Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



brown eyed girl
Girona
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 L'espurna
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Es tombà, lleugerament molest per la sobtada profanació del seu santuari. Feia un mes escàs que s’havia traslladat a Berlín, i el parc Steglitz ja havia esdevingut el seu indret predilecte de la ciutat. Tot i que la família de Kafka era originària de Praga i ell hi havia viscut tota la seva vida, feia temps que havia deixat de pertànyer-hi. Franz Kafka havia vist créixer la seva ciutat natal de la mateixa manera que la ciutat l’havia vist créixer a ell. Praga havia presenciat la natura perenne de la bondat d’aquell nen, de la serenor d’aquell noi, de la benvolença d’aquell home en què havia acabat convertint-se. Dins la seva ciutat era especialment conegut pels contes fantàstics que escrivia per als menuts: llegendes sobre castells enormes i paisatges utòpics històries poblades de criatures màgiques... rondalles que solia explicar assegut en un bar amb una tassa de cafè a la mà, sempre envoltat d’una munió d’infants delerosos d’il·lusions i somnis.



Però feia ja dos anys que Franz Kafka havia canviat. Dos anys que no era el mateix. L’esclat de la guerra l’havia convertit en una ombra, en un reflex borrós i desdibuixat de la persona que havia estat durant tota la seva vida. Fins aleshores, és clar. Dos anys enrere, Kafka havia deixat de freqüentar el bar i d’explicar contes a les criatures. Havia abandonat categòricament qualsevol indici de vida social. No volia sortir de casa, no deixava la seva cambra sota cap circumstància. Menjava i dormia a deshora, si és que ho feia. I es passava dia i nit enganxat a la ràdio. En el seu cap habitava una malaltissa obsessió pel món nazi, una cega obstinació vers l’epicentre del Tercer Reich, que l’havia dut a destinar (a partir de 1939) la totalitat de la seva vida a descobrir qualsevol novetat sobre Alemanya i els jueus sotmesos a la cruel voluntat del Führer. I eren aquelles atrocitats les que havien compel·lit el fet que, el 14 d’abril de 1941, Franz Kafka decidís anar-se’n a viure a Berlín, tot sol. Un escriptor jueu disposat a aventurar-se a la gola del llop. I tot el que això comportaria.



Aquell silenci esmicolat i la molesta persistència dels gemecs de la nena van aconseguir que Franz Kafka s’abstragués tant de les seves reflexions que va oblidar momentàniament l’objectiu del seu exili. Com que feia poc temps que vivia a la metròpoli se sentia sol i, per molt que li dolgués admetre-ho, enyorava la seva vida anterior. Evocava constantment la senzillesa de la seva rutina, el plaer de tots aquells petits instants que no havia valorat prou i que havia deixat tan enrere, moments dels quals s’havia distanciat fins a un punt en el qual adesiara oblidava que havien existit de debò. Havia començat a freqüentar el parc com a últim recurs, en un desesperat intent de dissipar la seva torbació i l’enyor vers una casa en la qual ja no era benvingut, però també en la recerca d’una espurna d’aquella humanitat que semblava fer-se fonedissa rere les reixes del seu santuari. D’aquell indret on la procedència i els prejudicis semblaven difuminar-se, i regnava un imperi de calma i una sobirania de pau.

L’empresa d’aquell viatge havia coincidit amb la primera pàgina del nou diari de Kafka. Atès que les circumstàncies precursores del seu trasllat havien estat la fama i l’ambició de reconeixement públic, havia començat a escriure les seves memòries amb la primordial i única intenció de publicar-les un dia. Tenia set de sensacionalisme, d’obtenir l’admiració del poble jueu i de convertir aquella insígnia groga que els marginava de la societat en motiu d’orgull. Aspirava a convertir-se en l’heroi del poble, en el símbol de la viva salvació sobre l’opressió de la dictadura. Algú podria considerar-lo noble, l’objectiu d’aquell Robin Hood desesperat i indefens, que pretenia robar als rics la suficiència per lliurar encara que fos un bocí de justícia als pobres. I en certa manera ho era, però li mancava l’embranzida d’un poble unit, fort, decidit; que fins aquell moment restava submís, derrotat i agenollat davant la implacabilitat dels soldats de les forces armades. D’un poble que duia dos anys de desavantatge.



La curiositat de Kafka anava creixent a mesura que podia percebre el plor de la nena més i més proper. En el poc temps que duia a Berlín, el parc havia constituït la seva principal font d’esbargiment, un raconet familiar enmig d’un infern de mirades prenyades d’odi i insults entre dents. Un paratge segur, neutral. Lliure de prejudicis. I per això encara li resultava més estrany el fet que algú no s’hi sentís a gust, fos pel motiu que fos. Va tombar cap a la dreta, resseguint una densa muralla d’arbustos que li bloquejava la visió de la placeta que es trobava al bell mig del parc. Una aigua cristal·lina brollava de la font que es trobava al centre de la plaça, i els raigs de sol semblaven imprimir-se en cada gota deliciosament, confeccionant una orquestra de llums que conferia a aquell indret una presència sobrenatural. Circumdant la font hi havia una renglera de bancs de pedra d’aspecte pulcre, tots ells desocupats. Tanmateix, a la vora de la font hi seia una ombra. Va aturar-se uns segons. La criatura encara no s’havia adonat de la seva intrusiva presència. Des de la seva posició tan sols era capaç de veure una cabellera rossa i llarga, i un vestit blau cel de volants. La figura s’agitava lleument amb la cadència de les fulles, que dansaven amb la brisa suau. Kafka es va sorprendre que el seu plor fos ofegat, a diferència d’uns instants abans. Els seus passos van guiar-lo cap a la nena, mentre el seu cap intentava posar ordre en els seus pensaments. Ningú més s’havia adonat de la presència de la nena, ni tampoc de la de Franz Kafka, que en aquell moment va aturar-se al costat de la criatura. Va acaronar-li l’espatlla amb suavitat, intentant no sobresaltar-la, i ella el va esguardar, encara amb els ulls plorosos. Kafka no va dir res. I ella va començar a parlar.



Entre sanglots, va explicar-li que la seva mare li havia encarregat que comprés dues barres de pa amb una moneda que ella li havia donat abans de sortir de casa. Ella s’havia distret mentre caminava, abstreta en les seves fantasies, i s’havia aturat un moment a jugar amb la límpida aigua de la font. La moneda, que havia dut a la mà en tot moment, havia caigut dins de l’aigua, esfondrant d’aquesta manera qualsevol esperança de poder fer el que li havien encomanat.

Kafka va somriure per dins, acalant la mirada en un gest de comprensió. Però era un somrís trist, el seu. Aquella nena li havia fet evocar –inevitablement–la seva vida a Praga i tots els infants que havien perdut per culpa seva aquell inventor de somnis que feia les seves vides una bocí més felices. I va ser per aquesta raó que Franz Kafka va decidir recuperar d’algun indret recòndit de la seva memòria una petita part del Franz Kafka que havia estat, i va explicar una història a la nena. Una història sobre aquella font de la qual cap dels dos podia apartar l’esguard. Li va contar que aquella era la font de la fortuna, i que el que acabava de fer era llançar un desig dins l’aigua. Ella havia de demanar un desig a la font, que només es compliria si aconseguia mantenir en secret allò que havia desitjat. La nena va mirar Kafka amb l’esguard entelat, i ell li eixugà les llàgrimes d’aquelles galtes rosades i suaus com un pètal de rosa.

Hesitant, va demanar-li si ja havia pensat el seu desig, i ella va esbossar un gest d’assentiment. Es van mirar, i l’oceà cristal·lí dels ulls de la criatura va descansar momentàniament sobre el sorrenc i corrent esguard de Kafka. Ella no semblava estranyada. No semblava entendre la intimidació que hauria de sentir una nena alemanya en parlar amb un home jueu. No estava al corrent del perill que suposava estar allà, amb ell. Era la primera persona que desestimava les diferències d’una manera tan pura, tan genuïna. Com si no comprengués que pertanyien a mons diferents, dos mons que no es barrejaven i tenien estrictament prohibit ajuntar-se.



Ella seguia sense alterar-se. Semblava més aviat agraïda, fins i tot meravellada. La nena li va fer una abraçada i va murmurar alguns mots en alemany, que Kafka va suposar que serien les gràcies. I llavors va marxar. Aquella cabellera daurada que voleiava amb la brisa, aquells volants que la seguien a tot arreu. Va desaparèixer amb una última ventada, i Franz Kafka es va adonar que –tot i que era el primer cop que veia la nena– probablement també seria l’últim.



Aquella nit va dormir poc i malament. No podia deixar de pensar en els ulls de la nena, i en com aquell instant efímer havia desencadenat una seqüència d’esdeveniments en algun lloc del seu interior. Va obrir el llum de la tauleta de nit, i va agafar el seu diari de la taula de l’escriptori. Havia d’escriure el que li havia ocorregut, el que li estava ocorrent en aquell mateix instant. I el que ocorreria a partir de llavors. Perquè Franz Kafka podia sentir com una espurna, una flama, començava a forjar-se molt endins de les seves entranyes, però no era capaç encara de determinar-ne la magnitud. I encara menys d’imaginar-se’n les conseqüències.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2819
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  853 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  220 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  111 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  204 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  239 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]