Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Gàbia de lletres
Sant Vicenç Dels Horts
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Capítol I
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.



                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana? 

        S: Si, ho sé. I no n’estic orgullosa.

        T: Doncs?... Tens 14 anys, hauries de pesar entre 50-65 quilos i l’únic número que surt a la báscula és 32.  Estàs en una situació límit. 

        S: No serveix per res menjar. Només faig que engreixar-me i jo no vull això. Cada cop que menjo em torno més grossa del que estic, per tant ho he de treure tot després. 

T: Això ho haurem de solucionar d’alguna manera. T’haurem d’ingressar!

        S: No! Per què? Jo només vull aprimar-me. Quedar-me tancada a casa. La meva mare ha mort fa cosa de 6 mesos, no tinc amics i el meu pare mai és a casa per ajudar-me. És més important per a ell la feina que la seva pròpia filla. 

                  T: No has de ser tan negativa. Tot pel que has passat són etapes dures per una noia de 14 anys. Però tu podràs, i te’n sortiràs com altra gent n’ha pogut sortir. 

        S: Aquesta vida no serveix per a res. Millor morir.

        T: No diguis això. Clar que val la pena viure. Hi ha gent que mor, i se'n va però volen continuar vivint, no tenen elecció. I d’altres que tenen una vida i que la menyspreen. Són uns egoistes i pensen només amb ells mateixos. Tots tenim algun motiu per viure, no és cert?

        S: Jo no tinc motius per continuar en aquest món. No hi ha ningú que m’estimi.

        T: Tot i que et costi creure-t’ho, tots tenim algú que ens estima. Algun motiu per continuar en vida. 

        S: No és cert. Tu només parles amb mi perquè et paguen. Perquè és la teva obligació ajudar. 

        T: No. Jo podria estar a la meva casa, sense cap problema, cap pacient. I estic aquí ajudant-te perquè m’agrada i sé que tu pots amb tot. 

        S: No, no puc. Crec que el meu moment de morir ha arribat.

La infermera va parar el cassette i va sortir de la sala. 

Aquesta conversa la vaig tindre amb el meu terapeuta fa aproximadament 2 mesos. Cada cop que veuen que empitjoro em posen la cinta, perquè recordi aquella nena que era jo i com podia anar millorant amb el pas del temps.

El meu nom és Marta Portes, per als amics Mar, i no sabria dir-vos si encara estic viva o morta ja que la meva presència aquí és pràcticament nul·la. I sabeu qué? No, millor no, llegiu la meva història i ho sabreu.

A les dues setmanes, després d’aquesta conversa, em van ingressar a l’hospital més llunyà que hi havia de casa meva. Vaig arribar a la clínica un dissabte, concretament dissabte 5 de desembre a les 6 de la tarda. L’entrada de la clínica estava plena de gent, la majoria eren o de la meva edat o eren avis que venien a fer-se alguna de les seves visites mensuals. Tots em miraven, suposo que era degut al meu aspecte. Vaig anar directament a la cinquena planta, i alla, va ser on va començar tot.

Els dies passaven lentament, no hi havia pràcticament ningú, em sentia sola, però tampoc del tot ja que allà la majoria de persones érem antisocials. A les dues setmanes d’estar-hi vaig veure que entrava un noi nou a l’habitació del davant de la meva. No sabia si emocionar-me o no, ja que hauria de compartir durant una llarga temporada el meu espai amb un noi que no coneixia. Al principi no li vaig donar gaire importància ja que per a mi no la tenia, però després d’escoltar la seva veu vaig voler veure com era, i en fer-ho vaig perdre el control. Ell es deia Joan i era alt, ros i prim, molt prim. Els seus ulls eren d’un color blau cel i vaig quedar bocabadada, tot i que no vaig donar senyals que realment ho estigués. Va entrar a l’habitació 532 d’aquella planta, precisament, la que estava al davant de la meva, i això em va encantar. 

El terapeuta, dos metges i suposo que era un infermer van sortir de la seva habitació. Vaig voler entrar però el meu cos no m’ho permita. A l’hora de sopar vaig veure que sortia de l’habitació i l’única cosa que vam fer va ser mirar-nos. En aquell moment va començar la màgia. 

Era l’hora de sopar em vaig asseure a la taula. Per variar no vaig voler menjar gran cosa, tot i així, ho vaig fer. Estava asseguda, davant meu en una altre taula hi havia el Joan sense parar de mirar-me, i jo vaig adonar-me’n. No sé quant de temps vam estar allà mirant-nos fixament als ulls, l’un a l’altre, però vaig notar una forta connexió, quelcom que mai havia sentit fins ara. 

En acabar de sopar, em vaig aixecar de la cadira, vaig deixar la safata al lloc que estava al costat de l’aixeta, que és on sempre les deixem, i al tornar em vaig asseure a la seva taula. 

—Hola em dic Marta! Mar per als amics! Com et dius tu?
 Comenta
 
Capítol 2 CAPÍTOL II
Estava nerviosa, no ho negaré, però vaig voler fer-ho. Per a mí era molt necessari saludar-lo ja que si sortia bé podria fer un amic. Al fer-ho em vaig quedar una estona mirant-lo als ulls, fins que em va respondre amb un simple: 

—Hola.



Tot i que fos només un ‘’Hola’’ vaig percebre una forta connexió en la seva mirada que mai abans havia notat, i em va donar la sensació que a ell li va passar el mateix.



—Suposo que estaràs nerviós, jo el primer dia també ho estava. Bueno de fet no volia vindre, però va ser una obligació. Ara porto bastant temps, en concret dos mesos. 

No se si li va fer gaire gràcia que m’assegués allà davant i comencés a parlar-li sobre la meva vida, així que vaig decidir no fer-ho. L’única cosa que vaig fer va ser criticar a un infermer que em fa fer exercici diariament i que quan em passo més de vint minuts a l’habitació em ve a picar perquè surti, mengi o simplement per molestar-me una estona. Vaig aconseguir que en deu minuts aproximats, pogués somriure mínimament dos o tres cops. Ell no em va explicar gaire cosa ja que era nou i jo tampoc vaig voler pressionar-lo. 

Ell ja portava una setmana quan va arribar una nova nena, la Laia. Era alta i també estava prima. Vaig poder parlar amb ella sobre què em passava i quan de temps portava. ella em va dir que no li agradava menjar, que feia més de dues setmanes que no tastava cap aliment que portés res de greixos. L'única cosa que va provar va ser un tros d’enciam, segons em va explicar, va ser perquè el noi que li agradava li ho va demanar. Ella tenia una relació especial amb un noi de fora. Deia que li agradaven molt les que estaven primes i per aquest motiu ella estava intentant cuidar-se. La Laia va ser la primera amiga que vaig fer en molt de temps a la clínica. Era una persona de confiança. Cada nit anàvem a la petita biblioteca o sala lúdica per explicar-nos secrets. Juntes ens  feiem suport i intentàvem ser cada dia millor. 

Finalment després d’un més vaig aconseguir agafar plena confiança amb ella i...vaig confessar-li el meu amor pel Joan. Em semblava tan adorable. Ella es va quedar bocabadada i el que em va contestar va ser:

—Amiga, res és impossible!

Aquella frase em va fer veure que encara hi havia possibilitats. Realment conviurem aqui més de mig any… i estarem junts. La Laia també va afegir:

—Fins i tot és possible que tu li agradis a ell tot i que encara no se n’ha adonat.



Aquella frase em va fer pensar. I si era cert? Després de tant de temps d’estar aquí. 

Quan va arribar la nit, la Laia i jo vam anar a la petita biblioteca com ho feiem de costum. Sempre parlàvem de tot, però a la Laia se li va ocórrer la idea de que podíem pensar algun pla o estratègia per descobrir si jo li agrado al Joan. Vam estar estona pensant sobre què podríem fer però no sortia  cap idea. Ens vam quedar una llarga estona pensant fins que la Laia va saltar dient que se li havia ocorregut una grandíssima idea. Aquesta era que ella estigués amb ell un dia molestant-lo, però sobretot afegint indirectes dirigides a mi per veure si tenia alguna reacció diferent o deia alguna cosa sobre mi. Per una part em va fascinar la idea que li expliqués indirectes però no estava del tot convençuda, perquè tenia por que ell s’enamorés d’ella i no de mi. Vam passar una estona esperant que jo respongués. Finalment de tant pensar-m'ho, vaig afegir:

—Veig que és una bona idea que tu li comentis coses sobre mi, però només et posaré una condició.



—Quina condició?— Va respondre ella intrigada.



—Intenta que no s’enamori de tu, perquè veig que pot ser una possibilitat molt elevada, i a mi no m’agradaria que el noi que m’agrada s’enamorés de la meva amiga.



La Laia es va quedar bocabada però va entendre per què li ho vaig dir.



—Tu estigues tranquil·la, jo ho tinc tot controlat, tu només confia en mi. Ho pots fer?— Va preguntar la Laia.



—Sí, sí, jo confio en tu— No confiava molt però no tenia altre alternativa si ho volia saber. —Què i quan ho faràs?

—Demà et sembla bé?— Va afegir la Laia.



—D’acord.



Es van fer les tres del matí i vam decidir anar cadascuna a la seva habitació a descansar perquè al matí succeiria una situació molt important per a mi i crec que per a la Laia també.



Quan em vaig llevar pel matí i vaig sortir de l’habitació vaig veure que hi havien molts metges per la meva planta, però no li vaig donar gaire importància. A l’anar a la habitació de la Laia, em vaig començar a preocupar perquè els metges es dirigien cap a la porta. Al veure que volia entrar m’ho van prohibir. No ho entenia i vaig començar a frustrar-me. Vaig preguntar-li a un metge què hi havia per allà, què era el que estava passant. La seva resposta va ser: 

—La Laia ha sofert una hipòxia cerebral. Això vol dir que no li ha arribat suficient sang al cervell, i no ha pogut superar-ho. S’ha degut a la falta d’aliment.



En aquell moment vaig començar a marejar-me. Les parets blanques del hospital van començar a donar voltes i a canviar a color groc. No sabia què fer, ni què dir, i no sabia el que sentia. No sé que va passar després d’això, només sé que vaig despertar per la tarda. No recordava molt bé tot el que havia passat així que vaig decidir preguntar-li a la infermera que estava per allà que és el que havia succeït durant aquell matí i per quin motiu em trobo d'aquesta manera. Ella em va respondre:

—Aquest matí t’ha donat un atac de nervis i t’hem hagut d’injectar un calmant perquè poguessis relaxar-te. Un cop adormida t’hem portat fins la teva habitació.



—No...no...no pots ser… 

—Sabem que tenies bona relació amb ella. Som conscients que et portaves molt bé i que ereu molt amigues. Si necessites qualsevol cosa pots avisar-nos.



—NO! Jo la necessito a ella, necessitava un últim petó seu. Una abraçada que em reconfortés i una companyia que em fes adonar-me’n que val la pena tindre amics.



— Ho sento molt, de debò. Recollint la seva habitació hem trobat una carta per a tu. Estava el teu nom escrit en gran. Quan estiguis preparada pots avisar-nos, i jo mateixa m’encarregaré de portar-la fins aquí. 

No era conscient de tot el que havia passat en tan poques hores. Em vaig posar a plorar desesperadament, no podia creure-m’ho. No podia estar passant! No podia ser que la meva amiga  hagués mort.
 

 Comenta
 
Capítol 3 CAPÍTOL III
Eren les 4 de la tarda, i el meu costum de no menjar havia tornat. Els metges entraven a la meva habitació, però em feia l’adormida. La Katy, una nova infermera que era bastant simpàtica va entrar i va començar a reproduir una estranya gravació que em resultava familiar. Era òbviament la d’aquella consulta que vaig tindre amb el Robert feia temps enrera. Ningú s’havia molestat a vindre, ningú s’havia molestat en picar a la porta, o això crec. 



En aquell moment en el que ho estava reproduint vaig sentir dos cops que venien des de fora. Vaig suposar que era algun infermer i no li vaig donar importància. Vaig escoltar com s'obria la porta i vaig dir en veu alta: 



—Pots sortir de l’habitació. No penso menjar!

Una veu massa encantadora per a mi em va respondre:

—No et venia a fer menjar, però si és el que desitges,... ara marxo. 

¡Ostres! Era el Joan! No podia ser veritat! Que per una vegada que ell té la intenció d’aparèixer per la meva habitació, jo l’hagi de fer fora. 

—No sabía que eres tú. Disculpa’m, si us plau. 

—No et preocupis. Només venia a saber com estaves. Avui he anat al menjador i se m’ha fet estrany no tindre’t allà al meu davant. Imagino que el que li ha succeït a la Laia no t’ha sentat gens bé i és totalment normal. Per això i per una altra cosa he volgut vindre a veure’t.



—Doncs vas ben encaminat. No sé si em queden forces suficients per viure. Ara que pensava que tot estava sortint bé, i de sobte la vida em recorda que seré desgraciada sempre.



—No diguis això! Clar que val la pena. Jo almenys tinc un motiu.



—Doncs quina sort! Pots viure per alguna raó, jo no! Així que moriré per anar a visitar-la.



—No! Precisament per això has d’aguantar en vida. Has d’intentar no cometre el mateix error de no menjar. Si a tu et passes alguna cosa, jo no ho podria suportar.



—Quina estupidesa més gran! Tu mateix m’acabes de dir que tens algun motiu per viure, així que si és així pots continuar en aquest món sense mi.



—Mar, és que no ho entens? Tu ets el meu motiu. És per tu per qui em desperto als matins amb un somriure. Tu i només tu fas de la meva vida un regal.



Què? Ho havia sentit bé? M’acaba de dir que sóc jo la que li agrado i que soc el motiu pel qual es lleva cada dia amb un somriure? No podia ser! Quina emoció!

—Des que et vas asseure a la meva taula no he pogut parar de mirar-te i de pensar en tu. Després que li succeís tot això a la Laia m’he adonat que el temps no el podem perdre i que si vols alguna cosa has de lluitar per ell fins aconseguir-ho. 

—Jo...no sé…

—Mira, hi ha moltes probabilitats que jo no t’agradi, però necessito fer-ho.



Què és el que necessitava fer? Va començar a acostar-se cada cop més, i em va besar suaument els llavis. 

—Ostres…

—Ho sento! 

—No, no ho sentis. L’única cosa és que... no m’ha quedat clar fins a quin punt t’agrado… ho podries tornar a intentar?

I efectivament en aquell moment va ser quan vaig adonar-me’n que el noi que m’agradava d’aquell hospital, la persona per la que somiava dia i nit, s’havia declarat davant meu i m’havia dit que jo li agradava. Va tornar-me a donar un petó molt suau i allà va començar la nostra nova història. 

Els dies van començar a passar més ràpidament. Cada cop menjava més i anava recuperant aquell pes que havia perdut. En Joan i jo pujàvem milions de cops a la terrassa per xerrar sobre la nostra vida i que era el que ens estava passant últimament.



Després de bastant temps va aparèixer el meu pare a l’hospital. Feia tant de temps que no el veia. Em vaig emocionar i ella també ho va fer al veure’m. Va jurar-me que no em remplaçaria mai més pel treball i que pensava vindre’m a veure cada cap de setmana ara que podia. 

Trobava molt a faltar a la Laia, massa! I vaig recordar en aquell moment les paraules de la infermera. M’havia dit que la Laia havia deixat una carta per a mi, així que vaig anar-la a buscar. 

—Hola Rose, soc la Mar! Encara tens aquella carta que em vas dir que m’havia fet la Laia? Crec que estic suficientment preparada per llegir-la.



—Porto moltíssim temps esperant a aquest moment. És clar que la tinc!

Va endinsar-se darrera el mostrador, a una petita sala que tenen i va sortir amb un paper amb la lletra de la Laia a la mà.



—Té, crec que això és per tu. No l’he mirat, però aconsellaria que la llegissis en un lloc tranquil on només tu et sentis relaxada. 

—Gràcies!

Tenia una immensa necessitat de saber què era el que posava en aquella carta. Però em vaig esperar a la nit, que eren els nostres moments de descans. Vaig asseure’m al terra on només ella i jo ho fèiem i vaig obrir lentament la carta. El que vaig poder llegir va ser el següent:



Ulls de color cafè, ella té un somriure que enamora. Mai hagués cregut que hi hauria algú que em completaria i em consumiria lentament fins que la vaig conèixer. A ella. La mussa que m’inspirava i que sempre ho seguirá fent. Va agafar-me de la mà i em va fer sortir de l’obscuritat que hi havia en el meu passat. Ella em va ensenyar que del que fos que estaven fetes les ànimes, la seva i la meva eren la mateixa.



Mar, t’estimo i sempre ho faré. Gràcies per haver-me fet sentir la persona més especial del món i haver compartit tant de temps amb mi en aquest recinte tan malament decorat. Ets la meva llum, la que ilumina el camí cap al cel. Ha arribat el meu moment de marxar, no podia suportar-ho més. No vull que et rendeixis mai. Has de continuar lluitant per ensenyar-li al món sencer el teu meravellós somriure. Sempre et portaré al cor. 



Amb tot l’amor que existeix al planeta et desitjo que sempre siguis feliç.



T’estimo, Laia.



Va ser la carta més bonica que podria haver llegit mai. Estava més que emocionada i les llàgrimes van acabar brollant com pluja dels meus ulls. Vaig agafar la carta i me la vaig enganxar al cor. Vaig mirar cap a la porta i vaig poder sentir la seva presència. Sabia que ella estaria al meu costat. Després d’haver llegit aquella carta, la declaració més bonica que hi havia d’amor, vaig saber que estigués on estigués, una part seva, sempre estaria dintre del meu cor.


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]