Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Alícia Íñiguez
Mataró
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Proto meros
Immersos en els ulls de l’altre, a poc a poc s’anaren acostant mentre les palpitacions del cor els guiaven. El llarg vestit blanc d’Hero es feu pas entre la multitud, i la seva lleugera tela mostrà cada delicat moviment que feia. Leandre apartà bruscament la gent que l’impedia trobar-se amb la bella donzella. Finalment, arribaren l’un a l’altre i el cor els donà un tomb. Leandre i Hero no havien experimentat abans res semblant, però saberen que estaven enamorats. Compartiren unes tímides paraules de presentació.

- Bona nit, bella dama -digué Leandre fascinat per la seva gràcia-. Soc Leandre, guerrer i ciutadà d’Abidos -feu una reverència-. Tindria l’honor de saber com us dieu?

- Bona nit, gentil cavaller. Em complau dir-vos que soc Hero.

- Un nom preciós, si em permeteu -respongué amb una mirada seductora-. No he pogut evitar fixar-me en vós aquesta nit, sobretot en el verd dels vostres ulls.

- Agreixo els compliments. Jo tampoc he pogut evadir els vostres encants -digué somrient tímidament.

Els dos joves s’aproparen encara més, submergits pel sobtat amor que sentien. Però, just quan Leandre col·locà darrera l’orella d’Hero un dels seus ondulats i castanys flocs de cabell, unes trompetes sonaren i trencaren aquell moment. El soroll, provinent dels guàrdies del rei, indicaven que Sa Majestat anava a notificar algun esdeveniment. Immediatament, els ulls dels convidats es desviaren al capdamunt de les grans escales on es trobava Vasilius, rei de Sestos, i el silenci es feu present. El seu rostre denotava por i desconcert, tot i que intentà camuflar-lo amb el posat recte i ferm digne d’un rei. Després d’uns segons que feren eterna l’espera, Vasilius digué unes paraules.

- Habitants de l’illa de Sestos, males notícies us he de comunicar -empassà saliva i continuà pausadament-. Sabreu ja que, en els darrers anys, la nostra bona relació amb la gent de l’illa d’Abidos perilla a causa d’una sèrie de conflictes polítics.

La gent començà a murmurar, tement com acabaria l’anunciació. D’altra banda, tots els convidats veïns se sentiren intrusos i cregueren que el millor seria tornar a Abidos per allunyar-se de les mirades acusadores. Tots, excepte Leandre, que sentia un poderós lligam amb Hero del qual no volia deslliurar-se mai.

Vasilius demanà silenci i prosseguí.

- Tot i això, semblava que la situació s’estava apaivagant i, per aquesta raó, nos i el rei Alexandre d’Abidos vàrem organitzar una festa a les respectives illes, on tant uns com altres fossin convidats -feu una pausa-. Però, aquesta nit, durant la festa de l’illa d’Abidos, han mort el rei Alexandre i els seus consellers no han tingut altra idea que creure que l’assassí prové de Sestos. Ens han declarat la guerra i ens hem de defensar! -cridà encegat per l’honor.

Exclamacions de por i sorpresa inundaren la festa i el pànic s’apoderà dels habitants. Alguns començaren a córrer presos per la inquietud. Altres, anunciaven pels carrers la mala nova. El rei marxà cap a palau protegit pels seus guàrdies. Alguns soldats, mentre el rei parlava, havien aprofitat per acorralar alguns habitants d’Abidos, guiant-se per les seves vestimentes, i ara se’ls emportaven per empresonar-los.

Ocultats per l’esglai del moment, Hero i Leandre corregueren junts fins arribar a un indret amagat i apartat del rebombori.

- Estimat Leandre, heu de fugir abans que els soldats us atrapin. No us queda gaire temps!

- Estimada meva, no puc marxar ara que us acabo de conèixer! -digué Leandre guiat pel seu cor-. Què faria jo sense la vostra presència?

- Heu de marxar! No em podria perdonar si, per quedar-vos aquí, us passés alguna desgràcia -respongué Hero tement el pitjor.

- Tot i que em dolgui el cor, teniu raó. He de tornar a Abidos i complir amb la meva obligació de formar exèrcit -digué Leandre, guanyat per la situació-. Però, abans de marxar, voldria saber com podria comunicar-me amb vós mentre estiguem separats. Si no, no sé pas com continuaria vivint.

- Jo tampoc sé com ho faria sense vós. Per seguir en contacte, podríem utilitzar coloms missatgers per enviar-nos cartes i, així...

El soroll d’unes passes feren que Hero callés: no podien descobrir Leandre. El so augmentava i, amb ell, la distància entre les passes i els joves disminuïa. Hero feu uns senyals a Leandre per indicar-li que era el moment de fugir. Ell li feu un suau petó a la mà i s’allunyà, a contracor, sense ser vist. Tot i que els semblà impossible, el desig d’un per l’altre havia crescut.

- Princesa, on sou? El rei ens ha reclamat que us trobem i us portem a palau -digué una ronca veu d’un soldat.

- Princesa? -preguntà un altre soldat.

- Soc aquí, no us amoïneu -respongué Hero sortint de l’amagatall.

 

A l’endemà, Hero es trobava a palau, a la seva cambra. Una gran finestra deixava entrar els raigs de sol de l’alba que il·luminaven les cortines coral del seu llit, i li permetien escriure una carta al seu estimat. Agafava amb molta delicadesa el càlam i el mullava amb la quantitat justa de tinta per ressaltar la seva clara i neta cal·ligrafia. Sobre el papir, expressà tots els seus sentiments i pensaments, així com les seves preocupacions per l’actual situació. Assegurà al seu estimat que es trobava bé, però les seves ganes desmesurades d’estar amb ell no la deixaven pensar en altra cosa.

En acabar la carta, xiulà i, poc temps després, arribà un colom missatger. Des que es feu princesa, aquell sempre havia estat el seu preferit. Era el més ràpid i bonic de tots els que hi havia; les seves plomes eren blanques com perles. De petita, l’ensinistrà, i ell li agafà tal efecte, que des de llavors només responia els seus encàrrecs. Quan l’ocell es posà sobre la petita taula, ella li oferí la missiva i ell l’agafà amb el bec. Hero acaricià el cap del colom i li descrigué com era Leandre: un jove alt i fort, de faccions atractives i cabells despentinats, amb uns ulls mel captivadors. L’ocell parrupà i sortí volant cap al blau cel.

Els dos enamorats passaren tota la setmana enviant-se i rebent cartes. Confessaren tot l’amor i el desig que sentien, i cada dia s’enamoraven més i més.

Una nit, Hero passejava per la costa, meravellada per la lluna plena, quan rebé una altra carta de Leandre. Mes aquesta era diferent a totes les que havia rebut abans.

Estimada Hero,

Responent la vostra última carta, estic tot el millor que podria, considerant que no us tinc al meu costat. Com bé sabeu, penso en vós des que el sol apareix fins que dona pas a la lluna. Els meus sentiments per vós no han minvat, ans al contrari, han augmentat.

Però aquesta no és l’única raó per la qual us escric. Demà a la nit, l’exèrcit d’Abidos atacarà la vostra illa. Vindrem amb barques preparats per lluitar sense pietat. Després de la batalla, temptaré de trobar-vos, per poder estar, per fi, junts. Espero de tot cor que quan us arribi la carta sigueu a temps de protegir-vos. Resguardeu-vos bé, per favor.

Sempre us estimarà,

Leandre

Hero deixà anar un exclamació i quedà petrificada. A poc a poc, alçà la vista i, malgrat la negror de la nit i la desobediència del mar, gràcies al reflex de la lluna, aconseguí albirar una barca. I després, dues, tres... I tota una flota aparegué des de l’horitzó.
 Comenta
 
Capítol 2 Deftero meros
Una ploma circulava, fent tombarelles sense rumb, per les carreteres que el vent dibuixava en el cel. Aquesta, però, no podia associar-se a la d’un ocell; era gràcil i majestuosa, digna d’un déu. Lluïa una blancor imperial accentuada per la seva netedat. Quan el vent es feu més feble, anà baixant lentament fins que es posà, amb delicadesa, a terra. El propietari de la ploma observava maliciosament la imminent guerra. Era jove, no gaire alt, mes la foscor de la nit i la mesquineria dels seus ulls li concediren un aspecte madur. De tant en tant, apartava uns rínxols daurats del seu rostre que, tot i tenir els cabells curts, el vent utilitzava per dificultar-li la vista. Les seves ales grans, però ben proporcionades, que li atorgaven una aparença encara més sumptuosa, li permetien alçar-se de terra per tenir una profitosa visió del que succeïa. Duia penjat un carcaix ple de fletxes manufacturades per ell mateix, i subjectava curosament amb la mà dreta un arc diví de fusta de freixe, amb el qual, recentment, havia disparat dues sagetes.

Els ulls del jove seguien fidels les barques provinents d’Abidos que cada cop s’apropaven més a la costa. Els guerrers, irats i frenètics, avançaven per la mar ben armats: duien casc, cuirassa, escut i gamberes. Alguns portaven arcs i fletxes, altres, llances i beines per guardar les espases. Es distingien dels enemics pel blau fosc de les seves túniques. Uns minuts més tard, la primera barca tocà costa, seguida de totes les altres.

 

Hero corregué sense aturar-se fins que arribà a palau. Costosament, agafà aire i adquirí la força necessària per pujar les altives escales que donaven pas a la porta d’entrada. Els guàrdies, en reconèixer que era la princesa, la deixaren passar. Hero continuà corrent fins que, en un dels passadissos, es trobà amb Ses Majestats, el rei i la reina de Sestos, els quals es dirigien a les seves estances per descansar.

La reina Anastàsia, mare d’Hero, era una dona audaç i intel·ligent, que sempre es deixava guiar pels seus sentiments. Físicament, Hero havia heretat els trets de la seva mare: era esvelta, de pell delicada, tenia els cabells llargs i castanys, i els llavis, fins i vermells. Però en el que més s’assemblaven era en la seva mirada d’un verd poderós.

Quan els reis veieren Hero tan esgotada i nerviosa, feren una exclamació de preocupació. Ella, sense perdre temps, els explicà, entre exhalacions, el que estava succeint: l’arribada de les barques enemigues i el peremptori atac. Tot i això, preferí ometre la carta de Leandre.

- Per tots els déus! -exclamà la reina Anastàsia.

- No hem de deixar que el pànic s’apoderi de nosaltres -digué Vasilius el més seré que pogué-. Avisaré els soldats perquè es preparin per atacar. No abandoneu palau. Els nostres guàrdies us protegiran.

El rei marxà ràpidament per la galeria fins que desaparegué. La reina Anastàsia s’apropà a Hero i l’abraçà.

- Filla meva, deus estar molt cansada. T’acompanyaré a la teva cambra perquè reposis.

- Gràcies, mare.

Totes dues es dirigiren, pels foscos passadissos, cap a l’estança d’Hero. Per fi, la princesa havia recuperat la tranquil·la respiració que posseïa mentre passejava per la platja abans de l’imprevist. Arribaren a la porta de la cambra, on hi havia dos guàrdies vigilant. Hero pensà que devien haver estat col·locats allà per a la seva protecció, com els digué el rei uns minuts abans. De la mateixa manera, hi havia uns altres dos a l’entrada del dormitori de la reina. Els guàrdies, en veure-les, obriren la porta i les deixaren passar. Seguidament, tancaren la porta i tornaren a la seva posició de vigilància.

Hero s’estirà al seu llit, tot i que pensava aixecar-se tan aviat com la seva mare marxés. Sabia que Leandre estava fora lluitant, i no podia permetre que li succeís res de dolent.

- La meva preciosa Hero, -digué Anastàsia amb veu dolça- quantes vegades he de dir-te que no t’escapis de palau durant la nit? És perillós, i més en temps de guerra.

- Soc conscient, però ja sabeu que em fascina passejar per la platja: observar la mar, sentir el fred del vent, respirar aire fresc... -sospirà-. A més, avui hi havia lluna plena -unes llàgrimes aparegueren en els seus ulls.

- Filla, ja fa molts anys que el teu pare ens va deixar -digué tristament.

- Ho sé, però abans de morir em digué que sempre em protegiria, ja que, durant el dia seria el sol, calent i acollidor, mentre que, a la nit, la lluna, a la qual podria acudir sempre que tingués problemes -expressà amb tendresa.

La mare, intentant contenir les llàgrimes, s’apropà a Hero i l’abraçà.



Mentrestant, una multitud de guerrers d’Abidos caminava compassada mentre deixava petjades sobre la humida sorra de la platja. Les més properes a la mar, però, s’esborraven amb les onades. Els enemics avançaven ràpidament fins a la muralla que protegia la ciutat de Sestos. Leandre duia llança i espasa, i no podia pensar en res més que en la seva estimada Hero. Tenia por de morir, no pel desconeixement del que arribaria després de la mort, sinó perquè no podria estar més amb el seu amor. Els seus sentiments vers Hero eren tan profunds i intensos que no li permetien ser del tot conscient de la realitat que l’envoltava. Ni tan sols es qüestionava com només una mirada havia aconseguit embruixar-lo d’aquella manera. De sobte, mentre estava immers en el seu món il·lusori, una veloç sageta que li fregà la galta li indicà que la batalla havia començat.

 

El jove de les ales de plomes blanques mirava orgullós el desenvolupament del que havia maquinat. Recordava, venjatiu, l’inici de tot vuit anys endarrere. Hero tenia solament deu anys quan es trobà en una situació molt complicada. El seu pare acabava de morir per una malaltia desconeguda. Amb la seva mort, Hero i la seva mare no només quedaren afectades anímicament, sinó que es trobaren en una situació econòmica precària.

Dies més tard d’aquell infortuni, una altra desgràcia es produí. La mort de la reina Dària de Sestos, esposa del rei Vasilius, es promulgà per tota l’illa. Primerament, aquesta notícia no despertà l’interès d’Hero. Estava massa capficada buscant una solució a l’episodi que ella i la seva mare estaven patint. Però una nit, mentre observava l’esplendor de la lluna plena que li recordava el seu pare, tingué una idea. Quan era petita, abans d’anar a dormir, el seu pare li explicava la història d’Eros, el déu de l’amor. Hero sempre havia volgut tenir unes fletxes com les del relat, màgiques i fascinants, i aquell era el moment d’aconseguir-les. Ideà un pla: buscaria les sagetes d’Eros, n’agafaria dues i les utilitzaria amb la seva mare i el rei Vasilius de Sestos. A qui podria perjudicar?

Passats uns dies, Hero marxà de casa per aconseguir el seu propòsit. Segons els relats del seu pare, la major part del temps, Eros es trobava en un bosc als afores de Sestos, passat un rierol d’aigua cristal·lina. Allà, a prop dels arbres amb la millor fusta, fabricava i perfeccionava les seves fletxes. Hero arribà al bosc i, seguint les indicacions dels relats, trobà Eros jugant amb les seves fletxes. Amagada darrere uns arbustos, visualitzà, a pocs metres d’ella, el carcaix ple de fletxes del déu. Es mantingué oculta i esperà que Eros s’allunyés del seu objectiu. Poc després, mentre el jove estava distret amb uns animals de la zona, Hero aprofità per agafar dues sagetes i marxà ràpidament sense que el déu alat s’adonés del furt. Però temps més tard, quan les fletxes van ser llançades, Eros s’assabentà del robatori i jurà que es venjaria del culpable que l’havia ridiculitzat davant dels altres déus.

 

I ara, vuit anys més tard, Eros volava per la negror de la nit, mentre observava la guerra i esperava ansiós l’inevitable destí de les seves dues víctimes: Hero i Leandre. El déu fou el responsable de l’amor sobtat que sentiren els dos joves quan es veieren a la festa. Però les fletxes que els llançà havien estat banyades amb verí. Un verí que provocava un efecte contrari: quan els llavis dels enamorats es trobessin, tot l’amor que sentissin i tot el desig que haguessin acumulat es convertirien en un odi que no podrien cessar fins que un acabés amb la vida de l’altre.
 Comenta
 
Capítol 3 Trito meros
Hero es trobava a la seva cambra. Feia pocs minuts que la seva mare l’havia deixat sola a l’habitació. Malgrat la recent tristesa que havia sentit pel record del seu pare, ara, en el seu cor i en la seva ment només habitava Leandre. L’amor que sentia vers ell era profund i immens com la mar, mes també era incandescent i apassionat com el foc. L’absència del jove la feia sentir incompleta, buida. Una estranya opressió li inundava el pit, com si li rebreguessin el cor fins a convertir-lo en cendres. Però, durant la darrera setmana, les cartes de Leandre que li’n confirmaven l’existència l’animaven a seguir vivint, a seguir lluitant. Per això, la guerra que s’estava produint li omplia el cap de temors. Tenia la necessitat de veure Leandre, acariciar-lo i saber que es trobava bé.

Davant la inquietud, Hero sortí del seu dormitori per tractar d’aconseguir informació del que estava succeint en el front de batalla. Recorregué els passadissos en direcció a la sala del tron. Quan arribà, el rei Vasilius, assegut al soli reial, parlava amb un dels seus soldats.

- Quants dieu que han estat capturats? -preguntà el rei Vasilius.

- Al voltant d’una dotzena, Sa Majestat. Alguns d’ells estan ferits i no creiem que sobrevisquin.

- Bé, interrogueu-los per obtenir informació dels plans de l’exèrcit d’Abidos -digué el rei.

- També hem aconseguit fer recular l’exèrcit enemic, Sa Majestat -afegí orgullós el soldat.

- D’acord -contestà el rei Vasilius-. Això ens dona temps per recuperar forces abans de la propera ofensiva. Hem d’estar preparats.

Hero pressentí que Leandre era un dels ostatges, havia de ser-ho. Marxà ràpidament cap a les masmorres. El seu objectiu era clar, però havia d’anar amb compte de no ser vista ja que, tot i ser la princesa, no tenia ple accés a la presó. Decidí entrar per la porta del darrere que, amb sort, no estaria vigilada perquè la guerra requeria el màxim de soldats possibles. Quan arribà, verificà la seva suposició. Amb decisió, entrà per la porta i baixà unes escales lleument il·luminades per unes tímides torxes. Atenyé al corredor que connectava les diverses cel·les. Sentí unes veus no gaire llunyanes i pensà que devien ser d’uns guardes en un dels passadissos adjacents. Havia d’actuar veloçment i àgilment. Primer de tot, entrà en una sala on s’emmagatzemaven les armes arrabassades als presoners. Allà, prengué una daga que li serviria per forçar la tanca dels barrots. Després, s’apropà a totes les cel·les d’una en una. Malgrat la foscor, sabia que en veure Leandre el reconeixeria. Així fou quan, en una de les garjoles, distingí el jove assegut a terra. Tenia els ulls tancats i el cap recolzat a la paret. El seu rostre denotava dolor. Amb la mà esquerra s’estrenyia una ferida del braç dret. Hero s’ajupí i xiuxiuejà el seu nom per mostrar-li la seva presència. Leandre, en veure-la, feu una exclamació de sorpresa. Ella respongué amb un gest per indicar-li que no devia fer soroll. Ell ho comprengué a l’instant. Amb l’ajuda del punyal, la jove obrí la porta de barrots i Leandre, dolgut per tot el cos, sortí de la cel·la. Hero el guià fins a les escales, les quals pujaren corrents. Sortiren de l’edifici i s’amagaren en uns arbres per parlar.

- Hero! -exclamà Leandre-. Us trobeu bé? No hauríeu d’haver vingut, és molt perillós.

- Ara que us he trobat em sento millor, però no estaré serena fins que fugim. He pensat en anar a una petita badia oculta que molt poca gent coneix. Allà, hi ha unes barques amb les quals podrem escapar i desaparèixer del món, només vós i jo -digué esperançada.

Leandre assentí amb el cap mentre se subjectava el braç amb patiment. Hero s’adonà que la ferida encara sagnava. Agafà la daga que s’havia endut i tallà un tros de tela del seu vestit. Amb força, el lligà al braç de Leandre perquè, tot i que el mal no minvés, la ferida estigués pressionada i parés de sagnar.

- Us agraeixo de cor el que feu per mi. Com m’heu trobat? -preguntà el jove mentre es guardava la daga que Hero li havia ofert.

- Més tard ja us ho explicaré. Ara hem de marxar ràpidament. No trigaran en adonar-se que la princesa ha desaparegut.

- La... princesa? -es preguntà Leandre estranyat. Però sabia que més tard ja hi hauria temps per fer preguntes.

Corregueren fins arribar a la badia que Hero havia descrit. L’esplendor de la lluna i la foscor de la nit començaven a debilitar-se per, més tard, donar pas a l’alba. El vent s’havia alçat, i les onades es tornaren violentes. A la vora de la mar, hi havia unes poques barques de fusta. No eren gran cosa, però els servirien per fugir. Avançaren cap a elles però, a mig camí, tots dos s’aturaren al mateix temps, com si les seves ments s’haguessin connectat. Es miraren fixament els ulls i llegiren en ells un desig de passió incontrolada. No calgueren paraules. S’aproparen més. Els batecs dels seus cors no podien palpitar amb més rapidesa. Leandre col·locà les mans sobre la delicada cintura d’Hero. Ella li acaricià el coll dolçament. I, per fi, s’atansaren fins que els llavis d’un trobaren els de l’altra. La unió d’ambdós era perfecta. El petó s’anà fent més i més ardent. Hero ascendí la mà per acariciar els despentinats cabells del jove. Leandre l’abraçà amb més fermesa. Tot l’amor que sentien recorregué els seus cossos fins al més ínfim indret. A poc a poc, anaren separant els seus llavis.

De sobte, el formigueig de plaer que els envaïa desaparegué. En el seu lloc, aflorà un inexplicable sentiment d’odi i enemistat. Per les seves venes bullia sang assedegada de venjança de la qual desconeixien la procedència. Però el que sí sabien era que havien d’acabar amb la vida de l’altre. Ho sentien com una necessitat, un deure que no podien incomplir. Els dos estaven enfurismats, com si estiguessin posseïts pel mateix Hades, déu de l’inframón. Leandre no perdé un segon; desembeinà la daga que havien pres i corregué cap a Hero, situada ara a dos metres d’ell. Irat, tractà de donar un cop al cap de la jove, però ella s’ajupí i l’esquivà amb èxit. Leandre sentí un terrible dolor al braç degut a la seva lesió. Hero aprofità el moment. Li donà un cop de puny a l’estómac i agafà amb força el canell del jove per provar d’arrabassar-li l’arma. Durant uns instants, forcejaren amb deliri, mes la frenesia del combat feu volar la daga fins a unes roques prominents que s’alçaven uns pocs metres. Leandre donà una trompada a Hero abans de sortir corrents en direcció al punyal. Hero s’aixecà ràpidament i el seguí. Assolir Leandre pocs segons desprès, perquè ella tenia més experiència en escalar les roques de la platja. La daga romangué a pocs metres dels dos adversaris, fins que una mà s’apoderà d’ella. La subjectava amb un poder extraordinari, com si sempre hagués format part del seu cos. Leandre i Hero es trobaven cara a cara, al cim, esquitxats per l’aigua de les onades que es trencaven en xocar amb les roques. Mantenien una respiració accelerada i una mirada de pura malícia. Com alguna vegada aquells ulls havien arribat a desitjar-se? Tots dos tornaren a l’atac i, finalment, Hero descarregà la daga contra l’estómac de Leandre. El rostre del jove indicà que l’encanteri de la sageta havia finalitzat. Els seus músculs es relaxaren i els seus ulls, que ja no irradiaven odi, s’anaren apagant lentament fins a sotmetre’s a la mort. El seu cos inert caigué d’esquenes a l’aigua. Els rius de sang que brollaven del seu interior confluïren amb la mar. Hero observà l’escena i, seguidament, es desplomà sobre el terra. L’encantament també havia perdut els seus afectes en ella. La seva ment intentà assimilar el que acabava de succeir. Però no podia, no entenia res. La mort de Leandre l’hauria d’haver trencat per dins. Ella hauria desitjat treure’s la vida, i així ho hagués fet. Mes la realitat era que no sentia res. I el que no sabia era que no podria fer-ho mai més.

Eros, volant pel cel, mirava satisfet el resultat de la seva venjança. El verí de la fletxa actuà com ell havia previst: Hero no podria tornar a aferrar-se a cap sentiment, ni tan sols al dolor. El déu de l’amor havia guanyat perquè, què és pitjor que viure sense sentir?

 

Hores més tard, el cos de Leandre s’endinsà en la mar, on acabà reposant sobre unes plantes marines, el verí de les quals l’havien portat fins allà: les anemones.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]