Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Infinitum
Sabadell
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Amb un tancar i obrir d'ulls


Nuvolet, m'anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d'allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m'acompanyarà al llarg d'aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l'estrenyen, blanca per l'aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d'haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

1 de Novembre, 1992 -

Tot va començar un dia plujós. No hi havia ningú a casa. Feia temps que parlava amb una noia de l'institut. Aquesta, era la noia més desitjada per tots els nois de la meva classe. Tenia un aire molt afable, quan parlava t'impregnava de dolçor, el seu baf desprenia una bella essència de vainilla i combinava perfectament amb l'aroma de roses quan la seva companyia era present. Ella era magnífica. Els seus intensos ulls verds et portaven bells records de la primavera, el reflexe del sol que il·luminava el seu llarg cabell, es distingia el contrast de la seva pell blanca i el color cafè de la cabellera.

2 de Novembre, 1992 -

Com ja vaig dir, manteníem converses durant hores i hores, dia rere dia, explicant-nos ximpleries, que si més no m'alegraven la tarda i el vespre fet que no serveix de gaire, ja que l'endemà al matí feia com si res. M'ignorava completament, feia com si no haguéssim tingut aquelles quilomètriques converses i no m'hagués explicat tot les anècdotes que sempre acabem amb un missatge que deia "Només ho saps tu, si us plau, no li diguis a ningú".

Per a mi cada matí suposava un esforç. Veure-la cada dia a l'institut i que no em dirigís la paraula em feia mal, però al llarg dels dies vaig arribar a la conclusió que jo era l'única persona amb qui ella parlava obertament dels seus problemes, pors, sentiments... ella era molt tancada i volia que l'ajudes, això em generava confiança.

16 de Novembre, 1992 -

He estat bastants dies sense escriure, desaparegut, bàsicament no estava bé mentalment, masses ratllades per ella. Ja hi tornem a ser. ELLA. Vaig a estudiar tecnologia i física que d'aquí a una setmana és l'examen i no he fet ni l'esquema.

No aconsegueix-ho concentrar-me amb tot aquest tema. Per molt que em repeteixi "Àlex concentra't" una vegada i una altra. M'és impossible.

He estat tres hores estudiant mentre esperava el seu missatge que finalment he rebut. Hem parlat durant una bona estona i ha donat lloc a una discussió. He expressat com em sento al veure que no em parla, ni em retorna la mirada a l'insti, en canvi per Whats sempre estem en línia.

No ho entenc...

18 de Novembre, 1992 -

Sóc feliç, per fi, quedarem, ja que no ens entenem pel xat. Aniré a casa seva.

19 de Novembre 1992 -

Avui no he fet res productiu. Només falten tres dies, els nervis m'estan matant!

22 de Novembre, 1992 -

Aquest matí m'he despertat pensant en la Marina, per variar, eren les 6:37, he engegat l'aigua de la dutxa mentre em mirava fixament al mirall i la Playlist del Spotify sonava, quan de cop ha sonat la cançó que tant m'excita.

L'aigua era calenta i el vapor s'impregnava a la meva pell, m'estava ensabonant, a poc a poc vaig anar baixant la mà fins a arribar a tocar el meu òrgan reproductiu, no deixava de pensar en el que podria passar aquesta tarda; he quedat molt satisfet, però se m'ha fet tard.

Faltaven deu minuts per sortir de casa, encara m'havia d'arreglar! Finalment he sortit disparat de casa. Aconseguit, he arribat puntual a l'institut, fins i tot m'ha donat temps de parar-me davant la porta de la seva classe i contemplar-la embovat durant un bon estona.

Aquelles sis hores s'han fet eternes, no aconseguia estar concentrat com normalment estic, de fet, des que la conec, noto que no sóc el mateix.

Per fi arribo a casa i tinc el menjar preferit preparat a taula, els famosos macarrons del meu pare.

Bé, em canvio de roba, rentar-me les dents i... a esperar. En mitja hora la veig... no puc...

22 de Novembre, 1992 ( abans d'anar a dormir) -

Han passat coses impressionants, estic cansadíssim, demà ho explico tot detalladament.

Bona Nit, això si aconsegueixo dormir.

23 de Novembre, 1992 -

La veritat, no sé com començar. Tot és tan irreal... tot és tan confús...

D'acord, després de dinar com bé ja escrit anteriorment, vaig canviar-me de roba, decidint quina roba posar-me, vaig escollir aquella samarreta lila pastel que a tothom tant li agrada, combinant-ho amb uns texans negres estrets, els meus preferits.

Havíem quedat a tres quarts de quatre a la plaça de l'ajuntament, però vaig arribar cinc minuts abans per no fer-la esperar. Va arribar puntual, duia un vestit blau elèctric que feia molt goig, estava impressionant, sense paraules... No vaig saber reaccionar davant d'aquesta espectacular bellesa.

Els dos estàvem molt tímids, total, començarem a caminar cap a casa de la Marina. Durant el trajecte conversàvem el petit problema que tant m'ha estat afectant aquests d'erers dies.

M'explicava que per Whatsapp li era molt fàcil expressar-se, però cara a cara sentia vergonya, ja que sentia una atracció molt forta cap a mi, això li provocava dificultat dirigir-me la paraula a l'insti, un dels diversos motius, també era el fet de sentir-se estranya amb les seves amigues, elles encara no s'havien enamorat de ningú. Aquelles paraules no van tardar en convèncer.

Només obrir la porta de casa se´m va llençar; la sensació de sentir els seus cremosos llavis en contacte amb els meus, em va posar a mil.

Va agafar-me la mà i ens vam dirigir-nos cap a l'habitació, em llençà suaument al llit mentre ella abaixava lentament la persiana deixant passar dos rajos de sol, i de seguida, va posar melodies en l'ordinador, per normalitzar l'ambient.

A les hores, es va estirar al meu costat deixant anar un sospir, segons després el contacte físic va sorgir, tornàrem a ser allà, la mateixa situació, besant-nos amb més intensitat. Els petons van passar del coll a l'orella, on es va aturar per xiuxiuejar-me dolçament a l'oïda: "n'estàs segur?", vaig confirmar-ho fent un petit gest amb el cap. Tot seguit amb un moviment brusc i sec, li vaig treure el vestit, ella va respondre fent el mateix en mi. A continuació vaig baixar amb els meus dits resseguint la seva silueta, la meva boca també va baixar al compàs dels dits, arribant a la zona inferior. Posteriorment ella era a sobre meu, crec que em va sobtar una mica. L'ambient s'escalfava a mesura que anava passant el temps, molt ràpid, massa ràpid, però em sentia còmode.

Tot va passar en un tancar i obrir d'ulls.

No sóc verge.

Ja no era verge.
 Comenta
 
Capítol 2 L’Alexia
CAPÍTOL 2:

11 de maig, 1995-
Just avui fa tres anys des de l’última vegada que vaig escriure en aquest diari. Vaig intentar seguir-lo unes quantes vegades per no perdre el costum, però no em sortien les paraules.
Em sento desgraciat. Com pot ser que una persona neixi i no se senti identificada amb el seu cos? No ho entenc, per què m’ha de passar a mi?

19 de maig, 1995-
Aquest matí he anat al centre comercial amb la meva mare. Ella necessitava un parell de sabates. Total, he decidit acompanyar-la i ajudar-la a triar. M’he enamorat d’uns talons d’agulla (suposo que se’n diu així) que hi havia al prestatge de dalt. Llavors he aprofitat el moment en què ma mare estava provant-se les seves per, jo poder-me emprovar aquella fantasia.
No sabia com dir-li que les volia i les he acabat comprant sense que se’n donés compte.
Quan hem arribat a casa, he pujat corrents cap a la meva habitació a amagar la capsa de sabates sota el matalàs.
El meu gran secret que es repeteix i repetirà cada dia, és posar-me’ls quan arribo a casa sense que els pares se n’adonessin després de la Universitat.

16 de juny, 1995-
Ara mateix he rebut una notícia; una de les poques coses que m’ha arrencat un somriure des que no en sé res de la Marina (aquella noia de l'institut). M’han ofert un Erasmus de voluntariat a Iran per donar ajuda a les famílies sense recursos. D’aquí a tres dies m’enlairo per estar allà un any i quatre mesos.
Realment, necessito escapar de la meva zona de confort i d’on he estat sempre. Em fa molta il·lusió! De fet, ja va sent hora de començar a fer-me la maleta.

19 de juny, 1995 (matinada)-
Sóc a l'aeroport, acaben d'anunciar que el meu vol va amb retard, així que em dedico a escriure en el diari.
Estic molt nerviosa, ja que no sé amb quina família em trobaré; és una sensació contradictòria: tinc por, però, a la vegada, sento que la meva vida pot canviar completament i fer una millora. No sé si se m’ha entès prou bé…

19 de juny, 1995 (vespre)-
Mare meva, quin viatge! Ja hi sóc.
L’acompanyant que he tingut m’ha donat la tabarra: quan s’adormia no parava de roncar, quan es despertava dissimulava no haver-se tirat cap pet, però pobre home… se li notava massa… (jo sabia que era ell toooootes les vegades). Ha estat horrible, tot i això, no volia que passés una mala estona, per tant, no he comentat res.

21 de juny, 1995-
Ja ha passat un dia des que vaig aterrar.
Amb la família estic molt bé, m’han acollit com si fos un més… M’he adonat que era el que necessitava feia temps.
És una família força nombrosa; formada per la mare, que té un caràcter una mica fort i, quatre germans/es.
El petit té quatre anyets, és hiperactiu i m’estressa, però és un amor! Després ve el Jahan, el de set anys que és tot el contrari que l’Ebrahaim; calmat i tímid. La Masha, l'adolescent i segona més gran dels seus germans, viu tancada al seu món. Finalment, la Fatemah, que té tres anys més que jo, és l’única d’aquesta parentela que té estudis.
Vaig flipar quan em digueren que el Jaham treballa fent petards i la Masha cosint catifes sense cap mena de seguretat i amb un salari pèssim, però fa tres anys que se'ls va morir el pare, per tant s’han d’espavilar com poden…

24 de juny, 1995-
Per fi una estona en la qual sembla que estic sola, aprofito per agafar la maleta i posar-me els desitjables talons.
Al mirall s’ha reflectit una gran seguretat de la meva persona. He començat a motivar-me i a imaginar-me desfilant per la catifa vermella. Aquella era JO!
De cop, he sentit unes rialles que provenien de la porta, en girar-me, descobreixo el caparró de l’hiperactiu d’en Ebrahim.
En aquell moment no he sabut reaccionar. M’ha caigut l’ànima per terra i la sang se m’ha glaçat.
Al vespre, tota la família xiuxiuejava i em miraven malament; tota menys la Fatemah.
Doncs, m’ha donat un atac d’ansietat i m’he hagut de refugiar a l’habitació.
Vint minuts després, la Fatemah ha picat a la meva porta amb intenció de parlar. S’ha assegut al meu costat.
- Com estàs? - M’ha suplicat ella.
Llavors, jo vaig apartar la mirada, però ella em replicà molesta:
- Si no vols parlar-ne del tema, no passa res, t’entenc, però que sàpigues que et recolzo.
De sobte, es va aixecar per marxar i, en aquell moment, m’adono que realment m’era necessari desfogar-me conversant amb algú.
- No, no, queda’t si us plau.
Després de la conversa, em sentia molt millor. Ara ella ja sap que em sento una dona i que vull canviar-me el físic.
Aleshores, em va dir que ella és metgessa i que em pot operar, però m’advertí que el preu seria molt, molt, molt elevat, perquè requereix molta feina i, també són necessaris molts recursos.

25 de juny, 1995-
La família em segueix mirant rar i em sento culpable per cosa que no havia de sentir culpa per res, tot i això, estic millor que ahir.

1 de juliol, 1995-
Al matí he sentit crits des de la cuina, eren la Fatemah i la seva mare, no obstant, no entenia res d’aquella discussió. Llavors, ella ha vingut desesperada a dir-me entre milers de llàgrimes que la mare ens ha fet fora de casa, perquè creu que com a filla l’ha decebut en ajudar-me.

2 de juliol, 1995 (matí)-
Durant la nit hem dormit en un descampat que hi ha al mig del carrer, abraçades per entrar en calor.
Des de lluny hem vist a la poli. La Fatemah m’ha dit que feia tota la pinta que estaven buscant a algú per perseguir-los.
Aleshores hem caigut que aquest algú podríem ser nosaltres; hem arrencat a córrer sense saber el nostre destí.

2 de juliol, 1995 (tarda)-
Estem estirats al mig d’un bosc que no sabem ni on és.
Les dues no parem de donar-li voltes al tema, estem perdudes, en blanc. No sabem quin camí hem d’agafar ni tan sols on anar.
He agafat el mòbil, que per fi, hem aconseguit trobar un lloc amb cobertura. Hem obert el Google Maps i ens hem posat rumb cap a l’aeroport. Tela si és llarg el camí...

3 de juliol, 1995-
Amb els diners que tenia estalviats hem pagat l’avió de tornada a casa meva.
Ella no havia pujat mai, tenia pànic, llavors l’he tranquil·litzada i durant tot el vol hem estat amb les mans enllaçades. He notat una connexió especial.

4 de juliol, 1995-
Hem arribat a Perpinyà de matinada.
No sabíem què fer, però em feia molta vergonya presentar-me de noi a casa a aquestes hores i dates, i menys amb el motiu pel qual ens hem exiliat.
Donant-hi moltes voltes, decidim ocular un pis, ja que no veiem cap altra solució

5 de juliol, 1995-
Ja ens hem instal·lat.

19 de juliol, 1995-
Durant aquests dies, vivint en aquest piset a soles, he acabat de sentir aquella passió que vaig notar enlairats dalt el cel, davant la magnífica posta de sol. M’he enamorat!

22 de juliol, 1995-
No em podia contenir ni un segon més, contemplar els seus carnosos llavis i no besar-la. Finalment, vaig llençar-me a la piscina, tot seguit vaig plantar-li un petó. Per sort no es va apartar, és més, em va seguir i la casa va anar a més.

Va ser espectacular.

23 de juliol, 1995-
Primera vegada que em diuen Nuvolet. M’encanta aquest sobrenom. La Fati (ara li dic així) me l’ha posat, ja que sempre estic en el meu món, absent, sense aplicar-me a la realitat.

24 de juliol, 1995-
Avui al matí he baixat a la farmàcia de la cantonada a comprar preservatius, perquè ens hem quedat sense i des de sempre m’han dit que s’ha de fer amb protecció i no córrer riscos.
De veritat que estan sent molt màgics aquests dies amb ella.

30 de juliol, 1995-
Demà, per fi l’Àlex es converteix en Alèxia!
Ja ho tinc quasi tot preparat per aquest canvi. La meva estimada Fati m’ha ajudat a triar els meus nous “outfits”. Seré una reina!

31 de juliol, 1995-
(10:05h del mat)

Bua… d’aquí a un quart d’hora em toca entrar al quiròfan. Estic súper nerviós!! Però sé que tot anirà molt bé, perquè confio plenament amb la Fati.
Ja escriuré més tard, depèn de com em trobi.

(22:25h de la nit)
No tinc gaires forces per escriure, demà ja ho explicaré amb detall.
Petit espòiler: Ha anat més bé del que m’esperava.

1 d’agost, 1995-
Tan sols m’aixeco del llit, la Fati m’ha hagut d’apropar el diari; he de dir que és una magnífica persona i m’està ajudant a recuperar-me.
Vam quedar que explicaria com va ser el dia d’ahir; Doncs allà va:
Primer de tot, vam intimar per últim cop com a Fatemah i Àlex. L’endemà a les vuit, ja estàvem en peus per no arribar tard a l’hospital.
Un cop allà, tots dos ens vam asseure a la sala d’espera, que deu minuts després, la Fati se’n va haver d’anar per preparar el quiròfan i posar-se la bata.
Aquella espera se’m va fer eterna, ja que mai no m’havien operat i pensar que m’obririen el cos em donaven esgarrifances.
“Àlex Ferrer, passi a la sala 4, si us plau.” M’avisaven per megafonia.
Total, allà em van preparar adequadament per l’operació. Tot seguit, em van transpotar amb una camilla fins a arribar al quiròfan.
Tres quarts d’hora més tard, em van anestesiar i, des d’aleshores no recordo gaire cosa, només una llum enorme sobre meu, el soroll d’alguna eina metàl·lica i unes dolces paraules que sortien de la boca d’ella que em relaxaren encara més:
- Nuvolet, tot anirà bé, no et preocupis. T’estimo.

Al cap de dues hores, em vaig despertar en una habitació blanca i senzilla (la típica d’un hospital). I poca cosa més.

6 d’agost, 1995-
Corren rumors que ha guanyat extrema dreta. Espero que es quedin com a simples rumors i que no siguin veritat. Seria molt indignant i suposaria un gran problema per nosaltres que això passés, ja que no respecten els drets de les persones, a més a més, sóc una persona transsexual i homosexual (tot i que no m’agraden les etiquetes). I la Fati és d’un altre país.

8 d’agost,1995-
La Fati ha vingut preocupada dient-me que fa dies no li baixa la regla i sent punxades a l’estómac. Llavors, com que és metge sospita d’un embaràs inesperat i ha decidit fer-se el test.
Mentre s’estava fent el test, jo vaig recordar tot el que havia passat els darrers dies entre nosaltres. Una suor freda em va recórrer per tot el cos. No podia ser, no, ara no. De la suor al pànic més sincer.
La Fati va tornar plorant. En aquell mateix moment ho vaig saber.
Vam passar tota la nit abraçats i amb la ment en blanc, ens estàvem obligant constantment a pensar què havíem de fer a partir d’ara, però no podíem, se’ns feia impossible, crec que l’única idea clara que em va passar pel cap va ser matar-me, l’única cosa que m’aguantava en aquell moment era la Fati.
A mitjanit se'm va acudir la idea d’avortar, per què no? Només amb la reacció de la Fati ja vaig saber que no el volia tenir. De cop em vaig adonar que feia molt temps que no ens informàvem de res. Vaig començar a buscar notícies de l’actualitat. No, no podia ser, els rumors ja no eren rumors, eren una veritat. L’extrema dreta havia guanyat, i amb això havien implementat milions de lleis noves. Vaig entrar a una de les webs recomanades amb una llista de les lleis noves. Vaig anar lliscant cap a baix fins que vaig trobar que s’havia prohibit l'avortament. Era una broma? Era l’única solució que teníem per sortir d’aquesta. S’ha acabat. S’havia acabat. Ara seríem tres.

29 d’agost 1995
Portàvem dies incòmodes, no hi havia tema de conversa, cada una estava al seu món i una miqueta més enllà. Notava que la Fati no podia aixecar bé el braç, però no vaig gosar preguntar.
La meva preocupació va pujar quan a l’hora de sopar, per cada moviment que la Fati feia que implicava moure el braç, feia una ganyota de dolor. No vaig aguantar tanta incertesa i al final li vaig preguntar:
- Tot bé Fati? - vaig notar com el cor li feia un salt.
- Mm… sí, per què ho dius?
- No ho sé, veig que et fa mal el braç…
- Em sap greu… - va esclatar a plorar com mai l’havia vist plorar - t’ho volia dir un dia d’aquests… Vaig anar a l’hospital, fa bastant, quan encara era al meu país - em va mirar i al veure la meva cara de sorpresa va continuar- ho sé, ho sento, no et vaig avisar… ni tan sols et vaig avisar…
- Tant es val això ara, tot bé?
- No, la veritat és que no… tinc… - va començar a plorar de nou, amb la respiració més accelerada que abans - tinc… - en veure que li costava tant vaig proposar:
- Vols escriure-ho? - ella va assentir i tot seguit li vaig donar un paper i un boli.
Ella va agafar-los i amb una lletra diminuta i insegura va escriure: <>
No vaig saber reaccionar i el primer que em va sortir va ser aixecar-me del llit on estàvem asseguts i marxar de l’habitació.

Aquella nit vam dormir separats per primer cop d’ençà que vam arribar aquí. De fons se sentien els plors ofegats de la Fati, suposo que no volia que la sentís.

30 d’abril 1996
Ella es va despertar molt d’hora, tenia la porta de l’habitació mig oberta i des de la meva posició es podia veure com s’estava fent les maletes. Vaig fer un vot i vaig anar cap a ella.
Quan em va dir que anava a l’hospital se’m va parar el cor. Les seves paraules van ser:
Me’n vaig a l’hospital, m’ingressaran, em donaran molta morfina pel dolor i m’adormiré per sempre. Espero que siguis feliç amb tu mateixa i amb el nostre record. Et vull demanar que romangui en la teva memòria per la resta dels teus dies que espero que en siguin molts, suficients per complir els meus també. Mai he estimat tant a ningú. La nostra història no ha estat fàcil ni molt menys, però l’hem superat, i l’hem superat juntes. Et volia donar les gràcies també per haver-me ensenyat a fugir de l’esclavitud i obrir-me la porta de la llibertat. T’he estimat, t’estimo i t’estimaré sempre des d’on estigui, t’ho prometo. T’he deixat una carta a la caixeta de les nostres coses, bé, més ben dit ximpleries, perquè te la llegeixis d’aquí a deu anys i assegurar-me cent per cent que tindré un racó a la teva memòria. Adéu.

Em va fer un petó al front i em va mirar als ulls, aquella mirada em quedaria per sempre, sempre.

 Comenta
 
Capítol 3 retorn
31 de maig, 1996

Avui he rebut la trucada de l’hospital per informar-me de la mort de la meva estimada Fati. Ho deuen fer sovint això, ho han fet amb tanta normalitat i tan mecanitzat… Semblava un robot, com si li haguessin inculcat aquell discurset penós: hola bon dia, truquem des de l’hospital de Perpinyà per informar-vos de la mort de Fatemah Asahedi, em sap greu, et donem el nostre condol.

M’ha fet molt fàstic el discurset, que els hi sap greu? De veritat la gent pot ser tan falsa? De veritat?

Els he penjat a la cara. Suposo que deuen estar acostumats. 

5 de juny, 1996

Porto diversos dies sense trobar sentit a la vida, m’està costant molt afrontar-ho.  Encara segueixo amb el dol. Se m’està fent tot molt etern… Han passat cinc dies i trobo molt a faltar la seva presència…

La casa se m'està fent molt gran… el llit, la taula, el lavabo, la cuina, el sofà...

La cosa més preuada que m’ha deixat és el poder de ser mare, però em sento inútil perquè dins el deure de cuidar a la petita Fàtima, crec que no me'n sortiré un cop surti de la incubadora.

7 de juny, 1996

La petita ja està a casa, és preciosa, em recorda molt a la seva mare Fati. Aquest color de pell enfosquit, la mirada cegadora i impactant, tot el que està present en el seu cos em recorda a la seva mare, i penso que mereix algú millor que la cuidi o potser necessitaria ajuda. 

Després d’haver estat hores i hores fent una llista, escrivint amb qui puc confiar i amb qui no, ha arribat l’hora de trucar per investigar si estarien disposats, finalment, els meus amics i amigues m’han acabat dient que estan massa ocupats amb el treball, d’altres, també, tenen una criatura i necessiten passar temps amb ella, un altre que ha de cuidar els familiars més grans a part de qüestions econòmiques. I així contínuament… No poden ajudar-me.

Necessito a algú de confiança, però sincerament no em queda ningú més que els meus pares, no sé si serà bona idea… de fet sé que no ho serà, però és l’única opció que tinc ara mateix.

8 de juny,1996 

He acabat parlant amb els meus pares, estan encantats que per fi, puguem trobar-nos. El que no s’esperen és el meu gran canvi, a saber com reaccionen… estic molt nerviosa, ens veurem d’aquí a dos dies.

10 de juny, 1996

Primerament ahir no vaig escriure perquè els dubtes m’estan matant, necessito relaxar-me i estar amb la petita, no sé què passarà, com s’ho prendran o si acabaré cuidant de la Fati jo sola. M’he posat en els pitjors dels casos, i si em fan fora? I si no els hi agrada? Déu meu… val més que em prengui una til·la.

Falta una hora per la trobada, i estic més tranquil·la del que em pensava, m’he mentalitzat, i si no m’accepten, significa que mai m’han acceptat com a     Àlex. Em faria molt mal que de part de la meva família, em decebessin de tal forma…

Estic davant de la porta. He intentat trucar uns quants cops, aquest serà el tercer. No puc. Alguna cosa m’ho impedeix. 

Finalment truco al timbre i augmenten els nervis mentre sento els passos de la meva mare anant cap a la porta. Reconec els passos de la meva mare, com als vells temps. Això em tranquil·litza una mica.

La porta s’obre. Joder.

-Hola, perdoni. Qui és? - pregunta la mare.

-Jo no la conec - contesta el pare des del sofà.

-Mare, sóc jo… pare..., sí que em coneixes, sóc l’Àlex, bé... ----l’Alèxia la vostra filla.- dic tota tremolosa.

-Jo no tinc cap filla! Només tinc un fill. 

-Ai,  Eudald… Comportat, no siguis així de descarat, per favor!- A part, dirigint-se a mi- Passa, passa. Vols prendre alguna cosa?

-No, venia per la Fati, la meva filla.- amb els nervis, encara a flor de pell.

Es queden amb estat de “shock”, crec que no s’esperaven una cosa així tampoc…

-Primera visita des de fa temps i em fas àvia… Ostres, això sí que no m’ho esperava...

Abaixo el cap sense saber què dir i la destapo una mica per ensenyar-los la carona que tan enamorada em té.

-Ooohh... que guapa que és! I la mare? Qui és? Perquè no ens l’has presentada?

Aquelles paraules van ser com una apunyalada rere una altra. Tenia els ulls plorosos i no sabia com dir-ho.

-A… mm… Precisament d’això volia parlar… necessito ajuda, i no sé com explicar-ho, ho estic passant molt malament...

La mare m’agafa el braç amb cara de preocupació, perquè sap que si jo li dic aquelles paraules, és perquè realment no estic massa bé.

Un cop li vaig explicar tota la història, ella va ser totalment comprensiva, al contrari que el meu pare. No el coneixia, es va posar fet  una fúria, com mai l’havia vist. 

-Eudald si us plau calmat, a partir d’ara serà la nostra filla, ho entens? És així i entenc que costi però no cridis i parlem-ne.

-Que em calmi? QUE EM CALMI!? Per l’amor de déu Diana, no em diguis que em calmi quan se m’ha presentat el meu fill disfressat de dona amb talons i tot- tot d’una, va girar la mirada cap a mi- Tu t’has vist, ara de veritat, PERÒ TU T’HAS VIST? Saps igual que jo que tinc raó Diana, ho saps, el nostre fill no està bé. Ja et vaig dir que no era madur per anar a veure el món tot sol hòstia. QUE A MI NINGÚ M’ESCOLTA O QUÈ?

-Eudald, si us plau, calmat. T’estàs passant.

-Escolta’m bé: jo a aquesta “nena” no la penso deixar entrar a casa, m’has entès?

-Estàs de broma? 

-No, t’ho estic dient molt seriosament, m’has vist la cara? Tu m’escoltes quan parlo? És evident que t’ho estic dient de veritat. Així que va, a qui tries? Si tries a la teva filleta tan bonica que a l’entrar per la porta no l’has ni reconegut et juro que agafo les coses i me’n vaig d’aquesta casa ara mateix, M’HAS SENTIT? O jo o l’Àlex!

-Alèxia, em dic Alèxia… Papa…- vaig dir-li amb un to abaixat tota trista sense creure el que estava passant...

-Molt bé, m’estàs demostrant que l'immadur ets tu, Eudald, així que ves fent les maletes. Mai oblidis que podríem haver sigut una família feliç tots quatre, perquè no sé si te’n recordes, però ha vingut per demanar-nos ajuda amb la seva filla la qual és la teva neta. Però no, tu només et fixes que et ve el teu fill transvestit i que ha viscut una merda d’aventura no? Bé, deixa’m que et digui una cosa: ha tingut mala sort, però ha sigut molt valenta i ha seguit endavant, ha viscut moltes desgràcies que les ha superat amb molta força i voluntat i mai, però mai ha tirat la tovallola. I doncs, m’estàs preguntant amb qui em quedo, no? De veritat? Crec que està claríssim. Ah, i una última cosa abans que vagis a fer les punyeteres maletes: ella ha viscut un amor que nosaltres mai hem tingut, així que no val la pena ni triar. Apa, ja pots fotre el camp!

-Diana! De veritat?! O sigui diga’m que no acabes de dir valent...a. DESPERTA HÒSTIA! QUE NO ÉS UNA NENA, ÉS UN NEN AL QUAL LI VAM POSAR EL NOM D’ÀLEX I COM EM DIC EUDALD QUE ES QUEDA AIXÍ. 

La mare el mira amb una mirada desafiant i em diu:

-Per cert, Alèxia, d’aquí a un mes tenim hora per canviar-te el nom de manera oficial.

Hauríeu d’haver vist la cara del meu par… Eudald!

Adoro la meva mare, és la millor. Tot i que sé que ara mateix ho està passant realment malament per culpa meva i està fent fora de casa a l’home que l’ha acompanyat tota la vida, em dedica el seu millor somriure, aquest sé que indica “has vist? Jo també me'n sé sortir amb la meva”. 

25 de desembre, 1997 

-Alèxiiii! Passa’m les estovalles si us plau!

-Vaaaig!

Era nadal. Les dues, bé, les tres estaven la mar de bé juntes i d’ençà que el seu pare se’n va anar que no tenien ni una sola baralla.

La Fati ja tenia un anyet, cada cop més, se semblava a la seva mare. No hi ha un sol dia que l’Alèxia no hagi deixat de pensar en la Fatemah. 
-Mare, porto l’altaveu per animar l’ambient!

Doncs, anaven cantant nadales amb crits d’alegria i muntant-se el seu propi festival dins la cuina, mentre preparaven la famosa sopa de galets i unes gambes per xopar-se els dits.

Després d’aquell dinar i atipar-se de torrons i neules, va arribar l’hora d’obrir els regals.

La Diana va ser la primera a obrir el seu regal. Eren les botes de l’Alèxia que guardava en silenci des del dia que va acompanyar a la seva mare de botigues i se les va comprar d’amagat.

La següent era l’Alèxia. El regal tenia forma rectangular semblant a un llibre. L’embolcall era de color blau cel. El va obrir i, efectivament era un llibre, però les pàgines estaven en blanc. Llavors, va entendre que allò era un diari.

-Perquè escriguis la teva següent aventura.

Era evident que la Diana sabia que se li havia acabat l’antic diari de la seva filla i

que té una necessitat d’escriure des de ben petita.

I finalment, li tocava a la petita Fati. L’Alèxia li va acostar un paquetet que li va donar la Fatemah a la seva última visita de l’hospital. A l’embolcall posava "Per la nostra filla" i de dins en va sortir un nino de peluix en forma de núvol. L’acompanyava una petita etiqueta que hi posava: "Era el meu amulet que m’havia acompanyat tota la vida fins que et vaig conèixer a tu, ara ho ets tu, d’aquí sorgeix el “Nuvolet”. T’estimo. Us estimo." Just després, la petita Fati va dir la seva primera paraula, li va costar, però va sorprendre la seva mare, seguidament se li van omplir els ulls de llàgrimes, aquella paraula, que feia anys que no escoltava, la seva primera paraula…

Nu.. nu.. nuvo.. Nuvolet. 
Aleshores, va començar a riure com els nens i nenes petites quan els hi fas pessigolletes. Aquell somriure… aquell somriure… era el de la seva mare Fati. 


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]