Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



BeaEspinosa
Sant Vicent del Raspeig
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 La trobada amb Laia
Era tan menudeta, aseguda en aquell banc, que la seua tristesa passava desapercebuda per a la resta de la gent, menys per a ell, que de seguida va vore alguna cosa especial. Ella també es fixà en l´avi que s´aturà davant . Després de 70 anys, era la única persona que la mirava als ulls per primera vegada. El plor de la nena es detingué i ell va tardar uns segons a  reaccionar, fins que es decidí a asseure´s al costat de la xiqueta.



Davant l´atenta mirada de la nena digué:

-Què et pasa petita?-digué amb una immensa tendresa.



-Mare- contestà la xiqueta amb un filet de veu.



Frank de seguida dirigí la mirada al costat de la nena i veié una motxilleta. No digué res, simplement dibuixà el seu millor somriure i col·locà amb cura  a la xiqueta damunt dels seus genolls. La nostàlgia l´envaí, va sentir que retrocedia al passat, quan el seu avi l´emportava tots els dies a aquell parc i a aquell  mateix vell banc de fusta. Mai va superar que el deixara, que no tornara a escoltar la seua veu i les seues històries que tant li agradaven. Volia dir-li tantes coses…



La nena va treure de la motxilleta un xicotet diari i li´l donà perquè li llegira. L´obrí i el primer que va vore, va ser el nom de la xiqueta, Laia. El va reconéixer perfectament perquè anava acompanyat del dibuix d´una nina, la mateixa que portava la xiqueta a la seua samarreta. Li llegí durant hores i hores, fins i tot quan tota la gent se n’havia anat, ells seguien com si el temps no haguera passat. Aleshores arribà a l´última página, i quan acabà els dos es miraren i Laia li somrigué.



Agafats de la mà emprengueren el camí cap a casa, únicamente baix la tènue llum dels fanals del carrer. La tristesa i les seues preocupacions se n´anaren amb la presència de Laia. Encara que no sabia res d´ella, es va convertir en la persona més important de la seua vida, des d´aquell mateix dia, des d´aquell mateix instant. Frank estava tot sol al món i tots els dies anava al parc del costat de sa casa per sentir la felicitat de la gent, i encara que els  contemplava fixament , ningú es fixava en ell, mai ho havien fet . Li agradaven molt els xiquets com Laia però no va poder trobar ningú que l´amara de veritat, perquè ell sempre havia sigut diferent per als altres. L´única motivació que tenia en la vida era el seu avi , ell el mirava diferent, el feia sentir especial. Però, encara que el seu avi Josep era la persona més forta i valenta que mai havia conegut, no va poder fer res per romandre al seu costat. Frank no va acceptar la seua pèrdua i des d´aleshores vivía tancat en si mateix sense saber ben bé quin era el seu lloc en el món.



Laia també tenia una trista història que ell mai podia arribar a imaginar, ni tan sols ella mateixa s´adonava, era massa petita. Tan sols tenia 2 anyets quan la seua mare la deixà en aquell parc perquè no podía ni tan sols donar-li un trosset de pa, no tenia res. Des que va nàixer  la xiqueta i el pare les abandonà a l´hospital, únicamente subsistien amb les ajudes socials. Ho va pensar durant moltes setmanes i decidí que aquella seria la millor solució per a Laia, desitjant que algú  com Frank la cuidara. Quan la deixà asseguda, la mare la deixà jugant amb la nina, ni tan sols va poder dir-li que mai la tornaria a vore, sols li acaricià els cabells com  feia sempre. I allí es quedà Laia.



Malgrat això Laia estava molt feliç amb el seu nou avi, ella mai n’havia tingut un i mai havia sentit la complicitat que s´estableix entre l´avi i el net. No parava de mirar-lo, li feia molta gràcia les seues  arruguetes fruit del desgast  pel pas del temps, tan diferents a les seues.



Arribaren a una caseta baixeta i vella, que per a Frank tenia un gran valor però per a la resta només eren un conjunt d´escombraries , que contrastaven amb els luxosos edificis del centre de Berlin. Era una casa molt humil, d´una família de llauradors,  que havia subsistit fins i tot als bombardeigs nazis. Però el més valuós eren el conjunt de llibres que hi havia a l´únic dormitori de la casa, alguns d´ells comprats, però la majoria havien estat escrits per l´avi Josep. Tota la seua vida estava allà escrita . Tenia un gran amor per la literatura i això ho va transmetre al seu nét, que també escrivia  llibres amb una depurada tècnica, potser inclús tindrien un gran valor en el mercat, però a Frank mai li havien agradat el reconeixements, preferia disfrutar-los ell mateix.



Sempre li havia agradat estudiar qualsevol àmbit, sobretot despertava un gran interés per la literatura i la biologia. Quan anava a l´escola era el millor de la seua clase, mentre els altres volien aprendre per interés laboral, a ell li agradava aprendre per créixer. Sempre anava més enllà, inclús creava objectes amb la seua imaginació, per això tot el món pensava que estava boig i li donaven de costat, però només era la  hipocresia de l´època. És per això que reflectia la seua frustació a les obres, però sempre simbòlicament amb personatges imaginaris. La seua imaginació no tenia límits.



Com únicament hi havia un llit, els dos dormiren abraçadets sentint l´alé l´un de l´altre. Com totes les nits Frank somià. En aquest cas va aparéixer Laia, els dos anaven tots els dies a aquell parc per llegir històries. En aquell moment Frank s´adonà que potser algú estava molt preocupat buscant  la xiqueta. L´alegria que li havia ennuvolat la vista, el tornà a la realitat. Sabia que el que havia fet no estava bé, aleshores mirà a la xiqueta, estava tan bonica adormideta…Amb el cor dividit, va decidir que el dia següent tornarien al parc Steglitz per buscar algú relacionat amb Laia. Però el cert, és que no trobarien ningú, ni ho trobarien mai. No obstant, s´inicià una vida completamente diferent, un somni del que mai no voldrien despertar-se, plena d´aventures i experiències que vivirien sense soltar la mà de l´altre,  com aquella nit.



 

 

 
 Comenta
 
Capítol 2 Tant de bo fora només un somni
Diari de Frank: “ Ahir Laia y jo anàrem  a l’horta que tenia el meu avi al sud, li havia parlat molt a la nena sobre això, però mai havia tingut el valor d’anar-hi. És increïble la capacitat dels xiquets per convéncer i traslladar-te a un món imaginari. Senten els teus problemes i la teua preocupació, per això intenten que no penses en ells  per un instant, aquest  és etern, o almenys deuria  ser-ho. Ho fan d’una manera tan simple… utilitzen qualsevol ximpleria per traure’t el teu millor somriure.



Laia m’ha canviat la vida, per primera vegada des de fa molts anys puc dir que soc feliç. Ja fa cinc anys que la vaig trobar a aquell banc, però ho recorde com si fora el primer dia. Hem anat a llocs on mai pensava que aniria, sense eixir de la ciutat, per a nosaltres qualsevol racó és especial. Per això, quan ella s’adorm m’agrada escriure aquestes vivències, per recordar-les sempre. Encara que ahir arribàrem tan cansats que no vaig poder fer-ho. Va ser un dia molt intens, sobretot emocionalment. Quan arribàrem a l’horta de l’avi Vicent, tot estava com ho recordava. Ens vam asseure baix la morera, com feia amb ell ,i vaig començar a contar-li una de les meues històries de prínceps, animals exòtics i plantes que parlen. Així ens passàrem vàries hores,fins que decidírem començar a passejar. Laia és una xiqueta molt curiosa, i per això em preguntava sobre tot allò que veia, així va fer que arribara als meus records en aquella horta. Sense que ens adonàrem passà el dia, ja que  he pogut comprovar que el temps és una magnitud variable, abans el dia es feia etern….”



-Iaio, iaio on ets?- Laia va interrompre la seua escriptura



-Estic ací a l’escriptori, què és això que portes? -Frank quan va veure entrar a la xiqueta es fixà en la carta que portava a la mà.



-Me l’he trobada a la porta, posa que és per a mi, però tinc por , millor obri-la tu - va posar aquella cara d’inocència…



De seguida es va anar al dormitori, i Frank es quedà a soles amb la carta. Aleshores  va vore la nina dibuixada, la mateixa que tenia Laia en el seu llibre quan la va trobar. Va dubtar uns segons abans d’obrir-la, però quan es decidí,  l’interior el sorprengué: era la mare de Laia.



A les primeres línies feia referència al dia que la deixà al parc,  es quedà indecisa darrere d’un arbre , sabia que la seua decisió no va ser la correcta. La volia més que res en el món, per això no volia que patira. L’únic que desitjava era una alternativa de futur per a la seua xiqueta. De seguida va veure arribar  un vellet peculiar, la sorprengué la delicadesa i dolçor amb què tractava a la xiqueta. Mai havia vist  Laia riure així, s’adonà de  la complicitat que es va formar entre ells. Va comprendre així que aquell home la faria  feliç.



Per això li donava les gràcies a Frank pel seu gest de solidaritat. Va esperar cinc anys a escriure la carta perquè no volia intervindre en la seua felicictat. Volia dir-li a Laia que, encara que mai la perdonaria, tenia una mare per a quan ho necessitara, sentia important dir-li-ho en aquell moment que gaudia de consciència. No pretenia que la buscara, ja que  mai la trobaria, únicament volia dir-li que la volia i estava de manera omnipresent sempre amb ella.



Frank plorà de la infinita tendresa que desprenia la carta, a ell mai li havien escrit res així . Parlà amb Laia,  la xiqueta s’alegrà  que la mare li dibuixara la nineta altra vegada. Encara que no volgué investigar més, li agradava la seua nova vida.



Laia anà creixent de la mateixa manera que Frank envellia a un ritme accelerat, però mai deixà d’escriure sobre  la seua vida. Un dia quan la xiqueta tornà, no trobà el seu avi. Es va posar molt nerviosa, però als pocs minuts Frank  tornà, digué que estranyament s’havia desorientat i per un moment no sabia tornar. Aquests símptomes es repetiren, junt a altres com la pèrdua de consciència i de memòria. Quan anaren al metge aquest li diagnosticà una malaltia  nerviosa per la qual perdria la memòria i es convertiria en una altra persona totalment diferent , entre altres coses, augmentaria la seua agressivitat. Per tant, era necessari que ingressara en una residència i se separara de Laia, pel benestar dels dos.



“ No hi ha res pitjor en la vida que oblidar els teus records: qui ets, d’on vens o qui ha format part de la teua vida. Fa uns dies que no puc mirar  Laia als ulls, no m’imagine el moment  de veure la seua inocència per última vegada. He desitjat moltes vegades oblidar moments del meu passat i canviar la meua personalitat incompatible amb la resta del món, però ara que arriba el moment no estic preparat i crec que mai ho estaré.”-Diari de Frank



Vam necessitar alguns dies per assimilar la notícia I per reconstruir les nostres vides. Hi ha paraules que són molt dures d’assimilar, haurien  d’estar prohibides. Decidírem buscar  la mare de Laia per tal  que  tinguera amb qui quedar-se. Després d’anar a Serveis Socials i a l’Ajuntament, telefonaren a casa. Era ella. El va agafar Laia, i parlà amb ella amb una immensa seguretat. Aleshores em vaig adonar  que era ja tota una dona, aquests últims mesos les adversitats havien accelerat la seua maduresa. Quan acabaren, em digué que la seua mare acceptà a quedar-se amb ella, inclús s’alegrà. Vindria a buscar-la demà, havia de desplaçar-se a una altra ciutat alemana llunyana on treballava la mare.



Després d’una nit de tormenta, pareix que el cel també sofria pel comiat, arribà el dia. Era molt difícil ficar tots els records en la maleta, per això Laia introduí  únicamente allò material, encara que ho portava tot ben a  dins . A més Frank li donà els seus libres, almenys que ella s’enrecordara de la seua bonica història.



Aleshores arribà la mare. Es deia Júlia i era igual de guapa i dolça que la seua filla, però tot i  la seua curta edat, en ella es reflectia el pas de la vida i el patiment de la supervivència. Les  dues es van fondre en una abraçada, aquest seria l’últim record de Frank, una part d’ell sabia que aquesta trobada arribaria i s’alegrava molt per elles. Encara que van parlar animadament durant molt de temps, no van poder retardar més el moment.



La útima mirada, l’útim somriure de complicitat, l’útima vegada que Laia li agafava la mà…El temps s’aturà per a ells, és molt difícil per a una xiqueta allunyar-se del seu avi. No ploraren, volien que aquell moment fora dolç. Finalment Frank li donà un petó al front i Laia es va anar . Acabava d’anar-se’n una part d’ell, ella també ho sentí.



 

 

 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1126 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]