Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



EspaiSaba
Pollença
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 El llegat de n’Hero
Pròleg

Aquesta és la famosa història d’amor mítica entre en Leandre i n’Hero, en la qual dos enamorats, que se'ls impedeix estar junts, superen aquests obstacles per poder veure’s cada nit. La història té un final tràgic, acabant amb la mort d’en Leandre i el suïcidi de n’Hero.



Sí, estic farta d'aquesta història que, a on jo visc, te l’expliquen des de que ets ben petita, donant-te esperances de trobar un amor com aquest, de pel·lícula de fantasía. A mi, la veritat, em sembla estrany tot això. Seria fantàstic que en algun moment trobessis una persona que compartís els teus gustos, que t'entengués i sobretot que t’estimés tal i com ets. Però no sempre serà així i això és el que us contaré en aquesta història, on aprendre moltes coses sobre l’amor entre en Leandre i n’Hero, i on descubriré que al final no tot és com t'ho expliquen…



Capítol 1: El llegat de n’Hero 

Hola, el meu nom és Hero, tinc 15 anys i visc a l’illa de Sestos, una illa de Grècia coneguda per la història mítica d’en Leandre i l’Hero. Tothom a la meva illa coneix aquesta història. La meva mare me la va contar quan era petita, i resulta que la Hero, la protagonista de la història, és la meva avantpassat. Sí sí, com ho sentiu! És aquesta la raó del meu nom, Hero, el mateix de la meva àvia, la meva mare, i en general, de totes les dones de la meva família.



Jo, sincerament, penso que exageren un poc amb aquesta història, fins i tot m’atreviria a dir que no és més que un mite… ja que em pareix un poc extranya la seva mort. Sempre he pensat que la història només té una cosa real; que estaven enamorats. Penso que tot lo altre no son més que coses que han anat afegint per fer la història més emocionant.



Jo sóc una alumna excel·lent, m'agrada llegir, escriure i m'encanta la història. Totes les meves amigues i les joves que conec tenen un "Leandre" a la seva vida, però jo no el necessito. Estic molt bé com estic i no sent la necessitat de tenir a cap home al meu costat, encara sóc jove i l’únic que m'importa en aquests moments són els meus estudis. El meu temps lliure el dedico a escriure, ja que el meu somni és publicar un llibre. També m'agrada llegir llibres de fantasia i m'apassiona cercar informació sobre la història. Sempre que reflexiono sobre la história em poso nerviosa i em frustro, perquè penso que la societat no evoluciona, sobretot en els temes d'igualtat entre les persones. Com és possible que les dones, pel simple fet de ser-ho, siguin discriminades?

Per sort ara hi ha moltes dones que han alçat la veu per posar fi a la desigualtat. La situació ha millorat a certes parts del món, encara que a altres llocs les coses no van tan bé.    

L'altre dia, quan vaig arribar a casa després de classe, tenia ganes de llegir un llibre. Vaig anar a la prestatgeria, però ja m'havia llegit tots els llibres que hi havia. Per sort cercant per casa vaig trobar un llibre un poc estrany i me'l vaig emportar a la meva habitació. Era un llibre molt gros amb la portada dura de color negre i amb detalls daurats. Quan vaig començar a llegir-lo no ho podia creure. Era el què havia volgut sempre! Es tractava d’un diari, escrit per n'Hero, on explicava de primera mà les seves vivències. Em vaig quedar tan aferrada al llibre que en una hora i mitja l’havia llegit sencer. La protagonista, n’Hero, deia que havia escrit aquest llibre perquè totes les dones de les següents generacions el llegissin. Ella havia estat una dona que va viure en una societat on la dona era menyspreada per fet de ser-ho. A continuació us deixo un petit fragment, el que més m’ha agradat, de l’obra:

De petita, veia com els homes tractaven les dones i en  aquell moment no ho entenia, ja que el que veia a casa i al carrer era molt diferent. A casa, els meus pares es tenien un tracte meravellós i es respectaven mútuament. Quan vaig ser més gran, als 13 anys, vaig decidir demanar-li a la meva mare el perquè d’aquesta diferència i ella em va dir:

  • Jo sempre he volgut aconseguir que les dones estiguin al mateix nivell que els homes en qüestió de drets. Per aquest motiu us he educat a tu i als teus germans amb igualtat, sense distingir el gènere, transmatent-vos els mateixos valors que la meva mare, la teva àvia, em va transmetre a mí. Els valors que apreneu a casa són la base de la vostra educació, i gràcies a això, avui tu em fas aquesta pregunta. I jo et diré, filla meva, que el millor consell que et puc donar és que mai et sentis inferior pel simple fet de ser una noia, ja que tú, al igual que totes les dones, ets capaç d’aconseguir el que et proposis. Envolta’t de persones que et respectin, t’estimin i et tractin com a un igual, i sempre et sentiràs com a casa.


Ella explicava la seva història d'amor amb en Leandre i com varen aprendre a respectar-se gràcies al savi consell de la seva mare. L’únic que em resultava estrany era que el llibre acabava dient:

Avui m’he despertat molt d’hora perquè he quedat amb en Leandre per anar al bosc. Quan hem arribat, de cop i volta...

Immediatament, vaig baixar les escales per anar a demanar-li a la meva mare d’on havia sortit aquell llibre i perquè el teniem a casa. Ella em va dir que aquell libre era un objecte molt important per a la família. Tenien el costum de passar-ho de mares a filles quan aquestes complien els 16 anys. Em va explicar que aquest diari era el llegat de la família i que la seva intenció era regalar-me’l el dia del meu setzè aniversari, el vint d’abril, tal com mana la tradició, però que sabia que hi havia la possibilitat de que la meva curiositat el trobes abans, i així va ser. 

Una setmana després, el dia del meu aniversari la meva mare em va demanar per parlar amb mi en privat. Varem anar a la seva habitació i ens vam asseure al llit. La meva mare em va dir:

-Ja t'has llegit el llibre de n'Hero?

-Sí, perquè?

-No t'has demanat perquè la darrera pàgina del llibre acaba d'aquella manera tan misteriosa?

-Sí, tu saps el que va passar? 

-Ara t'ho contaré: tot va començar durant el setzè aniversari de la teva àvia, quan la seva mare li va regalar el llibre. Ella, emocionada, va anar a la seva habitació i va començar a llegir-se el diari de n’Hero. Quan va adonar-se’n, era més de mitja nit i va decidir anar a dormir, estava molt cansada. El dia següent va reprendre la lectura, i quan va arribar a la darrera pàgina, es va sorprendre amb el que veien els seus ulls. Com era possible que ningú de la seva familia se n’hagués adonat d’allò?
 

 Comenta
 
Capítol 2 El riu dels diamants blaus
Capítol 2: 

La meva mare em va contar que la meva àvia se’n va adonar de dues coses, la primera era que la història acabava d’una manera molt estranya i la segona… que hi havia un mapa! El mapa a simple vista pareixia un dibuix fet per un nen petit, un gargot, però com que la meva àvia sempre veia més enllà de les coses, com jo, se’n va adonar que era un mapa. El mapa era de l’illa de Sestos. Hi havia tres punts de diferents colors i al final hi havia marcada una creu vermella. També hi havia un quadre d’alt del mapa on posava alguna cosa en un idioma que semblava grec antic. El missatge deia el següent: 

Ανακαλύπτοντας το μυστικό του Ηρώου είναι στα χέρια σας, σας εμπιστεύομαι. Ξέρω ότι δεν είστε όπως άλλοι άνθρωποι.

La teva àvia va pensar que el seu professor d'història antiga podria ser que domines aquella antiga llengua, així que va pensar en demanar-li ajuda per a poder desxifrar el missatge que la seva avantpassat li havia deixat. El dia següent, a primera hora del matí, va anar al seu col·legi, i quan el seu professor va veure el missatge no ho podia creure! Aquella llengua feia molts anys que estava extinguida! Molt poques eren les persones que podrian desxifrar-ho, però ell tenia un gran amic que podria ajudar-les. Després d’un parell de consultes, el seu professor li va dir que el missatge deia el següent: 

Descobrir el secret de n'Hero és a les teves mans, confio en tu. Sé que no ets com les altres persones.

L’àvia em va contar que es va passar tota la nit pensant amb aquell missatge. No va poder dormir en tot el vespre, aixì que va estar fins a la mitja nit mirant el mapa i comparant-lo amb el mapa de Sestos actual. Va aconseguir marcar les tres pistes al mapa actual, va preparar la motxilla i va decidir que aniria al bosc quan sortís el sol. 

Al dia següent, els primers rajos de sol la van despertar, es va preparar i va sortir escapada de la seva habitació. Estava tan emocionada! Era tan matí que la seva mare encara no s’havia llevat, així que va decidir deixar-li una nota perquè no es preocupes. Li va explicar que se n’anava al bosc amb les seves amigues (va decidir dil-li una petita mentida per no alarmar-la), i que pot possiblement arribaria a darrera hora de l’horabaixa. Va collir la seva bicicleta, i quan va arribar a la primera creu del mapa, va poder observar un gran arbre amb l’escut de la seva família, un cor amb una fletxa. 

La teva àvia em va contar que va tocar l’escut, i em va dir que de cop i volta estava davant una cosa espectacular, però que no em podia explicar el que era. Em va dir que el dia que ella tingués una neta, és a dir, tú, Hero, i aquesta cumplis els setze anys, lu hauria de donar tot això que ella havia aconseguit descifrar per a que tú poguessis seguir cercant fins a trobar el secret de n’Hero.



Inspirada i excitada per l’emoció del moment, em vaig passar tota la nit pensant amb el que m’havia explicat la meva mare, fins i tot i vaig somiar! El dia següent em vaig despertar molt prest i vaig agafar el mapa, juntament amb un quadern que la meva àvia havia escrit per a mi, on m’explicava tot el que havia de fer per a poder arribar a l’arbre. Vaig agafar el meu paninet elèctric i vaig anar directa cap al bosc. Quan vaig arribar, vaig fer el mateix que va fer la meva àvia anys enrere, però quan em vaig posar devant l’arbre, em vaig quedar fascinada de la seva bellesa! Era un arbre mil·lenari on hi habitaven moltíssims d’animalets, era alt i robust, i el seu tronc era gros, molt gros i ample. Sens dubte era l’arbre més al·lucinant que havia vist en la meva vida! Quan em dirigia a tocar l’escut de la familia, que estava tallat damunt la fusta amb una precisió i una perfecció d’admirar, vaig sentir un calfred. Extranyada, vaig mirar al meu voltant, i vaig començar a notar com una petita tormenta de fulles m’envoltava, i de cop i volta, no podia creure el que els meus ulls veien! Era una Fada! Era una noia preciosa, amb un vestit groc amb tons daurats i detalls vegetals. Tenia els ulls verds com esmeraldes, i els cabells llargs i marrons, recollits amb una gran trunyella. 

La fada em va dir que el seu nom era Esmeralda i que feia més de cinquanta anys que m’esperava. Me va explicar que la meva àvia i ella es van fer molt amigues, i segons la profecía, jo era la següent en poder esbrinar el secret de n’Hero. La fada em va explicar que el primer que havia de fer era aprendre unes paraules que ella m’ensenyaria, les havia de memoritzar. Va explicar-me que durant les proves per a poder esbrinar les pistes del mapa, ella es faria invisible per a que ningú la pogués veure, i si en algún moment necessitava ajuda només hauria de pronunciar les paraules i ella apareixeria per ajudar-me. Les paraules eren les següents: "Θα είμαι μαζί σας κάθε φορά που χρειάζεστε βοήθεια"

Això volia dir: "Estaré amb vosaltres sempre que necessiteu ajuda"

Immediatament vaig memoritzar aquelles paraules, i li vaig demanar si em podia explicar què és el que havia de fer. Li vaig dir que, tot i no conèixer-la de res, em transmetia una gran confiança i seguretat, així que estava disposada a treballar amb ella per a poder esbrinar, entre les dues, el secret de l’Hero.

La fada em va explicar que havia de tocar l’arbre, tal i com ho va fer anys enrere la meva àvia, i havia de pensar en qualsevol cosa que no fos el descobriment del secret de n’Hero. Així que això és el que vaig fer! Vaig tocar l’escut de l’arbre mentre recordava un viatge que vaig fer amb l’institut feia uns mesos, i de cop i volta… estava devant n’Afrodita, la deessa de la bellesa! No ho podia creure! A mi, que m’encanta la història, significava tot un somni poder conèixer n’Afrodita! De cop i volta em vaig sentir la nina més afortunada del món! 

N’afrodita em va dir:

    — Benvinguda, Hero. Sé què és el que estàs cercant. Jo et puc ajudar, però a canvi, hauras de fer alguna cossa per mi.

— Clar que si! — li vaig contestar jo, súper emocionada, — Faré tot el que em diguis!

    — Veig que estàs molt interessada en trobar el secret de n’Hero, la teva avantpassada. Suposo que ja saps que n’Hero era molt important per a mi. Ella era la meva sacerdotisa, però també era la meva gran amiga. Ens estimàvem moltíssim, i per aquest motiu confio en tu, perquè em transmets la mateixa calma que ho feia ella. Sent que ets una noia molt valenta i molt forta, sent que el teu interior està ple de bondat, i pressento que tens les mateixes inquietuds i ganes d’aprendre que la Hero que tant estimava jo. Ella va ser una de les dones més fortes que he conegut mai, i veig que t’hi assembles molt. El que vull que facis per mi és anar al riu dels diamants blaus i dur-me el diamant més pur de tots. Recorda aquest consell que et donaré: no sempre és tot com ho veiem per defora, el que més importa és el que hi ha a l’interior. No jutgis les coses pel seu aspecte, sino que centret en el que hi ha allà on els ulls humans no poden arribar. Tens un dia per aconseguir-ho. Hero, confio en tu. Fins demà. 



Quan estava a punt de donar-li les gràcies a n’Afrodita, aquesta va desaparèixer! De cop i volta em tornava a trobar al bosc, devant l’arbre mil·lenari. Allà m’esperava n’Esmeralda, la fada. Li vaig contar súper emocionada que acabava de conèixer n’Afrodita, la deessa de la bellesa! Ella em va contar que eren grans amigues. Li vaig explicar que m’havia dit que havia de cercar el riu dels diamants blaus i n’Esmeralda em va dir que ella sabia on es trobava, i que estava encantada de poder donar-me un cop de mà amb els seus poders de fada. 

Quan vam arribar al riu, que estava situat devore les muntanyes, n’Esmeralda va fer un moviment amb les mans i de cop i volta l’aigua del riu es va apartar deixant tots els diamants a la vista. Aquests eren brillants, alguns d’un blau oscur i brillant, i d’altres d’un gris sense vida. N’Esmeralda em va dir que agafes el primer diamant que penses que encaixava amb la descripció de n’Afrodita, però seduïda per tota aquella bellesa, vaig agafar el diamant més perfecte i brillant que vaig trobar, pensant que li agradaria a n’Afrodita. En agafar-lo se’m va caure de les mans i quan es va trencar, vaig veure que al seu interior hi havia escrit un missatge en lletres antigues. La fada em va traduir el missatge i em va dir que el diamant posava que ens havíem de dirigir cap a les muntanyes. Allà trobaríem la primera pista.  N’Esmeralda em va dir que tot allò li feia mala pinta. Els rumors deien que cap a la direcció que marcava la pedra hi vivia n’Hades, el Déu de l’infern. Jo, com que estava molt entusiasmada, vaig seguir caminant sense tenir en compte el seu mal pressentiment. 

Mentre caminava vaig sentir com queia a un forat. M’havia desmaiat! Quan vaig haver-me despertat, em vaig adonar que havia caigut dins una cova. Estava tancada dins una gàbia i allà només havia pogut reconèixer la figura d’una bèstia grisa i estranya que estava encenent el foc. Asustada em vaig tornar a acubar. Quan em vaig despertar no podia creure el que veien els meus ulls! 
 

 Comenta
 
Capítol 3 La darrera peça del trencaclosques
Capítol 3:  La darrera peça del trencaclosques

Allà estava Hades el Déu de l'infern. Em vaig quedar sense alè. No sabia como reaccionar. N' Esmeralda tenia raó. Li havia d'haver fet cas! 

Passades unes hores, aquest es va acostar a la meva gabia i amb cara de pocs amics em va dir:

— Així que tu ets n'Hero, la descendent dels famosos enamorats. Ells havien d'acabar morts. Havien d'acabar en el meu món, a l'infern. I com que no he pogut enviar-los a on perteneixien, t’hi enviaré  a tu! — em va dir.

— Però perquè, que han fet? Que hi  tinc jo a veure amb això?

— No han fet res, només han d'acabar morts com qualsevol parella d'enamorats. I com que tu ets la seva descendent moriras tu en el seu lloc, per això he preparat aquesta trampa.

Em vaig quedar de pedra. Vaig esperar a que n'Hades sortis de la cova, i el primer que vaig fer va ser cridar-li a n'Esmeralda. Vaig recitar les paraules que m'havia dit, "Θα είμαι μαζί σας κάθε φορά που χρειάζεστε βοήθεια" i en aquell moment va comparèixer davant dels meus ulls.

Jo li vaig començar a explicar tot el que em va passar però ella em va dir que ja ho sabia. Ella havia estat amb mi tot el temps perquè sabia que em ficaria en problemes. Em va donar una pols daurada i em va dir que tanqués els ulls i l’agafas de la mà. Ho vaig fer així i en obrir els ulls… Érem davant del riu dels diamants blaus! Estava tan contenta. M'imaginava la cara d'e n’Hades quan se n’adones que m’havia escapat. Quina gràcia! La Fada em va dir que havia borrat la memoria de l'Hades i així ens deixaria en pau. Li vaig donar les gràcies, sense ella no hauria pogut fer res! Li vaig dir que ens havíem  afanyar a cercar una pedra per a n'Afrodita, se'ns acabava el temps! N'Esmeralda va tornar a utilitzar la seva màgia per llevar l'aigua del riu. Aquesta vegada vaig tornar a pensar en les paraules de n'Afrodita. no sempre és tot com ho veiem per defora, el que més importa és el que hi ha a l’interior. "No jutgis les coses pel seu aspecte, sino que centret en el que hi ha allà on els ulls humans no poden arribar" això passava per el meu cap una i una altra vegada. Vaig tancar els ulls, em vaig posar la mà al cor i vaig agafar la primera pedra que vaig sentir que era l’ indicada. Vaig obrir els ulls i li vaig donar el diamant a n'Esmeralda. 

— Esmeralda, crec que aquest és el diamant indicat. Ho sent en el meu interior. 

— D'acord, si això és el que creus, li portarem aquest diamant. — em va dir — encara que t’he de dir que més que un diamant, això pareix una pedra! Una pedra molt fea!  Però de totes formes, anem. — em va dir poc convençuda amb la meva elecció.

— Anem! Estic molt il·lusionada per veure quin serà el següent repte o pista! — vaig dir-li super emocionada.

Ens vàrem dirigir cap a l'arbre mil·lenari, vaig tocar l'escut de la família i en aquell moment em vaig trobar davant de n'Afrodita. Li vaig donar el diamant i li vaig demanar quina era la següent pista. Ella em va dir:

— He vist tot el que t'ha passat, com t'has equivocat, has après del teu error i ho has solventat intel·ligentment. Ets molt valenta.

— Moltes gràcies Afrodita, però he de reconèixer que sense l’ajuda de n’Esmeralda no ho hagués aconseguit. Moltes gràcies per confiar en mi. 

— Gràcies a tu, Hero. — em va dir —  D'acord, la següent pista es troba a mans de  n'Atenea, la Deessa de la guerra i de la intel·ligència. —  em va dir 

— Com ho saps? — vaig dir sorpresa

— Sóc una Deessa, no t'ho esperaves de mi? — em va dir, amb aires de grandesa i superioritat.

— Si, es veritat, però, de totes maneres, com aconsegiré arribar a n'Atenea?

N’Afrodita va agafar el diamant i el va tirar al terra, fent-lo a bocins. Quan es va rompre, vam poder veure que el diamant era brillant per dintre i hi havia una nota de paper. Mai havia imaginat que una pedra tan "insignificant" tendria tant de poder. N'Afrodita va agafar el paper que hi havia a l' interior del diamant i me'l va donar. Em va dir que la següent pista es trobava a les Muntanyes Daurades. Em va dir que quan siguès allà li havia d’entregar el full a n'Atenea. Jo no entenia res… Quan li vaig anar a demanar què posava el full, que tenia d'important aquella pedra i què em diria n'Atenea me'n vaig adonar que n'Afrodita havia desaparegut i que tornava a estar situada devore de l'arbre. Li vaig explicar tot a n'Esmeralda i ella em  dir que sabia on es trobaven les muntanyes. Quan ens vam començar a dirigir cap allà, un cúmul d’emocions em van invadir. En el meu interior sentia il·lusió, sorpresa, intriga, felicitat i curiositat per saber el que passava, tot al mateix temps. 

En acostar-nos al nostre destí vaig començar a notar que hi havia alguna cosa que em feia mal als ulls. Vaig alçar la mirada i em vaig adonar que estavem devant d’una gran serralada amb muntanyes cobertes d'or, i que els seu reflexe reflectia tant que et cremava els ulls. Quan la meva vista es va acostumar a la lluentor del lloc, em vaig quedar pasmada, no sabia que dir. Era la cosa més bonica que els meus ulls havien vist en tota la meva vida. Tot era tan bonic, el riu de diamants, les muntanyes daurades,la posta de sol. El sol reflectia contra les muntanyes. Duia tant de temps vivint en aquell lloc i mai n’havia adonat de tot allò, que estrany.  Vàrem arribar al peu de la muntanya. Allà el primer que em va cridar l'atenció va ser una inscripció platejada. La vaig llegir, encara que no entenia res, i de cop i volta… Em vaig trobar en un lloc estrany, pareixia una selva o un jardí. El que més em va cridar l'atenció va ser un tron fet d'or. Uns segons més tard vaig veure a una dona vestida amb una armaduraci amb una àguila a la seva espatlla. Ella em va dir amablement:

— Bon dia Hero. Jo sóc n'Atenea, com ja sabràs, sóc la deessa de la guerra la intel·ligència — em va dir amb un somriure càlid.

— Encantada de conèixer-te. Crec que ja saps qui sóc i per a qué he vengut. N'Afrodita m'ha dit que et doni això. — li vaig dir allargant-li el full del diamant.

— Sí que ho sé, però si vols aconseguir la teva pista, m'hauràs de demostrar quant t'ho mereixes. - em va dir cridant a dos servents.

— D'acord, estic disposada a fer el que vostè em digui. —  vaig contestar preocupada i emocionada al mateix temps.

— Doncs lluitaràs contra aquesta fera. —  va dir amb un somriure juganer.

Jo vaig assentir amb el cap, no sabia que dir. Com podria una nina de setze anys lluitar contra una fera! Al cap d'uns minuts va comparèixer un animal que no havia vist mai, era parescut a un lleó, però tenia trets fantàstics que el convertien en un ser asombrosament bell i terrorífic a parts iguals. Em vaig posar davant d'aquella fera i vaig començar a pensar una estrategia. Un dels servents de n'Atenea em va oferir una espasa i la vaig acceptar de bon gust, subjectant-la amb força entre les mans. En aquell moment em vaig recordar del mite del taló d'Aquiles. Havia de trobar  el punt débil de la fera! Vaig començar a observar-lo, i en aquell moment vaig veure un diamant vermell a la pota dreta davantera. Em vaig acostar a la fera i vaig intentar clavar l'espasa dins del diamant. A dia d’avui encara no sé com ho vaig aconseguir, donada la meva nula experiencia en combat, però ho vaig aconseguir! L'espasa es va clavar dins del diamant i la fera va caure morta. Em vaig girar per veure si havia sorprès a n’Atenea amb el meu combat i per saber què em diria, però els meus ulls no la van trobar. Immediatament em vaig adonar de que ja no hi era, havia tornat al peu de la muntanya. Enterra hi havia un mapa. El vaig agafar i vaig cridar a n’Esmeralda. Després de contar-li tot el que havia passat, ella em va dir que sabía com interpretar el mapa. Havíem de presentar-nos davant del tribunal dels Déus. El mapa mostrava el camí que haviem de seguir de color platejat. 

— Hem de pujar al cim de la muntanya, allà trobarem una cova, haurem d'entrar dedins, on hi haurà unes escales daurades. — em va dir la fada —  en haver-les pujat trobarem el tribunal dels Déus. — 

 Així ho varem fer. De cada vegada em sentía més enamorada d'aquells paisatges tan bonics. Pareixia un somni! Quan vàrem arribar a la cova, vaig quedar asombrada. Estava feta d'or com les muntanyes i tenia diamants de diferents colors incrustats. Hi havia una porta que pareixia d'acer que m'impedia entrar. En el costat esquerre de la paret frontal de la cova, hi havia una placa que tenia un relleu en forma de mà. Em va parèixer semblant a la meva, i sense pensar-hi, vaig colocar la meva al damunt. En aquell moment la porta d'acer es va obrir i vaig tenir al meu davant unes meravelloses escales d'or. Jo i la fada Esmeralda varem pujar, em va dir que es tornaria a transformar en invisible, com a les altres proves, i jo vaig acceptar. Cada vegada que pujava per les escales sentia més fred, en un moment em vaig adonar que estava en el cel. El darrer escaló em portava directament damunt un núvol. Tenia por de caure, però em vaig posar al damunt i no vaig caure! Davant meu hi havia molts núvols que pareixien trons i al damunt hi havia asseguts els Déus. Vaig reconeixer en Zeus, na Hera, n'Apol·lo, l'Hermes i en Posidó i Dèmeter. Em vaig quedar bocabadada. No sabia que dir. Estaba emocionada i tenia por al mateix temps. Ells em varen dir que com els altres déus que havia conegut, ja sabien el motiu de la meva visita. 

— Per a que et contem el secret de n’hero, primer necessitam que ens donis tots els mapes i el diari que et va donar la teva mare —  em van dir.

— Però això és un llegat familiar, és molt valuós per a nosaltres!

— Ho sabem — em van respondre — però son les normes.

Al final vaig acabar acceptant. Zeus va agafar el diari i els mapes i els va rompre, pegant-lis foc per acabar. En aquell moment les cendres del llibre es varen convertir en un portal màgic.  Ells em van dir que, n’Hero i en Leandre mai havien mort. Ells dos van viure en una època difícil, on el seu amor no era acceptat per les seves famílies, pel que van decidir demanar ajuda a n'Afrodita per seguir per sempre més junts. N 'Afrodita, amb l’ajuda dels altres Déus va aconseguir crear una dimensió on na Hero i en Leandre podrien viure allunyats de tot el món. Van fer creure a tots els habitants de l’illa que havien mort, i es van traslladar a la seva nova llar, on mai més s’haurien d’amagar. Els Déus, al comprendre el seu amor, l’amor més gran que havien vist mai, varen decidir concedir-los la immortalitat per poder viure per sempre més junts. 

Na Hero va escriure el diari i li va donar a n'Afrodita, la seva amiga Fada, per a que el fés arribar als seus néts, amb l’esperança que algú sigues capaç de veure més enllà de les paraules i descifrar el secret amagat entre les fulles de paper, esperant que algún día qualque familià, per molt llunyà que fos, els trobas.

I jo ho vaig aconseguir! Estava tan contenta. Després d'això em varen deixar passar pel portal per conèixer a n'Hero. Ella vivia en un món meravellós. Tot era súper bonic. Pareixia un conte de fades! Jo crec que ho era. Hi havia unes cascades d'aigua cristal·lina, muntanyes verdes, cel blau… De cop i volta va aparèixer na Hero. Era molt bella. Em va dir que estava molt orgullosa de mi, per seguir el seu llegat i trobar el camí, haver-la trobat i demostrar a tothom lo forta que pot ser una dona i la seva importància. Em va dir que ella i en Leandre s'estimaven i es respectaven mutuament tal i com la seva mare la va aconsellar. Ningú era inferior a l'altre. Ningú controlava a l'altre ni en les seves decisions ni en la seva vida. Vaig estar un temps parlant amb ella i finalment em vaig acomiadar.  Els Déus em varen tirar un encantament per poder tornar davant de l'arbre mil·lenari, allà on vaig començar. Quan vaig ser allà em vaig acomiadar de n'Esmeralda, que havia estat allà tot el temps i li vaig donar les gràcies. Res hauria passat sense la seva ajuda. En arribar a casa em vaig anar a dormir. Tot havia estat emocionant. Estava cansada, sentia com si estigués morta. 

El dia següent en despertar-me el primer que vaig fer va ser agafar el meu portàtil i escriure tot el que em va passa en el meu blog. Més tard la meva pàgina es va fer famosa i un escriptor molt famós va llegir la història que vaig escriure. La meva història va acabar sent un best-seller mundial. Avui, als setanta anys de la meva vida, estic asseguda contant-li tot això a les meves nétes, amb l'esperança que aprenguin tot el que vaig aprendre jo gràcies a aquella experiència. 
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]