Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



NL
Andorra
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 El començament del viatge
Em trobava assegut davant d'un llenç en blanc, mirant cap als dos costats del parc per poder inspirar-me. Tot estava tranquil, homes i dones passejant d'un costat a l'altre escoltant el cant dels ocells, però, no hi havia res que pogués ajudar a crear la meva obra. De cop i volta, un soroll va trencar l'harmonia del lloc. Era un soroll trist, agut i esgarrifós. Intrigat, vaig començar a buscar l'origen d'aquest so, mirant per tot arreu, fins que vaig apreciar a una petita figura darrere d’un arbust. A mesura que me n’anava apropant la figura s’enfocava cada vegada més, fins que al final vaig poder apreciar una imatge nítida d’una nena petita.



La nena es trobava en un estat deplorable, tota la seva roba es trobava plena de fang i estava arrugada. El seu cabell castany li queia per l'esquena, enredat. Tenia petites raspades per les seves mans i els seus genolls. Quan li vaig mirar a la cara vaig poder admirar els seus grans ulls, que tenien un color blau tan profund com l'oceà. Les celles no se li veien a causa del seu serrell i tant el nas com les galtes estaven vermelles a causa de plorar.



En el moment en el qual ella em va mirar no sabia que fer, mai havia tractat amb nens petits abans, tot era nou per a mi. Em vaig posar nerviós quan la nena en va demanar per abraçar-la amb una veueta dolça. Amb els meus braços tremolant la vaig agafar i ella em va fer un intent de somriure del més tendre. Una vegada que la vaig agafar, la vaig apropar al meu coll per abraçar-la i seguidament ella i va amagar la seva cara just a la corba que hi ha entre el meu coll i el meu ombro. Vam estar una bona estona en aquesta posició fins que vaig notar que la seva respiració començava a anar més a poc a poc, s'havia adormit. Aquella nena em recordava molt a la meva difunta dona, Maria. No sabia que fer, la gent passava d'un costat a l'altre i se'm quedava mirant amb tendresa.



Ja era gairebé l'hora de dinar i vaig decidir que me l'empotaria a casa meva. El trajecte no va ser molt llarg, ja que se situava a dos carrers del parc. No era una casa molt especial; un pis de dues habitacions, un lavabo i una cuina amb el menjador connectat la qual era fosca per la falta de llum. No era molt, però prou par a una persona.



A l'entrar per la porta, un airet fred ens va donar directament a la car. La vaig anar a deixar al meu llit, que no era molt però suficient per a ella, i de seguida vaig afluixar la potència de l'aire condicionat però no molt, ja que era estiu. Mentre la nena dormia plàcidament, vaig començar a preparar el dinar. Em vaig decidir per fer uns espaguetis a la carbonara. La preparació va ser lenta i tranquil·la, per poder crear el sabor perfecte i autèntic que te la pasta amb carbonara. Quan vaig acabar, vaig posar la pasta en dos plats de manera que quedes visual i amb una pinta formidable. En aquell mateix moment un soroll es va escoltar, va ser un cop brusc i provenia de la meva habitació, preocupat, em vaig dirigir cap a l'origen del soroll per finalment apreciar a la nena tirada a terra acariciant-se el cul, s'havia caigut del llit. Que mona era. Estava tan concentrada en intentar alleujar el dolor del seu cul, que no es va adonar que l'estava mirant. Una vegada que va ser conscient, va córrer fins a un racó de l'habitació amb una cara més espantada que la d'un ratolí al ser descobert. D'un moment a l'altre va començar a plorar, no plorava com els altres nens que començaven a cridar i a donar puntades, al contrari, estava quieta a la cantonada, mirant-me amb por i a la vegada curiosa mentre les llàgrimes li queien per la cara.



–Hola bonica, sóc el Kafka, el que et va trobar entre els arbustos. Te'n recordes? – parlava amb una veu dolça i suau, no volia que espantar-la més del que ja estava. La nena només va assentir amb el cap i a poc a poc va deixar de plorar, encara que no es va moure ni un mil·límetre. – He preparat el dinar, t'agraden els espaguetis a la carbonara? – va somriure formant així una mitja lluna perfecta. Es va eixugar la cara amb les mans i a poc a poc s'anava apropant a mi, fins que em va donar la mà.  

Ens vam dirigir cap a la cuina per menjar, la vaig pujar al tamboret perquè pogués arribar al plat i quan ella va veure el plat de pasta sense esperar, va començar a menjar. Se semblava que no hagués menjat res des de fa dies. Vam acabar de menjar i agafant-la ens vam dirigir cap al sofà.



–Digues, com et dius? – li vaig preguntar dolçament a la vegada que estàvem asseguts còmodament. Em va mirar directament als ulls, uns ulls idèntics als de la Maria. La trobava a faltar.

–Em dic Pipirica. – ho va dir amb un to de veu molt fluixet, quasi no la podia escoltar.

–Quin nom més bonic que tens! I digues Pipirica, perquè estaves sola al parc?

–M'he escapat – va mirar cap a terra – Estàvem jugant a l'amagatall quan vaig marxar.

–Amb qui estaves? – li vaig preguntar intrigat i preocupat s'hagués separat de la seva família.

–Amb la Mare Teresa – va començar a jugar amb els dits. Ens vam quedar un minut en silenci, minut on no en podia creure que s'hagués escapat de l'orfenat. De cop i volta, la Pipirica es va dirigir al meu racó dels records, on tenia la nina de la meva difunta dona. Ella en veure-la la va agafar i després de mirar-la una estona es va girar cap a mi.

–De qui és? – va demanar amb una intriga notable en la seva veu.

–És la primera nina que va fer la meva dona abans de morir per un atac de cor.

–Com es diu? 

–Es diu Matruxca, vols que t'expliqui la seva història?

 
 Comenta
 
Capítol 2 L'història de la nina
Tot va començar un dia d'hivern, era a la tarda, em trobava de camí a la universitat quan va començar a nevar. No portava res per cobrir-me, només un petit gorra de llana que no cobria ni les orelles. Prop d'on estava hi havia un petit bar que semblava estar por conquerit. No tenia una altra opció i vaig tenir que entrar. Quan vaig entrar, ràpidament un corrent de calor em va envoltar tot el cos fent que un escal fred recorregués la meva columna vertebral posant-me la pell de gallina. Fent una mirada rapida pel bar vaig poder veure que hi havia un grup de persones just al fons asseguts a uns tamborets i beguen unes cerveses. Eren aproximadament unes 12 persones, haurien de tindre uns 30 o 40 anys, encara que entre tota aquella multitud destacava una jove.



Els seus cabells eren daurats com l'or, els llavis gruixuts i vermells, els ulls no semblaven ulls, semblaven dos grans Esmeraldas, dos Esmeraldas que es trobaven mirant-me directament. Vam estar així una estona. Un escenari on érem dues persones mirant-se des de l'altra punta del bar. Vaig tornar a la realitat quan vaig sentir una empenta a l'esquena. Ni tan sols havia entrat al bar, estava just al mitjà de la porta. Amb les galtes acolorides pel fred i la vergonya. Vaig dirigir-me a una de les taules més properes a les finestres, aquestes es trobaven just al costat oposat d'aquella bella dama.

Després de demandar el meu cafè, vaig mirar el rellotge i en vaig donar compte del fet que no arribaria a la classe de primera hora, un desastre. Vaig agafar el mòbil per posar una alarma per no despistar-me i arribar més tard del que ja feia. 

La cambrera em va portar el meu cafè i vaig començar a beure'l, la meva mirada és bellugava d'un costat a l'altre, en les parets, els mobles, els quadres i fins i tot en la vestimenta de la gent que entrava per la porta principal. I és que era impossible no fixar-se en la gent, cadascuna era diferent de l'anterior, ja sigui per les celles, pels cabells o per l'alçada. Seguidament, la meva mirada no sé com va acabar a la dona d'abans. Em vaig perdre uns minuts per mirar-la, era molt guapa, no hi havia dubte. De sobte, ella també em va mirar un altre cop, suposo que va notar la meva mirada.



Quan ja vaig acabar el cafè, vaig decidir d'anar a parlar amb ella, però, l'alarma va sonar i no tenia temps a perdre si volia graduar-me aquest any. Vaig recollir les meves coses i vaig deixar el cafè pagat amb una perita propina, seguidament vaig sortir del bar per començar ha corre fins a la universitat.

Pujant les escales com un llamp vaig aconseguir entrar a l'aula tres segons avanç que el professor, però em va veure.



- Bon dia, professor Muñoz - estava nerviós, no era la primera vegada que arribava tard, era la tercera vegada...



- Una altra vegada tard senyor Rodríguez?



- És que ha començat a nevar i el bus ha arribat tard - suposo que no passa res per mentir una miqueta.



- El que sigui, però que no torni a passar o estarà expulsat.



Després de dir allò, vaig assentir amb el cap i em vaig dirigir cap al meu seient. El dia avançava i no podia deixar de pensar en la noia del bar, els seus cabells, els seus ulls... ella. De cop i volta un soroll agut va sonar, era la campana de la pausa. Sense pensar dues vegades vaig agafar les meves coses i vaig marxar per fer el descans. M'havia deixat l'esmorzar a casa pel qual no tenia res per endur-me a la boca. Resignat vaig caminar fins a la biblioteca, no era molt gran però com a mínim comptava amb unes quantes taules amb tres o quatre diccionaris i un parell d'ordinadors més vells que la mateixa universitat.

Vaig estar estudiant pels exàmens finals, que cada vegada estaven més a prop. El coll em va començar a fer mal i justament quan el vaig estirar cap a dalt, la meva mirada es va quedar clavada en una zona en particular. Una nova bibliotecària es trobava guarda'n alguns llibres, era la noia del bar. No ho podia creure. Ella estava aquí, justament al meu davant. Estava igual de guapa que avui al matí, ella em va mirar i em va trobar mirant-la. Per dissimular vaig girar el cap als dos costats per "destensar-lo" i vaig posar un altre cop la meva vista cap als llibres.



Vaig escoltar passos que es dirigien cap al meu lloc i després la cadira del meu davant es va moure per poder deixar asseure algú, no li vaig treure importància així que no vaig mirar qui era.

La història mai àvia sigut el meu fort i quan vaig grunyir per no recordar de les dates una suau i dolça rialla va sortir del meu company de taula. Els meus ulls van connectar amb els seus, eren els ulls Esmeraldas que ja havia vist unes quantes vegades avui. En vam mirar als ulls per un llarg temps i finalment em vaig adonar que una gran aventura estava a punt de començar.
 Comenta
 
Capítol 3 L’origen de la nina
Amb el pas del temps se'm va fer costum anar a la biblioteca, no per estudiar sinó per anar a veure-la a ella i només ella. Fins que un dia, amb tot el meu valor reunit vaig demanar-li per quedar.

    Hola, Maria. Em preguntava si t'agradaria anar a prendre un cafè amb mi aquesta tarda?

    Hola, Kafka. És una bona idea, m'agrada estar amb tu.

Aquella tarda, vam tornar al bar en el qual ens vam veure per primera vegada. Després de passat aquella tarda tan agradable junts, vam decidir tornar a quedar la setmana següent. Va ser així fins que un dia com qualsevol altre la Maria va aparèixer per la porta del bar amb les dues mans a l'esquena i un gran somriure. Es va dirigir cap a mi amb un pas segur tal com era ella.

    Bon dia Maria - em vaig aixecar torçament de la meva cadira i li vaig fer dos petons a la galta.

    Bon dia per a tu també Kafka - em va somriure ensenyant-me totes les seves dents perfectament alineades.

    Que hi puc saber que estàs amagant?

Em va ensenyar un brownie amb una espelma, la vaig mirar i no podia treure la vista de la preciosa que es veia en aquell moment, feliç i nerviosa a la vegada.

    Però, si no és el meu aniversari.

    No, no és per això. És que...et volia proposar... si...

    Sí que, dóna? Saps que em pots dir el que vulguis, no?

    Si, només et volia demanar si volies ser la meva parella?

En aquell em vaig quedar en un estat de perplexitat, no em podia creure. La noia que va robar el meu cor ma demanat per sortit, increïble. Això té que ser un somni magnífic.

A partir d'aquell dia, vaig ser l'home més feliç del món. La nostra relació va durar molts i molts anys, tants que fins i tot ens vam casar. Durant molt de temps vam estar pensant a formar la nostra pròpia família però hi havia un problema, la Maria era estèril.

Anys després vam intentar anar a adoptar a un orfenat bastant lluny d'on vivíem amb la Maria però teníem tantes ganes de ser pares que la distància no ens va importar gaire i vam agafar el cotxe i van començar aquesta petita aventura. Malauradament amb el que no contravé era que amb aquell viatge la Maria és comences a sentir malament fent així que canvies radicalment el nostre destí acabant a l'hospital més proper. A l'hospital vaig estar esperant notícies de la Maria unes quatre hores, fins que després de tanta espera, un doctor se'm va apropar i em va dir que la meva dona tenia una greu, espantosa i terrible insuficiència cardíaca. 

Després d'estar dies en observació, lamentablement la meva dona, la meva estimada dona Maria, va morir d'un atac al cor. Seguidament, vaig tornar al nostre apartament. Tenia una aura trista i melancòlica, cada pas que donava ens podia visualitzar en cada racó del pis. Vaig anar a la nostra habitació i mentre guardava les seves coses vaig trobar una caixa amb el meu nom. La curiositat em va guanyar i sense pensar-ho més la vaig obrir. A l'interior de la capsa em vaig trobar un sobre i una nina de tela, dins del sobre hi havia una carta escrita per la meva difunta dona.

    Així, va ser com vaig obtenir la nina.

    I que deia la carta? - em va preguntar la Pipirica, curiosa i emocionada.

    Bàsicament el molt que m'estimava, resumidament.

    Jo tinc una nina similar. - la Pipirica va mirar a la nina que tenia a les seves mans amb un somriure.

    Sento dir-tu però és impossible que tinguis una nina similar a aquesta. La meva dona només va fer una. - La Pipirica es va començar a tocar la nina com si busques alguna cosa, fins que finalment va trobar el que suposo que estava buscant, un anell amagat entre el cabell de la nina.

En aquell moment em vaig quedar perplexe, com és que no l'havia trobat abans, que volia dir aquell anell. De sobte, la Pipirica es va aixecar i va anar cap a la seva jaqueta i de la butxaca va treure un altre anell idèntic del qual havia trobat dins de la nina.Es va apropar a mi i estenent el seu petit braç em va passar l'anell.

    Mira dintre - va dir la Pipirica mentre s'assegué al meu costat mirant amb intriga els dos anells.

Sense tardar molt vaig obeir... i quina va ser la meva gran sorpresa quan vaig veure que els anells tenien alguna cosa gravada. El primer tenia un número, 25, i l'altre, el que tenia la Pipirica, tenia una frase gravada, aquesta deia "La nina que se'n va anar de viatge".

    No pot ser - vaig dir tan fluixet que segurament ni la Pipirica l'havia escoltat. 

Aixecant-me de pressa del meu lloc vaig anar pràcticament corrents fins al lloc on guardava les coses de la Maria i vaig començar a remenar totes les seves coses fins que al cap d'una estona vaig trobar el que estava buscant. El famós llibre de "La nina que s''en va anar de viatge", amb llàgrimes als ulls vaig començar a passar les pàgines del llibre fins que en arribar a la pàgina 25, vaig veure amb els meus propis ulls la preciosa cal·ligrafia de la Maria. Al costat d'un dibuix d'una família hi havia una nota escrita amb boli, aquesta deia;

"Estimat meu si estàs llegint això és que has trobat a la nena o bé has estat remenant les meves coses, encara que espero que sigui la primera opció. Veus aquesta imatge? És com ens imaginava encara que no ha pogut ser... la Pipirica és la nena que m'hagués agradat donar-te per això et demano si us plau que la cuidis com si fossi la teva filla. T'estimo Kafka"

Quan vaig acabar de llegir, la meva mirada va anar directament cap a la Pipirica i en aquell moment el qual els nostres ulls es van connectar, em vaig dinar compte que, en aquell moment, érem al principi d'una història que tarda molt en acabar.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]