Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ficcions88
La Seu D'Urgell
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Un encontre inesperat
El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.



Quan aquella veu va acabar de llegir el poema guanyador em vaig emocionar. No sabria com descriure aquell moment. Recordo que estava asseguda a la quarta butaca de la tercera fila d’aquell petit teatre acollidor. Estava ple, fins hi tot hi havia gent de peu perquè els llocs per seure ja no s’hi cabia. Vaig mirar al meu voltant, hi havia gent que no el va entendre però tot i així aplaudia amb molt entusiasme. Al cap de força estona d’anar picant fort les mans per agrair aquella maravella la gent ja va anar marxant. Jo em vaig aixecar i també vaig marxar.

Al sortir del teatre ja s’havia fet fosc i es notava el canvi de temperatura. Em vaig embolicar amb la bufanda i vaig començar a caminar. Si no recordo malament, devien ser cap a quarts de nou de la nit quan passava per un carreró prop del 

port quan vaig veure una llum que provenia d’un pati interior d’un edifici. Sentia música. Allò em va cridar l’atenció perquè per allà ja hi havia passat dues vegades aquella setmana i no havia vist res. Vaig decidir d’entrar-hi. Un cop a dins, vaig veure una petita porta d’on en sortia una llum no gaire intensa. D’allà provenia la música. M’hi vaig acostar, i, en arribar-hi no vaig veure a ningú. Era un petit local acollidor, sonava la peça de Golden Slumbers dels Beatles i això feia que fos encara més atractiu. Hi havia una barra i taules. Les parets eren plenes de quadres amb mapes i fotos de molts països.

- Hola? - vaig dir amb un to una mica fort, el suficient perquè em sentís algú que estigués mínimament a prop. Però ningú va respondre. 

Vaig tornar-ho a intentar amb més energia però ningú va dir res. Vaig provar-ho una tercera vegada, que diuen que la tercera va la vençuda, i si, aquest últim cop algú va respondre. No se si va ser la sort del refrany o que jo vaig alçar molt la veu, però aquest cop vaig obtenir resposta.

Va sortir de darrere la barra una noia. Devia tenir uns vint anys. Portava el cabell recollit en una cua, un coll alt de molts colors, uns pantalons mom jeans de color gris i unes vans del mateix color que els pantalons. Molt semblant al meu estil.

- Hola!- em va dir amb un gran somriure a la cara. - Vols alguna cosa?

- Jo… és que estava passant pel carrer i he sentit música, he vist llum… que m’ha cridat molt l’atenció vaja- li vaig dir somrient. - a més a més aquesta setmana he passat per aquí diverses vegades i no he vist res. Que és nou el local?

-Sii, hem obert fa poc. Ahir mateix.

-Doncs és molt bonic, m’agrada molt.- li vaig dir amb entusiasme.

-Moltes gràcies!- em va dir molt contenta.

-Aquests quadres de la paret m’encanten. Són  molt originals. I a mi que m’agrada tant viatjar… - li vaig dir jo.

-Vine que t’ensenyaré una cosa.- em va dir.



No la coneixia de res però vaig entrar. Em va semblar prou amabable perquè pogués confiar en ella.

Era un local calent. Bastant petit. 

La noia em va conduir cap a un passadís estret i vam arribar a una habitació. Tenia les parets blanques. Una gran finestra al costat del llit, un armari, una tauleta amb uns quants llibres a sobre, i , el que em va cridar més l’atenció, un gran mapa de roba penjat damunt la capçalera del llit. Era un mapamundi, amb molts colors.

- És espectacular!

- El que, el mapa o les vistes?- em va dir ella rient.

- Jajajaja, tot- li vaig dir jo.

- És un mapa de la Índia. El meu avi hi va anar i me'l va regalar quan era petita.

- És molt bonic- li vaig dir jo amb una rialla.- i les vistes també, precioses! 



Vam estar parlant força estona, em va explicar tots els viatges que el seu avi havia fet, viatges seus i jo també li vaig explicar els meus, vam parlar dels estudis. Em va explicar que havia estudiat economia a la UAB , però que també li agradava molt el teatre i jo li vaig explicar el que estava fent a batxillerat.

Crec que ens vam passar gairebé dues hores xerrant i jo vaig haver de marxar perquè ja s’havia fet bastant tard.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Un viatge llarg
Així és com vaig conèixer l’Anna Blai, una noia senzilla que tenia clar el que volia fer la vida. Aquell dia em va dir que volia anar a viure a Nova Zelanda un temps, per canviar d’aires i aprendre més anglès. I així ho va fer, ja fa dos anys que viu i treballa allà. 

Em dic Berta Mas. Aquest any ja he fet els divuit i per fi els pares, després d’haver-ho parlat durant tot l’any, em deixen anar a veure l’Anna.

Surto del cotxe i faig un petó als pares. Agafo la maleta del portaequipatges i em dirigeixo cap a la porta d’entrada dient-los adéu amb la mà mentre els crido al mateix temps que els trobaré molt a faltar i ells em diuen que també. 

L’aeroport és força gran i està ple de gent, molts d’ells turistes que venen a visitar Barcelona. Sempre ho he pensat, perquè els crida tant l’atenció aquesta ciutat?

També hi deu influir que jo hi visc tot l’any i que ja ho tinc bastant acostumada.

L’avió no surt fins a les cinc de la tarda i ara mateix són les dues del migdia. Com que encara falten tres hores decideixo menjar alguna cosa. Em dirigeixo fins al restaurant de l’aeroport, demano un plat combinat i una aigua i em poso a la taula que està més a prop del vidre panoramic on es veuen tots els avions.

Acabo de dinar a les tres i deu, i com que encara queda força estona faig temps i vaig a mirar les botiguetes que hi ha per la zona.

Miro els prestatges plens d’objectes, la majoria xurrades, perquè una tassa on hi posa I love Barcelona només la poden comprar els turistes fans de la ciutat. 

Miro el rellotge i veig que ja són dos quarts de quatre. Camino ràpid fins a arribar a la terminal on hi indica: Jerusalem, i en més petit: destinació Nova Zelanda. M’espero a la cua que ja s’ha fet per entrar a l’avió. Quan arriba el meu torn, dono el bitllet a una de les noies que hi ha al taulell per verificar-lo. Em fa treure la documentació, i després de mirar-se-la bé, em deixa entrar. Passo per el passadís per accedir a l'avió. Finalment hi entro. Ja està força ple però em concentro a buscar el seient que tinc assignat: fila 23, seient C.

Arribo i per fi m'assec. Sort que m'ha tocat a la finestra. No conec a ningú i estar al mig em faria sentir una mica incòmode.

Al cap d’un moment ve un mare amb una nena petita i s’asseuen als dos seients lliures del meu costat. La nena em mira contenta i li faig un somriure. Durant el trajecte parlo amb elles força estona. 

Quan ja portem quatre hores volant, ens informen que farem transbord a Jerusalem. 

Ens donen les indicacions que hem de seguir per pujar a l’altre avió. Ens diuen que el proper avió que hem d’agafar surt aproximadament d’aquí tres quarts d’hora. No em distrec mirant a ningú i vaig directament, altre cop a buscar la porta on hi posa: destinació Nova Zelanda en gran, i més petit, al costat, diu: transbords a l’Índia (Bombay), Australia (Sydney) i després a Nova Zelanda (Auckland).

M’espero a les cadires que hi ha just al costat, fins que al cap d’una estona comença arribar gent per a fer cua. M’aixeco i hi vaig. Faig exactament el mateix que he fet a Barcelona i entro.

Arribem a Bombay, ens dirigim cap a Sidney. Quan aterrem, aquí, per sort, ja no ens hem d’esperar gens i anem directament a l’avió definitiu per arribar a la nostra destinació. Ara només trigem tres hores a fins arribar per fi, a Auckland. Finalment, després d’un viatge llarguíssim agafo la maleta i surto de l’avió.

És la matinada però el sol ja té la intenció de sortir d’aquí poc.

Intento buscar l’Anna entremig de tota la gentada que hi ha, i al cap d’una estona veig un cartell bastant gran on hi posa: BENVINGUDA BERTA MAS! en lletres majúscules.

- Bertaaaaaa! - Em crida fort quan em veu.

- Annaaaaaa!

Corro cap a ella per abraçar-la fortissim.









 
 

 Comenta
 
Capítol 3 Records
Miro les fotos i em ve un record molt potent. Aquell any va ser únic. Vaig poder viatjar sola per primer cop, i, encara que sembli que estic exagerant, va ser espectacular. Vaig descobrir llocs nous, aprendre moltes coses que mai hagués pensat que existien, i sobretot vaig conèixer molta gent nova. Vaig aprendre que a la vida, sempre s’et creua gent. Persones que potser les tornes a veure algun dia o no les veus mai més. 



Agafo la foto i observo aquell noi moreno del meu costat que està aguantant una copa amb la mà. Sense adonar-me’n em cau una llàgrima. De cop em venen un munt de flaxos d’aquella nit, la volta pel poblet, el sopar a la platja i la festa al vaixell.

Va ser fantàstic. Tanco els ulls i l’intento recordar encara més.



- Bertaa, hey i’m Oscar. Anna has talked a lot about you.



Vam parlar força estona. Vam anar a sopar tota la colla de l’Anna a la platja i després, em van convidar a una festa al vaixell.

L’Oscar i jo vam estar sortint quan jo estava a Aukland, al marxar però, la relació a tanta distància no funcionava gaire bé i vam deixar. Va ser un dels nois amb que vaig aprendre moltes coses. Encara que ja no tinguem contacte jo sempre el recordaré. Estic segura que ell també a mi.



Una altra on sortim l’Anna i jo juntes. Agafades de la mà. Estavem fent surt. Reconec que estava cagada de por. Era la primera vegada que ho feia i em pensava que sortiria algun tauró per allà. Per sort va sortir tot molt bé. Després d’algunes caigudes ja li vaig anar agafant el truquillo. Quan vam acabar em va recompensar amb un gelat de llimona. 

N’agafo una altra, en aquesta sortim l’Anna i jo altre cop, estavem en un xiringuito a la platja prenent un suc de fruita.

En aquesta, sortim tres noies, una d’elles soc jo. Aquí no hi surt l’Anna, perquè ens va fer la foto ella. La Karina i la Nora dues noies que estudiaven amb mi aquells dies que vaig passar allà. Amb elles si que hi segueixo tenint contacte. Encara que no parlem gaire, intento trucar-les de tant en tant o a vegades em truca alguna d’elles. Aquest Nadal, precisament vaig rebre una carta postal. Una felicitació desitjant-me bones festes de la Karina.

En aquesta altra, estem en una oficina, recordo perfectament el dia, era un Dilluns a les dotze del migdia. L’Anna m’estava ensenyant com treballava (perquè no us penseu que només estavem de festa jajaja). 



Després de passar el munt de fotos d’aquell any a Nova Zelanda, vaig arribar a la última. Aquesta és la que recordo més bé de totes. Era un selfi que ens vam fel l’Anna i jo quan estavem cantant a la platja dos dies abans que jo marxés.

Un vespre, després de sopar, l’Anna, em va voler ensenyar un lloc.



- Falta poc perquè marxis i no vull que t’en vagis sense haver vist això- em va dir.



Vam agafar els abrics i vam sortir de casa seva. El cotxe estava aparcat al carrer del davant. Hi vam pujar i ens vam dirigir cap a la platja. 

Quan vam parar el cotxe, l’Anna em va tapar els ulls amb un mocador i em va guiar fins a un indret on no hi feia gaire ferd, se sentien les onades. Recordo que vaig notar la brisa fresca del mar a la cara, era agradable.  

Al arribar-hi em va dir que em descalçés, però encara no em va treure el mocador dels ulls. Quan ens vam asseure a la sorra fina, em va treure el mocador dels ulls i es va posar a cantar:

 

Once there was a way

To get back homeward

Once there was a way

To get back home

Sleep, pretty darling

Do not cry

And I will sing a lullaby

 

Em va caure una llàgrima i vaig continuar:



Golden slumbers

Fill your eyes

Smiles await you when you rise

Sleep pretty darling

Do not cry

And I will sing a lullaby

 

Golden Slumbers dels Beatles, la cançó que vaig sentir al entrar per primer cop en aquell petit local, al costat del port, el dia que acabava de sortir del teatre. El dia que vaig conèixer a l’Anna.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]