Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Luka15Virgili
Les Borges Del Camp
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Petit ocell capítol 1
El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Adolorides. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i vés a saber de quins llocs més, i vés a saber què havíem vist. Gratàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra mullada que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Els roures i els boixos i els bedolls i els avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.



Però hi havia un ésser que, mentre nosaltres mullàvem tot el que volíem, ell en gaudia. Gaudia de cada gota que li queia damunt, corrent entre tota aquella varietat d'arbres i sense preocupació per mullar-se o enfangar-se. Ell ajudava a quedar-se totalment xop, ja que d'aquelles petites maragdes un mica vermelloses i mig tancades, queia aigua cristal·lina, aigua de dintre l'ànima.



Sense rumb seguia avançant, intentant arribar lluny sense anar a cap lloc en concret. Fugint de ningú, fugint de tot, fugint de la seva història.



Quasi no se sentien les seves passes atresorades entre aquell xiuxiueig de la pluja i el vent que removia  les fulles , i tapava així la seva respiració agitada.



Quan el silenci causat pel llamp tornava, alçava la mirada obrint els ulls amb cara d'espant, era com un petit conillet que no podia defensar-se en cap moment i l'única cosa que podia fer era córrer i tenir l'esperança de no ensopegar.



En cap moment va mirar enrere, potser tenia por que, si mirava enrere, tingués l'obligació de tornar allí on s'havia criat, allí on la seva història havia començat. Un lloc on no semblava voler tornar.



El fred havia arribat en aquell moment fent que l'ésser és detingués.I amb por es va abraçar a ell mateix i va mirar enrere, després va mirar el cel. El cel que nosaltres havíem ocultat. Va quedar-se perdut en els seus pensaments sense detenir-se la baixada d'aigua de la finestra de l'ànima.



Lentament va seure a la vora d'un gran avet, es va encongir mentre el fred passava pels seus braços despullats.



Tot tenia indicis que ella vindria a fer una visita a aquell ésser petit, trist i espantat.



Ella.



Vaig arribar on havia d’anar. Un gran bosc inundat per la pluja on els llamps destruïen el tranquil·litzador soroll que l'aigua produïa. Una bonica escena per fer la meva vital feina.



Caminava sense tocar terra, mirant a cada animal que allí era, intentant esbrinar qui seria el que m’acompanyaria.



La pluja se n’anava distanciant de la zona on jo era, fet que significava que el meu temps s'acabava. Seguia buscant amb més desesperació a aquell ésser desconegut. Ja me n’estava cansant que res succeís, que cap dels meus preciosos gossos sabés on era. Jo havia de trobar en aquella temible atmosfera aquell ésser del qual encara no en sabia res.



Un últim llamp va il·luminar el bosc frondós en què em trobava. I en aquell instant vaig veure una criatura en pena. Una ànima espantada que plorava, una escena que havia vist moltes vegades, l'ésser humà és el que més plora quan arribo. Alguna cosa m'indicava que em dirigís cap allà.



L'humà estava encongit i abraçant-se a ell mateix, plorant en silenci. No li podia veure la cara, em produïa curiositat. Quin rostre tindria aquest petit home?

Amb delicadesa vaig apropar la meva freda i quasi esquelètica mà al rostre d'aquell nen. Vaig estar a punt de tocar la seva bella pell però quan era a prop un impuls em va tirar enrere, no era ell el meu acompanyant... encara no.



Sorpresa perquè estigués equivocada em vaig quedar on era mirant on era ell, esperant a veure què. Aquell ésser sense dir ni un mot va mirar-me, encara que no em podia veure. Vaig poder apreciar la seva cara, tota mullada, amb la pell pàl·lida, els llavis fins, el de dalt una mica més gruixut que l'altre, una mica morats pel fred; els ulls grans, com dos maragdes, una mica vermells perquè havia plorat; els cabells com l'or, desendreçats i mullats; el seu petit nas que, com les galtes, s'havia  envermellit. Es va aixecar de terra amb dificultat i va mirar cap a un costat amb por, no es va moure del lloc.



Vaig mirar darrere seu un petit ocell, recent nascut, havia caigut de l'arbre, em vaig apropar lentament. Aquell ocell no sabia que era la vida i ja la perdria. Aquest assumpte es repeteix moltes vegades, éssers tot just nascuts que seguidament moren. Tinc una petita esperança que l'ésser humà avanci en la medicina i no em facin treballar tant, ja en tinc prou amb les guerres que causen. Vaig tocar aquell ocell i la seva ànima se'n va anar a un altre lloc.



El nen va començar a caminar i a allunyar-se de mi amb cara d'espant, com si alguna cosa l'esperés al final del trajecte. Vaig seguir a aquella criatura, el meu instint em deia que ho fes. Les seves passes no se sentien, era com si no trepitgés del tot el terra ferma que hi havia sota seu. No se sentia cap soroll de la seva boca i la curiositat per saber com sonava la seva veu se'm menjava les entranyes. Em vaig apropar a la seva orella i li vaig dir fluixet :canta. En aquell moment es va detenir, i va tornar a plorar en silenci, va tancar els ulls amb força i va seguir caminant.



El nen va arribar a un petit poblat i va entrar a una vella casa, només entrar ja vaig sentir com el cridaven i el renyaven, cap paraula de preocupació. Ell baixava el cap fins que el van colpejar una vegada i una altra i una altra... fins que aquell home, corpulent i pelut, es va cansar. Va marxar deixant aquella criatura indefensa a terra, no havia sentit pena per res menys per aquell noi d'ulls maragda.



Una dona que seia en una cadira vella el va mirar amb fàstic i el va escopir. El noi només aguantava callat, sense moure's, plorant.



-Només plores... És clar no pots parlar, aquell home t'ha tallat la llengua. T'ho mereixes- va dir la senyora mentre acaronava aquella panxa grossa que tenia.



Aquells humans horribles li havien tallat la llengua a una criatura indefensa. Van llevar-li el dret de parlar a una criatura de la seva mateixa sang.



En aquell moment em va mirar, aquesta vegada vaig sentir com em veia, amb la mirada em suplicava que l'ajudés a tornar a ser feliç. Vaig estirar la meva mà i vaig acaronar la seva pell suau i una mica mullada. Poc a poc va tancar els ulls i el seu cor va deixar de bategar.



En una altra vida et tornaré a trobar, petit.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Home ambulant Capítol 2
Ocells.

Érem molts, buscàvem l'horitzó amb lentitud, el canvi d'estació no ens afavoria. Viatjàvem per damunt del mar per dies fins arribar a un petit poble costaner. Detinguts per la necessitat vam decidir seguir allí. Miràvem la vida de l'ésser humà, actual espècie dominant. Sempre enfeinat, anat d'un lloc a l'altre per aconseguir la fortuna, sense parar-se a pensar en res, creien tenir el coneixement de tot.

En aquells temps tot tenia pinta de canvi, als camps ara hi havia menys gent. Tots s'havien acumulat en llocs sense terra, tot de pedra, construcció humana. S'havien acumulat en treballs que feien veure'ls més bruts i desganats, anaven cansats i tornaven cansats. Tot això ho volien canviar, un home havia pensat que si ningú anava allí les coses millorarien, tot seria millor.

Avorrits per les vistes de la bahia vam endinsar-nos una mica més a la ciutat, cases iguals, nens i adults passetjant-se pels carrers, tots amb la mateixa cara, alguns s'amagaven per no veure'ns.

Alguns vam trepitjar terra, altres es van quedar damunt de les cases o a les finestres d'aquestes. Els que érem a terra miràvem d'evitar els humans que passaven sense mirar. En un moment, un gos gros i pelut va córrer cap a on érem, fent que fugíssim i tornéssim a aterrar. La següent vegada que el gos venia corrent cap a nosaltres un petit humà somrient va detindre'l, va mirar tots els de la nostra espècie encuriosit, amb aquells grans ulls verds com maragdes, somreia alegrement. Vaig prendre vol sota l'atenta mirada maragda que ens dedicava l'humà. Sense deixar de veure les seves accions vaig posar-me en una finestra propera. Altres humans entraven a diferents cases, ell no, ell es quedava fora amb aquell terrible gos. Aquell humà observava les coses amb curiositat i feliç.

Alguna cosa, encara que el dia fos afavorit i que el sol entrés pels forats del cel negre gràcies a l'ajut humà, feia sentir una sensació de tristor i pànic en els humans. Semblava com si ella hagués de vindre a visitar algun d'aquells éssers vius desgraciats que estaven condemnant la vida d'aquests paisatges.

El carrer estava gairebé buit, només el nen i el gos seguien allí, jugant, sense preocupació. El gos perseguia el nen que corria d'un costat a l'altre sense sentit i d'una manera innecessària, desgastant les sabates que ja eren prou trencades.

Cada vegada que intentàvem comunicar-nos entre nosaltres els ulls maragda requeien sobre nosaltres encuriosits. Em preguntava si quan ella vingués aquell petit ésser també li faria curiositat.

Ella.

Vaig tornar a una petita ciutat costanera en la qual havia estat feia menys d'una setmana. Ara només em podia encarregar dels humans. Ells havien provocat guerres i seguien matant-se entre ells d'una manera catastròfica. I ara començaven a revolucionar-se encara que no estaven aconseguint res: més fam, més malalties, i per tant, més morts. Vaig començar a passejar lentament per diferents carrerons sense poder ser vista. Vaig veure un gran nombre d'aus en aquell lloc, les mirava a elles que eren més interessants que la desgràcia humana.

Tenia el pressentiment que m'hauria de quedar en aquell lloc més que l'altra vegada. Buscava el meu acompanyant lentament, no tenia cap pressa. Sense saber-ho em vaig dirigir a un lúgubre carreró, realment fosc, ple de petits ratolins i alguna gran rata, amb restes de brossa i fem, que no era precisament només d'animals. Un humà es trobava a terra amb l'esquena recolzada a una de les parets properes. La seva expressió era d'inconsciència, no mirava a cap lloc i semblava no pensar en res. Tenia les robes estripades, ferides que no s'havien curat i que creaven una visió fastigosa. Els seus cabells eren blancs com la seva llarga i desendreçada barba. Parts del seu cabell semblaven arrencades de cop en un moment d'histèria. Anys havien passat des que aquell home no sentia la calor del foc d'una petita casa acollidora, feia temps que no veia a cap cara coneguda.

L'home, encara sense mirar res, va començar a moure els seus llavis com si estigués tenint una conversa amb un vell amic que no havia vist feia temps. Va somriure de costat demostrant aquella dentadura mal formada, groga i amb falta de dents. En un moviment lent i maldestre es va aixecar i va sortir del carreró, el vaig seguir, ja que ell m'havia d'acompanyar. Es va dirigir cap a un petit humà que jugava amb un gos. No em vaig fixar en l'infant, el va apuntar amb el seu dit esquelètic i va somriure molt més."Tu" va pronunciar cridant, ho va repetir alguna vegada més obligant-me, per curiositat, a mirar aquell nen.

Em va sorprendre el que vaig veure: la pell pàl·lida, els llavis fins, el de dalt una mica més gruixut que l'altre, els ulls grans, com dues maragdes. Era el petit ésser viu que m'havia interessat durant tant de temps, l'únic al que li havia posat veritable atenció. Aquesta vegada tenia els cabells rojos, un color fosc que no passava desapercebut. Tenia una expressió de desconcert barrejada amb espant.

L'home va afanyar-se, d'una manera maldestra, a agafar-lo de les espatlles i somriure alegrement.

-Tu, amic meu.- Va dir l'home eufòric. El nen només el mirava desconcertat sense poder respondre, semblava que l'home l'estava començant a fer mal, ja que intentava separar-se sense resultat.

Vaig mirar l'home i el vaig tocar lentament amb la mà empenyent-lo enrere, fet que va provocar que caigués mort enrere i el petit ésser humà s'espantés i es fiqués a plorar en silenci.Les gotes queien dels seus ulls per la seva pell pàl·lida amb delicadesa.

Va córrer cap a una de les cases seguit per un gos. Jo em vaig esperar allí sabent que encara no me n'havia d'anar. Un mal pressentiment em va recórrer l'esquena, no volia que ell em tornés a poder veure, i desitjava sentir la seva veu.

Al cap d'uns minuts estaven fent fora l'inservible cos de l'home que s'havia mort. Molta gent va aparèixer en els carrers, encara que no li van donar molta importància al que havia succeït i els que ho feien, somreien victoriosos. Només aquelles precioses maragdes estaven tristes.

Alguna cosa em deia que no m'allunyés d'aquell nen, no m'agradava aquella cosa. Vaig mantindre'm a prop amb l'esperança que aquella cosa que em feia seguir-lo només fos per tenir l'oportunitat d'escoltar la seva veu.

Ell seguia mullant desintencionadament la seva pell amb les llàgrimes que queien mentre caminava mirant a terra. Va anar a parar a un lloc tranquil, on hi havia un petit camp apartat de la civilització. Va seure a terra mentre mirava el cel i l'espai que l'envoltava, la tranquil·litat no va fer que deixés de plorar però ara podria plorar en total pau. Al fixar-me vaig notar que la vida l'havia deixat viure un parell d'anys més que l'última vegada.

Aquesta pau individual no va durar molt, ja que uns nens van apropar-se rient cap on ell era. El van envoltar i el suposat cap de la banda va parlar.

-Ei, ploramiques!- aquell bocasses va cridar l'atenció del nen que el mirava innocentment sense cap odi o repudi en els seus ulls.-Estàs sord?- Va dir provocant unes rialles als seus companys. El petit humà els va mirar a tots un per un esperant que marxessin sense moure's.-Potser ets mut?- Va dir augmentant les rialles dels seus amics que també deien alguna bajanada.

-No contesta. Haurem de fer alguna cosa.- Va dir un altre noi amb una cara de burla.

Tots van imitar la mateixa cara i es van mirar entre ells.

Uns llargs segons de silenci. Més insults pel pèl-roig. Va tornar a caure aigua cristal·lina de les maragdes precioses. No podia intervenir i no podia marxar d'allí. Van començar a estirar-lo dels cabells i a donar-li cops i puntades de peu. Cada vegada que colpejaven la sensació d'impotència envaïa el meu cos junt amb una gran desesperació, la mateixa sensació que sentia aquell nen, a qui, una altra vegada hauria d'ajudar, ja que cada cop era pitjor i el seu cos no semblava del tot estable. En un instant un dels nois va agafar una petita pedra que va obligar-me a tocar aquell nen tan innocent i jove quan va impactar contra el seu crani.

La pitjor cosa és que ells van seguir fins que es van cansar i ni tan sols es van adonar del que havien causat en aquell instant.

Una altra vegada que m'he d'acomiadar d'aquell petit per tornar-lo a veure en una altra vida sense saber si tornarà.


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]