Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Cosmos 2.0
Barcelona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Cara A
S: 37...

T: Què farem amb tu Marta? Totes les dietes que et fem i la medicació no fan efecte, no sabràs pas per què no funciona oi?

S: Potser, però no canviaria res.

T: Per què ho creus això? -Preguntà en Robert traient-se les ulleres- Potser hi ha alguna cosa què no m’hagis explicat que pugui ajudar-te a sortir d’aquesta situació?

...

T: Mira Marta, fem una cosa, jo ara he parat la cinta perquè he vist que això et genera incomoditat, així que fem un altre tracte, jo gravaré en un altre casset el que m’hagis d’explicar i un cop m’ho hagis acabat d’explicar jo et donaré el casset i llavors podràs triar si te’l quedes i fem veure que no a passat o me’l dones i t’ajudo a sortir de la situació actual, et sembla bé?

...

T: Marta jo només et vull ajudar, jo sé que no vols tornar a ingressar, si m’ho expliques podré entendre quin és el causant del teu malestar, així aconseguiràs curar-te, deixant anar el que et molesta, el que et fa mal, m’equivoco?

S: No.

T: Doncs, vols explicar-m’ho perquè et pugui ajudar? Tenim un tracte?

S: Sí, tenim tracte.

T: Molt bé, espera que canviï el casset i podem començar.

Casset 6. Cara A. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: La pacient i jo hem arribat a un acord perquè m’expliqui les seves neguits per intentar trobar una solució a la seva situació, quan vulguis pots començar Marta.

S: Molt bé, som-hi doncs, com moltes històries aquesta comença en un temps ara ja molt llunyà en un institut no gaire lluny d’aquí. On el 14 de setembre de l’any 2015 els “malsons” van començar, aquell nou entorn, aquelles noves persones amb qui hauria de passar moltes hores i experiències serien les que em provocarien unes que deixarien marca, potser no una visible, però que tindrien un efecte molt fort.

Mentre la Marta explicava això es va aixecar de la butaca on estava i es va apropar a la finestra per veure la pluja per donar un toc més emocional la seva història. Va estar una estona mirant com plovia abans de continuar amb la narració.

S: Les primeres setmanes van estar bé, vaig conèixer els meus nous companys, alguns, com de costum, eren una mica curts de gambals. A la classe, o més ben dit grup, on estava hi havia unes companyes amb les quals al principi hi congeniava molt però que acabaria en un autèntic desastre i en un conflicte que em portaria on estic ara. Aquest conflicte va ser verbal, potser no va ser física però les paraules em van fer més mal que un cop al ventre. 

El primer curs va ser molt bo, les meves notes encara que no eren les millors eren correctes, els meus companys tot i que no ens coneixem gaire teníem una certa confiança que entre nosaltres, encara érem joves i innocents. Però això canviaria amb el pas dels cursos.

T: Així que en el primer curs tot va anar bé doncs?

S: Sí, es podria dir que sí. Però tot començaria a canviar en la tornada de vacances d’estiu i l’inici del segon curs, on la meva companya de classe Nerea va començar una malcarada, jo que havia sigut molt propera a ella em va començar a tractar com si no em coneixes, com si jo fos gentalla. Vaig començar pensant que seria ella que tenia alguna cosa que la molestava i la feia ser mal educada així que vaig passar d’ella, cosa que no li va agradar gens, però quan va començar l’acció llavors vaig saber que ella no tenia una setmana dolenta, sinó que buscava alguna cosa més.

T: Llavors només va ser la teva companya que et molestava molt, o va ser ella i més gent les que et van importunar?

S: Mai és una sola persona la que causa un dany com aquest, Robert, la Nerea només necessitava sentir-se superior amb algú i per circumstàncies de la vida vaig ser jo.

T: Per què dius que necessitava sentir-se superior a algú?

S: Ho dic perquè sempre és així, tothom ho sap, no et despertes un dia i dius “Ei vaig a tractar a la Marta com si fos brossa” m’equivoco?

T: Ja, en això tens una mica de raó, però a tu et donava la sensació de que ella era superior a tu o només era una companya de classe que era una estúpida?

S: No sé, en aquell moment no em plantejava aquestes coses. Insinués que la culpa és meva potser?

T: No, no, verge santa, mai faria una cosa així. Només dic que depenent de quina fos la teva reacció ella entengués de que allò que feia a tu no t’agradava i decidís parar. Aquí vull que em contestis a dos preguntes, la primera és, quina era la teva reacció davant les seves provocacions? I la segona seria, tu li vas fer saber que allò que feia no t’agradava?

S: Jo reaccionava com tothom en una situació així, molestant-se una mica i després passant d’ella com si no m’importés i sí, li vaig demanar educadament que parés.

Això últim va tenir un efecte completament contrari al desitjat, la va esperonar a molestar-me i per acabar de rematar la feina va reunir un petit grup per fer d’aquesta burla pública i que tothom que volgués pogués participar-hi.

T: Així és com va començar el conflicte no? Fent aquesta petita disputa entre vosaltres dos pública. Un altra pregunta que volia fer és, vas demanar algun dels teus professors que aturessin la situació?

S: Sí, després de les vacances de pasqua quan la disputa va arribar a uns dels seus punts àlgids, vaig parlar amb el meu tutor que em va dir que intentaria parlar amb les alumnes relacionats en tot aquell afer. Ho va fer, tots van demanar disculpes i excusant-se dient que només seguien les ordres de la Nerea. Tots es van disculpar menys ella, allò la va enfurismar més. Per sort abans que aconseguís trobar una nova manera de molestar van arribar les vacances d’estiu i vaig descansar.

T: Així doncs a segon tot va acabar en un moment de “pau” entre “atacs”, al tornar de les vacances no et va generar tensió pensar en que hauries de tornar a veure-la?

S: La veritat és que no, com que no pensava en ella no em va generar tensió ni res, simplement tornava de vacances.

T: Llavors el tercer curs en institut com va anar? La Nerea va continuar fastiguejant o va haver-hi més gent involucrada a partir d’aquest punt?

S: Va continuar fastiguejant, amb molta més intensitat, seguida clar del seu nou seguici.

T: Així doncs a tercer és on tot va començar a arribar a un punt que era impossible conviure amb la Nerea? És això no?

S: Sí, tens raó, a tercer és quan la Nerea va arribar el súmmum de tot el conflicte, no obstant també s’ha de dir que quan va començar amb les primers pulles jo vaig començar a ignorar-la molt, això la va fer enfadar molt i per això va fer el que va fer, però tot per ordre que així s’entendrà millor.

Era novembre és quan la primera “batalla” es va lliurar, en les “eleccions” per escollir delegats. Cada any ho havíem de fer, ja que era necessari, però servia més per mesurar els nivells de popularitat dins el grup, aquell any ens hi vam presentar cinc, en Francesc, el Jordi, la Rosó, la Nerea i jo. Sorprenentment per desgràcia de la Nerea vam sortir electes en Francesc i jo, ella va fer servir la colera d’aquest incident per perpetrar una gràcia amb mi com a protagonista d’aquesta.

T: Així doncs la gràcia aquesta va ser la causant de que avui estiguem aquí?

S: Sí, també altres coses, però sí, majoritàriament va ser això el que ho va causar.

T: Hi va haver més “batalles” com dius tu abans de que ella et fes el que et va fer o només va ser un dia?

S: Va haver-hi més “batalles” però res comparat amb lo que vindria després, abans però he d’explicar-te més coses que van passar abans.

Dies després complint la meva funció de delegada vaig demanar a la classe coses que volguessin demanar, com sempre, la gent que tenia coses a dir va aixecar la mà, la Nerea volia dir una cosa però jo per venjar-me la vaig ignorar i la vaig posar en ridícul davant tota la classe.

Això va ser el 4 de Març, quatre setmanes abans del incident.

T: Quin dia va ser el...? 

S: Incident? El 25 de març, a l’hora d’educació física.

T: Què va passar aquell dia?

S: Tot.

T: I això és...?

S: El dia en que vaig conèixer la verdadera crueltat. La crueltat a la que pot arribar algú desesperat per sentir el plaer que genera la superioritat. 

T: Aquell dia com va ser? Vas pensar en que la Nerea faria una cosa així?

S: El dilluns 25 de Març va ser evidentment horrible, no obstant les primeres hores van ser bones, i no, no vaig pensar que la Nerea faria una cosa així.

T: Llavors què és el que et va fer?

S: El que va fer és imperdonable, el que va fer és...

T: Perdona que t’interrompi però abans de que continuïs necessito que esperis a que canviï la cara del casset, que sinó no podré enregistrar el que dius.

Casset 6. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Quan vulguis ja pots continuar Marta.

                S: D’acord, el dia 25 de Març va ser el dia que va passar tot.
 Comenta
 
Capítol 2 Cara B
...

S: Aquell dia feia fred, tots anàvem abrigats i jo amb un de plomes que em mantenia calenta i fora del fred, més tard veuràs perquè hi faig un incís en això però continuant amb el que importa, la primera hora de classe van ser bastant tranquil·la. A primera hora ens tocava socials on ens van entregar l’examen de història, on vaig treure un nou i mig. Després vam agafar les motxilles i ens vam dirigir tots al poliesportiu, allà vam dedicar els primers deu minuts d’educació física a corre al voltant de la pista, després vàrem jugar a futbol i bàsquet i tot seguit ens vam dirigir als vestuaris, allà és on la Nerea va passar a l’acció.

Jo m’estava dutxant dins el petit espai que hi havia per a cada dutxa, tranquil·la posant-me el meu xampú, quan de sobte em va caure a sobre un líquid estrany, vaig cridar de l’espant i perquè estava fred, el vaig tocar i era enganxifós, abans però que pogués fer res em va caure a sobre un munt de plomes, més exactament del meu abric, al veure tot allò m’anava a posar a plorar quan algú des de fora va obrir la porta de la dutxa. Va ser doncs quan la vaig veure, la Nerea amb el meu abric trencat a una mà i a l’altre les meves coses les quals va tirar al terra i va trepitjar per assegurar-se que es trencaven. Ella estava acompanyada d’un parell d’amigues que reien, i a mi no sé que em va agafar però em vaig llençar contra la Nerea, jo encara nua i plena de tot allò. Ens vam barallar, agafar pels cabells, i insultar-nos mútuament fins que li vaig donar un mastegot tant fort que la vaig deixar inconscient. Després, jo encara accelerada per tot vaig mirar al meu voltant on vaig trobar totes les amigues de la Nerea mirant-me amb cara de por mentre m’apuntaven amb els seus mòbils gravant-me nua, amb tot el líquid enganxifós i la baralla que s’havia produït, al veure-les vaig intentar parlar amb elles però al instant d’obrir la boca van sortir corrent.

T: Ara digues-me en que va passar immediatament després del que va passar al vestuari.

S: Les companyes espantades de mi van anar corrents a la professora a explicar-li el que havia passat, ella evidentment va baixar a veure que passava i davant la dimensió de tot allò va manar a tothom excepte a mi i la Nerea i les dues companyes altres que marxessin amb un professor a l’institut. La professora va vigilar a les companyes que intentaven tornar a la Nerea en si mentre jo em treia de sobre tot el líquid enganxifós i les plomes del meu abric, quan vaig sortir de la dutxa i després d’agafar la meva bossa, em de vestir-me amb la roba de carrer, vaig comprovar tota la resta de coses que hi duia, el mòbil per sort només tenia el protector de pantalla esquerdat, els bolígrafs tots trencats i petats i tota la resta com que eren coses que no es poden trencar doncs no feia falta revisar-ho.

T: I després al institut que va passar? Va venir la directora o algun professor per ajudar-te?

S: Sí, va venir la directora i el meu tutor a parlar amb mi i la professora d’educació física es va quedar vigilant la Nerea i les seves dues amigues. La directora em va dir que prendrien mesures de prevenció contra la Nerea, però no comprenien que el mal ja estava fet.

T: Què vols dir?

S: No sé, suposo que després de tot això alguna cosa va canviar, dins meu dic, no t’ho sabria definir bé ara mateix.

T: Interessant, prossegueix.

...

T: Marta si vols parar un moment per recuperar l’al·lè, m’ho dius, d’acord?

S: No, no vull parar, m’ho vull treure de sobre d’un cop, perquè si paro no sé si podré continuar, entens?

T: Ho entenc completament, prossegueix per favor, però contestant-me una pregunta abans, què vols dir amb que vas canviar, va ser la teva manera de pensar, la teva personalitat o alguna altre cosa?

S: No t’ho sabria definir bé, suposo que la meva manera de ser, les meves costums, tot el que un cop em va agradar va deixar de ser-ho, no sé perquè però va ser així.

T: Entenc, després que va passar, vàreu anar a classe com si res hagués passat o com?

S: No vaig anar a classe, l’institut va trucar als meus pares, que van venir a buscar-me i no van parar de preguntar què havia passat, si estava bé i més coses, però jo vaig reaccionar només em vaig limitar a contestar vagament i poc més.

T: Ells que van fer? Van intentar parlar amb tu o com?

S: Mons pares em van donar temps i espai abans de parlar amb mi, van voler que estigues calmada per poder preguntar-me tot allò que volien que els expliques.

T: Ells van ser comprensius, volien revenja contra la família de la Nerea?

S: No volien revenja, però tampoc volien deixar les coses com estaven, només van ordenar-me que els hi expliqués que havia passat al vestuari i perquè aquella companya havia fet allò i si hi havia antecedents de que ella m’hagués molestat.

T: Tu què vas fer?

S: Els hi vaig explicar sí, però una versió diferent a la real i que m’afavoria més encara. Ells no van gosar preguntar més, suposo que per la por que els feia saber més.

T: Què van fer després?

S: Van abandonar la meva habitació i no em van dirigir la paraula fins l’hora de sopar.

T: I què va passar en aquell sopar? Alguna cosa fora del normal?

S: No gaire, vam menjar pernil de pota amb pa de pagués, normalment en menjava molt de pernil, però aquell dia en vaig menjar poc, jo ho vaig atribuir a que encara estava nerviosa pel que havia passat.

T: I el dia següent que va passar?

S: Vaig anar a l’institut, els meus amics van venir a veurem preguntant-me si estava bé, que què havia passat, lo típic.

T: Què va passar aquell dia? I havia la Nerea?

S: Va passar el que menys esperava i no hi havia la Nerea ni les seves amigues però tot i així va manifestar-se.

T: Com?

S: WhatsApp.

T: Va enviar un missatge o algun altre cosa?

S: Ho he dit abans. Però com que m’ho preguntes t’ho torno a dir, les seves amigues i els seus mòbils van gravar tota la humiliació de la Nerea contra mi i la següent baralla.

T: Això quan va ser?

S: A penúltima hora, a socials.

T: I com vas saber que havia enviat ella el vídeo? Portaves el mòbil a sobre o t’ho van dir els teus amics? I més important com vas reaccionar després de saber-ho?

S: Home, doncs perquè ho posava en el xat del grup de classe, respecte a com em vaig assabentar de que havia enviat el vídeo va ser més traumàtic, de sobte a la classe va començar a haver gent que murmurejava i em mirava rient-se, després un noi que es deia Eugeni va venir i em va preguntar si era jo la del vídeo i si li podia ensenyar el meu cos perquè ell ho pogués corroborar. Jo em vaig mirar el vídeo, vaig donar-li una bufetada a l’Eugeni i vaig sortir plorant cap al lavabo on m’hi vaig estar fins que va venir el meu tutor i em va portar amb els meus pares, ells van tornar-me a preguntar què havia passat i jo vaig contestar que m’havia agafat un atac d’ansietat per lo del dia anterior.

T: Quan vas arribar a casa teva els hi vas ensenyar el vídeo?

S: No.

T: Per què?

S: No volia que patissin més.

T: I després què?

S: Després vaig agafar el meu mòbil i vaig obrir el meu WhatsApp on tenia desenes de xats oberts de gent que anaven des de preguntar si estava bé a riure de mi i insultar-me.

T: Suposo que això ja va acabar d’ensorrar-te, oi?

S: Sí i més coses que va fer.

T: Com per exemple?

S: Que no pogués sortir de casa per la por, que em provoqués el vòmit, perdre pes, no poder dormir bé, m’irritava fàcilment amb coses ximples.

T: Els teus pares com ho van viure tot això?

S: Estaven preocupats evidentment, em van donar temps però com que veien que no s’arreglava la situació i que cada cop em veien més prima van decidir portar-me aquí amb tu.

Després d’això es va fer un silenci llarg, on el doctor va acabar de fer les seves anotacions a la llibreta. Quan va acabar de fer les anotacions el doctor Robert va començar a comentar-li a la Marta el que creia. 

T: D’acord, ja ho entenc.

S: Tu què has d’entendre, què vols entendre!

T: Marta jo...

S: Calla! Tu com pots dir que entens tot el que t’acabo d’explicar, perquè ni jo mateixa ho comprenc. No sé perquè vaig haver de ser jo la seva pressa. No sé...

La Marta deia tot això entre llàgrimes, el doctor Robert se la mirava i abans de dir res va agafar una capsa de mocadors i li va allargar, ella va agafar la capsa sencera i va començar a sonar-se el nas.

T: Marta, se que és difícil per tu, però jo el que volia dir es que després del que m’has explicat crec saber que t’ha portat aquí.

S: Ah sí?

T: Sí, si seus i veus una mica d’aigua mentre et relaxes t’ho explico.

S: D’acord, però, hauràs d’explicar tot això als meus pares?

T: No, tot això està inclòs dintre la confidencialitat pacient-doctor, a més, no te’n recordes del pacte que hem fet a l’inici d’aquesta sessió?

S: Sí, però sent això tant important havia pensat que tot i així els hauries d’explicar.

T: Potser hauria sí, però un tracte és un tracte i no es pot incomplir, ara seu i escolta el que té de dir.

Ella va seure, va deixar la capsa de mocadors a les seves cames i va fer un glop d’aigua mentre el doctor preparava les seves notes.

T: Durant aquesta maratoniana sessió m’has confessat el teu secret més personal i estic agraït per això, ara bé també m’ha servit per diagnosticar que et passa. Una cosa que he pogut veure és que vas patir TEP, per l’incident de les dutxes, que va derivar en anorèxia nerviosa. Amb això vull dir que la teva ment va buscar una manera d’alliberar el patiment causat i va decidir que aquesta seria la manera. L’altre cosa que he vist és que tot i el suport que et donaven els teus pares tu vas refusar-lo i això no ho acabo d’entendre, suposo que tindries les teves raons.

Ara pararé la cinta i te la donaré juntament amb els meus apunts i després sortiràs i faràs entrar els teus pares perquè els hi doni unes instruccions, queda clar?

S: Sí.

El doctor va parar la cinta com va dir i li va donar a la Marta, ella es va aixecar i va sortir per la porta. En Robert va cridar els seus pares i els va fer entrar.

T: Jesús i Jordi passeu un moment per favor, necessito parlar una cosa amb vosaltres.
 Comenta
 
Capítol 3 El Retorn
...

Com els va ordenar el doctor Robert, en Jesús i en Jordi van passar a la sala, allà el doctor els va informar de les novetats d’aquella sessió.

T: Bé, com heu pogut comprovar, aquesta ha sigut una sessió més llarga del habitual, ja que per fi hem realitzat progressos. Ara bé, si volen saber què s’ha parlat hauran d’esperar que la seva filla estigui preparada per explicar-los-hi, no vulguin posar-li pressa, la ment és complicada i necessita temps per recuperar-se, ara deixin-li el seu espai perquè es recuperi.

Jordi: Serà capaç de recuperar-se? Tant físicament com psicològicament?

T: Ningú es recupera del tot després d’una experiència com aquesta, ara bé, físicament és molt probable que no se li noti res. En canvi, en l'entorn psicològic no els puc assegurar res, si bé és cert que la ment té maneres de curar aquelles parts que estan “trencades" no sempre és la millor opció, per això el que vull que facin és crear un entorn en que la seva filla es senti a gust, així a poc a poc s'anirà obrint cap a vosaltres i d’aquesta manera ella anirà “curant” aquestes parts.

Després d’aquesta conversa la Marta i els seus pares van dirigir-se cap al seu cotxe, on van tornar a casa seva en silenci. Un cop allà la Marta va baixar del vehicle i va anar directa a la seva habitació, on en Jordi la va sentir plorar desconsoladament: havia estat aguantant les ganes de plorar tot el camí. En Jordi va estar a punt de picar a la porta de la Marta, però va recordar les paraules del doctor. Volia parlar amb ella, potser li resultava dur veure-la així, però si s’havia de curar així no li quedava altra que fer-ho. Van passar tres dies abans la situació no canviés.

Després d’aquests tres dies la Marta els va demanar que anessin a la sala d’estar mentre ella posava la cinta de la sessió a la seva antiga ràdio que tenia un doble port Jack perquè ho poguessin sentir els dos a la vegada amb cascos.

M: Abans de que us posi la cinta que explica el que fa tant temps que us pregunteu, vull dir-vos que sento molt haver fet que passéssiu per tot això, jo pensava ho podria solucionar, no volia que em miréssiu amb rancúnia.

Jordi: Marta ,no tens res de què disculpar-te, tots cometem errors i sovint no demanem perdó, ets la nostra filla i t’estimem tal com ets.

M: Jo també us estimo, només és que no us volia perdre. Va acabar dient entre llàgrimes i caminant cap a abraçar els seus pares.

Mentre abraçaven la seva filla i la calmaven, en Jesús va donar-li al Play de la ràdio i va escoltar juntament amb en Jordi les explicacions de la seva filla. A poc a poc van anar entenent per què la seva filla estava com estava i mentre ho escoltaven van calmar tant la Marta que es va adormir sobre la falda d’en Jesús, que li anava acariciant el front com si fos un gat.

Un cop van acabar d’escoltar la cinta la van treure de la ràdio i la van deixar sobre l’escriptori de l’habitació de la Marta mentre a ella la deixaven al seu llit tapada perquè acabés de descansar com feia temps que no feia. I mentre ella descansava ells van anar a la seva habitació a discutir sobre el que acabaven de sentir.

Jesús: No m’ho puc acabar de creure, com se’ns va poder passar una cosa així? Com vam poder ser tan cecs que no vam poder veure el que patia la nostra filla? Com?

...

Jordi: No ho sé, però ara és important que estiguem al seu costat, que l’ajudem en tot el que puguem, junts.

Jesús: Sí, tens raó, si junts l’ajudem, podrem.

...

Jesús: Escolta, tinc una idea que pot ser útil...

Després de en Jesús li expliqués aquesta idea van anar a preparar una sorpresa per la Marta. Van anar a la gossera municipal a buscar un cadell de Gran Pirineu, la raça preferida de la Marta, ella en volia un molt abans de que tot aquest incident passés i ara li atorgarien una cria perquè es sentís més contenta i fes exercici al moment de treure’l a passejar.

Quan ja eren les set de la tarda i el sol ja començava a caure, la Marta es va despertar del seu profund son per trobar-se amb una petita bola de pèl blanc cargolada als seus peus. Ella sabia que no tenia cap animal de peluix d’aquestes característiques, així que un cop es va treure el llençol de sobre va anar a posar-se les sabatilles que contenien un missatge dels seus pares que deia: Ara és teu, cuida’l, t’estimem molt, J & J.

La Marta no sabia què volia dir allò, així que va agafar l’animal amb les seves mans per descobrir de què es tractava: un petit Gran Pirineu. Ella sempre n’havia volgut un, així que un cop va deixar d’al·lucinar amb aquell regal va anar a abraçar als seus pares que estaven dissimulant llegint el diari.

Jesús: Veig que t’ha agradat el nostre regal.

M: M’encanta, gràcies, moltes gràcies!

Jesús: Ara toca triar un nom, és noi, així que tria bé.

M: Noi? Mmm... Crec que li diré Bruc.

Van estar jugant durant hores fins l’hora de sopar, quan la Marta es va acabar el seu sopar sense protestar i va continuar jugant amb en Bruc fins que els dos van quedar esgotats. Només llavors van parar per descansar. Van anar passant els dies i la Marta va anar guanyant pes a poc a poc però amb bona lletra, seguint les dietes i les pautes d’exercicis marcades pel doctor Robert. Va passar un mes fins que la Marta va tornar a visitar el doctor.

T: Hola Marta, com anem?

P: Bé, i vostè?

T: Bé també, gràcies per preguntar. Veig que tens un nou gos. Quina raça és?

P: Un Gran Pirineu, m’agradava des de petita i mons pares me’l van regalar després de mostrar-los la cinta.

T: Està bé. Comencem amb quatre preguntes que tinc si et sembla, com portes el nou règim i els entrenaments?

P: Bé, al principi sí que em feia una mica de mandra fer-ho, però després del primer dia de cinta em vaig sentir molt relaxada i enèrgica i des d’aquell dia que procuro fer sempre tots els entrenaments, apart també corro una mica quan vaig a treure en Bruc i així també fem exercici junts.

T: Perfecte, també volia preguntar-te sobre el teu estat d’ànim però ja m’has respost, una altra pregunta és quant creus que peses després d’aquest mes que no ens hem vist?

P: Mmmm, no sé, jo crec que uns 44 quilos, més o menys.

T: Doncs ja et puc dir que més: 46 quilos, vas molt bé, ja m’has dit que segueixes els entrenaments i el règim i així ho demostres. Ara, la última pregunta: creus que estàs preparada per tornar al teu institut?

P: Sí, mentalment, però no vull encara, vull esperar a guanyar més pes per tornar, cerc que seria el més adequat. Ara li vull fer jo una pregunta, per què no està gravant aquesta sessió?

T: Coincideixo amb tu sobre la teva decisió d’esperar a pesar més, ara responent a la teva pregunta, és perquè crec que ja estàs llesta per deixar de venir a la meva consulta. Sí, Marta, et dono l’alta, enhorabona.

En aquell moment van entrar els seus pares i les metgesses amb un pastís, tots aplaudint i felicitant la Marta.

...

M: Però, doctor, i si torno a recaure o em sento malament?

T: No pateixis, després et donaré la meva targeta amb el meu número perquè em truquis si tens algun problema. Ara celebrem-ho i esperem no tornar-nos a veure més.

Després de tota la festa i d’haver jugat amb el seu gos, la Marta va agrair la paciència del doctor i el va abraçar fortament abans de dir adéu amb la mà mentre es tancaven les portes de l’ascensor.

Va passar el temps i la Marta va continuar guanyant pes i tal com va comentar-li al doctor va posar una data per tornar a l’escola. A l’inici del nou curs, ella va continuar en la seva promoció perquè sons pares van aconseguir que anés fent els deures a casa i un professor particular li expliqués les lliçons perquè pogués entendre-ho.

Jesús: Estàs segura que ho vols fer? No vull que et tornin a fer mal els teus companys de classe, entens?

M: Tranquil papa, ja ningú em pot fer mal. Estaré bé, confia en mi.

Jordi: Els dos estem molt orgullosos de tu i en Bruc també, així que quan tornis a casa t’estarem esperant amb els braços oberts i amb moltes ganes de poder jugar amb tu, sobretot en Bruc.

M: Gràcies, ara anem a esmorzar va, que tinc gana.

La Marta, encara que aparentava calma, estava nerviosa, feia més d’un any que no entrava a l’institut ni veia als seus amics, que encara que volien anar-la a visitar ella no els deixava, que potser es trobaria amb la Nerea i això és el que més por li feia, la possibilitat de trobar-se aquella persona que tan mal li va fer.

Un cop van arribar a lloc, en Jesús va dir: Marta, sabem que estàs nerviosa, al igual que nosaltres, però pensa que ells són els teus amics, t’ajudaran sempre, ara vés i ensenya’ls com es fan les coses.

M: Gràcies papa -Li va dir mentre els feia un petó i acariciava el Bruc- Adéu bestioleta.

Un cop la Marta va tancar la porta i sons pares van arrencar, es va girar i va començar a caminar cap a la porta del centre, tot mirant recte, sense por. Ella anava caminant tot centrada fins que una veu la va cridar. Era la seva amiga Leire.

L: Marta! Marta! Aquí, darrere teu. Quant de temps! Com vas?

M: Hola Leire! Caram, sí què fa temps! Estic bé gràcies per preguntar. I tu?

L: Gràcies a Déu bé. Què et va passar? De sobte un dia vas desaparèixer, al igual que la Nerea i les germanes Fuentes.

M: Res, una cosa sense importància, vaig tenir un problema amb la Nerea i vaig haver de quedar-me a casa un temps per precaució. Millor t’ho explico un altra dia, que ara no en vull parlar. Se n’han anat, la Nerea i les germanes?

L: Sí, tu saps per què? Té relació amb el problema que vas tenir amb ella?

M: Sí, crec que sí.

Mentre la Marta parlava amb la Leire va aparèixer la Montse, la seva millor amiga a l’institut, que la va sorprendre per la seva esquena i començant a abraçar-se com si fes molt temps que no es veien.

Montse: Déu meu, quant de temps! Marta! Quant t’he trobat a faltar! Què et va passar?

Marta: Montse! Oh Déu meu, quina sorpresa! Jo també t’he trobat a faltar! Vaig tenir un problema i vaig haver d’estar a casa per precaució.

Montse:  Ah coi, bé, la qüestió és que ja estàs bé i pots venir a classe. Parlant de classe, millor que hi anem, no? No volem arribar tard el primer dia.

Marta: Cert, va anem.

La Marta i les seves amigues van anar cap a classe juntes, on els seus companys la van rebre efusivament després de molt temps sense veure-la. Van assentar-se als seus llocs parlant fins que el professor va entrar i va manar silenci: curiosament era la directora, la Carme. Va passar llista com sempre fins que va veure el nom de la Marta, saludant-la després de tant temps.

C: Marta, m’alegro de veure’t, estàs bé?

M: Sí, gràcies.

C: Feia temps, però m’alegro que per fi puguis venir, benvinguda de nou.

M: Gràcies, ha passat temps però ara m’alegro de poder estar aquí amb els meus amics.

La Marta va continuar atenent a classes com si res no hagués passat mentre els seus pares i ella van continuar gaudint del seu temps junts amb el Bruc, durant molt, molt temps.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]