Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



juliafane
Arenys De Mar
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Vestit groc llimona
El record d’una nena de tan sols sis mesos plorant en un bressol i tapada amb uns llençols teixits per l’amor més tendre d’una mare va inundar tota aquella part de no se sap on en la qual s’acumulen totes les memòries d’una persona. El plor que acabava d’escoltar en el parc Steglitz devia pertànyer a alguna nena d’uns ja tres anys d’edat, tot i això el sentiment de nostàlgia es va apoderar per complet del seu ésser, com si una espassa de doble fil travessés el seu pit es va sumir altra vegada en el dolor més gran de tots: va sentir que deixava de bufar el càlid vent de l’estiu, cap brisa li acariciava ja les galtes, com si de sobte totes les onades d’un mar decidissin parar de topar contra cap roca i aquestes haguessin d’aprendre a viure sense elles, també van deixar de ballar les fulles dels arbres i els núvols fan una pausa del seu viatge cap al món dels somnis. Llavors sols eren el plor d’una nena i en Franz Kafka els qui hi havia allà. La remembrança del que ja sols semblava ser una reminiscència el va fer posar un punt de llibre a l’obra de la seva vida per deixar d'escriure durant uns instants i dedicar-se a fullejar els capítols anteriors que llavors només semblaven ser cosa del passat.

 

La seva dona, la seva filla i ell vivien en un petit pis en un dels barris més humils d’aquella ciutat. Aquest estava format per una senzilla cuina on també hi havia la menuda taula on realitzaven els àpats, un minúscul lavabo i una habitació la qual emplenaven un llit de matrimoni cobert per un nòrdic en forma de “patchwork”, un escriptori, un bressol, el cavallet de fusta on ell treballava i el balancí on ho feia ella.  El que ell i la seva parella guanyaven no donava per molt més que aquelles quatre parets: una petita xemeneia que hi havia també a l’habitació cremant fusta i l’amor incondicional de dos pares que estimaven la seva filla com el més gran de tots els tresors era el que els omplia d’escalfor durant els freds i llargs hiverns que tenien lloc allà. Ella es dedicava a teixir peces de roba les quals després intentava vendre. La càlida llum que desprenia la llar de foc construïa un vals d’ombres entre una dona que filava asseguda en un balancí i un bressol on descansava un nadó abraçat a una nina de porcellana inspirava en Kafka a retratar aquella escena en un quadern amb un carbonet, després també ho venia i amb això intentaven tirar endavant. Si en aquell moment l’haguessin fet parlar dels seus objectes més apreciats únicament caldria anomenar uns carbonets i el quadern de dibuix en el qual quedava palpada tota l’estima cap a la seva dona i la seva filla en forma de retrats.

 

Quantes havien estat les hores on, mentre la fusta de la llar de foc s’anava consumint i les vistes de la finestra s’anaven fent cada vegada més confoses degut a les volves de neu que uns grans núvols deixaven caure assenyalant qui governava durant els hiverns, ell es dedicava a observar per, després, delicadament, dibuixar cada mil·límetre dels detalls que construïen els cossos tapats per mantes d’una nena descansant en un bressol amb aquella nina i una mare teixint blanca llana mentre es gronxa lleument en un balancí de fusta buscant l’escalfor d’un foc que els transforma els colors en quelcom que sembla una gamma ataronjada. Ja no era sols el materialisme qui quedava palpat en el quadern de dibuix, estudiant belles arts a la universitat el van ensenyar a això, però els anys de pràctica havien estat els qui l’havien mostrat com aconseguir que, el que comença essent un esbós, acabi transmetent-te el més esplèndid o el més atroç que s’amaga dins d’algú que coneix el vals dels pinzells. Moltes havien estat les nits descobrint la felicitat en allò més humil.

 

Podien anar fent, de fet estaven absolutament satisfets amb allò que tenien. Però de sobte la seva existència va decidir donar un gir de 180 graus per passar a convertir-se en la més amarga de totes, com uns núvols que comencen a apoderar-se del cel per avisar a unes dones, mentre estenen la roba, esperant com cada dia els seus esposos, que s’acaben d’encendre els canons del bàndol contrari i el nom de viudes els quedarà ja per sempre gravat a la pell. La seva sogra va emmalaltir i la seva dona, acompanyada també de la seva filla, es va veure obligada a creuar les ferocitats que amaga l’Atlàntic per anar a cuidar la seva mare. Amb aquestes que l’oceà va decidir quedar-se les seves dona i filla per no tornar-les mai més. El vaixell va naufragar, havien agafat classe baixa i les seves habitacions van ser de les primeres en quedar inundades d’aigua. La noticia va arribar com el més gran de tots els dolors.

 

I el plor de la nena continuava sonant, i llavors el record sols era el d’uns llençols de color rosa pal que abrigaven un nadó abraçat a una nina de porcellana. La seva dona adorava aquelles nines, quan sortien a passejar per carrers paraven a cada aparador de totes les botigues de joguines perquè ella pogués admirar la delicadesa amb la qual estaven fetes aquestes. Quan van saber que estava embarassada van decidir estalviar per a poder comprar-ne una per a la que seria la seva filla, van triar la que els semblava més bonica de totes. La nina era de porcellana, estava feta pensada al mil·límetre i dedicant-hi tot l’amor del món: la seva pell blanquíssima contrastava amb unes galtes rosades, unes cascades pèl-roges plenes dels rínxols més fins del món feien de cabell, els llavis gruixuts, els ulls estaven clucs i tenien unes pestanyes ben llargues perquè, quan en caigués una i demanessis un desig, aquest arribés a la lluna per a poder pregar-li a cau d’orella que es complís i el vestit que portava era d’una sedosa tela verda. Van decidir al moment que aquella era la que regalarien al nadó. Amb l’amor més gran del món aquest va acceptar la nina entre els seus braços, i des d’aquell moment fins al dia de la seva mort li va fer companyia en el bressol que el seu pare havia construït i pintat omplint-de les més dolces floretes amb un pinzell. Era l’honor més gran del món per als dos pares veure com la seva filla descansava abraçada a aquella nina de porcellana.

 

D’aquí que, després de la tragèdia, ell decidís vendre el pis on vivien per, amb el que aconseguís, comprar un petit taller amb un minúscul apartament a dalt. Estudiant belles arts havia tocat algun tema relacionat amb les manualitats i el treball de materials per a construir objectes, fins llavors mai s’hi havia dedicat, però, a partir d’aquell moment, descobriria com es feien les nines de porcellana i, en el seu taller, construiria les més maques mai vistes i després les vendria. Va dedicar tot l’esforç del món en aprendre a modular la porcellana per donar-li forma de nina, llavors les pintava amb pintures acríliques i tints per porcellana vigilant tots i cadascun dels detalls que necessitaven aquestes, finalment les acabava de completar amb el cabell i vestits de seda. Podien passar dies i dies fins que no n’acabava una. Nens i nenes petits entraven al taller per admirar aquelles obres d’art que prenien forma de joguines i després suplicaven als seus pares que els en compressin una. Sovint sortien de la botiga amb una nina a coll. Ell imaginava la seva filla entrant-hi agafada de la mà de la seva dona, la porta feia moure una campaneta que hi ha penjada del sostre i sonava un “clinc”, aleshores ell els ensenyava totes i cadascuna de les nines que hi havia a la botiga, fins que la nena s’aturava i fixava la mirada en una decidint que era aquella la que volia, ell la baixava de l’estanteria i l’hi acostava, era igual que la que li havia fet companyia en el bressol, la nena l’adoptava entre els seus braços i marxava de la botiga amb un somriure de galta a galta de la cara. Però sols era un somni.

 

El negoci funcionava força bé: les nines es venien i amb elles anava tirant endavant, tot i això una tristesa molt gran continuava present en els ulls d’aquell home, abandonant els dies de felicitat, com un llop solitari que s’ha quedat sense manada i ara es dedica a córrer pel bosc buscant alguna presa per sobreviure. A l’apartament de dalt també hi estava bé, s’havia acostumat a viure sol i a únicament escoltar el soroll d’alguns coberts dignant o el córrer de l’aigua d’una aixeta obrint-se de tant en tant. Tot i això havia conegut a una dona: un dia havia entrat a la botiga amb un nen petit, estava cansada de portar aguantant durant anys una vida de pesat matrimoni, d’alguna manera devien congeniar, no tenien massa coses en comú, per això el parell de vegades que havien quedat per anar a fer un cafè els havia costat trobar temes de conversa, però això no importava gaire, d’alguna manera més física s’atreien l’un a l’altre, així doncs un parell de vegades a la setmana ella venia al seu apartament i passaven la tarda resseguint a petons el cos de l’altre, es podia resumir en una relació de desig sexual que ambdós necessitaven, no hi havia res sentimental pel mig i semblava que els dos se sentien a gust amb això. Ella recuperava la joventut perduda en aquell matrimoni i ell tenia algú amb qui compartir part de la seva intimitat de tant en tant.

 

El que tenia llavors no l’havia tret ni molt menys del mal que havia suposat la pèrdua de les qui eren la seva única família, però si més no havia après a viure-hi, o en certa manera a controlar-ho. Tenia una vida diferent a la de fins aleshores, intentava que tot quedés en el record, el seu dia a dia d’alguna manera girava entorn al que havia passat, però era inevitable deixar un llaç lligat a allò que t’ha marcat, i el taller de nines de porcellana era aquell llaç que el lligava al record d’una dona i una filla difuntes. Tenia una rutina força marcada, era un home que vivia sol aferrat a algun record del passat que tirava endavant com podia. A més del taller –tot i ser on més hores del dia dedicava- tenia l’apartament amb olor a infusions i tabac, la seva amant, el bar de davant de casa on anava a fer un cafè i llegir el diari mentre el cambrer li explicava la seva vida des de la barra cada dematí abans de posar-se a treballar, i el tranquil parc Steglitz, on passejava les tardes de bon temps observant detalladament les històries de les persones que donaven vida a aquell racó verd perdut per la ciutat.

 

Devien haver passat uns trenta segons des de que la nena havia començat a plorar, sobtadament va deixar de banda els seus pensaments i va retornar al lloc on estava: una tarda d’estiu, al parc Steglitz, ple de gent passejant. I la nena que plorava. La nena que va aconseguir fer-lo tornar al passat com algú que obre aquella caixa plena de cartes d’anys enrere.

 

No sap ben bé què va ser, però alguna cosa dins seu li deia que s’acostés a ella. Com bé abans havia suposat pel soroll del plor, aquella nena devia tenir uns tres o quatre anys d’edat. Anava vestida amb un vestit groc llimona que li arribava fins als genolls i estava adornat amb un llaç al darrera, també portava uns mitjons blancs fins a mitja cama i unes sabatetes negres de xarol, algú havia decidit recollir-li els cabells amb dues trenes rosses, la pell era ben blanca, però el plor desconsolat li havia fet envermellir la cara en aquell moment plena de llàgrimes. Tenia els punys tancats i mirava no se sap ben bé a on. Una lamentació carregada també d’alguna mena d’ira devia ser el que la sumia en el plor desconsolat. Va decidir fer cas a aquella cosa d’algun lloc de dintre seu i se li va acostar. De cop i volta la nena va deixar de plorar, va alçar la vista per mirar-lo i es va dedicar a observar-lo atentament amb un posat curiós, el lament i la ira continuaven presents en ella, però una estranya sensació d’interès pel Franz Kafka la va fer desconnectar uns segons. Mirava aquell home com si fos la primera persona que hagués vist en molt de temps. De sobte va deixar anar:

-He... He perdut la meva nina.

 

En Franz va quedar força sorprès. Va ajupir-se una mica per quedar a l’altura de la nena i poder parlar amb ella.

 

-Has perdut la teva nina?

-Sí, he perdut la meva nina. Era la meva preferida i no sé on està.

 

-I tens mínima idea d’on la pots haver deixat?

-Crec... Crec que se l’ha endut ell- i va assenyalar un gos que corria per allà.

 

-Creus que aquell gos t’ha tret la teva nina?

-Sí. No... No n’estic segura, però és possible...

 

-Saps que jo tinc un taller de nines?

-Vostè?

-Sí. Jo.

 

Una dona de mitjana edat es va acostar corrent a la nena per preguntar-li on s’havia posat. Va demanar disculpes a Franz Kafka per qualsevulla molèstia que hagués pogut causar i va amonestar la nena per haver-se separat del grup de nens. Amb això va descobrir que la nena de vestit groc llimona i galtes plenes de llàgrimes desgraciadament residia en un orfenat, havia vist aquell grup de nens alguna altra vegada també pel parc, l’edifici on vivien no estava massa lluny del seu taller. Va pensar mil maneres de com hi podia haver arribat, allà, aquella nena. Era realment trist veure-la així.Va entendre que el seu plor venia d’alguna cosa molt més profunda que el fet de perdre una nina. Havia vist un dolor que naixia molt al fons, segurament en les seves entranyes. Potser els seus pares l’havien abandonada just néixer, per suposat va ser quan era molt més petita i en aquell moment no recordava res d’ells; s’havia criat a l’orfenat, tot i això un sentiment d’una gran soledat l’acompanyava incansablement des de que tenia consciència; com que era petita no tenia mínim coneixement sobre el que hi havia guardat molt endins seu i el fet de perdre una nina que havia estat la seva única companyia durant els seus aproximadament tres anys de vida era el que li feia treure en forma del més profund dels plors aquell turment que portava dins. També podia ser que aquella nena hagués viscut els seus dos primers anys o dos anys i mig de vida amb els seus pares, un nadal li havien regalat una nina de drap, poc després d’això van morir en un accident en una fàbrica tèxtil que es va incendiar i en la qual hi treballaven els dos, no tenia més família, així que la van internar a l’orfenat. Quan se sentia sola i necessitava sentir l’escalfor dels pares que ja no hi eren abraçava molt fort la nina imaginant-se a ella arraulida entre ells dos. Ara havia perdut l’únic que li quedava que la fes recordar-los, era com sentir de nou el dolor de perdre els dos pares, això la tornava a fer-se sentir tot el petita i indefensa que amb la nina aconseguia no sentir-se. Podien ser mil les històries que intentessin explicar el plor d’aquella nena de vestit groc llimona, potser fins i tot se n’hagués pogut escriure una a cada estrella. I aquell plor. Aquell plor havia remogut alguna cosa molt endins a en Kafka. I d’alguna manera, no se sap com, quelcom el va cridar a aturar la nena abans que aquella dona se l’emportés amb la resta de nens del grup. Es va ajupir altre cop i amb un xiuxiueig que tant sols poguessin escoltar ella i el vent va dir:

-Prometo que dedicaré tot el temps i l’amor del món a fer la nina de porcellana més bonica que mai s’hagi pogut veure; necessitaré temps però la faré i quan estigui acabada serà teva. Tindràs la nina de porcellana més bonica del món. Ho prometo.

 

Un tímid somriure va néixer entre la cara encara plena de llàgrimes de la nena. Com una escletxa de llum que, modesta, es deixa veure entre els negres núvols d’un dia carregat de tempesta. Va ser llavors quan Kafka va veure que ho havia fet bé. La dona es va tornar a disculpar a la vegada que s’acomiadava i aquest cop va agafar la nena en braços; mentre s’allunyava pel camí cap a la resta de nens els ulls de la nena agafada en braços van quedar clavats als d’en Kafka, mostrant en ells la més gran de les simpaties i agraint de tot cor el gest que aquell home havia tingut amb ella. Kafka es va aixecar lleument el barret en senyal de comiat i va fer mitja volta per continuar amb el seu passeig.

 

Gent tant diferent entre ella continuava passejant pel parc, aquest continuava igual a feia deu minuts enrere, però en Kafka notava que alguna cosa havia canviat en algun lloc del seu ésser. El passeig havia començat de la forma més tranquil·la possible, un dia normal passejant pel parc com sempre que feia bon temps, després la remor del plor d’una nena l’havia fet remoure aquells records que semblaven ja cosa del passat, portant-lo, després d’un moment de reflexió i de manera totalment imprevista, a tenir de nou un motiu de felicitat. I és que és cert que s’havia acostumat a viure amb el que la rutina del taller li oferia, però sentia que alguna cosa faltava, i aquesta cosa era un motiu de viure, el motiu que et fa aixecar cada dia, mirar per la finestra i decidir quina roba et poses depenent del fred que fa. Fa uns anys el seu motiu havien estat una dona i una filla a qui havia estimat com a mai ningú estimarà. Després d’haver perdut això no quedava cap motiu, però ara semblava que en tornava a haver-hi un: i aquest tenia forma de nina de porcellana. Una nina de porcellana que d’aquí poc seria la qui tornaria a acompanyar tot el dia a aquella nena de pell clara i vestit groc llimona.

 

I és aquí on comença la història de com Kafka va decidir posar-se a fer la nina de porcellana més bonica del món.
 Comenta
 
Capítol 2 La nina
Franz Kafka banyava la punta del pinzell en un petit pot farcit de groga pintura. La llum emergent d’una lampareta col·locada sobre la taula del menjador en la qual treballava li il·luminava la meitat del rostre, deixant així l’altra meitat summida en una fosca ombra. Va acostar l’aparell de dibuixar a la tela marcant-la amb un fi traç que anava més enllà d’unes ratlles amb colors, doncs aquestes estaven farcides de sentiments clarament visibles a l’observar l’obra en procés.



I continuava sonant la tornada d’un disc bastant antic en un tocadiscs que reposava sobre l’estanteria de la cuina. Mentre ell, sol, assegut en una cadira de fusta, pintava i anava desviant la mirada per observar com bullia una tetera. La copa de vi que havia pensat beure’s abans de decidir millor optar pel te que llavors s’estava fent, seguia feta mil bocins sobre les rajoles del terra i una gran taca vermella encara reposava en un llibre de poesia.



Els trens havien deixat de funcionar; s’havien encès els llums de les faroles que intentaven imitar unes estrelles, algunes passaven l’estona fent pampallugues; en un parc on durant el dia hi jugaven nens llavors sols hi havia uns gronxadors amb cadenes rovellades; el tímid soroll del cascavell d’un gat era l’únic remor que semblava deixar escoltar aquella negra nit. O això és el que li sembla veure des de la finestra per on, amb uns ulls plens de records des d’aquell passeig pel parc, intentava dibuixar l’escena encara llavors present en la seva ment. Se sentia a gust allà, la soledat el portava temps acompanyant i havien construït una mena de lligam l’un amb l’altre, poc a poc havia après que estar sol no té perquè significar estar malament, senzillament és una manera d’estar i ell sabia estar-hi. Unes llumetes penjades en estanteries plenes de llibres i el soroll del vapor d’una tetera que llavors semblava començar a bullir no substitueixen a cap persona, però també pots aprendre a conviure amb elles.



Va aixecar la vista del seu quadern per tornar-la a fixar en la panoràmica que s’apreciava a través de la finestra. Segurament, encara que ell no estigués allà, els trens haurien continuat no funcionant, les llums haurien seguit fent pampallugues, el parc oloraria a solitud i el gat hauria continuat passejant pels carrerons d’aquell barri lluny del centre de la ciutat. Independentment del que movia tot allò, en una finestra encara s’hi veia una llum encesa, i allà estava en Franz Kafka: ofegant-se en records i pensant que l’endemà ja recollirà els bocins de vidre i la taca vermella de la copa de vi trencada abans de baixar al taller a començar a elaborar la nina. Va servir-se una tassa de te i, mentre una suau brisa que entrava per la finestra feia moure lleugerament les cortines, va continuar dibuixant fins la matinada.



 

 

 

La porta de la cafeteria situada sota casa seva feia sonar una campaneta penjada al sostre cada vegada que algú l’obria per entrar-hi. Kafka era una persona que creia que els sorolls com aquest també són importants en la nostra vida i ens ajuden a construir-nos com a persones, com quan guardes una nova fotografia a l’àlbum de fotos. Des de que es va traslladar a aquell apartament hi baixava cada dia a esmorzar, així doncs, el so fiblant d’aquella campaneta havia estat dels primers que escoltava cada dia després de llevar-se.



Una intensa olor a cafè barrejada amb la de pastes recent sortides del forn va embriagar-li l’olfacte. Com cada matí va saludar en Gabi, el propietari de la cafeteria. Tenia cinquanta anys i des dels quinze es dedicava a servir cafè des de darrera la barra d’aquell local. Els pocs anys que Kafka portava vivint en aquell apartament havien servit per construir una mena de vincle ple d’afecte entre els dos homes, que es dedicaven a comentar diversos temes relacionats amb la senzilla vida que portava en Gabi mentre en Kafka banyava un crocant al cafè amb llet. Sovint Kafka també deixava anar algun aspecte relacionat amb el seu dia a dia al taller. Mai havia parlat a en Gabi sobre la seva verdadera vida abans de traslladar-se al apartament on llavors vivia, havia inventat una història completament diferent per explicar el perquè ho havia fet, no sabia res en referència a les seves difuntes dona i filla; no considerava haver dit cap mentida, senzillament preferia que no se sabes res, sentia que quan ho explicava la gent el mirava diferent, com amb uns ulls plens de tristor, així doncs havia optat per intentar amagar tot el tema relacionat amb el seu passat.



Com cada dia, Kafka entrava a la cafeteria amb un diari sota el braç. Aprofitava el moment de cafè amb els comentaris entre ell i en Gabi per fullejar-ne algunes pàgines i mirar com reprenien les seves vides les mateixes persones de sempre. Es va dirigir, com de costum, a una taula amb dues cadires que donava a una gran finestra per on podia observar com la gent passejava el gos o algun treballador corria cap a la parada del bus perquè aquell dia s’havia adormit.



-Un cafè amb llet i un crocant com cada matí?- Va preguntar-li en Gabi amb el seu habitual agradable posat.



-Un cafè amb llet i un crocant com cada matí- va respondre en Kafka amb un somriure.



Va obrir el diari i es va posar a intentar llegir un article, però per alguna estranya raó els seus ulls únicament resseguien línies, sense arribar a captar cap mena d’informació. L’únic en el que pensava llavors el seu cap era en que aquell matí, quan entrés al taller, començaria a donar forma a una nina bastant diferent a les quals havia fet fins llavors. En Gabi va ser qui el va dissoldre d'aquell moment per deixar-li el que havia demanat sobre la taula.



-Tu també has quedat parat amb la noticia que acaba de sortir?- Va comentar-li en Gabi.



-De fet estava bastant perdut en el meu món, el cert és que encara no he llegit res del que hagi passat en les últimes hores- va contestar en Kafka.



-Des del diari local ha sortit una noticia on expliquen que en l’orfenat aquest d’aquí a prop hi ha hagut bastant caos: Es veu que han aparegut documents falsos on es constata l’adopció de molts nens d’edats en l’interval de dos mesos a cincs anys en els últims deu anys. Quan alguns pares al cap d’un temps separats d’ells anaven a sol·licitar el retorn dels seus fills es trobaven amb infinitat de noms falsos, és a dir que no corresponien a cap família però s’assegurava que els seus fills eren amb aquestes. Els pares anaven posant denúncies per la desaparició dels menors, però al ser persones bastant desafortunades i sovint amb problemes aquestes sols quedaven arxivades. Després de sospites per part d’un agent que va trobar les denúncies s’ha acabat obrint un cas i es veu que està generant bastant polèmica.



L’expressió de Kafka va passar a l’absolut desconcert. Va obrir lleugerament la boca per deixar anar alguna paraula un parell de vegades, però el màxim que va aconseguir sols va ser un balbuceig. Decidí fregar-se la cara i, fent veure que la seva sorpresa no havia estat en absolut per la noticia, va aixecar-se agafant les seves coses i traient la cartera per pagar l’esmorzar.



-Gabi, em sap moltíssim greu; mentre parlaves se m’ha passat pel cap que no recordo si he tancat la porta del meu apartament, i bé, ja saps com és aquest barri; he de marxar corrent per assegurar-me que queda tancada abans d’obrir el taller. Respecte a la notícia, realment és tristíssim que passin coses així. El canvi te’l pots quedar. Ens veiem demà i m’expliques com estan els nens i la Clara. Disculpa’m de nou- va anar dient en Kafka mentre s’aixecava de la cadira i marxava per la porta de la cafeteria.



 

 

La brisa d’un matí on encara quedava una mica de fresca pul·lulant per l’aire li va acariciar tendrament les galtes, tot i que a ell va semblar-li més aviat com si algú li acabés de clavar una bufetada de manera descarada. Va treure una de les cigarretes de dins la caixa d’aquestes i, després d’encendre-la amb un encenedor, l’inspirà ben fort per omplir-se els pulmons d’aquella substància. Llavors, a pas ràpid pels nervis, començà a caminar cap al taller.



Fins feia un moment havia experimentat una sensació de buidor molt gran; el simple fet d’arribar a pensar en uns papers falsos on hi apareixia una fotografia d’aquella nena de vestit groc llimona amb el seu nom (que ell desconeixia) l’aterrava completament; podia arribar a imaginar escenes horribles plenes de dolor i patiment. Tot i això, alguna cosa de dins seu l’havia obligat a calmar-se després de sortir de la cafeteria. Tan sols feia un dia que l’havia vist, era impossible idear cap tràmit fals sense que aquest aixequés cap mena de sospita en tan poc temps, i menys si el que havia dit en Gabi era cert i realment el tema de les adopcions falses havia generat tanta polèmica per allà a prop.



A mesura que raonava amb més serenitat que en un principi, va anar alentint el pas i tornava a dedicar-se a observar el seu voltant detalladament, amb absoluta atenció, com acostumava a fer en tots i cadascun dels seus passejos, així com també ho fan des del cel els ocells al llarg del seu vol. No hi havia res que indiqués que la nena hagués patit cap mena de mal, per tant havia de tranquil·litzar-se i posar-se mans a l’obra amb la feina.



Va entrar al seu taller. Ja abans d’obrir la porta s’intuïa una olor a pintures que despertava la curiositat de la majoria de persones que passaven per davant l’aparador. L’olor de les pintures mesclat amb la calma de l’espai inspirava absoluta confiança a qualsevol que creués aquella porta. Com cada matí va dirigir-se cap al tocadiscs: aquell dia va escollir “La Traviata” de Giuseppe Verdi, va pensar que transmetia la dolçor que necessitava l’elaboració de la nina.



Era dret davant la seva taula de treball després de col·locar-se el davantal. El primer pas va ser el de modelar la porcellana que ell mateix havia preparat: tan sols les formes més senzilles que després deixarien desenvolupar una silueta en forma de nina ja l’ocuparien ben bé tot el matí. Deixava que els seus dits entressin en contacte amb el de la pasta llavors color beix mentre la melodia de l’òpera li inundava tendrament l’oïda. En aquell moment l’única persona capaç de veure en el que s’acabarien convertint aquelles senzilles modulacions de porcellana era ell. Dins el seu cap tenia clara quina havia de ser la forma que prengués la nina, de fet, des del principi d’aquella decisió va tenir-la clara. Si quelcom no l’acabava de convèncer afegia una mica d’aigua a la porcellana amb un pinzell per poder variar lleument la forma que havia agafat abans que aquesta s’assequés. A mig matí ja tenia acabada el que seria l’estructura bàsica de la nina, les formes bàsiques. Després d’això va continuar amb aquesta però afegint porcellana amb màxima delicadesa per donar més la forma que la nina necessitava a allò que llavors sols era un estructura. Al figurar una nena no podia tenir massa corbes, de fet el seu cos més aviat havia de ser pla. Les cames dibuixaven una petita inflexió que es feia més ampla a l’altura dels malucs, sense massa exageració, aquest tornava a estrènyer-se lleument quan s’arribava al ventre, el tronc dibuixava una forma plana fins als braços, doncs llavors les extremitats sobresortien. El coll era bastant curt i volia agafar-se al que era una bola que acabaria convertint-se en un cap.



Sense gairebé adonar-se’n ja havia passat tot el matí. Va mirar l’hora i eren les dues. Es va fixar en el que fins aleshores havia fet. L’estructura era molt senzilla, però el cert és que es podia intuir el seu propòsit de convertir-se en una nina. Sentint-se orgullós de la seva obra dedicà quasi trenta minuts a admirar-la, essent inconscient del temps que anava passant. Va recollir tot el material que havia utilitzat al llarg del matí i va deixar la nina sobre un paper de diari a la taula per tal que s’assequés i l’endemà poder continuar amb ella. Va parar els llums i tancar la porta, tornant a casa seva i deixant altre cop el taller buit de la seva presència. Tot i això aquest no continuava idèntic a abans d’entrar-hi. La serenitat de l’ambient era la mateixa, però alguna cosa havia canviat. I la cosa que l’havia fet canviar reposava damunt una taula assecant el que era la seva silueta.



 

 

 

Era assegut a la butaca de cuir de la sala d’estar del seu apartament. Estava força cansat després d’haver passat tota la setmana treballant en la nina. Tenia una copa de vi blanc a la mà i es limitava a mirar per la finestra. Aquell dia plovia: unes gotes de pluja corrien pel vidre com quan arriba la primavera i cauen els pètals de les flors dels ametllers en forma de llàgrimes. De sobte va escoltar el soroll agut que feia el timbre de casa. Esperava una visita i sabia que no tardaria massa en arribar.



Va aixecar-se de la butaca i es va espolsar la camisa amb les mans amb la intenció que no semblés que era la que ja havia estat utilitzant durant dos dies. Va mirar-se a un mirall amb un marc de fusta de roure que tenia penjat a la paret del rebedor d’aquell apartament i va prosseguir a obrir la porta.



Una dona de quaranta anys d’edat l’esperava allà dreta. Aquell dia portava una faldilla d’un color cirera que s’allargava fins als genolls, la brusa blanca que cobria la part del seu tors ajudava a ressaltar aquell intens color; un llarg abric de pana la protegia del poc fred que feia i uns talons negres la feien cinc centímetres més alta del que sense ells era. Quan el va veure va deixar anar un provocador somriure amb uns llavis pintats de vermell. Va donar un pas endavant i va saludar-lo amb un petó a la boca. Amb pas segur va dirigir-se cap a dins l’apartament mentre ell tornava a tancar la porta. Després la va seguir. Quan va arribar a la sala-menjador ella ja s’havia tret tant l’abric com els talons i descordat els tres primers botons de la brusa, deixant, d’aquesta manera, part del seu escot al descobert; s’havia ajupit a l’armari de fusta que ocupava gran part de la paret de la sala-menjador buscant una ampolla de licor.



-Espero que no t’importi que hagi decidit agafar una copa d’això,- va dir ella assenyalant l’ampolla que acabava d’agafar i que ara es disposava a destapar- he vist que n’estaves prenent una de vi i, encara que siguin les deu del matí, no m’ha semblat pas mala idea prendre una mica d’alguna cosa.



Kafka va respondre que clarament no li sabia greu. Ella es va asseure a la taula de fusta del menjador mentre feia un glop al seu got de licor. Després va mirar a Kafka amb una mirada provocadora mentre amb una mà es deixava anar els cabells recollits en una cua. Kafka es va acostar poc a poc cap a ella. Es va posar entre les seves cames i van començar a jugar amb la llengua de l’altre, passant-se l’escalfor de l’un a l’altre. Les cames d’ella van abraçar els malucs d’ell, notant d’aquesta manera la seva erecció ben a prop. El seu marit feia anys que l’havia fet deixar de gaudir d’aquella manera, així que des de feia un temps cada setmana passava un parell de matins per casa d’en Kafka, a qui havia conegut un dia quan per casualitat havia entrat al seu taller de nines amb el seu fill. No era un home massa atractiu, però se sabia defensar prou bé dins el llit, i això era el que ella necessitava d’ell. 

 



Va mirar com llavors aquella dona descansava estirada en el sofà. Tenia uns trets distintius, no es podia dir que fos especialment bonica, però hi havia alguna cosa que feia que el seu aspecte cridés l’atenció a qui la mirava. Ja eren les dues del migdia, havien passat gairebé tot el matí fent l’amor i havien acabat força cansats. Els dies que ella venia pel matí acostumaven a dinar junts, doncs el seu marit no arribava a casa fins a mitja tarda i el seu fill era a l’escola. Així que ell s’havia aixecat feia poc més de deu minuts per començar a preparar alguna cosa per dinar. Mentre bullia una mica de verdura en una cassola, continuava pensant en com havia anat avançant poc a poc la nina que estava elaborant; pràcticament ja la tenia acabada, sols li faltaven uns pocs retocs i la vestimenta. Va imaginar-se a ell mateix entrant a l’orfenat per donar la nina a aquella nena, el vestit de la nina també seria groc llimona, la nena l’agafaria entre els braços i l’ompliria de tendresa. Mentre imaginava l’escena, la dona amb qui havia compartit tot el matí s’havia despertat i llavors entrava a la cuina per acostar-se a en Kafka amb aquella mirada tan distintiva seva. Va dirigir-se a ell:

-Estàs pensant en alguna cosa que et fa feliç, t’ho veig a la cara.

Sense intentar amagar ni el somriure ni la brillantor del fons dels ulls va respondre:

-Sí, el cert és que estic pensant en una cosa que em fa molt feliç.



 
 Comenta
 
Capítol 3 El vaixell de paper
Sempre havia pensat que devia ser realment agradable llevar-se escoltant el so d’una cafetera bullint.  No era el seu cas. Kafka es llevava amb un (una mica molest) soroll de despertador. Aquell dilluns no va ser cap excepció: a dos quarts de set va tornar a sonar com cada dia el seu despertador de desagradable soroll. No creia que aquest el fes estar més malhumorat al llarg del dia o començar-lo de pitjor manera, senzillament era una manera menys poètica de despertar-se. Tot i ser un soroll desagradable de metall topant contra metall mai havia considerat arribar a odiar-lo. I aquell dilluns semblava que fins i tot el despertador feia un esforç per intentar que el soroll semblés més tendre.



Durant el cap de setmana havia anat al taller com si fossin dies laborables. Tenia moltes ganes d’acabar la nina per poder-la portar a la nena, així que diumenge havia estat despert fins les quatre de la matinada intentant acabar els últims detalls que quedaven. Després de tenir la forma acabada va poder fer el que creia que era la seva part preferida: pintar-la. Segurament l’era perquè pintar sempre havia estat el que més havia gaudit fent. Des de petit li havia encantat donar color a les coses, el fet de jugar a omplir amb pintura uns espais que en un principi eren blancs li causava una sensació d’assossec interior molt gran: així com depenent de quins són els sentiments d’algú, aquesta persona dibuixarà d’alguna manera o d’una altra, també cal entendre que els colors seran uns o uns altres, el seu traç variarà i la manera de quedar marcats sobre la tela o el paper serà diferent.



Així doncs una barreja de sentiments passats i presents havien estat els que havien donat un color carn molt claret al cos de la delicada nina. Els que, sobre la fina punta d’un pinzell, primer havien dibuixat el contorn negre d’uns ulls, als quals s’hi havia anat afegint colors, fins arribar al marró intens que tenyia els iris. Els que també havien dibuixat unes celles pèl roges i uns llavis rosats que acabaven en dues galtes envermellides sobre un rostre. I després d’hores jugant a aquell joc de colors contrastant-se entre ells, Franz Kafka pogué dir que ja havia donat color a aquella silueta de porcellana.



Quan l’havia tingut pintada utilitzà un fil sintètic especial per simular una ondulada melena pèl roja, com si fos una cascada de foc aquesta començava sobre el seu cap i s’acabava a l’altura dels malucs. Havia procurat utilitzar el fil més fi que havia pogut trobar i abans de posar-lo l’havia trenat per tal d’arribar a aconseguir aquell ball d’ondulacions.



Pel vestit havia buscat una tela sedosa del el mateix color groc llimona que portava la nena del parc, l’havia cosit tal i com era el seu i li havia posat un llaç del mateix color a la part de darrera. Amb llana havia cosit uns mitjons de blancs que arribaven fins la meitat de la cama de la nina i llavors li havia buscat unes sabatetes de xarol negre.



Quan va tenir acabada la nina amb tots els seus delicats detalls, va sentir que podia parlar del goig i il·lusió que naixeren de les entranyes i començaren a recórrer les venes d’un home que durant molt temps havia considerat impossible sentir que realment caminava per la vida essent feliç. De l’alegria d’un home que durant uns quants dies , després de molt temps sense fer-ho, havia escoltat el desagradable soroll d’un despertador al llevar-se i, tot i així, s’havia aixecat del llit pensant en tots els motius que tenia per somriure.



I llavors, el diumenge, a les quatre de la matinada, dins el seu taller, després d’acabar la nina, s’havia mirat les mans: unes mans que havien estat escrivint una història durant molts anys. Estaven arrugades i la pell era molt dura, el tacte ni molt menys era fi. No eren unes mans les quals miraves i pensaves en com de boniques eren, però això no treia que sí que poguessis veure la tendresa que hi havia quedat marcada amb la història que portaven escrita. I aquelles mans eren les d’en Franz Kafka. Les mateixes que havien fet una nina de porcellana per una nena que un dia plorava en un parc.



I per això, després d’aquell cap de setmana acabant la nina, el soroll que feia el despertador aquell dilluns pel matí semblava no ser el mateix del de cada dia.



Aquell dilluns havia d’anar a un lloc important.



 



Quan es va haver vestit va posar-se la seva gavardina de color beix i va cordar-se’n tots els botons mentre es mirava al mirall del rebedor del seu apartament. Tenia bastants ulleres sota els ulls degut als dies que feia que dormia poc, aquella nit passada tant sols havia descansat tres hores i aquest fet clarament era visible en el seu rostre. Després de dies descuidant-se bastant de si mateix li havia crescut una mica la barba. Aquell matí abans de dutxar-se havia estat dubtant en si afaitar-se-la, però el cert és que no li acabava de desagradar com li quedava, així que havia optat per deixar-se-la: li donava un aire bastant més seriós i força elegant. Quan va tenir tots els botons cordats va agafar el barret penjat al penjador i amb delicadesa se’l va col·locar sobre el cap.



Quan va sortir de l’apartament va mirar enlaire per veure com s’havia aixecat el dia: uns núvols negres tapaven completament el cel, semblava que en algun moment es posaria a ploure. Una mena d’ambient misteriós corria pels carrerons d’aquell barri. Passejant per ells devies sentir-te com el protagonista d’una novel·la policíaca.



Franz Kafka va posar-se a caminar en direcció a la parada d’autobús. No passava gaire gent pel carrer. Era cert que tant sols eren dos quarts de vuit del matí, però tot i això es feia estrany veure-ho tot tan solitari. Com si fossin molt llunyanes es podien escoltar les piuladisses d’algun ocell, el cascavell d’un gat que corria, les rodes d’un cotxe que passaven amb força inhabilitat per sobre un bassal d’una carretera mal asfaltada i, llavors, encara més a la llunyania, alguns trons es dedicaven a trencar la quietud d’aquests discrets sorolls.



La parada de bus era a pocs minuts caminant de casa seva, així que al cap de poc ja hi va haver arribat. No va veure a ningú esperant. Va seure al banc que hi havia sota la coberta de la parada i es va treure una cigarreta d’un paquet de tabac mentre esperava a que l’autobús arribés.



Esperant se’n va adonar de que al cel, semblava que havien marxat gairebé tots els núvols i, ben allunyada del Sol que tot just acabava de sortir, hi havia una lluna plena que resplendia com si en comptes d’un cel blau hi hagués un cel negre nit.



Li va semblar realment curiós, de fet mai abans havia vist res així. El Sol i la lluna visibles a la vegada sobre el mateix cel?



Va arribar el bus i Kafka hi va pujar.



 

 

 Després d’haver baixat a la parada corresponent es va posar a caminar cap a l’orfenat. Una amarga sorpresa estava esperant a Franz Kafka, però ell no ho sabia i, per això, continuava avançant amb absoluta felicitat cap al lloc on havia de trobar a la nena. Havia embolicat la nina amb paper de seda i li havia lligat un llaç al voltant per tal de que aquest no es desplegués.



A dos carrers més enllà de la parada de bus, va començar a escoltar bastant soroll. Semblava que era degut a l’acumulació de força gent alterada. També se sentien uns cotxes que estaven aturats tot i continuar amb el motor encès. Kafka se’n va adonar que els sorolls s’anaven fent més intensos a mesura que s’apropava a l’orfenat. I llavors va ser quan la por es començà a apoderar d’ell. La remor que s’escoltava anava carregada d’angoixa i això sumia l’ambient en un malestar general que aconseguia penetrar a tot aquell que provés d’acostar-s’hi.



Les sospites que voltaven dins el cap de Kafka es van confirmar quan, en arribar al seu destí, va trobar-lo transformat en l’escena de després d’un crim, amb tot ple de periodistes corrent amunt i avall, quatre cotxes de policia aparcats davant l’orfenat, una cinta que envoltava tot l’edifici buit de nens i dos inspectors interrogant a la mateixa senyora que s’havia endut a la nena el dia que la va trobar plorant al parc.



Kafka, sense encara haver reaccionat davant d’allò, va dedicar-se a observar el que l’envoltava en aquell moment. Únicament ho mirava, li resultava impossible poder processar cap mena d’informació ni pensar què havia pogut o deixat de passar.



Va parar l’orella al que un periodista estava explicant a un dels seus companys de feina i va poder escoltar el que havia passat: “...Quan es van posar a investigar el cas que portava anys arxivat van descobrir que ja era massa tard, un grup pertanyent a una màfia tenia un pla perfectament organitzat per endur-se a tots els nens sense deixar cap mena de rastre. Per molt que investiguin sembla ser que no aconseguiran massa cosa, porten anys segrestant a nens que mai tornen amb les seves famílies i, tot i que aquesta vegada han volgut anar molt més enllà fent-los desaparèixer a tots sabent que el cas s’havia començat a investigar, sembla ser que està tot planejat al mil·límetre i serà complicat trobar a uns nens dels quals ja ni se sap quina és la seva documentació real, ara estan interrogant les cuidadores de l’orfenat, que sembla ser que eren les úniques que no estaven al cas dels tractes que hi havia entre direcció i la màfia. També sembla ser que aquesta màfia venia les nenes a proxenetes que les enviaven a països del tercer món per negoci sexual i els nens a organitzacions que els revenien com a esclaus o eren assassinats per tràfic d’òrgans de menors...”.





 

 Aquell va ser el moment en el qual Franz Kafka va descobrir que realment mai et pots acostumar a la pèrdua d’una persona. I encara menys a la pèrdua d’una persona en una circumstància com aquella. Llavors va plorar. Decidí agafar un taxi i va demanar que el portés cap a la costa. Eren unes quantes hores de viatge, però realment en aquell moment ni això ni el preu importaven.



Per què de petit no et parlen de la buidor tan gran que et queda a dins després de veure que no tornaràs a mirar els ulls d’aquell algú? Per què no et parlen de l’amargura que l’enyor porta amb ell? Per què no t’expliquen que realment mai deixes d’estimar ni de necessitar a algú? És amb els anys quan descobreixes que el sentiment de mancança va més enllà de qualsevol definició. I la por de pensar què en serà d’aquella persona consumeix alguna cosa d’allà dins teu que et fa sentir com si t’arrenquessin part de tu. I llavors també apareixen els records i te n’adones que aquests són els que queden, que ja no en construireu de nous, però tot i això vols fer-te creure a tu mateix que ni molt menys això és veritat i aquí és on comences a imaginar que en veritat res ha passat i el teu cap imagina nous moments amb ella. Però només els imagines. Perquè la realitat és que els seus ulls miren la lluna des d’algun lloc molt diferent al teu. O potser aquells ulls ja ni gaudeixen de la llibertat de mirar la lluna.



Mentre pensava en això Franz Kafka va quedar-se adormit amb el cap recolzat a la finestreta del seient del taxi. Amb unes galtes encara plenes de llàgrimes havia caigut en un son profund després de dies sense dormir. Entre les mans tenia la nina agafada ben fort. També havia agafat un diari. Per la finestreta on tenia el cap recolzat es veia com el paisatge anava passant d’acord amb el moure’s del vehicle on anaven. Kafka somiava que en veritat ara no era en aquell taxi dirigint-se a la costa, sinó que era en un autobús tornant a casa sense la nina a les mans metre una nena somreia d’orella a orella en un orfenat.



El taxista el va avisar quan van haver arribat a la costa. Li va cobrar el viatge i va allunyar-se de nou amb el cotxe, desapareixent a poc a poc enmig d’un passeig marítim d’alguna ciutat alemanya.



Kafka va anar baixant pel passeig fins arribar a la platja. En aquell moment sentia que la seva ment estava absolutament nuvolada de nou. Senzillament es dedicava a caminar amb les sabates en una mà i la nina amb el vaixell de paper que havia fet amb el diari en l’altra.



Ple de sorra mullada va començar-se a posar entre els seus dits dels peus. Un mar que havia agafat un to grisós s’expandia davant seu i semblava acabar-se en xocar amb l’horitzó. El vent del nord bufava irat i semblava que el bon temps encara no havia arribat mai i aquell any havia quedat estancat en un etern hivern.



Ignorant el fred que feia va asseure’s davant el mar. Les onades començaren a xocar descaradament contra els seus peus, omplint a Kafka de la fredor que portaven amb elles.



I mirà de nou la nina que havia col·locat dins el vaixell de paper.



I els va deixar anar a tots dos.



I un vaixell de paper amb la nina de porcellana més bonica del món a dins va començar a allunyar-se per sobre la superfície del mar.



Franz Kafka se’l va mirar mentre desapareixia. Lentament.



 

 

 Una setmana més tard, el mateix blau d’un mar que havia recollit des d’una altra platja un vaixell de paper de diari amb la nina de porcellana més bonica del món a dins, el feia arribar a l’altra banda d’aquesta. En aquell lloc el vent bufava cap a una altra direcció, acaronant diferent les fulles dels arbres tropicals que llavors es movien cap a un altre costat. Les veus de la gent sonaven diferent. Les formes dels núvols no eren les mateixes. Els colors pintaven els dibuixos dels paisatges amb tonalitats més vives. I allà, els peus descalços d’una nena jugaven a enfonsar-se dins la sorra mullada, mentre ella, amb els cabells xops caient-li per sobre les espatlles, asseguda en aquella platja, es dedicava a mirar l’horitzó del mar que es desplegava davant seu. Observava aquella gamma de blaus fruit d’una fusió entre mal i cel, cel i mar, imaginant què devien pensar-ne uns ocells que s’allunyaven d’aquella illa volant pel cel.



Com si el mar volgués fer-li un regal, una onada va acariciar-li suaument els peus enfonsats en la sorra, deixant al seu costat un vaixell de paper on a dins hi havia el que semblava una nina. L’aigua de l’onada va marxar ràpidament, però el vaixell de paper es va quedar allà.



La nena el va mirar amb curiositat i amb molta delicadesa el va agafar. Després d’això va pensar que potser devia de ser d’algú que hi havia per allà, però va mirar cap a tots costats i no va veure a ningú preocupat ni que semblés buscar un vaixell de paper perdut. Era certament curiós pensar en com no s’havia desfet amb l’aigua del mar. Des d’on devia venir? Va agafar amb molta delicadesa la nina de dins d’aquest, se la va quedar mirant amb atenció i va pensar que era realment bonica.



Una vegada ella n’havia tingut una de molt semblant: també era de porcellana i semblava feta amb molta tendresa, però una tarda que havia sortit a passejar pel parc Steglitz l’havia perdut. Recorda que es va posar molt trista; doncs aquella nina era molt important per a ella, però després va venir un home que va prometre fer-li’n una de nova i portar-l’hi i això la va fer feliç. El va estar esperant amb candeletes a l’orfenat durant uns dies, però llavors, de sobte, un dia, li van dir que havia de marxar amb uns homes, i és clar, aquell senyor no devia saber on era ella llavors. Devia, ell, recordar que va prometre fer-li una nina i portar-l’hi? La que llavors estava agafant era diferent a la que havia tingut ella, però també tenia alguna cosa molt especial. Va fixar-se sobretot en el vestit groc llimona que portava i va pensar que pràcticament era idèntic a un que portava ella quan vivia a Berlín i la feien sortir a passejar pel parc Steglitz. Segura de que ningú la veia, es va guardar la nina amb el vaixell de paper sota el sac amb forats que intentava ser la seva roba i va córrer cap a dins el seu barracó per guardar-la en algun lloc on aquells senyors grans tan dolents no la poguessin trobar. Semblava que era massa especial com perquè algú pogués arribar a fer-li mal.



 

 

I és aquí on acaba la història de com la nina de porcellana més bonica del món va arribar a les mans d’una nena que havia sortit algunes tardes a passejar pel parc Steglitz amb un vestit groc llimona.



 

 

 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]