Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



the.ladies
Sant Vicenç Dels Horts
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 El gran dubte
Ell tenia una mirada intensa, amb ulls blaus, llavis carnosos, bru... A ella la intimidava tanta bellesa. En canvi ella, amb una mirada tímida però a la vegada insinuant, amb aquells ulls tan grans i negres com la nit, pèl-roja, amb uns cabells que li llisquen per les espatlles, pell blanca i freda, com la neu, i amb una caracteritzada dolçor.



Durant el dia, les seves mirades es van tornar a creuar vàries vegades més però només es van parlar un cop.



Va ser quan l'Hero va veure a en Leandre que estava assegut en un banc, sol i avorrit. Ella volia anar-hi però li feia una mica de vergonya, ja que no sabia com podria reaccionar ell però finalment es va decidir i es va dirigir cap a ell:

-Hola- li va dir amb un to de timidesa.



Ell va aixecar el cap, li va somriure i li va respondre;

-Hola, Hero? Crec que m'han dit que et dius així.



-Doncs si, sóc l'Hero de Castro.



-Jo sóc Leandre Álvarez de Toledo. - va dir-li amb la cara enrojolada.



Des d'aquell precís moment, sabien que allò no quedaria tan sols en una simple conversa.



En Leandre i la seva família es van allotjar en una casa prop de la festa, ja que els que l'havien organitzat els van oferir quedar-se uns dies més a Sestos.



Durant aquell curt temps, van estar junts però no sols, perquè la família sempre hi estava pel mig.



El desig que sentien l'un per l'altre cada vegada augmentava més i les ganes d'estar junts els turmentava.



Al cap d'uns mesos els pares d'en Leandre van decidir comprar-se una masia als afores de Sestos, ja que ell els hi va comentar l'existència de l'Hero i que durant l'estança allí, començava a sentir que cada vegada volia estar més prop d'ella. Estava enamorat.



Ells, en adonar-se'n d'aquella situació, van prendre mesures, així aconseguirien que el seu fill estigués content i que pogués trobar el seu amor i fins i tot algun dia casar-se.



Un matí qualsevol que l'Hero muntava el seu cavall negre i elegant, va veure des de lluny, una silueta que li resultava familiar, era en Leandre. Els nervis augmentaven, i el cor li anava cada vegada més i més de pressa.



Ell en veure a aquella bella donzella, galopant amb aquell corpulent cavall, es va aturar, i s'adonà que era la persona que desitjava que fos, l'Hero.



Quan per fi els dos es van veure, l'Hero va baixar del cavall i el va saludar;

-Hola Leandre, que hi fas aquí? -li va preguntar.



-Hola. Bé, doncs... Els meus pares s'han comprat una masia als afores.



L'Hero es va quedar molt sorpresa, no s'ho imaginava gens, tenia ganes de cridar, ballar, saltar d'alegria perquè ara sí que de veritat podria veure al seu amor sempre que volgués però finalment la seva resposta va ser:

-Que bé, m'alegro!

A en Leandre també el va sorprendre aquella resposta amb tan poc d'entusiasme però ho va deixar córrer.



-Abans que t'assabentis per altres persones et volia comentar una cosa...- li va dir en Leandre com si fos culpable d'alguna cosa.



-Què passa Leandre? No m'espantis.- li va respondre ella una mica amoïnada.



-Doncs que el motiu perquè realment em traslladat aquí ha sigut perquè els hi he explicat tot als meus pares.



-A què et refereixes amb tot?-li va preguntar amb intriga.



- Bé, doncs no els hi he dit que estem junts ni res ja que que jo sàpiga encara no ho estem però el que sí que els hi he comentat és que... M'agrades molt.



L'Hero notava com les seves galtes és començaven a posar cada vegada més vermelles.



- És per aquest motiu que us heu traslladat aquí?- va voler aclarir l'Hero.



- Esclar!-li va dir ell.



En sentir allò l'Hero no va poder evitar i es va llançar als braços d'en Leandre i li va fer un dolç petó.



Els dies anaven passant, i l'amor que sentien l'un per l'altre cada vegada era més intens fins que se'n van anar a viure junts. Cada dia era una aventura diferent i les hores passaven volant, era tot tan perfecte... Com una d'aquelles nits tan meravelloses, que es feien rutina i eren màgiques. Festejaven fins que sortís el sol, i es fonien l'un amb l'altre. Pell amb pell, llavis amb llavis.



Un tarda com qualsevol altra, l'Hero muntava a cavall. De sobte va veure un noi etíop que estava buscant alguna cosa i ella li va dir:

- Hola! Què hi busques res?-li va dir amb amabilitat.



- Hola, doncs sí, m'agradaria apuntar-me a classes d'hípica.-li va respondre una mica vergonyós.



- Ah, molt bé! Què n'has muntat mai?-li va preguntar ella.



- Si, ja fa uns quants anys que muntu el que passa és que sóc nou aquí.-li va dir ell.



- Això està molt bé, com et dius?-li va preguntar.



- Dawit i tu?

- Jo Hero.



- Ja, si ja ho sabia.-va xiuxiuejar.



- Com? - Va consultar-li, ja que no havia entès que havia dit del tot.



- Res... - va insinuar-li amb la mirada perduda.



- D'acord... Doncs quan vols començar?

- Per mi ara mateix! - mostrava amb molt d'entusiasme.



Es van dirigir cap a un cobert on hi havia tot el material necessari, la fusta, les botes, etc.



Mentre el Dawit buscava la seva vestimenta, l'Hero el contemplava. Se li van dilatar els ulls, al mirar els seus, de color mel. Tenia una mirada penetrant, com un linx i i unes pestanyes tan llargues que li fregaven les parpelles. La seva pell, com el bronze, brillava quan el sol s'hi reflectia. A ella, l'atreia bastant però no ho volia admetre.



De sobte, va començar a ploure i ràpidament van haver de marxar. Aquella pluja els hi va venir d'imprevist i l'Hero no sabia com tornar a la seva llar. Llavors va ser en aquell moment que en Dawit va dir:

- Està plovent molt, és perillós i no vull que et passi res.



Seguidament, li va costar, però va insinuar:

- Sort que jo visc a prop... Si no et fa res, pots quedar-te a casa meva aquesta nit...



- Bé... Hauria de consultar-li a la meva parella.



- Ahhh que tens parella... No crec que l'importi, entendrà la situació. A més, si tant t'estima no voldria que anessis amb aquest temps fins a casa.



- Tens raó, ho entendrà.



Va passar la nit i l'endemà ella tornà a casa. En arribar, en Leandre l'estava esperant molt preocupat.



- On has estat? Per què no has vingut?

- Ho sento, puc explicar-t'ho. Estava amb els cavalls, i va començar a ploure exageradament. I com la meva cosina viu al costat, vaig pensar que seria bona idea passar allà la nit, ja que no volia recórrer tot el camí fins a casa amb aquell temps. - va mentir-li.



- Que mal pensat sóc, tens raó. No Hagués hagut de fer-me falses suposicions, perdó. 



- Tant se val, estimat, tranquil, no passa res.



Al cap de dues setmanes, els dubtes que hi podia haver existir entre ella i en Leandre es van resoldre però hi havia una cosa que a ella li preocupava. Començava a tenir mal de caps, vòmits, cansament...símptomes molt estranys per a ella, ja que quasi mai els experimentava.



Tenia diferents hipòtesis, podria ser la pesta o pot ser que estigui embarassada o que fins i tot la mort! L'opció més probable era que estigués embarassada...



 
 

 Comenta
 
Capítol 2 Una sorpresa inesperada
Dos mesos després, l’amor que tenia l’Hero cap a en Leandre s’esveneixia lentament encara que ell seguia igual d’enamorat que el primer dia.

Ell, li va proposar matrimoni i ella va acceptar malgrat no estar del tot convençuda.

Entre aquells dos mesos, l’Hero continuava tenint contacte amb en Dawit.

Un matí, es va llevar amb més malestar del normal, tenia un mal de cap horrorós i unes arcades impressionants. Ràpidament va trucar a un metge per veure que li passava.

En arribar, la va examinar i ella li va preguntar.

  • Que amb passa?


I ell li va respondre.


  • Encara no sabem ben bé que tens, així que et farem una mena de proves per descobrir-ho.


Mentre ella esperava el diagnòstic estava cada vegada més nerviosa. 

En veure la cara del metge de felicitat, ella es va espantar ja que sabia més o menys el que li estava passant.

  • Ja sap el que tinc?


Ell, molt content li va dir.


  • Hero, estás esperant un nadó!!


A ella se li va canviar la cara completament, semblava que havia vist passar a un mort per davant seu.

Quan per fi va reaccionar el primer que va pensar va ser; qui serà el pare?

“Oh déu meu perquè em passa això a mi, i si el pare és en Dawit? els meus pares em mataran”, rumiava.

L’Hero no sabia que fer, havia pensat en explicar-li la situació al metge per a que l’ajudes a averiguar qui era el pare però tenia por de que ho fos dient a tothom i això si que seria dolent.

Finalment va decidir que ella mateixa ja trobaría alguna solució per a aquest gran problema ja que realment la principal culpable era ella.

Passaven els mesos, l’Hero encara no sabia que fer, i ja queda poc per a la boda.

Per a no pensar en la situació va anar a muntar a cavall i així potser es distreuria una mica.

Una vegada allí, es va trobar a en Dawit com de costum i ja no podia aguantar més així que li va confesar que estava embarassada. En Dawit en sentir-ho es va posar a fer salts d'alegria ja que estava molt content. Fins que l’Hero li va dir:

  • Dawit et tinc que dir una altra cosa que segurament no t’agradarà molt...potser el bebé que porto dins no és teu…


La cara d’en Dawit va canviar;


  • Ah...esclar, se m’havia oblidat que tenies parella..

    Si, i el mes que ve ens casem -li va respondre ella.

    Doncs suposo que ja no vols saber res de mi. -li va dir en Dawit amb els ulls plens de llàgrimes.

    No, jo encara t’estimo, a més, no sé si el fill és seu o teu… - va insinuar ella.

    I que faràs si és meu? - va preguntar en Dawit amb curiositat.

    Si et soc ser sincera, no tinc ni remota idea. - va admetre amb el cap baixat.

    Entenc que és una situació complicada, però que sàpigues que passi el que passi, et donaré suport.- va aclarir en Dawit. 


Una setmana després en Leandre va començar a notar que la panxa de la seva promesa anava augmentant cada vegada més, fins que un dia va voler sortir de dubtes.


  • Estimada, t’he estat observant i m’he adonat que cada vegada tens la panxa més rodona. Que et passa alguna cosa? - preguntava seriós. 

    Si...Fa dies que volia comentar te un assumpte important però no he trobat el moment per dir-t’ho encara.

    No m’espantis! - va exclamar ell.

    Leandre, estic embarassada. 

    Que bé! Tenia moltes ganes de ser pare! Doncs tindrem que preparar moltes coses, pensar el nom, dissenyar el seu propi dormitori,... Quantes ganes!

    Si...serem una família molt feliç. -li va dir ella no molt emocionada encara que ell no se’n va adonar.

    Vaig a trucar als meus pares, als cosins… tots es tenen que assabentar!

    No! No li diguis a ningú encara, que sigui sorpresa. -va exclamar-li ella.

    Tens raó, de segur que es posen molt contents quan ho sàpiguen.


Ja quedaven dies per a boda i aquesta començà a tenir forma, ja tenien el vestit i els decorats, però encara quedaven moltes més coses, com la distribució de les taules del dinar…

El dia s’anava apropant, i els nervis augmentaven. Tot passava molt ràpid, i com un parpadeig d’ulls, ja era el dia d’abans. L’Hero estava confosa, i no sabia que passaria amb el seu nadó ni de qui sería, la curiositat li atormentava, no podia esperar més, necessitava saber-ho ja. 

En canvi, en Leandre estava emocionat per tot el que estava passant: ser pare, la seva boda, etc. Era la vida que sempre havia somiat, i tot havia passat molt ràpid. Recordava aquella festa on van creuar les seves primeres mirades, i on es va enamorar sense conèixer-la encara. 

Ara si, va arribar el dia, ja estava tot preparat. 

L’Hero no havia sapigut res del Dawit des del dia que li va anunciar que estava embarassada. Sabia que des del moment en que digués “Si vull”, tota la seva vida canviaria totalment, una volta de 360º. 

Els invitats estaven sentats, en Leandre aixecat al costat del capellà, era l’hora de desfilar fins ha arribar-hi a ell. Sonava la música, una melodía de Beethoven que va escollir personalment, ella caminava mentre veia les llàgrimes del seu promès que lliscaven per les seves galtes, fins arribar als llavis. Tothom la mirava. 

En Leandre agafà de la mà a la seva estimada, i aquesta, escoltava atentament les paraules del capellà. Va ser una misa llarga, fins que va arribar el moment, decidir-se. Però abans, com és habitual, el capellà va anunciar:

  • Si algú s’oposa al enllaç, que ho digui ara o calli per sempre.


Llavors ella va pensar en el Dawit. 

I va ser doncs quan algú va exclamar:

  • M’oposo!


Era en Dawit! L’Hero es va sorprende i en Leandre encara més. 


  • Estic enamorat de tu, Hero. I no puc imaginar una vida sense tu, no puc, mira que ho he intentat però no me la imagino. Així que siusplau, vine amb mí, cuidarem al nostre fill al camp, amb els cavalls i serem molt feliços...


En Leandre, exaltat, va interrompre: 


  • Com que el VOSTRE fill? Aquell nen que está engendrant la meva estimada es meu!


L’Hero no es podia creure tot el que estava passant, ella en el fons li agradava que en Dawit estigués allí i li hagués dit aquelles paraules tan encantadores però per altra part estava morta de por de la reacció d’en Leandre i dels seus familiars així que el més coherent que se li va ocórrer en aquell moment va ser fingir que no el coneixia de res.


  • Qui ets tu?  I com goses interrompre el meu casament. -va dir ella amb un to de firmesa.


En Leandre estava confós, no sabia el que estava passant.


  • Surt d’aquí ara mateix. -va exclamar ell.


En Dawit estava molt disgustat que l’Hero ni es dignes a dir que almenys el coneixia. De la barreja entre ràbia i vergonya que va sentir en aquell moment va acabar marxant-se.


  • Hero, que està passant? M’has estat ocultant alguna cosa? Per què aquell noi diu que el nostre bebè és seu?


Masses preguntes envaïen el cap d’en Leandre i no rebia cap resposta de l’Hero.


  • Mira carinyo, jo t’estimo molt ja ho saps però després d’això que acaba de passar no estic segur de voler-me casar amb tu. Tenim pendent una conversa. -va dir-li en Leandre.


Així que finalment va decidir suspendre la boda fins que tot s'aclareixi ja que ell començava a tenir dubtes i sospites.

Ella va acceptar, i va desitjar que tot el que estava passant acabi aviat.
 

 Comenta
 
Capítol 3 L'amor sincer pot amb tot
Passaven els mesos, i la panxa de l’Hero cada vegada anava agafant més forma, ja queda poc…

Mentrestant, la relació entre ella i en Leandre cada vegada anava a pitjor, des del dia de la boda ja res va tornar a ser com abans.

Fins que un matí…

  • - Leandre, vine, corre! -va exclamar ella.


Ell en sentir-la va anar corrent a la habitació on estava.


  • - Que et pasa? -va dir ell una mica asustat.

    - Que ja ve, corre prepara les coses! -va dir l’Hero.


En Leandre, en sentir-ho, va començar a cridar als seus pares i a tothom que estigués per allà per a que ajudessin. 

Una vegada ja estava tot preparat, l’Hero es va tombar al llit i va començar a fer força per a que sortís.

De sobte, la cara de tots els que l’emvoltaven va canviar.

  • - Que us passa a tots? Per què em mireu així?


 

- Un nadó negre! -va exclamar la mare d’en Leandre molt enfadada.

L’Hero, en sentir-ho, volia desaparèixer, no sabia a on ficar-se de la vergonya.

  • - O sigui que era veritat el que deia aquell noi que es va presentar en mig de la boda… -va dir en Leandre molt decepcionat.

    - T’ho puc explicar carinyo.

    - Fora d’aquesta casa immediatament, no et vull tornar a veure! - va dir ell molt enfadat.


L’Hero va agafar les seves coses i al seu fill, que per cert era un nen, i se’n va marxar d’allí.

Va anar en busca d’en Dawit molt contenta ja que en el fons ella estava enamorada d’ell i s’alegrava de que el fill fos seu.

  • - Dawit! Obre la porta, tinc una sorpresa per a tu. -deia ella.


Ell, en sentir-ho, ràpidament va anar a obrir-la.


  • - Hola Hero, que portes a sobre teu? és un nadó? -va dir sorprès.

    - Si Dawit, és el teu nadó! -va dir-li ella molt contenta.


En Dawit es va posar molt content en assabentar-se que el nen que portava en braços era seu, no s’ho podia creure.

 

Finalment l’Hero i el nen se’n va anar a viure a casa d’en Dawit. 

Anaven passant els mesos i gaudien dia a dia del seu petitó, Alejandro, que anava creixent poc a poc i s’anava fent cada cop més intel·ligent.

El problema era que la casa d’en Dawit era molt petita per a tots tres així que al final van decidir comprar-se una més gran.

Pero no tot era tan bonic com semblava, començaven les discussions entre ells.

  • - Vols ajudar-me a fer alguna cosa? Estás tot el dia estirat al sofá! -va dir l’Hero. 

    - I que vols que faci carinyo? Jo no sé perquè fas tanta feina a casa, podries contractar a algú per a que ho fessi. -deia en Dawit.

    - És clar, tu això ho veus molt fàcil perquè no ets tu qui ho paga, estic cansada em sents? Des de que hem arribat a aquesta casa, que per cert també la he pagada jo, tu no has aportat res! -va dir ella molt enfadada.

    - No comencis a recrimina-mer coses perquè jo mai t'he dit res però et recordo, que també vam estar una temporada vivint a casa meva. -va dir ell ja cansat de sentir-la.

    - Bé, deixem-ho estar, no vull discutir més.

    - Intentaré ajudar més… Per cert… He estat mirant les lleis, i he llegit que si tens un nadó et tens que casar amb la persona amb la que t’has reproduit…

    - Qué vols dir amb això? 

    - Doncs que… Ens tenim que casar… Si no ho fem estarem infringint la llei, i com algú s’assebenti… Jo no vull problemes. 

    - Doncs no hi ha més remei, ens casem. 

    - Que bé carinyo!


Al cap d'unes setmanes el Dawit seguía sense ajudar-la amb els pagaments, ni les tasques de la llar, l’Hero estava una mica cansada, però el seu amor podía amb allò. 

L’Hero després de la seva boda fallida amb el Leandre ja no tenia ganes de celebrar la seva segona boda amb cerimònia, la volia simple, que els cassés el capellà i ja està.  

I va ser el que van fer, es van dirigir cap a l’església i es van casar, res especial. Quan el capellà va afirmar: “pots besar a la núvia”, a en Dawit li va canviar l’expressió de la cara completament, com si fos un pres i ja hagués tornat a la llibertat. 

Quan van arribar a casa, en Dawit no lo dirigia la paraula, l’Hero no entenia res, s’acabaven de casar! Ni van sopar, van dormir directament, ella estava preocupada però ho va deixar anar.

Al matí següent, l’Hero es va aixecar pels plors del seu nadó, el Dawit no estava per ningun lloc. Va sortir de casa per comprar, pensava que el Dawit estaría amb els cavalls, però no, ningú l’havia vist pel carrer en tot el matí. 

Estava en la fleca, quan va anar a pagar, no trobava el moneder. No va poder comprar res, no tenia diners. Va consultar on tenia tots els diners guardats, al banc. No hi havia ni un cèntim! 

Ara ja entenía tot, ja entenia perquè el Dawit estava tant ansiós per casar-se… No l’estimava, estimava els seus diners. I al casar-se, les possessions de cadascun ara són de tots dos. 

Estava molt trista, no tant per el fet del robatori, que també, però ella havia sigut enganyada durant mesos, res havia estat real. Tenien un fill en comú! I ara el nadó creixerà sempre sense el seu pare. 

Va estar moltes nits pensant… Va arribar a la conclusió de que no podia viure sense el Leandre, i que sempre havia estat enamorada d’ell. Però ja era una mica tard, li havia trencat el cor, i no havien parlat ni es veien des que que el nadó va néixer. Potser ell no volia saber res d’ella, o potser si.

Va decidir aclarir els dubtes, es va pentinar, vestir, s'eixugà les llàgrimes i encara que eren les tres de la matinada, va encaminar-se cap a casa seva. 

Va trucar a la porta, no obria. Va esperar exactament 6 minuts, els contava, estava molt nerviosa. Al cap d’aquells llargs i inacavables minuts, va donar mitja volta i es dirigia a casa seva una altra vegada. Però a l'instant, la porta es va obrir. Com no, era en Leandre.

Va invitar-la a entrar a casa, feia molt de fred fora, i ella estava tremolant. Ella li va explicar tot el que havia passat amb el Dawit, no parava de plorar. Ell no entenia perquè després de tot havia acudit a ell. Llavors ella va exclamar:

  • - He vingut aquí i a aquestes hores perquè… Leandre, estic enamorada de tu, t’estimo.

    - I te'n adones ara, amb tot el que ha passat?

    - Mai és tard, t’ho tenia que dir. Entenc que no vulguis intentar-ho una altra vegada o que ja no m’estimis… -deia ella molt trista.

    - Saps el problema, que segurament el que em vas fer no va estar bé i em vas fer molt de mal, però saps que passa? Que jo segueixo completament enamorat de tu també. 

    - I que fem? -va dir finalment l’Hero.


Ell es va apropar a ella lentament, i els seus llavis es van fregar i es van fondre en un petó. Aquell petó va durar exactament 6 minuts, com els mateixos minuts que va estar esperant i on encara estava atrapada en una altra vida. En canvi, aquells minuts van ser ràpids i intensos, es besaven com si no s'haguessin vist en anys, un amor separat. Van tenir una nit de passió i amor. Dos camins que després de tot, van ser dos camins units per l’amor, un amor real.

 

FI

 

 
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]