Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



janacarlamaria2005
Cadaqués
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Cèlia
Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta F.

                       T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                       T: Marta, si us plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

Me’l vols repetir, per favor?

                       S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                       T: I saps quant peses aquesta setmana?

                      S: No

            T: Doncs mira Marta, peses 38,7kg. I no et donaré més oportunitats, saps les conseqüències. 

                      S: No siusplau.

                      T: No, Marta, ingressaràs el dilluns que ve.

Cèlia 

Quan el pare de la Marta ens acaba d’explicar el que ha passat avui a la consulta, estic encara més preocupada per ella. Ja fa molt de temps que està com apagada. Tampoc menja quasi res, i s’ha aprimat molt. En Gerard, el seu xicot, també està molt preocupat, a ell tampoc li explica gaire cosa.

A més, ella, abans, no era així, tot va canviar de cop. No ho sé, va ser molt estrany. 

Ara, cada dijous l’anem a veure a casa seva, però em sembla que això canviarà, ja que l’ingressen.

  • Suposo que ara canviarem el lloc de visita- Diu en Gerard amb una mirada trista tot mirant cap a terra.

    Sí, suposo. 


Em sona el mòbil, amb certa il·lusió espero que sigui en Marc, fa dies que no em diu res i ja no quedem gaire sovint. Però no, és la mare, que segurament em preguntarà on sóc, amb qui i què estic fent. I jo li contestaré el mateix de sempre “sóc amb en Gerard a casa la Marta i aniré a dinar al bar”. Sempre igual. Com a mínim, ella em telefona, del pare no rebo ni un sol missatge. 

Efectivament, la conversa ha estat com suposava. M’acomiado de la mare, surto del menjador i em dirigeixo cap a l’habitació de la Marta amb en Gerard i el seu pare.

  • Adéu Marta ens n’anem, ja ens veurem dijous que ve, ja t’explicaré si en Marc em diu alguna cosa.

    Adéu bonica, ens veiem dijous - En Gerard s’acomiada amb tristesa.


Un cop ens hem dit adéu amb els Ferrer ens dirigim cap al bar, mentre anem escollint el dinar, i segurament acabarem demanant el mateix de sempre: hamburguesa vegetal per a mi i macarrons al pesto per en Gerard. 

El bar està a uns 24 minuts caminant, està un xic lluny de casa la Marta però avui tampoc tenim gaire pressa. 

Portem uns cinc minuts caminant, en Gerard està molt callat, més del normal, així que decideixo preguntar-li alguna cosa per trencar el gel. No se m’acudeix res més  que parlar del tema que més li preocupa. Sé que ho està passant molt malament, com jo, però també sé que ho superarem. En Gerard tarda una estona a respondre’m, però, finalment, em diu: la veig molt traumatitzada. No m’esperava per res que pensés això, de fet, m’ha estranyat perquè jo també crec que té un trauma o alguna cosa semblant. Finalment, em quedo callada, com una ximpleta i torna a haver-hi un silenci, aquest cop una mica incòmode.

Encara ens queden uns 15 minuts caminant, fa força calor per ser al mes de gener; a Girona,  hi ha més gent del que normalment hi ha durant aquesta època. Això vol dir que ens haurem d’espavilar si volem dinar aviat. Durant aquests últims  nou minuts no hem tornat a parlar, no sé per què, però avui sembla molt més preocupat que de costum.

De cop, en Gerard em dona un cop de colze i em distreu dels meus pensaments, aixeco la mirada del terra i… No, no, i no. Veig en Marc caminant cap a nosaltres a uns deu metres. Ara no tinc ganes de barallar-me amb ell, però ja és massa tard quan de sobte, és just davant nostre.

-Ei!- Diu en Marc amb un to ignorant i sense mirar-me a la cara 

Com que ei? Només m’has de dir això? Ei?! No sé que es creu, però penso passar d’ell. Sort que no ens hem arribat a parar, si no hagués fet una mica el ridícul. Però, que què s’ha cregut? No em contesta els Whatsapps, ignora les meves trucades i ara només em diu “ei”!. He de parlar amb ell. 

En Gerard interromp els meus pensaments una altra vegada.

-En vols parlar?- Em pregunta.

-El què? De què? 

-Cèlia, no et facis la tonta.

-No passa res, només està una mica enfadat perquè sempre anem a veure a la Marta junts, i no surto amb ell. Però després del que m’acaba de fer, la que s’ha enfadat, sóc jo! 

-Cèlia, sincerament, penso que no et mereix. La Marta està passant uns moments molt durs i tu l’estàs ajudant. En Marc s’enfada perquè no passes tant de temps amb ell. Jo crec que hauríeu de parlar.

Sé que té raó, tenim una relació molt tòxica. Ara mateix estic massa confosa, necessito pensar, sola. Però quan tot s’acabi. La Marta em necessita més que mai i un imbècil com en Marc no m’impedirà  separar-me d’ella. Així que em limito a a dir-li a en Gerard que té raó. Em mira amb els seus ulls grisos i em dedica un dels seus millors somriures. 

Caminem un parell de minuts més en silenci; quan entrem al bar, no hi ha molta gent, uns quants “frikis” amb ordinadors i quatre persones més que no tenen gaire res a fer. Triem el lloc que està més a prop de la finestra des d’on es  veu la gran avinguda plena de cotxes i gent caminant com si se’ls hi acabés la vida.



-Tinc una hipòtesi sobre el comportament de la Marta durant aquests últims mesos- Diu en Gerard sense desviar la mirada de la finestra.

-Quina?

-Doncs mira, crec que…- Just en aquest moment, la cambrera interromp el que anava a dir en Gerard per preguntar-nos el que volem, com ja m’imaginava, en Gerard  demana els macarrons al pesto i jo l’hamburguesa vegetal. Quan se’n va la cambrera, miro directament als ulls d’en Gerard. Li torno a demanar que em digui quina és la seva hipòtesi. 

-Doncs mira, recordes  la festa que vam anar al mes d’agost? Després d’aquesta festa, aproximàdament al cap d’una setmana, ja va començar a aprimar-se. Crec que durant aquella festa va passar alguna cosa. No sé què,  però després de la festa, tot va canviar.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Gerard
Gerard

Estic segur que és això, la Cèlia fa estona que no diu res, sembla pensativa. Des que li he explicat tampoc ha tocat res del seu plat, la veritat és que jo tampoc. Miro l’hora i només han passat uns tres minuts, pensava que havia passat més temps.

Finalment la Cèlia em respon.

-Probablement, els imbècils de l’equip de futbol l’hauran insultat pel seu físic i s’ho deuria prendre molt malament...- Contesta la Cèlia fent la primera mossegada a la seva hamburguesa vegetal.

-No ho sé, però, la Marta no estava grassa.

-Hem d’investigar aquest canvi tan sobtat.

Ens acabem el dinar en silenci i anem a pagar-lo, quan sortim són aproximadament les 14:30, així que ens acomiadem i decideixo anar a casa a descansar una estona. 

Em poso els Airpods i entro a Spotify, tinc ganes d’escoltar música. Sona Tusa, aquesta cançó m’anima un xic, em recorda a la festa del juny, quan vaig començar a sortir amb la Marta i se'm dibuixa un somriure a la cara. Decideixo agafar el bus per arribar més aviat a casa, però tarda molt a arribar. No entenc per què al cartell hi escriuen una hora si l'autobús mai arriba puntual!. La parada està quasi bé buida, només hi ha una parella jove i un home amb uns quants anys. De cop recordo que avui tinc entrenament de bàsquet, bufo perquè no tinc gens de ganes, però de fet, serà una manera de distreure’m. Després de vint minuts esperant a la parada, finalment arriba el bus. Hi pujo tranquil·lament i m’assec a la zona del mig. Quan ja estic còmode tanco els ulls per descansar, quan de sobte, noto que algú s’ha posat al meu costat, miro i és l’Àlex.

-Ei tio, què tal?- Diu xocant-me la mà. 

-Bé, vinc de veure a la Marta. Dijous la ingressen a l’hospital.

Es queda un moment callat amb cara entristida i em contesta.

-Ostres, pobre. Però què li passa exactament?

-Moltes coses Àlex, no menja, no es comunica, no em fa petons. No fa res.

-Quina merda, això li passa des de la festa de l’agost?

Quan l’Àlex diu això; tinc la sensació que sap alguna cosa, ja que jo no li he dit res i la Cèlia dubto que li hagi explicat. Així que decideixo preguntar-li si en sap alguna cosa.

-Què dius tio, vaig estar amb la Nerea quasi tota l’estona a l’habitació dels pares d’en Joan. Ja saps... Però sí que vaig notar un canvi  l'endemà de la festa.

Després de la seva resposta ja no dubto  que en sàpiga res. És veritat que no vaig veure ni la Nerea, ni l’Àlex durant la festa.

-En fi, espero que es recuperi el més ràpid possible. 

Canviant de tema, avui han anul·lat l’entrenament però jo volia anar a fer tirs una estona, et vindria de gust venir?

La veritat és que sí que em ve de gust una estona.  Així que li dic que sí i quedem a les cinc al pavelló. Mentre els dos mirem el nou vídeo de l’Auronplay el conductor anuncia que hem arribat a la meva parada, li dic adéu i baixo. 

Quan entro a casa veig que no hi ha ningú, potser, millor així, i no m’atabalen amb preguntes. Em preparo la bossa de bàsquet i m’estiro al sofà a revisar les meves xarxes socials. Em decep que el Barça hagi perdut contra l’Athletic Madrid, però ara mateix no m’importa gaire. 

Sento el to de trucada del mòbil, després d’adonar-me que he dormit una estona. És la Cèlia, és una mica pesada però entenc que necessiti algú amb qui parlar. 

-Gerard, la Marta s’ha desmaiat és a l’hospital i li han hagut de posar suero - al sentir això m’entra un atac de pànic.  Espero que no li passi res greu, surto cap a l’hospital, i de camí envio un missatge a l’Àlex per cancel·lar la nostra sessió de tirs i  també aviso a la Cèlia que hi estic anant. Corro el més ràpid que puc, necessito saber que la Marta està bé. 

A mig, camí em para l’Eva, jo li dic que no tinc temps però em diu una cosa que fa que em quedi a escoltar-la. 

...

-Et deia que et proposava  fer una festa aquest cap de setmana, ja que l’última que vam fer a l'agost la Nerea, la Mariona i en Martí no hi eren.

-Com que la Nerea no hi era? De totes maneres no estic per festes, ja saps la situació amb què em trobo. 

-Ostres clar, doncs res, ho deixem estar. Però... com és que t’estranya que la Nerea no hi fos?

-No és que m'estranyi, és que l’Àlex m’ha dit que es va passar tota la nit amb ella.

-Ostres, doncs no, perquè recordo perfectament que la Nerea estava a la Festa Major de Castelldefels. No entenc perquè ha mentit.

-Jo sí. Eva me'n vaig que tinc molta pressa.

D’aquesta manera la  deixo enrere i arribo en menys de deu minuts a l’hospital, demano a la recepcionista ràpidament on és la seva habitació, m’indica la 20 de la planta 3. Hi entro i veig a la Cèlia, el pare de la Marta i … l’Àlex?.

Què carai fa aquest aquí? Li penso preguntar perquè m’ha mentit a la cara, però ara no. Passo d’ell i vaig al costat de la Marta. La Marta sembla a punt de plorar, miro a l’Àlex i l’agafo pel braç fins fora.

-Què fas aquí? I per què m’has enganyat amb el tema de la Nerea?

-Primer de tot, per què la Marta m’importa! I volia saber com estava. I no t’he enganyat.

-Sí, i una merda! L’Eva m’ha explicat on era la Nerea. És a dir, que m’ho dius o et rebento la cara  aquí mateix.

-D’acord, tranquil!- Em mira fent un mig somriure, deixa anar un sospir- Ai Geri, l’única raó per la qual t’he enganyat ha estat per què la teva estimada Marta va preferir passar la nit amb mi abans que amb tu.- M’estic un moment callat- Què passa, Gerard? No t’ho esperaves?- Sense pensar-m’ho dues vegades li dono un cop de puny que el fa caure a terra.

-Ei! Però què passa! La Marta està fatal i vosaltres aquí barallant-vos! Ho trobeu normal?

-Cèlia, aquest tio és un puto mentider!
 

 Comenta
 
Capítol 3 Marta


Marta 

Sento  en Gerard cridar, no sé exactament què diu, la Cèlia surt i al cap d’uns segons sento: “Cèlia, aquest tio és un puto mentider!”.

Necessito parlar amb en Gerard, li he d’explicar el que va passar. Odio tancar els ulls i reviure aquella nit. 

Recordo que feia fred, hi havia molta gent i la majoria anaven beguts. 

Ah, Marta, tu i jo sabem que ningú es creurà a algú com tu, ja que només vols cridar l’atenció. 

Aquestes paraules em van quedar gravades, perquè sabia que eren veritat.

Miro al meu pare i li dic que vagi a buscar-los. Quan entren i veig a l’Àlex se'm fa un nus a la panxa. Veig en Gerard, sempre li vull explicar però mai tinc les forces per dir-li, amb la Cèlia em passa el  mateix. Al cap de pocs segons, el meu pare surt per porta de l’habitació, i al cap de dos minuts el veig tornar a entrar amb en Gerard, la Cèlia i tot darrere l’Àlex. 

L’Àlex té el nas i el llavi ple de sang, em fa pena, però, després de tot el que ha passat no me'n fa. Li haurà dit el que va passar a la festa, a en Gerard? Suposo que sí, ja que si no, no l’hauria pegat. Li dic al meu pare que se'n vagi a fer un café o una volta o qualsevol cosa, necessito parlar amb només ells tres.  

  • -Qu… què ha passat? Dic amb una veu dèbil.



    -Estàs segura que en vols parlar? Diu la Cèlia amb cara  preocupada. 


No sé perquè es preocupen tant, la veritat, em sé controlar, de vegades. 


  • -No ha passat res, ens hem barallat per una tonteria, res més- etziba l’Àlex amb mig somriure a la cara. Quin fàstic em fa. 

    -No Àlex, No! Crida en Gerard. -Ens hem barallat perquè ha insinuat que vau passar la nit junts a la festa que va haver-hi el mes d’agost!


Encara li tinc més odi a l’Àlex. És un mentider, un fastigós  i moltes coses més. Vull dir-li el que va passar, vull cridar-lo, però em fa por. 


  • -Marta, és cert?

    -Jo... és que... En contra de la meva voluntat em poso a plorar, i per la cara que fa, em sembla que té la resposta equivocada. Abaixo la mirada i quan la torno a aixecar en Gerard està plorant. Li he d’explicar ara mateix. Entre llàgrimes miro a la Cèlia i li faig una senyal per a què faci fora a l’Àlex.


Un cop surt, inspiro i aviso al meu xicot i la meva millor amiga que si us plau m'escoltin. Deixo de plorar i tots dos s’acosten al llit. 


  • -Recordeu  la festa de l’agost? Els hi dic amb veu baixa

    -Sí! Diuen els dos alhora.


Agost

Fa un xic de fred, m’arrepenteixo d’haver-me posat aquest vestit, tot i que em queda molt bé. Busco a la Cèlia però em sembla que encara no ha arribat, també busco en Gerard, que ha anat un moment a buscar beguda, però veig que ja ve. Em fa un petó suau als llavis i em dona la beguda, vodka amb fanta de llimona. Faig el primer glop i sento la cremor a la gola. Anem a seure a un banc que està ocupat per una parella, si no m’equivoco són en Joan i l’Eva. Miro cap a la porta d’entrada i veig a la Cèlia i en Marc entrar, per fi! Ara entenc el perquè han trigat tant. Quan m’adono que ja m’he acabat tot el got, li demano  en Gerard que me’n vagi a buscar més.

  • -No has menjat res, segur que no vols menjar alguna cosa abans? Em diu insegur.

    -No, no, vull el que m’has portat abans.  


Sé que hauria de menjar, però no, vull beguda. 

Quan arriba en Gerard porta només un got, el meu. Torno a beure un glop i de cop sona Sky full of stars de Coldplay i m’entren moltes ganes d’anar a ballar-la, agafo el braç d’en Gerard i l’arrosego fins on hi ha tothom saltant, ballant i cantant. Ens estem una bona estona ballant fins que els dos ja estem cansats i decidim anar-nos a seure a la rotllana on hi ha l’Àlex, la Cris i més gent que no distingeixo. Estan jugant a veritat o penyora, quin rotllo. Com que és molt avorrit m’aixeco i vaig a buscar el meu tercer got de vodka, i em prometo a mi mateixa que serà l’últim, no vull tenir ressaca a l’endemà. Mentre em dirigeixo a la cuina noto que algú em segueix, em giro i veig a l’Àlex.


  • -Ei Marta! T’estava buscant. Què?, t’agrada la festa?

    -Sí, m’ho estic passant bastant bé la veritat.

    -Me n’alegro. Escolta, et vull ensenyar una cosa al pis de dalt, vens?


No sé que hi haurà al pis de dalt però ara m’entra una curiositat enorme, assenteixo mentre em preparo el got i el segueixo. 

Obre una porta i em diu que passi, és una habitació, no gaire gran, té un escriptori, un llit individual i un armari. No sé segur el que em vol ensenyar, no hi ha gaire res. Tanca la porta i es treu la camiseta. Què carai està passant? 

  • -Marta, no saps les ganes que tenia d’estar a soles amb tu.

    -Qué estàs dient? Saps que estic amb en Gerard, no?

    -Ja! Em diu l’Àlex mentre s’acosta a mi, arranconant-me al llit, intento fugir però no em deixa.

    -Deixam!! Crido amb totes les meves forces. El cor se m'accelera i ell segueix intentant treure’m la roba. L’alcohol em comença a fer efecte, l’habitació em roda, però segueixo essent conscient del que està passant, però no sé com evitar-ho.


Aconsegueixo desfer-me de les seves mans durant uns segons, però veig que és perquè s’està descordant els pantalons, i em torna  agafar. En menys d’un minut el vestit i la meva roba interior està a l’altre punta de l’habitació, estic completament nua amb la cara plena de llàgrimes, sentint com em penetra però sense poder evitar-ho.


  • -Para! Para! Protesto amb les últimes forces que em queden, però no em fa cas.

    -No ho neguis, sé que t’està agradant.


De cop ja no noto res, estic estirada al llit, amb el maquillatge completament escampat per la cara de plorar. Estic aterroritzada, vull cridar però no puc. Quan crec que s’ha acabat sento que diu alguna cosa.


  • -No em penso quedar callada, dic mentre ploro i em començo a vestir com puc.

  • -Ah, Marta, tu i jo sabem que ningú creurà a algú com tu, que només vols cridar l’atenció.


Pot ser que la gent no em cregui? Poden creure que m’ho he inventat per cridar l’atenció? I si té raó? No em vull quedar callada, però no em creuran.

Present


  • -I  a partir d’aquell dia la gana se’n va anar, i cada cop que dormia o feia qualsevol cosa de la meva vida quotidiana revivia el moment una i una altra vegada. Dic en acabar d’explicar-ho tot, entre llàgrimes. 


En Gerard i la Cèlia també estàn plorant. 


  • -Marta, tia! Ens ho hauries d’haver dit, a nosaltres o al teu pare o a qui fos. Això és molt greu, i si no donem veu, això continuarà essent així i no pot ser. Diu la Cèlia mentre m’abraça més fort que mai.- Sé que és dur, però hem d’explicar-ho al teu pare i denunciar els fets ja, ara mateix. 

    -I és clar que t’hauriem cregut, vaig a buscar-lo! En Gerard està més enfurismat que mai i va directe a la porta per anar a buscar a l’Àlex, però la Cèlia el para. Respira profundament i torna al meu costat. M’acaricia la galta i em fa un petó al front. -Si vols ens podem quedar a passar la nit amb tu.


Assenteixo, tot i que no em sembla bona idea ja que aquelles butaques semblen ser bastant incòmodes, però necesito companyia.

Just en aquest moment algú pica la porta, suposo que serà el meu pare, crido que passi, però no és ell.

  • -Hola. Diu ell amb un somriure i amb la mirada fixa al terra

    -Marc?! Diu la Cèlia amb els ulls molt oberts.

    -M’he creuat amb el pare de la Marta i m’ho ha explicat tot. Com et trobes Marta?

    -Millor. Dic dedicant-li un somriure. 


La porta es torna a obrir, i aquest cop sí que és el pare. Quan entra i ens veu amb la cara plena de llàgrimes se li esborra, immediatament, el somriure que tenia.


  • -Què passa reina? Diu mentre es dirigeix cap a mi.


En Marc també s’acosta, ell tampoc en sap res. Respiro i començo a parlar. Quan he acabat d’explicar-ho, el pare i en Marc es queden muts  durant uns llargs segons.

  • -Marta, reina, per què no m’ho havies explicat? Començo una altra vegada a plorar i el pare m’abraça.- Escolta’m, quan sortim de l’hospital has de ser forta i explicar-ho  a la policia.


  • Assenteixo i em fa una abraçada molt forta. 

    Un mes després…

    Al cap d’una setmana d’haver sortir de l’hospital vam anar a la policia a denunciar-ho. Em van acompanyar el meu pare, la Cèlia, en Marc i en Gerard perquè no se'm fes  tan dur. Després, vam anar a judici i finalment l’Àlex va anar a un centre de menors.

    Al final no em van ingressar perquè vaig començar a menjar. Vaig pujar set quilograms en un mes. 

    La Cèlia i en Marc es van reconciliar i es van unir més que mai.

    Vam tornar a l’institut i tots quatre, vam obrir una pàgina a la web de l’institut contra la violència de gènere. La pàgina web tenia  un munt d’apartats: ajuda, consells, casos anònims ... Va tenir molt d’èxit a l’institut.

    Vaig fer les dues últimes sessions amb psicòleg i vaig tornar a fer vida normal.

    Ara mateix estic fent les maletes, em falta posar  l’estoig de maquillatge, abans no m’agradava maquillar-me, però un dia la Cèlia me'n va posar i em va encantar com em quedava.

    Tinc moltes ganes de marxar de viatge, ens n’anem tot 1r de Batxillerat a Grècia durant una setmana. 

    Ja he acabat de posar-ho tot dins les maletes, li envio un Whatsapp  en Gerard desitjant-li bona nit, em respon i vaig a dormir.
     Comenta
     


    INICIA SESSIÓ
    Grup 
    Contrasenya 
    No recordo la contrasenya
    PARTICIPANTS3660
    Usuaris registrats
     
    TRIA EL TEU INICI
    Bitllet d’anada i tornada
    GEMMA LIENAS  1127 grups
    El Navegant
    JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
    Canto jo i la muntanya balla
    IRENE SOLÀ  140 grups
    Història de Leandre i Hero
    JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
    Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
    JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
    VIDEO














    Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
    Organitza:




    Amb el suport de:
                  

    Amb la col·laboració de:
                  




    * amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

    [Web creada per Duma Interactiva]