Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



IES
La Llagosta
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 La nova aventura
La nova aventura

-No pot ser com que ara peso 32 quilograms! 

-Efectivament Marta. No pots seguir així. 

La Marta se ´n va anar corrents i va sortir per la porta plorant. Va estar corrents fins que va arribar a l´ estadi del Valencia FC (Mestalla)

-No puc més moriré! Què puc fer?

Se´n  va anar cap a l´ estació. Va mirar al maquinista.



-Deixa´m entrar, siusplau.



- No puc, fora d´aquí ara mateix. Si no tens tiquet no pots entrar.



La Marta va anar cap a dins del tren i es va amagar. El tren va engegar-se i la Marta a estava amagada. Fins que de sobte: 

-Oh! Què fas? 

-Ho sento deixa´m, siusplau, no faré res, només vull anar a Barcelona a viure les quantes setmanes que em queden. Moriré aviat! 

-Eeee… No. Guar…  

Va sonar el timbre del tren que informava que ja havien arribat. La Marta va sortir com una fletxa cap a fora.



-Ara què faig?

Va preguntar-se. Va sortir corrent fins que va arribar a les Rambles de Barcelona.



-Mare meva però quina preciositat! Què puc fer? Truco a la policía? Ehhh…

-Hola, noia.



Va dir el policia.



-Ho-Ho-Hola-a 

Contestà molt nerviosa la Marta.



-T´ has perdut? Perquè sembles desorientada.l

La Marta va sortir com un coet sense rumb. Estava desorientada, tenia ganes de plorar perquè ella sabia que moriria. Ella va estar donant voltes per Barcelona. Passaven els dies i dies havia de robar per menjar. Quasi  la captura la policia i com no el seu pes anava disminuint i perdia energia. Un dia com qualsevol altre va anar a visitar el Camp Nou (estadi del FC Barcelona). Es va quedar sorpresa i va plorar  moltissim de l´ emoció i també de la tristesa de no veure a la seva mare de feia ja molt de temps.



-Hola, estas bé?

Va observar uns segons.



-Vols que t´ajudi? Si vols m´has d ´explicar què et passa.



-No puc més .



-Què passa?

-Jo no soc d´aquí.



-I què et passa?

-Doncs que no tinc menjar, casa etc. Estic dormint a la platja.



-Com que no tens res?

-És una història molt llarga.



Seguia plorant cada vegada més i l´àvia veía el seu aspecte d´esquelet.



-Vine a casa meva un moment, vinga.



Van anar al Passeig de Gràcia i van arribar a la casa de l´àvia.



-Vols menjar alguna cosa?

-No

-Clar , què vols, estàs als ossos!

L´àvia li va donar una sopa de galets calenta.



-Està boníssima!

Va menjar la sopa en deu segons. Tenia molta gana.



-Doncs ara que ja estàs millor què et passa?

- Una cosa primer com et dius?

- Mari Carmen, però em diuen Carmeta.



- Mira nosaltres érem una família molt feliç que vivia a la ciutat de valència. El meu pare, la meva mare , la meva germana i jo. Nosaltres fèiem una vida normal. Érem inseparables fins que un dia...



Va estar uns quants segons en silenci.



-Què va passar?

- Doncs que veníem de celebrar l´aniversari del meu pare quan… Un camió ens va xocar. Vam donar com tres voltes de campana. Jo tenia molta por i no sabia què fer. Vaig aconseguir sortir del cotxe. No podía posar-me dret, em feia mal tot el cos. Vaig començar a cridar :” Pare? Mare? Ana?” Ningú em contestava ,pensava que tota la meva família havia mort fins que vaig veure una cosa que em va traumar per sempre.



Va fer un glop.



- Tranquil·la.



-La meva germana tenia un cristall clavat al coll. Només veure això vaig veure que la meva mare sortia del cotxe.
 Comenta
 
Capítol 2 L´ HISTÒRIA
Va fer un glop a la sopa de galets. Estava plorant i alhora tremolant.

-El cotxe estava inclinat a la vora de la mort. El precipici era extremadament baix. El meu pare seguia viu. Vaig agafar-li la mà per treure d´alla però el cotxe va caure. El meu pare va morir i va se la meva culpa meva.

-Això no és veritat.

-Sí que ho és!

-Però que va passar amb el camioner que us va xocar?

 

- Va presenciar-ho tot i al cap d´uns dies es va suicidar. Nosaltres en aquell moment vivíem a Barcelona però la mare per oblidar-se´n d ´aquesta tragèdia vam anar a València. Allà la meva mare al cap d´uns 3 anys va enamorar-se d´un home molt guapo, alt i fort. Érem feliços però el “el pare” es va transformar en alcohòlic i va començar a engreixar-se i es va fer molt gros. Com era alcohòlic, el cap ja no li funcionava bé i va començar a pegar a la meva mare. Jo no ho denunciava perquè tenia molta por. Ell començà a maltractar-me, a pegar-me etc. Un dia, jo estava a casa de la meva amiga i el meu pare estava desesperat i la meva mare estava treballant. M´estava trucant tota l´estona i em deia que anés a casa. Li vaig explicar tot a la meva amiga Carmen i va al·lucinar. Em va acompanyar cap a casa meva. Quan vam arribar, el meu pare va sortir amb un ganivet i vaig començar a cridar. La Carmen  es va ficar cap a dins. Jo pensava que m´havia deixat allà sola però quan el meu pare m´anava a clavar el ganivet va sortir la meva amiga i li va clavar una ganivetada en el cor. Vaig començar a plorar. La Carmen va cridar: “ Què he fet? Què he fet?” No parava de plorar. Quan va arribar la meva mare va trucar a la policia. A la Carmen la van agafar i se la van emportar a un centre de menors. Jo ho veia injust perquè ella només m´havia defensat però així és la justícia.

 

-I què més va passar?

- Doncs Carmeta ens vam quedar allà a viure i això va ser una mala idea. Jo sempre tenia el cap al meu pare maltractant-me i cada vegada que vaig al menjador el recordo a ell i no puc menjar.

-Però no has anat al psicòleg? Això és un  problema molt gros.

-Sí que hi he anat però no m´ha funcionat i ara ja no sé ni quant peso.

-Sí que és veritat que estàs molt prima. Anem a pesar-te.

- D´acord.

La Carmeta i la Marta se´n van anar al la cuina i la Marta es va pesar.

-29 quilograms!

-Mare meva! I que fas ara aquí a Barcelona si vius a València?

-Perquè la meva mare em volia ingressar en un centre mèdic i m´ he escapat.

-I quants anys tens?

-14 anys.

-Però no menges perquè recordes al teu pare maltractant-te?

-Sí no ho puc oblidar perquè ho vaig passar molt malament.

-Tothom ha tingut alguna cosa que no vols que et passi. Jo tenia 4 fills i un dia jo estava molt feliç perquè el meu marit i els 4 fills marxaven a Estats Units. Doncs clar, com no pots estar feliç. Però resulta que un dia em vaig llevar un 11 de Setembre, i com tots el dies vaig posar la televisió . A tots els canals donaven una tragèdia: un avió s´havia immolat contra les Torres Bessones! Jo vaig començar a trucar els meus fills, el meu marit, a l´hotel etc. Ningú em va respondre . Havien mort.

-Ho sento moltíssim.

-I ara estic aquí, amb una noia que està a punt de morir.

-Em pots fer un favor?

-Sí, és clar, el què?

-Podem anar al lloc on va morir la meva germana i el meu pare? Em vull acomiadar d´ells .

-Home, és clar. Però millor anem demà que ara ja és tard.

-D´ acord.

De dia.

-Bon dia, Marta.

-Bon dia, Carmeta .

-Vinga anem a esmorzar.

La Carmeta va fer uns ous amb bacó.

La Marta no podia menjar, estava plorant.

 -Marta, sí que pots menjar, no pensis en res .

 La Marta al final no va poder menjar-s´ho tot.

-Podem anar ja cap allà?

-Vinga.

Van arribar al lloc i la Marta es va posar de genolls i va mirar al precipici.

-Dona’m les flors.

La Marta va tirar les flors al precipici i va començar a dir:

-Ho sento pare! Va ser culpa meva. Jo no ho pretenia fer! Érem molt feliços! Però per culpa meva va passar això!

Va fer un  crit molt alt.

 

-Perquè!

De sobte va caure a les  mans de la Marta una fulla preciosa.

-Mira, et perdona.

-Gràcies pare, gràcies! Quan mori ja podré estar amb tu. Ja falta poc.

 
 Comenta
 
Capítol 3 A la vora de la mort.
Capítol 3



-No moriràs, tu et curaràs perquè no pots morir per culpa d’ una persona.

-Vull morir per estar amb el meu pare.

- Però que tens 14 anys!

- I això què m ´importa?

-Doncs que et queda tota una vida per davant. El primer seria parlar amb la teva mare que ha d’ estar molt preocupada. Tens el seu número?

- Sí

- Truca vinga

La Marta va trucar a la seva mare i li va dí on era. La mare directament va venir a Barcelona. Els dies pasaven i la Marta no podia menjar. Seguia pensant en la persona que la maltactava. La Carmeta va fer una cosa per què mengí . Sempre que anava a menjar, la Carmeta tenia un pati amb un arbre que tenia fulles que ja estaven mortes i les altres estaven perfectes i boniques. Així que sempre anava i la Marta feia una pregunta i si li donava la fulla bona era que el seu pare estava dient que sí i si li donava la fulla morta era que no. La mare va arribar a casa de Carmeta i estava plorant de l´ emoció se pensava que la seva filla havia mort. Però gràcies a Carmeta la Marta estava viva. Els diez pasaven i amb la cosa dela arbre va pesar 47 quilograms la Mare estava molt orgullosa. A la Marta la guiava el seu pare sempre ella feia el que el pare diguès . Un dia normal com tots la Marta havia arribat de l´ intistut. Ella picava a la porta però cap l´ obria i ella se va estrenyar perquè estava Carmeta. Va picar molt més fort i més fort però res. Se va possar nerviosa i va cridar:

-Carmen , Carmen!!!!!

No podia obrir perquè no tenia les claus així que va picar al veí i se va ficar ràpidament a la seva casa i va anar al balcó. Va veure a la Carmeta en el sól i va cridar:

- Pare! Que faig? Ajuda´m! Em tiro per intentar salvar-la?

De sobte del arbre va caure una fulla morta que això deia que no doncs la Marta se va quedar pensant 10 segons i va  dir :

-Jo no pensava que fossis una persona tan mala pare!

La Marta es va tirar del balcó( que estava en un primer )  se va fer dany al peu de la caiguda però va seguir. Arribà al cos de la Carmeta va possar l´orella al pit de la Carmen escoltà que el cor no bategava . Va cridar ajuda molt fort però com era evident el veí ja havia trucat a l´ambulància. Van arribar els metges i la van renimar. Havia sobreviscut la Marta no s´ho podia creure . La Carmen havia estat morta 5 minuts o més i estava viva. La van ingresar a l´ hospital Vall d´ Hebrón en urgències. Havia tingut un infart al cor però no expliquen com havia sobreviscut. La Marta va estar molt malament una altre vegada perquè ja no confiava en el seu pare després del que va pasar i la Carmeta estava a l´hospital i no la podia ajudar. Com la mare estava treballant tot el dia no podia estar amb la Marta i necessitava molta ajuda així que la va ficar, aquesta vegada sí,  en un centre mèdic. La Carmeta seguia a l´ hospital no se recoperava . En canvi la Marta intentava millorar per poder sortir d´aquest centre mèdic però no podia. En centre feien exercicis per oblidar al seu padrastre i que pogui menjar per fi però ella seguia enfadada amb el seu pare per dir-li que no salvès a Carmeta. Va pasar un mes i ja les coses havien canviat la Marta ja menjava i tenia un sac per ficar-li cops de puny amb la foto del seu padrastre. Això feia que estiguès molt millor amb ella i amb tots els altres. Va pedir poder sotir per anar a veure la Carmeta. Li van concedir el favor i van donar-li un dia per poder sortir. Quan van arribar a l´ hospital abans d´entrar la seva mare va donar-li una notícia tràgica. Carmeta havia mort!

-Com que ha mort?

- Sí, aquell dia ja havia mort però era millor dir-te que no havia mort. Ho sento.

-I per què venim aquí!?

La Marta  va marxar corrents i plorant fins que va arribar a topar amb una senyora gran.

-Què et passa?- va preguntar.

-No em passa res ja està.

-La gent mor i mai és culpa teva  que ho sàpigues. Jo estava amb la meva filla a la Rambla de Barcelona quan van venir amb la furgoneta i van atropellar la gent i la meva filla em va fer una empenta a l´esquerra i em va salvar.  Ella va morir. I per això em sento culpable? No em dona rabia però no va ser culpa meva.

-Moltes gràcies.

Va venir la seva mare.

-Anem a casa, vinga .

En el cotxe:

-Ja em sento millor ara, gràcies a aquella señora que  m´ha obert els ulls.

- Me n’  alegro moltíssim .

Van arribar a casa i la Marta va entrar a la seva habitació i s’hi va trovar una carta -moltes gràcies.Per a la meva salvadora.La Marta es  va estranyar i la va obrir i deia:

Estimada  Marta,

Mai havia estat amb una persona com tu. M´has donat amor i això ho valoro molt perquè mai havia tingut ningú així. Et preguntaràs els teus fills? Els meus fills em controlaven i només em volien pels  diners. Mai en la vida m´han dit un : T´estimo. Però els 3 mesos que he estat amb tu han sigut com una vida nova. Aquesta carta l ´escric  per quan mori que sapigues que ets com una filla per mi i que moltes gràcies per tot.Ha de  saber que vaig estar sempre al teu cor ajudant-te.Cuida a la teva mare, molt, perquè ella sí que t´estima i no vol que et passi res.Espero que t´ hagi agradat, t´estimo.”

La Marta va cridar i  plorar i després va veure al costat un sobre. El va obrir i eren dues fotos del seu pare i la Carmeta fent un cor amb les mans.I finalment li havia regalat un arbre  que deia a una carta que eren ells i que la guiarien per la vida. A partir d´aquell dia la Marta es va recuperar i va tenir una vida fascinant. Es va casar i va tenir dos fills. Un treball estable i una bona casa.Però a la seva habitació tenia les dues fotos i l´arbre enun terrat. Lamentablement tot anava molt bé fins que l´arbre ja no tenia fulles. Casualment aquell dia a la Marta li va donar un atac al cor i es va morir. Abans de morir va dir moltes gràcies assenyalant les fotos. Va morir feliç amb els seus fills i amb el seu marit però lo millor és que va morir amb la gent que sempre l´havia ajudat :el seu pare i la Carmeta que havien estat sempre aquí.

 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]