Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Júlia&María
Cornellà De Llobregat
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 El gran canvi
M- Crec que uns quaranta....

T- Bé, quan surtis diga-li a la teva mare que entri un momentet.

La mare de la Marta, Clara va entrar a la sala i es va asseure davant de la terapeuta, una mica espantada.

T- No t'espantis, només et volia comentar que la teva filla està en començament d'anorèxia.

C- I què podem fer?

T- He pensat que podríeu portar-la a un campament perquè no vagi a més i es diverteixi.

C- Què fan allà? Estan ben cuidats? Quant de temps és?

La terapeuta li va explicar que en el campament, feien diferents tipus de tractaments per prevenir la malaltia i que la majoria de les persones sortien d'allà com a noves. El temps depenia de la persona i de l'avançada que tingués l'anorèxia.

La Marta i la seva mare van arribar a casa. La Clara havia d'explicar-li lo del campament a la seva filla.

C- Marta pots venir un moment si us plau?

M- Què passa mama?

C- La terapeuta, m'hi ha recomanat un campament on puguis distreure't i conèixer a gent nova.

M- Mama, crec que no necessito més amics.

C- Marta, et vindrà bé. Fa temps que no surts del poble.

M- No ho sé, ja ho pensaré.

C- Què has de pensar? Faràs el que et jo digui.

M- Mama, tinc setze anys, ja puc decidir per mi mateixa.

C- Demà passat a les 8 del matí agafes el tren cap a Girona i no hi ha res més per parlar. Vés a la teva habitació i comença amb la maleta i que sàpigues que no és per poc temps.

La Marta enfadada li va fer cas. Es va posar música i va començar a preparar la maleta. Va ficar roba tant d'estiu com d'hivern.

Aquella nit gairebé no va dormir pensant en com seria la gent del campament, on seria, etc.

Al dia següent, va quedar amb els seus amics i amigues per acomiadar-se. La trobarien a faltar moltíssim.

Ella encara no estava molt segura si volia anar o no, no entenia com de cop i volta l'enviaven a un campament, si recentment havia mort el seu pare i la seva mare no ho havia enfrontat, la Clara necessitava a la seva filla al seu costat.

L'endemà la Marta es va llevar molt d'hora, per preparar-se. Va posar-se uns pantalons negres de xandall llargs, una dessuadora grisa del seu pare i unes vambes que li havien regalat fa poc per reis.

C- Marta que arribem tard!

M- Ja vaig mama.

C- Ho portes tot? Has agafat abric per si fa fred, el teu quadern de dibuix i algun llibre pel viatge?

M- Si mama ho porto tot, no et preocupis.

C- Doncs és hora d'anar cap a l'estació.

L'estació de sants no estava molt lluny d'on elles vivien. La Marta estava molt nerviosa, no podia parar de pensar en el moment que arribes al campament.

Era hora de acomiadar-se, la veritat era que la Marta estava trista no volia deixar a la seva mare sola.

C- Estàs segura que no vols res per menjar?

M- Tranquil·la ja hem beuré un cafè, a més a més el trajecte és curt.

C- Vés amb compte, si et passa alguna cosa truca'm

M- Cuida't molt mama, si necessites companyia vés amb la tieta Raquel.

C- Et trobaré molt a faltar amor.

M- S'anirà el tren, t'estimo moltíssim.

C- T'aniré a visitar, jo també t'estimo.

Es van fer una forta abraçada i la Marta va pujar al tren. Va plorar una mica, però va pensar que la seva mare tenia raó. Faria nous amics i tindria noves experiències.

Només es va prendre un cafè i ja no menjaria res fins a l'hora de menjar.

Després de quasi dues hores asseguda va baixar, allà li esperava una noia amb un cartell que deia el seu nom. Tenia una cara molt simpàtica

O- Hola Marta, estic encantada de conèixer-te jo sóc l'Ona. Que tal ha anat el viatge?

M- Hola, igualment. La veritat és que no s'ha fet pesat, ha estat molt tranquil.

O- M'alegro, ara et portarem cap al campament.

M- Genial

La relació entre l'Ona i la Marta era una mica freda, no tenien molta confiança.

L'Ona era la mentora de la Marta, l'encarregada de guiar-la durant aquesta aventura.

O- Marta, desperta! Ja hem arribat.

M- Wow, m'esperava una altra cosa, estic al·lucinant.

Mentre, la Clara a casa seva, començava a trobar a faltar a la seva filla i no feia tant de temps que s'havia anat. Estava esperant amb ganes la trucada diària que li deixaven fer a la Marta per a casa.

 
 Comenta
 
Capítol 2 Obre els ulls!
Per fi, va arribar la trucada de la Marta per la seva mare. Ella li va explicar l'aspecte que tenia el campament. Era molt gran, tenia una sala comuna plena de jocs de taula i materials per fer activitats manuals. La seva habitació era compartida, estaven 3 noies més de diferents edats, una de 14, un altre de vint, la Marta i l'altra noia tenien setze anys. Eren molt simpàtiques, no havien parlat molt, però sabia que es portarien bé entre elles. També li va explicar, que als lavabos no hi havia miralls (quan una persona té anorèxia, no pot haver-hi per evitar problemes. Com la Marta no acceptava la malaltia, no entenia el perquè la falta d’aquests). Només hi havia noies joves en tractament, encara que li havien explicat que una vegada a la setmana, vindrien els nois del campament del costat a fer companyia i amistats. Van acomiadar-se i la Marta va anar a menjar.

La Clara va trucar al Robert.

C- Bon dia Robert, m'agradaria comentar-te unes coses sobre el campament.

R- Bon dia Clara. Digue'm.

C- La Marta ha trucat i m'ha explicat com són les instal·lacions. No ha dit en cap moment res sobre tractaments, segur que li anirà bé no?

R- No t'haurà mencionat res perquè acaba d'arribar, no et preocupis. El tracta que vam fer ella i jo va ser que si arribava als quaranta quilos, ingressaria. Per això et vaig proposar el campament. Està ingressada allà, però no ho sap.. És perquè s'ho prengui com unes vacances i no s'atabali.

C- D’acord, ara ho entenc millor, gràcies per l’explicació Robert, gràcies per tot el que has fet durant aquest temps per la Marta.

R- No fa falta que me les donis, és el meu treball. Gràcies a vosaltres per confiar en mi de la manera que confieu.

C- Ets molt maco Robert. Vaig a fer el dinar, adeu!

R- Adeu!

La Clara va penjar i va anar-se directe a fer-se el dinar. A més venia la seva germana, la Raquel a fer.li companyia.

*Al campament…*

L’Ona va conduir a la Marta fins al menjador, d’on sortia un olor a menjar bonissim, però que li va fer entrar una nausea. Hi havia massa menjar junt.

La va portar fins a una taula amb unes noies una mica tímides i unes més primes que altres.

O- Marta, aquest serà el teu lloc a l'hora de menjar, i aquestes les teves companyes de taula, te l'es presento. Ella es diu Aina - va senyalar a una nena de no més de quinze anys, amb els cabells llargs i llisos.- aquesta és Clàudia - aquesta nena tenia disset anys i era molt guapa, però estava molt prima- i per últim, la Teresa- aparentava uns dinou anys, era rosa amb uns cabells arrissats i curts molt bonics. Els seus ulls eren verds, era tota una nina!- Que us aprofiti el menjar noies.

Moltes gràcies- van dir totes a la vegada.

Van començar a parlar i es van adonar que tenen coses en comú. La Marta estava bocabadada, mai havia vist a gent tan prima. El primer que va pensar va ser que ella no volia acabar així.

El primer dia va passar molt ràpid. Va arribar la nit i estaven totes molt cansades.

A les 9 ja estaven totes les habitacions amb la llum apagada.

Al dia següent, es van llevar a les 10 del matí. Després d’esmorzar, farán una activitat de dibuix per grups de taules de menjar.

M-Hola, com estàs?

A- Hola! Amb ganes de començar, i tu?

M- Igual! Vull saber que dibuixarem !

M/A- Clàudia, Teresa! Veniu, anem juntes. 

C- Quin dibuix farem?

Ja era l’hora de començar, estaven totes sentadas, xerrant. Dos minuts després de que sonés el timbre, va entrar la professora d’aquesta activitat.

J- Bon dia noies, jo sóc la Joana, com alguns ja sabreu. Seré la vostra instructora en les activitats amb dibuixos. Avui, dibuixarem als nostres companys de grup. Agafeu tres folis per cadascuna, un llapis i una goma d’esborrar.

A la Marta li donava una mica de por dibuixar a les seves amigues ja que les veia molt primes i no volia ferir els sentiments de ninguna, no tenia moltes més noies amb les que poder parlar i passar l’estona.

Va arribar l’hora d’ensenyar els retrats. La Marta va dibuixar-les tal i com ella les veia, primes. 

J- Marta m’encanta el teu dibuix, t’agradaria que el penjessim a l’aula?

M- Em dona igual

J- Doncs dem’a portaré un marc i el penjarem.

C- Dibuixes súper bé, em podries ensenyar un dia

M- Quan vulguis 

A la Marta li semblava que començava a agafar confiança amb les seves companyes. 

Aquella nit la Marta va menjar més de lo normal, just després del dinar l’Ona li va fer una visita.

O- Que tal estàs?

M- La veritat és que molt bé

O- M’alegro moltíssim, que tal amb les teves companyes?

M- Cada vegada em cauen més bé. 

O-Et tornaré a visitar d’aquí a unes setmanes, espero que tot vagi bé

M- Segur que anirà bé, fins la propera 

O- Adeu!

La Marta va sortir de la sala on va parlar amb l’Ona i es va xocar amb algú, ja que anava mirant al terra.

Va aixecar la vista i va veure a un noi molt interessant. Els seus cabells eren negres i despentinats. Els seus pòmuls estaven molt marcats igual que la seva mandíbula. Vestit d’una manera molt creativa, portava molts colors a sobre.

M- Ho sento. estás bé?

V- No importa, estic bé. Sóc en Victor.

M- Jo sóc la Marta.

V- Perquè estàs aquí?

M- La meva mare em va dir que sería bo per conèixer a gent nova i fer nous amics.

V- De debó creus això? no veus res estrany?

M- La veritat és que veig a la gent molt prima, incloent-te a tú.

V- I aixó no et diu res?

M- No…

V- Vols que et digui la veritat o vols seguir creient el que et va dir la teva mare?

M- Digue’m la veritat

V- Vaig averiguar que estem a un campament per adolescents amb anorexia. 

M- I com saps aixó?

V- Fa un temps vaig veure unes carpetes on posava el progrés de les persones, que si menja més, pesa més… Si no perquè creus que tenim a una persona que ens vigila, la meva “monitora” es diu Ona. 

M- No pot ser la meva també.

V- Doncs obre els ulls noia!

 Comenta
 
Capítol 3 La veritat
Després de saber tota la veritat, la Marta va decidir trucar a la seva Mare.

C-Hola, Marta què tal? Per què hem truques?

M-Hola, Mama. Estic bé, però....

C-Que passa?

M-Un noi del campament m'ha dit que estic aquí per l'anorèxia, que això és un campament per adolescents amb anorèxia.

C-Marta... no t'enfadis.

M-Però per què no m'ho vas dir?

C-Si no haguessis anat.

M-He estat enganyada aquestes dues setmanes

C-Marta... Marta no és així.

La Marta estava molt enfadada i va penjar el telèfon.

Després, molt decidida va anar a buscar a l'Ona, per dir-li tot el que sabia.

Va arribar a la cabanya on es trobava, anava a picar a la porta però es va penedir. Va començar a córrer fins a la seva caseta.

Enfadada i sense pensar va recollir totes les seves coses, no va acomiadar-se de ningú i va marxar sense rumb.

Com no sabia cap a on anar, s'estava fent de nit i va decidir caminar fins a arribar al bosc més proper que hi havia al costat del campament.

Mentre al campament…

C- Noies alguna sap on és la Marta? Fa temps que no la veig…

T- Estarà a l'habitació.

A- I ningú s'ha adonat que a la taula som tres i no quatre?

V- Noies, que ha passat amb la Marta?

C- No sabem on pot estar, encara que tampoc ens hem fixat si està a l'habitació.

V- Ja vaig a mirar jo, que no notaran que no hi sóc.

El Víctor va anar a veure si la Marta estava a l'habitació. Des de lluny no veia cap llum ni ninguna intuïció per pensar que hi havia algú dins. Va arribar, a l'entrar va veure que no hi havia ningú. I tampoc hi eren les seves coses. On podia haver anat? Potser tenia ell la culpa de què s'hagués anat? Ràpidament va anar a parlar amb la Clàudia, la Teresa i l'Aina.

V- Noies, no hi ha ningú a l'habitació.

C- Què fem? On pot estar?

A- Sabeu si li ha passat alguna cosa per qué s'hagi escapat?

En Víctor si sabia alguna cosa, encara que no sabia si havia sigut per culpa seva, però no va dir res.

T- Sigui el que sigui hem de trobar-la. No podrà anar molt lluny, aquí només hi ha bosc!

V- A qui avisem perquè ens ajudi?

C- El millor és no dir res i anem nosaltres després de sopar, si ens costa molt trobar-la, ja avisarem.

A- D'acord, però no ens trobaran a faltar si ens anem quatre persones?

V- Després de sopar els dissabtes fan una foguera, no s'adonaran.

C- Doncs en 10 minuts a la nostra cabanya, portem llanternes i repel·lent de mosquits, que ara a la nit hi ha molts.

A les 22:10 estaven tots llestos per anar a buscar a la Marta, el que ningú va tindre en compte era que hi havia monitors per tot arreu. Van decidir anar cadascun per un lloc diferent perquè es noti menys la seva desaparició.

De sobte, un monitor els va parar, va enxampar al Víctor i l'Aina. El monitor els hi va preguntar a on anaven, si havien sopat tot el que tenien en el plat... Els joves van respondre que anaven a donar una volta, que havien sopat tot. Com estaven molt inquiets, el monitor els hi va demanar un llibret on sortia si havien menjat tot o no, i en Víctor el seu permís per poder estar allà, ja que el campament era de noies i els nois podien anar de visita.

Ho tenien tot en regla i va deixar-los marxar, però a les 00 h havien d'estar de tornada.

Van trobar-se tots al bosc i la cerca de la Marta va començar.

Ja portaven una hora buscant-la, estaven desesperats.

T- portem molta estona buscant, perquè no tornem?

A- Té raó, i si avisem al director del campament?

V- Si avisem al director expulsaran a la Marta del campament.

T- Si diuen que li faran fora, direm que ens fessin fora a nosaltres també llavors suposo que no tindrà opció.

C- És bona idea però ens la juguem moltíssim.

Tot seguit van tornar al campament i van avisar ràpidament al director, acompanyat amb uns quants monitors es van ficar al bosc.

Després d'una bona buscant van trobar a terra la documentació de la Marta, segur que se li havia caigut. Van continuar tot recte, van veure un moviment estrany, no sabien si era la Marta o un animal. Es van apropar i van veure a la Marta, seguda a terra amb totes les seves coses al voltant.

M- Que feu aquí?

D- Hem vingut a buscar-te, no hauries d'haver-te escapat. Perquè ho has fet?

M- Perquè sou uns mentiders. He estat enganyada les tres setmanes que porto aquí.

T- Com que enganyada?

M- Sí, no sé què et van dir a tu, a mi la meva mare em va dir que era un campament per conèixer a gent nova i passar un bon temps. Però és mentida, és un campament per adolescents amb anorèxia? No ho sabies?

T- I des de quan tinc jo anorèxia?

M- Fixat som tots uns pals, semblem esquelets.

D- Segueix parlant o haurem d'expulsar-te del campament.

M- No em callaré, li diré a tot el campament la veritat.

D- Expulsada! No aguantaré més les teves ximpleries.

M- Doncs que us vagi molt bé enganyant a més gent!

La Teresa, l'Aina, la Clàudia i en Víctor no entenien gairebé res. La seva amiga s'havia anat d'un campament que era com un hospital?

A- Vosaltres sabíeu alguna cosa d'això?

V- Bé... jo sí que sabia alguna cosa...

Les noies van quedar-se sorpreses, i li van començar a fer preguntes.

C- Com que ho sabies?

T- Perquè no ens havies dit res?

V- Vaig veure un expedient el següent dia d'arribar, al despatx teu. Però no li vaig dir res a ningú…

D- I com és que la Marta ho sabia? No vull més mentides.

V- Jo li vaig dir, quan la vaig veure el primer cop…

D- Molt bé! Doncs expulsat tu també, per entrar en espai privat.

V- No si us plau director no em facis fora, vull curar-me!

Entre llàgrimes i penes el director els va fer fora del seu despatx als 4. Les noies se sentien traïdes pel seu amic del campament. Però hi havia un sentiment que era més fort que la traïció que sentien, era l'amor i amistat que tenien entre ells.

Ninguna va dir res encara que volien que no s'anés, ni ell ni la Marta.

El dia que s'havien d'anar cap a casa, la colla d'amigues van dir que seguirien en contacte.

Van pujar els dos al cotxe i van començar a plorar. La Clàudia va saltar i va dir que no volia que s'anessin, i si era així ella també agafa les seves coses i s'anava. Tant l'Aina com la Teresa van repetir el mateix que la seva companya. El director, era jove i els va comprendre. 

La Marta i en Víctor tenien una segona oportunitat, però no en les mateixes condicions que els altres. Ells haurien de fer uns treballs extres i haurien de menjar si o si tot el que els hi posaven en el plat.

No els hi feia gens de gràcia, però es podien quedar i curar-se, que era pel motiu que els van portar allà.

A poc a poc, la cosa va anar millorant. La Marta menjava i no vomitava, el Víctor al seu campament igual. Les amigues que havia fet la Marta, s'havien recuperat del tot i estaven a casa. Alguna vegada anaven a visitar-la i fer-li companyia.

Tot anava molt bé, el director de tots dos campaments estava molt content de l'evolució que havien tingut.

Després d'un any allà, estaven recuperats, ho havien aconseguit! Ja podien sortir d'allà i tornar a fer vida normal.

Després de tres dies de recollir-ho tot, va arribar el moment d'acomiadar-se de tothom.

Aquest cop no era tan dramàtic. La Marta estava a punt de ser major d'edat i en Víctor anava a complir els dinou, tot era perfecte.

Van carregar el cotxe i van anar-se'n.

Ells vivien molt a prop l'un de l'altre, van seguir tenint contacte, igual que amb les companyes d'habitació.

Dos anys després…

C- Marta ho tens tot preparat?

M- Si mama, tranquil·la, que aquest cop no me'n vaig per res dolent.

C- Ho sé, estic molt orgullosa de tu filla, t'estimo, ho saps, oi?

M- Clar que sí! Jo a tu igual.

R- Marta, vinga que t'apropo a l'estació.

M-D' acord, anem. Mama, et trucaré cada dia, no com el primer cop. T'estimo moltíssim no ho oblidis.

Mare i filla s van abraçar i la noia va començar la seva vida nova amb treball i orgullosa.

Ja no se sentia malament de deixar a la seva mare sola, ara tenia en Robert, el seu terapeuta que eren parella. A la Marta no li importava gens, els veia molt feliços. Ella igual.

R- Vés amb compte eh Marta, qualsevol cosa, truca.

M- Gràcies Robert, cuida de ma mare si us plau.

R- A les seves ordres senyoreta. Bon viatge bonica!

M- Gràcies, adéu!

La Marta prenia un camí ella sola, bé sola…

V- Marta! Sóc aquí!

M- Víctor!

Van abraçar-se i van partir camí cap al campament, però aquest cop de monitors.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]