Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Escriptores de lila
Sabadell
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Capítol 1: Benvinguda a l'infern
Casset 5. Cara B. Sessió individual. 

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...



T: Marta, siusplau, mira'm... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta'm. Et recordes del tracte?

S: Sí.



T: Me'l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d'ingressar.



T: I saps quan peses aquesta setmana?

S:...



T: Bé, vés tirant cap al grup de teràpia, després seguirem parlant.



Va sortir al passadís. Caminava desganada. Sempre que passava per allà se li feia interminable, com si a cada passa el passadís s'allargués cada cop una miqueta més, era esgotador. Es va fixar en les parets, sempre blanques i avorrides, sense cap incís de color, i et feien venir unes ganes d'embrutar-les amb pintura irresistibles. Trobava a faltar ser a casa, allà tot estava ple de coloraines i llums, que mai et treien el somriure.



- Hola Marta. Passa, passa... seu al meu costat.- Va dir l’Àlex.



Enretirà la cadira, se sentí un grinyol intens i seguidament es va asseure.



Àlex: Bé nois, us he de donar una mala notícia. Ahir la Sandra, la noia de la tercera planta, que a vegades venia aquí... doncs ahir es va empassar pastilles de més i ara. Doncs, ja no hi és... - va dir la psicòloga que havia entrat després de mi-.



En acabar, la Marta va pujar energèticament a la seva habitació, amb un pensament en ment cada cop més nítid. Se'l va pensar tan poc que al cap d'uns minuts ja estava a terra inconscient, amb el pot de plàstic buit a la mà, i sentint un xiulet agut a dins del cap, cada vegada més fort i estrident.



...



Tot era fosc, s'escoltava de fons, un soroll produït pel monitor que controlava els meus signes vitals i els metges cridant al meu voltant, no sabia que passava, abans d'això, mentre estava drogada per les pastilles que m'havia pres, vaig escoltar a la infermera què em portaven a quiròfan, suposo que per fer-me un rentat d'estómac.



Mentre el meu deliri era cada vegada més gros, vaig veure un noi que em deia que l'acompanyés. No estava gens malament, inclús, possiblement si no estigués al costat de la mort, em fixaria en ell. Era d'uns divuit anys, cabell fosc, esvelt, mirada profundament negra, i amb un posat segur.



Un cop vam haver arribat, estava en una ciutat grisa, plena de fum, on tothom estava trist o enfadat. La gent caminava lentament i carregaven coses a l'esquena. Els carrers eren estrets i semblava que no s'acabessin mai, i si mirava cap endavant es podia veure un castell amb l'ànima encara més negra que la resta de la ciutat.



 

De sobte va sonar una alarma, tothom corria en direcció contrària, ja no veia al noi que m'havia portat a la ciutat, s'havia esfumat. Just quan agraïa de no formar part de tot això, una mà em va agafar pel canell i em vaig adonar que, per desgràcia, jo ho estava vivint. Quan vaig poder apartar-me de la multitud, vaig observar que algú encara m'agafava pel canell. Els meus ulls van mirar la mà què m'estrenyia, semblava una mà de noi, després vaig anar resseguint amb els ulls el seu braç, vaig continuar examinant-lo fins que em vaig topar amb uns ulls negres, que per un moment em van dir que s'havia penedit d'haver-me deixat sola. Però això va durar poc perquè ara els seus ulls tenien un aire de misteri pertorbador.



Vam continuar caminant. Durant el camí, la gent en mirava malament, jo no entenia res fins que vaig arribar al palau. El meu acompanyant semblava que no tenia les mateixes intencions que jo: ell volia entrar; jo, m'ho vaig replantejar i m'ho vaig tornar a pensar. Però una fotografia meva em va cridar l'atenció. Estava penjada a un mur i al costat n'hi havia més de moltes altres persones. I en un cartell amb lletres ben grans posava: benvinguts a l'infern, cosa que no vaig entendre en un principi.



Sense estar molt segura de mi mateixa, ni del que m'esperava darrere d'aquella porta, vaig fer una passa endavant. Durant uns minuts vam avançar per passadissos buits, plens de retrats, amb parets color vi i or.



 

En algun moment mentre avançàvem pels passadissos d'aquest palau, el noi que m'acompanyava, va desaparèixer després de dir-li a una dona que em portés a veure el seu pare. Tenia al voltant d'uns cinquanta anys, tenia els cabells grisos i els ulls marrons que em miraven amb una tristor infinita.



 

Una vegada vàrem arribar a la sala principal, hi havia sis persones més: tres noies, amb un màxim de vint-i-tres anys, un nen petit, un noi d'uns trenta anys i un avi. Tots sis estaven en fila i per l'expressió de la meva acompanyant, jo havia de fer el mateix. Em vaig posicionar, al meu costat dret hi havia una noia rosa, amb ulls blaus, d'estatura mitjana i, al meu costat esquerre, on fa un moment hi era la senyora dels cabells grisos, ara ja no hi havia ningú.



 

Poc després, un senyor d'uns quaranta anys va pesar, un per un, els que érem a la fila. Tot seguit ens va observar de dalt a baix, fent gestos d'aprovació amb el cap. Després va dir:

- Prepareu-los!- Exclamà amb una veu estrident.



Aleshores tots els servents van acompanyar-nos a unes altres habitacions, quan ja anava a sortir de la sala em vaig adonar que el noi que m'havia portat aquí, ho havia estat observant tot des d'una cantonada de la sala. Ell em va mirar i a través d'una mirada plena d'impotència, li vaig demanar que m'expliqués el que estava passant, una vegada vaig travessar la porta cap al passadís, les nostres mirades es van separar i no vaig obtenir cap resposta.



Em van portar a una cel·la i em van donar un vestit perquè em canviés. Em vaig asseure a un racó de l'habitació, amb les cames doblegades i envoltades pels meus braços, mirava cap a la porta, esperant que algú em vingués a buscar per sortir d'aquell infern i tornar a la meva vida normal, que per molt que no fos prou bona, com a mínim sabia on era.



...



L'endemà em vaig aixecar a les sis, no és que portés cap rellotge, però la senyora dels cabells grisos em va venir a portar un tros de pa i m'ho va dir. Quan se'n va anar, em vaig quedar allà, asseguda a terra mirant el plat. No m'ho volia menjar, si ho feia engreixaria, ho estava aconseguint, feia dos dies que no menjava res i no volia fer-ho ara. Cada vegada m'aproximava més al físic d'aquelles noies que sortien a les revistes i que a tothom li agraden, m'aproximava més al físic d'aquelles noies que tenien tant d'èxit amb els nois a l'institut, jo sabia que aquest estàndard de noia molt prima i treballada, era complicat d'aconseguir, sentir-me acceptada per la societat no una cosa gaire fàcil.



 

Finalment vaig decidir guardar el pa a un altre lloc, on no el pogués veure i no tenir la temptació, com a sota del coixí.



 

Vaig continuar mirant cap a la porta, per veure si algú em feia una visita, cosa que no va succeir fins que va arribar el noi que m'havia portat a aquest lloc.



- Preparada, avui seràs la protagonista -va dir, separat uns metres per la reixa- vinga, no t'espantis que jo estaré amb tu -va riure en veure la meva cara de desconcert-.



Va obrir una porta i va entrar.



- Et porto les cadenes. -va dir- Què no t'havien dit res d'aquesta tarda? -va continuar en veure que no entenia res-.



Vaig dir que no amb el cap. Ell es va apropar i quan ja era davant meu, es va agenollar i va posar-me les cadenes als turmells.



- És millor que te les posi jo, abans que ho facin ells - es va excusar i va fer un gest perquè li donés les mans-. I va procedir a posar-me les manilles.



Es va asseure al meu costat i em va explicar que aquella tarda aniria a passejar al centre.



...



Al cap d'una estona vaig escoltar la veu d'un home apropant-se:

- Adam, sé que m'has robat les claus, el teu pare em matarà, imprudent!

Llavors aquesta veu es va aproximar fins a la meva cel·la, però l’Adam ja se n'havia anat.



- Vinga noia, que és per avui! Aixeca’t, que marxem!

Em va obrir i em va empènyer perquè caminés davant d'ell.



Guàrdia- Veig que no t'has posat el vestit -va dir i va fer una aprovació amb el cap-.



Quan ja estàvem a la porta del palau em vaig trobar amb les altres persones que sortien a les fotografies que vaig veure el primer dia quan vaig arribar. I un cop que ja estava l’Adam i el seu pare en una carrossa al davant del tot, vam començar a caminar.



Al centre, vaig poder adonar-me que hi havia molta gent que ens esperaven i s'anaven apartant perquè passessin. Ens tiraven coses com pa sec, tomàquets, aigua congelada i fins i tot, pedres. Cada vegada em pesaven més les cames, ja no podia gairebé ni caminar, notava com anaven apareixen blaus pel meu cos, però ja no notava el dolor, sols estava trista i decebuda amb mi mateixa. No entenia perquè totes aquelles persones ens rebutjaven, estava grassa, segur que era per això, els feia fàstic, o potser per les meves pigues, les meves cames, la meva panxa, tot era lleig, ningú m'estimava, mai tindria aquell cos perfecte, mai seria suficient, no puc, no puc més...



- No puc més! - Vaig balbucejar i em vaig deixar caure a terra-.



Vaig començar a plorar desconsoladament, com sempre, plorava perquè em sentia impotent, inferior als altres, sentia que ningú es fixava en mi perquè era més lletja, no m'ho mereixia, no em mereixia destacar.



Vaig veure com el guàrdia es dirigia cap a mi i vaig intentar aixecar-me, però no ho vaig aconseguir i vaig tornar a caure. El guàrdia que ja estava al meu costat em va empènyer perquè m'aixequés. Ho vaig intentar, però vaig caure per tercer cop, aleshores, ell em va aixecar i em va donar una empenta, que amb prou forces vaig aguantar. Vaig mirar al meu voltant a veure si algú s'havia adonat del meu espectacle i sí, tothom m'havia vist i molts dels espectadors s'estaven rient de mi, ara vaig mirar davant i efectivament l’Adam i el seu pare m'havien vist. Curiosament aquest últim tenia una expressió de ràbia, d'altra banda, vaig tornar a veure l’Adam, que tenia la cara descomposta, en veure'm, li va regalimar una llàgrima per la galta, em vaig avergonyir de mi mateixa. Era penosa, en aquell moment, volia apartar la vista, però no ho vaig fer fins que ell es va eixugar la llàgrima amb els seus dits i els seus ulls van tornar al seu esperit il·legible de sempre i va tornar a mirar cap endavant. Jo, encara confosa pel que havia passat, me'l vaig mirar per uns segons més, per després apartar la meva vista al costat, fent cara de fàstic. Tant li feia.…
 

 Comenta
 
Capítol 2 capítol 2


Em trobava a la meva cel·la, ja havia passat molt de temps des que vaig arribar. Tot seguia sent estrany, feia tres mesos que no veia els meus pares, i els trobava a faltar, trobava a faltar el meu gat, la meva habitació… Allà on m’aïllava de tothom per gaudir de l’olor, l’olor a casa, i ja no sento aquesta olor, no em sento protegida. 

Durant aquest temps l’Adam ha estat el més semblant a un acompanyant. No aconsegueix que deixi de sentir que estic sola, però gairebé. Ara som més propers, d’altra  banda la senyora del cabells grisos m’ha fet sentir més còmoda, moltes vegades passem les tardes xerrant, assegudes, una al costat de l’altra, sobre el meu llit. 

També he tingut molt de temps per pensar, m’he passat nits rumiant com seria anar a la ciutat, mirava per la finestra intentant veure alguna cosa interessant, però les vistes no arribaven gaire més enllà de la tanca. Tenia ganes ni que fos d'anar a aquella ciutat tant grisa, amb l’objectiu d’estar fora d’aquesta gàbia.



Aquella nit planejava el meu alliberament i em vaig passar tot el dia amb els nervis a flor de pell, esperant que res no sortís malament. Havia aconseguit les claus de la cel·la un parell de dies abans, quan el guàrdia va venir a tancar-me. Només tenia aquesta oportunitat per escapar.





Era de nit, tothom estava dormint. Vaig anar a buscar les claus sota el coixí, palpant amb la mà no notava les claus i em vaig espantar, així que vaig treure el coixí, i sí, sí que hi eren. Vaig agafar-les i em vaig dirigir de puntetes, silenciosament cap a la porta, vaig introduir la clau i la vaig fer girar, sorpresa! Va funcionar! Es va començar a obrir lentament, i jo vaig sortir, el guàrdia estava dormint, això em deia que no hi havia cap perill..



Vaig anar cap a les escales, vaig pujar el primer esglaó, de puntetes, vigilant de no fer soroll. Després vaig pujar el segon, una mica més ràpid, després el tercer, ara ja els pujava a corre-cuita, el quart, el cinquè … però just quan anava a pujar el sisé em vaig trobar uns peus que em prohibien el pas. Vaig maleir la persona que m'estiguis impedint el meu alliberament, vaig desplaçar la meva mirada des dels peus fins al rostre del seu autor, fins a arribar a una cara coneguda, era l’Adam. Jo tota contenta de que fos ell vaig somriure, segurament no ho va notar ja que tot era foscor, menys la petita quantitat de llum que entrava per les finestres de les cel·les, però tot i així vaig notar la seva expressió seriosa, i en adonar-me, la meva expressió també va canviar a una menys feliç. Llavors em va dir:

- Què fas? -

- Intentar escapar -vaig contestar dubtosa.



- Em trobaràs a faltar, ho saps? - va dir com si fos molt obvi.



- M'és igual, vull sortir d’aquí - Vaig notar als seus ulls que no estava d’acord amb la meva respota, sabeu que diuen que els ulls són el mirall de l’ànima, doncs bé, els seus reflectien ràbia, potser, també llàstima, però en aquell moment no m’ho va semblar-.



Em va començar a empènyer  perquè baixés les escales, esglaó rere esglaó, i finalment vaig arribar al terra. Em sentia traïda, en aquests tres mesos havia arribat a pensar que m’estimava ni que fós una mica, però devia d’estar equivocada, perquè una persona que t’estima no et talla la llibertat. Molt al fons vaig sentir que alguna cosa es trencava, no sabia si el meu cor o les il·lusions que m’havia fet sentir, però alguna cosa no anava bé. 

Quan vaig arribar a la cel·la, mentre tancava la porta, lentament, el vaig mirar, esperant que ell se sentís tant malament com jo, o com a mínim amb un aire de remordiments. Mirava els seus ulls, esperava que caigués una gota d’ells, en els meus ja hi plovia a bots i a barrals, però en els seus ni una gota, la ràbia continuava sent la guanyadora. 

… 

Durant els dies següents el vaig ignorar, ja no ens parlàvem, la senyora dels cabells grisos sovint em preguntava si havia passat alguna cosa, però mai trobava la resposta adequada. Mai li diria que em vaig voler escapar i ell m’ho va impedir, volgués o no, per molt que agafés confiança amb les persones que habitaven a aquell palau, no eren la meva família, tots li deuen lleialtat al rei, cosa que em va demostrar l’Adam l’altre dia. Malgrat tot, no podia deixar de pensar en ell, em sabia tant de greu que la nostra relació s’hagués trencat per una baralla de la qual ni tan sols vaig participar.



...



La senyora dels cabells grisos va entrar a la cuina, allà es va trobar amb l’Adam. Estava trist, amb els ulls caiguts i amb l’ànima al terra. Ella es va acostar i li preguntà:

  • Adam, qué et passa? Et puc ajudar?- preguntà amb una veu fina. 

    No… no és cosa teva..



    Saps que jo sempre estic aquí per ajudar-te.



    Ja ho resoldré, no et preocupis- digué mentre es dirigia cap a la porta, produint un silenci incòmode- encara està enfadada la Marta?-.


La senyora del cabells grisos el va mirar i va obrir la boca per contestar, però l’Adam va fer mitja volta deixant- la amb la paraula a la boca, sense saber la resposta.



Després d’una estona pensant, la senyora dels cabells grisos va sortir directe cap a la cel·la. 

El guàrdia la va aturar gentilment. Ella amb una mirada ??? li va dir: 

  • Necessito les claus de la cel·la cent un, siusplau.



    Saps que no pot ser.



    Va, serà un moment.



    ...Tens deu minuts


I ella va sortir esperitada.



Una vegada dins de la cel·la, va saludar a la Marta i es va asseure al seu costat. La Marta, de seguida, va notar, per l’expressió de la dona, que no venia només per tenir una conversa amistosa, sinó que tenia un altre objectiu. La dona, sota la mirada intimidant de la Marta, va començar a confessar:

  • Marta, com et trobes últimament? Què ha passat alguna cosa amb l’Adam?


Llavors, totes les peces van encaixat, la Marta sabia que havia vingut per arreglar les coses entre l’Adam i ella ja era gran, no necessitava ajuda.


  • Ja t’ho ha dit no? 

    Que no, dona, però els dos esteu molt tristos i no és gaire difícil adonar-se del que ha passat.



    I que se te’n dona, és cosa nostra, no t’has de posar.



    Dona, no t’enfadis, només he vingut perquè l’Adam està preocupat.



    Doncs m’hagués deixat marxar i no tindria motius per preocupar-se- en adonar-se’n del que havia dit, es va maleir a ella mateixa, sempre xerrava de més.



    Com que volies marxar? D’on? -em vaig quedar pensant durant uns segons si respondre o no, però finalment, vaig arribar a la conclusió que tenia suficient confiança i vaig dir- Fa uns dies, em vaig intentar escapar, però em vaig creuar amb l’Adam i m’ho va impedir. No m'agrada estar en aquesta gàbia.



    M’ho imagino i em sap molt  de greu però, no hi puc fer res. Respecte a l’Adam no m’explico perquè va fer allò, ell t’estima.


Vam parlar una estona més, però la senyora del cabells grisos, se’n va haver d’anar.



No em paraven de ressonar les dues últimes paraules que em va dir la dona dels cabells grisos: ”ell t’estima”. Què?.



Això em va portar a tenir unes ganes extremes d’anar a parlar amb ell.





Quan el guàrdia va venir a donar-me el menjar, li vaig demanar si podia anar a veure l'Adam. Ell, amb una mirada trista, com si s'empenedís d'alguna cosa, em va dir que sí, però que ell m'acompanyaria fins a l'habitació. Em va semblar estranya aquesta desconfiança, però vaig decidir no donar-li importància.



Una habitació després d’una altra, el passadís era massa llarg, se'm feia interminable. Avançava, el meu cor bategava més de pressa, sentia que en qualsevol moment sortiria del meu cos. Vaig intentar semblar que no estigués nerviosa però se'm feia imposible.



Quan m'aproximava al meu destí, em vaig fixar en una habitació, se sentia la veu de l'Adam i del seu pare i no vaig poder evitar parar l'orella.

  • - Però si la portes a ... la mataran!

    - Ella s'ho mereix, li anirà bé, així mai més intentarà escapar-se.



    - Però, pare, no pots ser per una vegada una mica més humà?! 

    - Jo no faig caritat, jo faig pactes.



    - I que vols a canvi?

    - Així m'agrada. Qué vols aconseguir?

    - Que torni a la Terra…

    Que torni a la Terra…


 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
L’Adam va sortir amb la cara pàl·lida, pensant en el què li havia dit el seu pare. Al sortir es va topar amb la Marta, i com si fos un acte reflex la va abraçar. Ella, perplexa, va esperar a que ell parlés.

  • … Pots tornar a la terra.


Ella es va aturar uns segons, va asentir amb el cap, com si encara no hagués processat el que li acabaven de dir, es va separar una mica de l’Adam i el va mirar als ulls. Va observar que no li brillaven com abans, com si se li hagués trencat l'ànima, amb un aire de tristesa i melancolia, ell tenia por de no tornar-la a veure. Aleshores, la Marta va entendre el que li havia dit:


  • I tu?... Què serà de tu?- Va dir amb cara de preocupació.



    Jo m‘he de quedar aquí ajudant al meu pare… Però hem de complir unes condicions si vols tornar a la terra.



    ...Digues.



    No ens podrem tornar a veure mai més.



    I… sinó ho complim?

    Doncs el meu pare em castigarà.


Tots dos es van quedar mirant-se en un silenci incòmode. La Marta se’l va mirar, tenia por, molta por, por de no tornar-lo a veure, por de tornar a la seva vida normal, por a tornar a veure cartell pel carrer de noies perfectes i automàticament comparar-se, por als comentaris, por a no ser suficient prima per a la societat. Mentre ella era aquí no s’havia de preocupar pel seu físic, òbviament es sentia malament amb ella mateixa, però no sentia tanta pressió. Aquí també havia plorat, també havia deixat de menjar durant dies, també havia mirat a la finestra el seu reflex i responia amb pensament negatius, despectius, denigrants, cap a ella mateixa, però no era el mateix.



D’altre banda volia tornar amb la seva família, volia ser “lliure” i no estar les 24h en una cel·la, volia deixar tot aquest caos enrere. Així que li va dir a l’Adam que ho intentaria i que volia tornar a la Terra.





  • Marta! Metgessa! -era la veu de la meva mare- Marta, tranquila jo sóc aquí - va dir aquesta vegada més relaxada.


Quan va venir l’infermera, la mare i ella van començar a parlar, després va venir un metge, jo no entenia res, els podia veure però no escoltar. El metge va agafar una llanterna i em va indicar que seguís el moviment d’aquesta amb els ulls. Al finalitzar aquesta petita prova el metge em va dir alguna cosa i per la cara que va fer, es va adonar de que no l’havia entès, que estava sorda.



La mare va començar a plorar, jo m’estava posant nerviosa. Finalment el metge se la va endur i jo vaig poder “descansar”.





Van començar a passar els dies, cada vegada podia escoltar més, però tot no anava bé. Per les nits no podia dormir perquè em despertava a mitjanit, després de tenir un malson, sempre el mateix, primer aquella cel·la, després veia una ciutat grisa i, després, la seva cara, amb aquells ulls negres, no sabia qui era, tampoc ho volia saber, em feia molta por, només volia parar de veure’l als meus somnis.





Primer dia de classe i primer dia d’interrogatori. Vaig arribar tard, no era normal en mi, o això creia, però la porta de la classe encara estava oberta, potser no era tan tard. Vaig entrar, vaig notar totes les mirades fixes en mi, pesaven, pesaven molt, mai m’ha agradat ser el centre d’atenció. Vaig avançar, una noia em va mirar amb un somriure trist, com si veies un cadell abandonat, em va senyalar un lloc buit al  seu costat i vaig entendre que era el meu, però no ho vaig sentir com si ho fos.



 

Més tard haver d’anar a parlar amb la psicóloga del centre. Em va fer les preguntes de sempre, les típiques. Mentrestant el meu cap estava en un altre lloc, pensant en el vindria, en el que hauria de fer. Aquests dies a l’hospital m’havien canviat la manera de pensar, de veure les coses des d’una altre perspectiva. I no volia perdre el temps amb xerrades d’aquestes i interrogacions que no portaven en lloc. 

Al cap d’uns minuts em vaig aixecar, vaig obrir la porta i vaig marxar. Sentía els crits de la psicóloga de fons mentres em dirigía a l’exterior. 



Vaig sentir com la llum em tocava, els meus ulls s’obriren a poc a poc, per un moment no em vaig sentir sola. Em vaig girar i al meu costat estava ell, el noi que surt als meus somnis, que ni tan sols coneixo, i li vaig acariciar la mà i quan els meus dits fan contacte amb la seva pell, es despertà i va desaparèixer.



Em vaig quedar asseguda a sobre el llit pensant sobre el que acaba de passar, finalment em vaig aixecar i em vaig mirar al mirall. En aquell moment em va vibrar el  miro el mòbil, tenia un missatge, el vaig obrir, era de l’Hugo, un amic. Era un vídeo, on es veia la meva millor amiga, borratxa, dient que no m’aguantava, que sempre estava fent de víctima, i que potser si que estava gorda. Que jo era una borde que no li queia bé a ningú. El  pitjor era que jo creia el mateix.



Em vaig eixugar les llàgrimes, em vaig asseure un altre cop al llit i vaig intentar respirar tranquil·lament. Em va costar, al principi no ho vaig aconseguir, les llàgrimes rodolaven soles per sobre les meves galtes. 

Em vaig posar de peu, em vaig vestir, em vaig rentar la cara i vaig anar a esmorzar.



...



Vaig tancar la porta. Durant el camí no vaig poder deixar de pensar en allò. Plorava, perquè en el meu cap plovia i, feia mal.



 

No vaig parlar, durant tot el dia no vaig dir res, crec que ja no sóc, algú s’ha colat en mi, semblo un zombi.



 

S'obre la porta de casa.

  • Marta, hem de parlar, vine.



    Què pasa?

    Seu siusplau.- Ho vaig fer, vaig voler posar cara de preocupació, pero, simplement, no em va sortir-.



    Ràpid que haig de fer deures.



    Marta, el teu pare i jo, juntament amb la teva psicòloga, hem decidit que el millor seria internar-te en un centre d’ajuda psicologica.



    Pero si ja no estic tant malament.



    Marta, creus que no m’he adonat de que passes molt temps al lavabo. Cada cop menges menys, et pases hores a la habitació, mires molt l’instagram i estàs obsesionada amb els vídeos on et donen consells per aprimar-se.- Sabia que era veritat, però no ho volia aceptar-.



    Pero…

    Aquesta tarda t’hi portarem. Vinga vés a fer les maletes.


M’aixeco i me'n vaig a la meva habitació.





Em van ensenyar la meva habitació. No era gaire gran, no tenia color, només era blanca, sense decoració, sense vida. Em vaig estirar a llit, vaig demanar que em deixessin sola. Un cop ja sense companyia, em vaig girar de cara a la paret, i per desgràcia aquesta es va convertir en la meva rutina, després de les medicines, després de deixar de ser persona, de no controlar la meva ment, sempre el que em quedava era mirar la paret.



… 

Vaig pensar que seria fàcil, vaig pensar que era el millor, vaig guardar les pastilles de tota una setmana, cada vegada que me les donaven les posava a sota de la llengua, i quan la metgessa se n’anava, les guardava a la tauleta de nit al segon calaix.



Aquell dia vaig decidir que me les prendria totes, i ho vaig fer, volia sortir d’allà, havia vist massa, era depriment. La setmana passada va morir una noia per desnutrició, no aguantava més, m’havia adonat de que tenia un problema hi ho arreglaria, però no allà.



Em vaig caure del llit marejada, els ulls em pesaven, poc a poc es van anar tancant, fins a caure en un son profund.





Poc a pos em vaig anar despertant, estava a l’hospital. La mare va cridava al metge, però li vaig agafar del braç perquè m’escoltés.

  • No vull tornar...


 

… 

Mesos després: 

Anava cap a casa, estava molt contenta, avui m’havia mirat al mirall i havia vist una noia orgullosa d’ella mateixa, ho havia superat tot, jo soleta, sense cap príncep blau.



 
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]