històries fantàstiques que explicava el meu pare quan anava de viatge a ciutats alienes als avenços socials de les últimes dècades. Em deixava captivar per tots aquells objectes que semblava exportats d'una altra galàxia. I també em deixava seduir per totes aquelles persones amb caràcters facials que mai havia contemplat abans.



La curiositat per tots aquests factors anava creixent tant com la meva edat. El temps seguia passant d'una manera inexorable i m'arrossegava sense remei cap a l'absurda certesa de la mort. Per això, quan per fi havia aconseguit tindre una relació seria amb una dona estrangera, em vaig sentir pres entre aquelles muralles, pres entre una població monòtona, amb una sola frontera que em separava del món real; la frontera del coneixement.



Les ganes de conèixer el món em consumien, necessitava deixar anar el foc que em cremava el meu cervell. Anava cap a París, conscient que havia desaprofitat, fins aquell moment, el meu temps i el meu talent i volia donar un nou curs a la meva vida. Volia ser reconegut i ser una persona cèlebre en els gèneres més nobles de la literatura: la tragèdia i la poesia èpica. Allà vaig començar a escriure la meva tragèdia Èdip, basada en una obra de Sòfocles, a més de començar un poema èpic sobre Enric IV de França.



I va ser com aquests temps que citava abans, aquests temps que amb les seves llargues ungles arribava a tot arreu, em va permetre que, el 18 de novembre del 1718, la meva obra, Èdip, s’estrenes al glamurós Théâtre Français, amb molt bona acollida (quaranta-cinc representacions, més altres quatre al Palais-Royal, amb d'uns 25.000 espectadors). 

Per altra banda, el poema èpic sobre Enric IV el vaig imprimir anònimament a Ginebra amb el títol de Poème de la ligue. Havia d'allunyar aquest poema de la meva imatge, no volia que arruïnes o que manques d'eines en el desenvolupament progressiu de la meva fama. Per això, una mascara literària era una opció que vaig considerar amb els braços oberts. El públic, en canvi, veia en mi un nou Jean Racine, i estimaven les meves al·lusions impertinents al rei difunt i a la religió. Deia tantes grolleries que si el Papa de Roma s'ho llegís,el faria plorar.



Malgrat la meva confiança en mi mateix, la meva segona tragèdia no va causar cap rebombori sinó més aïna el contrari, va ser un fracàs. Vaig tornar fort, aquesta derrota era una victòria i com un Fènix vaig aixecar-me de les cendres, i vaig ser testimoni d'un altre èxit amb el poema èpic l'Henriade, en què el tema és el setge de París per Enric IV i que traça el retrat d'un sobirà ideal, enemic de tots els fanatismes.



No tot era un camí de roses per acariciar la copa de l'èxit. El gener del 1726, encara recordo de la data, vaig experimentar una humiliació que em va crear una cicatriu psicològica per la resta de la vida. El cavaller de Rohan-Chabot, jove gentilhome arrogant, descendent d'una de les més antigues famílies del regne, em va increpar a la Comédie-Française i em va fer una pregunta que minvava en sentit comú, i encara que la meva resposta va ser seca i potser molt confiada, no me'n penedeixo d'aquell moment.



Alguns dies més tard, em van cridar mentre sopava amb el meu amic, el duc de Sully. Al carrer vaig ser víctima d'un complot: vaig ser colpejat a garrotades pels lacais del cavaller que vigilava l'operació des de la seva carrossa. Vaig obrir els ulls. No solament vaig obrir l'ull no ferit per veure per on anava, si no vaig poder veure el món d'una manera diferent, no tant inconscient. Estava ferit, humiliat, i volia obtenir ajuda i asil, però cap dels meus amics aristòcrates que em buscaven sempre ara no hi prenien partit. Inclòs el duc de Sully es va negar a acompanyar-me a la comissaria per formular la meva denúncia. Volia venjar el meu honor per les armes, però la meva insistència a voler fer justícia indisposà tothom. Els Rohan, finalment, em van aconseguir detenir, i vaig ser conduït a la Bastilla, on vaig ser alliberat dues setmanes més tard amb la condició de gaudir d'una estada no desitjada a un altre país. És a dir, volien que fos un exiliat.



I vet aquí el tatuatge que més hem defineix: la meva història. Una història que cerca la concòrdia i el desequilibri, com el meu caràcter. Perquè jo, estimats lectors sóc un escriptor i filòsof francès del segle de les llums. Sóc François Marie Arouet. Sóc Nuvolet. Sóc Voltaire. 
 Comenta
 
Capítol 2 La seductora ombra de l'amor.
No era temps per vessar ni tan sols una llàgrima. No volia malbaratar la resta dels meus anys cuinant-me a foc lent en el brou de larves de la memòria. No anava a cosir la meva pròpia mortalla dintre d'aquestes quatre parets. La vida només es viu un cop i s'ha d'aprofitar. O això diuen. Ella estava davant, mirant-me fixament, amb una mirada beneïda en colors.

Cinc sessions, una per cada setmana... Jo ja tenia interioritzat el meu destí, el meu opac desenllaç, però alguns s’estimen més la falsa esperança que la dura realitat. I es veu que sóc una persona que no caic bé. 



Però avui ha sigut diferent. La psicòloga m'ha saludat en entrar.

"Mrs. Van Conderuj, procedim a la sessió" - El seu to no convidava a una atmosfera distensa i pacient, sinó més aviat el contrari. - Estic aquí per veure si serà deportat o no.  



Què pensa el rei de tot això? I el poble - exclamo. Al ser una persona pública causava un cert furor.

Pensar? - Riu. La primera vegada que la vaig veure riure -. Pensar és un luxe que només les persones amb classe es poden permetre. Així que no el molestem. 



-Sembla irònic, senyor Voltaire, que no tinguis suficients plaers per a posar-te en la vida dels altres. Tens diners. Tens plaers. Tens tot el món inclinant, fent-te petons als peus i tu que fas? Perseguir noies amb un objectiu no molt nét. - Si les seves paraules no escupien odi llavors que em jutgin-. Que estem al segle de l’imperi Espanyol, no en l’edat Mitjana! Comencem, doncs, a llegir el capítol dos de la Bíblia; l'home...



    No podia deixar de mirar-la fixament. Les mateixes punxades amoroses m’esclataven per la panxa. Les emocions no eren clares. Però per mi això ja estava bé.

- … i així va ser com déu va crear la dona, per estimar i servir. I ara, me’n vaig. - No havia pres atenció, la meva ment picava la porta d’altres pensaments.



Abans que se'n vagui li vaig lliurar l’adreça de casa meva oficial per si volia prendre un te en qualsevol moment. I no era d’esparar, pocs dies després va deixar-se caure per allà. Obrí el pany sense oferir l'habitual concert de frontisses rovellats em va portar uns segons llargs, però va valdre la pena. Vaig obrir la porta i vaig examinar el panorama. La cara de la psicòloga es camuflava en la penombra i va ser la seva veu que va tallar l’escena. No s'apreciava ni el moviment d'una mota d’odi en l'aire. Vaig tancar la porta a la seva esquena i la vaig conduir a la saleta d’estar. 



    Semblava la primera vegada que teníem una conversa normal, malgrat les nombroses vegades que parlàvem en un sol més. Els temes com el temps i la salut personal van cedir el seu espai a altres més íntims, i allà em va preguntar la pregunta que tant de temps estava esperant. Estava enamorat? Havia recitat la resposta mil vegades abans. Davant del mirall. A la dutxa. Inclús a la torrada de pa que em menjo cada matí. Però al veure-la vaig actuar d’una manera compulsiva. La llengua se m’entravancava. Mil·lèsimes abans de dir una frase totalment improvisada em vaig començar a aixecar.  



M’agrada provar coses diferents - li dic mentre m’abalanço a sobre seu per acariciar-la. Mentre navegava per un mar de petons, pensava que, encara que sigui un home entretingut, els únics plaers que tinc a la vida són menjar i estar pensar - fixeu-vos! -, i de tant en quant m’agradava trencar aquella fina línea que separava, d’una manera imaginària, els codis de la societat, les normes de la noblesa i, en el fons, fer totes aquelles coses que si em veiés el pare Clement X de Roma el faria plorar. La vida és curta i estava preparat per anar-me a un altre país, on m’acullin per com sóc i no per com actuo. No hi ha remei, la vida és tan injusta, que la mort és l’única cosa democràtica. 

 

 Comenta
 
Capítol 3 La freda penombra de la mort.


Els que s'estenia aquell dia al llarg de tot el cel visible era una manta de gris pàl·lid sobre les d'obres que s'alcen més enllà de les petites cases del nou barri. Els núvols es mouen lentament, empesos pel vent, processó de l'Est a l'Oest, invasió subtil de tot. Mirall del cel, la ciutat esdevé gris pàl·lid. Els arbres, absents de la seva font, es balancegen inquiets sota la manta i les primes branques dels que no foren podats poc abans de l'hivern apunten amunt, suplicant un punt de llum. 



La llarga tasca de saber ens suma a l'etern viatge de la ignorància. Estava sentant en un barc, sota d’un d’aquests abres. Respirava pausadament. Mirava detenidament. Pensava detelladament. Cada llibre que no s'obre és un avanç per l'estupidesa. I els núvols ho saben, per això mai es queden, sempre passen de llarg. I quan es queden és per descarregar la seva ràbia contra el terra, gotes de pluja immortals, tot això per sempre tornar a enfilar-se, ara essent aire i després de nou pluja. 



Quin panorama, aquells núvols que treuen l’alegria a quelcom, aquells arbres dansant al aire…. La meva època ja havia passat. Després d’una trajectòria plena d’obstacles, d’esdeveniments que van canviar la meva manera de ser, tornava a estar com el principi. Sol. No era d'estranyar que la mort m’enviava senyals cada dia, i un dia vaig deixar de percebre els colors. De sobte, veia les coses en blanc i negre. Era una sensació aclaparadora, gens lliure. Vaig procedir a viure un temps de tristesa. Trobava a faltar el verd dels ulls de la meva “dona” (o la del moment), els colors dels quadres de Delaunay que teníem a casa, tota la paleta de colors que ens ofereix la natura….



Em pentino de memòria, el baf de l'aigua tan calenta amb què m'he banyat ha entelat el mirall. El meu majordom ni s'immuta. Igualment, ja m'està bé aquesta imatge imprecisa, sense contrasts, sense arrugues ni cabells grisos. Sort de les perruques, han canviat el món. El rei les porta, els polítics les porten… Tothom, amb classe, les porta. 



Ara, com cada dimecres, em desplaço al meu banc. El racó de pensar dels adults. Una vegada allà, el meu voltant hi ha una creixent boira, no serà res, penso, la típica boira que representa Paris. Sé que embolcallada per aquesta blancor hi ha una primavera que ha esclatat amb tota la seva força, però aquest matí ha desaparegut, el paisatge és uniforme, acromàtic. Els ulls se'm cansen de tan oberts i com més baixo, més densa és la cortina que transito. Inversió tèrmica n'hi diuen, em sembla.



No sé quant de temps porto submergit en el fons d'aquesta barca del temps. Vaig sortir fa tres nits al fosc oceà de la memòria. Quan es va parar el motor de la vida intententava proveir la gasolina del segon dipòsit però la vida va amb un líquid molt especial: Alegria. Desesperació i ràbia. Tristesa. La vida, va amb emocions. Qui ho negui o no sap que diu ho ell sí que està enfonsat en l’oceà de la memòria, de l'oblit. 



No era pas el primer cop que la llum que il·luminava el meu voltant refulgia amb més força i lluentor, i tampoc era el primer cop que la il·lusió d’un primer petó em lligava amb cadenes de plomes i m’introduïa sense esforç ni violència dins un huracà de sensacions en el que jo avançava veloç, segur i sense pensar amb un somriure ximple pintat a la cara. I tot i això, dins l’huracà, pensava que la llum que m’acariciava mes vehement que mai seria per sempre.



I ara, mentre la miro al costat del meu banc, amb els ulls closos i tranquil·la, gairebé sentint-me espia sento no hi ha llum en aquella escena, sinó foscor. Em fa una moixaina la mà del neguit que m’estreny el coll de l'estómac. Ara sé que no és la incertesa qui no em permet respirar, és el seu ale, que fou meu, que s’allunya. Aquella persona era la mort. Ja fa temps que hem feia companyia. 



Em trobo alicaigut, sense ganes de fer res. Són aquests els moments on et reflexiones sobre la teva vida. He aconseguit l'objectiu de la vida?  Sóc estimat per les persones que m’envolten? Entenc que soc un filòsof i el meu objectiu és qüestionar les preguntes que venen amb la vida, però això sobrepassa els límits del meu raonament. 



Si em diguessin que demà em moro, estaré content amb la meva trajectòria? Podria seguir insinuant que el propòsit de la meva vida ha estat errat però des de fa temps dubto que la meva existència sigui beneficial. Naixem sols i morim sols. Tot el que hi ha entre mig és un regal.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]