Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



brown eyed girl
Girona
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 L'espurna
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Es tombà, lleugerament molest per la sobtada profanació del seu santuari. Feia un mes escàs que s’havia traslladat a Berlín, i el parc Steglitz ja havia esdevingut el seu indret predilecte de la ciutat. Tot i que la família de Kafka era originària de Praga i ell hi havia viscut tota la seva vida, feia temps que havia deixat de pertànyer-hi. Franz Kafka havia vist créixer la seva ciutat natal de la mateixa manera que la ciutat l’havia vist créixer a ell. Praga havia presenciat la natura perenne de la bondat d’aquell nen, de la serenor d’aquell noi, de la benvolença d’aquell home en què havia acabat convertint-se. Dins la seva ciutat era especialment conegut pels contes fantàstics que escrivia per als menuts: llegendes sobre castells enormes i paisatges utòpics, històries poblades de criatures màgiques... rondalles que solia explicar assegut en un bar amb una tassa de cafè a la mà, sempre envoltat d’una munió d’infants delerosos d’il·lusions i somnis.



Amb tot, ja feia dos anys que Franz Kafka havia canviat. Dos anys que no era el mateix. L’esclat de la guerra l’havia convertit en una ombra, en un reflex borrós i desdibuixat de la persona que havia estat durant tota la seva vida. Fins aleshores, és clar. Dos anys enrere, Kafka havia deixat de freqüentar el bar i d’explicar contes a les criatures. Havia abandonat categòricament qualsevol indici de vida social. No volia sortir de casa, no deixava la seva cambra sota cap circumstància. Menjava i dormia a deshora, si és que ho feia. I es passava dia i nit enganxat a la ràdio. En el seu cap habitava una malaltissa obsessió pel món nazi, una cega obstinació vers l’epicentre del Tercer Reich, que l’havia dut a destinar (a partir de 1939) la totalitat de la seva vida a descobrir qualsevol novetat sobre Alemanya i els jueus sotmesos a la cruel voluntat del Führer. I eren aquelles atrocitats les que havien compel·lit el fet que, el 14 d’abril de 1941, Franz Kafka decidís anar-se’n a viure a Berlín, tot sol. Un escriptor jueu disposat a endinsar-se a la gola del llop. I tot el que això comportaria.



Aquell silenci esmicolat i la molesta persistència dels gemecs de la nena van aconseguir que Franz Kafka s’abstragués tant de les seves reflexions que va oblidar momentàniament l’objectiu del seu exili. Com que feia poc temps que vivia a la metròpoli se sentia sol i, per molt que li dolgués admetre-ho, enyorava la seva vida anterior. Evocava constantment la senzillesa de la seva rutina, el plaer de tots aquells petits instants que no havia valorat prou i que havia deixat tan enrere, moments dels quals s’havia distanciat fins a un punt en el qual adesiara oblidava que havien existit de debò. Havia començat a freqüentar el parc com a últim recurs, en un desesperat intent de dissipar la seva torbació i l’enyor vers una casa en la qual ja no era benvingut, però també en la recerca d’una espurna d’aquella humanitat que semblava fer-se fonedissa rere les reixes del seu santuari. D’aquell indret on la procedència i els prejudicis semblaven difuminar-se, i regnava un imperi de calma i una sobirania de pau. 

L’empresa d’aquell viatge havia coincidit amb la primera pàgina del nou diari de Kafka. Atès que les circumstàncies precursores del seu trasllat havien estat la fama i l’ambició de reconeixement públic, havia començat a escriure les seves memòries amb la primordial i única intenció de publicar-les un dia. Tenia set de sensacionalisme, d’obtenir l’admiració del poble jueu i de convertir aquella insígnia groga que els marginava de la societat en motiu d’orgull. Aspirava a convertir-se en l’heroi del poble, en el símbol de la viva salvació sobre l’opressió de la dictadura.



Algú podria considerar-lo noble, l’objectiu d’aquell Robin Hood desesperat i indefens, que pretenia robar als rics la suficiència per lliurar encara que fos un bocí de justícia als pobres. I en certa manera ho era, però li mancava l’embranzida d’un poble unit, fort, decidit; que fins aquell moment havia romàs submís, derrotat i agenollat davant la implacabilitat dels soldats de les forces armades. D’un poble que duia dos anys de desavantatge.



La curiositat de Kafka anava creixent a mesura que podia percebre el plor de la nena més i més proper. En el poc temps que duia a Berlín, el parc havia constituït la seva principal font d’esbargiment, un raconet familiar enmig d’un infern de mirades prenyades d’odi i insults entre dents. Un paratge segur, neutral. Lliure de prejudicis. I per això encara li resultava més estrany el fet que algú no s’hi sentís a gust, fos pel motiu que fos. Va tombar cap a la dreta, resseguint una densa muralla d’arbustos que li bloquejava la visió de la placeta que es trobava al bell mig del parc. Una aigua cristal·lina brollava de la font que es trobava al centre de la plaça, i els raigs de sol semblaven imprimir-se en cada gota deliciosament, confeccionant una orquestra de llums que conferia a aquell indret una presència sobrenatural. Circumdant la font hi havia una renglera de bancs de pedra d’aspecte pulcre, tots ells desocupats. Tanmateix, a la vora de la font hi seia una ombra. Va aturar-se uns segons. La criatura encara no s’havia adonat de la seva intrusiva presència. Des de la seva posició tan sols era capaç de veure una cabellera rossa i llarga, i un vestit blau cel de volants. La figura s’agitava lleument amb la cadència de les fulles, que dansaven amb la brisa suau. Kafka es va sorprendre que el seu plor fos ofegat, a diferència d’uns instants abans. Els seus passos van guiar-lo cap a la nena, mentre el seu cap intentava posar ordre en els seus pensaments. Ningú més s’havia adonat de la presència de la nena, ni tampoc de la de Franz Kafka, que en aquell moment va aturar-se al costat de la criatura. Va acaronar-li l’espatlla amb suavitat, intentant no sobresaltar-la, i ella el va esguardar, encara amb els ulls plorosos. Kafka no va dir res. I ella va començar a parlar.



Entre sanglots, va explicar-li que la seva mare li havia encarregat que comprés dues barres de pa amb una moneda que ella li havia donat abans de sortir de casa. Ella s’havia distret mentre caminava, abstreta en les seves fantasies, i s’havia aturat un moment a jugar amb la límpida aigua de la font. La moneda, que havia dut a la mà en tot moment, havia caigut dins de l’aigua, esfondrant d’aquesta manera qualsevol esperança de poder fer el que li havien encomanat. 

Kafka va somriure per dins, acalant la mirada en un gest de comprensió. Però era un somrís trist, el seu. Aquella nena li havia fet evocar –inevitablement–la seva vida a Praga i tots els infants que havien perdut per culpa seva aquell inventor de somnis que feia les seves vides un bocí més felices. I va ser per aquesta raó que Franz Kafka va decidir recuperar d’algun indret recòndit de la seva memòria una petita part del Franz Kafka que havia estat, i va explicar una història a la nena. Una història sobre aquella font de la qual cap dels dos podia apartar l’esguard. Li va contar que aquella era la font de la fortuna, i que el que acabava de fer era llançar un desig dins l’aigua. Ella havia de demanar un desig a la font, que només es compliria si aconseguia mantenir en secret allò que havia desitjat. La nena va mirar Kafka amb l’esguard entelat, i ell li eixugà les llàgrimes d’aquelles galtes rosades i suaus com un pètal de rosa.



Hesitant, va demanar-li si ja havia pensat el seu desig, i ella va esbossar un gest d’assentiment. Es van mirar, i l’oceà cristal·lí dels ulls de la criatura va descansar momentàniament sobre el sorrenc i corrent esguard de Kafka. Ella no semblava estranyada. No semblava entendre la intimidació que hauria de sentir una nena alemanya en parlar amb un home jueu, no estava al corrent del perill que suposava estar allà, amb ell. Era la primera persona que desestimava les diferències d’una manera tan pura, tan genuïna. Com si no comprengués que pertanyien a mons diferents, dos mons que no es barrejaven i tenien estrictament prohibit ajuntar-se.



Ella seguia sense alterar-se. Semblava més aviat agraïda, fins i tot meravellada. La nena li va fer una abraçada i va murmurar alguns mots en alemany, que Kafka va mig copsar com a un gràcies. I llavors va marxar. Aquella cabellera daurada que voleiava amb la brisa, aquells volants que la seguien a tot arreu. Va desaparèixer amb una última ventada, i Franz Kafka es va adonar que –essent aquell el primer cop que veia la nena– també seria, probablement, l’últim.



Aquella nit Kafka va dormir poc i malament. No podia deixar de pensar en els ulls de la nena, i en com aquell instant efímer havia desencadenat una seqüència d’esdeveniments en algun racó del seu interior. Va obrir el llum de la tauleta de nit, i va agafar el seu diari de sobre l’escriptori. Havia d’escriure el que li havia ocorregut, el que li estava ocorrent en aquell mateix instant. I el que ocorreria a partir de llavors. Perquè Franz Kafka podia sentir com una espurna, una flama, començava a forjar-se molt endins de les seves entranyes, però no era capaç encara de determinar-ne la magnitud. I encara menys d’imaginar-se’n les conseqüències.

 Comenta
 
Capítol 2 Les flames
22 de maig de 1941

El parc Steglitz s’ha transformat en l’aliment de les meves dèries. Per molt que ho he intentat, no he estat capaç d’oblidar-te. Ara ja dubto que ho faci. Sec en un banc, i contemplo embadalit la font on fa una setmana vas embruixar-me amb el teu esguard transparent. Et penso i, mentre sostinc aquest diari sobre la falda, una ploma m’acaricia el tou dels dits. Tinc les ungles rosegades. Un posat intranquil, amoïnat. Has desencadenat una flama, una fúria dins meu. Sé que tinc la bèstia continguda dins les venes, perquè no la puc foragitar. Ja no en soc capaç. Des del nostre encontre he vingut al parc dia rere dia, des d’aviat al matí fins ben entrada la nit. No sé què espero, no sé si arribarà. Potser confio que vindràs a buscar-me un altre dia, que em salvaràs d’aquest infern en el qual m’estic enfonsant, cada dia una mica més avall. Potser siguis el meu àngel de la guarda, la meva salvació. Potser no. I no saber-ho em corroeix i m’allibera a la vegada. Et penso, i quan ho faig adverteixo la incertesa jugant a un estira-i-arronsa infinit amb el meu cap, que es debat entre el seny i la bogeria. Ets una moneda que mai cau ni a cara ni a creu, una resposta que mai és aigua clara. Una partida de daus en què tinc totes les de perdre.



Berlín viu en una davallada incessant. Cada dia hi ha noves deportacions, noves atrocitats són comeses diàriament. Els jueus ploren el seu destí indefugible i, tanmateix, la resta emmudeix. Ningú fa res. Els trens són plens; les andanes buides. Els barris jueus estan desocupats. Les cases, abandonades. Passejo pel que havien estat les artèries del call, una ànima en pena que s’esfilagarsa pel que ara són uns quants carrerons de mala mort. Deambulo, i em permeto la gosadia d’observar el que un mes enrere jo havia arribat a considerar casa meva. Dels balcons on abans brollaven plantes només en resten alguns branquillons secs i grisos, mancats de vida. Les meves passes ressonen sobre l’empedrat, mentre esquincen el silenci i –paradoxalment– accentuen la mudesa de la ciutat. Fa uns dies que visc en un dels barris més perifèrics, un dels pocs on encara resten indicis de vida. Tot està mig buit, mig mort. Per sort, jo encara visc. Sobrevisc. I mentrestant, vaig escrivint tot el que observo, tots els fils que es mouen sota el comandament d’una aranya de potes desmesuradament llargues que va afegint noves víctimes dia rere dia. Mentre espero el meu torn, els meus ulls són una arma poderosa, i la meva ploma condemna unes atrocitats que, malgrat que es cometen constantment, no són castigades. I probablement tampoc ho siguin.



30 de maig de 1941

M’he despertat amarat de suor freda. Decididament, la son és un luxe al qual ja no em puc permetre sucumbir. M’incorporo amb dificultat, i els meus peus trontollen sobre el terra de fusta vella i estellada. Agafo la ploma, però ja no aguanto més. Gargotejo amb ràbia, amb una ira irrefrenable i una set indominable de justícia. Intento no tocar res. I de sobte cremo. El meu voltant comença a encendre’s, i soc l’epicentre d’un incendi que ja no puc controlar. El vermell s’estén per la cambra, la calor és ardent. I el foc abrasador acaba d’esborrar els dubtes. M’has fet veure la inhumanitat de la vida que m’ha tocat viure, dels passos que aviat em tocarà seguir. Uns passos que, malgrat tot, estic disposat a afrontar.



De sobte, recordo què he vingut a fer aquí. En aquesta ciutat. He vingut a lluitar, he arribat per fer història. Visc per ser recordat. Per això estic escrivint aquest diari. Perquè la meva ambició és un bocí de reconeixement, per ínfim que sigui. Necessito la fama de la mateixa manera que necessito salvar el meu poble. És un desig aferrissat, un anhel mut que en aquestes pàgines faig palès. Al parc hi passegen parelles, hi juguen nens, hi seuen famílies. Tots ells hi tenen a perdre, tots ells tenen algú per qui es desviurien. Estan entrelligats, tenen compromisos. Estan, en certa manera, emmordassats. I, tanmateix, jo freturo de tots aquests lligams. Soc lliure. Lliure de viure, lliure de morir. Lliure de fer el que vulgui fins que ja no pugui fer. No tinc mordasses, exceptuant –és clar– l’estrella groga que porto cosida al jersei des que vaig arribar aquí. Aquesta estrella que em fa presoner, que em converteix en presa i a l’estat en depredador. I, de moment, aguaito. Espero. Però la set de lluita em consumeix. L’espera s’està fent eterna i jo necessito acció. Moviment. Necessito escriure una història veritable, una història que pugui ser publicada. Una història que parli per mi, i pels milions de persones que ja no poden fer-ho. Jo vull resistir i resistir-me a la dictadura. Jo vull ser viu, fins i tot quan em mori. 

I és en aquest moment que m’adono què és el que haig de fer. Seguint la màxima d’ull per ull, i dent per dent. 

4 de juny de 1941

Surto del parc avançant diligentment. Quatre dies no han aconseguit sufocar la flama que tragino a tot arreu on vaig, sinó que cada dia que s’escola cremo més. L’incendi s’ha escampat, carbonitzant-ho tot sota els meus peus. Rere les meves passes. Steglitz ja no és més que el cementiri de la meva paciència, dels meus intents de resistir l’impuls completament en va. Els carrers per on solia passejar només conserven les ombres d’allò que un dia representaven per a mi, i ara tan sols resten flames. El terra incinerat; les cases, calcinades. El cel emboirat, fosc; en consonància amb el que habita dins les meves entranyes. Camino pels carrers més cèntrics de la ciutat, ignorant amb prou feines les mirades estranyades i les llambregades d’aversió. Encara no han vist les flames. Però estan a punt de contemplar-les.



La puresa, la polidesa d’aquests carrers contrasta amb l’infern que sotja tan sols uns carrers enllà. És una mostra de tot allò a què no se’ns permet aspirar pel sol fet de ser com som, de ser qui som. Per a ells soc radioactiu. I en aquests instants estic fora de lloc, lluny del meu hàbitat natural. D’allà on pertanyo. I és que he sortit a caçar. Ja no soc la presa, m’he convertit en predador. Entre la multitud els veig aparèixer, però encara no s’han adonat de la meva intrusiva presència. Entre els llops hi ha un farsant, i no tardaran en descobrir-ho.



Quatre oficials vestits amb indumentària de guerra passegen per l’avinguda. Avancen tranquil·lament, i aparenten aquella felicitat patriota prenyada d’arrogància i orgull que són incapaços d’abandonar. Els miro, i el seu urc i els seus aires de superioritat sobrepassen els meus límits. Els vull el mal, els vull fer sofrir i sé que si ho faig em mancaran els remordiments. En aquest precís instant l’incendi eclipsa qualsevol vestigi de racionalitat i es comença a buidar amb una furor indomable. Descarrego totes les meves forces sobre el soldat que més a prop em queda. Desencadeno la fúria, desfermo les flames. I lluito aferrissadament en aquest combat que soc conscient d’haver perdut, fins i tot abans de començar. La derrota es fa palesa quan m’adono que un dels soldats jau a terra entre sospirs i gemecs, arraulit. M’aturo de sobte, i la resta de soldats aprofiten per reduir-me i emmanillar-me. Tot just començo a ser conscient de l’enorme error que he comès quan noto com m’empenyen des de les espatlles. Se m’estan a punt d’emportar.



I és aleshores quan et veig.



Apareixes corrent entre la multitud arremolinada, amb el teu regust d’innocència inesquinçable. T’atures davant del soldat ajagut, i em veus a mi. Em mires, amb el teu esguard fet de cels i oceans i mars. Els teus ulls esbossen el terror que sents. En els meus, es reflecteix una súplica muda, un desig desesperat. Aquests segons efímers –i tanmateix eterns– en els quals les nostres mirades coincideixen són suficients per mantenir una petita espurna d’esperança dins meu, que resta després que l’incendi hagi arrasat amb tot el que l’envolta. Acotes el cap, i adverteixo un deix de tristor en el teu gest. Començo a desesperar-me. Però quan t’agenolles davant del soldat i l’abraces amb llàgrimes als ulls sé a dretcient que no hi ha marxa enrere. Perquè acabo de ferir, potser de mort, el teu pare. Sense motiu. Bé, amb motiu. Però sense coneixença. I ara sé que aquesta vegada no podré eixugar-te les llàgrimes, com aquell dia al parc, igual que ara ja estic segur que aquesta serà l’última vegada que et vegi, havent-te causat tot aquest dolor. I sense haver tingut oportunitat de disculpar-me.



25 de juny de 1941

Em desperto i soc al camp. Ja fa vint dies que van internar-me aquí, vint dies que romanc pres en aquest infern sobre la faç de la terra. Descloc els ulls amb peresa, i observo com la rutina se cenyeix sobre mi. Soc conscient de com m’enfonsa, de com va extingint tot vestigi d’aquell incendi del dia 4 de juny de 1941, el dia en què vaig decidir abandonar-me a les urpes del destí. El dia en el qual vaig privar-me de qualsevol rastre de seny, i vaig perdre la capacitat de decidir sobre el futur i sobre la meva vida.



Pel que fa a la mort, la veig cada cop més propera. Més imminent. És un fantasma que va deixant de ser una ombra, que s’afaiçona i pren forma davant dels meus ulls com mai abans ho havia fet. Són les conseqüències de desafiar la vida, de reptar el destí. Jo vaig decidir arriscar-me, ho sé. I ho he perdut tot. Però no hauria imaginat mai que la pèrdua seria tan gran, tan dura... i tan inhumana.



El dia transcorre i els meus remordiments no s’apaivaguen. Et penso i no puc creure què vaig fer. He destruït una part de la teva vida per caprici, per set d’una justícia que no he saciat amb aquest acte agosarat i temerari. I per molt que intenti justificar-me, no hi ha cap excusa vàlida. Intento convèncer-me que ho vaig fer pel poble, per la història del país. Però no va ser així. Tenia ambició de venjança, volia tornar-los tot allò que ells ens fan a nosaltres. Esperava sentir alguna mena d’assossec, després de les flames, suposo. No l’he obtingut. I només em resta l’opció de resignar-me. Ho sento, petita, sento tot el dolor que t’he provocat. Sento haver esmicolat la teva innocència d’una manera tan brutal, com una nina de porcellana que es precipita al buit i cau a terra estrepitosament. He fracassat. En tinc tota la culpa. I almenys espero que, encara que jo no ho sàpiga, puguis perdonar-me.



[...]

15 de maig de 1942

Ha transcorregut gairebé un any des que vaig entrar al camp de concentració. Auswitcz representa tots els meus intents fallits, les meves pitjors pors. Aquest indret em recorda dia rere dia que mai assoliré allò que vull. La fama, el reconeixement de la nació. M’haig de conformar amb l’esperança de formar part –algun dia– de la història d’un poble caigut en mans de l’enemic, tot i que va lluitar per ser lliure. El meu barracot s’ha anat buidant, amb el decurs del temps. Per culpa de les dutxes. Jo me n’he salvat durant tots aquests mesos. Però les he vist. Són uns tubs de ferro que pengen del sostre, una teranyina que sembra l’horror i se t’empor

Fi del diari de Kafka.

 Comenta
 
Capítol 3 Les cendres
El diari de Franz Kafka va ser descobert el 23 d’octubre de 1991, sepultat sota anys de pols i el pes de la història. Segons els descobridors, havia romàs amagat d’ençà de la mort de Kafka; durant l’activitat del camp i a partir de 1945, quan aquest ja va deixar de funcionar. El manuscrit va ser trobat dins d’un barracó per un grup d’historiadors polonesos que visitaven el camp, amagat sota uns quants taulons de fusta. Les cobertes s’havien desgastat, rosegades pel decurs dels anys, i el paper havia adquirit aquell tornassol groguenc propi dels llibres antics. La lletra, però, era llegible. 

Tot i que no feia tants anys que el camp havia clausurat, el poble alemany semblava haver oblidat qualsevol vestigi de què havia ocorregut dins d’aquell recinte a Auschwitz, Polònia. La història s’havia adormit per culpa de quaranta-sis anys en què el camp havia romàs tancat i negligit, sumit en un profund estat de letargia negacionista que se cenyia amb força sobre la gent. Però –per molt que el poble ho negués– els fets romanien. Inalterables. Insatisfets. Quatre milions de persones havien mort en aquell camp. Quatre milions de vides arrabassades, preses. Quatre milions d’històries que s’havien deixat d’escriure, després d’haver caigut en mans de la dictadura. En mans d’un règim mancat de compassió, miraments i remordiments.

Totes aquestes vides que s’havien quedat sense viure (i que ja mai serien viscudes) pesaven en la consciència d’aquells alemanys que havien presenciat tal injustícia i, tot i això, s’havien quedat de braços plegats. Suposo que la gent havia preferit sepultar el dolor i la vergonya sota un mantell de frivolitat i ignorància. El temps ja havia posat distància pel mig, però un buit inexpugnable encara amarava aquell racó de la Terra que havia estat –temps enrere– un infern. Tant en sentit figurat com literal. El mantell de l’oblit era dens a la capital alemanya, però Polònia no compartia aquella visió. Per això, el 23 d’octubre de 1991, la història havia ressorgit de les seves pròpies cendres. Més vigent i més viva que mai. 

El camp tenia una superfície força vasta, delimitada per una tanca metàl·lica punxeguda i amenaçant. A l’interior, un degoteig de diminuts barracons atapeïts de lliteres de fusta guiava les passes dels jueus vers un destí indefugible i fatal. Això no obstant, els forns i les dutxes eren tan sols dos exemples de les atrocitats que havien estat executades en aquelles hectàrees prenyades d’horror. Quaranta-sis anys més tard, la grisor, l’apatia i la nostàlgia es mesclaven amb l’amarg regust de la vergonya, mentre la buidor del camp retornava a l’oblit un esguard impregnat de resignació i tristesa. Tanmateix, no tots els jueus s’havien sotmès davant d’aquell destí nefast. Alguns havien intentat escapar, tant amb tractes com a través de la força. Altres havien intentat iniciar revoltes, que havien acabat irremeiablement en una mort immediata o una eterna tortura. Un d’ells, però, havia emprès una revolta muda; silenciosa. Una revolta que havia anat construint dia a dia; paraula per paraula. Mort per mort i mot per mot. Una revolta que sortia a la llum després d’una eternitat d’ignorància. Una revolta en forma de diari, inofensiu i indeturable a parts iguals. Perquè –per fi– el diari de Kafka seria llegit. La història estava escrita. La veritat, a punt de ser revelada.

El diari de Franz Kafka va ser publicat el 4 gener de 2003, sota el títol “Els ulls jueus de l’alemanya nazi”. Originalment escrit en txec, la fama que van adquirir aquells mots amarats de pregona desesperació, impotència i necessitat van convertir un desconegut, furibund i finalment resignat Robin Hood en un heroi digne de llegenda. A les llibreries, les edicions s’exhaurien en poques hores, i els exemplars es venien a un ritme vertiginós. Tothom havia sentit a parlar de Franz Kafka i la valentia d’aquell home que havia confrontat el règim, de la mateixa manera que –sobtadament– tothom semblava necessitar adorar la seva voluntat. Finalment, tot allò que Kafka havia desitjat en vida es complia. Havia estat disposat a pagar un preu molt elevat i a assumir-ne les conseqüències, però ara n’obtenia els fruits. Ara, que ja no podia veure-ho.

Ara, que ja no era capaç d’alterar el decurs de la història.

Pocs mesos després de la seva publicació, el llibre de Kafka va ser traduït a múltiples llengües, entre elles a l’alemany. La capital germànica finalment es deixondia d’un malson que s’havia mantingut ocult en les profunditats més recòndites i obscures de tots aquells que havien emmudit davant de milers de deportacions injustes. Els esguards de tots aquells alemanys que no havien arribat a conèixer la principal ocupació del Führer –fins llavors complets ignorants– entomaven amb prou feines el pes dels remordiments i la vergonya d’uns actes que ells no havien comès. Els horrors de la guerra havien aflorat sense forçar-los, descoberts tan sols pel pes d’una història que no havia pogut resistir més mitges veritats i respostes incompletes.

Aquell va ser, probablement, l’apogeu de la culpa nazi a Alemanya. La societat va acaramullar-se de veritat; una veritat punyent i alhora necessària. Una veritat que, inevitablement, estava fent brollar les memòries de moltes persones que no havien acabat d’adonar-se de la situació en què havien estat vivint durant la major part de les seves vides. Fins llavors, és clar.

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz s’agitava amb la cadència de les fulles que anunciaven una prematura tardor.

Una llàgrima solitària, seguida d’un sospir. 

Una llàgrima delicada que es precipitava parsimoniosament sobre l’última pàgina d’un llibre obert. La brisa daurada agitava suaument els cabells d’una dona gran que, asseguda en un banc solitari, permetia que uns quants blens platejats refulgissin amb els darrers raigs de llum i acariciessin la seva nostàlgia, mentre aquesta es bressolava entre fragments de records lleugerament borrosos i embrollats.

Mentre s’abandonava en un plor sufocat i silenciós, una traça d’enteniment va fer-se palesa en el seu cap turmentat i el seu cor profundament adolorit. De sobte, s’adonà que el llibre havia romàs obert des que havia acabat de llegir, i esbossant un somrís compungit observà les empremtes de totes les llàgrimes que havia vessat llegint-lo. Llavors, va tancar el llibre. Va observar-ne detingudament la portada, com si hi hagués escrits uns mots que tan sols ella era capaç d’advertir. Va resseguir amb els tous dels dits el títol del llibre, i fou llavors quan s’adonà de com les paraules de Kafka començaven a empaitar tots aquells records que fins llavors no s’ha atrevit a evocar.

El record de Kafka l’havia perseguit tota la vida. El seu esguard de cafè i les seves gràcils i esculpides faccions l’havien acompanyat en somnis, i l’havien turmentat més d’una vegada. Recordava el parc, la moneda. La font, la història. I llavors, recordava com se l’havien endut aquell migdia d’estiu, després que ell apallissés brutalment el seu pare. Recordava com ella havia corregut als seus braços quan ell estava inconscient, i com en aquell precís instant una llàgrima li havia solcat la galta. En aquell moment, va ser conscient que aquella llàgrima havia estat d’alleujament, de llibertat. I això Kafka no arribaria a saber-ho mai. Perquè el seu desig, aquell dia al parc, havia estat alliberar-se i alliberar la seva mare dels maltractaments d’un pare i marit que feia molt temps que havia deixat d’estimar-les. D’un home que les pegava, les insultava. D’un home que era nazi, i elles s’hi havien convertit perquè no havien tingut cap altra alternativa.

Kafka havia fet realitat el seu desig secret però, tal com confessava en el seu diari, havia viscut tota la vida amb el remordiment d’haver matat un home. I ara, ella se n’adonava. Ara, que aquell diari acabava de publicar-se i ella tot just acabava de llegir, asseguda al costat de la font del parc Steglitz, seixanta-dos anys més tard d’aquell calorós matí d’estiu en què l’havia conegut sense saber qui era. 

Acabava de llegir les memòries de l’home que l’havia alliberada i que, malgrat tot, havia sofert –per culpa del seu atemorit silenci– la resta dels seus miserables dies. 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]