Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Emmara
Canals
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 La història de Leandre i Hero-PART 1
En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

Com es veieren Leandre i Hero

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.

Aquella dolça matinada en l’illa de Sestos començaven els preparatius per a la festa més esperada dels últims anys, el primer aniversari d’Althea, la deessa més xicoteta de la noblesa. Aquesta era la filla menor del cruel Ares, Déu de la guerra, i Atenea, la sàvia deessa de la ciència i l’estratègia, dos dels Déus més importants de l’illa, per tant, la festa seria grandiosa.

Els carrers es tenyiren d’alegria i les càlides façanes foren decorades amb precioses estreles d’or i llums de colors que il·luminaven el poble passant per les adornades portes amb garlandes fins al jardí del gran castell, on els amfitrions es trobaven supervisant que tot estiguera preparat correctament, fins que un xicotet animalet  va interrompre, aquesta era Hero, la filla major dels Déus que preparaven la festa i com no, estava fugint de Serena, la seua dolça mainadera. Prop d’ells, uns fèrtils arbres retallats, commemorant cada una de les gestes dels Déus, adornaven el verd lloc amb llums d’ensomni i llegendes antigues.

Al centre de la propietat, una gran i llarga taula amb un fi mantell de colorit vellut, omplia l’espai del jardí junt a unes elegants cadires d’una fusta clara tallada a mà. D’amunt d’aquesta taula, es trobaven preparats cada un dels plats de blanca porcellana, les fràgils copes de vidre adornades amb xicotets detalls amb relleu i els múltiples coberts de diferents grandàries indicats per a cada ocasió.

Feia ja un temps, experts cuiners havien començat a preparar els deliciosos menjars de gran qualitat, els quals presumien d’un aspecte apetitós i un delicat aroma que abraçava al nostre olfacte en un instant.

El primer plat, unes trufes blanques recobertes amb ratlladura de coco vingudes directament d’Europa, estava servit en una rectangular taula de fusta coberta amb una xicoteta tela verda clara acompanyada d’unes delicades flors blanques. L’emplatat era molt bonic i agradable, però no sols aquest, el caviar que anava després presumia d’un estètic color beix i es trobava presentat en un elegant plat ovalat amb vorells daurats. Per acompanyar als menjars, es podien observar les aromàtiques begudes de fruites tropicals amb uns colors vius i sabors únics.

Aquests sans productes es recol·lectaven i cuidaven amb paciència en Abidos, una xicoteta i humil illa de terres fèrtils. Allí vivien pobletans amb molt poques riqueses, els quals podien presumir d’un sa bestiar, gran habilitat artesanal i una gran varietat de cultius, que Sestos solia demanar a canvi d’unes poques monedes d’or, que ells acceptaven amb una gran felicitat. Entre tots aquells llauradors i artesans els Miltres eren reconeguts pels seus bons productes naturals i la seua fidelitat a la noblesa de Sestos.

Ja feia uns dies, els amfitrions de la grandiosa festa que anava a tindre lloc, els havien demanat mitjançant unes cartes els productes que ells volien per als deliciosos menjars i, com era de costum, els famosos llauradors van acceptar portar-ho al port de Sestos junt a diferents pitxers i plats artesanals. Però aquesta volta seria diferent i un curiós xiquet anomenat Leandre, intentaria amagar-se al vaixell per poder vore la preciosa illa que sempre havia pogut observar de lluny durant la seva curta vida.

La vida d’aquell xiquet no era molt luxosa i solia passar el dies ajudant al seus pares en la venda i recollida dels acolorits productes. Leandre tenia déu anys i els seus cabells curts color canyella junt als seus ulls d’un preciós verd feien que destacara entre els habitants de la humil illa d’Abidos.

Aquella matinada es trobava recollint les fruites dels seus últims cultius per entregar-les al seu pare amb una cistella circular de vímet, d’un color semblant al caoba i un material de bona qualitat.

- Pare puc acompanyar-te a la gran illa de Sestos? – va preguntar el jove Leandre amb un innocent somriure després de donar-li la cistella plena.

El pare, que en eixe moment es trobava contant les fresques pomes de colors diferents, va parar durant uns segons i es va dirigir al il·lusionat Leandre.

- Ja saps que no puc, el camí es perillós en aquesta temporada i no vull que et passe res- va dir el pare amb tristesa. Després va acariciar tendrament els cabells color canyella del seu jove fill i va continuar amb el seu “ dur “ treball.

Leandre, un poc entristit, va agafar la seua cistella amb les fruites que prèviament havia recollit i va caminar a pas lent fins arribar a la seva xicoteta casa, on es va reunir amb la seva dolça mare i  l’amable àvia.

- Què et passa Leandre? – va preguntar amb una dèbil veu l’ àvia, asseguda en el seu vell balancí de fusta fosca.

Tenia els cabells tenyits d’un blanc angelical i els ulls entretancats i decorats amb unes clares ulleres la feien vore molt bonica junt a les seues galtes rosades que, lamentablement per l’edat, havien sigut decorades amb múltiples arrugues. Aquell dia, duia una bata d’anar per casa d’un color fred amb xicotetes estreles blanques i els seus pàl·lids peus estaven adornats amb gatets de diferents tonalitats sobre la llana dels calents calcetins.

- El pare no vol que vaja amb ell a visitar l’illa de Sestos – va dir Leandre quasi murmurant.

La mare va deixar de preparar l’apetitós dinar i es va dirigir al desil·lusionat Leandre, que es trobava assegut junt a la seua benvolguda àvia.

- No es culpa del pare, ell sols vol protegir-te. I ara neteja’t les mans, que anem a dinar – va dir la mare amb un càlid somriure.

El desig de conèixer aquella gran illa va fer que Leandre decidira desobeir les paraules del seu pare i aventurar-se en aquell desconegut viatge. Eixa freda nit,  va agafar la seva motxilla, que havia preparat uns minuts abans, i va emprendre el camí fins al port marítim, on el seu pare junt a alguns llauradors es trobaven traslladant els acolorits productes al gegant vaixell.

Leandre va aconseguir escapolir-se mentre que els llauradors es mantenien ocupats en el celler i es va amagar entre dos foscos baguls en una xicoteta cabina interior. Al cap d’alguns minuts, va notar el suau vaivé del vaixell, això significava que el viatge ja havia començat.

A la matinada, quan els rajos del Sol decoraven l’avorrida cabina, Leandre va escoltar els crits alegres de la tripulació celebrant l’arribada a l'esplèndida illa de Sestos i es va apropar a la porta de la coberta, des d’on va poder observar el meravellós paisatge. Va decidir aprofitar l’ocasió i eixir per la porta de càrrega després d’haver agafat la seva motxilla, va córrer entre la multitud de gent fins arribar al càlid poble, on es va quedar fascinat per les destacades decoracions. El meravellat xiquet va seguir a pas ràpid les decorades portes fins a l’intimidant i gegant castell.

Amb una gran curiositat, Leandre es va apropar al jardí procurant no ser vist per ningú i va veure a una xicoteta família discutir.

- Hero, deixa de fugir de Serena! – va dir la dona elevant la veu.

- És que m’obliga a posar-me un vestit molt gran i pesat que no m’agrada gens – va replicar la bonica xiqueta.

- Però has de estar bé per a la festa d’esta nit – va dir el pare intentant controlar les seves paraules.

Després d’haver analitzat amb la seva clara mirada als pares, es va centrar en el preciós aspecte de la xicoteta donzella que es trobava molesta per la discussió. Tenia els cabells llargs i ondulats d’un color castany similar als obscurs grans de cafè, i les seves galtes rosades estaven adornades amb xicotetes pigues que feien que els seus clars ulls destacaren en el seu bonic rostre.

- Va Hero, has de preparar-te – va cridar la mare des de la llunyania amb la seva dolça veu.

Després d’uns segons, un breu soroll provinent de l'amagatall de Leandre va captar l’atenció de la bonica Hero i esta va dedicar una innocent i curiosa mirada en aquella direcció però no va poder vore res interessant. El cor d’aquell jove llaurador es va accelerar amb aquells grisos ulls, però va ser interromput amb la resposta d’Hero a la seva mare.

- Ara vaig... – va dir seguit d’un sospir.

Leandre, commogut per aquella bellesa, va decidir seguir la curiosa família amb sigil entre la gent del lloc i conèixer així sobre Hero, la jove donzella.

- Hero, bonic nom – va murmurar amb una suau veu.
 Comenta
 
Capítol 2 La història de Leandre i Hero ( segon capítol )
La jove donzella amb un caminar ràpid i juguetó, va pujar les tradicionals escales en cuestió de segons hasta que va arribar a la decorada porta de fusta que tenía la seua dolça i gran habitació, aquesta estava ornada d’un preciós color vainilla y els clars mobles creats a medida per coneguts artesans, li donaven un asapecte majestuós al lloc.



El polit sòl de fusta massissa estava en part tapat per una suau i adorable catifa amb forma redona, unes abstractes flors decoraven aquella tela de qualitat i al mateix temps, li donaven un lleuger color a l'habitació amb un bonic rosa pal. D'altra banda, el còmode i gran llit situat entre dues xicotetes mesetes decoraven la major part de l’habitació  i mantenien sobre les seues elegants mantes, uns preciosos i variats peluixos cosits a mà per la benvolguda mainadera Serena, la qual avegades es mostrava molt dolça davant de la jove i revoltosa donzella Hero.



Normalment tot es solia trobar en el seu perfecte lloc, però damunt de la blanca i preciosa cadira es trobaven dos vestits cursis segons els pensaments d’aquella xiqueta, acompanyats per unes sabatetes amb sivelles i uns brodats calcetins que no deixaven passar el  fred.



 - ¿Que et semblen els vestits, són molt bonics veritat? - va esmentar la mare després d'entrar sense permís a la dolça habitació.



- ¡No vull posar-me això! - va dir la jove Hero amb desgana, a la fina vora d'enfadarse com una infant.



- Però els han fet a mesura per a tu i has de veure't com la preciosa donzella que eres. - va dir la riallera mare amb cert to superior.



La jove Hero va encreuar els braços i va arrufar les celles, però a la seua mare no va semblar importar-li, segurament no fora la primera vegada que no estava d'acord amb una cosa de tan poca importància, així que als pocs segons es va anar del clar lloc amb un moviment resignat després de dedicar-li unes paraules a la seua xicoteta filla.



- Hero per favor comporta't i prepara't, quan acabes baixa per a menjar una mica. - va dir donant-li l'esquena, amb cert aire d'enuig.



Durant un llarg temps els preciosos ulls de la poc conforme Hero es van quedar observant amb disgust aquells decorats vestits, però vençuda davant les paraules i forta actitud de la seua mare, va agafar un d'ells i es va canviar en el seu agradable vestidor.



Aquella xiqueta que va entrar amb una folgada camisa amb gruixudes línies horitzontals d'un amé color carmesí i uns alts calcetins clars, va eixir de la dolça habitació amb un elegant vestit color blanc trencat acompanyat d'un il·lustre mocador amb tela una mica transparent, que cobria el seu delicat coll amb precioses roses celestes.



- Et veus molt bonica. – va dir Serena amb un somriure harmònic.



- Tota la raó tens Serena. – va admitir la mare als pocs segons.



La dolça xiqueta va somriure tímidament i després va desviar la seua mirada pel seu immens y bonic voltant.



- Hero sé que no t’agrada dur vestits, però hui és una ocasió especial, saps que és el aniversari de la teua germaneta i per tant, tens que que lluir com una bonica donzella.



- Ho sé mare – va dir la xiqueta mentre observava, simulant ser un àngel, els seus clars y preciosos ulls.



Minuts després, la educada mainadera i la mare van decidir esperar a la jove en la planta inferior i quan aquestes van baixar, la noia va aprofitar per canviarse de roba, cosa que sabia que la seua mare no consentiria. Aquesta vegada, el pàl·lid cos de la jove estava decorat amb uns preciosos pantalons curts amb fines línies blanques sobre el seu rosa coloret, el qual estava combinat amb una bonica camisa clara que posseïa en el seu centre alguna lleugera decoració.



Hero va decidir llevar-se les incòmodes sabates de vestir que la seua mainadera li havia posat al costat de l'anterior i cursi conjunt, els va intercanviar per unes xicotetes botes d'un senzill marró caoba i baix d'aquestes, es va posar unes fines calces blanques per a acabar el nou i preciós conjunt que ella mateixa havia preparat.



- Així molt millor. - va dir la bonica xiqueta mentres s'observava en el seu delicat i lluent espill amb preciós detalls decorant les seues puntes, ja que tenia una encantadora forma rectangular.



Després de mostrar-se per fi conforme amb la seua bonica roba, Hero va baixar les escales de la seua enorme casa amb certa delicadesa i es va acostar a la redona taula de càlida fusta, la qual es trobava coberta per una preciosa tela setinada amb belles flors artístiques adornant-la. En aquesta, unes delicioses maduixes amb un viu i estètic color romanien adormides sobre un clar plat de porcellana que segurament la família Miltres havia fet temps abans amb molt d'esforç.



La xiqueta va gaudir el dolç sabor d'aquelles xicotetes fruites amb gran felicitat, fins que va ser interrompuda per les llunyanes paraules de la seua mare des de la cuina.



- Hero falta poc per a anar-nos, acaba de menjar i acosta't a l'entrada. - va dir una agradable però una mica nerviosa veu.



La jove donzella va acabar de menjar als pocs segons , es va netejar les seues pàl·lides mans amb poca educació i seguint les paraules de la seua mare, es va alçar de l’elegant cadira per a acostar-se al lloc esmentat, però un lleuger esternut va cridar la seua atenció.



- Hi ha algú ací? - va preguntar Hero amb certa curiositat.



Ningú va respondre a la seua senzilla pregunta, però ella notava la presència d'algú més en aquell lloc i no pararia fins a saber de qui es tractava.



- Sé que hi ha algú ací, per favor respon. - va dir a l'instant mentre els seus clars ulls

intentaven trobar-lo amb la mirada.



La xiqueta va arrufar les celles després de cansar-se d'insistir, i es va mantindre una estona en silenci per a sorprendre, de manera astuta, a aquell misteriós individu que l’ observava amagat darrere dels tradicionals mobles.



- ¡Buuu! - va cridar Hero a les asquenes del inocent Leandre.



El xic es va espantar amb gran facilitat i va soltar un crit acompanyat de temor, després d'aquest, unes sinceres i accelerades disculpes van decorar l'estrany ambient.



- Hero sent molt haver-te seguit, però és que volia conéixer-te, però no volia acostar-me a tu, no per cap mala raó, només per timidesa - va dir el jove Leandre amb una gran rapidesa en les seues sinceres paraules.



- Qui eres? - va preguntar la curiosa xiqueta amb un suau to de veu.



El xiquet amb aparença informal es va quedar durant uns llargs instants encantat en la preciosa mirada dels inusuals i grisos ulls de la jove, la qual es trobava molt confusa i molesta per aquell xic que l'observava amb deteniment.



- Toc-toc, eres ací? - va preguntar Hero mentre mirava a Leandre amb estranyesa, les seues galtes mantenien un lleuger to cirera.



El fosc i tradicional rellotge de l'enorme casa va interrompre la insòlita conversa amb el seu horrible so, durant aqueix temps, tots dos es van quedar amb la boca tancada amb clau i van observar els voltants amb nerviosisme i por de creuar-se amb la seua tímida mirada. Al moment d'acabar-se aqueix baluern, Hero va assenyalar a Leandre decidida i li va exigir una resposta.



- Soc Leandre Miltre, fill de Julian, és el creador de moltes de les clares ceràmiques y bons menjars que té la teua noble família - va dir Leandre amb una lleugera i quasi inexistent veu.



- Hola, Leandre! Encantada de conèixert, jo sóc Hero encara que crec que ya ho saps - va saludar amistosament la jove donzella.



- Encantat de conèixert Hero! - va contestar alegrement el jove, sorprés per la seua resposta.



- Eres de per ací? Perquè mai t'he vist - va dir la xiqueta.



- No, acabe de arribar ara mateixa a la illa, vinc de Abidos - va exclamar el jove.



-Tu sols? Has vingut nadant?- va expresar la noia obrint molt els ulls.



Ambdós xiquets rigueren sense poder evitar-ho, després Leandre aclarira la seua situació i els dos jóvens decidiren sentarse en la petita taula de fusta que hi havia a la inmensa cuina per a poder conversar l'un amb l'altre tranquil·lament. Als pocs minuts, un suau toc en la porta va asustar els xiquets que inmediatament s'alçaren de la cadira.



- Soc el senyor Julian, se m'ha oblidat abans portar una caixa - va dir el pare de Leandre obrint la porta.
 Comenta
 
Capítol 3 La història de Leandre i Hero ( tercer capítol )
Després de sentir al pare de Leandre amb aquelles paraules i la intenció d'entrar, tots dos van entrar en pànic durant uns segons, fins que Hero amb un moviment ràpid i maldestre va amagar a Leandre davall de la clara tela que adornava la taula del lloc.

- ¿Que fas? – va preguntar el jove sorprés davant la ràpida i juganera reacció de la donzella.

Ella va demanar al xiquet que callara amb un gest amb la mà i es va asseure ràpidament en la cadira de fusta natural, en poques paraules, va intentar actuar normal.

Als pocs segons, l’home va entrar a la casa amb tranquilitat, obrint la porta amb un moviment pacífic. Els seus càlids ulls la van analitzar tota amb la finalitat de trobar a algun adult que el saludara, però després de veure a la bonica Hero asseguda en aquell lloc, simplement es va limitar a preguntar-li a la jove.

- Hola Hero, saps on estan els teus pares? - va preguntar l'home acompanyat d'un sincer i calmat somriure.

- Clar senyor, estan preparant el poc que queda per a la festa. - va afirmar Hero fingint la seua innocència.

- Ha clar, al jardí principal, no? – va dir l’home amb tranquilitat.

- Si. – va afirmar Hero sense pensar-ho molt.

El senyor Miltre va agrair les paraules de la menuda donzella, però just quan anava a anar-se’n del lloc, un dubte va envair la seua afable ment.

- Sent molt per preguntar, però que fas ací? No hauries d'estar amb els teus pares? - va preguntar l'home confús, no apartava ni un moment els seus ulls color ametla d'aquella entremaliada donzella.

La pobra xiqueta va intentar inventar-se alguna excusa creïble amb bastant rapidesa, realment volia ajudar al seu nou amic y no deixaria que un moment com aquell li-ho inpedira.

- He vingut a per algo de menjar, pero ací no hi ha ningú per a donar-me res. – va dir la jove Hero amb uns ulls tristos.

L’home no es va poder resistir davant d’aquells grisos ulls y li va oferir una fresca y colorida poma que duia en una cistella color caoba amb un fi pañolet tapant aquelles fruites de qualitat.

- ¡No més tenies que haver-ho dit xiqueta! – va exclamar l’home amb simpatía i seguidament li  va donar, amb la seua hàbil mà esquerra, aquella saborosa poma.

- Gràcies senyor Miltre. – va dir Hero somrient.

- De res donzella. – va respondre l’home, després d’acomiadar-se de la jove se’n va anar a buscar als grans amfitrions.

Una volta tancà la porta, Hero va sospirar tranquila y va avisar a Leandre per a que poguera eixir del seu amagatall, però l'enrojolat jove no s'acabava de fiar d'aquelles sinceres paraules, realment tenia por del càstig que li cauria si arribaren a descobrir la seua curiosa rebel·lia.

- Vinga, et jure que no hi ha ningú més que jo. - va afirmar la jove mentre s'acostava a l'amagada posició de l'entremaliat Leandre.

Una vegada el jove es va assegurar de que no hi haguera ningún adult, va sortir amb delicadeça de la menuda taula i li va agrair repetides voltes a la donzella que va decidir ajudar-lo.

- Moltíssimes gràcies Hero, mon pare no sap que estic ací i se enfadaria molt si s’enterara. – va dir el jove amb molta felicitat, li devia un gran favor a la seua nova preuada amiga.

- Pero Leandre... la teua mare no estarà preocupada per tú? – va preguntar la xiqueta, aquelles paraules van ser molt madures i van sorprendre fins al mateix Leandre.

Uns llargs minuts de silenci van inundar l'ambient, el jove no sabia que respondre, tenia raó, però no sabia com dir-li a aquella preciosa donzella que no volia separar-se d'ella.

- Leandre, per favor, no faces que els teus pares patisquen així. - va dir la jove amb la intenció de convéncer al revoltós xiquet que acabava de conéixer d'una forma una mica inusual.

El jove no va voler fer cas a aquelles sinceres paraules, però va acabar rendint-se davant la dolça veu de la xica que minuts abans l'havia ajudat. El silenci va tornar a ser el protagonista, però després d'uns minuts, la veu de Leandre va decorar el silenciós ambient acompanyada de la seua càlida mirada.

- Tens raó Hero, pero ya estic así y mai había pogut vore algo tan preciós i gran com és Sestos, pot ser que no pugues entendre aquesta sensació, però no vull que l'esforç en el meu viatge haja sigut en va. - el xic es va esforçar en  aquell xicotet discurs, però la dolça donzella encara no estava convençuda del tot.

- Perfavor. - va dir Leandre com a última opció, la tristeça i esperança als seus ulls era inevitable.

Finalment la xiqueta va asentir amb un sincer somriure y va agafar la mà dreta de Leandre amb suavitat.

- Vols que t’ensenye els meus llocs preferits d’aquesta illa? – va pregutar Hero amb emoció.

Leandre es va quedar impactat amb la acció de la donzella, pero després d’analitzar amb deteniment la pregunta, va respondre il·lusionat y confús a parts iguals.

- Clar, pero no faltarà poc per a la festa de la teua germaneta? – va preguntar Leandre, ell realment pensava que Hero se habia olvidat d’aquell detall, encara que adelante que no era així.

- Tranquil, abans de la festa sempre hi ha unes paraules molt avorrides que els meus pares els dediquen als convidats agraint-los per la seua presència en aquella celebració, quasi les sé de memòria, les repeteixen sempre que celebren algun aniversari o festa similar. - va afirmar Hero amb astúcia, tants anys vivint en aquell lloc van ser efectius.

Els dos jovens emocionats van eixir d’aquell palau amb sigil i van caminar a pas ràpid i juganer fins al primer lloc que Hero considerava interessant i meravellós a la seua illa natal.

- Ja puc obrir els ulls? - va preguntar Leandre amb curiositat, la travessa donzella li estava tapant els seus ulls amb les seues pàl·lides mans durant el viatje, volia donar-li una gran sorpresa.

- Un moment, ja casi estem... - va respondre Hero mentres duia al seu divertit amic al preciós lloc.

- ¡Ja pots! - va exclamar la jove, era el moment de vore la reacció de Leandre.

El xiquet va obrir els ulls amb tranquilitat i va quedar realment fascinat davant el preciós paisatge que podia observar amb detall.

El panorama era decorat amb un llac seré i pacífic, les seues aigües tenien un lleuger color rosat, semblant al de la bonica habitació d'Hero. Els juguetons peixos que es trobaven al lloc botaven feliços entre els aigües i brillaven amb delicadeça gràcies a la enorme i lluminosa estrela que es podia veure al cel, pareixa que estaven en un conte de fades.

- Es preciós Hero, com has pogut trabar aquest lloc? No hi ha nigú més. – va preguntar el jove llaurador amb curiositat, estava encantat d’estar allí.

- Ja feia molt de temps que no venia ací, però la meua antiga mainadera em solia portar quan tenia temps lliure i els meus pares estaven ocupats. – va comentar la jove amb un somriure pacífic.

Leandre analitzava tot amb admiració, havia reaccionat molt positivament davant d’aquell lloc que Hero li havia ensenyat.

- Saps?, ella era la deessa de la naturalesa i em va ensenyar a entendre els sentiments d'una bella flor. - va dir Hero mentre observava el llac amb nostàlgia.

Així van passar una bona estona junts, Hero li va ensenyar la seua curiosa i preciosa habilitat a Leandre i no mentiré, es van divertir molt junts, però no podien estar allí molt de temps, així que el tour d'Hero va continuar positivament per la enorme illa de Sestos.

- ¡Esto es preciós, desde ací es veu tota la ciutat plena de llums y decoracions! – va dir Leandre content amb el seu viatje, Hero el habia dut a un altre lloc amb certa altura.

La fresca i agradable brisa acariciava amb delicadesa els cabells dels joves, els quals gaudien d'una divertida conversa. Aquell dia va ser molt especial  i tots dos van gaudir cada efímer moment com mai abans ho havien fet.

Va arribar l’hora de la gran cermònia, les paraules de benviguda y agradeiximent dels pares d’Hero van finalitzar i com sempre van triomfar entre els seus convidats. Els focs artificials van inundar el inmens cel que feia uns pocs segons abans havia començat a enfosquir-se y els grits de la gent felicitant a la nova deessa Althea van decorar el ambient amb felicitat.

- ¡Corre, ja ha començat la festa!- va avisar Hero il·lusionada, rápidament va agafar amb desició la cálida mà de Leandre i junts van disfrutar d’aquella festa sense prestar atenció a la seues enormes diferencies.

Les hores van pasar volant i com si fueren segons, van fer que la festa acabara amb rapidesa i finalment, allí es trobaven els dos joves, mirant-se l'un a l'altre esperant que pogueren acomiadar-se a la llum de la lluna.

- Ha estat molt bé. – va dir finalment la donzella, els seus ulls estaven decorats amb una profunda tristesa.

Leandre volia respondre, però les seues paraules semblaven ser molt tímides i no ho aconseguia.

-Que tingues sort amb els teus pares. – va dir la xiqueta intentant traure-li un xicotet somriure.

- Moltes gràcies per tot, pero esto no acava ací. - va afirmar el jove llaurador amb astúcia.

Hero no va entendre molt bé aquelles paraules, pero Leandre les va aclarir als pocs segons.

- Després de dues setmanes el meu pare tornarà a Sestos per a un encàrrec i assegurar’t de que l'acompanyaré, encara que haja d'anar amagat dins d'una poma.- va dir l'entremaliat xiquet.

Això no era un adeu definitiu, i crec que no esmente quan dic, que tots dos estaven feliços de que fora així.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]