Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



usuari
La Llagosta
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Capítol 1
La Marta se’n va anar cap a casa bastant trista, i amb por del que diria el seu xicot davant les notícies que li hauria de donar. Quan va obrir la porta se’l va trobar assegut al sofà com cada dia, amb la beguda a la mà i el cigarret a l’altra. A ella que no fumava, el fum li feia una mica de mal de cap, però ja s’hi estava acostumant. També s’havia acostumat a que el seu xicot li digués coses com ‘has de baixar de pes ja’ o ‘sembles un ós, baixa de pes ja Marta...’. Sabia que allò era maltractament. No era físicament, però sí que la destruïa emocionalment. Va tancar la porta darrera seu i va intentar tranquil·litzar-se abans de continuar endavant. Va decidir-se al cap d’uns minuts i va anar lentament cap al sofà. Quan ja estava asseguda, va mirar cap avall, jugant amb el seu anell, encara nerviosa.

--- Què et passa osset meu? – li va preguntar ell amb ironia i sarcasme.

L’Alex es va posar a riure després de fer aquesta broma i la Marta es va quedar callada. No volia començar cap discussió. Només el va mirar, fent l’esforç de no plorar, però era massa tard, ja tenia les llàgrimes a punt de baixar les seves galtes. Ell la va agafar pel braç amb força, ja que ella no li va contestar o riure de la seva brometa.

--- T’he preguntat una cosa. Per què no em contestes? – amb veu dura.

Ella va deixar anar una llàgrima; llàgrimes pel dolor que sentia al seu braç . S’ho va pensar una altra vegada, però el valor que tenia abans, l’energia que la caracteritzava abans de conèixer l’Alex, l’havia perdut. No volia explicar-li res. No volia empitjorar la situació.

--- Para de plorar! Em fa mal de cap, i vens aquí a plorar?

Ell va començar a enfadar-se molt més del que s’havia enfadat abans. Va començar a aixecar el to de veu moltíssim, va agafar a la Marta amb tota la força que tenia. Pensava que amb aquelles demostracions de força li faria fer el que ell volgués, però aquesta vegada estava equivocat. La Marta va aixecar-se de sobte, estirant el seu braç i lliurant-se del noi. L’Alex va mirar-la amb els ulls plens de fúria i oberts com plats. Mai l’havia vista així. Va quedar perplex. No sabia com reaccionar en aquest instant.

--- N’estic farta! Ja està bé!

Ella va cridar, encara plorant, però ara de la ràbia que tenia acomulada. Estava a punt de perdre el control sobre ella mateixa, però va respirar profundament. Era conscient que amb el que acaba de fer havia empitjorat la situació en la que es trobava. L’Alex es va aixecar, amb un somriure misteriós. Es notava que tenia males intencions. Quan la Marta va veure aquest somriure va intentar fer uns passos enrere. Va mirar al seu voltant i va agafar la primera cosa que va palpar per protegir-se: l’ampolla de cervesa. Va aixecar la mà amb l’ampolla a punt de donar-li un cop al noi. Però just en aquell instant, ell li va agafar el braç amb la mà i li va treure l’ampolla amb l’altra, llençant-la a la paret, i trencant-la en mil bocins. A l’olor del fum si li afegia la farum de la cervesa. La noia va ajupir el cap intentant defensar-se, però l’Alex ja no tenia paciència i va llençar-la al terra amb la resta de força que li quedava, fent que una peça de vidre li tallés la mà. Ella va mirar-se la mà veient la sang caient al terra doncs la va agafar amb l’altra, intentant parar la sang. Ja no tenia llàgrimes per deixar anar. Va començar a tremolar com una fulla d’un arbre quan hi ha vent. L’Alex es va quedar allà un instant, observant-la.

--- Què et passa? Això no es netejarà sol. Quan vingui, vull que tot estigui net i polit, igual com estava abans o millor.

Es va girar cap a l’altra banda i se’n va anar a la seva habitació, deixant la Marta allà, sola al terra, en aquesta habitació feta un caos.
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2
2 setmanes després...



Tot continuava igual com sempre. Res havia millorat entre l’Alex i la Marta. Ell continuava dient-li coses que l’afectaven sobre la seva aparença. Continuava fumant a dins de la casa, encara perdia el control sobre ell mateix... Encara la maltractava. Però tot això ja no l’afectava tant com abans a la Marta. Estava més feliç, ningú podia plantejar-se el perquè o el què estava passant amb ella. Fins i tot havia guanyat una mica de pes. Un kilogram, no és molt, però millor que res. Encara que era més feliç, l’Alex intentava fer tot el possible per a què ella tornés a ser la noia d’abans, la que estava en depressió, la que no podia dormir a la nit per causa dels seus pensaments que no paraven de venir i marxar perquè nous vinguessin al seu lloc, per el por que tenia... Però no, ara ja no era així. La Marta dormia tranquil·la últimament ja que el seu xicot era fora de casa una gran part del temps. Quasi no passava temps a casa perquè estava a fora amb els seus amics anant d’un club a l’altre. Ni li passava pel cap tornar a casa, i si ho feia, era per agafar més diners o alguna cosa, i en unes altres ocasions, per passar la nit. Mentre ell estava fora, a casa venia el Pau, la persona que la feia tan feliç a la Marta.



--Aquest Alex o com es digui no es mereix tota la teva atenció i amor que li estàs donant. No es mereix res. Res de res!



--No parlis d’aquesta manera... Ell és un bon noi, el que passa és que també té els seus problemes com tothom. I quan està nerviós o enfadat, sempre ho treu tot al meu cap, a sobre meu. Però bé, jo ja estic acostumada, no passa res. Potser l’estic ajudant d’aquesta manera, saps?



En Pau no va saber com contestar a aquesta cosa que la seva millor amiga acaba de dir. No entenia com és possible que ella pensés així. La veritat és que ho sabía perfectament. Sabía que estava traumada, que tenia un por enorme de l’Alex. Era tant que ja s’estava inventant coses com aquestes de que ell és un bon noi, que no feia res de dolent. Ella no volia parlar malament de l’Alex perquè sempre tenia aquesta sensació que podia sortir d’algun lloc i escoltar-la, enfadar-se i Déu sap el que faria.



Els dies anaven passant, tot seguia igual. En Pau continuava visitant a la seva amiga cada dia. Fins i tot de vegades passava la nit allà, dormint al sofà en cas que l’Alex tornés a casa borratxo i fes alguna tonteria. La Marta seguia fent les seves revisions mèdiques per controlar la seva salut i el pes. Estava molt bé, havia pujat més de pes i els seus ànims de viure estaven més alts dels d’abans que vingués en Pau. Aquesta trobada amb el seu millor amic del qual s’havia de separar l’acabar l’institut per tres anys l’havia ajudat moltíssim. Però com ningú ja no se’n recordava d’en Pau, no es podien explicar aquest canvi tant important amb la Marta. Tot anava molt bé, era una tranquil·litat total que la Marta necessitava. Però com diuen, el silenci és només una advertència abans de la tempesta. Una tarda, els dos estaven asseguts allà al sofà parlant de la vida i de les coses que els unien fins que l’Alex va entrar de sobte a la casa sense control sobre ell mateix. Havia begut molt i es notava bastant. No podia caminar recte, anava pels costats, tot li feia voltes però tot i així va poder veure a la Marta amb aquest noi. Com no sabia quina era la situació exactament, es va pensar que la seva xicota estava amb en Pau. Va començar a cridar coses que no s’entenien molt bé ja que no podia ni pronunciar bé les paraules. Se’n va anar cap a ells dos i va estirar la Marta per aixecar-la.



--Però tú què fas!? Qui et creus que ets tu per tractar-la d’aquesta manera??



En Pau es va aixecar i sense pensar-s’ho va deixar anar tota la ràbia que tenia endinsada per l’Alex i li va donar un bon cop, un puny a la cara fent que ell deixés anar a la Marta. L’Alex va caure al terra inconscient, però no li havia passat res més seriós.



--Vés-te’n i agafa totes les teves coses i marxem d’aquí –li va demanar en Pau mentre agafava a la Marta amb cura anant-se’n cap a la seva habitació treient la seva maleta i posant les coses a dins ajudant-la, mentre ella no parava de plorar, sense ser capaç de fer qualsevol cosa. En un tres i no res va tenir la maleta i unes quantes bosses plenes amb les pertinences de la Marta. Va agafar-li la mà perquè no es quedés allà paralitzada i va sortir d’aquest pis tan horrorós, deixant l’Alex allà al terra adormit. Els dos amics van anar corrents cap al pis d’en Pau ja que no hi havia un altre lloc més segur on la Marta pugués passar una estona i que estigués tranquil·la.



Al dia següent, l’Alex es va despertar allà al terra amb un mal al cap immens. Va aixecar-se a poc a poc agafant-se de la taula i després a la paret perquè no caigués una altra vegada.



--Què ha passat?



No va recordar molt bé el que havia passat la nit anterior; res, de fet, no recordava  literalment. Però una vegada que va beure una mica d’aigua va començar a recordar. Va recordar en Pau amb la Marta. Aquesta escena el feia sentir furiós ja que es pensava que un altre home tenia més poder sobre ella. No era amor, sinó el poder. El poder era tot allò que volia. No tenia ganes de mantenir una relació seriosa amb la Marta, tot el que volia era tenir una persona de la qual apoderar-se i utilitzar de la manera que li donés la gana. Però ara que ja no tenia a aquesta persona que per a ell era com un objecte, se’n va anar corrents cap a l’habitació per trobar-la quasi bullida.



--Aquest m-!! –no va acabar la seva frase, sinó el que va fer era donar-li un cop de puny a la paret i va sortir corrents de la casa baixant les escales fins trobar-se al carrer sense saber a on anar.



--Què faig ara! Cap a on vaig?



L’Alex va estar caminant pels carrers de Barcelona sense rumb, mirant cap tots els costats en cas que veiés a la Marta o en Pau.



Així van passar uns dies, l’Alex sortint cada dia de casa seva anant per la ciutat, mentre la Marta i en Pau estaven intentant tranquil·litzar’se un a l’altre. Per tenir una cosa diferent en la que pensar, van decidir sortir una mica a l’aire lliure per una caminata. Quan van sortir, l’Alex els va veure des d’una certa distància, però no s’hi va apropar. Només els va seguir per la ciutat fins l’hora que van tornar cap a casa d’en Pau. Trobava molt difícil no saltar-hi i fer alguna tonteria. Però una vegada que en Pau va obrir la porta de la porteria de l’edifici on vivia amb la Marta no va poder aguantar-ho més. Just en el moment que es tancava la porta, ell va agafar-la i va entrar a l’edifici després d’ells sense que se n’adonessin. Els dos amics van entrar a la casa, però  l’Alex va seguir-los i va entrar al pis també.



--Què et penses tu?! Que em pots deixar d’aquesta manera i anar amb aquesta mena de noi? Però tu estàs bé!?



L’Alex, com ja havia passat un munt de vegades, va perdre el control i va anar cap a la Marta agafant-la pel braç, estirant-la però el seu amic va posar-se pel mitg d’ells dos per defensar-la. Per l’acte aquest de bon amic, en Pau es va emportar un bon cop, però quan l’Alex va intentar donar un altre cop, li va donar a la Marta sense voler. Ella va caure al terra, fent que el seu cap estigués a uns milímetres de la taula. El seu llavi estava sangrant i tenia un gran morat al costat. Al veure això, l’única sortida de la situació que va trobar l’Alex era dir una excusa i marxar corrent.



--Jo no he fet res! No he sigut jo!
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
Després d’un més... 

Tot ja era normal, bé, no ´normal´ com abans amb l’Alex, maltractant la Marta i fent el que volgués. No, era un ´normal´ diferent. La Marta estava tranquil.la, feliç, havia pujat de pes! Tot gràcies a en Pau, la persona qui li havia donat les forces per lluitar, continuar endavant amb el cap ben alt i trobar la seva veu. És clar, no només era gràcies a en Pau. De vegades, les situacions difícils, les que semblen un malson que s’ha tornat realitat són les que més leccions de la vida et donen. Quan estàs en una situació que no t’agrada gens, no t’has de preguntar ´´Per què m’està passant això a mi i no a una altra persona?´´ sinó  ´´Què puc aprendre de tot això?´´ . La situació en la qual estava la Marta va ser una part del seu aprenentatge, la va fer més forta, li va demostrar que ella era capaç de més del que es pensava.

--Vols un cafè? –li va preguntar en Pau des de la cuina preparant-se’n un, mentre la Marta estava encenent la televisió.

--Sí, no em vindrà malament –va contestar ella mentre seia al sofà per sentir les notícies. El que va escoltar en aquell moment, la van deixar muda. Estava mirant en un punt fix sense saber com reaccionar ni com sentir-se en aquell moment. Estava feliç, emocionada, contenta, estava a punt de començar a saltar per totes bandescom una boja, però al mateix temps es podia senir i notar un toc de nostàlgia.

--‘’Fa dues hores han detingut un home, maltractador que la policia estava buscant des de ja feia temps. Moltes noies, dones, joves i no tant van ser víctimes d’Alex Pérez, un home de 26 anys, d’origen valencià, instal.lat a Barcelona uns anys enrere. Ara mateix estem intentant trobar més informació sobre els cas. Us informarem de seguida que tinguem més informació.’’ la Marta va canviar de canal de televisió per posar música a un volum molt alt, altíssim! Però no li importava ni el que dirien els veïns ni ningú. Estava contenta i aquell moment de felicitat s’ho valia.

--Què et passa? Com és que t’has tornat eufòrica així d’un moment per l’altre? –va preguntar-li en Pau mentre venia de la cuina amb cafè a les mans, un got per a ell i un altre per a la Marta. Va mirar-la molt curiós. No havia sentit el que deien les notícies. Ella va ignorar la seva pregunta mentre cantava fort i ballava al ritme de la música, saltant per aquí i per allà.

--Ei, què et passaaaa? –va repetir la pregunta una altra vegada mentre cridava una mica més sobre la música per tal que la Marta el sentís. Res, un altre intent sense èxit. La Marta estava en els seu propi món, en tots aquells moments feliços que li anaven pel cap tornaven al cap per fluxos. En Pau va anar cap a la taula deixant els dos gots amb cafè allà. Va apagar la televisió fent que la Marta s’aturés, però encara amb aquell somriure enorme als llavis.

--Em pots dir què és el que està passant? No vull problemes amb els veïns, ja saps..-una vegada parada la televisió tenia el moment de parlar i tornar a fer-li la mateixa pregunta per tercera vegada. Però justament després de repetir la pregunta ella va disparar la resposta com si no hi hagués demà.

--L’han detingut! Per  fi, ja era hora de que es fes justícia! No m’ho puc creure!

Estava tan emocionada! Parlava d’una manera molt ràpidament i en Pau no entenia ni una sola paraula.

--Espera espera, que no t’entenc! Anem més poc a poc! Que no estem en aquest programa de televisió on has d’anar a tota màquina, eh!

El pobre no tenia ni idea del que estava dient la Marta, però al mateix temps estava contentíssim per veure-la tant feliç.

--Han dit per les notícies que per fi han detingut a aquest maltractador! No m’ho puc creure de veritat.

--De veritat?

--Sí! De veritat! Ja t’ho dic, si vols agafa el diari i llegeix-t’ho, que segurament també hi sortirà.

 --Això és genial, però.. I tu? Com et sents? –va mirar-la, pujant una cella cap amunt una mica amb curiositat, però dins tenia por de la seva resposta.

--Què vols dir? De sentiments, ara mateix és com una barreja. Per un costat, estic feliç, contenta, vull començar a saltar per tot arreu! –va dir mentre estirava els braços a l’aire somrient, però baixant-los lentament després d’uns segons- però per l’altra banda, sento una mica de tristesa, saps? És que quan passes molt de temps amb una persona, sobre tot quan tens sentiments per a aquella i li dones tot el que tens.. Veure’l allà en aquell lloc tant, tant fosc i fred no em fa cent per cent feliç. No soc una persona que ho passi bé veient a una altra patir. Però després de tot el que em va fer a mí i a un munt d’altres noies, aquesta persona ja pot sortir per fi del meu cap.

En Pau va fer que sí amb el cap, doncs va agafar els gots de cafè i li va donar un a la Marta. Va beure una mica del seu, es va posar còmode al sofà mentre ella anava cap a la finestra. Va mirar cap a fora, observant la gent passejant tranquil.lament pel carrer, uns anant més poc a poc que altres, uns més de pressa... No havia sortit al carrer des de ja feia molt de temps. Tenia por després del que havia passat, no estava segura de si estaria protegida o no. Havia fet ja la denúncia a la policia, però encara no havien detingut a l’Alex. En Pau sempre li deia que seria allà amb ella, que no la deixaria sola i que tot estaria bé, però no, tot i així, no volia sortir. Estava encara traumada, és clar. No és possible que et recuperis tant de pressa després d’una cosa com aquesta.

--Escolta’m, no creus que ja és temps de sortir a fora? Fa molt que no surts Marta, i tu mateixa saps que això no està bé. No crec que faci falta que t’ho digui jo, però...

Va deixar el got de cafè a la taula va caminar cap a la Marta, posant-li la mà sobre la seva espatlla, acariciant-la. Ella va quedar-se mirant a fora uns minuts abans de tancar els ulls i fer que sí amb el cap.

--Anem hi.

Ho va dir amb una veu fluixeta, però segura i decidida. Va obrir els ulls i va mirar a en Pau amb un somriure calmat, ara. Quan el va mirar, just en aquest moment, alguna cosa havia passat. Mirava a en Pau d’una altra manera, no com el seu millor amic, no, era totalment diferent. No estava segura del què era allò que sentia, però no volia pensar i enrotllar-se més en els seus pensaments. Fent mitja volta, va deixar el seu amic darrera seu mentre anava a l’habitació per preparar-se. En Pau la va seguir amb la mirada, no era capaç de mirar cap a un altre costat. Ell també havia sentit el mateix que la Marta, però encara no estava decidit. Va sospirar i va pensar per un temps. ‘’Tinc sentiments com aquests per a la Marta? O és que estic en una situació confosa?’’ No ho sabia, però el que era segur és que no volia que ningú li fes mal a la Marta una altra vegada. Estava segur que estaria allà. Per a ella, no li importa res més.

La Marta va obrir la porta cuidadosament i va sortir de l’habitació amb un vestit blanc fins els genolls, un vestit molt bonic, suau, casual però també amb un toc d’elegància i sensualitat. S’havia deixat caure els cabells per sobre les espatlles. En Pau se la va quedar mirant una estona, admirant-la sense saber com reaccionar. No sabia com s’ho prendria ella si li feia un compliment, per això es va quedar callat mentre per dins al seu cap l’adorava com una reina. Volia deixar-ho tot allà fora, dir-li totes les coses boniques en el món, però encara no estava segur del que pensaria ella. Només va somriure i va obrir-li la porta principal. Van sortir els dos junts i van començar a fer voltes per la ciutat fins que en Pau va tenir la idea d’anar a Montjuïc, però no ho va mencionar. Volia que fos una sorpresa per a la Marta, després de tot. Despés d’un dia sencer fent caminades per la bella ciutat de Barcelona i fent-se fotografies per guardar d’aquest dia tant feliç, van acabar a la destinació final, Montjuïc. El sol estava baixant ja, s’estava fent de nit i poc a poc les estrelles anaven sortint. Es van asseure a les escales entre la multitud de gent que hi havia allà i van dirigir les seves mirades cap les aigües màgiques d’aquest lloc. Era preciós, però hi havia qui era millor per en Pau, la Marta. Ja sabia la resposta de les seves preguntes i finalment es va decidir. Va girar-se cap a ella mentre ella encara mirava a l’aigua, els colors que anaven canviant, com la música anava d’un estil a un altre. Va agafar-li les mans amb tota la cura del món i va dirigir-li un somriure.

--Saps què? Ets una persona molt especial per a mi. Per a mi i en general... No has de deixar que ningú et manipuli d’aquesta manera, tens un valor i mai has de deixar a algú que et digui que no el tens. Ets perfecta de la manera que ets ara mateix, amb aquest somriure tan bonic que tens... Et prometo, sempre estaré al teu costat passi el que passi. No et deixaré anar, caure al terra. I si caus, et prometo que seré la persona que t’ajudarà a posar-te dreta una altra vegada. Et prometo... Et prometo que t’estimaré fins al final...

Després d’haver dit tot allò que tenia endinsant al fons, en Pau va sospirar i va mirar avall a les seves mans amb les de la Marta. Va somriure una mica més tímidament. Era feliç i convençut d’haver-li dit tot això a la Marta, però tenia dubtes. Ella l’estimava de la mateixa manera que ell a ella? I si no l’estimava com més que amics? I si amb tot el que acabava de dir havia arruinat la seva relació i amistat? No sabia la resposta d’aquestes preguntes, però el que sí sabia era que si la Marta no l’estimava d’aquesta manera, no la deixaria i estaria allà per a ella.

--T’estimo... Gràcies a tu estic aquí i soc la persona que soc avui. Gràcies per tot...

En Pau es va quedar de pedra amb la seva resposta. Estava emocionat, content, apreciat, estimat... No s’ho esperava. Sempre pensava que ella l’estimava només com un amic i ja està. Però resulta que no, tot era un joc d’amor i amistat. El que passa és que és un joc amb només dos jugadors, en Pau i la Marta, i després les caselles trampes com l’Alex Pérez. La Marta va deixar les mans d’en Pau i va abraçar-lo, posant-se el cap sobre el seu pit i tancant els ulls per gaudir d’aquell moment. Ell va moure els seus braços als seus costats, abraçant-la i dibuixant la forma de cors molt suaument a l’esquena de la Marta. Va pensar un temps en què contestar-li, doncs va dir l’únic que li venia al cap quan pensava en la situació en la que es trobava la Marta i en la que està ara mateix.

--Estaves buscant la felicitat. Saps, cada cosa en la vida té el seu cost, el seu preu. Tot el que t’ha passat fins ara era preu que havies de pagar per arribar a la felicitat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]