Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Camins de sants
Amposta
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Alemanya, estiu del 1904
Deixant de banda tots aquests pensaments, i arribant a la conclusió que com més hi pensava, més difícil trobava recordar, va optar per continuar buscant a aquella nena. Just quan s’anava a centrar, es va adonar que era envoltat d’alts arbres, els quals no deixaven passar el sol, i sentia el plor de la nena molt proper. Potser si li deia alguna cosa li respondria i la trobaria més ràpid.  

-Hola? Nena, necessites ajuda? 

Res. El so animat dels ocells dalt dels arbres va ser la seva resposta. No se sentia cap plor. Va seguir caminant recte, i en un moment precís, va sentir el plor, igual que abans, convuls i exagerat. Va tombar cap a l’esquerra, i allà estava. Una nena petita, de no més de deu anys, que estava asseguda en un banc remot al mig de la frondositat del bosc. Un floc de cabells foscos li tapaven mitja cara, duia un vestit de vellut blau cel amb unes elegants sandàlies platejades plenes de fang. Aparentment no s’havia fet mal. Kafka va caminar amb delicadesa fins on era ella. No hi havia ningú prop d’ells, els sorolls del començament d’estiu quedaven esmorteïts per l’abundant vegetació. 

La noia va deixar de plorar i cridar al mateix temps que Kafka va parlar-li.  

-Ei, passa alguna cosa? T’he sentit plorar. 

-Vostè és Franz Kafka? Acompanya’m.- La noia va aixecar-se del banc en un moviment ràpid i àgil i va dirigir-se amb pas decidit cap a la sortida del parc, més enllà del petit bosquet on estaven. Va creuar-lo en molt menys de cinc minuts, com si sabés tot el camí de memòria. En Kafka va haver de córrer cap a ella per no perdre-la de vista. 

Estava molt confós, i el fet que el plor de la nena li recordés a alguna cosa, però no sabia el què li provocava un sentiment d’angoixa.  

-Noia, espera! On anem? Qui ets? 

-Perdoni per no haver-me presentat, jo soc la Linn i l’acompanyaré fins a la botigueta d'en Marín. Allà l’esperen, però faci el favor de caminar més ràpid o farem tard. 

Ell, que sempre havia sigut tant quadriculat i tenia tots els esdeveniments planificats, ara mateix s’estava posant negre. L’única cosa que el feia seguir caminant, o més bé corrent, era aquella incertesa, un pressentiment que aquella nena tenia alguna cosa a veure amb ell i un problema que aparentava ser bastant greu, segons la cara de la Linn. 

 

Un cop van sortir del parc, la nena es va dirigir cap a una avinguda, fins arribar a un establiment. Primer, Kafka no va reconèixer a quin lloc era, però en només entrar, ho va entendre de cop. Una botiga petita, que passava desapercebuda al mig d’aquell carrer que sempre estava tot ple gent. Per dins, era molt rústica; les parets de fusta fosca donaven un efecte de molt poca llum, però gràcies a un petita bombeta subtil que feia una mica de claror es podia veure l’interior. Estava tot ple de prestatgeries, plenes de discs de vinil on cadascun estaven cautelosament col·locats al costat de la seva funda. Era un espectacle de colors, i tot i que era fosc, es podien apreciar les tonalitats. Era meravellós de veure. L’estranyava molt no haver vist el local des de fora, però en aquell moment això no era la seva preocupació principal. 

-Senyor Marín? És aquí? 

-Hola Linn! Sí, un moment, ara surto! - una veu d’home, gastada, va ressonar per la botiga. 

La veu venia d’una porteta, situada just darrere el mostrador. Kafka es va dedicar a observar els discs mentre esperava, però quan va sentir que la porteta es tancava, va girar-se de cop. 

L’home l’estava mirant fixament amb una expressió molt seriosa, i no deia ni una paraula. Simplement, se’l mirava. Era un home gran, d’uns vint anys més que ell, és a dir, d’uns seixanta, de cabells blancs, molt ben pentinats. Vestia amb uns pantalons vells, una camisa a quadres i un cinturó a conjunt amb les seves sabates.  

Ell també se’l va quedar mirant, tens, perquè no sabia què podria passar-li a continuació. 

-És a dir, vostè és el senyor Kafka? Franz Kafka? 

-Així és. Em pot explicar què passa? No entenc res, estava jo tan tranquil, caminant pel parc com sempre, i he sentit que aquesta nena plorava –diu, assenyalant-la. No he pogut evitar apropar-me i m’ha dit que la seguís, i hem fet cap aquí.  

-D’acord, anem per parts. Tinc un encàrrec per a vostè, és possible que li sembli una feina fàcil, però no ho és, cregui’m.  

-Digui, si us plau.  

-En primer lloc, disculpi les formes en que la Linn l’ha portat fins aquí.  

-No passa res, però estava passejant tranquil·lament i en menys d’una hora el meu organitzat dia ha fet un gir de cent vuitanta graus.  

-D’acord, t’explico. Necessita saber que jo era un bon amic del seu pare i necessito un favor amb relació a la seva família. No m’has d’ajudar només a mi, hi estàs tan implicat o més que jo en aquest tema. 

Kafka s’estava posant cada cop més nerviós; se li estava fent tard i necessitava marxar d’allà el més aviat possible. Tot i això, la mateixa intriga d’estona abans va fer que es quedés a escoltar al senyor Marín.  

-Ha de buscar el seu arbre genealògic. Almenys dos generacions enrere. 

-Això i ja està? I quan ho tingui que faig? Si vol, demà li podria portar, segur que tinc alguns documents al despatx. 

-Lamento dir-li que no ens veurem fins a d’aquí un temps, senyor Kafka. Quan ho tingui llest, busqui a la Linn, ella serà l’encarregada de dur-lo fins a mi. El més segur és que ella el trobi a vostè primer.  

-D’acord, gràcies! He de marxar ràpid que he de fer moltes coses i no sé jo si tindré temps de fer-ho tot. Adeu! 

Va sentir que Marín es quedava parlant amb la Linn, i ell va marxar amb el pas decidit, creuant la botiga fins arribar la porta. Pensava en Marín, aquell homenot que es presenta com a amic de son pare; li despertava alguna cosa dins seu, semblant a la curiositat. No sabia si tindria temps per fer tota la neteja del despatx i buscar els arxius abans de l’hora de dinar, així que va pensar de demanar un taxi només sortir al carrer. Seria fàcil, tenint en compte que estava a un carrer molt transitat.  

Va obrir la porta i va veure que ja era fosc. No va entendre res de res. Havia entrat feia una hora o menys, i ja eren les onze de la nit! Es va girar per tornar a entrar dintre i demanar explicacions al propietari o a la Linn, però el que veié va escandalitzar-lo.   

La porta de la botiga estava tancada amb un cadenat, aparentment vell i rovellat. Tenia alguns petits forats, segurament fets per insectes. Ràpidament, provà d’intentar veure dins a través del vidre, però només va aconseguir veure una foscor plena, molt negra. No s’hi veia absolutament res, i per fora, l’establiment havia canviat del tot; no només la porta. Als pisos superiors hi havia un bloc nou de pisos, amb una entrada també nova més cap a l’esquerra. Res més de l'avinguda estava canviat, a excepció de l’edifici sencer.  

Deixant de banda aquella estranya situació, va començar a caminar, sense rumb fix. No sabia ni si es trobava bé. L’únic que recorda era haver-se assegut en un banc d’un carrer que ni coneixia.  

 

 

 Comenta
 
Capítol 2 Alemanya, temps incert
Feia ja uns quants dies que Kafka no podia oblidar aquell encàrrec tan peculiar. ‘’Ha de buscar el seu arbre genealògic. Almenys dos generacions enrere.’’, va dir-li aquell homenot de la botigueta de vinils i pòsters d’aquella transitada avinguda. Però... per on començar a buscar? I perquè la botiga s’havia esfumat davant els seus ulls? Tot era molt surrealista i no li feia molta gràcia, però al cap i a la fi sabia de sobres que havia de fer la feina, no només perquè tenia el compromís, sinó pel neguit de saber el perquè aquell senyor volia els noms dels seus familiars. 


Un dilluns d’estiu, quan ja estava fart de no trobar res sobre els seus avis, es va llevar d’hora, i va començar a buscar entre fotografies i àlbums vells, la identitat dels seus avantpassats al seu despatx. Desafortunadament no va trobar gran cosa. Només va poder aclarir un fet: el seu pare, Shäls Kafka, es va casar amb la seva mare, Pauline Kafka, i que els avis de son pare havien mort quan ell era jove. Dels de la seva mare no en trobava res. Va seguir buscant entre caixes velles i llibres de l’àtic, però seguia sense trobar cap nom ni adreça. Va estar tot el matí i una part de la tarda regirant tota la casa, però no va trobar res de res. 


Els seus pares havien emigrat a aquell país en busca d’una vida millor quan ell tenia 5 anys. No van emportar-se gaire cosa d’on venien. És per això que el seu inventari de relíquies familiars era molt limitat. De la seva ciutat natal només recordava pinzellades. L’olor de la pastisseria del costat de casa un divendres a la tarda, la gresca de la plaça major quan hi havia mercat i el seu petit grup d’amics i amigues, tot i que ho recorda bàsicament per les fotografies. Buscava i buscava, però tot el que trobava no li interessava. La seva cerca es feia cada cop més frenètica, però acabava de la mateixa manera: sense res. 


No podia quedar-se estancat; havia de trobar molta més informació que no pas només el nom, data i lloc de naixement dels seus pares, era massa poca cosa. L’única manera que tenia en ment per trobar més informació era buscar a l’arxiu de la ciutat on vivia, però per a fer-ho necessitava agafar un avió fins allà, cosa que requeria temps i diners. 


Quina millor idea per airejar-se les idees que anar a passejar al parc? Potser fins i tot hi trobaria una solució. A més, era l’excusa perfecta per anar al parc que tant li agradava. Mentre anava cap allà, quan va arribar per l’avinguda principal, es va aturar davant del que era el local d’en Marín. Seguia com l’última vegada que l’havia vist, a diferència de què el cadenat semblava molt més vell i rovellat.  Va pensar que amb un cop sec el podria trencar fàcilment, però justament en aquell moment, al carrer hi transitaven molts cotxes i vianants i no volia que se li acostés algú acusant-lo d'envair una propietat privada. Per què no tornar de nit? És que ja feia dies que no parava, i no feia res més que buscar i buscar, tot inútilment. Tot i així encara tenia present el fet del local fantasma, que ara apareixia i després no. 


Tornant a casa va pensar que aquell local n’amagava alguna, i ben grossa. Potser el senyor Marín l’estava posant a prova d’alguna manera que ell no sabia.  


Només arribar a casa va anar directe al dormitori i va posar una alarma al seu despertador. A les tres de la matinada no estava malament, era possible que es creués amb alguna persona que tornés de festa o amb alguna que visqués al carrer, però tant li feia, les seves ganes de saber i endinsar-se en el desconegut el van fer beure l’enteniment. Acte seguit, va sopar i es va posar al llit. -RIIIIIIIIIIIING! RIIIIIIIIIIIING! RII- Al tercer avís ja havia tancat el despertador i s’havia aixecat de cop. En situacions normals estaria mort de son, però aquell anhel de descobrir el mantenia actiu.  


Camí a l’establiment no va creuar-se amb ningú. Un cop arribà allà, va veure que la botiga tornava a estar igual que quan va entrar-hi amb la Linn. Era estrany, perquè eren les tres i mitja de la matinada i s’hi veia una claror tènue des de la finestra. A més a més, la porta no portava el cadenat ni aquest estava fet malbé.  


En només trucar a la porta amb la mà, sentí unes passes que s’acostaven dintre la botiga amb bastanta pressa. Es van aturar i la porta va grinyolar a la vegada que s’obria. Era la Linn, però no s’assemblava a la Linn que havia conegut al parc, i el va sorprendre la seva cara de sorpresa exagerada.  


-No! No no no no no! Es pot saber què fas aquí?! Hauries de ser a casa dormint! No m’hauries d’haver trobat! T’hauria d’haver trobat jo! - s’endinsà en la botiga, deixant la porta oberta, fet que Kafka interpretà com a que havia de passar cap a dintre.  


-A veure, anem per parts: primer explica'm què fas aquí a aquestes hores de la nit. 


-Mira, no cal que t’enfadis tant quan jo no sabia res del que m’has dit ara a fora. Com havia de saber que tu m’havies de trobar i no sé què? A veure, ja fa dies que busco desesperadament informació de la meva família i no faig res més que trobar informació que ja conec o que és innecessària, i aquesta tarda he sortit a donar un tomb i quan he passat per aquí davant he vist que la botiga estava com la primera vegada, vull dir, ah sí! No t’ho he explicat. Quan vaig sortir l’altre dia d’aquí, ja era de nit, quan vam entrar al matí i només vam estar-hi dues hores, i òbviament volia explicacions. Al girar-me per a entrar un altre cop, vaig veure que l’edifici sencer havia canviat, i em va sobtar moltíssim. Avui l’he vist igual, però el cadenat semblava molt més vell, per això he vingut de nit. Pensava que podria trencar-lo i entrar, a veure si hi trobava alguna cosa. 


-És a dir, volies colar-te a dins? Per a què? Què pensaves trobar? 


-Dit així sona bastant malament. Buscava alguna cosa que em donés una pista de qui sou i que feu. Coincidiràs amb mi que no es massa normal que una nena a la qual no coneixes de res et porti a un local i el gerent de la botiga et demani que busquis qui eren els teus avis. Soc sospitós d’algun crim? Sou policies, espies, estafadors? Explica’m això de què el local va canviant, perquè si no, seré jo qui avisi a la policia. 


-Uf, primer que res: no som ni policies, ni estafadors, ni publicistes, ni espies... Després, tampoc ets cap sospitós de cap crim. Per a que deixis de dubtar de mi; et puc proposar un joc?- Kafka va fer un gest afirmatiu amb el cap. 


-Veus aquell disc de vinil? El que té la portada rosa i blanca, i sembla el d’una cançoneta infantil, porta-me'l! 


L’agafà i li donà. La Linn agafà el disc amb delicadesa i caminà per l’habitació fins arribar a un tocadiscs nou. Posà el disc, el netejà amb paciència i col·locà l’agulla de diamant a l’extrem del disc. Seguidament engegà el tocadiscs i el vinil començà a girar. 


Una melodia in crescendo protagonitzada per un violí infantil inundà les orelles d’en Kafka. Seguidament, s'uneixen al que semblava una cançoneta popular d’un sol violí amb tres violins més que tocaven una peça més contundent i amb més forma, no tan simple. A la vegada, una orquestra sencera interpretava melodies alegres i melancòliques durant tota la peça, fent de base per als quatre violins, donant un caràcter trist. Al final de l’obra, quasi com un cop sec, tornà el violí del principi interpretant el mateix fragment però, amb variacions; feia les notes més llargues i una octava per baix, és a dir, més greus. La cançó son durant gairebé vint minuts. A Kafka li suggerí que era el perfecte exemple de la vida. 


-Et sona? 


-Em sona la melodia del principi, del carrer, de la ciutat on vivia... Per què me l’ensenyes? 


-Aquest estil, aquestes melodies, van costar la vida musical al teu avi. Això va després, ara t’explico el que passa amb la botiga. No sé si podràs entendre-ho però fes l’esforç igualment, t’ho explicaré fàcil. Veus aquella porta d’allà? -deia, assenyalant la porteta d’on va sortir el senyor Marín l’altre dia-. Doncs és un portal.  


-I pots viat... 


-Sí, et permet viatjar en el temps, i no, no soc la Linn del present, sinó la del futur, per això no soc igual a la Linn que vas conèixer l’altre dia, ja ho veus, semblo més gran. - diu interrompent-lo. 


Si d'entendre-ho ho pot entendre, el problema és que no pot assimilar-ho. Això vol dir que viatjaria en el temps? Això vol dir que coneixeria el seu ell del futur? Potser fins i tot el del passat, qui sap.  


-Sí, d’acord, entesos. Ara parlem de perquè estàs tan alterada.  


-Déu meu, això és el més simple. Necessitava més temps per pensar que havies de fer quan vinguessis, si deixar-te creuar el portal o no, per exemple, o com explicar-te tot el que t’he d’explicat. Ara que estàs aquí, hem d’actuar ràpid. Vas veure que l’altre dia la botiga canviava d’aspecte al sortir, no? Doncs això, normalment no passa, el problema és que jo no hauria de ser aquí, sinó al meu temps, i aquest fet provoca una inestabilitat al portal. Tot i que no només per això... L’establiment es veu afectat pel portal, per això canvia. La botiga que vas veure l’altre dia al sortir no és aquesta, per tant, no té el portal. Si canvia i no és la que és just ara, no hi serà el portal. És el que pitjor ens pot passar, sobretot si canvia per a sempre, i pot suposar un greu problema, sobretot si hi ha algú atrapat en un temps que no és el seu. Tampoc em puc creuar amb la Linn del teu present, seria catastròfic si no ho tingués tot calculat. Però, tranquil, per això no m’he de preocupar. Sé que està dormint a casa; té deu anys i no són hores d’anar pel carrer.- va fer remarcant cadascuna de les seves paraules en una mescla de por i ràbia- Pots veure que en tinc uns quants més que ella, soc la Linn d’aquí vint anys, i hauríem d’anar al meu temps. Abans, però, hem d’anar a un altre lloc bastant llunyà.   


-Mare meva. Això és massa. Com sé si em dius la veritat? 


-Si no pots assimilar-ho ara, ho faràs més tard. Ara m’has de seguir, tant si estàs preparat o no. És possible que aquesta sigui la nostra última oportunitat. - deia mentre marxava cap a la porteta de darrere al taulell. 


Kafka esbufegà, just ara no està molt despert, la seva escapada matinal li està passant factura, i no té clar si tornar a casa o fer cas a la Linn. 


-Què, vens? 

 Comenta
 
Capítol 3 Polònia, on tot va començar
S’hi podia veure una plaça, no gaire gran. Un raig d’aigua neta sortia de la boca d’una figureta de pedra al centre de la plaça. Al voltant, hi havia bancs dispersats i uns quants arbres aquí i allà, fent ombra a alguns bancs i a les pedres del terra. No hi havia massa gent; una parella de joves creuava la plaça, observant les parets de la catedral, les quals estaven molt decorades amb ornaments desgastats i religiosos. Hi havia un home, bastant jove, que seia a un banc sota l’ombra d’un petit arbre. Tenia els ulls aclucats i semblava estar dormint. 


-Veus aquell d’allà? L’home del barret vell d’un color grisós, el que està descansant al banc del fons? Doncs és ell.  


-El meu avi? No pot ser. El meu avi deu ser mort a hores d’ara. On som? 


-Som a Hëinsteing , però segurament no recordis aquesta plaça perquè vivies a un altre barri, una mica apartat d’aquest i no visitaves sovint al teu avi.  


-Interessant. Perquè li fem una visita? 


-A veure, el que es diu visitar no, només l’observarem una estona i mentrestant t’ho explico tot. 


-Endavant. 


-El teu avi, Albert Harold, era un músic sense massa recursos. En aquests moments està estudiant música, i pròximament serà un gran compositor. No té molts calés i els seus pares van desdir-se'n quan va voler dedicar-se a l’art. D’acord, veus aquell home que se li acosta? -deia mentre senyalava un home amb americana grisa i barret alt que s’acostava al banc on seia l’Albert.- És un altre músic, però a diferència d’ell, aquest sí que té diners, i no en són pocs. És amic del teu avi, en James, treballen junts. El teu avi és el seu ajudant, però sembla que sigui al revés. El vertader mestre era el teu avi, ni James ni ningú del conservatori podia competir contra ell. Les seves melodies podien endinsar-te dins d’aquell bosc de notes durant uns minuts i evadir-te del món durant una estona. Sensacions com aquesta no les sap crear qualsevol, saps? En el moment que som ara, aquests dos encara eren amics. Una amistat ideal: James finançava l’estança del teu avi a la ciutat a canvi d’un petit salari com a ajudant. Ell estava encantat, però des de l’incident de Viena tot va canviar.  


-Què hi va passar? 


-Un 3 de setembre, quan el teu avi tenia trenta-set anys, en James va aconseguir dos bitllets per a un concert a Viena on actuava una reconeguda orquestra. Si en James no li hagués fet aquest regal, potser encara viuries aquí, i de renda! Quan el teu avi va tornar d’aquell concert a l’estranger, va anar al seu petit despatx per així acabar una peça meravellosa que estava composant per a un quartet de saxòfons. Pensava que aquella obra seria el “boom” que el portaria directe a la fama i a l’èxit, però... En arribar va trobar la porta de la saleta entreoberta, i va comprendre immediatament que el viatge a Viena havia estat una trampa. Algú havia entrat al seu despatx i li havia destrossat la petita habitació: les cadires no tenien potes, la taula amb els calaixos a clau ni tan sols estava, la prestatgeria de vidre estava trencada i no hi havia rastre de cap de les seves obres. Va posar-se a plorar allà mateix. Sabia qui ho havia organitzat tot, el mateix que l’envejava des de feia temps, el mateix que el va acompanyar a Viena. Des de llavors el teu avi mai va tornar a ser el mateix. 


-Déu meu! Quina impotència, i no va poder fer res per resoldre-ho? Què va passar amb James? I amb les cançons del meu avi? 


-Aquest és el motiu principal del teu viatge. No és per a que evitis res. Saps que canviar el passat influeix el present, però canviar el present és més fàcil, tu no coneixes el teu futur ni què serà de tu si prens una decisió o una altra. És per això que el senyor Marín és tan escrupolós en el temps i l’espai, i ara que tu has forçat la nostra trobada tot és una mica més complicat. Això ja t’ho explicarà ell, jo només puc explicar-te coses del teu avi. Com et deia, la teva missió és prendre consciència i rendir homenatge a les seves obres abans que el net d’en James ho faci en nom teu. Albert va aconseguir que no es representessin moltes de les obres que suposadament havia escrit en James, però no va poder evitar que el rumor s’estengués com una taca d’oli. Hi va haver dos opinions populars sobre qui era l’autèntic compositor d’aquelles cançons. Malgrat tot, a mesura que passava el temps, la realitat es distorsionava i estava cada cop més lluny de donar la raó al teu avi. James per la seva banda, va preferir amagar les obres del teu avi que li van servir d’inspiració per posicionar-lo com un músic de prestigi. 


-D'acord. Ho he entès tot, però com és que la meva mare mai m’havia dit que el vertader compositor de les cançons que escoltava les havia escrit el meu avi? 


-El teu avi era un home molt reservat, i molt més després de la mort de la teva àvia, Jacqueline. No compartia els seus assumptes de feina amb la família. Va ser per això que quan el teu avi va reclamar a en James les seves obres, la teva família no li va donar suport. Molta gent pensava que cremava d’enveja després que el seu company triomfés amb el que ell no havia aconseguit: la música. Poc després va ser empresonat per aldarulls i assetjament a en James. La teva mare, quan tu tenies quatre anys, va marxar del país per falta de diners i per vergonya. 


-N’estic segur, els meus pares sempre escoltaven cançons populars, però mai m’havien dit qui n’era el seu compositor. Si la seva família no el recolzava, com és que he escoltat aquestes melodies des de petit? 


-Crec que la teva mare, en el fons, sabia que el teu avi era l’autor de totes les obres. Però aquesta és una altra història...Vaja, doncs podem marxar ja? 


-Sí, anem que encara tenim feina.  


                                             


*** 


 


Una brisa suau li acariciava el clatell. Ja no eren principis d’estiu; es començava a notar la fresca de l’octubre. Aquell dia no hi havia parelles passejant ni criatures jugant, només ells i els arbres vestits de fulles ocres i taronges que lluitaven per així fer-se l’ultima abraçada abans no marxessin de viatge fins al terra amb l’arribada de l’hivern. 


Caminaven sota la llum de la lluna minvant. Era una llum tènue, però suficient per veure el camí del terra que seguien. No semblava que tinguessin pressa, anaven xerrant a la vegada que passejaven. La Linn havia aprofitat l’estona per explicar-li a en Kafka tot el que ell desconeixia de la seva família. Malgrat ser on eren, la tranquil·litat dels arbres els envaïa i feia que, enlloc de córrer, que era el que havien de fer, simplement caminessin a pas lent. Anaven en direcció a les portes de sortida del parc.  


-Tu perquè saps tot això?  


-El meu pare era un historiador al que li agradava investigar l’origen de les llegendes populars. A l’última etapa de vida del meu pare s’hi va interessar, sobretot en el compositor de les cançons populars del seu poble. Va descobrir tota la història, però va morir abans de contactar amb tu. L’últim desig del meu pare era fer justícia amb el cas del teu avi, i jo vaig prometre que acabaria la seva feina.  


-Gràcies...I el senyor Marín? Què té a veure amb aquesta història? 


-Ell ha sigut qui ha creat el portal. Sense el portal, ara mateix no t’estaria explicant el que t’estic dient. La Linn de deu anys no n'entén massa d’això, simplement fa el que en Marín li diu. Per a ella, en Marín es com el seu avi. En Marín també es va interessar pel tema i s’hi va mostrar molt implicat, vol ajudar-te també i fer justícia.  


-Quin bon home, gràcies a ell sé el vertader passat de la meva família! L’última pregunta de l’interrogatori: perquè no li explicaves al Kafka del teu present? Al d’aquí uns anys, per què molestar al Marín en crear un portal i fer arriscats viatges en el temps? 


-És millor que aquesta pregunta te la contesti el senyor Marín, ell n’és l’expert. 


Ja estaven a punt d’arribar a la botiga de discs de vinil i pòsters, el camí se’ls havia fet molt curt tot i anar caminant xino-xano. Això sí, quan van arribar davant la porta, tota aquella tranquil·litat que duien a sobre va marxar de cop.  


L’establiment sencer estava canviant constantment. Cada segon canviava d’aparença, i només veien el local durant algun instant fugaç, però ràpidament canviava a un altre que no coneixen.  


-Això no és massa normal. - digué Kafka. Linn va fer una passa enrere i Kafka la va imitar. S’estava posant cada cop més nerviós; no li feia molta gràcia allò que veia. Tot i que ell no sabia com funcionava el portal, es podia intuir que el local palpitant suposava alguna cosa no gaire positiva. 


-Ara no ens podem quedar aquí.  


-Hauríem de provar d’entrar, no? Però... quan? 


-Al moment perfecte. Si provem a obrir la porta quan està la botiga d’en Marín potser podrem entrar. 


-És de bojos! No veus a la velocitat que canvia d’aspecte? 


-Ja ho sé, però que hi farem! Haurem de jugar a l’atzar i a la sort. 


-Ens la juguem? 


-No n’estic segura del tot. Potser podem fer alguna cosa per a que s’estabilitzi, però de moment es l'única alternativa possible. No ens podem quedar aquí sense provar res. 


-Hem de trobar la solució, però deixa’m descansar una estoneta....- Kafka va seure al terra; estava cansat i tenia moltes ganes de dormir. Finalment la son el va vèncer i es va quedar adormit allà mateix. 


El va despertar una veu, diferent a la de la Linn. Kafka va aixecar el cap sobresaltat i va despertar del seu son reparador. Aquella veu... 


-Kafka, estàs bé? 


No podia veure res, sentia que estava en una piscina plena de llum i quan intentava obrir els ulls, els havia de tancar ràpidament ja que una força intel·ligible i misteriosa li obligava a fer-ho. Es conformava en semblar un cec i esperar a que la veu li tornés a parlar. 


-Ei, dorms? 


-Què?- Es va girar, intentant veure d’on venia aquella veu inútilment, i opta per preguntar. -Qui ets? Estic mort? 


-Ai, net meu, no et preocupis per això, soc el teu avi, l’Albert.  


-Avi? No estàs... mort? Estic mort jo també? 


-Que no ho veus? Estem en un somni! Perquè penses que no em veus? 


-No ho sé, normalment acostumo a somiar a color. Que fas aquí? Vull dir, al meu somni. 


-Kafka, com has crescut... Ja no ets un nen, ni tampoc massa jove, ja deus tenir uns quaranta, m’equivoco? 


-No... Avi, passa alguna cosa? 


-Volia donar-te les gràcies, pel que fas i pel que faràs. Ara he de marxar, i penso que et puc donar la solució al teu problema: recordes aquelles cançons de quan eres petit? Canta-les, qualsevol d’elles val.  


Cantar? Aquella era la solució del meu avi? Potser tenia raó. Kafka, per primera vegada, va donar un vot de confiança al seu instint. Va despertar-se i encara una mica atordit va cridar a la Linn: 


-Linn! Linn! Tinc una idea! Deixa’m-ho provar, crec que pot funcionar! 


Kafka va callar ràpidament al no veure-la. La Linn també s’havia adormit, però ella estava estirada a sobre d’un banc. Amb els ulls tancats, descansava plàcidament. Kafka va pensar si valia la pena despertar-la, i al final, va decidir no fer-ho.  


Es va plantar a escassos metres de l’intermitent local i va començar a regirar dins la seva memòria alguna melodia que li cantava la seva mare: 


-D’acord, tres, dos, un, ...-  Va començar a cantar una simple melodia melancòlica amb un aire romàntic. 


Oh bell ocell que no sap volar. 


T’han deixat sol, sense menjar ni aigua. 


Esperes la teva fi pensant, 


com es el cel i l’aire fresc de la muntanya. 


 


Kafka va agafar el pom de la porta, amb els ulls tancats, i el va girar lentament. Quan veié que ja no girava més, va empènyer la porta cap endavant. Un grinyol. Va obrir els ulls i va callar. 


-Gràcies, avi. - va mussitar. 


-Senyor Marín! És aquí? 


-Hola? Sí!  


Va observar la botiga; seguia com el primer dia, un festival de colors apagats gràcies als discs i les seves portades. Del passadís de l’esquerra va sortir l’homenot que va encarregar-li la feina de buscar sobre el seu avi, vestit igual com el primer cop que el va veure. En Kafka casi que es va emocionar; no sabia si l'hauria tornat a veure, i tot i no haver parlat massa, aquell senyor li inspirava una tranquil·litat familiar 


-És genial Marín! No saps el que ha costat que entréssim. 


-Entréssim? Tu i qui més?  


-Ah sí, la Linn és fora, dormint a un banc. Està feta caldo.  


-Pobra, ja fa dies que va de bòlit, és normal. Si vols passar, vine, anem que tenim coses a parlar. 


Marín es va dirigir cap a la porteta de darrere el taulell. Aquella porta que amagava tants misteris. Kafka el va seguir, amb cert nerviosisme i emoció. L’homenot obrí la porta, i Kafka va observar per damunt de la seva espatlla, meravellat. El que va veure l’impressionà, però a la vegada el va inquietar. Hi havia una taula circular, no massa gran però tampoc massa petita, amb tres cadires al voltant. Més al fons de la sala, hi havia un espècie de marc, de mida molt grossa, que casi arribava al sostre, però tapat amb una lona. Marín el va invitar a seure a una de les cadires, i ell acceptà amb un sí rotund. 


-Ara que estem aquí, primer deixa'm explicar-te. Suposo que t’esperes el que hi ha sota la lona, és així? 


-La Linn me n’ha parlat. És o no és un portal que et permet viatjar en el temps? 


-Ho és, i de fet, creat per mi.  


-Que fort! 


-Ja ho crec, quan vaig començar a planificar-lo per construir-lo, em pensava que no estava qualificat per fer-ho, però mira que bé! Tot s’ha de dir, la Linn m’ha ajudat molt, sobretot quan estava encallat i no sabia com seguir.  


-Que bé, doncs. I quina és la raó de la seva creació? Per que l’has fet? Per al govern?  


-Volia que rendissis homenatge al teu avi, que la família recuperés el mèrit perdut anys enrere. Suposo que ja saps la història, oi?  


-Sí, em sembla molt sorprenent que això passés al meu avi i els meus pares mai m’ho expliquessin. Se n’avergonyien o simplement no volien que ho sabés? 


-Això sí que no ho sabrem mai, però tu centrat en que ara ja saps la història verdadera i hauries d’acabar la teva missió. 


-Sí, ara sento que he viscut enganyat, per dir-ho així. Tot i això, sento que si ho faig, si li rendeixo homenatge, al fi podré estar en pau amb la meva família. Suposo que deus saber que vaig acabar barallant-me amb ells...-Després d’una llarga pausa, Kafka va afegir- Que sàpigues que encara hi ha una cosa que m’intriga. 


-A veure, dispara.  


-Perquè el portal està inestable? Per què parpellejava abans? I perquè mostres tant interès en el meu passat? 


-Quan hi ha una persona d’un temps que no és el seu a un altre, quan dos persones de temps diferents es troben en un mateix espai temps sense tenir en compte certs factors, el portal adquireix certa inestabilitat, sobretot si les dues persones estan prop l’una de l’altra.  


-Però perquè ens passa a nosaltres? 


Marín va esclatar a riure abans de dir-li: 


-Encara no ho veus? 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]