Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



_Butilhidroxitoluè_
Esterri d’Àneu
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Ball sota la lluna
En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.


Com es veieren Leandre i Hero

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.


Leandre fou incapaç d’apartar la mirada de l’agraciada figura d’Hero, qui, amb subtil elegància, li donà l’esquena per a centrar-se amb la seva serventa, Aretha. Els ulls d’Hero, d’un blau tan clar com el mateix mediterrani que els envoltava, observaren amb encoberta intriga la suau figura bruna de la noia. Aretha, que poc sabia de la intensa mirada de la donzella, continuà atenent a les exigents, i sovint ridícules, peticions dels nobles. Leandre seguí la mirada de la jove de cabells de foc que tan cruelment li havia arrabassat el cor feia tan sols un instant, i es trobà amb una bella serventa de cabells negres atzabeja, llisos com una inacabable cascada que descendien fins als seus delicats malucs. El jove la seguí mirant, fixant-se en el seu rostre virginal, que guardava amb recel la més pura innocència. Quan Aretha es girà, es va trobar amb Hero, i els grans ulls de la subordinada, d’un marró sorgit de la sorra del més ardent dels deserts, es trobaren amb dos observadors, que la miraven expectants. Coneixia a Hero, filla predilecta de la casa a la qual servia. Però el jove, que comptava amb uns intensos ulls verds, com un bosc florent de principis de primavera, i una cabellera de color ros mel, era un complet desconegut.   

Els pensaments dels tres joves quedaren interromputs per la presència de dos figures noves a qui Hero coneixia molt bé, els seus pares i amfitrions de la festa, Dorian i Agatha Zabat. Ambdós es dirigien a Leandre, amb evident sorpresa per part d’Hero i del jove. La criada aprofità per escapolir-se entre l’atapeïda multitud, amb la clara intenció de fugir de l’evident incòmoda situació que s’havia produït feia només uns segons.

  • Sou Leandre, vós? – preguntà Dorian Zabat, mirant al jove inquisitivament.


    Per servir-vos. – contestà Leandre, clarament conscient de amb qui parlava.


    Fantàstic! – exclamà l’amfitriona – La teva mare i jo som amigues des de fa molts anys, saps? Encara recordo quan ens vam conèixer en aquella festa a...


    Estimada, anem per feina. – tallà el senyor Zabat – La qüestió que ens porta a parlar amb tu, jove, no és una altra que presentar-te a la nostra bella filla.


Dorian Zabat aixecà el braç per a assenyalar Hero. Gran va ser la sorpresa de Leandre en descobrir que es tractava de la jove que tanta atenció li havia robat amb tan sols una mirada. Hero, perspicaç com era, s’apropà amb certa desconfiança al grup en veure els senyals que els seus pares li enviaven. Mentre caminava cap a ells, Hero notà com la calor que havia estat guardant al seu interior s’obria pas cap a les seves galtes, que adquirien una tonalitat vermellosa que no va passar desapercebuda per Leandre.


  • Hero, reina, que ja coneixes a Leandre? És de la família Katsaros, els governants d’Abidos. – digué Agatha, somrient àmpliament.


    Encara no tinc el gust, mare. Però me n’han parlat força bé. – respongué la jove donzella, incapaç d’apartar la mirada dels profunds ulls verds de Leandre.


    Molt bé, doncs. – es dirigí al jove – La nostra intenció és proposar-te un matrimoni amb la nostra filla. Seria la mar de convenient per les nostres famílies.


Leandre mirà els rostres dels pares d’Hero, deixant entreveure un cert desconcert en els seus ulls de jade.


  • Jo... Potser ho hauria de consultar amb els meus pares, no creuen? – digué Leandre amb la intenció de guanyar una mica de temps per a pensar sobre la delicada situació en la que es trobava.


    D’acord. Esperem la teva resposta demà mateix, tant de bo siguem família ben aviat.  – li respongué Dorian, esbossant un lleu somriure en el seu avesat rostre.


Després de pronunciar aquestes paraules, Agatha i Dorian Zabat s’allunyaren dels joves, dirigint-se cap a una parella entrada en edat que es van mostrar feliços de ser atesos per tan elegant família.


A ningú li passava desapercebut l’aspecte dels convidadors, doncs eren els més elegants de la festa. Dorian Zabat era un home esvelt, de quaranta anys i escaig, comptava amb un abundant cabell castany que recordava a fusta de roure i que ja li fregava el clatell. La seva faç quedava elegantment decorada per un formós bigoti i ulls del color de la mateixa mel. L’aspecte de la seva muller contrastava completament amb el seu, donat que Agatha, amb una edat que sumava unes trenta-set primaveres, duia el seu brillant cabell negre recollit en una trena fluixa i mig desfeta, decorada amb una delicada tiara de plata i robins vermells com la sang. Els seus ulls, dues pedres de lapislàtzuli; la seva boca estava acuradament pintada i el seu delicat nas li donava certa elegància al seu rostre.


Leandre es centrà en Hero. Havien passat uns instants en silenci i la incomoditat era palpable en l’aire. Cap dels dos semblava voler fer el primer moviment, fins que Hero es va apropar a Leandre i va trencar el silenci.

  • Leandre... Preferiries anar a un indret més discret per a que puguem... Xerrar tranquil·lament? – digué Hero a Leandre, a cau d’orella i amb un somriure entremaliat.


Leandre sentí quasi immediatament com els colors li pujaven a les galtes. Va assentir amb el cap, donant la seva conformitat i va seguir a Hero fins a un petit balcó, ocult per unes cortines de seda i que comptava amb una vista panoràmica de Sestos, il·luminada per les lleus llums que sortien de les cases per a enlluernar la fosca nit.


  • Crec que estem millor aquí... No? – digué Hero de manera suggerent, sense apartar els ulls del rostre de Leandre.


    Eh... Sí. – respongué Leandre, clarament sense saber com actuar.


    Digues-me, Leandre, que n’opines de la proposició que t’han fet els meus pares? – preguntà la donzella, apropant-se discretament en direcció a ell.


    Doncs... Crec que és... Interessant. – contestà el jove, desviant la mirada cap al paisatge que aquell indret els hi oferia.


    Que potser em tems, Leandre? – formulà Hero, col·locant una mà sobre l’espatlla del noi.


Quan Leandre obrí la boca per respondre, una veu se li ho impedí, interrompent el curs de la tensa conversació a la que s’havia vist arrossegat.


  • Leandre, que ets aquí? – digué una dona, tot entrant al balcó.


Els dos joves es quedaren observant la grassoneta figura que acabava d’aparèixer en escena. Es tractava ni més ni menys que de la mare de Leandre, qui quedà sorprès per la seva sobtada presència.


  • Per fi t’he trobat! No sabia on més buscar. – exclamà la dona – Oh, veig que estàs molt ben acompanyat... – va dir mirant a la jove donzella.


    Mare, que hi feu aquí? – preguntà Leandre, desconcertat.


    Vinc a buscar-te, ja es hora de que marxem a la posada. – contestà la seva mare, carregada de presses.


Acte seguit, Leandre i la seva mare van desaparèixer darrere les cortines. Hero es quedà sola en la penombra, contemplant la majestuositat que li oferia el bell cel estrellat. Quan es trobava sumida en els seus pensaments, un lleuger frec a les cortines li va fer donar mitja volta. Allà aturada es trobava Aretha qui, amb una peça de tela als braços, mirava a Hero.


  • Aretha... Què hi fas aquí? – preguntà Hero, mirant a la serventa i a la tela que subjectava.


    Us he vist sortir i, com que fa fred, us he portat això. – respongué Aretha, donant-li la roba a la jove.


    Moltes gràcies, Aretha. – digué la noble agafant la tela que la serventa li oferia.


Hero s’apropà a Aretha i, suaument, col·locà una mà a la galta de la noia. La subordinada acceptà el càlid contacte que la donzella li oferia i notà com un lleu rubor envaïa el seu rostre.


  • Hero... Algú pot sortir en qualsevol moment i veure’ns... – comentà la serventa sense rebutjar a l’altra noia.


    M’és igual, Aretha. Ara mateix només m’importes tu. – digué Hero, escurçant la distància entre elles.


    Hero...


Els llavis d’Hero cobriren els d’Aretha, provocant que la serventa oblidés completament tot el que no tingués relació amb elles dos i el màgic moment que estaven compartint.


 
 Comenta
 
Capítol 2 Situacions inesperades
L’endemà a la tarda, Hero es trobà en una esgalabrosa decisió: per una part, feia ja unes quantes mesades que mantenia un secret enamoriscament amb la seva serventa Aretha, per qui cada cop experimentava quelcom més fort. D’altra banda, hi havia Leandre, qui l’havia abstret de la monotonia en la que es començava a convertir el seu dia a dia. Ambdues persones li feien sentir coses desconegudes per a ella, encara que no havia tingut l’oportunitat de conversar amb Leandre com li hagués agradat.

Aretha estava fent la bugada quan sentí l’impetuós trotar de quatre cavalls, blancs com els mateixos llençols que ella estenia, els quals arrossegaven un elegant carruatge negre com una nit sense lluna. Del xarret baixaren tres persones, pulcrament vestides i amb el port típic d’una família de l’alta noblesa grega. Aretha no pogué evitar fixar-se en que el més jove de les tres persones era el mateix noi amb el qui la seva senyora, Hero, havia estat xerrant la vetlla anterior. Les notícies s’estenien ràpid en la vila dels Zabat, i no era pas cap secret que els senyors de la casa tenien la intenció de mullerar a la seva filla amb aquell xicot de bona casta. Els ulls de la serventa es posaren en el noi mentre caminava, a la vegada que una dolorosa sensació d’impotència la inundava de cap a peus.

Els tres nobles entraren a la formosa residència dels Zabat, seguits per Aretha, qui havia deixat la seva tasca per anar a avisar als senyors de la casa. La serventa passà pel costat de Leandre amb la vista baixa i mirà als progenitors del jove amb un lleu somriure, tot dient-los:

  • Si els senyors són tan amables d’esperar aquí un segon, aniré a cercar al senyor i la senyora Zabat. – digué Aretha, dirigint-se als presents

    Aquí els esperem, doncs. – contestà Christopher, pare de Leandre.


Abans de marxar, Aretha es fixà discretament en els pares de Leandre. Christopher Floros, el pare, tenia una notable semblança amb els seu fill, els dos compartien el mateix cabell ros i brillant com l’or, però diferien en els ulls, ja que els de Christopher eren blaus com el més saborós dels nabius. Estephane, la dona del senyor Floros, comptava amb una extensa mata de cabell rinxolada marró com la fusta de roure, que li arribava fins a sobre l’espatlla, i uns ulls del mateix color que el seu fill.

Uns minuts més tard, Aretha entrà a la sala juntament amb els tres integrants de la família Zabat. Aretha es quedà a la porta, obeint a la seva condició de serventa, però els seus ulls seguiren la delicada figura d’Hero fins que aquesta es parà davant del jove Leandre.

  • Senyors Floros, es tot un honor tenir-los aquí. – començà a parlar Dorian Zabat amb un petit somriure.

    Igualment, senyor Zabat. – respongué Christopher Floros, estenent-li la mà al seu interlocutor.


Dorian Zabat correspongué a la salutació i passà a clavar la mirada en Leandre.


  • Bé, suposo que tots sabem el motiu que aquí ens reuneix, m’equivoco? – digué a ningú en concret.

    I és clar que sí! – contestà Estephane molt somrient – Ahir el nostre fill ens va comentar la vostra proposta i, després de rumiar-ho una mica, el meu marit i jo hem decidit que és una idea fantàstica, oi que sí?

    Opino el mateix. – es donà pressa a respondre de manera airada Hero, apartant-se suaument una metxa de cabell que li cobria el rostre, posant-se-la darrera l’orella.

    Molt bé, llavors. Quan us vindria bé celebrar l’enllaç? – preguntà Dorian sense perdre el temps.

    Durant la pròxima lluna plena per a obtenir la benedicció de la deessa Selene. – proposà Christopher.

    Aquesta nit hi haurà lluna nova, així que podríem fer-ho en catorze nits. Què us sembla nois? – aportà Agatha Zabat amb un brillant somriure.

    A mi em sembla bé. – respongué Hero amb serenitat.

    A mi també. – concordà Leandre.

    Doncs decidit. Jo mateixa m’encarregaré dels preparatius. – digué Estephane emocionada, doncs organitzar celebracions era un dels seus entreteniments preferits.

    I jo et puc donar un cop de mà. – s’afegí Agatha Zabat, contenta de poder ajudar en les preparacions.


Tots sis continuaren fent petar la xerrada amb assumptes més trivials: Dorian i Christopher parlaven dels seus respectius negocis; Agatha i Estephane, amigues com eren, es dedicaren a recordar temps passats; Leandre i Hero, lleugerament apartats dels demés, s’anaven coneixent cada cop millor i l’atracció que sentien l’un per l’altre era instant a instant més notable.

Aretha contemplava l’escena amb impotència. No podia fer res i la gelosia que sentia al seu interior anava creixent a mesura que mirava a Hero i a Leandre. Si hagués tingut el valor suficient, Aretha s’hagués apropat a la parella i s’hauria emportat a Hero lluny, lluny per a que ningú aturés el seu amor. Una veu, una sola frase, interrompí els seus pensaments.

  • Què no voldríeu pas quedar-vos a sopar? – preguntà Dorian Zabat a la família Floros.

    Serà tot un plaer. – contestà el senyor Floros.

    Doncs el sopar es servirà d’aquí un parell d’hores. – digué Agatha Zabat.


Dorian Zabat va fer un senyal a Aretha per a que anés a avisar a la cuina de que serien més gent a sopar. Ella va acatar i, llençant una última mirada a Hero, va marxar a complir la seva tasca.

El temps va passar com una exhalació en aquella harmoniosa vetllada  i, abans de que se n’adonessin, va caure la nit. Compartiren un agradable i amè vespre i, com que ja era tard, la família Zabat convidà a Leandre i els seus pares a quedar-se a passar la nit, qual proposició ells acceptaren encantats.

 

Tot havent sopat, Leandre s’apropà  a Aretha.

  • Disculpa, podries preparar i portar-me una copa de llet de rosella a la meva habitació?

    Com ordeneu, senyor. – respongué Aretha dirigint la mirada al terra.


Aretha marxà en direcció a la cuina i, en pocs segons, tots els presents es dirigiren a les seves respectives cambres.

Leandre es trobava a l’interior de la seva habitació quan sentí tres lleus tocs en la porta. Pensant que seria la serventa amb el seu encàrrec digué:

  • Endavant.


La porta s’obrí deixant veure la silueta d’una jove donzella, sorprenent al xicot. Aquella noia, que no era altra que Hero, tancà la porta i s’apropà un parell de passos a Leandre i se’l mirà de dalt a baix.


  • Bona nit, Leandre. T’importa si m’assec amb tu una estona? És que no puc dormir... – digué Hero mentre continuava atansant-se al jove.

    D’acord... – respongué ell titubejant i deixant-li un espai al seu costat.


Hero s’assegué a prop del jove i li oferí un suau somriure suggerent. Leandre, per la seva part, no tenia massa clar com reaccionar davant les accions de la jove, pel que es quedà quiet esperant a veure per on s’encaminava aquella situació. La noia col·locà una mà a l’espatlla de Leandre i un calfred el recorregué. Els dos es van mirar als ulls, no els hi feien falta paraules per a entendre’s. Van acostar-se lentament i acabaren fonent-se en un càlid bes. Les mans d’Hero s’atreviren a recórrer el pit de Leandre, desfent-se de les robes del noi en el seu pas. Leandre no es quedà enrere i començà a imitar les accions de les hàbils mans de la jove amb certa malaptesa. L’atmosfera en aquella habitació continuava pujant de to i, quan Hero tombà al seu contrari al llit, abocant-se sobre seu, uns cops a la porta els interromperen, seguits de l’entrada a l’estància de la jove Aretha.
 Comenta
 
Capítol 3 Secrets imperdonables
Aretha mirà la situació bocabadada. El seu cos no sabia com reaccionar davant d’aquell fet i els músculs li fallaren, deixant que la copa que sostenia llisqués entre els seus dits fins a topar amb el fred terra de la cambra, esmicolant-se en mil diminuts fragments. L’ambient es tornà pesat i la tensió es podia tallar amb un ganivet. La serventa obrí la boca per a parlar, però cap so escapà de la seva gola; pogué notar com una fina capa de llàgrimes li entelava els ulls i s’obligà a desviar la mirada per a no seguir contemplant aquella escena.

La preocupació inundà el rostre d’Hero, qui mirava a la jove Aretha sense saber que dir: volia preguntar-li si estava bé, donar-li una explicació i també disculpar-se. Tot i això, romangué en silenci.

Leandre, per la seva part, es sentia confós davant la reacció de la serventa i la palpable preocupació d’Hero. Volia respostes i no podia esperar més:

  • Què passa quelcom? – inquirí el jove, mirant a les dues noies alternativament.


Cap de les dues parlà, fet que va crear certa crispació en Leandre. Finalment, Hero es posà de peu i s’apropà cap a Aretha, li agafà la mà i la conduí fins a l’extrem del llit contrari al que s’havia assegut Leandre.


  • No té sentit que et mentim, Leandre. Estimo a Aretha més que a mi mateixa. – declarà Hero, dirigint una mirada serena al jove.

    Hero... – murmurà Aretha, sorpresa per les paraules de la donzella.


Leandre estava sorprès i no sabé que dir, si bé havia percebut certa complicitat entre les dues, mai hauria pensat que compartissin aquell tipus de sentiments. Aretha sentí com els colors li pujaren per les galtes i fins a les orelles, quedant coberta per un intens rubor dissimulat per la tènue llum de l’habitació, tan sols il·luminada per la llum de la lluna i un parell d’espelmes amb olor a lavanda.


  • Agrairíem comptar amb la teva discreció. – afegí Hero.

    Podeu comptar amb ella. – acabà dient el jove.


Leandre estava disposat a mantenir aquella relació en secret, al cap i a la fi només feia uns dies que coneixia a la filla de la família Zabat i els seus sentiments no podien ser tan forts, es repetia.

 

Quan Selene decidí deixar el seu lloc a Apol·lo i els seus rajos il·luminaren la ciutat de Sestos, la casa dels Zabat recuperà el moviment. En una habitació de llençols blancs i emmidonats, on encara es percebia certa olor a lavanda, es trobava Leandre, qui quasi no havia dormit en tota la nit. El seu cap no parava de donar voltes a la mateixa idea: si Hero estimava a Aretha més que a ella mateixa, expressió que havia utilitzat la pròpia donzella la nit anterior, per què s’havia enllitat amb ell? El jove no podia concebre una resposta coherent a aquella pregunta i una barreja entre molèstia, indignació, enuig i inclús certa paüra de ser rebutjat havia començat a niar al seu pit.

La situació amb Aretha i Hero era molt diferent, a aquelles hores la serventa ja era treballant i la donzella s’havia aixecat i estava esmorzant juntament amb els seus pares i la família Floros. A cap de les dues els hi havia passat per alt el fet de que Leandre semblava més pensatiu del normal, i no pogueren evitar relacionar-ho amb els successos de la nit anterior.

L’esmorzar va transcorre amb relativa normalitat, encara que la incomoditat de l’ambient era palpable per als joves. Hero no apartava els ulls de Leandre, cosa que les famílies van interpretar erròniament com un símbol d’interès per part de la donzella. Leandre, en canvi, sabia perfectament quin era el veritable significat d’aquelles mirades. Aretha aparegué per a recollir la  taula, fet que no passà desapercebut per cap dels dos joves. Hero se la mirà i li regalà un somriure que provocà que les galtes de la serventa s’enrojolessin i Leandre engelosís.

Un cop les dues famílies hagueren acabat de menjar, Leandre es decidí: parlaria amb els senyors Zabat abans de marxar. No podia seguir amb aquella inquietud que no l’havia deixat dormir en tota la nit. Els dubtes que l’havien turmentat s’havien dissipat al veure el dolç somriure que Hero li dedicà a Aretha, ell estimava a la donzella. Poc li importava haver-la conegut només uns dies abans, no podia frenar aquells sentiments que començaven a florir al seu pit i que cada cop es tornaven més intensos.

Sense més preàmbuls, Leandre es dirigí cap als senyors Zabat sense vacil·lar. Hero no pogué evitar seguir al jove amb la mirada, doncs les seves accions no li aportaven confiança. El xicot es parà davant dels seus futurs sogres i, amb una mirada fefaent, s’aventurà a parlar:

  • Abans de marxar m’agradaria parlar amb vostès. – digué.


Els senyors Zabat accediren a la petició de jove i, sota l’atenta mirada d’Hero, es dirigiren fins a una sala més discreta per a escoltar Leandre. La donzella es quedà desconcertada, sentia cert temor de que el seu secret quedés descobert, però a la vegada confiava amb la promesa de Leandre i sabia que no la trairia, ni a ella ni als seus sentiments.

Desprès d’uns minuts que a Hero li semblaren hores, la porta de roure que donava a la cambra on Leandre i els senyors Zabat estaven s’obrí i els tres sortiren. La donzella es relaxà al veure el suau somriure que adornava el rostre de la seva mare, però quan els seus ulls es creuaren amb els del seu pare una sensació de desconfiança la inundà i va sentir un calfred recorrent-li l’espina dorsal. Allò la portà a clavar els seus ulls en els de Leandre, qui apartà la mirada, mes no suficientment ràpid, doncs la jove pogué percebre quelcom similar a la culpabilitat en els ulls verds del noi.

  • Si ja està tot dit, nosaltres ens retirem. – anuncià Christopher Floros, interrompent la línia de pensament d’Hero.

    Molt bé, doncs. Espero que tingueu un afable viatge. – respongué Agatha Zabat, mantenint el somriure.


Un parell de frases més tard, la família Floros marxà, deixant als Zabat envoltats d’un ambient incòmode que anava creixent per moments.


  • T’esperarem per dinar, no facis tard. – digué Dorian Zabat, amb una veu més tallant que l’espasa d’un botxí.


Hero sentí un nus a la gola i només pogué assentir amb el cap. La jove donzella sentia una pressió al pit que li feia repetir-se que quelcom no anava bé. Tot i això, decidí pensar en Leandre i el seu rostre sincer de la nit anterior, aquell que no donava lloc a dubtes i li aportava la seguretat de que guardaria el seu secret.

 

Les hores mai havien passat tan lentament per a Hero, qui esperava l’hora de dinar amb incertesa. Quan per fi arribà a aquell ampli i lluminós menjador, s’assegué al costat de la seva mare, quedant cara a cara amb el seu pare. Els hi serviren el menjar embolcallats en un silenci que ningú s’atrevia a pertorbar. El primer en trencar-lo fou Dorian Zabat, qui mirà a la seva filla amb fredor i digué amb seguretat:

  • Suposo que frises per a saber de què hem parlat amb Leandre, m’equivoco?


No s’equivocava, ho sabien tots tres. Tot i això, Hero contestà:


  • Teniu raó, pare. – digué amb un fil de veu.   


La seva mare es mantingué en silenci, aquells temes sempre els tractava Dorian Zabat.


  • Leandre ens ha parlat de la teva relació amb Aretha. És una serventa, Hero, estàs rebaixant el prestigi de tota la família amb les teves accions. Dona gràcies a que Leandre ens ho ha explicat i no s’ha fet públic.


Hero es quedà en silenci mentre notava com quelcom es partia dins seu. Havia confiat a Leandre el seu secret més preuat i ell l’havia traït. La pressió que la jove havia sentit al seu pit començà a augmentar fins a quasi deixar-la sense aire i els ulls començaren a entelar-se-li.


  • El teu pare té raó, has de pensar una mica abans d’actuar. No prendrem represàlies contra tu, però aquella serventa no pot continuar aquí. Hem pensat que el millor serà que tu l’expulsis i, d’aquesta manera, escarmentis. – afegí Agatha Zabat, amb un to de veu lleugerament més benvolent que el del seu espòs.

    Molt bé – respongué Hero amb la veu trencada per uns indicis de plor, que no deixaria sortir davant dels seus pares -. Si em disculpeu, em retiraré i ho faré.


Hero es posà de peu i, comptant amb el consentiment dels seus pares, sortí de la sala mentre retenia les llàgrimes. Abans d’anar a veure a Aretha, però, es dirigí a la seva cambra en busca de soledat i refugi. Quan arribà a la seva habitació, deixà anar la pena i, sobretot, la còlera que tenia contingudes en forma de plor silenciós. A mesura que les llàgrimes li lliscaven per les galtes, una part d’aquests sentiments marxava amb elles, però, al mateix temps, la impotència i el penediment ocupaven el seu cor. No podia creure que allò estigués succeint i es culpava. Culpava a Leandre, però també a ella mateixa per ser tan beneita i haver permès que allò passés. Va deixar que els sentiments es continuessin expandint durant uns minuts més mentre es mentalitzava.

A contracor sortí de l’estança i es dirigí cap al jardí, on sabia que trobaria a Aretha, mes tenia l’esperança de que no hi fos. Quan els seus ulls es trobaren amb la figura de la jove serventa, el món se li caigué a sobre. Aquella imatge era suficient per a sentir que el seu cor es partia en milers de bocins que li feien quedar-se sense alè.

  • Aretha... – la veu d’Hero sortí com un sospir i es perdé en el vent.


La jove serventa es donà la volta al sentir aquell brum llunyà, per a trobar-se amb una Hero que tenia els ulls buits, com si fossin pous sense fons.


  • Senyora... Esteu bé? – preguntà Aretha mentre s’apropava a Hero amb un to servil.

    No... Leandre ens ha traït. – respongué amb la veu dèbil i a punt de trencar-se novament.


Aretha s’amoïnà al escoltar aquelles paraules, no podia creure el que sentia. 


  • I jo... Jo he de fer-te fora, Aretha... – continuà Hero.


La serventa sabia que no podia fer res per a canviar aquella situació, era una decisió dels senyors Zabat i, òbviament, només podia acceptar aquelles ordres amb resignació i impotència. 


  • Llavors jo... Marxaré. – respongué Aretha.


Hero ja sabia que aquella seria la resposta de la serventa, doncs la coneixia i era conscient de que cap de les dues podia fer res. De tota manera, tenia l’esperança de que la jove d’ulls marrons respongués d’una altra manera, que intentés negar-se a marxar o inclús que la culpés a ella pel resultat, ja que, en el fons, la mateixa Hero ho feia. Si tan sols hagués callat, si tan sols hagués inventat quelcom en aquell moment... Res d’allò hauria ocorregut. Li costava creure que només tres dies abans tot estava bé.

Aretha es sentí abatuda, sabia que la seva relació era de tot punt impossible, però tot i això li feia mal. No volia allunyar-se de la persona a la que estimava i només de pensar que no tornaria a veure la donzella, les llàgrimes se li acumulaven als ulls i el cor se li encongia. La serventa no ho resistí més i sortí corrent en direcció a la cambra que compartia amb dues serventes més, recolliria les seves escasses pertinences i intentaria trobar feina en alguna altra casa, el més lluny possible de Sestos. Així, al menys, no hauria de veure a Hero casar-se amb Leandre.

La donzella sentia que la vida podria acabar en aquell moment i  no l’importaria, ja res tenia importància si Aretha no hi era.

La resta del dia transcorregué en un silenci sepulcral, els senyors Zabat no tenien res més a dir, Hero no es deixà veure i Aretha abandonaria la casa aquella mateixa nit. Quan arribà l’hora de sopar, Dorian Zabat es decidí a pertorbar aquell silenci.

  • En dos dies la família Floros tornarà a ser aquí, així ho podrem preparar tot per a la boda.


Aquell notícia travessà a Hero com si fos una espasa, l’últim que volia en aquells moments era veure a Leandre una altra vegada. La jove no respongué i l’habitació tornà a emplenar-se de silenci.

Aquells dos dies foren els més durs de la vida d’Hero, havia d’esperar pacientment a l’home que l’havia separat d’Aretha i no podia fer-hi res al respecte. Quan aquell carruatge que duia al seu interior als tres integrants de la família Floros s’aturà davant dels jardins, Hero fou l’última en sortir de casa, sota la dura mirada dels seus pares. Les presentacions foren ràpides i senzilles, tots sabien la raó de la visita.

L’atmosfera tensa i incòmoda es mantingué tot el dia, la senyora Floros intentà inútilment relaxar l’ambient en més d’una ocasió, però finalment es donà per vençuda. Quan la lluna ocupà el lloc de l’astre rei, Hero es retirà a la seva cambra al·legant que no es trobava bé. Unes hores més tard, la porta de l’habitació de la donzella fou tocada amb suavitat. Ella atribuí el gest a una serventa i li digué que entrés a la cambra mentre les llàgrimes li relliscaven per les galtes, li feien mal els ulls de tant plorar però no ho podia evitar. A més l’importava molt poc que el servei la veiés en aquell estat. La sorpresa va ser evident en el rostre d’Hero al veure a Leandre travessant el llindar de la porta.

  • Tu... Què hi fas aquí? – preguntà la jove.

    He vingut a parlar amb tu, tinc quelcom important a dir-te. – respongué ell.


Ella se’l mirà en silenci, esperant a que continués.


  • Hero... Jo no vull això. T’estimo, de veritat, la teva felicitat m’importa més que la meva. Per això he decidit que és millor que marxis. Pots fugir amb ella on ningú us trobi, sé que així seràs feliç... I jo també ho seré. – finalitzà Leandre.


 

  Hero obrí els ulls amb sorpresa, no podia creure el que escoltava i es posà en peu d’un salt, ja que inicialment es trobava asseguda al marge del llit.

  • Ho... Ho dius de debò? – inquirí ella mentre l’esperança li tornava la llum als ulls.

    Sí... Ves-te’n i sigues feliç, Hero.


Les llàgrimes de la donzella tornaren a brotar, mes eren d’alegria en aquesta ocasió. S’apropà al jove i l’abraçà amb força.


  • Gràcies... – digué Hero en un sospir.  


Ell l’envoltà amb els braços mentre una llàgrima recorria el seu rostre, tenint la seguretat de que havia fet el correcte.


  • Aprofita i marxa ara, jo els hi donaré motius per a no fixar-se en tu. – acabà dient Leandre.


Hero se’l mirà amb els ulls replets d’agraïment i assentí enèrgicament amb el cap.

Un cop Hero fou fora, s’endinsà a la ciutat, a la recerca del rostre d’Aretha entre la gent. Després d’anar al mercat, al septe i a la plaça, la donzella sentí la desesperació, no la trobava enlloc, estava desemparada. Els seus passos la portaren al port i, entre tots els rostres desconeguts, va coincidir amb uns ulls marrons com la sorra que coneixia molt bé.

Aretha estava venent les últimes pertinències que li quedaven quan els seus ulls toparen amb una mirada cian plens de promeses que li arribaven a l’ànima. La felicitat la inundà i els ulls se li aigualiren per aquest mateix sentiment. Cap de les dos digué res, no ho necessitaven.  

En aquell instant, la vida els pertanyia i ningú els robaria la llibertat...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]